Apartir de la dècada dels anys vuitanta del segle XX, bona part de les societats democràtiques han participat en tota una sèrie de debats intel·lectuals entorn dels drets de les minories culturals i nacionals en les democràcies liberals, de la seva presència i participació en les institucions i en els processos de decisió política, del seu grau d’autogovern, de l’ús de símbols religiosos i de formes de vestir en l’esfera pública (escoles, administració), etc. Aquests debats han estat associats a realitats tan diferents com les minories nacionals, les poblacions immigrades, les col·lectivitats indígenes i les minories ètniques, les minories lingüístiques, els moviments d’alliberament sexual, etc. Es tracta d’una nova dimensió del debat clàssic en les teories de la democràcia entre liberalisme polític i pluralisme, recollit en formulacions com la “política del reconeixement” o el “paradigma de la diferència”.
Cal distingir entre multiculturalitat i multiculturalisme. El primer concepte es refereix a un fet; el segon, al tractament polític i social que se’n fa, com també a les actituds que convé adoptar davant d’aquest fet. Una societat multicultural és aquella en què conviuen dues o més col·lectivitats culturals. El multiculturalisme, en canvi, és una de les respostes polítiques i socials possibles davant la multiculturalitat. Aquesta es basa a procurar el respecte i l’acomodació política de la multiculturalitat. Es tracta d’una resposta que permet un ample espectre de decisions, i que en conjunt es contraposa al monoculturalisme o defensa d’una assimilació progressiva, total o parcial, de les minories en la cultura dominant de la societat.
El mapa adjunt, necessàriament esquemàtic, remet a quatre tipus de multiculturalitat: ètnica, lingüística, religiosa i la relacionada amb els moviments migratoris. El pluralisme de les minories nacionals acostuma a estar relacionat amb algun dels tipus anteriors.
En l’actualitat, el debat recent entre el liberalisme polític i el pluralisme cultural i nacional contribueix, d’una banda, a millorar la comprensió de les limitacions culturals de la tradició política liberal i democràtica, tant dins l’àmbit de la teoria com, sobretot, en les disposicions constitucionals i en les pràctiques institucionals de les democràcies, i de l’altra a una millor concreció dels valors universals del liberalisme democràtic, situada més enllà dels biaixos culturals habitualment introduïts en les democràcies d’arrel liberal durant els dos segles anteriors.
La primera contribució esmentada corregeix la tendència de la tradició liberal i democràtica de tractar les diferències culturals internes als estats en termes de “desviacions particularistes”. De manera semblant a altres teories polítiques, el liberalisme polític parteix d’un conjunt específic de preguntes, conceptes i valors que assumeixen tota una sèrie d’implícits culturals de caire legitimador. Avui sabem, però, que les qüestions culturals constitueixen una nova agenda de temes que no es poden reduir als plantejaments habituals sobre els drets individuals o a les condicions socials, com han estat interpretats tant en el liberalisme com en el socialisme tradicionals. En clar contrast amb les versions liberals que defensen un plantejament de “deixar fer”, l’experiència indica que l’Estat no és, ni pot ser-ho, neutral en matèria cultural. Sovint el resultat pràctic ha estat la marginació de les minories culturals internes de caràcter territorial en nom d’unes versions pretesament universalistes de la igualtat i de la no-discriminació d’una ciutadania considerada en termes homogenis.
La segona contribució combat la tendència existent també en les societats democràtiques de pensar que només hi ha una manera de ser racional i de ser moral. Una qüestió que afecta tant l’àmbit privat (relacions personals, pràctiques sexuals, tipus de família, etc.) com l’àmbit públic. Alhora, aquest segon aspecte corregeix la tendència de tractar els valors universals amb escales simples d’avaluació quan es regulen la llibertat, la igualtat i el pluralisme en les regles i institucions de les democràcies.
Les teories liberals i democràtiques tradicionals han considerat normalment la justícia en l’àmbit públic des de la perspectiva de la igualtat (igualtat versus desigualtat), en detriment del paradigma de la diferència (igualtat versus diferència). Quan les diferències culturals o nacionals s’ignoren o es marginen, les minories no són tractades igualitàriament respecte de les majories i, a més, s’afavoreix que aquestes minories perdin autoestima i autorespecte. De fet, les minories són tractades desigualment, fins i tot quan es respecten els drets civils, polítics i socials individuals de la ciutadania. Així, actualment es pot parlar de la conveniència de regular una “quarta onada” de drets en les democràcies liberals, després de les tres onades associades als drets civils, polítics i socials: l’onada dels drets culturals i nacionals.
Les democràcies liberals no tenen un model únic, com tampoc les seves institucions i regles es poden fixar a partir de concepcions abstractes i independents dels actors implicats en cada cas específic. Més aviat del que es tracta és de promoure una negociació i reconeixement més grans entre les diferents tradicions culturals i nacionals que conviuen en la mateixa democràcia. En definitiva, una millora ètica de les democràcies liberals significa assumir el pluralisme cultural com un valor que val la pena protegir, i no només com un simple fet que calgui tolerar.