Resultats de la cerca
Es mostren 801 resultats
El Parc Nacional d’Aigüestortes i estany de Sant Maurici
L’emblemàtica imatge dels encantats vista des de l’estany de Ratera, glaçat i cobert de neu Oriol Muntané El Parc Nacional d’Aigüestortes i estany de Sant Maurici 13, entre els principals espais naturals dels Pirineus i Pre-pirineus Localitzat en plena zona axial dels Pirineus centrals, el Parc Nacional d’Aigüestortes i estany de Sant Maurici, és integrat per la part alta de les valls de Sant Nicolau i d’Espot, que es troben unides en les seves capçaleres pel Portarró d’Espot, collada situada a 2428 m Hi ha un bon nombre de valls secundàries que augmenten la complexitat de l’orografia,…
El funcionament ecològic de la tundra
La pugna de la vida en condicions adverses La gruixuda coberta de neu hivernal sovint constitueix un bon refugi per als petits animals de sang calenta que viuen a la tundra Les perdius Lagopus hi excaven un forat on s’aturen a descansar fins que se senten amenaçades per algun perill aleshores surten volant ràpidament per la sortida oposada a la que han entrat Els lèmmings i altres petits mamífers passen la major part de l’hivern en caus excavats a la neu, que recobreixen amb fulles i herbes també obren galeries per alimentar-se, ja que els hàbitats subnivals són l’únic lloc on en ple hivern…
Estònia

Estat
Estat de l’Europa septentrional que ocupa el territori comprès entre els golfs de Finlàndia i Riga; a l’est limita amb Rússia, al sud amb Letònia i a l’oest i al nord amb la mar Bàltica; la capital és Tallinn.
La geografia física Vista de l’lla de Hiiumaa Oficina de Turisme d’Estònia A Estònia pertanyen nombroses illes, les més importants de les quals són la Saaremaa i la Hiiumaa, de l’arxipèlag Moonsund La part septentrional és una plana amb una gran quantitat d’aiguamolls que es projecta bruscament cap al golf de Finlàndia la costa és molt retallada Més cap al sud el terreny s’aixeca i els sòls són més fèrtils Les formes de relleu són formades per l’acumulació d’alluvions o l’arrasament de la terra Els paisatges geomorfològics principals són carenes de morenes amb còdols erràtics, peneplans,…
Els dinòfits o pirròfits
Característiques del grup Organitzaciò cellular dels dinòfits, en concret d’una espècie del gènere Peridinium a teca b plasts c vacúol d nucli e flagel transversal f flagel longitudinal g púsula h grànuls de reserva i membrana Assumpció Cañadas, segons fonts diverses facilitades pels autors Aquest fílum, anomenat també dels dinoflagellats , comprèn una sola classe, la de les dinofícies, que reuneix uns 10 gèneres i unes 1000 espècies d’algues típicament unicellulars, nedadores, amb dos flagels desiguals, en longitud i en funció, que fan avançar la cèllula i, a la vegada, la fan girar sobre l’…
Les hormogonees
Aquesta subclasse, la més important dels cianòfits, comprèn representants que formen veritables filaments, en els quals les cèllules es disposen en tricomes La fragmentació dels filaments en hormogonis és una de les formes de reproducció més usuals Els tres ordres que la componen es distingeixen segons la capacitat per a formar heterocists o per a produir ramificacions veritables Les oscillatorials Cianofícies de l’ordre de les oscillatorials 1 Trichodesmium erythraeum a/b Ix 25/x 300 2 Oscillatoria margaritifera a/b x 25/x 500 3 Schizothrix vaginata a/b x 800/ × 1000 4 Spirulina subsalsa x…
Alsàcia

Mapa de l’evolució territorial d’Alsàcia
© fototeca.cat
Regió de l’extrem NE de França, que limita amb els länder alemanys de Renània-Palatinat al N i Baden-Württemberg a l’E, amb els departaments francesos del Mosel·la i dels Vosges a l’W, i al S amb Suïssa; inclou els departaments de l’Alt Rin i del Baix Rin i del Territori de Belfort.
Amb uns 8280 km 2 de superfície i una població al voltant d’1873000 habitants 2014, és la part occidental de la fossa renana formada pels moviments tectònics que han separat els Vosges de la Selva Negra i és emplenada per sediments acumulats durant l’Oligocè, que en alguns llocs arriben als 2000 m de profunditat És una plana allargada de 20 a 30 km d’ample per 150 km de llarg d’uns 200 m d’altitud mitjana, que des d’antic ha servit de pas entre el N i el S d’Europa Hi ha tres grans tipus de paisatge les muntanyes vosgianes, la plana i els turons subvosgians El vessant alsacià dels Vosges…
Tritó pirinenc
Morfologia El tritó pirinenc Euproctus asper presenta una coloració terrosa, amb o sense ratlla longitudinal groga al dors Té el cap deprimit i la cua gairebé sense cresta Xavier Parellada Aquest tritó, localment anomenat rabatxet, té un cos robust, amb el tronc lleugerament deprimit, subcilíndric La seva longitud total oscilla entre els 10 i els 14 cm La cua és robusta i bastant comprimida, quasi tan llarga com el cos, amb la punta obtusa, sense crestes, però amb carenes baixes El cap és deprimit, més llarg que ample i té el musell arrodonit, i els ulls petits i situats en posició lateral…
Peixos migradors
Els pescadors de tonyines i de bacallà saben que aquests peixos efectuen migracions Els lluços i les sardines també fan desplaçaments importants al llarg de la seva vida L’estratègia pesquera té en compte aquests fenòmens, tant a l’hora de dissenyar i de parar els arts almadraves, arts de deriva, etc, com a l’hora de saber en quin moment aquestes espècies estan més grasses o són més apetitoses Aquestes migracions en cerca de zones convenients d’alimentació són tanmateix sorprenents, però empallideixen al costat de l’aventura migratòria fabulosa dels peixos de riu que neixen a la mar o dels…
Les leptosporangiades aquàtiques o hidroptèrides
Es tracta d’un curiós grup de falgueres que viuen surant a les aigües dolces, o parcialment submergides en elles Els seus esporangis tenen paret prima, de tipus leptosporangiat, però no presenten anell El caràcter més notable és la seva heterospòria i, per tant, la presència de megasporangis i microsporangis, que queden aplegats a la base de les fulles, a l’interior de receptacles especials arrodonits, anomenats esporocarps En coneixem poc l’evolució Hi ha fòssils d’ Azolla des del Cretaci inferior i de Salvinia des del Cretaci superior És possible que les marsileàcies hagin derivat de les…
Els sincàrides
Els sincàrides constitueixen un petit grup de crustacis que, en molts aspectes, han estat considerats com a "fòssils vivents" Pel que sembla, es desenvoluparen a final del Paleozoic i arribaren a assolir una gran diversificació, de la qual són prova les nombroses restes fòssils que se’n troben en dipòsits sedimentaris del Carbonífer i el Permià De fet, se’n conegueren representants fòssils 50 anys abans de descobrir la primera espècie vivent, Anaspides tasmanie Actualment hi ha descrites al voltant de 115 espècies, que hom agrupa en uns 30 gèneres La majoria viuen a les aigües intersticials…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 43
- 44
- 45
- 46
- 47
- 48
- 49
- 50
- 51
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina