Resultats de la cerca
Es mostren 11 resultats
John Everett Millais
© Corel Professional Photos
Pintura
Pintor anglès.
Estudiant a la Royal Academy, conegué WHHunt, que el féu membre del cercle que fundà més tard la Pre-Raphaelite Brotherhood El seu estil fou, en un primer moment, acadèmic — Pizarro capturant l’Inca del Perú 1846 Victoria and Albert Museum, Londres—, però aviat s’orientà vers la delicadesa i la morbidesa prerafaelites i conreà temes històrics i literaris, bé que a vegades caigué en l’anecdotisme sentimental De la seva època purament prerafaelita, que durà deu anys, cal esmentar Lorenzo i Isabella 1849 Walker Art Gallery, Liverpool i Ofèlia 1852 Tate Gallery, Londres
Anselmo Miguel Nieto
Pintura
Pintor.
Es formà a les acadèmies de Valladolid i de Madrid Becat 1901, estudià a Roma i a París, on compartí l’estudi amb Arteta Novament a Espanya 1911, guanyà medalla d’or a la Sisena Exposició Internacional de Barcelona Residí i exposà a Buenos Aires 1921-23 Des del 1933 passà temporades a Eivissa, on tenia casa, i residí i treballà sovint també a Mallorca Freqüentà, a Madrid, les tertúlies de la Generació del 98, especialment al Café de Levante Bàsicament retratista i figurista, fou un correcte acadèmic que troba els millors moments en alguns nus de delicada morbidesa
Gustave Moreau
Pintura
Pintor simbolista francès.
Fou influït per EDelacroix i TChassériau i, a Itàlia 1857-59, pels quatrecentistes Els elements principals de la seva pintura són tema mitològic, morbidesa, escenaris exòtics amb decoracions luxoses, immobilització dels personatges segons el principi de la per ell anomenada bella inèrcia , l’androgin i, en la figura femenina, la perfídia Jove tràcia portant el cap d’Orfeu 1866, Musée du Louvre, Salomé ballant davant Herodes Musée Gustave Moreau, París i L’aparició aquarella, Musée du Louvre, Cabinet des Dessins, aquestes dues del 1876, Els pretendents començada el 1853, Júpiter i…
nu
© Corel Professional Photos
Art
Representació en pintura, escultura o fotografia del cos humà desproveït de vestidures.
Els primers exemples de nu són les anomenades Venus esteatopígiques paleolítiques i també les representacions de la deessa mare o de divinitats de la fecunditat, que hom troba entre els sumeris i d’altres pobles mesopotàmics, com ara els assiris, que aportaren al nu masculí un veritable estudi anatòmic de la musculatura A Egipte fou utilitzat en moltes representacions, especialment d’esclaus o subalterns Escriba assegut , però és a l’època amarniana que el nu apareix en la seva plenitud naturalista i són representats nus el faraó i la família reial A Grècia la representació del nu és més…
castrat
Música
Cantor masculí emasculat des de la infantesa per tal de conservar una posició alta de la laringe que li permetia continuar interpretant, després de la pubertat, les parts de soprano i de contralt, amb el suport físic, el volum aeri, la força de projecció i la caixa de ressonància d’un cantor adult.
Les arrels dels lligams entre la veu i el sexe es troben en les tradicions religioses i cortesanes del món antic La seductora veu femenina del serpent del Gènesi trobava la seva correspondència amb el cant mortal, agut i femení, de les sirenes del món homèric Probablement, l’origen de la prohibició de la veu femenina en els rituals religiosos de la tradició judeocristiana obeïa a una aplicació moral de la lectura d’aquell símbol De fet, l’Església no començà a admetre la participació de la veu femenina en el cant litúrgic fins al Motu Propio de Pius X, el 1903 Es creu que la incorporació dels…
L’escultura del gòtic tardà a Sardenya
Art gòtic
Els precedents del segle XIV Relleus en marbre, actualment reutilitzats com a balustrada de la capella gòtica del Remei, a la catedral d’Oristany Tot i que és difícil determinar la datació i l’estructura original de totes dues peces, que potser pertanyen a la predella d’un retaule del final del segle XIV, s’hi pot veure la influència de l’escultura catalana d’aquest segle ©SBAPPSAECO Quan el 1326 els catalans van ocupar el Castell de Càller, el gran període del romànic sardotoscà arribava a la seva fi i el gust es desplaçava cap al gòtic N’és testimoni la capella del braç esquerre del…
L'escultura de col·lecionisme
Sala dels Impressionistes Francesos a la V Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona del 1907 FF Les exposicions «Casas, Rusiñol i Clarasó» celebrades a la Sala Parés de Barcelona el 1890 i el 1891 van suposar l’inici de la renovació pictòrica catalana Les estades a París deis dos pintors havien orientat la seva producció cap a una pintura innovadora que en donar-la a conèixer a Catalunya va ser rebutjada en un primer moment per la crítica i el públic de gustos més convencionals Clarasó, en canvi, tot i que havia compartit amb Rusiñol una llarga estada a París, va participar en les…
Al voltant de Jaume Huguet
Art gòtic
Crist camí del Calvari, compartiment del retaule de Sant Agustí que la confraria de blanquers de Barcelona encarregà a Jaume Huguet el 1463 Procedeix de l’altar major de l’església del convent de Sant Agustí Vell Se suposa que havia format part de la predella Arxiu del Museu Frederic Marès – R Muro La creació d’un taller ampli i dinàmic suposa un dels aspectes més interessants i definitoris de la trajectòria artística de Jaume Huguet Gudiol - Ainaud, 1948 Les notícies documentals que informen sobre els aprenents formats al seu costat –set, però cal suposar que van ser força més–, com també…
Heterodòxies i heterodoxos: Monegal i Otero, Smith i Julio Antonio
Abans de començar em sento amb el deure de fer extensives al lector o lectora algunes de les preocupacions que han precedit la redacció d’aquestes notes Comparteixo l’opinió d’aquells que pensen que els temes els construïm els qui els escrivim Aquest exercici ens atorga una responsabilitat de la qual si no en som prou conscients podem fer creure que allò que reduïm a quatre paraules i expliquem amb una certa coherència, si més no aquella que ens empeny l’acte mateix de l’escriptura, és així simplement per l’autoritat que ens dóna la signatura Doncs bé, des del dia que se’m va encomanar la…
Modernistes o noucentistes? Els darrers simbolistes decadents
«Modernistes o noucentistes» És l’interrogant en clau eufemística que encapçala aquest darrer capítol històric per tal de constatar l’elasticitat dels termes a l’hora d’adaptar-los a les seqüències cronològiques En efecte, el format interrogatiu no està plantejat amb la finalitat de forçar una resposta a la pregunta sinó com a mer enunciat indicador d’una problemàtica de fons, entorn del concepte de modernisme o del de simbolisme i decadentisme El fet que tant la noció de modernisme com la de noucentisme , malgrat que alludeixen a moviments culturals catalans, depassen l’estricte àmbit…