Portada de“Las Provincias” en el seu centenari, amb el retrat dels seus fundadors, València, 1966.
BV / M.G.
Els dos diaris més rellevants a les seves regions en el decurs de la segona meitat del segle XIX foren el “Diario de Barcelona” (1792) i “Las Provincias” (1866). Tot i ser diferents en diversos aspectes que n’afectaven el contingut i la presentació, poden ser considerats els títols més representatius de la burgesia catalana i valenciana respectivament. El primer va néixer al segle XVIII d’un privilegi reial de Carles IV, i el segon, de la transformació de “La Opinión” (1860) en quedar-se-la el seu director, Teodor Llorente.
Els dos diaris tenien diversos punts en comú. En primer lloc, eren el resultat d’una acció decidida per part de la propietat/direcció, que els volia òrgans ideològics i alhora rendibles. Així, la família Brusi pel “Diario de Barcelona” i Teodor Llorente, i després Frederic Domènech i Cervera, per “Las Provincias”, van treballar per tal que esdevinguessin òrgans d’influència social i política, amb voluntat hegemònica i alhora emmarcats en empreses solvents. No aspiraven únicament a ser unes simples plataformes polítiques, sinó que eren dels pocs periòdics del segle XIX que tenien una concepció del periodisme entès com a vehicle comunicatiu i no solament com a acció crítica conjuntural.
Eren publicacions amb esperit de modernitat en la part tècnica, malgrat que el contingut fos de factura tradicional i la presentació tingués més punts de relació amb la premsa del segle XVIII que amb la del segle XX. La presentació era ben senzilla en tots dos diaris, amb absència de titulars i de disseny agradable, malgrat les diferències de format i columnes: quartilla i una columna el “Brusi”, doble foli i cinc columnes “Las Provincias”.
En segon lloc, ambdós periòdics eren portaveus de les aspiracions de la societat: de la indústria catalana i de l’agricultura valenciana, respectivament. Tots dos tingueren un gran director durant molts anys: Joan Manñé i Flaquer al “Brusi” i Teodor Llorente a “Las Provincias”, que foren els puntals ideològics i de funcionament quotidià. Ells van ser els artífexs del periodisme d’orientació, considerat com el comentari personal amb repercussions socials davant els esdeveniments. Les arrels conservadores i tradicionals, combinades amb un liberalisme formal, foren l’eix impregnat de sentit comú davant la retòrica i l’idealisme típics de la prosa periodística del vuit-cents. Finalment, pel que fa al contingut, eren periòdics de concepció mimètica respecte de la premsa de l’època: ambdós utilitzaven les tisores com a eina d’informació per a obtenir les dades internacionals i també les estatals. Van iniciar, però, la potenciació d’elements nous: corresponsals volants a l’estranger i un espai dedicat a l’opinió social més enllà de la crònica puntual política. D’ells es va dir, en una frase que es referia al director del “Brusi”, que eren mentors i directors del pensament dels lectors, la qual cosa no era cap exageració ateses la profunditat i la constància de Mañé i Llorente a l’hora de comentar tot el que preocupava la societat de l’època.
Com a conseqüència primera, els lectors es van fer seus els periòdics i quan “Las Provincias” va abandonar el primitiu to liberal arribà a ser perseguida, i suspesa dos mesos, arran de la Revolució de Setembre del 1868, perles seves posicions conservadores, que mai no va abandonar.
Les xifres són eloqüents: als anys vuitanta, el “Diario de Barcelona” tingué uns deu mil exemplars de venda, dels quals més de la meitat eren subscripcions, i “Las Provincias” en tingué uns quatre mil, dels quals tres mil subscriptors. Cap altre periòdic no arribà a cotes tan altes. Les estadístiques del timbre, el ressò en els àmbits culturals i polítics, les citacions a la premsa, etc., ho confirmen. Es tracta d’unes publicacions que tenien la primacia en valors numèrics i també pel que fa a les matèries que desenvolupaven, a la capacitat de generar opinió i de ser portaveus de les queixes i necessitats del comerç, la indústria i l’agricultura de les seves zones respectives d’influència. Tanmateix, ambdós periòdics es bellugaven en terrenys propis. Aleshores, com avui, cada zona s’autoabastava de la seva pròpia premsa i no hi havia intercomunicació. Només es difonien uns quants exemplars de diaris d’altres zones per a consum de redaccions i cercles minoritaris de política o economia, amb poca repercussió social.
Capçalera del “Diario de Barcelona”, 25-8-1881.
AC / G.S.
Pel que fa al centralisme, ambdós periòdics mantingueren una posició crítica, sense bel·ligerància en el lèxic o el plantejament. Assumien els plantejaments d’una classe dirigent que donava suport al sistema de la Restauració, però que maldava pels seus privilegis, negocis o activitats comercials. No es lluitava contra una concepció centralista de l’Estat, sinó contra determinades mesures i disposicions, especialment en el terreny econòmic, del centralisme polític, que perjudicaven els seus interessos. La postura de Mañé restà claríssima en els seus articles aplegats a El regionalismo. Que el “Diari Català” i “La Renaixença” el consideressin un representant de l’aspecte més tradicional d’un sistema polític arcaic que calia abatre, cal entendre-ho en el context de la correlació de forces del moment. Tanmateix, el catalanisme del “Diario de Barcelona” no es bellugava en la reivindicació sinó en l’assumpció ordenada. Era més interessant l’aportació periodística en el camp cultural, per exemple en la crítica literària, que no pas en els debats polítics sobre el paper del catalanisme. Mañé no creia en el parlamentarisme, idealitzava el caràcter català, l’home del progressar tot conservant, i era tan enemic dels carlins com dels republicans. Lògicament, un regionalisme que acceptava el sistema polític imperant havia de topar amb el catalanisme polític, que volia o bé participar en l’ordre establert o bé fer-ne un de nou. Un efecte similar, però només en el terreny cultural, succeí a “Las Provincias”, que publicà alguns poemes en català, igual que el “Brusi”. Sense implicar-se més en l’apartat lingüístic, ambdós periòdics van ser fets íntegrament en castellà. “Las Provincias”, a diferència del “Diario de Barcelona”, s’adreçava a una societat on el valencianisme polític no tenia cap protagonisme en la política espanyola.
Llorente tenia ben pocs rivals, a diferència de Mañé, que havia de competir amb moltes publicacions diàries —a Barcelona, als anys vuitanta hi havia vint diaris-. Tret d’“El Mercantil Valenciano”, la premsa diària valenciana era fràgil. Tanmateix, existia a València una premsa republicana activa, especialment amb Vicent Blasco Ibáñez, a “La Bandera Federal” (1899-94) i “EI Pueblo” (1894-1906), que s’adreçava a la població camperola i de petits comerciants de València, que eren desatesos per l’Estat, més afí als grans propietaris. Llorente, com Mañé, va criticar les corrupcions electorals, que qualificava, el 1895, d’“indigno tráfico”, amb la compra descarada de vots. Els seus articles eren sobre qüestions locals, com la sequera del 1879, en què reclamava ajudes per als afectats, o l’epidèmia de còlera del 1884, i sobre aspectes estatals, com el famós article del 1881 Cuando deben caer los conservadores, on es fixava en el conjunt de l’Estat. Exactament la mateixa actuació de Mané que, igualment, s’ocupava de qüestions que preocupaven a Barcelonal’enderrocament de les muralles— o a Catalunya —les quintes— i a tot l’Estat —la república federal, la república i la Guerra—, etc. “El Diario de Barcelona” i “Las Provincias” van saber jugar la carta de la identificació entre l’equip de redacció i una gran massa social. Això els diferenciava de la majoria de diaris, que escrivien per a correligionaris, acòlits o afiliats al mateix grup, sovint només amb referències a l’actualitat política i a la concepció tàctica de la lluita ideològica.
L’acompanyament de mesures tècniques, com el nomenament d’un bon corresponsal, Antonio Maria Fabié, el 1863, a Madrid, la realització de dues edicions diàries al “Diario de Barcelona” i les cròniques de viatges o la publicació de la revista “Ilustraciones” (1867-71) per part de “Las Provincias”, significaven la constància a millorar el producte, amb la qual cosa s’aconseguia l’arrelament en els lectors i que la ideologia pogués penetrar-hi més eficaçment. No és casual que tots dos diaris publiquessin uns almanacs, des del 1857 fins al 1919 el “Brusi” i des del 1880 el “Diario de Valencia”, que han estat una de les fonts més consultades per les nombroses dades que contenen.