Resultats de la cerca

El problema de l’esdevenir, estretament lligat al de l’ésser, fou plantejat per la filosofia presocràtica per tal de fonamentar i explicar la possibilitat del canvi, sobretot el de tipus substancial, i es polaritzà entorn d’Heràclit, que explicà la realitat com a pur esdevenir, i de Parmènides, per a qui l’ésser resta sempre immòbil i inalterable i l’esdevenir no és sinó aparença Aristòtil cercà de reconciliar ambdues posicions mitjançant els dos parells conceptuals de matèria i forma i de potència i acte L’escolàstica recollí la doctrina aristotèlica i donà per resolt el problema Hegel…

El concepte brollà com a mitjà de comprensió de l’ésser de les coses, de llur unitat i multiplicitat i de llur permanència i moviment Per a Plató, la forma eîdos , l’ésser constitutiu de les coses, resta fora d’elles, en el regne de les idees universals de les quals els objectes són còpies o reflexos, i és percebuda per l’enteniment Aristòtil, d’altra banda, dedueix, enfront del problema de l’esdevenir, que l’ésser sensible es compon, com a elements constitutius, de la matèria, o substrat, i la forma eîdos, morfé , determinant, ambdós inseparables el real és el compost d’ambdues, però…

Deixeble de Pierre d’Ailly, el succeí 1395 com a canceller de la Universitat de París Lluità per la pau entre les nacions, la reforma de l’Església i la terminació del Cisma d’Orient Intervingué en els concilis de París 1413-14 i de Constança 1414-18, en el qual combaté J Wyclif i J Huss i fou un dels principals defensors de la teoria conciliarista La seva crítica es dirigí també contra autors tan diversos com J Ruysbroeck, el joaquimita Ubertino da Casale i Ramon Llull, el darrer dels quals combaté, especialment en l’opuscle De examinatione Lullii 1423 Influït pel nominalisme, en la seva…

Estudià a París 1347 i després hi ensenyà, del 1357 al 1365 Procurador general del seu orde el 1366 provincial de Catalunya el 1369 i el 1372 És autor d’uns remarcables Commentarii in IV Sententiarum 1364-65, inèdits, i d’un Repertorium praedicantium , tret dels sants pares, perdut Bacó s’inspirà en molts autors, entre ells Aristòtil, Avicenna i altres escriptors àrabs traduïts en els sants pares, sobretot en Agustí, en el pseudo Dionís, en Boeci, etc en molts escolàstics i juristes anteriors i contemporanis Hom l’anomenà Doctor sublim Les seves idees són de l’escolàstica…

La creació, com a tal, s’oposa a tota concepció d’una matèria o qualsevol realitat original, o d’uns elements primigenis, existents des de sempre per ells mateixos per exemple, la matèria eterna, o caos, i els elements o principis originaris, de què parlava la filosofia grega no exclou, però, la possibilitat d’una existència del món des de sempre ab aeterno , posat que aquesta no sigui fonamentada en ella mateixa Dins una ineludible ambigüitat sobre l’abast i el significat mateixos del terme, la idea de creació és present entre els pobles primitius qualsevol realitat tenia el seu origen en…

Situada 72 km a l’E de Roma, a la dreta de l’Aniene, deu l’origen als esclaus que hi construïren els llacs artificials i la villa imperial de Neró És famosa pel monestir de Santa Escolàstica o Protocenobio, l’únic que resta dels dotze que hi fundà Benet de Núrsia segle V, i per la cova Sacro Speco, al flanc de la muntanya, on visqué com a ermità El Protocenobio conserva l’antic campanar llombard segle XI i el claustre romànic cosmatesc segle XIII la resta dels edificis pertanyen al segle XVI, i l’església al XVIII A la seva impremta foren impresos 1464 els primers incunables…

Els modes poden ésser substancials, accidentals, d’inherència, etc, segons que siguin determinacions d’una substància, d’un accident, de la manera com un accident o una qualitat és inherent a un subjecte, etc Bé que pràcticament exclusiva de l’anomenada darrera escolàstica sobretot, Francisco Suárez, el concepte del mode ha perviscut —molt diversament interpretat— en la filosofia moderna Descartes modes de l’extensió i del pensament, Spinoza modes com a afeccions de la substància, Locke i Leibniz modes com a idees —espai, duració, nombre, infinitud— i complexos de qualitats, etc…

Pel fet que Aristòtil el primer a oferir un concepte i un estudi acurats de la potència apliqués també la idea als éssers que no són en moviment, hom ha pogut intentar d’identificar potència amb matèria i acte amb forma i, així, la matèria primera ha estat també anomenada potència pura tanmateix potència i acte comporten un caràcter dinàmic, mentre que matèria i forma expressen més aviat l’aspecte estàtic del real Per a l’escolàstica hi ha dos tipus de potència la potència lògica , o potència objectiva , que correspon a la simple no-repugnància d’una cosa a existir, i la…

En la filosofia escolàstica, que la sol identificar amb l’ésser en general esse , l’existència és distingida metafísicament, en tot ens creat, de l'essència Una tal distinció, tanmateix, sembla que no pot ésser remuntada al pensament grec, puix que, per a aquest, tota essència és tan necessària com la seva existència i s’hi identifica, ni que sigui aquesta purament mental Així, en Aristòtil el verb είναι es refereix indistintament tant al fet d’existir com a l’essència de l’existent La introducció de la distinció entre essència i existència s’explica a partir de dos motius d’una…

Segons el sentit que predomina en la percepció dels objectes hom parla de representacions òptiques , acústiques, etc així mateix, segons la forma que la representació adopta hom parla de representacions eidètiques i no eidètiques, conceptuals, afectives, volitives , etc Entre les diverses accepcions que la representació ha tingut al llarg de la història de la filosofia cal destacar, d’altra banda, els següents per a l’estoïcisme, és la presentació, directa o indirecta, de l’objecte a la ment en l’escolàstica és, o bé aquesta mateixa presentació —sensible o intellectual, i interna…