El poble d’Albatàrrec és a 147 m d’altitud, a la plana al·luvial de l’esquerra del Segre. Aquest indret fou colonitzat, conjuntament amb Vilanova de Fontanet (avui la Bordeta), Albarés i Pedrós, en una data posterior al 1168. Repoblat per habitants del nucli de Lleida Albatàrrec es convertí en un “carrer” de la ciutat de Lleida, caràcter que no perdé fins ben entrat el segle XIV.
No han pervingut, malauradament, notícies d’època medieval del castell d’Albatàrrec. Tanmateix hi ha referència d’un tal Pere d’Albatàrrec, de ben segur senyor del lloc, el qual l’any 1191 va cedir tots els seus béns als templers de la comanda de Gardeny.
Segons el fogatjament del 1365-70, Albatàrrec, amb 11 focs, era del monestir femení de Santa Maria de Bonrepòs (Priorat), i el 1383 la Paeria de Lleida reconegué al citat cenobi aquesta senyoria. Tot i això, l’any 1453, en passar les rendes de Bonrepòs al monestir de Santes Creus, Albatàrrec retornà a la jurisdicció reial. Després de la guerra civil catalana del segle XV (1462-72), el rei Joan II, en recompensa als serveis que li havia prestat, donà a Antoni de Riquer, jurista de l’Estudi General de Lleida, el lloc d’Albatàrrec, el 1472. Els Riquer vengueren l’indret, a la segona meitat del segle XVI, al ciutadà de Lleida Francesc d’Espolter, el fill del qual, Martí Joan d’Espolter, féu construir (o reformar?) el castell palau d’Albatàrrec, obra renaixentista molt modificada modernament.
Després de la guerra dels Segadors, Albatàrrec, com molts altres indrets veïns, restà gairebé del tot despoblat, tot i que amb posterioritat la demografia s’anà recuperant lentament, fins que al segle següent s’hi pogué bastir la nova església.
Albatàrrec va romandre a mans dels Espolter fins a mitjan segle XVIII, moment en què passà als Àger de Lleida i després als Malla. La darrera senyoria sobre el lloc la tingué l’Hospital de Vic. El castell palau d’Albatàrrec fou adquirit per Antoni Agelet, comte de Vinatesa, i després passà a la família Camon de Barcelona, que en 1924-26 el reféu totalment dins una línia medievalitzant. (MLIR)
Malauradament aquesta darrera reconstrucció potencià l’aparença castellera, però sense respectar la seva originalitat. Per allò que es pot deduir, es tracta de dues edificacions disposades en angle recte. La més occidental és una mena de torre de planta rectangular que avui és l’estructura més destacada. Originàriament sembla que podria tractar-se d’un castell datable al segle XIII, segons es desprèn d’algunes fotografies que publicaren L.Monreal i M.de Riquer, si bé el seu aspecte, més residencial que defensiu, en comportà de seguida una permanent adaptació a les comoditats que els residents demanaven. L’obra més important de reforma es féu al segle XVI, i el convertí ja en una confortable residència. La darrera reestructuració ha destacat encara més les característiques d’aquesta època, si bé cal pensar que interiorment hi deu haver algun testimoni del moment més antic. (JRG)