Àrea de nidificació de la gralla de bec vermell (Pyrrhocorax pyrrhocorax) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
Aquesta espècie nia a zones muntanyoses i cingles entre els 1000 i els 2100 m d’altitud, aproximadament, de la Catalunya Nord, Andorra, el N i l’W de la resta del Principat i l’interior del País Valencià, mentre que evita generalment els voltants del litoral.
Com la gralla de bec groc, la gralla de bec vermell és típicament sedentària, i ocupa les zones apropiades dels Països Catalans, sense menysprear, però, el fet que una part de la població pot realitzar moviments poc notoris i amb finalitat alimentària. A l’estiu sovint se n’observen nombrosos exemplars barrejats amb l’altra gralla als cims de les muntanyes, especialment als Pirineus; a l’hivern també solen fer moviments locals o de poca magnitud dins llur àrea de distribució o traslladar-se a molt poca distància; compareixen en zones conreades durant el dia i s’apleguen en cingles al capvespre. Tan sols en èpoques de molt de fred i de nevades intenses alguns individus s’allunyen molt de les seves localitats habituals, arriben fins al litoral i atenyen fins i tot les Balears. S’han observat exemplars a les planes del Rosselló, l’Empordà i el Maresme; així mateix, es deixen veure per la plana fins a la costa de la regió de València i, molt probablement, deu ocórrer el mateix a tots els Països Catalans continentals. La més gran mobilitat d’aquesta espècie queda reflectida en el nombre de vegades que ha estat citada a les Balears: almenys existeixen 6 citacions a Mallorca, entre observacions i captures, algunes d’elles amb data (un exemplar el 10.08.22, i el març de 1975 i un altre el 26.04.77); hi ha dos enregistraments a Formentera (un exemplar la primavera de 1975 i dos la del 1982); i dos darrers a Menorca (un d’ells el 22.10.46). Malgrat tot, continua essent una espècie molt rara o excepcional a l’arxipèlag.
Per niar, la gralla de bec vermell escull els cingles calcaris, encara que també s’instal·la en roquerars silícics, i fins i tot en talussos argil·lífers, com és el cas, per exemple, dels rius Cinca i Ebre (Baix Cinca), situats, en aquest cas, a molt poca altitud sobre el nivell de la mar. Generalment trien els penya-segats per sobre el límit dels 1000 m, bé que aquesta norma no és ni de bon tros absoluta. Val a dir que manca gairebé del tot dels cinglerars litorals; només s’acosta a la mar en dos indrets (Baix Camp i cap de la Nau).