La fibra més subtil

La finor, la bellesa i l’elegància de la seda fascina els humans des dels temps més remots. Una fascinació incrementada durant segles pel misteri del seu origen: què era exactament aquell teixit que portaven els mercaders d’Orient? Plini el Vell, en la seva “Naturalis Historia” (77 dC), sostenia que la seda era el borrissol de les fulles d’uns arbres exòtics, i aquesta és la menys fantasiosa de les aventurades històries existents. Això explica que els egipcis, per teixir la seda al seu gust, comencessin desteixint les teles que els arribaven de l’Orient… La seda teixida arribava a la Mediterrània a través de l’anomenada ‘ruta de la seda’, mentre Occident vivia en la ignorància desitjada pels sericicultors orientals.

Fa com a mínim 4 500 anys que a la Xina es produeix seda. Una llegenda explica que l’emperadriu Leizu (segle XXV aC) observà, en els jardins de palau, una eruga filant el seu embolcall de seda. El fil ja no es podia recuperar, però un dia Leizu submergí el capoll en aigua calenta i comprovà que aleshores la fibra es descabdellava fàcilment. S’animà en veure que el fil era tan fi com resistent i d’una longitud que semblava màgica: la història de la seda havia començat. El secret durà fins a la segona meitat del segle VI dC, quan dos monjos nestorians, eludint les rutes habituals i arriscant les seves vides, aconseguiren fer arribar a Occident, amagats a l’interior dels seus bastons, uns quants ous de l’insecte meravellós.

El fil de seda, produït per les glàndules sericígenes de l’eruga del lepidòpter Bombyx mori, és una estructura proteínica constituïda per dos brins de fibroïna embolcallats en una massa aglutinant i enganxosa de sericina. Té un exigu diàmetre d’algunes mil·lèsimes de mil·límetre i una longitud ininterrompuda d’entre 600 i 1 200 m. Resulta tan lleuger que aquest quilòmetre de fil a penes pesa 0,5 g. La seva resistència a la tracció equival a la de l’acer, és a dir, és d’uns 45 kg/mm2!

Totes aquestes tècniques foren inicialment desenvolupades a la Xina, però després floriren al Japó, al món islàmic i a la Mediterrània en general. Així, durant l’època medieval, Lió i València excel·liren en la producció de seda. Actualment, el principal productor mundial és la Xina, seguida del Japó (que concentra els sectors de la transformació i la comercialització) i de Corea. Es produeixen unes 70 000 t anuals de seda al món, que representen a penes el 0,2% del total de fibres naturals produïdes: la seda, fins i tot en l’època de les fibres sintètiques, és un luxe a l’abast de ben pocs.

Però al costat de la seda pròpiament dita, o seda natural, i de les fibres sintètiques que la imiten, o seda artificial, existeix també l’anomenada seda salvatge, de textura més basta. És seda produïda per altres lepidòpters no cultivats, els capolls o nius gregaris dels quals són recol·lectats simplement de la superfície de la planta nutrícia espontània. Era el cas de la seda de l’illa grega de Kos, que a l’època grecoromana s’obtenia del lasiocàmpid Pachypasa otus, o de diverses sedes africanes obtingudes a partir d’espècies dels gèneres Anaphe (Àfrica occidental i central) i Borocera (Madagascar).

On es produeixen més tipus de sedes salvatges és a l’Índia. Tant en aquest país com a la Xina, durant més d’un segle s’han fabricat uns teixits aspres i de color natural anomenats “fagara” i “eri”. El primer s’elabora amb la seda del satúrnid Attacus atlas, una de les papallones més grans del món, mentre que el segon es fa a partir de la seda dels bombícids Samia ricini i S. cynthia. La producció de la seda “eri” s’ha establert intermitentment a Corea, Japó, Egipte, Cuba, Uruguai, França i, recentment, al Vietnam, mentre que la seda “fagara” s’intenta explotar a l’illa de Java. Una de les sedes salvatges més apreciades a l’Índia és la “muga”, d’un color daurat brillant preciós, elaborada, a la regió d’Assam, a partir del també satúrnid Antheraea assamensis.

És entortolligant entre ells de tres a vuit fils de seda a mesura que es descabdellen dels seus capolls que s’obté el fil bàsic de seda crua o seda greja, susceptible de ser torçat amb altres fils per a obtenir fibres cada cop més gruixudes i resistents. Tractant la seda crua amb sabons i en calent s’elimina la sericina i s’obté la seda cuita, que és blanca, lluent i amb el cracant característic. Els fils de seda es poden tenyir i teixir, però també s’utilitzen sense més manipulacions com a fil dental, com a fil de sutura quirúrgica i com a fil de pescar (el famós ‘fil de cuca’ o ‘sedal’).

Però primer cal haver criat els ‘cucs’ de seda, és clar. El procés comença amb la selecció dels ous sans i de millor qualitat, els quals es mantenen sota condicions de temperatura i humitat adequades durant l’hivern. Arribat el bon temps, se’ls incuba seqüencialment per tal d’obtenir, de primavera a tardor, eclosions sincròniques d’erugues. Durant un mes, les erugues mengen àvidament fulles de morera blanca (Morus alba), fins que teixeixen el capoll i esdevenen crisàlides. Aleshores, el procés comporta escaldar els capolls per a matar les crisàlides i poder procedir al descabdellament i la ulterior filatura. Tanmateix, es deixen eclosionar unes quantes crisàlides per a obtenir postes per a la temporada següent.

Però les sedes salvatges més preuades són les obtingudes a partir dels lepidòpters anterèids, les erugues dels quals s’alimenten de les fagàcies de les selves temperades (Quercus semecarpifolia i altres). És el cas de la seda “tussah”, segregada per Antheraea pernyi i utilitzada pels pobles del NE de la Xina des de fa més d’un mil·lenni; actualment es pot trobar als comerços de l’Amèrica del Nord i Europa en abrics, bufandes, corbates, etc. La producció de la seda “tasar”, fabricada a l’Índia a partir d’A. paphia, també augmenta progressivament, però ha aixecat protestes perquè la recol·lecció abusiva dels capolls pot ocasionar la desaparició de l’espècie. La seda salvatge del Japó, anomenada “tensan” i elaborada a partir d’A. yamamai, es conrea a petita escala a Taiwan, Corea, el SE de la Xina i el mateix Japó, on es cotitza a un preu molt elevat.