OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Antoni Maria Badia i Margarit

Lingüística i sociolingüística

Sumari de l’article

Antoni Maria Badia i Margarit
© Fototeca.cat
lingüística ling
Lingüista.
Barcelona, Barcelonès, 30 de maig de 1920 — Barcelona, Barcelonès, 16 de novembre de 2014

Vida i obra

Estudià als Estudis Universitaris Catalans i a la Universitat de Barcelona, on es llicencià en filologia romànica (1943). Format en l’escola de Menéndez Pidal, encetà els seus treballs d’investigador amb un estudi de morfologia històrica que constituí la seva tesi doctoral (1947), feta sota el guiatge de Dámaso Alonso. L’any 1948 esdevingué catedràtic de gramàtica històrica de la llengua espanyola a la Universitat de Barcelona i el 1977, de gramàtica històrica catalana, càrrec que ocupà fins a la jubilació (1986), i posteriorment com a catedràtic emèrit. El mateix any 1977, fou nomenat cap del Departament de Llengua Catalana de la UB. Fou també rector d’aquesta universitat del 1978 al 1986 i, des d’aquesta data, rector emèrit.

Des de la càtedra dugué a terme una intensa activitat docent que repercutí en la formació d’una escola d’investigadors i estudiosos de la llengua catalana. A banda, hi prosseguí la recerca en el camp de la lingüística històrica, sobretot catalana, dins la gran tradició de Ramón Menéndez Pidal: tractà de temes morfològics (demostratius, 1952), sintàctics (el subjuntiu de subordinació, 1953; els orígens de la frase, 1952; el gerundi, 1964), fonètics (la sibilant africada primitiva, 1959-60; la diftongació, 1962), semàntics i generals (edició i estudi de les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols, 1950-53; estudis sobre la llengua d’Andreu Febrer, 1959, i de Ramon Llull, La llengua de Ramon Llull, 1960, amb F. de B. Moll).

A Coïmbra (1945), amb Armando de Lacerda, preparà els Estudios de fonética y fonología catalanas (1948). Aviat s’inclinà també cap als estudis de dialectologia: primer, de l’aragonès, després, del català. S’especialitzà en geografia lingüística, i en aquest terreny desenvolupà, amb Germà Colon, el projecte d’un Atles lingüístic del domini català, a la realització del qual també contribuí.

L’onomàstica fou així mateix cultivada per Badia i, en aquest terreny, cal remarcar la seva atenció especial als elements botànics de la toponímia. El seu contacte continuat amb els lingüistes estrangers en nombrosos congressos internacionals i, probablement més encara, les seves estades a Alemanya (Gastprofessor a Heidelberg, 1956, i a Munic, 1959-60) i als EUA (visiting professor a la Georgetown University, de Washington, 1961-63, i a la Universitat de Wisconsin, de Madison, 1967-68) comportaren que dirigís la seva atenció vers nous camins.

Els seus treballs de lingüística estructural són bàsics (commutació consonàntica, 1962-63; vocal neutra, 1965; vocals obertes /e/ i /o/, 1966). La comparatística, la història de la lingüística, les relacions del català amb les llengües veïnes, i alguns aspectes de sociolingüística foren objecte del seu estudi i parcialment recollits a Llengua i cultura als Països Catalans (1964). En el camp de la sociolingüística, La llengua dels barcelonins (1969) és la seva obra més important i original, amb repercussions generals dins la romanística. Al costat d’aquesta considerable tasca docent i de recerca, cal destacar les importants obres de síntesi, sobretot la Gramática histórica catalana (1951, traduïda al català el 1981) i la Gramática catalana (1962).

Altres obres seves són: La filología catalana entre dos Congresos de Lingüística (1906-1953) (1955), la comunicació Le catalan aujourd’hui aI I Col·loqui Internacional de la Llengua Catalana (Estrasburg 1968), La llengua catalana ahir i avui (1973), Vint-i-cinc anys d’estudis sobre la llengua i la literatura catalanes. I: La llengua (1976), Ciència i passió dins la cultura catalana (1977), Formulari administratiu, aplicat especialment a la Universitat (1979), en col·laboració amb Carles Duarte, La formació de la llengua catalana. Assaig d’interpretació històrica (1981) i Llengua i poder (1986). Fou també assessor i responsable científic de l’àrea de lingüística de la primera edició de la Gran Enciclopèdia Catalana, i responsable de l’equip català de PatRom (Patronymica Romanica), diccionari dels llinatges romànics coordinat per la Universitat de Trèveris (Alemanya), iniciat el 1987. El 1994 publicà la seva Gramàtica de la llengua catalana. Descriptiva, normativa, diatòpica, diastràtica, actualització del text tradicional de Fabra. Des de l’any 2000 dirigí la revista Estudis Romànics. Impulsor destacat del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, el 2004 publicà Apologia i vindicació de la llengua catalana. Fora de l’àmbit de la lingüística, és autor de Llavor de futur (1990), sobre la seva etapa com a rector de la universitat.

L’any 1999 publicà Les Regles de esquivar vocables i “la qüestió de la llengua”, edició i estudi d’un text del segle XV que atribuí a l’historiador i humanista Pere Miquel Carbonell, mentre descartava Bernat Fenollar i Jeroni Pau com a autors de l’obra; atribució discutida per altres autors. Fou president de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (1973-76) i president del Grup Català de Sociolingüística del 1974 al 1991. Doctor honoris causa per les universitats de Salzburg (1972), Tolosa de Llenguadoc (1980), la Sorbona (1986), Perpinyà (1989), el Knox College de Galesburg, Illinois, als EUA (1990), Alacant (2002), de les Illes Balears (2007) i de Barcelona (2007).

Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1955), de l’Institut d’Estudis Catalans (1968), la Secció Filològica del qual presidí en 1989-95, i president d’honor de la Societé Lingüistique Romaine. El 1995 fou premiat per la Fundació Carulla per les seves aportacions científiques al coneixement de les llengües romàniques i el 1996 rebé el premi Fundació Catalana per a la Recerca. L’Institut d’Estudis Catalans li atorgà una medalla en l’acte de celebració del 90è aniversari de la institució, el 1997, i el 1999 rebé la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona al mèrit científic. Li fou concedit també el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2003) i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (2012).

Bibliografia

Diversos autors (1988): “Antoni Maria Badia i Margarit. Amor y pasión por una lengua y una cultura”. Anthropos. Revista de documentación científica de la cultura, 81.

Diversos autors (1995-96): Estudis de lingüística i filologia oferts a Antoni M. Badia i Margarit. 3 vol. Barcelona, Universitat de Barcelona.

Cabré i Castellví, Teresa (1988): “L’obra descriptivista de Badia”. Anthropos. Revista de documentación científica de la cultura, 81, p. 51-55.

Colón i Domènech, Germà (1988): “El Dr. Badia y la lingüística histórica”. Anthropos. Revista de documentación científica de la cultura, 81, p. 49-51.

Pairolí, Miquel (1997): Antoni M. Badia i Margarit. Barcelona, Fundació Catalana per a la Recerca.

Porcel, Baltasar (1970): “Antoni Maria Badia i Margarit, amb la llengua i la Universitat dels catalans”, Serra d’Or, p. 403-408.

Riera, Carles (2000): “Badia i Margarit, filòleg, gramàtic i lingüista”. Serra d’Or, 486, p. 24-26.

Tobaruela i Martínez, Pere i Tort i Donada, Joan (2004): “Antoni M. Badia i Margarit, llengua i compromís”. Revista de Catalunya, 197, p. 17-34.

Vallverdú, Francesc (1988): “La obra de Badia i Margarit como sociolingüista”. Anthropos. Revista de documentación científica de la cultura, 81, p. 56-58.

Col·laboració: 
JCB / IFA
Data de revisió: 
2020-11-20

Llegir més...