Retrat de B.C. Aribau, R. Martí i Alsina, c. 1882.
GCI / G.S.
Encara circula el tòpic que la publicació de La Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau, fou l’inici de la Renaixença i d’un procés de normalització en l’ús literari de la llengua catalana que s’afermaria amb els Jocs Florals i culminaria en el Modernisme. Se’l troba fins i tot en textos —que, d’entrada, el desmenteixen— de la manera que s’acostumen a escolar els tòpics, inadvertidament. Les objeccions a aquesta concepció són cada dia més freqüents i argumentades: s’assenyala el caràcter anecdòtic de la composició, la nul·la consciència renaixentista del seu autor i el caràcter excepcional de la poesia en el context del seu temps i en l’obra poètica d’Aribau. Tanmateix, ha estat i encara és una de les mostres literàries més celebrades i defensades de la literatura catalana: se n’han commemorat els aniversaris com si fossin els del començament de la recuperació de la literatura culta. El mèrit principal que esgrimeixen els seus defensors és la influència que va exercir sobre gran part dels renaixentistes, confessada per escriptors com Joaquim Rubió i Ors o Teodor Llorente.
Però, des de ben aviat, aquest protagonisme va ser contestat i en el debat no s’hi discutia només la seva condició de “primera poesia catalana moderna”, sinó que des de bon principi hi van anar lligats els aspectes ideològics del moviment. Des d’una perspectiva progressista, ja l’any 1836, Pere Mata, en la nota de presentació a Lo vot complert, s’arrogava el protagonisme de publicar la primera poesia romàntica en català, precisament en el periòdic que havia fet conèixer La Pàtria. Posteriorment, l’any 1862, Víctor Balaguer considerava que Antoni Puigblanch, amb Les comunitats de Castella, s’havia avançat a Aribau i reclamava uns orígens progressistes per a la Renaixença. En aquesta línia hi ha altres discrepàncies respecte de la versió conservadora, més difosa, de l’inici del moviment renaixentista. L’any 1884, Valentí Almirall, des de la perspectiva del catalanisme republicà que contribuí a l’aparició del Modernisme, va publicar a “L’Avens” un article, L’Adéu-siau, turons, d’Aribau, en què aprofitava la inauguració del monument que Barcelona va dedicar a Aribau per a replantejar la qüestió.
Per a Almirall un problema bàsic era allò que ell considerava la decadència del caràcter català, que provocava l’enlairament de mites anèmies que només s’explicaven per l’ambigüitat dels qui els promovien. Per aquesta raó començava l’article amb la denúncia de la hipocresia d’alguns assistents a l’acte, que aplaudien les lloances oficials i, en veu baixa, qüestionaven el patriotisme d’Aribau. Per aclarir la confusió, disseccionava la personalitat i la significació de Bonaventura Carles Aribau i analitzava els mèrits de l’home, el poeta i, molt en concret, de la seva famosa poesia, per a esdevenir l’emblema del recobrament cultural de tota una nació.
Almirall, que quan examinava la significació de l’“home públic” Aribau concloïa que devia tota la seva notabilitat a la poesia publicada a “El Vapor”, quan revisava l’esmentada composició en salvava el valor estètic, però negava que mereixés la simbolització patriòtica que se li conferia.
En el títol plantejava les primeres objeccions. No és una oda, tal com indicava el nom “popular”, malgrat una entonació general que permetria pensar-ho, ni està dedicada a la pàtria. Almirall feu notar que les primeres quartetes són un comiat planyívol i que en les darreres la confusió és definitiva, en adreçar els seus sentiments més preuats a la glòria d’un banquer. Tot i el dolor que el comiat d’elements característics de Catalunya provocava en el poeta, malgrat la força amb què s’expressa l’enyorança, la poesia, descomptant-hi i tot la decebedora dedicatòria final al patró, no té l’element fonamental per a entrar en la categoria de poesia patriòtica: no s’hi contempla la pàtria decaiguda, mutilada i subjecta, ni el desig de retornar-li la felicitat i l’antiga esplendor, que foren les aspiracions ineludibles del moviment renaixentista.
Ni tan sols es proposava cantar un element característic de la pàtria, la llengua. Aribau hi al·ludeix i li expressa estimació, però no en fa l’objecte de la seva obra, sinó que el català —”llemosí” en la composició— és un altre element al servei de l’enaltiment de Gaspar de Remisa, el patró. En aquest punt Almirall s’encarà frontalment amb un dels aspectes més polèmics de la poesia d’Aribau. Després de l’esmentada interpretació, crítics i historiadors han volgut salvar l’obstacle que l’endreça “de mon patró la glòria” posa a una interpretació patriòtica del text. S’han arribat a proposar substitucions com “del llemosí”, “de ma pàtria” o “del català”, a partir de la suposició que Aribau hauria aprofitat una poesia d’enyorament de la terra pròpia, amb el canvi d’unes paraules, per al compromís d’una felicitació. Almirall, en el pol oposat d’aquestes interpretacions, proposava un altre canvi, el de “de mon patró” per “de don Gaspar”, quasi grotesc a parer seu mateix, per a assenyalar el tret bàsic de la composició, que n’explica la significació precisa: el seu caràcter íntim.
Per aquesta raó Aribau va gosar escriure la darrera quarteta, i aquesta intimitat coincideix amb el paper que considerava —amb la resta de persones del seu temps— que tenia la llengua catalana, el de la comunicació en l’àmbit familiar. Almirall argumentava que la llengua de cultura d’Aribau era la castellana i que en ella va escriure sobre aquells temes que tenien autèntica categoria: la ciència, el progrés, els horrors del fanatisme. Per a una poesia que no havia de sortir de l’àmbit particular, servia la llengua catalana. D’aquesta manera s’entén més bé que ni escrigués cap més poesia d’aquesta entitat en català ni es preocupés pels primers intents de recuperació del prestigi culte de la llengua. És, en definitiva, la conclusió a què han arribat recents interpretacions psiconalítiques de la poesia d’Aribau.
Arribat al moll de l’os de la seva argumentació, Almirall afegí unes consideracions sobre la qualitat del llenguatge de la poesia que permeten, per raons purament estètiques, de considerar Aribau com el restaurador de la llengua literària catalana.
Per a Almirall, els mèrits de la poesia justifiquen la fama d’Aribau. Es produeix el contrasentit de la valoració, per part del catalanisme, d’una personalitat que va dedicar la seva vida a l’enaltiment de la cultura castellana —va ser director de la “Biblioteca de Autores Españoles”— únicament per una poesia circumstancial en català a la qual ell mateix no atribuïa cap significació especial.
El monument a Aribau, concloïa Almirall, no s’ha erigit al Renaixement català, perquè ell no és el símbol d’aquest moviment, sinó a la persona d’Aribau. L’autèntica Renaixença en tindria uns altres, de personatges emblemàtics, però “el monument al renaixement català no podrà fer-se fins que s’hagi aconseguit regenerar el caràcter del nostre poble, i això va llarg, segons sembla”.