Resultats de la cerca

La costa és alta, formant penya-segats, al sector més meridional, i baixa i retallada, al centre punta de Binissaida el sector costaner nord-occidental correspon al port de Maó, on s’obren les cales Fonts i Corb, entre les quals hi ha la vila La vegetació és típicament mediterrània del bosc, destruït per la rompuda, resten alguns rodals d’alzines i ullastres Hom conrea farratges 732 ha per al bestiar boví uns 340 caps, amb la llet del qual fabrica formatges A més també hi ha bestiar oví, porquí i aviram La pesca…

L’illa d’En Colom és el més extens dels illots i petites illes litorals de Menorca Es troba a la costa de tramuntana, just enfront del tram on se situa S’Albufera des Grau A l’indret s’estableix una interessant màquia, ben desenvolupada al vessant de migjorn Yves Hennechart L’illa d’En Colom 22, entre els principals espais naturals de Menorca Al nord-oest de la ciutat de Maó, davant de la costa d’Es Grau, es troba l’illa d’En Colom, la més gran del litoral menorquí La forma de l’illa és lleugerament quadrangular, i té un relleu modest, però accidentat i irregular La costa és rocosa, amb…

Un paisatge ben definitori de les Corberes, en aquest cas a la serra de Vingrau vinyes arrenglerades a les terres més planes i fèrtils, sota aspres muntanyes calcàries d’aspecte àrid Michel Cambrony El massís de les Corberes 113, entre els principals espais naturals dels Pirineus i Pre-pirineus El paisatge era obert El bosc, rar, és limitat a alguns punts arrecerats i a les vores dels rius A la plana herbosa pasturaven grans ramats de bisons, urs i rinoceronts sobre els espadats calcaris i als altiplans vivien grups de muflons,…

Alguns la fan procedir del precontinent catalanobalear D’orientació SW-NE ENE en el tram final, s’allargà uns 90 km entre sa Dragonera i el Formentor pel costat de mar i entre el cap de cala Figuera i el cap des Pinar pel des es Pla , entre les badies de Palma i Alcúdia L’amplada oscilla entre uns 10 km en aquests sectors extrems, i uns 20 km a la part central Els materials en bona part calcaris del fons del geosinclinal degueren emergir en forma d’arxipèlag durant l’Eocè superior, igual que els Pirineus, però el paroxisme tectònic és posterior, del Burdigalià miocè inferior, i coincideix amb…

Costa rocosa, vora S’Estalella La Marina de Llucmajor forma part de la plataforma calcària del sud de Mallorca, retallada al litoral per penya-segats d’importància variable Yves Hennechart Sa Marina de Llucmajor 29, entre els principals espais naturals de Mallorca Les contrades situades entre les viles mallorquines i la mar, àrides i poc poblades, es denominen tradicionalment «marines» La més extensa és la de Llucmajor, un altiplà calcari, de sòls argilosos en gran part recoberts de crostes holocèniques, d’un gran interès ecològic, botànic i zoològic La vegetació…

El Puigcampana, que tot i situat a prop de la mar ja assoleix els 1400 m d’altitud, és una de les muntanyes valencianes de més personalitat i de línies més airoses Martí Domínguez El massís del Puigcampana 212, entre els principals espais naturals del Sistema Bètic El massís del Puigcampana 1410 m, amb el seu germà Ponoig o Cap Gros 1181 m, domina per sobre Polop, la Nucia, l’Alfàs del Pi, Benidorm, Finestrat i Orxeta, i constitueix un indret inexpugnable on les fortíssimes costeres han impedit el desenvolupament de la febre urbanística L’alçària del Puigcampana, la més elevada de tots els…

Àrea de nidificació de la gralla de bec vermell Pyrrhocorax pyrrhocorax als Països Catalans Maber, original dels autors Aquesta espècie nia a zones muntanyoses i cingles entre els 1000 i els 2100 m d’altitud, aproximadament, de la Catalunya Nord, Andorra, el N i l’W de la resta del Principat i l’interior del País Valencià, mentre que evita generalment els voltants del litoral Com la gralla de bec groc, la gralla de bec vermell és típicament sedentària, i ocupa les zones apropiades dels Països Catalans, sense menysprear, però, el fet que una part de la població pot realitzar…

Tenim en el nostre àmbit geogràfic dues famílies de moixons que, semblantment als picots, ressegueixen els troncs dels arbres, buscant entre les escletxes els insectes de què s’alimenten La dels sítids, amb el pica-soques blau com a únic representant, és una família de l’hemisferi nord estretament emparentada amb la dels pàrids, que compta amb 31 espècies, bona part de les quals pertanyen al gènere Sitta són ocells menuts, però robusts, amb becs drets i forts, que es caracteritzen per baixar cap per avall al llarg dels troncs Més delicats, i amb el bec prim i encorbat, són els cèrtids, els…

El pardal comú o de llei, teulat, teuladí o moixonet, és probablement una de les espècies més conegudes de casa nostra, estretament lligat a la companyia humana, fins al punt que arriba a abandonar totalment els pobles, si aquests, a son torn, són desafectats És àmpliament repartit, i en un gran nombre, als Països Catalans, però als Pirineus és absent d’alguns sectors i pobles de l’alta muntanya A la resta del territori és un sedentari comuníssim que, passada la cria, des del començament de juny fins a l’octubre, forma estols grans de 400-500 exemplars sobre rostolls, erms i guarets…

El corb Corvus corax és un ocell de roca i de muntanya, més gros del que hom sol pensar, ja que ateny fins a 64 cm En vol, el caracteritzen la seva envergadura i la forma acabada en punta del final de la cua vola generalment solitari o per parelles Té el plomatge totalment negre i el bec molt gros, com s’observa a l’exemplar de la fotografia Josep M Barres Als Països Catalans és un ocell sedentari i nidificador localitzat És bastant comú a Andorra i a les Illes, excepte Cabrera, i a les zones interiors més montanes del Principat i el Rosselló Al País Valencià es va fent més escadusser i…