Arnau Gassies i els tallers del Rosselló

Com succeeix sovint en el terreny de la investigació sobre la pintura medieval, la definició de la personalitat artística d’Arnau Gassies parteix de l’associació entre una troballa documental i una obra conservada. En concret, fou la combinació dels treballs de diferents historiadors, això és, la recerca arxivística de Pau Masnou i els estudis estilístics de Ch. R. Post, unit a un profund coneixement del patrimoni artístic rossellonès, el que permeté Marcel Durliat vincular el nom d’Arnau Gassies a un retaule dedicat als sants Miquel i Hipòlit conservat a l’església parroquial de Palau del Vidre. Aquesta important atribució, així com la resta de notícies documentals que se’n coneixen, fan que Arnau Gassies sigui considerat la figura senyera de la pintura del segon internacional al Rosselló.

Els orígens i l’etapa de formació del pintor

Les dades personals que es coneixen sobre Arnau Gassies provenen bàsicament de la recerca als arxius notarials del departament dels Pirineus Orientals que va dur a terme l’historiador Pau Masnou a l’inici del segle XX. A aquestes informacions, Josep Sanchis Sivera hi afegí un document sobre el treball d’Arnau Gassies a la catedral de València, datat el 1432, precisament la referència més antiga que es té sobre el pintor, mentre que el darrer document en què apareix en vida és del març del 1456.

Arnau Gassies constitueix un molt bon exemple del corporativisme que es produïa entre els pintors, com en la majoria dels oficis, en l’època medieval. Així, Arnau era fill de Joan Gassies, un pintor valencià, concretament de Gandia, resident a Perpinyà, i de Clara Girona, filla del també pintor Guillem Girona. Clara s’havia casat el 1405 en segones noces amb Joan Gassies, ja que havia enviduat d’un altre pintor, el perpinyanès Pere Mas. Sobre Joan Gassies, a part de l’esmentada notícia del seu matrimoni, no se’n sap res més, tot i que sovint s’ha apuntat el seu origen per a explicar la presència del seu fill Arnau a la catedral valenciana.

Si es té en compte que quan es traslladà a València Arnau Gassies devia tenir uns vint o vint-i-cinc anys, la data del seu naixement se situaria entre el 1407 i el 1412.

La referència que situa un jove Arnau Gassies a la catedral de València és una anotació del 17 de setembre de 1432 en el llibre d’obres de la catedral, segons la qual Arnau rebé un pagament pels quatre dies que treballà en les pintures que s’estaven fent a la capella major. Aquesta era una obra de gran envergadura, dirigida per Miquel Alcanyís i que comptava amb la col·laboració de nombrosos mestres, ajudants i aprenents. Tot i que un incendi destruí les pintures el 1469, se sap per la documentació que representaven uns àngels amb els instruments de la Passió i un apostolat. Sobre la intervenció d’Arnau Gassies, la cita del llibre d’obres és molt concreta i diu que acabà els paviments de l’escena dels apòstols i els “caps” dels mantells.

Amb relació a l’estada valenciana d’Arnau Gassies, no se’n pot dir gaire cosa més. No en sabem la durada ni si estava al servei d’algun mestre o arribà atret per les possibilitats de treball que oferia l’obra pictòrica que s’havia iniciat a la seu, en la realització de la qual Sanchis Sivera esmenta la participació de més d’una vintena de mestres sota les ordres d’Alcanyís.

El 1434 Arnau Gassies era de nou a Perpinyà. En aquesta data es casà amb Gràcia Giral i s’instal·là en una casa cedida pel seu pare, Joan Gassies, al carrer de la Fusteria. Fou llavors quan degué entrar com a ajudant del pintor de Castelló d’Empúries Andreu Mates, aleshores a Perpinyà. En aquest taller conegué el fill del mestre, el també pintor Joan Mates, amb qui col·laborà posteriorment.

El contracte d’Arnau Gassies amb Andreu Mates no s’ha pogut localitzar, però se’n té notícia d’una manera indirecta, a través d’un document del 1437 segons el qual Gassies es comprometia a treballar per dos anys en el taller del pintor barceloní Pere Tortós –per un sou de 7 florins anuals, a més del vestit i el menjar– un cop finalitzés el seu lligam amb Andreu Mates.

La consolidació d’Arnau Gassies com a mestre amb taller propi

Sembla que després del seu treball al taller barceloní de Pere Tortós, Arnau Gassies decidí tornar novament a Perpinyà. El 1440 és documentat col·laborant amb Arnau Pintor, cap de l’escola rossellonesa del primer gòtic internacional, en la pintura d’un retaule dedicat a sant Pere per a l’església de Tuïr. Des de llavors, Arnau Gassies apareix contractant un bon nombre de retaules, sembla que amb taller propi. De tots aquests, només se n’ha conservat un, el retaule dels Sants Miquel i Hipòlit de l’església de Palau del Vidre, encarregat el 1454.

Es desconeixen els noms dels possibles col·laboradors d’Arnau Gassies, ja que en la majoria dels documents descoberts signa sol, tret de l’esmentat treball amb Arnau Pintor i d’un acord amb Joan Mates, datat el 1450, per pintar un retaule per a la capella de Santa Maria de la Gràcia del convent dels agustins de Perpinyà. Joan Mates era fill d’Andreu Mates, que havia estat mestre d’Arnau Gassies. El retaule que Joan Mates i Arnau Gassies es comprometien a pintar havia estat contractat anteriorment per Andreu Mates, però sembla que el mestre havia mort abans d’iniciar l’encàrrec. Per l’alt preu que s’estableix, 300 florins, se suposa que devia ser una obra d’una certa envergadura. També és possible que col·laborés amb el pintor de Castelló d’Empúries Pere Comes, artista que el 1446 reclamà a Gassies l’abonament d’un deute (Pujol, 2004).

Entre els comitents d’Arnau Gassies, la documentació conservada permet distingir-ne tres grans grups: d’una banda, alguns dels principals convents de Perpinyà, com el dels dominicans o el dels agustins; en segon lloc, les esglésies de la zona del Rosselló, i, finalment, els particulars, com la vídua de Guillem Amarell de Perpinyà, el mercader Gelabert Seguer, també perpinyanès, o Pere Mont-roig, mestre vidrier de Palau del Vidre, que li encarreguen obres per a les seves capelles.

Coincidint amb el període en què proliferen els encàrrecs, Arnau Gassies ocupà un lloc rellevant en el seu gremi. Així, el 1451 és nomenat sobreposat del gremi de mercers i pintors de Perpinyà. Una altra dada que denota que tingué un cert prestigi social és que el 1456 apareix com a administrador de la confraria de Sant Antoni.

Tanmateix, la seva etapa com a pintor amb taller propi consolidat, que s’havia iniciat al voltant del 1440, fou curta, ja que morí tan sols setze anys després, entre els mesos de març i agost del 1456. Va deixar algunes obres inacabades, entre les quals destaquen un retaule de Sant Jaume i un retaule per a l’església de Pesillà. Tots dos encàrrecs foren represos per Andreu Fàbregues, un mestre que sembla que donà continuïtat al taller del difunt Arnau Gassies.

L’antic Mestre d’Elna

L’anàlisi estilística de l’obra d’Arnau Gassies té com a fites fonamentals els treballs de Ch. R. Post i de Marcel Durliat. En la seva monumental obra A History of Spanish Painting, Post estudià el retaule dels Sants Miquel i Hipòlit, considerant-lo una de les obres més importants del segle XV al Rosselló. Tanmateix el professor nord-americà no va poder identificar el pintor del retaule de Palau del Vidre i el denominà Mestre d’Elna. Tot i no conèixer la identitat del mestre, ja en perfilà la personalitat artística i fou el primer a indicar els paral·lelismes entre l’obra rossellonesa i el retaule de Sant Miquel, de Castelló d’Empúries, llavors atribuït al també anònim Mestre de Castelló. Temps després, Marcel Durliat descobrí l’associació entre l’obra conservada a l’església de Palau del Vidre i un contracte signat pel pintor Arnau Gassies, publicat anys enrere per Pau Masnou.

Les lectures més recents de l’obra d’Arnau Gassies, entre les quals destaca la de Joan Molina, ressalten el vincle entre el retaule de Palau del Vidre i el de Castelló d’Empúries. El fet que s’hagi descobert que l’obra castellonenca, pintada cap al 1448, és fruit de la col·laboració entre Joan Antigó, Honorat Borrassà i Francesc Vergós II, demostraria una estreta vinculació de Gassies amb els pintors gironins actius durant el segon terç del segle XV (Pujol, 1988-89). En aquest sentit, cal recordar que les comarques gironines i els territoris ultrapirinencs que llavors formaven part de Catalunya constituïen una realitat política i cultural comuna. En l’àmbit artístic, tot i les dificultats d’anàlisi que planteja la important pèrdua d’obres, sembla que la mobilitat dels pintors en tota l’àrea esmentada degué impulsar la difusió d’uns mateixos models i el desenvolupament unitari de la pintura del segon internacional.

El paper d’Arnau Gassies en aquest entorn, si s’ha de jutjar per l’obra de Palau del Vidre i sense excloure altres possibles influències derivades de la seva estada a València i Barcelona, fou el de receptor dels models del segon internacional gironí. Així ho fa pensar el fet que el retaule dels Sants Miquel i Hipòlit, contractat sis anys després de la realització de la peça castellonenca, sigui una obra tardana, de l’època en què els models del taller ja devien estar plenament consolidats. Malgrat que, com veurem en analitzar l’obra conservada, la pintura d’Arnau Gassies no assolí el nivell artístic i tècnic del retaule de Castelló d’Empúries, el seu obrador fou un dels més actius durant el segon terç del XV al Rosselló i constitueix el testimoni del desenvolupament d’uns mateixos esquemes pictòrics en tota l’àrea gironina i rossellonesa durant el període del segon internacional.

El retaule dels Sants Miquel i Hipòlit

Malauradament, aquesta és l’unica obra d’Arnau Gassies que ens ha arribat. Es conserva a l’església parroquial de Palau del Vidre, a la dreta de l’altar major. En el contracte, datat el 21 de març de 1454, Arnau Gassies es comprometia a pintar aquest retaule per encàrrec de Pere Mont-roig, un mestre vidrier de Palau.

Les figures dels sants titulars, que ocupen el centre de la composició, no són imatges pictòriques, sinó alts relleus, circumstància que implica la probable intervenció prèvia d’un escultor, com en el cas d’un retaule del convent de Sant Domènec de Perpinyà pintat per Gassies el 1446 i que havia estat realitzat per l’escultor Lleonard Raolf.

L’obra respon a l’encàrrec d’un particular, Pere Mont-roig, i això queda ben palès en molts aspectes. Així, veiem que el comitent va voler ser representat pregant, al peu de la imatge de sant Hipòlit. Per altra banda, la dedicació del retaule –força peculiar en el cas del màrtir Hipòlit i també en la juxtaposició d’aquests dos sants–, com també l’elecció dels episodis concrets que s’havien de representar són, sens dubte, fruit de les devocions particulars de Pere Mont-roig.

El retaule presenta tres carrers i predel·la. El carrer central és presidit, com ja s’ha assenyalat, per les imatges en relleu dels sants Miquel i Hipòlit, separades per una fina motllura. La taula cimera que corona aquest carrer inclou la representació de la victòria de l’arcàngel sant Miquel sobre les forces demoníaques. Els carrers laterals tenen tres compartiments cadascun. Els de l’esquerra reprodueixen episodis de la vida de sant Miquel; de dalt a baix són: el miracle del mont Gargano, el miracle del Mont-Saint Michel i la història de Polimarc. Els compartiments de la dreta, dedicats a narrar la vida de sant Hipòlit, inclouen, seguint l’ordre de dalt a baix, el baptisme de sant Hipòlit per sant Llorenç, sant Hipòlit beneint els seus criats i el martiri de sant Hipòlit. Finalment, la predel·la es divideix en cinc compartiments: el central inclou la missa de sant Gregori i la resta acull les representacions de mig cos de santa Apolònia, sant Sebastià, sant Rafael i santa Llúcia.

Pràcticament totes les escenes narratives recolzen en la popular Llegenda àuria, amb l’única excepció de la història de Polimarc, un mercader que havia estat assaltat i decapitat per uns lladres i que gràcies a la miraculosa intervenció de sant Miquel continuà viu fins que un sacerdot li administrà el sacrament de la confessió. Aquest episodi constitueix un dels prodigis apòcrifs atribuïts a sant Miquel i apareix en el Llibre dels àngels de Francesc Eiximenis (Molina, 1994).

Estilísticament, aquesta obra mostra importants lligams amb el retaule de Sant Miquel, de Castelló d’Empúries, en aspectes com els tipus figuratius, principalment les representacions dels àngels i de les dones, l’estructura dels paisatges o la composició de les escenes i, fins i tot, en la manera de resoldre petits detalls, com els fons d’alguns nimbes. Juntament amb la dependència dels models gironins, en el retaule de Palau del Vidre s’hi han vist altres influències que derivarien del coneixement directe d’Arnau Gassies de la pintura de Bernat Martorell, de les primeres obres de Jaume Huguet o de la pintura valenciana coetània. Tanmateix, com s’ha afirmat sovint, el retaule de Palau del Vidre s’allunya força del nivell tècnic i artístic dels models que l’inspiraren. Algunes escenes resulten especialment rígides, absents de moviment. S’han reduït els fons daurats, presents tan sols en el compartiment central i en la predel·la, però la manera de resoldre els paisatges i les arquitectures és encara lluny dels models flamencs.

A partir de l’anàlisi del retaule dels Sants Miquel i Hipòlit, Post atribuí al mateix pintor algunes obres més. En primer lloc, dos fragments que es conserven a la catedral d’Elna. L’un representa sant Eloi ferrant un cavall i l’altre el triomf de santa Margarida o santa Marta sobre el drac. Es tracta de dos compartiments secundaris que Durliat considera, tot i certs paral·lelismes amb el retaule de Palau del Vidre, d’un aprenent i que Francesc Ruiz relaciona amb l’entorn del Segon Mestre de Puigcerdà (vegeu el capítol “Pere Escaparra i el Segon Mestre de Puigcerdà”, en aquest mateix volum).

L’altra de les peces que Post atribuí al Mestre d’Elna, l’identificat Arnau Gassies, és un petit panell del fons del Kunstmuseum de Basilea, en el qual es representa una escena amb sant Andreu salvant un frare de les temptacions d’un dimoni que ha adoptat forma femenina. En el cas d’aquesta peça Post assenyalà que els seus paral·lelismes amb el retaule de Palau del Vidre, no solament pel que fa al tipus de figures sinó també amb relació a les característiques estructurals de l’emmarcament. Tanmateix, aquest compartiment amb l’escena de sant Andreu també s’ha relacionat amb un Calvari del mateix museu de Basilea. Els trets d’ambdós fragments han estat vinculats al Mestre del Rosselló, artista que s’ha relacionat amb Arnau Pintor, de qui cal recordar que contractà diverses obres dedicades a sant Andreu.

Arnau Gassies. Obres
OBRES DOCUMENTADES
DATACIÓ	OBRA	LOCALITZACIÓ INICIAL	COMITENT	LOCALITZACIÓ ACTUAL
1432	Col·laboració en unes pintures murals	Capella major de la catedral de València	Capítol catedralici	Desaparegudes en un incendi el 1469
1440	Col·labora amb Arnau Pintor en la pintura d’un retaule de Sant Pere	Església parroquial de Sant Pere de Tuïr
1446	Retaule de Sant Miquel, fet per l’escultor Lleonard Raolf	Capella de Sant Miquel del convent de Sant Domènec de Perpinyà	Caterina, vídua de Guillem Amarell, de Perpinyà
1448	Retaule dels Sants Andreu i Bartomeu	Església parroquial de Sant Llorenç de la Salanca
1449	Acaba el retaule de Santa Ivona	Convent de Sant Domènec de Perpinyà
1449	Restaura unes pintures	Altar major de la capella de la Verge a Illa (capella de la Rodona?)
1450	Retaules de Sant Sebastià i Sant Bernadí		Gelabert Seguer, mercader de Perpinyà
1450	Retaule. Encàrrec juntament amb Joan Mates	Capella de Santa Maria de la Gràcia del convent dels agustins de Perpinyà
1454	Retaule dels Sants Miquel i Hipòlit	Església parroquial de Santa Maria de Palau del Vidre	Pere Mont-roig, vidrier de Palau del Vidre	A la dreta de l’altar major de l’església parroquial de Palau del Vidre

Altres pintors del segon internacional al Rosselló

La pèrdua d’obres i la impossibilitat d’identificar algun dels nombrosos retaules documentats fan que el coneixement sobre els pintors coetanis d’Arnau Gassies sigui força limitat i parcial. Entre els pintors coneguts a través de la documentació, actius a la zona del Rosselló durant el segon terç del segle XV, cal esmentar Bartomeu Capdevila i Andreu i Joan Mates.

L’activitat de Bartomeu Capdevila abraça l’ampli període del 1411 al 1460 (vegeu el capítol “Els pintors del Rosselló” [del primer internacional], en aquest mateix volum). Va contractar un bon grapat de retaules, molts destinats a esglésies de poblacions del nord (Fenolleda, Perapertusès…), més enllà de les fronteres catalanes, però no se n’ha pogut identificar cap. Dins el segon període de l’internacional se sap que contractà la policromia d’una tribuna per a l’església parroquial de Millars (1442), a més d’un retaule dedicat a sant Miquel per a l’església de Pessac (1445).

A Andreu i Joan Mates, pare i fill, tampoc no se’ls ha pogut atribuir cap obra conservada, però pels retaules que contractaren sembla que el seu taller devia tenir una certa entitat en l’àmbit rossellonès. Els seus vincles amb Gassies semblen importants; Gassies treballà un quant temps al servei d’Andreu Mates i posteriorment feu un retaule juntament amb Joan Mates. A més d’aquestes col·laboracions, Andreu Mates contractà el 1441 els retaules de la Mare de Déu i de la Santa Creu de l’església parroquial de Bulaternera, mentre que el seu fill Joan va dur a terme la policromia d’una creu de terme (1451), també a l’esmentada localitat de Bulaternera, i un retaule sota l’advocació de sant Bernadí destinat a l’església de la Passió del convent dels franciscans de Perpinyà (1452).

Deixant de banda els tallers locals de Capdevila i els Mates, en el panorama de la pintura del segon internacional al Rosselló s’ha de considerar la presència de Francesc Vergós II. Membre d’una prolífica família de pintors barcelonina, apareix documentat a la Ciutat Comtal entre el 1436 i el 1447. El 1448 intervé en el retaule de Sant Miquel de Castelló d’Empúries, juntament amb Joan Antigó i Honorat Borrassà, tot i que sembla que la seva participació fou menys destacada que la dels altres dos mestres.

Les notícies posteriors referents a Francesc Vergós II el mostren treballant amb un pintor rossellonès anomenat Llorenç Madur. El 1450 ambdós mestres contracten la pintura d’un retaule per a l’església del convent dels dominicans de Puigcerdà, obra que quedà inacabada per la mort de Vergós. L’any següent, citats com a habitants d’Illa, Gelabert Seguer, mercader de Perpinyà, els encarregà un retaule per a l’església del convent dels franciscans de Perpinyà. És interessant destacar que al revers del document del contracte s’inclou un dibuix de l’estructura que havia de tenir l’obra. Tanmateix, com va notar Durliat, aquests pintors no devien poder dur a terme el seu compromís, ja que el 1452 Joan Mates contractava la pintura del mateix retaule. Curiosament, el 1450 Seguer havia ordenat el pagament de dos retaules que Arnau Gassies havia pintat per a la seva capella.

En conclusió podem dir que, tot i les escasses peces conservades, tant d’Arnau Gassies com dels seus coetanis, la informació documental i sobretot el retaule dels Sants Miquel i Hipòlit de Palau del Vidre semblen dibuixar un panorama sota la influència de les propostes del segon internacional gironí i no del tot aliè a les primeres propostes d’Huguet. La figura d’Arnau Gassies, format a València i Barcelona, la presència al Rosselló del menys conegut Francesc Vergós II i la gran mobilitat dels pintors en l’àmplia àrea gironina i rossellonesa són les principals claus d’aquest procés. D’aquest període també s’han conservat la predel·la d’un retaule de l’església parroquial del Voló i un retaule dedicat als sants Just i Pastor, ara a l’església americana de París (Gudiol – Alcolea, 1986, pàg. 117 i fig. 628-631).

Bibliografia consultada

Sanchis Sivera, 1909, pàg. 144-145 i 534, i 1914, pàg. 73 i 56; Masnou, 1925; Post, 1938, pàg. 559-574; Durliat, 1951 i 1954, pàg. 99-119; Dalmases – José, 1984, pàg. 270-271; Gudiol – Alcolea, 1986, pàg. 118-119, 154-156 i 201-202; Pujol, 1988-89; Molina, 1994; Pujol, 2004.