Els hoplocàrides són crustacis bentònics marins, d’una àmplia distribució geogràfica, freqüents a les mars càlides i temperades com la Mediterrània. Algunes de les espècies que viuen a les nostres costes, conegudes amb el nom de galeres (Squilla), són comestibles. Això fa que siguin, al costat dels decàpodes, uns dels crustacis més ben coneguts que hi ha.
Els hoplocàrides reuneixen una curiosa combinació de caràcters primitius i especialitzats que, en conjunt, els dona una morfologia força peculiar. Són de dimensions mitjanes o grosses (de 20 a 30 cm de llargada) i tenen una closca curta i estreta, seguida d’un abdomen llarg. D’entre els cinc parells d’apèndixs de la primera meitat del cos, que són excavadors, destaquen els del segon parell, perquè són molt més llargs i acabats en una ungla prensora, gruixuda i dentada.
Se’n coneixen algunes espècies fòssils, del Juràssic i el Cretaci (els paleostomatòpodes), però tota la resta de les espècies conegudes, unes 350, són vivents i, en conjunt, constitueixen el grup dels estomatòpodes, inclòs a dins dels hoplocàrides.
Morfologia
Aspecte extern d’un hoplocàride, la galera (Squilla mantis, × 1), amb indicació dels elements morfològics següents: 1 antènula, 2 antena, 3 escafocerita, 4 endopodi, 5 primer parell de pereiopodis, 6 vuitè parell de pereiopodis, 7 primer parell de pleopodis, 8 cinquè parell de pleopodis, 9 uropodis, 10 tèlson.
Amadeu Blasco, a partir d’originals diversos.
Al cos dels hoplocàrides hom distingeix el cèfalon (que correspon a cinc segments i un segment ocular), el perèion, format per vuit segments, el plèon, amb sis, i, al final, el tèlson. La closca cobreix el cèfalon i la meitat del perèion. Al cèfalon hi ha un parell d’ulls pedunculats, generalment compostos i ben desenvolupats, amb el peduncle format per tres segments i tres flagels. Les antenes tenen el peduncle amb l’exopodi eixamplat formant una escafocerita i l’endopodi amb un flagel. Les mandíbules, amb els processos molars i els incisius ben desenvolupats, poden no tenir palp. Les maxíl·lules porten endites en els segments basal i coxal, tenen l’endopodi reduït i no tenen exopodis. Les maxil·les tenen quatre segments, el primer i el segon amb una endita.
Dels vuit parells d’apèndixs del perèion, els cinc primers són curts i forts, acabats amb una ungla corbada, i són excavadors. El segon, però, és molt més llarg que els altres i l’ungla terminal, prensora, és dentada. Aquests apèndixs moltes vegades s’anomenen maxil·lípedes, però no són homòlegs dels maxil·lípedes de la resta de grups de crustacis. Els tres parells de pereiopodis toràcics restants són bífids i locomotors.
El plèon porta cinc parells de pleopodis bífids, els endopodis i exopodis dels quals serveixen per a nedar. Generalment tenen brànquies a la base. El tèlson és ben desenvolupat i, de vegades, es fusiona amb el sisè segment terminal del plèon i forma un pleotèlson. Tant l’armadura del tèlson com l’armadura i l’espinació del segon maxil·lípede, estan subjectes a dimorfisme sexual. Els gonopors se situen en el sisè segment del perèion a les femelles, i al vuitè als mascles. Els apèndixs masculins són ben desenvolupats i es troben a l’últim segment del perèion.
Biologia i ecologia
En els hoplocàrides els sexes són separats i la fecundació és interna. Els ous queden aglutinats per una secreció viscosa produïda per unes glàndules especials, situades als darrers segments del perèion de la femella, i que es mantenen entre els apèndixs locomotors d’aquesta mentre dura el desenvolupament embrionari.
La fase larvària té una durada variable: entre un i tres mesos. No hi ha fase de naupli i, a la majoria de les espècies, les larves neixen en fase de pseudozoea, que inicialment pot ser bentònica però de seguida passa a la vida pelàgica. Aquesta fase es caracteritza per la presència de 4 o 5 pleopodis funcionals, antènules bífides i dos pereiopodis toràcics unirramis. En alguns grups (els lisiosquíl·lids), aquest estadi correspon a una larva antizoea, de característiques diferents. La fase pseudozoea, tret d’algunes excepcions (els esquíl·lids, els lisiosquíl·lids i d’altres), és seguida per la megalopa, que inclou de 5 a 12 estadis, segons els grups.
Són crustacis marins bentònics, generalment d’aigües poc profundes, bé que alguns grups (els bentisquíl·lids) tenen espècies que viuen a fondàries superiors als 600 m. Viuen dins de galeries naturals de les roques i els coralls, o excavades als fons sorrencs i fangosos, per les quals l’aigua circula lliurement. Aquestes galeries els donen protecció i alhora els serveixen per a amagar-hi les preses, i ells s’hi col·loquen tapant-ne la porta d’entrada amb el cap o també amb el tèlson. Són animals carnívors, que s’alimenten d’altres crustacis i de peixos.
Sistemàtica
Estomatòpodes. 1 galereta, Rissoides desmaresti (× 1,5). 2 galera, Squilla mantis (× 0,8), 3 Platysquilla eusebia (× 1).
Jordi Corbera/Mikel Zabala.
Els hoplocàrides (Hoplocarida), considerats com un superordre dels malacostracis, inclouen un únic ordre vivent, el dels estomatòpodes (Stomatopoda), distribuït per tots els oceans, però especialment abundants a l’àrea indopacífica. L’ordre dels estomatòpodes agrupa 12 famílies, separades principalment per la forma i l’espinulació del tèlson i per la forma del segon parell de maxil·lípedes. D’aquestes, únicament tres són representades a la Mediterrània: la dels lisiosquíl·lids (Lysiosquillidae), la dels pseudosquíl·lids (Pseudosquillidae) i la dels esquíl·lids (Squillidae). En conjunt reuneixen vuit espècies que, malgrat el seu interès econòmic, resten encara poc estudiades.
Els grups d’estomatòpodes
Els lisiosquíl·lids
Els lisiosquíl·lids es caracteritzen per tenir el tèlson sense carena mitjana i per la gran amplada del propodi del tercer maxil·lípede. N’hi ha dos representants a la Mediterrània: Nannosquilloides occulta, que es distingeix per la forma i les espines del tèlson, viu entre els 10 i els 200 m de fondària, a tota la Mediterrània i a les costes de l’Àfrica occidental; i Platysquilla eusebia, que és pròpia de la Mediterrània occidental i de les costes de Portugal, de l’W de França i d’Irlanda.
Els pseudosquíl·lids
Els pseudosquíl·lids tenen el tèlson amb una carena mitjana i amb 1 o 2 dents marginals intermèdies, i el propodi del tercer maxil·lípede prim. Les espècies que els representen a la Mediterrània, Parasquilla (Parasquilla) ferussaci i Pseudosquillopsis cerisii, són poc freqüents i es distribueixen també per les costes de Portugal i de l’W del continent africà, a fondàries compreses entre els 100 i els 500 m.
Els esquíl·lids
La galera (Squilla mantis) és l’única espècie de bones dimensions del seu grup i és explotada comercialment. Noteu el gran desenvolupament del segon parell de pereiopodis, transformat en un potent òrgan prensor, els quals, en obrir-se, mostren unes taques molt ostensibles que, en la seva positura normal resten amagades, i que espanten o desorienten els depredadors.
Enric Curto.
Els esquíl·lids tenen carena mitjana i el propodi del tercer maxil·lípede prim, com en el grup anterior, però porten quatre o més dents marginals intermèdies al tèlson. La galera (Squilla mantis) és l’espècie més abundant a les nostres costes, on es troba a fondàries compreses entre els 10 i els 250 m; es distribueix també per les costes atlàntiques del N d’Àfrica. Oratosquilla massavensis es troba a la Mediterrània oriental, on probablement fou introduïda a través del canal de Suez. Meiosquilla pallida és una espècie poc freqüent que, tot i que va ésser descrita a la Mediterrània occidental, es troba a les costes d’Àfrica fins a la Costa d’Ivori, entre els 100 i els 400 m. La galereta (Rissoides desmaresti), hi és més comuna, i s’estén per les costes atlàntiques europees.