L’os és reverenciat per tots els pobles de la taigà, d’Escandinàvia al Japó, d’Alaska fins al Quebec. Se l’anomena el ‘senyor del bosc’, l’‘animal savi i sagrat’, el ‘vell d’urpes esmolades’, o més familiarment l’‘avi’ o el ‘bru’. Se suposa que l’os tot ho sent i tot ho comprèn. Per això, a l’hora de caçar-lo, se’n parla de manera al·legòrica i en veu baixa. I abans de matar-lo dins del cau, el desperten, per respecte.
Un especial interès ritual tenen les relacions dels siberians amb els ossos de la taigà. Antigament, per exemple, quan els evenkis s’atansaven al cau de l’os, cridaven com si fossin cornelles, i un cop havien mort l’animal, li deien: “No som nosaltres, qui t’hem mort, sinó les cornelles”. Les dones, en veure el cos mort de l’os al campament, començaven a lamentar-se, mostrant un gran dolor i exclamant: “Per què heu matat l’avi?”. Segons la llegenda, algunes fratries d’evenkis, de khantis i de mansis provenien del matrimoni entre un os i una dona.
Els rituals del culte de l’os, com també de la festa especial que se li dedicava, provenien, en primer lloc, del desig de deslliurar-se de la culpa per la mort i, en segon lloc, servien per a oferir-li la possibilitat de ressuscitar. Per a facilitar-li les coses, els evenkis disposaven els ossos de l’animal en una plataforma especial, ordenats anatòmicament, mentre que els khantis els enterraven aplegats al bosc o els llençaven a un llac. El culte a l’os tenia trets específics en cada poble: els ultxes, els nanais, els nivkhos i altres pobles capturaven un cadell d’os i el mantenien durant dos o tres anys en captivitat. En alguns casos, les dones alletaven el cadell amb el seu pit, cosa que també feien les dones ainus del N del Japó. Les festes de l’os es feien coincidir amb els funerals per algun parent mort, i eren de caràcter tribal. L’os era conduït i festejat per tot el poblat, i després, en una plaça destinada a l’efecte, el gendre de l’amo de la casa on havia viscut l’animal li disparava amb arc.
Possiblement, la dels khantis i la dels mansis són encara les festes de l’os més interessants. Així que han matat l’animal, els caçadors el transporten fora del bosc en una barca (a l’estiu) o en un trineu (a l’hivern), i el deixen al graner. Durant el recorregut, tots els qui es troben amb els caçadors es ruixen els uns als altres amb aigua; es tracta d’un antic ritual de purificació que ha acabat convertint-se en una diversió. Al vespre, tots els habitants del poble són convidats a ‘la festa de l’os’, anomenada també ‘el joc de l’os’. El lloc d’honor es destina a la pell de l’animal, que conserva el cap i les potes. La col·loquen de manera que sembli que l’animal dorm, amb el cap sobre les potes. Davant del morro, sempre hi ha un obsequi, que pot ser vodka, pa o llaminadures.
Els qui entren a la casa saluden l’os amb una reverència, li fan un petó al morro —les dones a través d’un mocador— i li ofereixen monedes, cintes o dolços. Tots es ruixen novament amb aigua. La mare de l’amo de la casa aromatitza l’estança cremant “txaga”, que és una excrescència resinosa de bedoll. Després entren dos homes amb màscares fetes també amb bedoll i, al so d’un instrument musical semblant a la lira, canten cançons sobre l’os i la seva vida al bosc. Darrere dels cantants apareixen tres o quatre actors, també coberts amb màscares i que sempre són homes encara que facin papers de dona. Representen escenes sobre la caça, la pesca i la vida quotidiana.
Després d’un dels interludis, apareix una dona amb un vestit de color vermell brillant amb franges blanques brodades a la faldilla. Porta el cap i el rostre coberts amb un gran mocador ornat amb borles. Un extrem del mocador li cau fins al pit, un altre per l’esquena, i amb els altres dos extrems s’amaga les mans, perquè l’os no pugui veure el seu cos. Seguint el so de la música, la dansaire gira i gira movent els braços. Tot seguit, una altra dona representa la pantomima de ‘l’os collint fruits del bosc’. Amb gestos maldestres, va saltant còmicament sobre un peu i l’altre com si fos un os. La diversió s’allarga fins a la matinada i es reprèn el vespre següent.
Si l’os mort és mascle, la festa dura cinc nits; si és femella, quatre. Es tracta d’un compte sagrat, lligat a les representacions de l’ànima. El segon vespre guarneixen el cap de l’os amb figuretes de rens fetes de pasta, amb branquillons per banyes; amb això, la mestressa de la casa dona a entendre que ha preparat obsequis per als convidats. Cada nit, la festa comença amb representacions de llegendes o cançons sobre l’origen de l’os i la seva vida. A la fratria de Por, suposadament descendent d’un os i una dona, s’anticipa cada dansa amb una cançó en què els pretesos descendents de l’os invoquen el seu avantpassat i el conviden a la festa ‘per a l’èxit de la caça i el benestar de la gent’.
Abans de la darrera nit, que es considera la més important i durant la qual es tornen a recitar llegendes sobre l’os i es ballen les danses dels avantpassats de les tribus, alguns homes bullen la carn de l’os en un recipient especial. L’àpat col·lectiu té lloc aquesta darrera nit. No es poden utilitzar ganivets ni coberts metàl·lics, únicament uns bastons especials que no trenquen els ossos ni les articulacions; altrament, l’os no podria ressuscitar. El cap queda reservat als homes. En acabat, s’enterren els ossos, tret del crani, que es conserva en un lloc preeminent.
Antigament, fins a la primera meitat del segle XX, els khantis i els mansis celebraven periòdicament la festa de l’os com a festa de les seves fratries. Els membres de la fratria de Por no permetien que hi participés ningú fora d’ells. Sembla que, originàriament, els estava prohibit de menjar la carn de l’os perquè es tractava d’un avantpassat. Gradualment, les prohibicions s’anaren afeblint; la seva festa s’obrí primer a totes les altres tribus i finalment a tothom. Per si de cas, però, a l’os se li explica sovint que ha mort per culpa ‘del fusell rus’.