Muralles versus eixamples

Ban per a la subscripció popular per a l’enderrocament de les muralles de Barcelona, 5-7-1843.

AC / G.S.

Al desembre del 1840 l’ajuntament de Barcelona va convocar un concurs públic de treballs científics que plantegessin la qüestió de l’enderrocament de les muralles de la ciutat. El fort creixement demogràfic de Barcelona en les darreres dècades ofegava els habitants en un espai reduït i amb unes insuficients condicions higièniques. A més, el fet de tenir muralles atorgava a la ciutat l’estatus de plaça forta militar i, per tant, no es podia construir cap edificació dins una àmplia zona al voltant de la muralla. Aquest fet explica el fort creixement de la població dels pobles del Pla a mitjan segle XIX, com ara Gràcia, Sants, Sant Andreu o Sarrià.

Entre els treballs que es van presentar al concurs convocat per l’Ajuntament van destacar els de Pere Felip Monlau i d’Agustí Vila, que vincularen l’expansió de la ciutat al creixement econòmic, a la millora de les condicions higièniques i a la recuperació de la memòria històrica. Els plantejaments higienistes de Monlau coincidien amb les reivindicacions populars: enderrocar les muralles —cosa que implicava la desaparició de l’impopular dret de portes i trencava l’opressiva qualificació de plaça forta— per obrir la ciutat a un futur d’expansió il·limitat. Monlau també identificava la llibertat política amb l’enderroc de les fortificacions, especialment de la Ciutadella, que s’havia construït just després de la guerra de Successió amb l’evident finalitat de controlar els habitants més que de defensar-los d’un possible enemic extern. Així, la Ciutadella simbolitzava per als barcelonins l’opressió absolutista.

Els esdeveniments polítics permeteren portar a la pràctica, ben aviat, els primers passos de la proposta de Monlau. Davant els pronunciaments de caràcter moderat de diverses ciutats espanyoles, el 10 d’octubre de 1841 es va crear la Junta de Vigilància a Barcelona, que es va reservar poders executius. Una de les seves primeres mesures fou la d’iniciar l’enderrocament de les muralles a la Ciutadella, la qual cosa es va emprendre després d’un solemne acte en el qual el patriota Joan Antoni de Llinàs va recordar: “¡Ciudadanos! este triunfo es una verdadera conquista. ¡Victoria, pues; por Cataluña! ¡Victoria por los catalanes! ¡Victoria por Barcelona!”, i, tot seguit, agafà el pic i afegí: “¡Ciudadanos!: en ocasiones como la presente nuestros liberalísimos abuelos, nuestros venerables conceflers no decían más que: comencem”. L’alegria dels barcelonins va durar ben poc ja que Espartero, el regent, va considerar aquest acte com a sediciós i va manar aturar les obres d’enderroc. Tanmateix, va poder comprovar un altre inconvenient de les muralles en els propers anys: durant les bullangues del novembre del 1842 i de la tardor del 1843, aquestes van servir de protecció als insurrectes i van permetre allargar la seva resistència i les revoltes urbanes. De fet, l’única manera que tingueren els militars de reduir aquestes bullangues fou a partir d’un bombardeig indiscriminat de la ciutat des de Montjuïc, ja que la mateixa Ciutadella s’havia convertit en el baluard dels insurrectes l’any 1843.

Les propostes de Monlau i el desig —de fet, era una necessitat— dels barcelonins de cercar un eixample il·limitat de la ciutat van haver d’esperar, però no s’oblidaren. En aquesta mateixa dècada s’elaboraren diversos projectes d’eixample limitat, emmurallat, seguint la carretera de Gràcia, la qual cosa no satisfeia els barcelonins. Va caldre esperar fins a mitjan anys cinquanta, quan Ildefons Cerdà va projectar un primer esbós d’eixample il·limitat que s’avançava a la mateixa normativa sobre urbanisme de l’Estat espanyol. El projecte d’eixample de Cerdà es va aprovar finalment l’any 1859, enmig d’una gran polèmica ciutadana ja que un concurs que el municipi havia convocat sobre projectes d’eixample havia donat com a guanyadora la proposta d’Antoni Rovira i Trias. Seguidament s’iniciaren les tasques definitives d’enderroc de les muralles i, uns anys més tard, de la Ciutadella. El projecte d’eixample de Cerdà, que posteriorment va desenvolupar en els seus aspectes teòrics en la Teoría general de la urbanización (1867), va ser el primer d’iniciar-se a l’Estat espanyol i es considera un dels més avançats que es realitzaren a Europa durant el segle XIX. A més de reunir les condicions mínimes d’un eixample (higièniques i de majors facilitats per al trànsit de persones i el tràfic de mercaderies), darrere el projecte de Cerdà hi havia una evident preocupació per aconseguir millors condicions socials per a les classes populars.

Durant la segona meitat del segle XIX s’emprengueren nombrosos projectes d’eixample a l’Estat espanyol, com el de Madrid (1860) o el de Bilbao (1863), i als Països Catalans, com el de Sabadell (1858 i 1865), Lleida (1865), Elx (1865), Vilanova i la Geltrú (1876), Terrassa (1878), Mataró (1878), Tortosa (1878) o València (1887). El cas de València fou en part similar al de Barcelona, si bé el seu desenvolupament final diferí notablement. Com a Barcelona, des dels anys quaranta hi havia una forta pressió de la burgesia per enderrocar les muralles i, a la meitat dels anys cinquanta, es va redactar un projecte d’eixample que finalment no es va realitzar. L’enfrontament entre l’Ajuntament i la Capitania Militar sobre la propietat dels terrenys extramurs va ajornar fins el 1865 el seu enderroc. Un cop caigudes les muralles, s’inicià un creixement desordenat en els nous solars fins que va arribar, molt posteriorment, el Pla d’eixample del 1887 que, de fet, era un pla de reordenament urbanístic.

A partir de la segona meitat del segle XIX, doncs, l’enderroc de les muralles a moltes ciutats catalanes transformà la fisonomia urbana. Els nous eixamples permeteren l’inici de l’expansió de les edificacions, la creació de nous barris amb unes infraestructures de serveis modernes i, a la llarga, conformaren decisivament el caràcter de moltes d’aquestes ciutats.