La literatura en fulls solts

El poeta Salvador Espriu, sentint-se una baula més de la cadena que enllaça amb els antics trobadors i els vells cantaires de romanços, confegí, en ple franquisme, uns versos que titulà Perquè un dia torni la cançó a Sinera. Entre les estrofes, en remarquem aquestes:

“He parat el temps
i records que estimo
guardo de l’hivern.

Però tu riuràs,
car veus com es tanquen
llavis catalans.

Ningú no ha comprès
el que jo volia
que de mi es salvés.

Les paraules són
forques d’on a trossos
penjo la raó.

Sols queden uns noms:
arbre, casa, terra,
gleva, dona, solc.

Només fràgils mots
de la meva llengua,
arrel i llavor.

La mar, el vell pi,
pressentida barca.
La por de morir.”

A D’una vella i encerclada terra, el poeta es presenta com un trobador rodamón:

“Senyors, jo no vinc d’enlloc ni vaig a cap banda. Només rondo d’un costat a l’altre del nostre país, en l’espai i en el temps. En barrejo els camins, perquè s’entrecreuen i se’m confonen, i els qui no som savis ignorem què ha estat i què és aquest nostre país, on comença i on acaba. L’hem embastardit, però és. L’hem malmenat, però existeix. Ens angunieja molt de pensar si continuarà o no vivint i, si de cas, de quina manera. Amb la música i la paraula, en un to planer…”

Espriu fa entrar així els cantaires de romanços –els trobadors ja en formen part– en la literatura, “salvant els mots” a peu pla, arran del poble, des de l’oralitat.

Els romanços. la literatura popular en l’era industrial

A dalt, a la dreta de la fotografia, venda de romanços a la Fira de l’Hostal del Vilar el 1925, a Sant Boi de Lluçanès.

Arxiu Comarcal del Ripollès

Des del segle XV consta l’existència de cantaires de romanços, però sobretot des dels segles XVII-XVIII fins a la guerra civil de 1936-39, com precisa Joaquim Molas a Història de la literatura catalana, parlant de la tradició i la modernitat de la nova literatura popular als segles XIX-XX. Amb l’era industrial, la menestralia deixa pas a la nova classe obrera, la població rural emigra a les noves concentracions urbanes, l’alfabetització s’estén a les capes populars –en castellà, tanmateix–, les arts gràfiques adquireixen una funció social cada cop més important i porten a una lenta desaparició de la literatura tradicional d’origen rural i de transmissió oral, que és substituïda per una altra d’urbana, de transmissió escrita en fulls volanders. Com diu Josep Romeu i Figueras:

“Amb la impremta fou posada a l’abast d’un gran públic la producció literària oral i tradicional existent, alhora que es creà una concreta cadena comercial: el text era encomanat per l’editor a un autor especialitzat i, després d’imprimir-lo en fulls o plecs solts de mòdic cost, el venia a llibreters i aquests als cantaires i recitadors populars, que directament el propagaven i el venien.”

Aquesta literatura de canya i cordill, impresa en fulls volanders o en plecs solts, anà agafant una popularitat creixent fins a mitjan segle XIX. Els seus autors solien ser, segons indica Joaquim Molas, notaris, mercaders, mestres de cases, impressors, llibreters, empresaris, i també seminaristes i exseminaristes que feien versos per guanyar-se la vida.

Venedor de romanços segons una auca de baladrers de l’inici del segle XIX.

Costumari Català/Hereus de Joan Amades

En el nou entorn urbà, però, la puixant indústria editorial barcelonina opta per publicar en castellà i els cantaires de romanços acaben decantant-s’hi, influïts pel prestigi que el castellà ostenta com a llengua de cultura des del segle XVIII, mentre que el català es va recloent en l’àmbit privat, tradicional i casolà. Al darrer quart del segle XIX, el domini del castellà és gairebé total, si bé es troben alguns romanços escadussers escrits en la parla de germania, barreja entre el caló gitano i l’argot de la delinqüència, nascut, com indica Esteve Busquets i Molas a Calaixera de romanços reusencs, de la necessitat d’entendre’s els individus d’una mateixa societat i, alhora, d’evitar que els entenguin els qui no pertanyen al seu nucli. Com ara aquesta cançó d’El Terne del Arreval:

“A veure á tot vicho aposto
¡vinga mosto!
Y el que bons tassons no jala
al mateix que á una cigala
yo l’faix ballà pancha andàl.

(Perque valgam la mareta de l’onclu, só capas de fé engulli un rejimén de suizos per la gargamella del més pintat, y arrancà las entratelas del cor del que desprecia una finesa meva).

Y el que si torna si l’trucu…
fuix que l’sucu!
va al Hospital per desfilas!…
¡tant se val!
perquè yo entre bonas filas
só en Terne del Arreval!”

Apareixen nous gèneres i la premsa pren forta volada. La literatura popular abasta una gran diversitat de temes, capaços de satisfer l’interès i excitar la impressionabilitat de la gent. Els romanços, la novel·la de fulletó i els sainets, que aviat prendran tocs pitarrescos. A una tal eclosió de gèneres, s’hi afegeixen els procedents del camp, enderiats a mantenir o recuperar els símbols d’identitat catalana de la literatura tradicional, com és el cas del bandoler Don Juan de Serrallonga, rescatat per Víctor Balaguer.

El Romancerillo catalán, de M. Milà i Fontanals, molt valorat per la Renaixença.

Enciclopèdia Catalana

Es podria distingir literatura popular i literatura nacional, aquesta sobretot en català, mentre que la popular s’expressa en una llengua i en l’altra. Mentre que els cantaires de romanços intenten imitar els models savis, els escriptors –com ara Verdaguer, Guimerà i Oller– tenen la voluntat de deixar empremtes de cultura popular en les seves obres. No obstant això, continua subsistint una literatura oral, anònima, no recollida per escrit, en forta regressió, tot i la valoració que en fa la Renaixença a través del Romancerillo catalán, de Manuel Milà i Fontanals (1853 i 1882), i del Romancer popular de la terra catalana, de Marià Aguiló (1893). Mentre, al País Valencià es manté la presència de col·loquiers que exposen, en forma de col·loquis o debats, tota mena de temes controvertits, com ara la Disputa que tingueren dos metges de gran fama, anomenats Libori Sumac i Baldiri Galet, lo qual consistí en cercar si lo vi és de més profit per lo home que el tabaco, o el Gustós col·loqui entre un enamorat lacaio i una hermosa cuinera, en què, después d’alguns requiebros, refereix ella sos treballs i les rareses d’una mestressa, o un Coloquio castellano-catalán esquivo amoroso… I a les Balears fan forrolla els glossadors –sovint illetrats–, d’arrelada tradició local, una tradició que actualment viu una nova revifalla.

Els romanços anomenats de cec

Entre tots els romanços, destaquen els romanços de cec. Isabel Segura els descriu com a “composicions en vers, generalment d’autor anònim i extensió variable, per bé que predominen els de quatre fulls en el primer dels quals figura una xilografia”. Cecs, esguerrats i xacrosos malviuen recitant i cantant romanços en places i carrers, sobretot en les fires i mercats i les festes majors de viles i ciutats. Salvador Espriu, a Les cançons d’Ariadna, crea la figura de l’Altíssim, “orb de la parròquia de Sinera”, que va “acompanyat de la Neua, honesta i magra, barjaula de professió”, que recita l’“Auca tràgica i mort del Plem”. Comença anunciant el tema del romanço que mostra en una estampa:

“Ara voldria contar-vos
el vostre pobre ceguet
una història sdevinguda
més enllà de Collsacreu.

Admireu-me la pintura
de Maria del Roser.
Fixeu-vos que ben deixada:
sembla una mare de Déu.”

El romanço acaba amb la Neua recollint els pistrincs:

“Vilatans, la corda acabo.
Tot seguit la mossa ve,
fresca i fragant com un lliri,
a passar-vos el platet.

Si em doneu cèntims d’almoina,
per vosaltres resaré,
fins que em faci les tres pedres,
a la Verge del Remei.”

Els cantaires cecs són una mena de continuadors dels joglars medievals que, a més de la remuneració voluntària passant el platet entre la concurrència en acabat de cantar les trobes que altres havien escrit, vivien de la venda del producte imprès. J. Amades els descriu així:

“Els venedors de romanços eren generalment ceguets; per difondre el romanço que venien i per tal de despertar l’interès del públic el cantaven; una vegada amb tonada pròpia i d’altres en tonada de manlleuta, típica de romanço, i que era aplicada a molts de diferents. […] Era corrent que el ceguet, entre posada i posada i mentre reposava de cantar, fes una explicació de l’argument o uns comentaris més o menys adients amb la cançó, els quals, naturalment, variaven segons els romanços. La dona o el vailet que acompanyava el ceguet sí que feia un crit típic pel qual oferia el full imprès. […]”

L’auca ens diu del romançaire:

“¿Qui m’acaba les romances,
noies, dels enamorats?

Aquí veureu explicats
divertits i hermosos lances…”

Un venedor que, segons J. Amades, tenia molta gràcia a cantar-ne –i més encara a recitar-ne– era en Cremallots, que convertia la seva feina en un veritable espectacle:

“La seva gran especialitat era recitar el romanço titulat Els fàstics, que imitava un diàleg violent entre dos festejadors. Escarnia molt bé el paper del galant i el de la donzella; per a cada un feia la veu i els gestos adients, i quan parlava l’un es dirigia cap a la dreta i quan l’altre li contestava es decantava cap a l’esquerra […].”

Portada del llibre Romanços de sang i fetge, amb pròleg i selecció d’I. Segura. És una reproducció facsímil de quarantaquatre romanços de cec que presenten casos tràgics i sanguinaris.

Enciclopèdia Catalana

Isabel Segura destaca que, entre la nova literatura popular de consum urbà, hi havia una especial predilecció pels anomenats romanços “de sang i fetge”, que incloïen magnicidis, infanticidis i parricidis, de la forca al garrot, en els quals l’execució del criminal a mans de la justícia era sempre aplaudida, llevat dels casos d’ajusticiament de bandolers, que generaven en els lectors o en els oïdors sentiments desaprovatoris envers l’executor. Isabel Segura, a Romanços de sang i fetge, para atenció en el final acostumat:

“Un cop l’execució enllestida, l’autor es permet unes divagacions filosòfiques, uns consells al lector sobre la moralitat que ha d’extreure del relat que acaba de llegir o de sentir. Solen ser frases fetes que clouen el relat i que varien segons el públic destinatari.”

Com aquestes, dedicades als pares:

Padres los que tenéis hijos
darles la buena crianza
no sea que por vuestra culpa
los veáis en tal desgracia.

Els anomenats plecs de cordill i romanços de sang i fetge contribuïren a conformar l’imaginari romàntic de l’època. La il·lustració s’inclou en l’obra Romanços de sang i fetge.

Enciclopèdia Catalana

La llista de romanços d’aquesta mena és inacabable. Entre ells, les Atrocidades de Margarita Cisneros por no poder casarse a su gusto; o Sebastiana del Castillo, ajusticiada per haver mort els seus pares i germans; o la Sucinta relación de los crímenes y suicidio perpetrados en Barcelona en la calle de la Cadena; o El amante en capilla

Julio Caro Baroja, a Romances de ciego, indica que eren sobretot els cecs –agrupats en germandats o confraries– els qui dictaven, imprimien i difonien molts romanços d’aquest tipus:

A mediados del siglo XVIII una cofradía o hermandad de ciegos de Madrid tenía el privilegio de recibir un corto relato de la vida de los sentenciados a muerte, para darlo a sus miembros y componer el romance o copla correspondiente.”

Els gèneres més usuals

El festeig i les noces eren temes molt freqüents en la literatura de fil i canya, com també els planys dels malcasats. Aquí es reprodueix l’anomenada Cansó de la mala Dona y del bon Janót, editat a Girona.

CPCPTC/Arxiu del Patrimoni Etnològic de Catalunya/Fons Joan Amades i Gelats

Entre els gèneres més sol·licitats destacaven els de pagesos i pastors, de venedors i oficis com els de burot, sereno o carrilaire… I els romanços costumistes, que descrivien escenes de festeig, noces, planys de malcasats, esquellots, cançons carnestoltesques… I els de vides i aventures fantasioses, èpiques, tràgiques o estrambòtiques. I els epigramàtics, de tradició barroca i il·lustrada o d’estil i tarannà vallfogonesc. La seva popularitat i el fet de ser recitats o cantats a la plaça, les cantonades i encreuaments dels carrers va afavorir l’aparició de romanços polítics, que enfrontaven partits i faccions –miquelets i fusellers, carlins i cristins o liberals, monàrquics i republicans–, moralitzaven contra les guerres, i animaven o bescantaven les campanyes electorals:

“Quan manava Fernando anava mal,
quan manava Cristina anava igual,
quan manava Isabel res era bo,
i ara que mana en Prim tot és pitjor.
Així, poble espanyol veuràs, si et plau,
que mentre tingues reis seràs esclau.”

O bé aquest altre d’inèdit que el meu avi recordava de memòria d’haver-lo llegit, en ocasió d’unes eleccions, rere la porta d’una comuna:

“Fes compte que els setials
són urnes electorals,
i, ara que en tens una a sota,
fes quatre esforços i vota
per en Planas i Casals.”

O bé denunciant les injustícies socials, la fam, l’existència de rics i pobres, com aquest del Cego d’Ulldemolins, en què hi surten implicades les dones:

El cec captaire segons una auca del 1800.

Costumari Català/Hereus de Joan Amades

“La dona ques bruixa
yo vos diré
la que és pobre y fea
y vella també,
però la que és chove
guapeta y riqueta
més que siga bruixa
ya és una santeta…”

O sobre les vagues obreres, com aquest de Josep Ferrer, Queri:

“Bueno, amunt, viva la gresca:
les classes travalladoras,
ara sí que tindrem horas
per anà á pendre la fresca.
No ré no ré, fa vint dias
que la huelga va duràn
y ‘ls dias que passaran
per arreglà embusterias.”

També aconseguien gran difusió els tractadets en vers que conformaven una cultura popular religiosa que aplegava vides de sants, lliçons de doctrina i prèdiques de moral, que es difonien en les missions que el pare Claret i els Missioners del Cor de Maria promovien pels pobles. Com aquesta estrofa d’un càntic doctrinal dels manaments, que transcriu E. Busquets i Molas:

“Ay! Y quinas perdicions
són aqueix llarg festejar,
aqueix deshonest ballar
y aqueixas torpes cançons!
Vostras locas passions
modereu, jóven, corrents
[…]
ab delectacions morosas
no olores estas rosas
quals olors son pestilents.”

Acabant cada estrofa amb la rescobla:

“Si vols en lo cel entrar
observa bé ’ls manaments.”

O bé aquest romanço de collita castellana:

Cristo va de coronel
marchando con gran primor
y de sargento mayor
va el arcángel S. Miguel:
el otro arcángel Gabriel
marcha de primer sargento:
de alférez de gran portento
el seráfico Francisco,
y en estos santos se ha visto
un hermoso regimiento.

Un altre capítol era el dels versos faceciosos, com Una nit de llamps i trons, típica d’en Queri, amb una curiosa tirallonga d’insults:

“[…] fart, embusteru,
poca solta, faruleru,
tontu, tanoca, panarra.
Pillu, boig, desvergunyit,
gandúl, grabuca, xerraire,
poca pena, trinxeraire,
bandolé mal esperit.
Calsassas, burru, babièca,
norris, guinu i agulós,
perdona vidas, talòs,
brut, deixat i palatreca,
dropu, burratxu, animal,
seba, plora cossus, llús,
deixàt y brut, avestrús,
os bertràn y carcamal […]”

Els poemes humorístics tenien també bona acceptació, fins al punt que algunes societats culturals i recreatives organitzaven jocs florals humorístics, entre les quals destacava l’anomenada Niu Guerrer.

Cantaires de més nom

Tres obres de Josep Ferré, dit Queri, que, nascut a Reus el 1835, va practicar amb èxit la literatura popular de canya i cordill tractant tota mena de temes. D'esquerra a dreta: Curiosa relació....; La guerra. Conversa entre ...; Una nit de llamps i trons.

Enciclopèdia Catalana

Entre els cantaires i recitadors més anomenats i d’oferta més variada i prolífica cal citar, en un dels primers llocs, el reusenc Josep Ferrer, Queri, versificador de mena, que dictava directament els versos al caixista de la impremta que els estamparia en tiratges prou llargs dels quals es farien nombroses edicions. Els títols mostren el variat ventall de la seva producció, que va dels romanços més tradicionals a les noves americanes portades pels indians: Historia de la guerra de África, según informes de testigos de la verdad; Historia del esforzado caballero Pierres de Provenza y la hermosa Magalona; Aladino o la lámpara maravillosa; Diálogo entre Pau Chulapas y Francisca Guitsots; Historia o danza dramática de Rosaura de Trujillo; La guerra, conversa entre dos soldats, un aragonés baturro y un català de Riudecanyas; Assanyas y maravillas de la pussa, i Canciones de despedida que dirigen los quintos á sus queridas damas

Un altre romancer de renom fou en Saldoni Truitafreda, “trobador de carreró”, com ell mateix es complaïa d’anomenar-se. Nascut al final del segle XIX a Sant Boi de Llobregat, va arribar a ser, per intuïció, sense saber a penes de lletra, compositor i poeta, tocador de guitarra i cantaire de romanços, amb una ben timbrada veu de tenor. Després d’inimaginables peripècies a l’Havana i a Mèxic, Truitafreda tornà a Barcelona malalt i sense recursos, desemparat de tothom. Una biografia anònima conta com “una nit, passant per la Plaça Reial, topà amb una pobra dona, mig cega, que cantava unes cobles castellanes tot rascant una mala guitarra. En Truitafreda s’aturà a escoltar-la i, en acabar aquella, mogut per un sentiment de companyerisme, va preguntar si sabia cantar cançons catalanes. –No en sé cap, respongué la pobra dona. –Deu-me, doncs, la guitarra –digué en Saldoni; jo cantaré i vós captareu. I agafant-li l’instrument de les mans, es posà a cantar algunes de les seves cançons més populars. La gent acudí, i arribà a formar un grup tan compacte que interceptava el pas. Aquella pobra dona va recollir en poca estona un bon grapat de cèntims. –Quedeu-se’ls tots, digué en Truitafreda; jo ja en faré d’altres […] des d’aleshores, tenim en Truitafreda fent de trobador, corrent el món amb la guitarra al coll i escampant per pobles i viles la joia i l’alegria amb les seves cançons festives i fresques, com acabades de fer”.

Alguns fragments de cançons seves són la millor presentació que es pot fer d’aquest personatge:

Cançó del pagès

Jo sóc un pagès
de la vall d’Aran,
som baixat a Barcelona
per enmaridàm.
[…]
Tinc a casa dues gerres
enterrades al femer
totes plenes de perruques
de Felip quart i tercer.
A la noya que amb mi’s casi
li daré tots els diners;
anirà com una reina,
no li mancarà mai res.
[…]
com qu’el pare es are batlle
i el padrí també ho va sé
si a Déu plau, quan mori el pare,
també jo batlle seré.
La que en sía molla meva
Que patxoca que’n farà:
–Mi sinyora la batllesa…
tothom la saludarà.

Allí enllà no hi ha treyatus
per anar-se a divertí
però hi ha més bones trunfes
i més bestià que assí.
La montanya es tot un parca
i la prada un bell encís
i es la llar de cada casa
un niuet del paradís.
[…]
Per anà a la meva terra
hi ha cinc jorns de mal borràs
s’ha d’anà ab carril i amb cotxu
i hasta amb animal de bast.
Els sinyors qu’hi van per França
ja no hi posen tan bell trós.
Quan jo puga enmaridarme
hi haig d’anar com els sinyors.

La cotillaire

Una noia cotillaire
del carrer de l’Hospital
va deixar de fer cotilles
per anà a cuidà un malalt.
El malalt n’era un ricatxo,
s’en va anar prompte a can taps
i la noia cotillaire
va heredar-li tots els naps.

Eli ali oli
eli oli a
eli ali oli
per sucar-hi pa.

Ara ves la cotillaire
quina sort que’n va tení,
porta gorru per tot dia
i grans ròssecs de satí.
A passeig va sempre amb cotxe,
va al teatre cada nit;
dels senyors que la festegen
qui’n podrà sé’l seu marit?

A les terres de l’Ebre, la tradició dels cantadors encara és viva en la memòria col·lectiva. Ja l’escriptor Sebastià Juan Arbó en parla, tot referint-se als seus records d’infantesa. Com diu Rovira Climent, “rememora sobretot en Perot, que, segons ell era el més reconegut, i Carrinya, que feia el paper de contrincant en alguns encontres públics”. I encara es recorden noms com Pelexana, lo Roquet, Terremoto, Bocadebou, Grabiel… Anaven acompanyats d’una rondalla de músics –clarinet, trompeta, bombardí, guitarra i guitarró–, amb camisa blanca i pantalons i jupetins de color blau fosc. Cantaven als cafès i les tavernes, i després als restaurants. Recollien cèntims de la concurrència i els de la casa els donaven got i quartillo de franc per l’actuació.

A cavall dels anys trenta i quaranta del segle XX, abans i després de la guerra civil, els més famosos foren J. Guarch, Teixidor, de l’Aldea; Francisco Roig Beltri, lo Noro, de Camarles, que voreja els cent anys, i Caragol, de la Cava, nascut l’any 1890, que es presentava així:

“Senyores, sóc Caragol,
Caragol lo de la Cava,
sóc una classe de bitxo
que, quan plou, en trau la banya.”

A les preguntes que Rovira Climent fa a Teixidor, aquest de seguida anomena lo Noro, a qui considera el seu mestre:

“–És lo cantador que jo més hai admirat, de batalla! Batalla en lo sentit…
–Batalla, què vol dir?
–Batalla, això vol dir lo que ara vaig a fer jo esta tarde aquí; que arribo a una taula i no sé res de res; m’ho acaben de dir, i canto.
–I a vostè, els versos li vénen al cap?
–Tal com vaig cantant, los vaig fent.
–I no se’ls pensa abans?
–No, no, no, no… Jo començo i no sé a’nt hai d’acabar. […]

Lo Noro tenia això: que ell no podia anar mai preparat en res. En canvi tenia atres cantadors que no els vull nombrar, pos que anaven a cantar a un puesto, ja portaven l’història de la Mare de Déu de la Cinta, l’història de Sant Antoni, l’història… que natros això no ho ham pogut presentar mai. Ara, aquella gent portaven un repertori fet i, si els traïes d’aquell repertori, ja eren kao, m’explico?”

En preguntar a Teixidor sobre l’èxit de les seves actuacions, ho resumeix amb aquestes paraules: “T’has de ficar el públic a la butxaca. Si no te’l fiques a la butxaca, llauraràs malament.” I lo Noro hi afegeix, referint-se a l’ofici:

“Per a n’això no hi ha mestre! Les cançons te vénen elles al cap! Jo a vostè, per millons que em done, no li puc ensenyar de cantar! Puc dir: mira, has de combinar això, has de combinar allò… però si el cervell no li va, no adependrà vostè. De lletra dependrà tota la que jo li ensenyaré, o un catedràtic o qui sigue; però, de cantar no pot ensenyar ningú! T’ha de vindre de natural. I això vostè no ho pot dependre de cap manera. És lo criteri del cervell.”

Al final dels anys seixanta del segle XX hi havia una efervescència social que arreu es trobava a flor de pell. Anaven caient tots els pegats que havia imposat el franquisme en l’àmbit festiu i que, a la pràctica, es reduïen als actes protocol·laris religiosos i civils tancats amb un vino español. Els paràmetres de la Sección Femenina no anaven enlloc.

És a redós de molts centres parroquials, de l’escoltisme, les agrupacions excursionistes i les colònies d’estiu que la gent –sobretot el jovent– va anar teixint una trama en què les cançons i el repertori comú eren una forma més de reivindicar la pertinença a una comunitat concreta: la catalana.

Aquesta dinàmica s’accentuà a mitjan dels setanta, quan el moviment veïnal recupera el carrer com a espai festiu: per a bastir una nova imatge de la festa els mancaven una sèrie de materials que s’havien anat oblidant o deteriorant a partir de la postguerra. Aleshores és quan es dirigeixen als de la faràndula i els demanen material: quines cançons es cantaven per Sant Joan?, què es feia per Carnestoltes?, hi havia balls de cercavila?

A partir d’aquí, els de la faràndula es veuen abocats a recollir i publicar el material més divers de cultura popular, tant el conservat en llibres i quaderns com en la memòria de la gent gran. “És d’aquesta manera –adverteix Jaume Arnella– que molts de nosaltres vam rebre un autèntic bany de transmissió oral: mica en mica, vas discernint que el que et volen comunicar no és només el contingut sinó també unes maneres i que tot plegat forma part del llegat que la gent gran d’aleshores té necessitat de transmetre a les generacions més joves.”

Hi ha una manera viva i pròpia de veure el paisatge, la gent, les relacions… i tot això s’expressa amb un llenguatge, unes expressions, una gestualitat i uns silencis que formen part de l’essència mateixa del que s’explica.

“Quan uses aquest llenguatge –continua Arnella– la gent et percep com un dels seus, a part que estiguin d’acord o no amb el contingut del que dius. T’han obert la porta. I la gent s’aboca a qui explica les coses en el seu llenguatge: amors, drames, guerres, traïcions… tant si són amb plecs de canya i cordill com amb En Patufet, El Be Negre o L’Esquella de la Torratxa… o el Corín Tellado… El llenguatge de la tradició oral és prou ampli perquè hi càpiga des d’una nadala o els goigs d’una santa fins a cançons anticlericals. La gent ho posa tot en un sol paquet, amb un exemple pràctic de tolerància quotidiana. Com ho és, en el pessebre, posar el caganer al costat de la divinitat encarnada.”

La tradició oral, i més en concret la cançó, és com una mena de baluard de la memòria històrica. Perquè quan la gent ja ha oblidat el que ha dit la ràdio, la televisió o els diaris, continua recordant el que diu una cançó, amb el suport de la tonada i la rima. Dir en veu alta una cosa que pensa una colla de persones crea un caliu d’adhesió; però si, a més de dir-ho, es canta, pot provocar una autèntica foguerada. Qui ho vulgui comprovar només ha d’anar al Camp Nou, quan surt el Barça la gent canta: “Tot el camp és un clam…”.

Jaume Arnella en plena actuació, cantant romanços, al parc de la Ciutadella de Barcelona amb motiu de la Tamborinada 2005.

Montse Catalán

Un efecte similar, bé que sense aquella espectacularitat, és el que s’aconsegueix confegint i interpretant els múltiples romanços d’encàrrec que encomanen a Jaume Arnella ajuntaments, associacions o particulars: la història del seu poble, de la seva agrupació, d’una persona o persones que celebren una festa o un aniversari sonat, amb les seves facècies i trifulgues –sovint ja conegudes de tothom–, pel simple fet de ser cantada esdevé com un ritus, com una cerimònia que reinterpreta el passat i apunta il·lusió de futur. La gent té ganes que li expliquin històries de totes menes, però també agraeix moltíssim que li cantin la pròpia història. Com aquest fragment del romanço dels 25 anys de la Coral Santa Eulàlia de Ronçana.

“Entre el públic, Mn. Dídac,
va quedar impressionat
per ‘quelles veus tan boniques
que tan bé ‘vien cantat.

Al sortir va trobar uns pares
i els comminà, en to amical,
que busquessin més persones
per formar ja una coral.

No podien pas negar-s’hi,
com no es pot aturar un tren;
qualsevol s’hi resistia
si ho veia tan clar el mossèn.”

La seva experiència de romancer que va voltant pel país cantant i explicant històries antigues i modernes, recollides d’aquí i d’allà, i d’altres que s’empesca, intenta reflectir des de dalt de l’escenari la realitat plural en què vivim, amb un llenguatge que la gent reconegui com a seu.

Elogi de la faràndula.

Jaume Arnella

Jaume Arnella, a més té organitzat un “taller de romanços”, que fa uns vint anys que imparteix, tot i que d’una manera no acadèmica, en instituts, escoles i biblioteques. Es tracta de treballar el gènere dels romanços, cantar-ne un, analitzar-ne la lletra i la música, comptar-ne les síl·labes, adonar-se de les rimes, fer exercicis de sinònims, de frases fetes… Treballar el ritme i la melodia. Es formen grups de quatre cada un dels quals fa un romanço –normalment de tema lliure i amb un mínim de tres estrofes– i després hi posa música. Al final, cada grup exposa el seu treball i canta el romanço que ha fet. Així els nens i els joves adquireixen consciència que si volen dir una cosa la poden dir en vers i que si la canten encara té més força. I que cal tenir-hi pràctica, però és a l’abast de tothom i, per tant, també al seu. Es tracta de fer volar la imaginació i de fer-ho cantant.

Els goigs, un gènere de narrativa popular

Literatura religiosa en fulls solts

Els goigs són una composició poètica cantada, de gènere narratiu i temàtica religiosa, que des del segle XVI es publica i conserva a través de l’estampa en fulls solts decorativament emmarcats dins una orla. La capçalera és presidida per la imatge de la seva advocació gravada generalment al boix. A sota, distribuït en dues o tres columnes, hi ha el text en diferents estrofes, amb la tornada que la inicia, generalment amb la locució “puix que”, que vincula la lloança amb la petició que s’hi formula, i la que conclou, seguida de l’oració final, en llatí, pronunciada per la jerarquia eclesiàstica que presideix la cerimònia, tot distingint el to popular del seu cant, del contingut i de la forma, del caràcter oficial o institucional.

Són una forma de litúrgia popular de caràcter cerimonial que es practica en actes comunitaris com romiatges i pelegrinatges, processons i captiris, i en la celebració de novenes, septenaris o trisagis, per implorar la protecció celestial. La seva funció és triple: informativa dels poders i les virtuts del sant; màgica o imploradora de gràcia, ajut i guarició, i estètica, en tant que poesia popular, confegida per a ser cantada.

Es tracta d’un gènere fecund d’origen medieval –el més antic data del segle XII– estès arreu dels Països Catalans des del segle XVII fins a l’actualitat sense interrupció, amb una especial exuberància durant l’època del barroc –suggerint una imatgeria revinguda, terns daurats i casulles “de guitarra”– i de gran difusió durant els segles de decadència literària, durant la qual, junt amb la literatura de canya i cordill, foren l’única forma de literatura popular impresa al país. Es calcula que el seu nombre sobrepassa els trenta mil, de l’interès de col·leccionistes.

Lletra i música anònimes

Antoni Comas, a “Els gèneres populars i tradicionals”, dins Història de la literatura catalana (vol. 5), indica que els goigs ens han arribat gairebé sempre anònims, obra de versificadors aficionats, tot i que alguna vegada els noms d’autor, sovint clergues, rectors del poble o capellans de la confraria, “suren entre els milers i milers de fulls estampats anònimament”. També hi ha hagut poetes de renom, com Vicenç Garcia –el conegut rector de Vallfogona–, Pere Serafí, Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Guerau de Liost o Josep Sebastià Pons, que s’han sentit atrets per aquest gènere literari i l’han conreat.

Pel que fa a la melodia, la grant part dels goigs s’ha transmès gràcies a la memòria de la gent, ja que molt poques estampacions n’inclouen la notació musical, en qualsevol cas de forma molt abreviada. Observa Antoni Comas:

“És curiós d’observar que amb els goigs passa al revés que amb les cançons populars: si hom ha pogut recollir unes cinquanta tonades per a cada cançó, en canvi, correspon només una melodia a cada cinquanta goigs. […] El fet és que sovint els goigs recorren a les tonades de ‘manlleuta’, ço és, a adoptar melodies d’altres cançons, fins al punt que hi ha tres o quatre melodies –anomenades melodies ‘pobres’– que poden ésser aplicades a uns goigs qualssevol.”

D’origen trobadoresc

Antoni Comas en precisa els orígens:

“Pel que fa a l’origen dels goigs, cal distingir acuradament la forma del contingut. La forma estròfica dels goigs prové de l’antiga ‘dansa’ provençal –gènere especialment cultivat pels trobadors catalans i que de fet ha estat l’únic que ha sobreviscut en la nostra llengua. La ‘dansa’ formava part, juntament amb la ‘balada’, de les anomenades ‘cançons de dansa’. […] Tant l’una com l’altra, però, eren en l’antiga literatura provençal dos gèneres profans. Precisament, la primera dansa de contingut religiós (Mayre de Deu e fylha) data de l’any 1305 i és obra de Jaume II de Mallorca.”

En el Llibre vermell de Montserrat (segle XIV) es troben balades dedicades a la Mare de Déu, com la Ballada (és a dir, balada) dels goigs de Nostra Dona en vulgar catalan, a ball redon, que comença:

“Los set goigs recomptarem
et devotament xantant
humilment saludarem
la dolça Verge Maria.”

Goigs de la mare de Déu

Els goigs van ajudar a arrelar moltes devocions, pel fet que els fulls, amb la imatge corresponent, s’escampaven per totes les cases i es tenien ben a la vista. Així, s’han considerat una mostra de religiositat popular.

Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya

Aquests set goigs formen part, doncs, del gènere anomenat “goigs” dedicats a la lloança de la Mare de Déu, que tindrà una difusió extraordinària, en diferents versions, com en aquests Goigs de Nostra Senyora de la Misericòrdia, de la fidelíssima vila de Perpinyà, del 1773:

“Lo primer goig que sentíreu
fonc per l’àngel Gabriel,
al qual humil recebíreu
com a missatger del cel,
de Jesús restant prenyada…”

Dins aquests, aviat es distingiran els set goigs terrenals, els set dolors i els set goigs celestials, en una classificació que es traslladarà als misteris del rosari. Altres goigs marians són cantats a la moda de les pastorel·les de l’època, i són preludi de la devoció popular a la Divina Pastora:

“Pastoreta galana
Mare del Redemptor,
lo Esperit Sant vos ayma
dauli lo vostre amor:

Vos sou filla del Pare,
de son Fill vos feu Mare,
quant l’Angel digué AVE,
y Esposa de son Amor.”

Des del segle XV, les composicions lloant els set goigs a la Mare de Déu, els goigs catalans van adreçar-se a advocacions marianes més concretes, especialment a Nostra Senyora del Roser, i a tota mena de marededéus trobades venerades als santuaris i ermites dedicades al seu nom. Són especialment bells literàriament i musicalment Los set goigs de la Verge Maria del Roser molt devots o de tot l’any:

“Déu plantà dins Vós, Senyora,
lo Roser molt excel·lent
quan vos féu mereixedora
de concebre’l purament…”

Gairebé totes les marededéus trobades que es veneren en monestirs i ermites, arreu dels Països Catalans, tenen els seus goigs, en els quals es narra com foren trobades i com fou bastit el santuari. Començant pels de la Mare de Déu de Montserrat, com aquests impresos a Moià el 1693, molt abans que el Virolai verdaguerià els substituís definitivament, i que fan referència al miracle geològic de la muntanya que dóna el nom a la Verge:

“Vostras divinas Montanyes
que par que serrades son,
per fer tan altas, y estranyes
tenen fama en tot lo mon…

Tretze son vostres Hermitas
hont estan los Hermitans
per ser totas tan devotas
los aucells van à las mans,
à son Deu quels ha creat,
ajudaunos tota hora
Princessa de Montserrat.”

O els tan populars, en la lletra i la melodia, de la Verge de Núria:

“Ja que en tan freda muntanya
per nosaltres vol estar,
la Mare de Déu de Núria
anem tots a visitar.”

O els de la Mare de Déu de Font-Romeu, a l’Alta Cerdanya, que l’escriptor rossellonès Josep Sebastià Pons descriu amb gran sensibilitat:

“Quan tremola a la mà vostra el full dels goigs de Font-Romeu, no és veritat, gent de Cerdanya, que sentiu una claror a la cara? Aquelles cobles, tan aspres i primitives, malmeses com una boca esdentegada, jo donaria molts llibres perquè fossin conservades, perquè diuen les coses com són. La vacada ve de s’ajaçar. La vacada calmeja en la castedat de l’aire; entre les penyes blanquegen els braguers rentats amb aigua tèbia. Els clavells de pastor brillen com unes gotes de llet escampada. I el brau té la sort de desarrelar la Mare de Déu. Brama i s’agenolla per mor que el vaquer s’adoni de son invenció. El brau i la muntanya freda, la font freda que espanta, totes aquestes paraules conserven una sensació de realitat. Simple com és, la llegenda manifesta la vida pastoral de la Cerdanya.”

Goigs de sants i santes

Aviat es va estendre la devoció popular dels goigs a Nostre Senyor, com els cantats A llaor del Sant Crist d’Igualada:

“Bon Jesús, qui no us estima
no té cor igualadí;
qui els serveis us escatima
és ingrat i ben mesquí;
sols una ànima inflamada
pot respondre a tant fervor.

Adorem, o Redemptor.
vostra Imatge d’Igualada.”

Quan són de tema religiós, els goigs se centren gairebé sempre en la descripció dels mèrits dels sants i les santes. La il·lustració reprodueix el dedicat a Nostra Senyora del Claustre.

Arxiu de Joan Soler

I sobretot als sants i santes, descrivint-ne les excel·lències i virtuts, les gestes miraculoses que constitueixen la seva vida i miracles: la troballa de la imatge o de les relíquies, la seva biografia llegendària, l’horrorós martiri, la construcció de l’ermita i la intercessió miraculosa que exerceix sobre una vila, un gremi o confraria, una comarca o un país.

Vida i miracles

La biografia del sant sol ser el tema central dels goigs, des del seu naixement miraculós, com els Goigs del gloriós Pare Sant Ramon Nonat:

“Nonat vos posaren nom
puix per lo costat nasquereu,
del tot morta vostra mare
quant ja sens vida la vereu,
no nasquereu per lo mon
que Religiós sou entrat…

Vos sou clavari del Cel,
del que tots nos alegram
que anem ab Sant Rafel
Sant Miquel nos acompany
puix teniu la clau, y Pany
arribant obrireunos…”

Martiris

Xavier Fàbregas destaca el sadisme de les descripcions dels martiris, “en tant que recurs per a deixar embadalida l’ànima fidel”:

“Algunes de les afliccions corporals sofertes pels màrtirs del cristianisme són les invencions més recargolades que hom ha elucubrat en aquest continent abans de l’aparició del cinema de terror. Els goigs sintetitzen molt bé aquestes històries; l’economia de recursos, l’elementalitat de la versificació fan que les barrabassades més monstruoses hi llisquin com una cosa normal, contada d’una manera asèptica, gairebé didàctica, com en els Goigs en lloança del gloriós apòstol sant Bartomeu que es venera en la parroquial església de la vila d’Igualada:

“Ferit amb vergues de foc
de cap a peus escorxat
vos tenen tan maltractat,
quan tot per a Vós és poc…”

En molts goigs és el prefecte romà Dacià qui decreta l’aplicació dels més vils turments. En altres, això no obstant, la descripció del martiri pren formes d’una dolçor sorprenent, com en els Goigs del gloriós sant Baldiri màrtir, patró de la vila de Sant Boi de Llobregat, del 1712:

“Prodigiosament derramàreu
en lloc de sang, blanca llet;
un llorer nasqué perfet
del sepulcre on descansàreu.
Ab ses fulles molts sanàreu
visitant vostre hermós cos…”

Si en molts casos el martiri és un càstig contra la idolatria o contra l’objecció de consciència davant el deure de servir l’emperador amb les armes, en d’altres, sobretot quan es tracta de santes de gran bellesa –com ara en els Goigs de la gloriosa Verge y Màrtir Santa Susanna, patrona de la vila de Caldas de Monbuy, del 1854–, és pel rebuig a establir vincles carnals amb el poder imperial:

“Sent vos en tot tan amable,
molt afable
volgué lo Cesar casarvos;
lo Successor del Imperi,
gran misteri,
volgué per marit donarvos;
menyspreareu la Corona,
gran Patrona…”

Advocats de tots els mals

També acostumen a incloure els mals que el sant o la santa estan especialitzats a guarir, com aquests Goigs del gloriós Sant Pau Apòstol:

“Puix contra tot mal de Espalma
sou singular Advocat;
siau nostre amparo, y guia
Sant Pau Apostol sagrat.”

O aquests altres en alabança del beato Salvador d’Horta, del 1627:

“Febrosos, mancos, baldats,
cegos, coixos, quartanaris,
sens metges ni apotecaris
ab la creu foren curats,
lo defunt ressuscitat
convertit lo pecador…”

També descriuen la intercessió que exerceixen sobre una comunitat local, una confraria o un gremi, com aquests Goigs de Nostra Senyora del Port, molt devots, del 1688:

“Sou llanterna resplendent
per los pobres navegants;
defenseu-los del turment
de borrasques, trons i llamps;
la tormenta no els espanta
sent-los Vós la guia i nord…”

I la virtut que emana de llurs relíquies, com en els Goigs del gloriós cavaller i màrtir sant Ferriol, acerca de les relíquies i confraria que en lo altar de dit sant Ferriol tenen en la iglésia parroquial de Sant Vicenç de Falgons, bisbat de Gerona, del 1618, per impetrar la pluja:

“Dos ossos de l’espinada
té de vostre cos gloriós,
los quals en temps de secada
acostumen treure-lós,
i no obstant faça sol
prest se veu lo temps plujós…”

O bé prenen partit políticament, quasi sempre en favor de la monarquia espanyola i la religió, i en contra del francès invasor. Com en els Goigs de la Mare de Déu del Vinyet:

“Vostra església fou salvada
del Francès en cruel guerra,
ni Sitges fou saquejada
ni patí com altra terra…”

O denunciant els desgavells revolucionaris de la plebs, en les Súpliques a Maria Santíssima del Roser, ab què s’implora son celestial emparo en les presents calamitats, impreses a Cervera l’any 1794:

“Ja veieu com van per terra
imatges, relíquies, creus,
lo Sagrament entre peus;
fins al mateix cel fan guerra;
de vostre Fill irritat
vegen ara el gran poder…
Fins les persones sagrades
de les Majestats Reals
per les mans d’infames tals
han estat vilipendiades;
qui d’uns vassalls ha pensat
que tal maldat puguen fer!…”

Altres menes de goigs

La popularitat del gènere narratiu dels goigs es va estendre a composicions diverses de caràcter religiós, com els “goigs de les ànimes”, que es cantaven per Tots Sants i el dia dels Difunts, i a les cançons de captiri de determinades festes, com els “goigs del Ram”, el Diumenge de Rams:

“[…] no venim per a res de mal
sinó per da-us alegria;
venim tan sols per cantar
alabances a Maria.
Cantarem o no cantarem?”

La condició de cantar o no cantar era una recapta suficient. També hi havia els “goigs de Pasqua” amb motiu del salpàs. En aquests el jovent s’esplaiava, cantant amb acompanyament de cobles d’instruments populars, tot captant tota mena de queviures. És així com les caramelles de Pasqua han estat anomenades “goigs dels ous”, “del vi” o “de les botifarres”:

“Estos goigs anam cantant
per veure si trobarem,
los goigs de les botifarres
alegrement cantarem.”

També els maigs o les albades i altres cançons de galanteig formen part del tarannà dels goigs: “goigs de les noies”, “de les minyones” o “de la ditxosa”.

Satírics i de gresca

Les ganes de gresca i diversió van aportar “goigs” satírics i humorístics, que seguien les festivitats del calendari.

CPCPTC/Arxiu del Patrimoni Etnològic de Catalunya/Fons Joan Amades i Gelats

Altres “goigs” són de caràcter humorístic, com els de sant Prim:

“Oh, gloriosíssim sant Prim!
Puix els que la ballem magra
cantant vostres goigs vivim…”

o els de sant Patantum, patró del vi:

“Són tots els vostres confrares
gent de no molt bona mena,
tots devots d’aquell truán
que Patantum s’anomena,
tots beuen amb el porró
perquè els posa oli al llum,
guardeu-nos de maldecaps,
gloriós sant Patantum!”

o els de sant Llemic, patró del menjar gras, cantats en ocasions de gresca, escarnint l’estructura dels set goigs:

“Que te digués que fossin un,
un porcell rostit,
frejum fregit…
Que té digués que fossin dos,
dues orelles en salsa…
Que fossin tres,
tres pams de llonganissa…

Que fossin set,
set bons pams de llengua…”

o els de sant Salvi, que al·ludeixen a les gresques dels caputxins del convent de Santa Coloma de Farners:

“Nostra clausura és tan gran
que no es pot aponderar.
Les noies fins a la celda
mos vénen a visitar;
nos ensenyen de ballar
hasta la xinxirinxina.

Vulgueu-nos donar, sant Salvi,

Pa blanc i vi de marina.

O aquests altres dedicats a sant Taló, obra de mossèn Cinto Verdaguer quan era seminarista, responent a un superior seu que solia burxar-lo referint-se al seu segon cognom de Santaló:

“Puix del món, vall de tristor,
vós ne feu vall de tabola,
son catxassa, vi i garjola
no deixeu a sant Taló.

>Sempre vos feu l’adormit
a quant put col·legi i aula,
però si us criden a la taula
sempre hi sou al primer crit.
Al llit preneu la ració,
si al llit la fam us amola…”

També, la política ha estat temptada a manipular determinats goigs. Com aquests En lloança de Santa Rita de Càscia elegida –no se sap per qui– patrona dels funcionaris d’administració local, suposadament obra d’un funcionari no gaire enfeinat:

“Ai, santa Rita de Càscia
que cureu sense farmàcia
de tota classe de mal,
lliureu de la suspicàcia
i de l’odi general
al funcionari local.”

Tres novel·letes de la col·lecció “Nueva Galería Histórica”, de la impremta i llibreria La Fleca, de Reus. I tres històries, les de Luís Candelas, Genoveva de Brabant i el capità Gustavo.

Enciclopèdia Catalana

Però l’exemple més rotund és l’escarni d’aquells Goigs de Núria, de Joan Maragall,

“Verge de la Vall de Núria
voltada de soledats,
que immòbil en la foscúria
i en vostres vestits daurats,
oïu l’eterna cantúria
del vent i les tempestats…”

que féu Josep M. de Sagarra (El Be Negre, 23-VI-1931) en uns Nous goigs a la Mare de Déu de Núria, en ocasió de que al santíssim i pairal santuari els senyors Carner, Martí Esteve, Xirau, Coromines i Dencàs s’hi dirigiren i hi romangueren per estructurar l’Estatut de Catalunya, referint-se al projecte d’Estatut d’Autonomia, conegut com l’Estatut de Núria, en aquests termes:

“Verge de la vall de Núria
voltada de diputats,
gent política de cúria
vestits i desarrapats,
veïns del carrer de Llúria,
o només aficionats,
Verge de la vall de Núria,
Ja estem ben atabalats!
[…]
Aquí els teniu, Verge tosca,
vagament venint de l’hort,
per decidir nostra sort
com s’estan trencant la closca.

Cau la nit i en la quietud
sospiren cent mil estrelles;
mentre es couen les costelles
ells rumien l’Estatut.
[…]
I al Constituent Congrés
ja no es parlarà mai més
de separatisme i fúria,
i estarem entusiasmats
veient allà en la foscúria
el funicular de Núria
i el clatell dels diputats.”

Vet aquí, doncs, com els goigs, una composició poètica d’origen provençal per a ser cantada en llaor de la Mare de Déu i dels sants i santes del cel, han fornit, junt amb les auques i romanços, un model útil i eficaç per proclamar qualsevol esdeveniment, pietós o festiu, qualsevol dèria amatòria o satírica, qualsevol denúncia política envers una o altra situació controvertible de la vida pública. A les estrofes cantades per un petit cor de confrares gojaires, s’hi afegeix el poble, devot d’amors, de gresca o de crítica social, repetint a l’uníson, amb convicció i vehemència, els successius recobles i la tornada final.