El poble de Benavent de Segrià s’alça a 234 m d’altitud, enmig de la plana segrianenca. L’origen de l’indret cal cercar-lo en una almúnia andalusina, la qual, després de la seva conquesta vers mitjan segle XII, fou cedida pels comtes Ramon Berenguer IV de Barcelona i Ermengol VI d’Urgell al comte Arnau Mir de Pallars Jussà com a recompensa per la seva participació en la conquesta de Lleida (1149). El comte Arnau Mir, tot seguit, atorgà l’esmentada almúnia a Guillem de Benavent, el qual va redenominar l’indret, on construí un castell, posant-li el seu cognom. Les propietats de Guillem de Benavent —repoblador també d’Alendir i Grallera— s’estenien pel vell camí d’Albesa fins a l’actual Secà de Sant Pere. L’any 1191 Gombau de Benavent, fill de Guillem, vengué a Pere Lanzavil i a la seva esposa Maria la meitat del domini que tenia sobre l’indret de Benavent. Pocs anys després, el 1207, el mateix Gombau de Benavent, conjuntament amb els seus fills, vengué a Pere de Colona tot el senyoriu i els drets que tenia a Benavent per 250 morabatins, incloent-hi la potestat i el senyoriu del castell i la vila i tots els censos.
L’any 1245 Pere de Colona vengué a Bernat de Tarassona els llocs d’Alendir i Benavent, amb tots els seus drets. Posteriorment, el senyoriu de l’indret de Benavent fou venut el 1283 per Bernat Boixó, ciutadà de Lleida, a favor d’Esteve de Cardona, pel preu de 1 875 sous; aquest darrer traspassà l’esmentada venda l’any següent a Ramon d’Isona.
A l’inici del segle XIV, l’any 1329, Elicsèn, senyora de Benavent, donà el lloc de Benavent com a dot matrimonial a la seva filla Milia, la qual es casà amb Guerau d’Oluja. Segons el seu testament, atorgat el 1345, Milia deixà Benavent a la seva filla Gueraldona d’Oluja, la qual el 1351 aportà l’esmentat indret com a dot al seu marit Ponç d’Alta-riba. Uns anys més tard, el 1368, el lloc de Benavent pervingué a Guillem Ramon de Montcada per venda del dit Ponç d’Alta-riba.
L’any 1388 l’esmentat Guillem Ramon de Montcada va vendre al bisbe i al capítol de Lleida el lloc i el terme de Benavent amb tots els seus drets. Tanmateix, la possessió del capítol lleidatà fou temporal, ja que a la fi del segle XV la senyoria de Benavent passà a la família Botella, ciutadans de Lleida. A l’inici del segle XVIII era senyor de Benavent Martí de Sabater i Sanz de Latrús-Agullana, el qual rebé l’any 1703 el títol de marquès de Benavent. En morir el seu successor, Antoni de Sabater i de Copons, el marquesat passà a la seva germana Maria Teresa, muller de Baltasar de Riquer, senyor de Vinfaro. Posteriorment, al segle XIX, el títol de marquès de Benavent passà als Sentmenat.
De l’antic castell de Benavent, situat prop de l’església parroquial de Sant Joan, no resta cap vestigi visible.