Resultats de la cerca
Es mostren 16 resultats
Pere Lacavalleria
Literatura catalana
Impressor i lexicògraf.
A banda de la seva tasca com a impressor, és autor d’un Diccionario castellano Dictionnaire français Diccionari català Barcelona 1642 i 1647, que dedicà al lloctinent de Lluís XIII de França a Catalunya, el mariscal de Brézé Consta de dues parts un aplec de diàlegs sobre aspectes de la vida quotidiana i un vocabulari Al final hi ha conjugacions verbals i notes sobre pronunciació És el primer manual de conversació per al coneixement de llengües modernes a Catalunya, una adaptació d’aquesta mena d’obres molt esteses aleshores a Europa
Pere Lacavalleria
Disseny i arts gràfiques
Lingüística i sociolingüística
Edició
Lingüista i impressor d’origen occità establert a Barcelona vers el 1618.
És autor d’un Diccionario castellano-Dictionnaire français-Diccionari català 1642, que imprimí ell mateix i dedicà al lloctinent de Lluís XIII de França a Catalunya, el mariscal de Brézé , primer manual de conversació per al coneixement de llengües modernes a Catalunya que conté uns exemples de colloquis, el diccionari pròpiament dit i unes notes pràctiques de gramàtica Com a impressor també edità a Perpinyà el Sumari… dels títols d’honor… 1628, d’ Andreu Bosc , i a Barcelona, Variarum resolutionum 1653, de Jaume Càncer , Epítome de los principios y progresos de las guerras de Cataluña en…
Joan Lacavalleria i Dulac
Lingüística i sociolingüística
Literatura catalana
Llatinista.
Doctor en drets Fill del mercader i impressor Pere Lacavalleria , fou batejat a Barcelona el 2 de desembre de 1640, tal com ell mateix féu constar en el seu opuscle Allegacions en dret 1680 Antoni Lacavalleria, germà seu, imprimí les seves dues obres Gazophylacium catalano-latinum 1696, per ajudar a la traducció del català al llatí, en la qual treballà vuit anys, i Bibliotheca Musarum 1681, de frases poètiques i sinònims, en llatí, precedida d’una breu dedicatòria, en castellà, als humanistes, la qual conté, a la fi, un breu Thesaurus castellà-llatí
Joan Lacavalleria i Dulac
Literatura catalana
Llatinista i lexicògraf.
Doctor en drets Era fill de Pere Lacavalleria Publicà un extens diccionari, el Gazophylacium catalano-latinum Barcelona 1696, per ajudar a la traducció del català al llatí, en el qual incorporà molta terminologia cientificotècnica L’obra supera, tant en l’aspecte científic com en la riquesa lèxica i fraseològica, els diccionaris publicats fins aleshores Publicà encara una Bibliotheca Musarum Barcelona 1681 2 vol, de frases poètiques i sinònims, en llatí a la fi, conté un Appendix uocabulorum llatí-castellà i un breu Tesoro o vocabulario español y latino
la Cavalleria
Família d’impressors més coneguda per Pere Lacavalleria i Joan Lacavalleria i Dulac
.
Joan de Llupià i de Saragossa
Història
Procurador reial de Rosselló i Catalunya i baró de Conat.
Fill segon de Lluís de Llupià i Xanxo El 1594 fou encarregat de rebutjar les invasions dels hugonots a la frontera amb França El 1597 lluità al costat del governador de Rosselló Jeroni d’Argençola contra l’atac a Perpinyà per part del mariscal de França Alfonso d’Ornano Fou alcaid del castell d’Elna Succeí el seu germà Gabriel com a procurador reial 1623 Durant la guerra dels Segadors, els béns del Rosselló li foren confiscats, i foren lliurats a Isabel Dulac, muller de Pere Lacavalleria
Diccionari de la llengua catalana amb la correspondència castellana i llatina
Literatura catalana
Diccionari de Pere Labèrnia i Esteller, publicat en plecs que formen dos volums, datats respectivament el 1839 i el 1840.
Labèrnia inicià els treballs devers l’any 1821, amb l’estudi de fonts lèxiques molt diverses, antigues i modernes Nebrija, Pou, Torra, Lacavalleria, Bellvitges, Albert Vidal, que, bé que no sempre foren ben aprofitades, li serviren per a aconseguir una obra globalment sòlida, que incorporava algunes variants dialectals lèxiques, i que tenia la intenció normativa de fixar «la purai genuïna pronunciació i ortografia de l’idioma català» i la de contribuir al prestigi de la llengua Després de la seva mort, el Diccionari fou revisat i augmentat per Una Societat de Literats,…
ortografia
Gramàtica
Part de la gramàtica que ensenya la recta escriptura de les paraules i dels altres signes gràfics, com els d’accentuació i puntuació.
El concepte d’ortografia suposa l’acomodació de l’escriptura de la llengua a unes normes establertes segons criteris etimològics, com també d’evolució i d’ús lingüístic, en relació amb les quals hom jutja correcta o incorrecta la transcripció de les formes orals dels subjectes parlants, susceptibles potser d’ésser escrites de més d’una manera, segons els usuaris Així, en les diverses èpoques de la història de les llengües hom parla més aviat de grafies que d’ortografies dels diversos estadis sincrònicament considerats Pel que fa a les llengües romàniques i, per tant, al català, a l’època…
història de la llengua i de la lingüística catalanes
Historiografia catalana
En els seus inicis, la lingüística catalana es constituí com a reflexió més o menys crítica sobre la dimensió funcional de la llengua (ús, extensió, registres, contacte i conflicte amb altres llengües, història, etc.).
Desenvolupament enciclopèdic Fou al començament del s xiv, que Ramon Muntaner, exponent del protonacionalisme, identificà el ‘nosaltres’ collectiu amb la llengua Al final del s XV, s’escriviren unes Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols que mostraren una clara consciència de norma i de correcció a propòsit de diferents manifestacions diatòpiques, diacròniques i diastràtiques A mitjan s XVI, els Colloquis 1557 de Cristòfor Despuig foren, d’una banda, la resposta catalana a la questione della lingua , plantejada a partir del 1525 per Bembo, Valdés, Barros i Du Bellay, amb l’…
lexicografia
Lingüística i sociolingüística
Art de compondre lèxics o diccionaris.
L’inventari del lèxic català s’inicià a l’edat mitjana, amb els glossaris de mots llatins Deixant de banda els rimaris, el primer diccionari lexicogràfic és el Liber elegantiarum , de Joan Esteve 1489, i també tenen la finalitat d’ensenyar el llatí quasi totes les obres lexicals publicades fins al s XIX Es destaquen per llur interès lexicogràfic les adaptacions del diccionari de Nebrija a partir de la de Gabriel Busa, 1507 i el Vocabulario del humanista , de Llorenç Palmireno 1569, castellà, però que conté força mots catalans, així com el Thesaurus puerilis 1575, d’Onofre Pau, que se n'…