Perdiu de mar (Glaerola pratincola) ajocada al seu niu de cirialeres als arenys del delta de l’Ebre. Els tons llampants del bec i de la gorja, així com el vellutat to torrat del mantell, en contrast net amb el color blanc del carpó i la cua forcada, li confereixen un aspecte inconfusible.
Albert Martínez.
La perdiu de mar és un ocell estival, migrador escàs, però regular en tot el territori estudiat, llevat d’Andorra. Antigament, havia estat més estesa, però ara només nia regularment a Catalunya i el País Valencià. Hivernant excepcional al Paleàrtic, es coneix només l’observació d’un exemplar al delta del Llobregat, el 15.01.82.
Les primeres observacions d’ocells d’aquesta espècie són del final de març i de l’abril, tot i que l’arribada de la major part de la població es dona els primers dies de maig. Les postes s’inicien el maig i es perllonguen fins al juliol per als ocells més tardans; la majoria de les perdius de mar pon, però, durant la primera quinzena de juny. La migració postnupcial comença al final de juliol, s’intensifica l’agost i les observacions es fan rares el setembre i l’octubre (límit d’1 ocell el 22.10.79, al delta de l’Ebre).
La perdiu de mar és una espècie pròpia de les àrees aquàtiques del litoral. Se la troba a les zones no inundades amb vegetació baixa i esparsa o gairebé absent; prefereix indrets de sòls salats amb una vegetació de salobrars molt aclarits, però també erms, camps de conreu llaurats o guarets, arrossars secs i sorrals o platges amb vegetació molt esparsa. És un ocell gregari que fa el niu a terra, en una concavitat sense cap mena d’arranjament, formant normalment petites agrupacions de parelles sovint associades a d’altres espècies de limícoles.
Àrea de nidificació de la perdiu de mar (Glareola pratincola) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
La transformació extensiva dels nostres aiguamolls litorals, de ben segur que ha fet recular aquesta espècie, que abans devia niar en una gran part del litoral. Per exemple, Companyó (1863) i altres autors la citen regularment al Rosselló, on és més que probable que niés regularment; el mateix succeeix a l’Empordà, on Vayreda la cita nidificant al final del segle passat. Ara, en canvi, al Rosselló només es veu normalment durant les migracions, tot i que hi ha algunes dades esporàdiques d’una possible nidificació a l’estany de Canet (6 adults i un jove el juliol de 1964 i una parella tot l’estiu de 1983). A Catalunya, en l’actualitat només nia d’una forma regular al delta de l’Ebre (93 parelles el 1977 i 99 el 1979); esporàdicament ho fa al delta del Llobregat (van criar, almenys entre 1978-80, d’1 a 4 parelles); i finalment hi ha una dada de cria possible el 1977 a l’Alt Empordà.
Al País Valencià és més comuna: el 1984 van niar 50 parelles a Cabanes (Plana Alta) i 20 entre l’albufera de València i l’hipòdrom del Saler, i també nia a l’albufera del Fondo. Finalment, a les Balears hi ha dues dades excepcionals de nidificació a Mallorca: una de dubtosa, d’un niu, el 13.05.1861, i una altra de probable, d’una parella, el 1925.