i Ferran Soldevila i Zubiburu | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari de la literatura catalana

Ferran Soldevila i Zubiburu

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Poeta, dramaturg, prosista, assagista i traductor.
Barcelona, Barcelonès, 1894 — Barcelona, Barcelonès, 1971

Vida i obra

Conegut sobretot com a historiador. Estudià al Liceu Políglota i el 1910 entrà a la Universitat de Barcelona, on feu simultàniament alguns cursos de dret i la carrera de lletres, en la qual es llicencià (1915). Fou deixeble d’Antoni Rubió i Lluch als Estudis Universitaris Catalans (1910-12) i secretari-redactor de la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC (1914-16, 1918-20). El 1916 es doctorà a Madrid amb La reina Maria, la muller del Magnànim (premi Patxot, 1922), tesi recollida a Sobiranes de Catalunya (1928). Fou membre del Cos d’Arxivers i Bibliotecaris (1922-39, 1954-64) i de la Institució de les Lletres Catalanes (1937), ingressà a l’IEC (1947) i a la RABLB (1958), presidí l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, i, en diferents etapes, fou professor d’història de la UB, l Escola de Bibliotecàries, la UAB i els Estudis Universitaris Catalans. Col·laborà a La Revista, La Publicitat, l’“Anuari dels Catalans”, D’Ací i d’Allà, “Mirador”, Revista de Catalunya (que dirigí entre el 1930 i el 1931) i Serra d’Or, entre d’altres. Del 1939 al 1943 visqué exiliat a França. La seva poesia, d’inspiració postsimbolista, recull l’herència del noucentisme carnerià. Publicà alguns poemes a La Revista i els reculls poètics Poema de l’amor perdut (1916), Exili (1918), Càntics de mar, d’amor i de mort (1921) i La ruta invisible (1948). Alguns dels seus poemes foren recollits a Poesies (1964) i d’altres foren antologats a “Els Poetes d’Ara” (1924) i a Poesia de guerra (1938). També conreà la literatura infantil amb Faules (1934). Com a dramaturg, estrenà obres de tema històric que s’adapten força als esquemes clàssics i en les quals el component psicològic i moral acostuma a sobrepassar el pretext històric o mític. Són obres com Matilde d’Anglaterra (1923), Guifre (1927) i L’Amador de la Gentilesa a la Cort de Joan I (1961). Hi ha també altres peces seves basades en temes de la literatura universal o del llegendari popular, com L’hostal de l’amor (1951), La font del miracle (1952), Albert i Francina (1956), L’aprenent de suïcida (1961) i Don Joan (1960), obra centrada en aquest personatge literari que ja havia analitzat anteriorment en el treball “Manifestaciones del mito de don Juan Tenorio en la literatura española” (1910-11). Durant la seva estada a Liverpool com a lector d’espanyol (1926-28), envià a La Publicitat una sèrie d’articles i de proses que posteriorment recollí en el volum Hores angleses (1938), llibre construït a partir de la convenció del dietari i mitjançant el qual basteix, amb una clara tendència al to líric, una imatge idealitzada de l’Anglaterra dels anys vint, en la línia pròpia de l’herència noucentista rebuda. Hores angleses fou inclòs posteriorment, junt amb el Dietari de la República i de la guerra civil (1933-1939), al volum de memòries Al llarg de la meva vida (1970). També traduí els Annals de Tàcit (1930) i Els silencis del coronel Bramble de Maurois (1932). És autor de nombrosos assaigs i monografies històriques, com les anàlisis de les prosificacions en les cròniques de Jaume I i Bernat Desclot, els estudis sobre personatges històrics (Bernat Metge, Pere el Gran, Jaume I i Ramon Berenguer IV, entre d’altres) i els diversos volums sobre història de Catalunya, dels quals cal destacar la reedició (1962-63), ampliada i millorada, d’Història de Catalunya (1934-35), entre moltes altres obres historiogràfiques, tant d’investigació com de divulgació. També dirigí i col·laborà en la col·lecció “Episodis de la Història” i en les obres col·lectives Un segle de vida catala-na i Història dels catalans (1961-70). Pòstumament es publicaren Els catalans i l’esperit bel·licós (1966), els Dietaris de l’exili i el retorn (1995, 2000) i Cronistes, joglars i poetes (1996), entre altres reculls de textos, a més de la seva edició de Les quatre grans cròniques (1971). Romanen inèdites les obres de teatre L’escull i El milicià romàntic, i la novel·la històrica El cavaller Despalau.

Bibliografia

  1. Carbonell, J. (19622)
  2. Diversos autors (19711)
  3. Diversos autors (19944)
  4. Duran, E. (19951)
  5. Fontana, J. i Duran, Ll. (1994)
  6. Guansé, D. (1996)
  7. Manent, A. (1984), p. 28-32
  8. Molas Batllori, J. (19962), p. 5-9
  9. Montoriol i Sabaté, R. (1994)
  10. Pujol, E. (1995-2000), vol. I, p. 7-19, i vol. II, p. 7-17
  11. Santamaria, N. (1994).
Vegeu bibliografia
Col·laboració: 
CPM

Llegir més...