Resultats de la cerca

Molt populars als Països Catalans, les albades són fetes, en general, les vigílies de les festes majors o en d’altres solemnitats especials A les comarques meridionals i occidentals del Principat, i a tot el País Valencià, assoliren una popularitat molt més acusada que a la resta del territori les albades consistien en corrandes cantades per una persona o per un grup, amb acompanyament de dolçaina o gralla i tabalet o tamborí Ultra les festes majors, hom té notícia de famoses cantades d’albades la nit de Nadal, els darrers dies d’abril festes de l’arbre…

Promogué la restauració literària al Rosselló difonent en revistes les seves composicions, aplegades després a Garbera catalana 1884, Ais 1887, Ais i albades 1914, etc Escriví un estudi sobre Los goigs 1907

Interpretada sovint a les corts europees dels segles XVII i XVIII, un dels seus antecedents podria haver estat l’alba Cantades i amb l’acompanyament d’un instrument melòdic i percussió per exemple amb dolçaina i tabal, com al País Valencià, les albades són molt populars als Països Catalans i a la resta de l’Estat espanyol L’equivalent castellà és l' alborada , i el francès, l' aubade Ravel, per a la seva Alborada del gracioso dins Miroirs , podria haver-se basat en aquest model popular

Vida i obra Fill d’un pastor, fou clergue i feu cura d’ànimes a Arles de Tec i, entre altres poblacions, a Illa de Tet Utilitzà el pseudònim de Lo Pastorellet de la Vall d’Arles i contribuí a l’ús literari de la llengua catalana al Rosselló participant en les festes literàries de Banyuls de la Marenda, publicant l’obra d’ Antoni ↑ Jofre , recollint a Garbera catalana 1884 la d’ell mateix i altres poetes rossellonesos i difonent en revistes “La Veu del Canigó”, “La Revue Catalane”, “Le Roussillon” les pròpies composicions historicopatriòtiques i líriques, que partien sovint de models populars…

Orfe des de molt petit, començà la seva carrera a la capella de música de Mondoñedo com a escolà de cor sota el guiatge d’AC Santavalla, el qual l’arribà a afillar A divuit anys passà a ésser mestre de capella en funcions de Mondoñedo, ja que encara no tenia edat suficient Allí romangué tota la seva vida, tot i que se sap que rebé ofertes d’altres catedrals i que feu oposicions al mestratge de Santiago de Compostella El capítol de la catedral de Mondoñedo, coneixedor de les bones condicions de Pacheco per a la música, l’envià a ampliar estudis a Santiago amb Melchor López Fou un personatge d’…

Les úniques dades que es tenen de la música valenciana a l’edat antiga són les que provenen de les restes pictòriques prehistòriques de València i Alacant Al principi del segle VIII, els sarraïns arribaren al territori i al segle IX la tradició musical cordovesa s’havia estès a València i a Xàtiva Els documents musicals més antics conservats a València són les epístoles farcides i el Cant de la Sibilla , del segle XIII Entre els drames litúrgics medievals destaca el Misteri d’Elx, que es representa a l’església arxiprestal de Santa Maria d’Elx Al segle XVI els corrents musicals renaixentistes…

La cançó al llarg del temps s’ha caracteritzat per una gran diversitat de gèneres i de formes A l’època carolíngia es desenvolupà, parallelament al cant monòdic eclesiàstic i influïda per ell, l’anomenada cançó lírica llatina , cant a una sola veu amb text profà Del segle IX al X hom té coneixença de lamentacions o planys, d’epitalamis, etc, i s’ha conservat el nom d’un autor, Sedulius Scott ~880, anomenat el Golias carolinus D’altra banda, és ben coneguda la producció dels clergues errants, clerici vagantes, dits goliards , que duien de poble en poble unes cançons profanes basades…

Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries Tradicionarius 2006 Centre Artesà Tradicionàrius/Festival Folk Internacional 2006 - Sara Manzano La música popular no es distingeix d’altres músiques per unes determinades característiques sonores o d’origen, sinó pel fet que és la que fan, viuen i recreen els sectors populars de qualsevol societat estratificada Les classes benestants del Romanticisme del segle XIX, però, van imaginar una cultura popular o tradicional provinent d’un passat comunitari i d’un esperit nacional, anònima i rural, diferent de la música elitista i amb un toc d’exotisme…

El poeta Salvador Espriu, sentint-se una baula més de la cadena que enllaça amb els antics trobadors i els vells cantaires de romanços, confegí, en ple franquisme, uns versos que titulà Perquè un dia torni la cançó a Sinera Entre les estrofes, en remarquem aquestes “He parat el temps i records que estimo guardo de l’hivern Però tu riuràs, car veus com es tanquen llavis catalans Ningú no ha comprès el que jo volia que de mi es salvés Les paraules són forques d’on a trossos penjo la raó Sols queden uns noms arbre, casa, terra, gleva, dona, solc Només fràgils mots de la meva llengua, arrel i…