Estudià al Liceu Políglota i des del 1910 cursà a la Universitat de Barcelona estudis incomplets de dret i, simultàniament, els de lletres, en els quals es llicencià l’any 1915. Fou deixeble d’Antoni Rubió i Lluch tant a la facultat com als Estudis Universitaris Catalans (1910-12). En 1910-11 redactà el treball Manifestaciones del mito de Don Juan Tenorio en la literatura española, i el 1912 inicià les seves col·laboracions erudites als esmentats Estudis Universitaris Catalans.
Del 1914 al 1916 i del 1918 al 1920 fou secretari redactor de la Secció Historicoarqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans. El 1916, després de fer el curs de doctorat a Madrid, en el qual tingué com a professor Ramón Menéndez Pidal, obtingué el títol de doctor amb la tesi La reina Maria, muller del Magnànim (premi Patxot 1922), publicada dins l’aplec Sobiranes de Catalunya (1928). El 1919 publicà el seu important estudi Pere II el Gran: el desafiament amb Carles d’Anjou. El 1922 ingressà per oposició al cos de bibliotecaris i arxivers, la qual cosa el dugué a exercir a Maó i a Logronyo.
En col·laboració amb Ferran Valls i Taberner publicà dos volums del curs superior d’Història de Catalunya, de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (1922-23), que completà ell sol el 1968. El 1923 publicà, també per a la Protectora, un curs mitjà d’Història de Catalunya. Del 1924 al 1928 col·laborà assíduament a la Revista de Catalunya. En 1924-25 publicà un Esbós de la història de Catalunya, i el 1926, Les gestes de Pere el Gran i una breu monografia de Jaume I. Aquest any anà a Liverpool com a lector de literatures hispàniques, i hi romangué fins el 1928, que seguí els ensenyaments del professor Prou a l’École de Chartes, i en tornar-ne fou designat professor d’història de Catalunya a l’Escola de Bibliotecàries, càrrec que ocupà fins el 1938.
Vers la fi del 1928 rebé de Francesc Cambó i Batlle l’encàrrec d’escriure una Història de Catalunya amb un sentit interpretatiu dels seus episodis fonamentals i de les seves línies de força. Aparegué, en tres volums, en 1934-35, i fou reeditada i actualitzada en 1962-63 i reimpresa en un sol volum el 1963. El 1929 recollí en el volum Recerques i comentaris els seus millors assaigs històrics. El 1933 la Protectora li edità Història de Catalunya. Primeres lectures. Entre el 1931 i el 1938 fou professor d’història de Catalunya a la Universitat Autònoma de Barcelona, i del 1935 al 1939 fou director del seminari de la mateixa disciplina a la facultat de lletres.
El 1931 reingressà al cos d’arxius, treballà a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i després a la Biblioteca Universitària, i finalment retornà a l’Arxiu. Durant la guerra civil de 1936-39 continuà ensenyant a la universitat i a l’Escola de Bibliotecàries i dirigí la Revista de Catalunya. El 1939 publicà Barcelona sense Universitat i la restauració de la Universitat de Barcelona, tot seguit segrestada.
Exiliat (residí inicialment al molí de Bierville), retornà a Catalunya el 1943 i es feu càrrec de la càtedra d’història de Catalunya als Estudis Universitaris Catalans. Del 1952 al 1959 sortiren els vuit volums de la seva Historia de España en versió castellana.
Membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1947) i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1958), on ingressà amb un discurs sobre Les prosificacions en els primers capítols de la crònica de Desclot. Mentrestant havia publicat el primer volum de la seva minuciosa biografia de Pere el Gran (1950), que no es publicà íntegrament, a càrrec de l’IEC, fins el 1995, incorporant-hi un darrer volum fins aleshores inèdit completat per Miquel Coll i Alentorn; Els almogàvers (1952); Pere el Gran (1953); Jaume I-Pere el Gran (1955); Ramon Berenguer IV (1955); Jaume I el Conqueridor (1958).
Es reintegrà el 1954 al cos d’arxivers, i posteriorment treballà a l’Arxiu de la Corona d’Aragó fins el 1964. Dirigí l’obra col·lectiva Un segle de vida catalana i hi col·laborà. Dirigí des del 1960 la col·lecció Episodis de la Història, dirigí la Història dels catalans, començada a publicar el 1961, i hi col·laborà. El 1968 publicà Què cal saber de Catalunya? i Els primers temps de Jaume I.
De la seva vocació literària foren les primeres proves els reculls de versos Poema de l’amor perdut (1916), Exili (1918) i Càntics de mar, d’amor i de mort (1921); és autor, encara, d’obres de teatre, com Matilde d’Anglaterra (1923), Guifré (1928), L’hostal de l’Amor (1949), La font del Miracle (1952), Albert i Francina (1956), L’aprenent de suïcida (1961) i L’amador de la gentilesa (1961), narracions, com Faules (1934), memòries, com Hores angleses (1938), escrites el 1928, i Al llarg de la meva vida (1970), el recull de poemes La ruta invisible (1949) i la traducció dels Annals de Corneli Tàcit (1930) i l’obra d’André Maurois Silencis del coronel Bromble. Semblen haver-se perdut les obres teatrals L’escull i El milicià romàntic (1929 i 1938) i la part escrita d’una extensa novel·la històrica, que l’ocupà durant la guerra, titulada El cavaller Despalau.
Pòstumament, han estat publicats el volum de Les quatre grans cròniques (1971), amb pròlegs i notes seves, el recull d’estudis Cronistes, joglars i poetes (1996) dos volums de Dietaris de l’exili i el retorn (1995 i 2000) i la correspondència amb Rosa Leveroni i Valls Cartes d’amor i d’exili (2009).