L’historiador romà Amman Marcellin (segle IV) narra que els alans, “ja de menuts aprenien a muntar i els adults consideraven deshonrós anar a peu”. L’estudiós àrab Abū ‘Uthmān ‘Amr ibn Baḥr ibn Maḥbūb al-Djāḥiẓ, conegut per al-Djāḥiẓ, (segle IX) ho confirma: “El turc passa més temps assegut al llom del seu cavall que dret de peus a terra”. Un mil·lenni després, l’orientalista rus V. V. Radlov (segle XIX) ho corroborava: “L’habitant de l’Altai no sap anar a peu. Camina molt a poc a poc, arrossegant les cames i gronxant-se, però així que puja a cavall, es transforma totalment. Muntant es troba al seu lloc, amb l’esguard més lliure i el cos redreçat, sembla que a les seves venes corri sang nova. Cavall i genet es fusionen en un tot”.
El cavall era el millor company del nòmada, amb qui compartia tots els perills i els fatics de la vida de l’estepa. No en va, en el poema èpic oghuz “El llibre de Dede Korkut”, el cavaller parla al seu cavall i li diu: “No t’anomenaré cavall, sinó germà”. Els uzbeks lokais, amb llur reputació de criadors de cavalls, encara avui, a mitjan segle XX, recorden que per als seus pares i avis el cavall tenia més valor que la dona i els fills. Per a l’habitant de l’estepa, el desig de posseir un cavall podia ser tan gran, que a partir del moment en què en veia un d’adequat, dedicava tota la seva vida a intentar posseir-lo. Per això el furt de cavalls era considerat un signe de coratge, cosa que, naturalment, no passava amb el robatori d’altres animals.
Un bon cavall era un cavall veloç. Les llegendes populars ho confirmen: el cavall de l’heroi sempre volava com una fletxa. I quan el genet entrava en combat, la seva vida depenia directament de la preparació i de l’habilitat de la montura. El cavall que sabia obeir les ordres de l’amo duplicava les forces del genet. Si el guerrer queia a terra, l’animal s’aturava i protegia el seu amo. Per a les travesses, el nòmada se servia sovint de dos cavalls, i quan el primer es cansava, saltava a l’altre sense posar els peus a terra. Sota la sella solia dur un tros de carn perquè s’estovés durant la cavalcada. El cavall era, doncs, eina de guerra i de pau, i tot plegat per un grapat d’ordi a la setmana
El cavall sempre ha estat mesura i signe de noblesa i de poder. Entre els kazakhs les persones acomodades rebien el nom d’“atqaminer”, que significa ‘genet’ o ‘cavaller’. El somni més preuat de tot habitant de l’estepa era guarnir el seu cavall amb arreus elegants i amb resplendents incrustacions d’argent, que podien ser fruit de l’estalvi d’anys de treball. També les normes d’etiqueta estaven lligades al cavall: com a mostra de respecte a una persona de més edat o d’un rang social superior, l’habitant de l’estepa se li atansava caminant i conduint el cavall per les regnes; així, qualsevol kazakh que s’apropés a la iurta del soldà havia d’anar a peu, mai assegut a la sella.
Les competicions de cavalls tenien un paper important en la vida de l’habitant de l’estepa. L’espectacle preferit dels kazakhs eren les curses, presents en totes les festes familiars. Tan bon punt els cavalls apareixien prop de la meta, la gents’hi abraonava i l’empreniaa fuetades contra els animals endarrerits; a la línia d’arribada s’acumulava una multitud salvatge que colgava els participants en la competició. Els turcmans passejaven durant uns dies el cavall guanyador de cada cursa, exhibint-lo als meravellats companys de tribu. Un altre tipus de competició extraordinàriament popular a l’Àsia central era el “kökpar” (en kazahn) o “uloq” (en uzbek), un joc en què participaven desenes de genets, un dels quals s’havia de fer amb el cos d’una cabra; el “kökpar” era una lluita cruel i desesperada que amb freqüència acabava amb ferits i mutilats. Als kazakhs els agradava un altre joc que exigia també una habilitat excepcional: cavalcant al trot, calia vinclar-se i plegar una moneda de terra. No és un exercici fàcil, i fins i tot els genets més experimentats podien caure del cavall. Encara avui, la lluita sobre cavall és molt popular entre els kirguisos.
Una particularitat de la vida dels nòmades a les estepes eurasiàtiques era que les dones també muntaven. Les llegendes sobre les amazones atragueren l’atenció dels grecs precisament perquè, entre altres singularitats, es tractava de genets femenins. Ja Hipòcrates (segles V-VI aC) relatà que, entre els escites, tot i que les dones vivien als carros i els homes anaven sempre dalt del cavall, l’art de cavalcar no era aliè a aquelles fèmines a causa de la seva forma de vida. El costum de les dones de muntar a cavall arrelà sobretot durant l’època dels grans desplaçaments d’aquests pobles.
Els nòmades associaven als cavalls un gran nombre de creences i llegendes. Per exemple, es considerava un deshonor que un home cavalqués sobre una euga: el genet i la muntura havien de ser del mateix sexe. Des d’Afganistan fins a Baixkíria s’estenia la llegenda de l’existència d’uns cavalls màgics que habitaven llacs i rierols, a partir dels quals haurien nascut els cavalls domèstics. Entre els pobles nòmades també existia la creença que hi havia cavalls alats, els anomenats “tulpar”. Les composicions èpiques dels pobles turcs sempre posen de manifest una relació especial entre el cavall i l’heroi. El cavall no era només el company i l’ajudant fidel del cavaller, sinó també el seu protector, guia i savi conseller, a banda estar dotat d’un do màgic de visió anticipada.
El cavall també havia de servir el seu amo en el més enllà. Per això els escites i els sakis enterraven els cavalls juntament amb les persones nobles, un costum que perdurà a les estepes fins al segle X. De vegades el cavall no era allotjat a la tomba, però era fonamental d’enviar-lo al món dels morts, per a la qual cosa es realitzaven una sèrie de rituals específics. Si l’habitant més simple de l’estepa era incapaç de passar sense cavall, era inimaginable que un xaman, el servidor de les divinitats, intermediari entre el món dels homes i el dels déus, anés a peu. Per tant, el xaman realitzava el seu viatge imaginari cap als esperits dels móns superior o inferior muntat dalt del cavall, que era, però, invisible a la resta del poble. Cavall i xaman eren molt importants i les coses importants, ja se sap, fan de mal veure