Resultats de la cerca
Es mostren 118 resultats
llagostí
Llagostins
© C.I.C-Moià
Carcinologia
Crustaci de l’ordre dels decàpodes
, de la família dels penèids, de 20 cm de llargada màxima, que es caracteritza per les primeres antenes, molt curtes i juntes, i per les branques internes de les segones antenes, molt amples i planes.
És una forma mediterrània pròpia de la zona costanera, que habita sobre el fons fins a uns 40 m de profunditat, i és especialment freqüent a les desembocadures dels rius Als Països Catalans, la pesca de llagostins 84 tones el 1971, molt apreciats, se centra al sud de la desembocadura de l’Ebre Sant Carles de la Ràpita, les Cases d’Alcanar, Vinaròs i, en menor escala, Benicarló i Peníscola també se'n pesca a Tarragona i el golf de Sant Jordi Cambrils, l’Ametlla, l’Ampolla i a la costa meridional Bellreguard, Santa Pola
Els làbrids: tords i afins
Una característica sobresortint dels làbrids és la vistositat dels seus colors i alhora la varietat de coloracions que poden adquirir, en relació amb el dimorfisme sexual dins cada espècie i amb les etapes del seu cicle vital hermafrodites, passen per una primera etapa femenina i, amb l’edat, acaben esdevenint mascles, que poden mostrar una lliurea nupcial inicial mascles no dominants i una lliurea nupcial terminal mascles dominants En el dibuix s’ha representat el tord ver o xuclà Labrus bimaculatus , femella 1a i mascle 1b Juan A Moreno La família dels làbrids agrupa espècies marines…
Els cirrípedes: peus de cabrit, glans de mar i afins
Cirrípedes 1 Chthamalus stellatus × 4 2 C montagui × 4 3 C depressus × 4 4 Verruca stroemi × 4 5 Balanus improvisus × 2 6 B amphitrite × 1,5 7 B perforatus × 1,5 8 Acastia spongites a aspecte general × 3, b damunt d’una esponja 9 Elminius modestus × 4 10 Lepas hilli a aspecte general × 1,5, b damunt d’una fusta 11 L pectinata × 1,5 12 L anatifera × 1 13 Scalpellum scalpellum × 1 14 Pollicipes cornucopia × 1, 5 Jordi Corbera/Mikel Zabala Els cirrípedes constitueixen un grup de crustacis marins, de vida lliure o paràsits, que tenen el cos profundament modificat, tant que costa de…
franquet

Franquet
Ondřej Radosta iNaturalist (cc-by-nc-4.0)
Zoologia
Cranc de l’ordre dels decàpodes braquiürs de la família dels portúnids, que ateny uns 5 cm d’ample, amb la closca de color rosa pàl·lid i creuada pels solcs i les costelles transversals i amb l’últim parell de potes en forma de pala.
Habita entre les algues i en els fons de rocalla de la zona costanera superior és comú als Països Catalans
eufausiacis
Carcinologia
Ordre de la classe dels crustacis molt pròxim al dels decàpodes, format per individus que es caracteritzen pel fet de tenir els ulls pedunculats, la closca recobrint tots vuit segments toràcics, vuit parells de potes toràciques natatòries i tèlson amb un parell d’espines subapicals.
Normalment tenen òrgans luminescents a la basee dels peduncles oculars i d’algunes potes toràciques i a la part dorsal dels primers segments abdominals Tots són marins i planctònics, i tenen una gran importància en la dieta d’un nombre elevat de peixos i de cetacis S'alimenten d’altres animals planctònics i de detrits A la Mediterrània són corrents Meganyctiphanes, Euphasia i Thysanopoda
llagosta

Llagosta
© Fototeca.cat-Corel
Carcinologia
Crustaci de l’ordre dels decàpodes, de la família dels palinúrids, que assoleix 50 cm de llargada; té les antenes del segon parell llargues i fortes, i les potes del primer parell són marxadores i no tenen pinces, sinó que acaben en una ungla robusta.
Habita a les cavernes de les costes rocalloses, a partir dels 15 m de profunditat, i s’alimenta d’invertebrats marins És pescat amb nanses, i constitueix un dels productes marins més apreciats en gastronomia Molt semblants són la llagosta salamenya P mauritanicus i la llagosta verda P regius , de les costes del nord d’Àfrica Als Països Catalans, la pesca de llagostes és gairebé exclusivament illenca, bé que la llagosta obtinguda al continent 9 tones el 1971 assoleix més pes per unitat Els ports que més s’hi dediquen són els menorquins de Fornells i Ciutadella i els mallorquins…
bernat ermità

bernat ermità
© Fototeca.cat
Carcinologia
Nom donat a diferents espècies de crancs decàpodes de la secció dels anomurs, crustacis marins que solen protegir-se l’abdomen tou i sacciforme introduint-lo en la conquilla buida d’un mol·lusc gastròpode o en una esponja i es fixen a l’interior pels uropodis.
Sobre la conquilla se sol collocar després una actínia, amb la qual viuen en règim de simbiosi mutualista, puix que el bernat ermità és defensat per l’actínia mitjançant les seves cèllules urticants, i aquesta és traslladada fàcilment i pot nodrir-se dels residus alimentaris del crustaci passa semblantment quan el bernat ermità habita una esponja Tots els bernats ermitans arrosseguen pertot arreu la conquilla o l’esponja, que abandonen solament per ocupar-ne una altra de més gran, a mesura que creixen Les espècies més comunes a la Mediterrània són Pagurus arrosor , el bernat ermità més gros…
gambeta
Carcinologia
Crustaci de l’ordre dels decàpodes de la família dels penèids, d’uns 5-7 cm de longitud i de color rosat que habita a les costes rocalloses de la Mediterrània, a les escletxes de les roques, on hom el captura amb la mà, amb coladors, etc.
És comestible i força apreciat, bé que no és objecte d’un comerç actiu
Els ofidiformes
Aquest ordre fou establert per a separar aquests peixos dels gadiformes Els caràcters que els atorgà són, entre d’altres de 5 a 10 radis branquiostegals acinaciformes, l’epihial i el ceratohial suturats el ceratohial sense foramen i amb projeccions sota dels hipohials i els operculars complets, que poden ésser sense espina o tenir-ne fins a 3 Els ofidiformes tenen característiques pròpies dels acantopterigis, com ara el nombre, l’ordenació i la forma dels radis branquiostegals, la presència d’espines operculars en un nombre important dels seus gèneres i la mandíbula superior protràctil El fet…
Els tripterígids: bavoses morrudes
Les bavoses morrudes, de la família dels tripterígids, es diferencien de les bavoses típiques, a part la forma més afuada del musell, pel fet de tenir les aletes dorsals separades La fotografia permet de distingir el dimorfisme sexual en el cas de Tripterygion tripteronotus , una espècie molt abundant a la zona litoral d’algues fotòfiles el mascle exemplar de la dreta, que, a més, presenta una vistosa lliurea nupcial, és de color vermell amb el cap negre, mentre que la femella a l’esquerra és de color marró verdós amb aigües clares, que la fa molt críptica en el seu medi Jean-Georges Harmelin…