Els pescadors de tonyines i de bacallà saben que aquests peixos efectuen migracions. Els lluços i les sardines també fan desplaçaments importants al llarg de la seva vida. L’estratègia pesquera té en compte aquests fenòmens, tant a l’hora de dissenyar i de parar els arts (almadraves, arts de deriva, etc.), com a l’hora de saber en quin moment aquestes espècies estan més grasses o són més apetitoses. Aquestes migracions en cerca de zones convenients d’alimentació són tanmateix sorprenents, però empal·lideixen al costat de l’aventura migratòria fabulosa dels peixos de riu que neixen a la mar o dels peixos marins que ponen als rius.
Els salmons (Salmo, Oncorhynchus), les llamprees (Petromyzon a Europa, Lampetra a Europa i a Nord-amèrica, Geotria a Sud-amèrica) o la majoria dels esturions (Acipenser, Huso) es troben en aquest darrer cas. Les llamprees i els esturions solen limitar els seus desplaçaments a moviments entre les aigües marines litorals i els cursos baixos dels rius. Aquestes migracions discretes no els estalvien els formidables canvis fisiològics exigits per la mutació de l’hàbitat dulciaqüícola al de les aigües salades marines, però no comporten viatges especialment remarcables. Per contra, els salmons tenen una vida més agitada.
El salmó atlàntic (Salmo salar) viu a les aigües fredes de l’Atlàntic septentrional, per sobre de la latitud 30°, i no penetra a la Mediterrània. Els exemplars adults, de 4 anys o més i de llargades que poden arribar a 1 m, senten a les acaballes de l’hivern la crida reproductora i, compulsivament, cerquen les desembocadures dels rius. Hi romanen uns dies, fins que, havent iniciat la maduració sexual i havent-se transformat en peixos capaços de viure a l’aigua dolça, comencen a remuntar el curs fluvial. Mascles i femelles plegats neden aleshores riu amunt vencent obstacles aparentment insalvables, com ràpids i saltants: és un espectacle veure’ls nedar vigorosament contra corrent o saltar fora de l’aigua per superar una cascada! Durant aquest viatge riu amunt no mengen, de manera que arriben exhausts als rabeigs de posta, situats a les capçaleres, a 100-300 km de la costa o més i tot. Acabada la fresa, esgotats per tants esforços, solen morir allà mateix, però n’hi ha que reïxen a deixar-se endur pel corrent i retornen a la mar, on es recuperen de pressa i poden, al cap de dos anys, repetir el cicle reproductiu.
Un parell d’anys viuen els petits salmons als rius de naixença, fins a cinc anys en latituds boreals. Arriben a fer-se de mig metre o més en aquesta fase, que és quan són activament capturats pels pescadors fluvials. Sentint-se llavors ja quasi adults, emprenen el camí de la mar, on completaran el seu desenvolupament abans de tornar al riu per a reproduir-s’hi i per a morir-hi espontàniament o a mans dels pescadors, que els encalcen
igualment en aquesta etapa. Els encalcen com a esport o, al nord d’Europa i als Estats Units i Canadà, com a peix comercialitzable a l’engròs, molt apreciat per la seva carn rosada, rica en proteïnes (20%) i en greixos (12%: el salmó és un “peix blau” de carn vermella ), consumible fresca, salada o fumada. Carn que plau als humans, però també a les foques, especialment a la foca grisa (Halichoerus grypus), que els empaita embogidament a les costes atlàntiques nord-americanes, fins i tot riu amunt. O a l’ós bru americà o “grizzly” (Ursus arctos horribilis), bé que en aquest cas es tracta del salmó pacífic.
A l’oceà Pacífic, en efecte, també per sobre dels 30° de latitud N, viuen cinc altres espècies de salmó: el salmó pacífic reial (Oncorhynchus tshawytscha), el platejat (O. kisutch), el rosat (O. gorbuscha), el vermell (O. nerka), que és el més apreciat, el d’ullals (O. keta) i l’asiàtic (O. masou), les quals penetren tant als rius nord-americans com siberians, xinesos i japonesos, excepte la darrera, que no ateny Amèrica. Els russos, els japonesos, els canadencs i els nord-americans els pesquen activament.
Els salmons són anàdroms (neixen als rius i viuen a la mar), mentre que les anguiles són catàdromes (ho fan a l’inrevés). Anàdromes i fabuloses, es podria dir, perquè la seva biologia és realment insòlita. De fet, no va ser enterament coneguda fins el 1925, que el danès Johannes Schmidt, després de vint anys de recerques, demostrà que totes les anguiles europees (Anguilla anguilla) naixien, a la primavera, a la mar dels Sargassos, entre les Bermudes i Puerto Rico, en aigües força fredes (10-15°C) i de salinitat elevada (35-36), a 500-700 m de fondària. Hi naixien perquè fins allà feien cap, després d’una travessia de mig any, els mascles i les femelles adults que, fet conegut de sempre, abandonaven els rius per perdre’s qui sabia on de la mar.
Les anguiles arriben a aquesta àrea de posta completament esgotades. Cap ja no pot tornar al continent, però cada femella pon fins a nou milions d’ous, de cadascun dels quals neix un peixet que aviat, a l’estiu següent, pren la forma d’una fulla d’olivera transparent, d’uns 3 o 4 cm de llarg. Són els anomenats leptocèfals, descrits l’any 1856 com una altra espècie de peix amb la denominació de Leptocephalus brevirostris. Al cap de dos anys, llargs de 6 o 7 cm i afinats fins a esdevenir les conegudes angules, pugen a la superfície i arrossegades pel corrent del Golf, arriben a les costes europees i africanes, incloent-hi les mediterrànies. Fins que Schmidt no ho aclarí, ningú no relacionava amb els leptocèfals les anguiles que marxaven a la tardor mar endins, i menys encara amb les angules que embocaven els rius tres anys més tard Les angules que remunten els rius, nedant sempre de nits, esdevenen femelles (les anomenades anguiles grogues o pastorenques), i les que resten a les desembocadures, mascles. Les femelles, després de viure de vuit o deu anys als rius i llacs, ben grasses i peixades, tornen a la mar (anguiles platejades o mareses, de 50-100 cm de longitud) salvant tants obstacles com calgui: poden arribar a reptar pels prats humits, tan resistents com són. Arran de costa es reuneixen amb mascles adults (30-50 cm), de quatre o cinc anys només, amb els quals neden de nits fins a atènyer les aigües de la mar dels Sargassos.
Hi coincideixen amb l’anguila americana (Anguilla rostrata), espècie d’hàbits semblants, però pròpia dels rius nord-americans. Els seus leptocèfals esdevenen angula a l’any de néixer, de manera que si algun pren per error la ruta europea, es transforma en anguila a mig camí, i mor; de la mateixa manera, si un leptocèfal d’anguila europea emprèn la ruta americana, es troba essent encara leptocèfal arribat a les embocadures fluvial i mor igualment: una manera d’evitar embolics. En tot cas, ambdues rutes migratòries romanen un misteri. Hom creu que potser es relacionen amb els fenòmens de deriva dels continents, fet que comportaria un fantàstic procés paral·lel entre la deriva continental i l’evolució de les anguiles.
A l’Atlàntic meridional no hi ha anguiles, però sí al Pacífic i a l’Índic: Anguilla japonica a les costes asiàtiques, A. australis i A. reinhardti a les australianes o africanes. En tot cas, atlàntiques, pacífiques o índiques, anguiles o angules, totes són molt apreciades gastronòmicament. Fins i tot si hom n’ignora els seus formidables cicles migratoris