L’oreneta cuablanca (Delichon urbica) és més petita que la vulgar (no sobrepassa els 13 cm) i, diferentment d’aquesta, viu a les ciutats i nia a les façanes de les cases. S’identifica pel color blau negrós del dors, al qual destaquen la taca blanca del carpó i el blanc del dessota. Té la cua lleugerament forcada, però molt menys que l’oreneta vulgar, com s’aprecia a la fotografia.
Tony Tilford/Index.
Aquesta espècie és estival, nidificadora i abundant a tot el territori dels Països Catalans, a excepció de les illes de Formentera i Cabrera. A més, durant els dos passos migratoris s’observen arreu, d’una forma regular i abundant, ocells d’altres països europeus. A Formentera és un migrador primaveral comú, mentre que és molt menys vist durant el pas postnupcial.
L’oreneta cuablanca hiverna, molt probablement, a Àfrica, però una petita quantitat ho fa, d’una forma regular, a la part més meridional de la península Ibèrica. Aquest fenomen també s’ha observat, més rarament, a la part litoral de l’extrem sud del País Valencià. Així, per exemple, el 08.12.69 s’observaren diversos exemplars als embassaments del Fondo.
La seva arribada primaveral es produeix entre la primera desena de març i mitjan maig. El flux principal, però, s’observa durant l’abril. A Menorca hi ha una citació d’arribada excepcionalment precoç el 03.02.76. El retorn tardorenc s’inicia els darrers dies d’agost; és més freqüent durant el setembre i assoleix la seva màxima l’octubre, especialment durant les primeres dues setmanes. El pas es perllonga encara durant els primers dies de novembre i, de forma rara, fins a la segona desena d’aquest mes.
Durant la reproducció, l’hàbitat preferencial d’aquesta espècie són els nuclis urbans, des de veïnats de cases agrupades fins a la perifèria de les grans ciutats, però sobretot pobles petits. És molt escàs a cases aïllades. A Mallorca també s’ha instal·lat a edificis turístics de recent construcció. Encara colonitza el que se suposa que era el seu hàbitat primitiu, cingleres i penya-segats allunyats de les aglomeracions humanes, però avui d’una forma molt menys corrent que als edificis. A algunes regions pirinenques, però, és més freqüent als cingles que a les viles. A Mallorca també ha colonitzat alguns penya-segats marins. Per últim, hi ha colònies a rescloses de contenció d’embassaments com, per exemple, al pantà de Foix. L’oreneta cuablanca no és gens limitada per l’altura i, així, se la veu caçant fins als 2400 m. La colònia de cria més elevada que es coneix és a 2020 m, a la vall de Benasc. Aquest fet explica que la seva distribució als Països Catalans sigui totalment contínua. La forma normal de nidificació d’aquest ocell és en petites colònies (se n’ha reportat alguna al Vallès, de més de 200 parelles). Els nius, de fang, els construeixen sempre arrecerats, sota balcons, trencaaigües o cornises. A les cingleres de muntanya forma a vegades colònies mixtes amb roquerols (Ptyonoprogne rupestris) i s’ha observat que, a vegades, nius construïts per aquesta espècie són restaurats i ocupats, l’any següent, per l’oreneta cuablanca.
La població d’aquesta espècie ha augmentat a les Balears durant els darrers 25 anys, a la qual cosa deu haver contribuït la construcció d’edificis turístics, que li proporcionen més llocs per a nidificar.