Resultats de la cerca

La A majúscula llatina prové de l’alfabet grec, probablement a través de l’etrusc La A grega deriva, com a signe gràfic, de la primera lletra de l’alfabet fenici 'lp que significa ‘cap de brau’, equivalent a l' àlef hebreu La A llatina ha sofert evolucions importants escriptura L’estructura fonamental consisteix en tres traços el primer, baixant a l’esquerra, prim el segon, baixant a la dreta, gruixut el tercer, horitzontal i prim, al centre La manca del traç horitzontal en l’escriptura capital romana que, en canvi, s’ha conservat a través de les inscripcions monumentals i que reduí la A als…

N'hi ha moltes varietats, totes derivades de la cursiva romana nova i, en el cas de la cursiva, evolucionada de l’escriptura de les cancelleries del Baix Imperi Romà Els principals tipus de merovíngia librària són el "a" , dit de Luxeuil, calligrafiat del de la cancelleria reial, l’" az " de Laon, l’" ab " de Corbie no pas l’"eNa”, cregut de Corbie, però d’origen romà el de Borgonya i alguns altres de menys tipificats La característica comuna és un traçat sovint sinuós i poc esquemàtic, ric de nexes cursius calligrafiats La a minúscula, d’origen cursiu, és sovint fantasiosa Les…

Comprèn vint-i-vuit caràcters consonàntics, alguns dels quals únicament són diferenciats per punts diacrítics, ultra l’existència d’altres signes ortogràfics auxiliars escriptura àrab L’expansió de l’islam ha motivat que l’alifat sigui usat també per a d’altres llengües, pel fet que l’Alcorà, paraula de Déu, no pot ésser traduït ni transcrit Així, amb les necessàries modificacions per a cada llengua, l’usen o l’han usat el persa, el paixtu, l’urdú, les llengües turques i les caucàsiques del nord bé que a Turquia fou adoptat, el 1928, l’alfabet llatí, i a l’URSS, després del 1917, el ciríllic…

La capital quadrada fou reservada per a les inscripcions, i la capital librària , per a la còpia més o menys solemne de còdex i d’actes públics Dins la librària , les denominacions de capital rústica i capital elegant són ambigües, car la rústica és sovint més elegant i més espontània que l' elegant o quadrada , la qual revisqué més artificiosa en alguns còdexs luxosos a partir del segle VI, malgrat el que ha estat dit sovint de la seva major antiguitat La capital quadrada de les inscripcions romanes ha perdurat, amb poques modificacions, en l’escriptura majúscula moderna…

Gràficament no és sinó dues vv juxtaposades, ben aviat unides i sovint encreuades v Als països del N d’Europa, on aparegué segle VIII, i a Catalunya segle IX, de primer era escrita amb dues uu Ben aviat segle X passaren a VV majúscules, pel fet de tractar-se d’inicial de mot, especialment en els antropònims gòtics i germànics derivats, per exemple, de Walt - Gualter, War - Guarner, Garí, Wil - Guillem, Wig - Guifré, etc La W , w uu , vv també apareix esporàdicament en alguns noms com Wivas i mots com ewangelium , per ultracorrecció gràfica, que no perdurà La grafia w compareix només en…

La D majúscula llatina prové de l’alfabet grecooccidental, forma arrodonida de la grega clàssica, provinent, al seu torn, de l’alfabet fenici de Biblos i de l’egipci demòtic L’estructura primitiva llatina consisteix en dos traços el primer, vertical, gruixut el segon, semicircular, prim-gruixut-prim, a la dreta Com la B , també la D capital de les inscripcions llatines tenia reforços o petits elements estètics que decoraven l’atac superior i la base de la lletra La inclinació de la ploma i la velocitat del traçat contribuïren a la transformació del ductus de la D capital clàssica majúscula…

El llatí la prengué de l’alfabet grec a través dels itàlics La O romana és un cercle format per dos trets arcuats que es toquen pels extrems Era traçada en dos temps, començats per dalt, bé que, a causa de la velocitat, les formes cursives i les derivades posteriors consten sovint d’un sol traç circular tancat per sobre De vegades els nexes amb les lletres anterior i posterior apareixen com uns segments superiors que li donen l’aspecte d’unes banyes El doble traç, però, es manté durant tota l’edat mitjana de vegades el segon semicercle esdevé una línia diagonal recta i fins i tot còncava o…

Ha estat emprada també pel coreà, l’annamita i el japonès És la més antiga entre les escriptures encara en ús, car els primers documents coneguts uns oracles incisos en os i closca de tortuga es remunten al segle XV aC Encara que probablement tots els caràcters xinesos tenen un origen pictogràfic, ja en aquesta etapa primerenca abunden els usats pel seu valor fonètic Ha estat, doncs, molt discutida la famosa natura ideogràfica de l’escriptura xinesa Certament, no és fonètica, puix que els seus signes no determinen directament el so, i és impossible de saber amb certesa com cal llegir-los quan…

Com altres lletres de l’alfabet llatí, prové del fenici a través del grec occidental, i dels itàlics La L romana consta d’un pal vertical i d’un traç horitzontal que surt del seu extrem inferior i va cap a la dreta És freqüent que aquest segon traç tendeixi a baixar en diagonal Gairebé sempre té un reforç al damunt del pal vertical La velocitat ràpida féu que ben aviat els dos traços s’executessin junts, sense alçar la ploma, de manera que el segon es redueix de mides i es corba, de vegades, cap amunt Aquest traç corbat s’uneix sovint amb la lletra següent, sobretot amb la i La L mateixa…

L’escriptura uncial és de mòdul gran i de perfils contrastats Les lletres més característiques són a d e m específiques, h q de la semiuncial o minúscula romana, i g t u amb traçat especial El qualificatiu d’uncial és d’origen romà popular, però hom no sap quina mena de lletres indicava els erudits del segle XVIII l’atribuïren a aquest tipus d’escriptura L’origen de les formes uncials sembla ésser un esforç conscient de reduir a calligrafia algunes formes cursives de la capital romana en un estadi menys evolucionat, però, que la cursivització que produí la denominada semiuncial…