Pergamí de l’acta de consagració de Santa Maria de Lillet, del 833, redactada per l’abat Calord de Sant Serni de Tavèrnoles.
ECSA - R. Viladés
En l’època altmedieval la cultura, entesa com a conjunt de coneixements humans, estava dominada per l’oralitat, és a dir, es concebia, s’expressava i es difonia, bàsicament, a través de la paraula viva. La gran majoria de la societat, des deis nobles fins a l’anomenat vulguin pecus, el poble senzill, era analfabeta. I encara que aquest analfabetisme tenia un origen i, per tant, una significació diferent segons que es tractés d’un estament o d’un altre, en el fons, un mateix denominador comú el feia possible: la manca de necessitat constant de l’escriptura per a desenvolupar les seves activitats.
Els nobles eren analfabets perquè gaudien de la possibilitat de servir-se, com a secretaris, de clergues lletrats en llurs eventuals necessitats de l’escriptura(*), el coneixement de la qual, per bé que anirà guanyant prestigi gradualment(*), de primer, en els ambients socials alts, no deixava de ser considerada entre les activitats pròpies de l’opus servile(*).
El poble menut, per la seva banda, era analfabet per manca de mitjans, certament, però també perquè l’alfabetització no era imprescindible per a les seves ocupacions. I, també ell, si mai participava en una activitat on calia l’escriptura, com una compravenda, una permuta, una donació o la manifestació de la darrera voluntat, disposava, així mateix, de la col·laboració del rector o d’algun altre eclesiàstic de la seva parròquia(*).
La cultura literària, aquella que s’aprenia a l’escola per mitjà de l’expressió escrita, era necessària, en canvi, a dues úniques professions: l’eclesiàstica i la judicial. I, atès que, molt sovint, els jutges també eren clergues, l’alfabetització es limitava, a la pràctica, als eclesiàstics, amb una major activitat constatada entre els membres masculins de l’Església que no pas entre els femenins. I sense que deixem de constatar clergues analfabets o semianalfabets(*).
N’hi ha prou d’analitzar l’estatus dels escribes de la notable documentació notarial dels segles IX i X que ens ha pervingut i les signatures autògrafes que hi apareixen per constatar-ho(*). Del segle IX s’han conservat 84 documents originals que transmeten les signatures autògrafes de 137 personatges. D’aquestes, 77 pertanyen clarament a eclesiàstics i en 60 casos no s’esmenta aquesta condició, per la qual cosa no s’ha d’interpretar que corresponguin necessàriament a laics. Hi ha molts casos testimoniats d’eclesiàstics que signaven sense fer constar llur condició clerical(*). Això mateix es pot dir dels escribes que van posar per escrit els diplomes. Aquests 84 documents són fruit de l’activitat de 62 escrivans, 57 declaradament clergues i 5 sense aquesta especificació. Però només podem estar segurs que eren laics quan ho declaren expressament. I això sols s’esdevé després de l’any 1000. Abans d’aquesta data els laics alfabetitzats a Catalunya, si és que n’hi havia, devien constituir una minoria insignificant. Observem, d’altra banda, que al segle IX només consta la signatura autógrafa d’una sola dona, la de l’abadessa Emma de Sant Joan de les Abadesses, filla del comte Guifré. Per al segle X, i sense disposar encara d’enquestes tan exhaustives —hi ha uns 7 000 documents conservats d’aquesta centúria—, no s’observa cap canvi substancial de la situació.
I és que, en època altmedieval, s’entén que la capacitat de llegir i d’escriure —a les quals s’accedia per separat, i no tothom arribava sempre a tots dos estadis(*)— fos necessària als clergues, intèrprets de la llei de Déu, i als jutges, intèrprets de la llei humana, ambdues escrites, però no tenia gaire valor per a la resta de professions, el coneixement de les quals es transmetia de manera pràctica. Amb l’única excepció, potser, dels metges, sens dubte poc nombrosos com a tals en la societat catalana altmedieval i, també, com en el cas dels jutges, sovint, si no sempre, de condició clerical. I és que els infermers dels monestirs —en aquella època metges i infermers es confonien a la pràctica— no sols devien tenir cura dels malalts de la pròpia comunitat, sinó també dels de fora. I no cal oblidar aquí, tampoc, la concurrència de fetillers i sobretot de bruixes, representants d’una cultura paral·lela, oral i subterrània, mai no estroncada del tot malgrat els esforços de l’Església.
Interpretar, doncs, adequadament la llei de Déu i la dels homes, emanada aquesta d’aquella(*), era la principal ocupació intel·lectual dels homes de cultura. Tot l’estudi llibresc hi era abocat, directament o indirectament. L’objectiu principal era conèixer bé la Bíblia i fer arribar el seu missatge al poble. Per això s’estudiaven també els comentaris dels sants pares que l’explanaven. Per això es copiaven i es llegien els llibres litúrgics, que permetien d’exterioritzar el culte intern a Déu. I atès que tots aquests llibres eren escrits en llatí, calia estudiar també aquesta llengua, ja no materna perquè la presència del protocatalà és inqüestionable, però encara llengua viva perquè era el canal d’expressió de l’Església, de l’administració i de tota relació de cultura superior. Per això també calien gramàtiques, glossaris i llibres de retòrica. Vet aquí. doncs, ja avançats en resum el conjunt de textos imprescindibles per a una societat teocèntrica com la medieval.
Làpida del prevere Orila, mort a Sant Pere de Vilamajor l’any 872.
ECSA - M. Catalán
La disciplina reina era, així, la teologia, els mètodes de la qual van brillar amb llum pròpia a la Catalunya del segle VIII amb motiu de la disputa teològica més important a l’Occident, la suscitada per la qüestió de l’adopcionisme, que tingué un dels principals protagonistes en la persona del bisbe Fèlix d’Urgell. Però, com és sabut, Carlemany i els seus intel·lectuals van acabar amb aquesta heterodòxia i, de retop, amb el pensament teològic creatiu a Catalunya. En acabat es devia estudiar, sens dubte, teologia a la schola maior de monestirs i catedrals, però per seguir la normativa oficial, reconeguda com a ortodoxa, i transmetre-la al poble fidel per mitjà de la predicació, que hem de creure ja en vulgar, i que conjuntament amb l’administració dels sagraments era el millor vehicle per a fer arribar els continguts de la cultura literària a la societat laica analfabeta, que en participava també a través de la contemplació de les pintures i les escultures, que han estat considerades, amb encert, com l’expressió d’una predicació muda.
En aquest context, doncs, ens podem preguntar primer quines eren les lectures dels homes (i, eventualment, de les dones) de cultura, el seu “consum literari”, que vindrà determinat per la producció de còdexs que es va fer al país o que s’adquiriren, en definitiva, per la circulació de textos que s’hi constaten, la qual cosa, alhora, ens dóna a conèixer els interessos culturals de la societat estudiada.
I, com calia esperar i ja he avançat, els interessos literaris se centren sobretot en els llibres litúrgics imprescindibles per al culte i l’ofici diví, els quals constituïen el nucli central de les biblioteques monàstiques, catedralícies, parroquials i particulars(*). Dins d’aquesta sèrie es pot incloure també la Bíblia, encara que cal fer notar que el llarg temps que calia per a copiar-la, l’alt preu de l’abundant pergamí necessari i de la laboriosa feina de transcripció, quan la còpia anava a càrrec no d’un monjo sinó d’un clergue secular, feien que les institucions eclesiàstiques, normalment, no la tinguessin completa —i, aleshores, s’anomenava Bibliotheca— sinó solament alguns dels seus llibres. Quan amb motiu de l’acta de dedicació de l’església de Sant Pere de Ripoll el 890 Daguí i altres monjos hi duen libros secundum possibilitatem nostram, hi figura un eptaticum, és a dir, els set primers llibres de la Bíblia. A les parròquies, només ens consta que tingués una Bíblia sencera la de Sant Feliu i Sant Martí de Castellciutat l’any 952(*). Sí que la devien tenir completa, en canvi, els grans monestirs i catedrals. Així, la de la Seu d’Urgell dels segles IX i X.
Pel que fa als sants pares, al segle IX, destaca l’afecció per sant Agustí amb la presència del tractat De Trinitate i un De dono perseverantiae copiat en terres gironines cap a 870-880(*) i, per tant, el testimoni més antic conegut d’aquesta obra; sant Ambròs amb els seus comentaris a l’evangeli de sant Lluc; Beda el Venerable també amb els seus comentaris al mateix evangeli i al de sant Marc i un De re metrica, i un sant Jeroni amb els comentaris a sant Mateu. També consten les Conlatlones de Cassià, la Historia eccleslastica d’Eusebi, un Tractatus contra hereses de Quodvultdeus i la Concordia regularum de Benet d’Aniana.
Sorprèn no trobar, al segle IX català, cap resta manuscrita ni cap referència directa a la circulació de la Regla de sant Benet tenint en compte que els monjos negres es van introduir a la Península Ibèrica a través del nostre país(*). Tanmateix, la presència de comunitats benedictines ja al segle IX i, sobretot, algunes citacions directes de la Regula en una acta d’oblació benedictina de l’any 829 no deixen cap dubte respecte de la seva circulació entre nosaltres des del començament de la novena centúria(*)
Quant als autors patrístics, també cal destacar l’interès per l’hispànic Taió de Saragossa i, sobretot, per sant Isidor. Del primer van circular les seves Sententiae i del segon el De ecclesiasticis offïciis, les Sententiae i un Commentarium in Genesim inspirat en els seus escrits.
Destaca, igualment, d’una manera singular, l’abundància de còpies del Liber iudicum, transmissor, com és sabut, del corpus legal en ús a Catalunya fins al final del segle XII.
Entre les obres d’estudi gramatical, a més del ja esmentat tractat mètric de Beda, sobresurt un Liber glossarum copiat cap a l’any 900 probablement a Barcelona(*).
Per concloure la producció del segle IX, hem de doldre’ns de no disposar de prou elements de judici comparatius per a determinar amb seguretat l’origen català d’una enquadernació de plata amb un camafeu romà que devia fer de guarda d’un devocionari d’alguna dama de la noblesa i que actualment forma part del Museu Frederic Marès del Llibre.
Els còdexs que ens ha deixat el segle X són una mica més abundants, tot i que alguns fets bèl·lics, com la ràtzia d’Almansor del 985 a Barcelona, van causar grans pèrdues bibliogràfiques i documentals. En aquella ocasió, com recorden força documents posteriors, molts llibres foren destruïts en l’incendi que els sarraïns provocaren a la ciutat i d’altres, en un clar exemple de bibliopirateria, foren enduts cap a Còrdova. Tot amb tot, alguns còdexs se salvaren com, per exemple, unes obres completes de Seduli abundantment glossades per explicacions extretes de Remigi d’Auxerre(*) o un psalteri de la segona meitat del segle X(*).
No cal dir que en aquesta nova centúria els llibres més copiats també van ser els litúrgics, com el Martirologium Adonis transcrit pel cabiscol de Girona Riquer. Tant ara com al segle anterior, els escriptoris de les catedrals proporcionaven sovint a les parròquies que en depenien còpies dels llibres més imprescindibles, per bé que, en alguns casos, els mateixos rectors de les parròquies, improvisats amanuenses, es feien ells mateixos les còpies amb una escriptura poc destra que es coneix amb el nom de rural.
A partir d’aquesta nova centúria es constata també la particularitat que alguns centres escriptoris produeixen textos de la nova litúrgia francoromana per a destinar-los a l’exportació. Aquest sembla que és el cas de Sant Cugat, on el prevere Truiter copià uns homiliaris per a San Millán de la Cogolla(*).
Foli 2 de la Gramàtica de Priscià, manuscrit copiat al darrer quart del segle X, segurament a l’escriptori de Ripoll (ACA, ms. Ripoll 59).
Institut Amatller d’Art Hispànic
D’altra banda, persisteix l’interès per les obres de sant Agustí, amb De magistro liber, Enchiridion ad Laurentium o De fide, spe et caritate liber i per les epístoles a Pascensi; també per algunes epístoles de sant Jeroni i, pel que sembla, en proporció més petita per les de sant Isidor, malgrat que les seves Etymologiae exerciran una gran influència, directa o indirecta, en els glossaris de Ripoll copiats l’any 1000(*). El tractat mètric de Beda continua copiantse i s’incorporen altres autors a l’interès cultural dels nostres eclesiàstics, que ens són coneguts sobretot pels manuscrits ripollesos conservats, com sant Gregori, amb els Moralia in Job i el comentari al Càntic dels càntics, o Boeci, amb la traducció de les Categories d’Aristòtil i la seva teològica De Trinitate. També es fan presents Donat, Priscià, els Distica Catonis i la gramàtica d’Usuard, només coneguda gràcies a la còpia catalana.
Totes aquestes lectures modelaven el tarannà de la societat que les produïa, directament en el cas dels alfabetitzats i indirectament en els analfabets, als quals, com hem dit, arribava el contingut de la cultura literària per la interpretació i comunicació que en feien els lletrats. I per tal de valorar fins a quin punt el pensament cristià que aquesta cultura transmetia impregnava la personalitat del poble, n’hi ha prou amb la lectura dels testaments, on es veu com el darrer pensament era posat sempre en el més enllà: tota la societat era amarada de religiositat, per bé que sense excloure alguna possible pervivència pagana(*).
D’altra banda, cal examinar quina fou l’aportació dels nostres intel·lectuals a la cultura literària de l’època. Ni el segle IX ni el X no van produir, a Catalunya, cap obra que, en sentit estricte, pugui ser considerada literària(*). El segle IX, tan prolífic a Europa, solament aportà al nostre país unes Lectiones in translatione corporis sanctae Eulaliae Barcinonensis. Només salvaríem aquest panorama tan desolador si ens fos permès d’incloure entre la nostra creació original el cèlebre Manuale que Duoda, comtessa de Barcelona i de Septimània, va dedicar al seu fill. Amb tot, l’origen català de Duoda no és gens clar, ni a mi em sembla segur tampoc que ella fos l’autora directa de la composició d’aquest liber ad filium; no dubto que la comtessa propicià i fins inspirà aquesta obra, però crec més probable que un secretari eclesiàstic donés la forma definitiva al text, redactant, concretant i completant les idees generals suggerides per Duoda(*).
Fragment d’una làpida datada el 926, amb un poema que commemora la reconstrucció de l’església de Sant Martí d’Empúries.
ECSA - F. Tur
Més prolífic se’ns presenta, certament, el segle X, en el qual la ciència més important de l’època, la teologia, està representada per una breu obra anònima de l’any 911, un tractat De trinitate divinitatis quaestionibus. Diversos poemes, com el també anònim Sancte puer, clara qui, transmès pel manuscrit 106 de Ripoll i altres deguts al comte bisbe Miró Bonfill i a algun monjo ripollès, com també diverses inscripcions mètriques, entre les quals un poema sobre la refecció de l’església de Sant Martí d’Empúries i un altre sobre la de l’església de Santa Maria de Roses o alguns epitafis, com el mètric dedicat al comte Guifré el Pelós o el de Tassi, completen la minsa producció “literària” del nostre segle X. Al qual, entenent la literatura en un sentit ampli, es pot afegir una obra de caràcter litúrgic com el calendari de Ripoll, el text del concili de Barcelona de l’any 906, una epístola del bisbe Cesari de Tarragona adreçada al papa Joan XII, l’Epístola encyclica ad universi orbis episcopos del bisbe Sal·la d’Urgell o el formulari de Ripoll degut a Miró Bonfíll.
Si en el conjunt de la cultura literària europea dels segles IX i X, la producció autòctona catalana hi té un paper modest, hi ha un apartat en el qual sobresurt de manera eminent i la seva aportació serà fonamental: em refereixo, naturalment, a la cultura científica, aquella que a Europa havia quedat relegada a la mínima expressió i que, a partir del segle X, gràcies a les traduccions al llatí que es faran a Catalunya d’obres científiques àrabs, propiciades per la proximitat geogràfica, començarà una nova etapa. Fruit d’aquesta tasca ens han pervingut obres com Tertia divisio totius numeri et de geometria, Liber geometriae, Regulae de astrolabio, Regulae de quarta parte astrolabii, De horologio, De gnomone, Prologus in libellum de astrolabio, De astrolabio, aquestes dues darreres segurament de l’ardiaca de Barcelona Llobet, i potser també d’ell Sententiae astrolabii, De mensura astrolapsus i De mensura astrolabii.
Va ser precisament la possessió d’aquestes obres de temàtica científica a les nostres biblioteques, el que atrauria al país l’eruditíssim monjo Gerbert d’Orlhac(*), que les estudià sota el guiatge d’Ató de Vic, antic arxiprest ardiaca de Girona. EI futur papa Silvestre II mantingué sempre un bon record de la seva estada al nostre país i alguna vegada es cartejà amb els seus amics i mestres(*). Així l’any 984 s’adreçà a Llobet de Barcelona per demanarli un llibre d’astronomia que ell havia traduït i el mateix any escriví a Miró Bonfill de Girona demanant-li també un llibre, De multiplicatione et divisione numerum, de Joseph sapiens, que ha estat identificat darrerament amb el metge jueu d’Abd al-Rahmàn III, Abu Yüsuf Hasday b. Shaprut.
No podem concloure aquest apartat sobre la ciència a la Catalunya del segle X sense deixar constància de l’origen català de la construcció d’un astrolabi a la segona meitat d’aquesta centúria, peça custodiada actualment a l’Institut du Monde Arabe de París(*).
Però, si bé, com acabem de veure, la producció literària en sentit estricte fou reduïda, tenim una notable quantitat de documents notarials que, malgrat ser de naturalesa paraliterària, de vegades permeten d’entreveure, entre els espais lliures que deixen els seus formulismes, especialment preàmbuls i escatocols, o en la nova presentació d’aquelles fórmules establertes per tradició, passatges no exempts de certa qualitat literària, l’anàlisi dels quals pot il·lustrar-nos també sobre el nivell cultural assolit. I així constatem com el coneixement del llatí és estès, però pobre, per tots els territoris dels comtats catalans, on les escoles parroquials formaven, sens dubte, una part dels seus propis sacerdots. El llatí sembla més correcte al començament del segle IX que no pas a la meitat del segle, per bé que al final de la centúria i al llarg del segle X torna a millorar. Els autors més preparats sorgits de les cancelleries comtals i catedralícies, que en aquests segles tenen un nivell igual o superior al dels monestirs, en cap moment no demostren tenir un coneixement perfecte de la llengua llatina, llengua, com he dit, apresa ja a l’escola. Però, encara que sembli una paradoxa, aquests escribes de vegades fan demostració d’un domini literari que supera el merament gramatical de la llengua i aconsegueixen unes composicions que, tot i recolzades directament o indirectament en models bíblics, jurídics, i, en menys mesura, patrístics, denoten una certa autonomia estètica no exempta de valors artisticoliteraris, fet que revela que la seva capacitat era superior als seus mitjans(*).
Tot sembla indicar que les campanyes militars que assolaren el territori després de la invasió sarraïna van afectar notablement la vida cultural del país. Així es desprèn també del sínode de Barcelona de l’any 906, en el qual s’enyora clarament la cultura d’època visigòtica. En adreçar-se a l’arquebisbe Arnust, el bisbe de Vic ldalguer ho féu amb aquestes paraules: “Atengui i consideri la vostra reverend paternitat, oh venerable arquebisbe Arnust, i tots els qui sou presents en aquest sagrat concili. Quan en temps antics tota Hispània i Gòtia es consagraven a l’erudició sagrada, reverdien per la clerecia i refulgien per les esglésies dedicades a Crist, entre altres, també l’església d’Osona era considerada noble.(*)”.
D’altra banda, es constata que la influència cultural carolíngia, que també ens aportà en aquests segles la nova litúrgia francoromana, es manifesta en el canvi de l’escriptura, amb l’aparició, a casa nostra, de la nova continental dita minúscula Carolina l’any 880 després d’un període de transició especialment observable en el decenni 870-880 amb l’escriptura mixta de transició visigoticocarolina(*) i, gairebé simultàniament, amb una major puresa de la gramàtica. Un clar exponent d’aquest canvi podria ser l’escriptura i la llengua del prevere Adanagild, secretari del bisbe Gotmar de Vic, autor dels documents més solemnes de la seu osonenca, com diverses actes de dotació d’esglésies, on, a més, fa gala de tenir un rudimentari coneixement del grec, ja que escriu algunes paraules en aquest alfabet, i és capaç d’escriure una notació musical, com ho féu en l’acta de consagració de l’església de Sant Andreu del castell de Tona el 889, fet que converteix aquest document en el testimoni més antic a Europa d’una notació musical datada. Es tracta de l’antífona Surgite sancti Dei, que es cantava durant el trasllat de les relíquies a la nova església consagrada, motiu que explica la seva presència al peu d’aquest diploma. És possible que el mateix Adanagild, que es manifesta un estilista no mediocre, sigui l’autor d’aquest vers incorporat per ell en diverses actes de dedicació: in cuius merito surrexit limina templi.
La inclusió d’hexàmetres en documents solemnes es constata a Catalunya ja al començament del segle IX i es fa especialment característic dels escrits documentals del comte bisbe Miró Bonfill de Girona, escriptor de gustos barrocs, on es mesclen el vers i la prosa, el llatí i el grec, les paraules usuals amb les més rares extretes de glossaris i on es fan readaptacions literàries del Liber iudicum amb la intenció, i el resultat, d’aconseguir una estètica d’aspecte erudit, no lliure, però, d’un acusat to pedantesc.
Altres autors de textos documentals amb mèrits literaris, com Durabiles d’Urgell o Riquer de Girona, tenen gustos més moderats i es decanten per una expressió correcta, però no rebuscada, sinó senzilla i clara; i aquest tret, que els aparta de la moda de la seva època, els fa més actuals al nostre gust.
El fet de trobar aquests comportaments literaris en escribes documentals, que molt sovint fan servir per a la còpia dels diplomes una escriptura libraría, s’explica perquè tant els escriptors dels textos com els redactors dels documents, tant els copistes de llibres com els escribes de diplomes, rebien una mateixa educació, sortien de les mateixes aules catedralícies o monàstiques i, de vegades, parroquials (aquests, certament, amb un nivell molt més baix) per complir aquestes diverses funcions dins el camp de la cultura escrita, que era, com hem vist, a les seves exclusives mans. El cabiscol Riquer de Girona escriví i copià, en bon llatí i bona lletra, documents jurídics, però també el Martirologium Adonis de Girona. El prevere Adaülf ens deixà un sol document del 987, però també un psalteri copiat per a la catedral de Barcelona. El també prevere Truiter transcriví documents i homiliaris. I així, sens dubte, altres eclesiàstics.
Ja es veu, doncs, que a la Catalunya dels segles IX i X no es manifesta una gran cultura superior, capaç d’aportar obres de profund pensament teològic, com havia fet al segle VIII. En el camp de la producció literària destaquen, sobretot, les traduccions de textos científics àrabs, que van trobar en el nostre país el lloc, més encara que els homes —malgrat que també aquests—, més adient per a propagar aquests coneixements a tot Europa i donar origen ala ciència europea. Aportació fonamental que fa Catalunya, però aprofitant-se d’una proximitat geogràfica a la superior cultura àrab i aprofitant la col·laboració de mossàrabs cultes vinguts del sud. Però els abundants textos paraliteraris denoten un nivell cultural en general acceptable entre monjos i canonges. No hi ha grans noms de la literatura, però sí noms de lletrats capaços de complir amb dignitat els càrrecs de copiar llibres i redactar i copiar també documents notarials. I no dubto que algun d’aquests escribes no fos també un bon predicador. I segurament la predicació devia ser, amb l’ensenyament, la principal activitat intel·lectual a què dedicaven tots els esforços els nostres homes d’Església, però de la qual no ha quedat cap mostra per als segles aquí considerats.
Si hi havia, doncs, un nivell cultural acceptable es devia sobretot al funcionament passable de les tres estructures culturals bàsiques, totes elles institucions eclesiàstiques, els scriptoria que produïen els llibres, les biblioteques que els guardaven i les escoles que els difonien. I això, malgrat que a l’època no hi havia, en sentit estricte, ni escriptoris ni biblioteques. Els escriptoris entesos com a sales adjuntes als monestirs o catedrals destinades expressament a la còpia de llibres, si mai van existir a la Catalunya medieval, devia ser en les èpoques de més apogeu dels principals monestirs. Normalment, les còpies de llibres les realitzaven els monjos a la seva cel·la o al claustre per aprofitar la llum solar i els clergues seculars les devien fer, pro pretio, a casa seva.
Pel que fa a les biblioteques, no hi ha tampoc una habitació destinada ex professo a la custòdia de llibres. El nombre reduït de volums disponibles no ho feia necessari. Pensem que l’any 837 el monestir de Cuixà tenia solament libros perfectos XXX, és a dir, que 30 llibres enquadernats formaven la seva biblioteca. La catedral de Vic l’any 957 en tenia 48, més alguns quaderns. El monestir de Ripoll el 979 disposava de poc més de 69 volums. Les “biblioteques” parroquials normalment tenien tres o quatre llibres litúrgics. Les col·leccions de llibres de personatges cultes com el bisbe Sisebut d’Urgell estava formada per 11 exemplars el 839, la del bisbe Idalguer de Vic, el 908, per 9 textos i dos quaderns, i el bisbe Riculf d’Elna el 915 en tenia una quarantena més algun quadern i una funda per a evangeliari. Els canonges tampoc no solien passar de tres o quatre llibres. D’aquí que els llibres es guardessin, en el cas de les institucions eclesiàstiques, segons els usos, al claustre, al cor, a la sacristia, en calaixos darrere els altars En el cas de les biblioteques privades un bagul de dormitori devia ser la “biblioteca” més usual per a servar aquests escassos, però preuats, tresors bibliogràfics(*).
Les escoles, finalment, tant les catedralícies com les monàstiques i les parroquials, eren esteses per tot el territori. 1 des del segle X coneixem el nom de força cabiscols i altres docents(*).
Serà precisament la pervivència, amb més o menys dificultats, d’aquestes estructures culturals el que possibilitarà un coneixement ampli més o menys pregon de l’escriptura i de la llengua llatina entre els alfabetitzats, que és tant com dir de la cultura literària. I aquesta mateixa persistència, amb els seus fruits, donarà lloc al renovellament cultural del segle XI, el més brillant de la nostra edat mitjana —però només de la nostra—, simbolitzat en la figura del gran abat i bisbe Oliba, però sense oblidar el monjo anònim o el recentment posat en relleu Ermengol Bernat, canonge i jutge de la Seu d’Urgell(*). D’altra banda, al segle XI començarà un tímid i lent, però imparable, apropament dels laics a la cultura escrita, reflex d’un desenvolupament urbà que marcarà millor que cap altre element el pas de l’alta a la baixa edat mitjana.