El poeta Salvador Espriu, sentint-se una baula més de la cadena que enllaça amb els antics trobadors i els vells cantaires de romanços, confegí, en ple franquisme, uns versos que titulà Perquè un dia torni la cançó a Sinera. Entre les estrofes, en remarquem aquestes:

“He parat el temps
i records que estimo
guardo de l’hivern.

Però tu riuràs,
car veus com es tanquen
llavis catalans.

Ningú no ha comprès
el que jo volia
que de mi es salvés.

Les paraules són
forques d’on a trossos
penjo la raó.

Sols queden uns noms:
arbre, casa, terra,
gleva, dona, solc.

Només fràgils...