Resultats de la cerca

Vida i Obra Descendent d’un fill del baró de Púbol, de l’Empordà, era fill d’Esteve de Corbera Sembla que fou alumne del cronista Ambrosio de Morales a la Universitat d’Alcalá de Henares segons una informació extreta de la seva obra  Cataluña ilustrada Estigué al servei de Joaquim Carròs de Centelles, comte de Quirra i de Centelles, i, després, del tercer marquès d’Aitona, l’historiador Francesc de Montcada i de Montcada Es relacionà amb erudits i historiadors barcelonins contemporanis com Rafael Cervera, Jaume Ramon Vila, Jeroni Pujades i Francesc de Montcada, els quals recopilaren i…

L’os és reverenciat per tots els pobles de la taigà, d’Escandinàvia al Japó, d’Alaska fins al Quebec Se l’anomena el ‘senyor del bosc’, l’‘animal savi i sagrat’, el ‘vell d’urpes esmolades’, o més familiarment l’‘avi’ o el ‘bru’ Se suposa que l’os tot ho sent i tot ho comprèn Per això, a l’hora de caçar-lo, se’n parla de manera allegòrica i en veu baixa I abans de matar-lo dins del cau, el desperten, per respecte Un especial interès ritual tenen les relacions dels siberians amb els ossos de la taigà Antigament, per exemple, quan els evenkis s’atansaven al cau de l’os, cridaven com si fossin…

L’historiador romà Amman Marcellin segle IV narra que els alans, “ja de menuts aprenien a muntar i els adults consideraven deshonrós anar a peu” L’estudiós àrab Abū ‘Uthmān ‘Amr ibn Baḥr ibn Maḥbūb al-Djāḥiẓ, conegut per al-Djāḥiẓ, segle IX ho confirma “El turc passa més temps assegut al llom del seu cavall que dret de peus a terra” Un millenni després, l’orientalista rus V V Radlov segle XIX ho corroborava “L’habitant de l’Altai no sap anar a peu Camina molt a poc a poc, arrossegant les cames i gronxant-se, però així que puja a cavall, es transforma totalment Muntant es troba al seu lloc,…

La finor, la bellesa i l’elegància de la seda fascina els humans des dels temps més remots Una fascinació incrementada durant segles pel misteri del seu origen què era exactament aquell teixit que portaven els mercaders d’Orient Plini el Vell, en la seva “ Naturalis Historia ” 77 dC, sostenia que la seda era el borrissol de les fulles d’uns arbres exòtics, i aquesta és la menys fantasiosa de les aventurades històries existents Això explica que els egipcis, per teixir la seda al seu gust, comencessin desteixint les teles que els arribaven de l’Orient… La seda teixida arribava a la Mediterrània…

Segons la tradició, a la Xina hi hagué èpoques en què els pacients honoraven els metges quan estaven bons i deixaven de pagar-los quan queien malalts, i això perquè la medicina xinesa, més que combatre la malaltia, procura la salut Diuen els clàssics que no actuar fins que s’està malalt és com esperar l’inici de la batalla per a fer-se la llança En l’univers cultural xinès, tractar malalties és cosa dels mals metges, dels que no saben evitar-les Aquesta medicina xinesa disposa d’una farmacopea diversíssima, d’una efectivitat terapèutica verificada al llarg dels segles per un seguit de…

Hom diu que el safrà és fill del sol i la poesia Aquesta espècia, tan valorada des de l’antiguitat, és el conjunt dels estigmes de la flor de Crocus sativus, una petita planta herbàcia i bulbosa, de 10 a 30 cm d’alçada, que pertany a la família de les iridàcies La seva vistosa flor té la corolla intensament violeta i els tres estigmes fortament grocs El nom genèric Crocus és una llatinització del mot grec krokos que significa “fil”, mentre que el nom “safrà” ve de l’àrab “zahafaran”, un mot derivat d’“assafar” que significa “groc” El safrà és, doncs, el groc que pot menjar-se Una llegenda…

Veure és una cosa i percebre n’és una altra de prou diferent Abans, i també ara, els humans no percebíem moltes de les coses que podíem veure A l’altre extrem, la tècnica ens permet avui de percebre moltes coses que, de fet, no veiem És una qüestió, a més de sensibilitat, de sensors i d’escala Diuen que els arbres no deixen veure el bosc és el mal de mirar-se les coses de massa a prop, és a dir, a una escala inadequada Canviar l’escala d’un mapa no és variar-ne la mida, sinó el nivell de detall amb què són considerats els fenòmens cartografiats i, per tant, la natura mateixa dels conceptes de…

Encara queden moltes incògnites per a resoldre a propòsit de l’anomenada escola de Tarragona de la segona meitat del segle XV, sobretot en el terreny de les atribucions, perquè els pintors locals, eclipsats pels importants obradors barcelonins, són menys coneguts I encara més quan l’atractiu de la Ciutat Comtal va induir Jaume Huguet a establir-s’hi, com havia fet abans el seu oncle Pere Un altre conegut artista, Valentí Montoliu, havia partit el 1447 cap a Sant Mateu, al Maestrat, on s’establí amb notable fortuna vegeu el volum Pintura II de la present collecció Dormició de la Mare de Déu…

Vida Nascut en una família de músics aficionats, mostrà molt aviat dots musicals més que notables El seu oncle P’otr, que el duia a les celebracions religioses ortodoxes i li ensenyava cançons populars dels camperols, influí molt en la seva formació A sis anys començà a rebre les primeres lliçons de música, i compongué alguna peça El 1856, per tradició familiar, fou enviat a l’Escola Naval per a cadets de Sant Petersburg, on obtingué el gran guàrdia marina el 1862 Els inicis A Sant Petersburg trobà el terreny ideal per a desenvolupar els seus interessos musicals podia assistir a l’òpera i als…

Bernat i Jaume Serra eren originaris de Tortosa, on aquests germans van néixer vers el 1400-03 Estigueren relacionats amb el pintor de Morella Pere Llembrí o, si més no, amb la seva família, ja que uns dos anys després de la mort de Llembrí, cap al 1423, Bernat Serra ja estava casat amb la seva vídua, Margarida, i més endavant Jaume Serra esposà Agnès, la filla de Pere Llembrí i Margarida Aquest parentiu, però, no anà aparellat amb cap continuïtat estilística El 1423 Bernat estava establert com a pintor a Tortosa Així consta en un document…