El gall fer (Tetrao urogallus) o gall salvatge dels nostres boscos pirinencs és un ocell difícil de veure pel seus hàbits solitaris i per les característiques del seu hàbitat. El mascle, del qual veiem un exemplar a la fotografia, ateny 85 cm d’envergadura, i és de plomatge gairebé negre; és característica la pell nua, vermellosa, que li envolta l’ull i el color clar del bec. Noteu, també, l’amplada de la cua oberta.
Joaquim Gosálbez.
Als Països Catalans el gall fer resideix a Catalunya i a Andorra, mentre que a la resta del territori és absent. A les nostres terres es comporta com un ocell sedentari, tot i que durant la tardor i l’hivern les femelles i els immaturs poden desplaçar-se, fins i tot de vegades distàncies importants.
La distribució d’aquesta espècie a casa nostra coincideix gairebé exactament amb l’àrea dels boscos subalpins de pi negre als Pirineus i els Prepirineus. Al vessant atlàntic també es troba a les avetoses i les fagedes, i als Prepirineus centrals existeix una població que habita en zones muntanyoses submediterrànies, on dominen els boscos de pi roig i pinassa. La població de gall fer habita entre els 1650 i els 2200 m d’altitud als Pirineus centrals, i una mica més amunt dels 1800-2400 m als Pirineus orientals, a causa del fet que en aquesta zona el clima més mediterrani fa pujar en altitud els ambients favorables. A la zona abans esmentada dels Prepirineus centrals viu més avall dels 1450-1900 m, i a la Catalunya Nord es coneixen estacions de gall fer fins als 1500 m d’altitud a les fagedes del Vallespir i la Fenolleda. Els cantadors se situen pràcticament sempre a les obagues, cobertes de boscos vells, on hi hagi arbres grans. Al gall fer li agraden especialment els boscos amb no gaire pendent i amb una cobertora arbustiva densa on pot obtenir més fàcilment protecció i aliment, i on les femelles poden amagar millor el niu.
Àrea de nidificació del gall fer (Tetrao urogallus) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
Als Prepirineus orientals, la màxima de zel es produeix a la darrera setmana de maig i la primera de juny, i s’allarga fins a la darreria de juny als Pirineus centrals. En conseqüència, les postes es produeixen durant el maig, el juny i el juliol.
La població d’aquesta espècie que viu als Pirineus i els Prepirineus pot considerar-se estable en general. A Catalunya, l’espècie és relativament comuna, amb una població avaluada el 1983 en 552-556 mascles adults i una estimació màxima de 700, cosa que suposa un increment respecte al cens del 1981, de 441-491 mascles, a causa d’una millor qualitat del cens més que no pas d’un augment real de la població. A Andorra sembla també relativament comuna, però no hi ha dades quantitatives. Malgrat aquestes dades, que indiquen que la situació d’aquesta espècie a casa nostra és bona, el gall fer és molt sensible a les alteracions del seu hàbitat, principalment l’explotació forestal, l’apertura de vials i l’excessiva freqüentació humana de les valls pirinenques, per la qual cosa ha minvat en algunes àrees marginals o en les zones sotmeses a una intensa explotació forestal, principalment als Pirineus orientals i als Prepirineus centrals.