Els habitatges a l’antiguitat
L’evolució de la casa és paral·lela a la de la societat. Entre les diverses aportacions socials, la casa té una importància fonamental en la mesura que il·lustra, més que cap altra, el nivell de civilització i la manera de viure dels diversos grups humans.
L’habitatge prehistòric
Les grutes i les cavernes són els tipus d’habitatge més antics que es coneixen. La necessitat de disposar d’un lloc protegit de la intempèrie, el fred i els perills externs, va portar els caçadors paleolítics, que vivien a les zones de clima temperat i que ja dominaven el foc, a fer servir aquests, aparentment, còmodes refugis oferts per la natura. Constituïen assentaments temporals, sovint estacionals, segons les exigències de la caça nòmada, limitats a la part anterior de la caverna. Les característiques de les cavernes permetien conciliar l’eficàcia del refugi amb la necessitat d’aprofitar al màxim la llum solar i d’assegurar la sortida del fum produït pel foc que s’encenia per atendre les diverses necessitats. La part interior de la caverna no se solia utilitzar, i només al paleolític superior es va començar a destinar a les inhumacions i a les pràctiques magicoreligioses, com ho semblen indicar les pintures descobertes a les parets d’aquestes zones més amagades.
Els caçadors del paleolític, a banda d’ocupar temporalment les cavernes, també habitaven des de temps molt remots en cabanes i en tendes, de les quals, però, n’ha restat ben poc. Fa uns 10 000 anys, cap a la fi del paleolític superior, els caçadors de les planures de l’Europa central i oriental construïen campaments d’hivern formats per grans cabanes enfonsades parcialment o del tot en el terreny, pavimentades amb pedres i recobertes d’una gruixuda capa de pells, sostinguda amb pals de fusta o, més freqüentment, amb els llargs ossos dels mamuts caçats.
La revolució agrícola del neolític no podia deixar de transformar radicalment les diverses formes d’habitatge preexistents. Mentre que el nomadisme dels caçadors imposava les estructures senzilles, ràpides de muntar, que no representessin una càrrega excessiva en els desplaçaments, l’activitat dels agricultors requeria la construcció d’assentaments estables i duradors. Eren poblats que comprenien els habitatges per a les persones, però també estructures adossades per a albergar-hi i protegir-hi el bestiar que criaven i els dipòsits on conservaven les collites. L’habitatge neolític, en virtut de les noves exigències d’ús i de durada, es va anar fent més complex i, ja des de bon principi, es va anar diferenciant geogràficament d’una regió a l’altra, adoptant formes i estructures diverses segons els materials més freqüents de cada regió, el clima local preponderant i les formes culturals predominants.
Per a la construcció de les cases, les primeres comunitats agrícoles van utilitzar els materials més fàcils de trobar a l’entorn immediat de l’assentament: la fusta, on hi havia boscos; la pedra, prop de jaciments i pedreres; i les canyes entrecreuades i cobertes de fang, vora els llacs i els rius. Al Pròxim Orient, on la fusta escassejava, el material més estès, a partir del vuitè mil·lenni aC, va ser l’argila, amb la qual es fabricaven maons que es deixaven assecar al sol. Gràcies al seu caràcter pràctic i al seu baix cost, els maons sense coure es van difondre per tota la regió mesopotàmica i mediterrània i van afavorir l’aparició de noves tècniques constructives. Posteriorment, la introducció de motlles rectangulars, que substituïen l’emmotllament manual, va fer que la construcció de maons fos més àgil i eficaç i va ajudar a consolidar aquesta tècnica en tots els sectors de la construcció.
Les cases dels poblats neolítics eren molt senzilles. Generalment eren compostes per un únic espai gran, sense finestres, amb la teulada de palla o de branques entrecreuades i amb el paviment de terra batuda o de pedres planes posades de costat; de vegades també hi havia un petit pòrtic. A banda, al costat de la casa, es construïa un recinte per als animals i el graner, constituït inicialment per un o diversos forats excavats a terra i recoberts d’argila. En canvi, als assentaments neolítics de l’Europa central i oriental, on la fusta abundava, les cases es construïen completament de fusta i la pedra es reservava per als fonaments. L’abundància de fusta també va permetre als primers agricultors europeus de construir cases directament sobre els marges dels rius i dels llacs, amb uns fonaments de troncs plantats verticalment en el terreny tou. Així es van crear els famosos poblats prehistòrics sobre palafits.
Cases i palaus a l’edat del bronze
El naixement de les ciutats va comportar la primera distinció en la tipologia dels habitatges entre la casa urbana i la rural. En realitat, però, durant l’edat del bronze, aquesta distinció només es va fer palesa en el cas dels habitatges dels més rics i poderosos, on la diferenciació entre espais tancats i oberts i entre les estances privades i les destinades al servei, va començar a sotmetre’s a diferents criteris funcionals i estètics. De fet, la major part de les cases on residia la població dels primers imperis mediterranis i mesopotàmics van continuar mantenint moltes similituds entre elles, tant a la ciutat com al camp.
Respecte de les del neolític, les cases senzilles de l’edat del bronze van experimentar una clara millora tant pel que fa als materials com a l’estructura. Els maons de forn van anar substituint els maons sense coure; es va introduir l’ús de l’enguixada i van aparèixer les primeres finestres, els primers paviments enllosats i les primeres estances interiors. La cultura minoica va crear un tipus de casa popular, que es va difondre per tota l’àrea mediterrània. Es tracta d’una construcció de dues plantes, amb el primer terrat que es coneix. La planta baixa servia normalment de magatzem i una escala de pedra o de fusta pujava al primer pis, on la família vivia en dues o tres habitacions. La llar de foc es trobava a l’aire lliure en un petit pati, pel qual s’escolaven les aigües residuals a través de simples canalons.
Al costat d’aquestes cases, on residia la majoria de la població, s’aixecava, de manera anàloga a les ciutats dels antics imperis, el palau, que era la residència dels dignataris o de la família que dominava la zona, però que també esdevenia un centre polític, religiós i administratiu. La presència en aquests palaus d’estances privades, sales d’actes públics, llargs passadissos de sortida, patis, espais per a les feines i l’allotjament del personal domèstic, tallers artesanals, arxius i magatzems comportava una estructura arquitectònica complexa i variada, de manera que sovint disposaven de diversos nivells. No hi mancaven, però, les comoditats, i els seus habitants gaudien d’aigua corrent, cambres de bany i latrines privades; d’altra banda, es tenia una especial cura dels aspectes estètics mitjançant l’ús de columnes, estucs pintats, frescos, jardins i piscines.
A més de les cases populars i dels palaus, també es coneixen les característiques de les cases de les classes benestants, gràcies a la descoberta a Creta d’una cinquantena de plaquetes de majòlica (ceràmica amb reflexos metàl·lics), que reprodueixen les façanes de diversos edificis dels segle XVIII aC, fetes de maó o de pedra, de forma cúbica, amb dues o tres plantes, amb columnes de fusta (i més endavant de pedra), col·locades al centre de les estances de la planta baixa per tal de sostenir els eixos transversals. La il·luminació quedava garantida pels patis interiors (decorats amb arcades i baranes) i per les finestres, amb marcs i tancades, probablement, amb pergamí parafinat.
La casa grega
L’arquitectura clàssica grega, que va heretar dels micènics la casa de planta quadrada o rectangular, formada per una gran sala que constituïa el centre de la vida familiar o mégaron, va originar un model arquitectònic d’una gran simplicitat i racionalitat. En no haver-hi monarquia, la ciutat estat grega, o polis, desconeix el palau. Es pot prendre com a model de casa senyorial la d’una família benestant de l’Atenes del segle V aC. Es tracta normalment d’un edifici de pedra i de maons d’una o dues plantes, compost per una desena d’estances que donaven a un o dos patis pavimentats amb pedra, mentre que les parets exteriors pràcticament no tenien finestres. El pati principal sovint era envoltat per un pòrtic que permetia la connexió entre les estances.
Una característica fonamental d’aquests habitatges de la Grècia clàssica era la rígida divisió entre la part de la casa reservada als homes, a les visites i a les relacions socials, anomenada androceu, i la part destinada exclusivament a les dones, als infants i a les activitats típicament femenines, com la filatura i el tissatge, que rebia el nom de gineceu. Segons les exigències i els recursos econòmics, aquestes dues parts es trobaven l’una al costat de l’altra o l’una rere l’altra, si es podia disposar de dos patis; però si l’espai era limitat i només hi havia un pati, el gineceu es construïa sobre l’androceu. De tota manera, els esposos compartien una estança matrimonial, o tàlem, per al repòs i la intimitat conjugal.
A l’Atenes clàssica, que posseïa una arquitectura pública que encara avui fascina per la seva bellesa i grandiositat, les cases privades de les famílies més importants gairebé no es distingien exteriorment de les dels ciutadans humils, de manera que suscitaven, per la seva modèstia i simplicitat, l’admiració dels forasters. No és segur, per exemple, que les cases disposessin de latrines. D’altra banda, les activitats de la vida quotidiana dels homes es duien a terme, més que no pas entre les parets domèstiques, en espais públics, en especial a l’àgora (plaça principal) i a l’areòpag (consell dels nobles), per a exercir els propis drets i els deures polítics; a les palestres (patis o edificis destinats a la lluita) i als teatres, per a cultivar les relacions amicals, les activitats esportives i els moments de lleure; i als temples, per a participar en els rituals i els sacrificis religiosos.
En el període hel·lenístic, que va del segle IV al II aC, l’habitatge grec es fa més confortable i espaiós. Les cases de les classes superiors van començar a distingir-se, en dimensions i en luxe, de les cases de la majoria de la població, les quals, però, van experimentar igualment una millora general tant pel que fa a l’embelliment com al confort interiors, indici del predomini de la dimensió privada respecte a la pública que s’estava imposant entre els ciutadans grecs.
La domus i l’insula
En el transcurs dels segles que van ser testimonis del naixement i de la caiguda de la Roma antiga, l’habitatge romà va experimentar un procés continuat de transformació i d’adaptació. Durant els primers segles de la República, el tipus de casa més corrent va ser la domus unifamiliar, hereva de la casa etrusca. Al principi, tenia una estructura força simple i austera, d’una sola planta, amb una gran sala rectangular al centre, denominada atri. Aquesta peça disposava d’una obertura a la part central de la teulada anomenada impluvi, per on s’escolava l’aigua de la pluja, que era recollida en un dipòsit. Al començament, la llar de foc era a l’atri; a cada costat hi havia l’accés a una estança i al fons es trobava l’estança matrimonial. Posteriorment, amb la introducció del tablinum, o menjador, d’un vestíbul davant de l’atri i d’un petit jardí darrere, la domus va adquirir la forma clàssica.
Els romans, que tenien molta cura de la pròpia intimitat familiar, van subdividir la domus en dues zones: el vestíbul i l’atri, destinats a l’activitat social i laboral de la família; i el tablinum, el jardí i els dormitoris, destinats a la vida privada. Contràriament al món grec, a la casa romana no existia cap divisió entre els sexes, i a l’esposa li corresponia únicament la gestió i la responsabilitat de la casa.
A la Roma republicana, l’arquitectura pública també va tenir més importància que la privada, però les successives mutacions socials internes i els contactes cada cop més intensos amb el món hel·lenístic van determinar, a partir del segle II aC, una transformació de la domus clàssica. La part posterior de la casa, l’estrictament privada, es va ampliar i enriquir considerablement. Darrere el tablinum, que s’havia convertit en una sala de recepció, s’obria un ric peristil, al voltant del qual es trobaven les estances dels patrons i del servei de la casa. De vegades, la domus era formada per dues plantes i, en aquest cas, hi solia haver balcons a les façanes externes. En alguns casos, va adoptar les dimensions i les funcions dels grans edificis públics, com la Domus Aurea de Neró o la Domus Augustana de Domicià.
És evident que una casa estructurada d’aquesta manera, especialment si era a la ciutat, representava un privilegi reservat a poca gent. A partir del final de la República, com a conseqüència del vast procés d’urbanització que va tenir lloc a Roma i a les principals ciutats de l’Imperi, la majoria de la població urbana es va veure obligada a abandonar les petites cases unifamiliars i a llogar apartaments situats en grans edificis de diversos pisos, construïts normalment per hàbils especuladors. Contràriament a la domus, que tendia a eixamplar-se horitzontalment, aquests grans edificis, denominats insulae, van començar a créixer en alçada i van assolir fins a cinc o sis pisos, a causa de l’elevat preu del sòl urbà, malgrat les lleis restrictives existents.
Segons el tipus d’insula —n’hi havia de pobres, de modestes, de dignes i fins i tot de luxoses—, a cada planta li corresponia un o diversos habitatges, i mentre que a les cases més ostentoses la planta baixa es reservava a un sol habitatge, a les altres cases s’hi instal·laven normalment botigues i locals públics de tota mena. L’accés a les diverses plantes es realitzava a través d’unes escales comunes, fetes de pedra als pisos inferiors i de fusta als superiors. A la mansarda o golfes, reservada als més pobres, s’hi arribava per unes escales de mà molt perilloses. La il·luminació i la ventilació de les habitacions quedaven assegurades per les finestres, els balcons i les galeries obertes o llotges que donaven al carrer o als patis interiors. Només les estances de la planta baixa i els patis disposaven d’aigua corrent, mentre que el servei higiènic es trobava, a les insulae més ben construïdes, en un racó de cada replà. Malgrat les incomoditats, l’aglomeració de residents i el perill d’esfondrament i d’incendi, les insulae van ser molt freqüentades per aquells que es desplaçaven a Roma i a les grans ciutats de l’Imperi a cercar oportunitats de promoció social i d’enriquiment. És interessant observar les semblances entre les insulae romanes i els blocs de pisos petits i atapeïts d’algunes ciutats modernes.
Als afores de Roma i d’altres ciutats, els patricis es feien construir vil·les per gaudir del repòs i del lleure i per dur a terme activitats agrícoles. Les característiques de les vil·les varien segons la situació i l’ús principal. Generalment, es tracta d’un complex de construccions compostes d’habitacions i de sales destinades a determinades tasques i, a l’època imperial, dotades sovint també de sales d’actes públics, termes, teatres i esplèndids jardins.
L’habitatge a l’edat mitjana
La caiguda de l’imperi Romà d’Occident va precipitar Europa en una crisi profunda destinada a durar diversos segles. La tendència, que ja existia als segles IV i V, a abandonar les ciutats cada cop més inhabitables per establir-se al camp es va accentuar als segles següents, fins a ocasionar un autèntic procés de ruralització de la vida europea. Per a una gran part de l’aristocràcia romana, les grans vil·les situades al camp, perfectament equipades i envoltades de grans latifundis agrícoles, s’havien convertit en refugis confortables, que amb el col·lapse del poder central es van transformar en centres de poder econòmic i polític autònoms. Les successives invasions i guerres van malmetre, però no van destruir, aquesta densa xarxa de vil·les escampades per tota l’Europa central i meridional, entorn de les quals s’havien anat formant nuclis d’habitants provinents de les ciutats per beneficiar-se de la protecció econòmica i militar del senyor de la vil·la.
Amb la desfeta del teixit urbà europeu, que es va prolongar durant tota l’alta edat mitjana, va decaure estrepitosament l’arquitectura pública i privada a l’Europa dels “bàrbars”, mentre que a la part oriental de la Mediterrània es vivia un període d’esplendor en el marc de les cultures bizantina i musulmana. Gràcies a la supervivència de les vil·les rurals romanes, alguns models arquitectònics romans es van transmetre a través de l’alta edat mitjana, per bé que amb formes i estructures sensiblement empobrides i, en tot cas, adoptades només en les construccions religioses i imperials. A banda d’això, a les ciutats, reduïdes a pocs milers d’habitants, i als camps, en bona part abandonats, els habitatges es van degradar tant que fins i tot van desaparèixer totalment els models de referència comuns. Així doncs, a partir d’aquest període, va començar a Europa un llarg procés de diferenciació de les formes i de les estructures dels habitatges, que als segles subsegüents marcaria les particularitats no tan sols de cada nació respecte a les altres sinó sovint també de cada regió i de cada ciutat. Amb tot, per molt profundes i nombroses que fossin aquestes diferències, es poden traçar alguns elements comuns a una gran part dels habitatges medievals europeus, especialment els que fan referència a la disposició dels espais interiors construïts en el decurs del renaixement urbà de la baixa edat mitjana.
Medis urbans i rurals
Contràriament al que passava a l’antiguitat, l’habitatge urbà corrent d’aquest període era preferentment unifamiliar i, a l’interior, no existia una clara separació entre la part estrictament privada i la part reservada a les relacions públiques. Les finestres donaven tant al carrer com al pati. Immediatament després de l’entrada a la planta baixa, un espai d’una distribució més aviat difusa precedia una estança àmplia on normalment feia vida la família sencera. Al costat o darrere, hi havia la cuina, on es menjava; sovint, aquesta peça donava a un petit pati on es trobaven els sanitaris. El primer pis es destinava als dormitoris i els criats s’instal·laven a la mansarda. Si a la planta baixa hi havia la botiga o el taller artesanal del propietari de la casa, la sala comuna es desplaçava al primer pis, al costat o sota els dormitoris. Aquesta distribució era molt difosa arreu d’Europa, encara que a la vora de la Mediterrània les cases eren construïdes gairebé només amb pedra i totxo, però a mesura que ens allunyem cap al nord, cada cop es recorria més i més a la fusta.
El sistema de calefacció consistia en una llar de foc central (a les cases de fusta) o en una xemeneia (a les cases d’obra) a més de brasers portàtils. A l’alta edat mitjana, abans de fer-se servir les vidrieres, els interiors eren foscos, atès que les finestres es tancaven amb paper o tela impregnats de substàncies diverses.
És evident que les diferents característiques de la casa medieval tenen a veure amb les condicions climàtiques locals. Per exemple, en la casa tradicional del nord d’Europa, és molt important la teulada, molt gran i amb vessants molt pronunciats per a deixar escolar l’aigua de pluja i llucanes (finestres obertes en els pendents de la teulada) molt amples; mentre que, a les zones meridionals, els habitatges es caracteritzen per les dimensions reduïdes de les obertures. Als centres urbans, les cases solen estar disposades en conjunts unitaris, les illes de cases, delimitades per carrers i amb patis i jardins a l’interior.
Al final de l’edat mitjana, a causa de l’augment demogràfic a l’interior de les ciutats, els trets típics de la casa medieval van experimentar una transformació gradual. A les zones més massificades, sobretot a les ciutats més grans, els edificis que originàriament comprenien un sol habitatge de diversos pisos van passar a contenir un habitatge a cada planta; al mateix temps, els patis i els jardins interiors es van anar ocupant progressivament amb noves construccions.
Paral·lelament, l’assentament rural aïllat també va experimentar un procés de desenvolupament i de transformació. A Europa, la construcció formada inicialment per un bloc d’un espai únic amb una teulada es va anar subdividint en diversos espais destinats a les persones, el bestiar, les eines de treball i els productes agrícoles. Igualment, s’anaven consolidant determinades tradicions locals, tant pel que fa a les tècniques de construcció com a l’estructura arquitectònica de l’habitatge. A Alemanya, per exemple, la granja constitueix un conjunt de construccions, agregades o separades, però en tot cas disposades entorn d’un pati central. L’izba eslava, en canvi, tot i comprendre més espais diferenciats, conserva l’estructura del bloc unitari, en què la gran cuina multifuncional amb una xemeneia central es manté com l’espai domèstic de vida comuna per excel·lència.
Abadies i monestirs
Amb la difusió i la importància creixent que adquiria el cristianisme, les abadies i els monestirs medievals es convertiren en centres habitats per comunitats molt nombroses. Els edificis monàstics, tot i diferenciar-se segons l’orde religiós a què pertanyien, el tipus d’economia o l’activitat principal que s’hi practicava, en general es construïen segons uns criteris comuns inspirats en la necessitat d’una autosuficiència completa. A l’interior del mur del recinte que separava la comunitat monàstica del món exterior, ocupaven una posició central els llocs destinats al culte i a la pregària. L’església, el claustre i els espais comuns, com les cuines, el refetor (menjador comunitari), la biblioteca i la sala capitular per a les reunions eren a la planta baixa i donaven al claustre. Les residències dels monjos, unes petites cel·les situades al primer pis, també estaven orientades cap al claustre. En alguns casos, els monjos tenien a la seva disposició unes casetes individuals d’una sola planta amb un petit hort.
D’altra banda, hi havia uns locals annexos a l’edifici principal oberts al contacte amb l’exterior, com era el cas del locutori, l’hostatgeria (conjunt d’habitacions destinades als hostes), els magatzems, els estables, els forns, els tallers i els sanitaris. En els monestirs més grans i més rics —com per exemple la cèlebre abadia benedictina de Cluny, el monestir cistercenc de Cîteaux, prop de Dijon (França), l’abadia de Montecassino (Itàlia), d’una gran activitat cultural, o el monestir cistercenc de Poblet, a Vimbodí (Conca de Barberà, Catalunya)— entorn del nucli habitat existien altres construccions destinades a l’ensenyament, a la cura de vells i de malalts o a les activitats productives.
Castells i torres
Durant l’edat mitjana, els castells van representar en una gran part d’Europa un element molt característic del paisatge. La seva àmplia difusió va començar al segle X amb l’objectiu d’afrontar les invasions “bàrbares” i sarraïnes. Per tant, aquestes construccions van ser concebudes sobretot per a la defensa i la guerra. Les fortaleses eren emplaçades formant una trama molt densa, a pocs quilòmetres les unes de les altres. Als segles X i XI, es van fortificar les grans finques i els pobles principals. A partir d’aleshores, el ritme de construcció va disminuir, però els castells es van anar fent més sofisticats i van anar adquirint molta més solidesa.
Sovint hi havia més d’un recinte. El més exterior de vegades comprenia el burg, un nucli format al voltant del castell, i encara que no era pròpiament un element integrant del castell en constituïa un annex gairebé indispensable. Estava destinat a les famílies dels voltants, que en cas de perill s’hi podien instal·lar després d’abandonar les seves cases, més desprotegides.
Al costat de la porta principal n’hi havia una de més petita, la poterna, que era la que es feia servir habitualment; de fet, el pont llevadís de l’entrada principal només s’abaixava en les ocasions especials.
Les torres disposades al llarg del recinte s’aixecaven gairebé sempre bastant per sobre de les muralles. Com a últim punt de defensa, per a les funcions de vigilància, s’alçava al lloc més alt del castell, al centre, gairebé sempre de manera aïllada, una gran torre, la més alta del castell, la torre de l’homenatge, que pel fet de ser la part més sòlidament construïda, sol ser dels vestigis més ben conservats dels antics castells. A la torre principal, inicialment hi habitava el feudatari, que ja en plena edat mitjana va construir al costat de la torre una casa per a la seva família, afegint així un tercer element al conjunt del castell fortificat.
El ressorgiment de les ciutats al voltant de l’any 1000 va enriquir els habitatges urbans que ja hem descrit sumàriament. Limitats per les muralles de la ciutat, els edificis tendeixen a elevar-se. Entre les cases dels artesans i dels mercaders, de tres pisos o més, sobresurten les torres de les famílies més poderoses, residències senyorials però també autèntiques fortaleses defensives per a les faccions urbanes enfrontades entre elles.
La casa a l’edat moderna
El pas de l’edat mitjana a l’edat moderna, que per convenció se situa a la fi del segle XV, no va comportar canvis decisius al conjunt dels habitatges corrents, però sí pel que fa a les residències dels nobles i, després, les dels burgesos, els quals des de la Itàlia del Renaixement van difondre arreu d’Europa una nova arquitectura, inspirada sovint en els models clàssics de l’antiguitat.
Amb la davallada del feudalisme i amb l’enfortiment de les monarquies nacionals, la construcció de castells i de cases fortificades va sofrir un brusc descens. Al seu lloc, a les senyories i a les repúbliques italianes, van començar a construir-se grans vil·les i palaus majestuosos que, tot i mantenir alguns aspectes típics de les tècniques constructives medievals, com la multiplicitat de pisos i l’ús abundant de finestres, balcons o tribunes, es presentaven mancats d’elements defensius i amb una planta en forma geomètrica regular, quadrada o rectangular, al centre de la qual hi havia un gran pati que s’inspirava en el peristil romà, completament envoltat per les quatre ales de l’edifici. A cada pis, un pòrtic o una galeria amb finestres que donaven al pati connectaven externament les diverses estances i sales, les quals tenien portes per a comunicar-se interiorment.
Com en els habitatges corrents, a la planta baixa, sobre el soterrani, hi havia els serveis i sovint també els tallers o les botigues. La planta principal se solia destinar als actes públics, mentre que els dormitoris es trobaven als pisos superiors, primer els dels amos i, més amunt, els del servei domèstic.
Aquests models es van estendre des d’Itàlia a totes les ciutats europees, especialment a França i a Anglaterra, on al llarg dels segles XVI, XVII i XVIII van aparèixer un gran nombre de residències d’un alt nivell econòmic, amb algunes variants ben característiques, com són l’hôtel francès o les anomenades cases pal·ladianes angleses, amb sistemes de construcció lligats a la tradició de cada indret.
L’arquitectura de les noves residències de les zones rurals s’apartava també dels antics models militars, ja que eren propostes de llocs de lleure i de repòs envoltats de natura, que recordaven les antigues vil·les romanes. Ara la novetat era un jardí edificat, és a dir, transformat en una creació arquitectònica a través d’una estudiada disposició dels arbres, les plantes, els estanys i els cursos d’aigua artificials, però també de les construccions com escales, baranes, murs o fonts.
Durant els segles XVII i XVIII, a més, el camp coneix un temps d’artigatge (conreus en zones desboscades) i d’explotació mai vistos, fet que provoca la construcció de moltes cases, tant populars com benestants, la configuració de les quals està vinculada al sistema d’explotació. Quan el nivell econòmic ho permet, adopta el llenguatge de l’arquitectura monumental, però mantenint generalment la tradició constructiva local. Un exemple clar de tot això a Catalunya és la masia.
Pel que fa als equipaments i els serveis, durant l’edat moderna no hi ha cap avenç destacable. Tant els ambients rics com els més pobres convivien amb exèrcits de puces, polls i xinxes i, per descomptat, no disposaven de cambres de bany ni de latrines, de manera que els orinals es buidaven finestra avall o pels canalons. La il·luminació depenia d’espelmes o de llums d’oli i la calefacció s’obtenia per mitjà de la llar de foc, que s’havia d’alimentar constantment, les estufes de maons o els brasers.
L’aplicació de vidres a les finestres, tot i ser molt important perquè dóna més claror a les estances, no es pot considerar una autèntica innovació, ja que aquest sistema s’utilitzava abans en els vitralls de les esglésies i, d’altra banda, no es va introduir a les cases particulars de manera generalitzada i en un moment determinat, sinó que es va difondre de manera irregular per Europa.
La casa a l’edat contemporània
L’estil de vida tradicional es va modificar durant el segle XIX a conseqüència de l’intens desenvolupament urbà que va activar la industrialització. En créixer la demanda d’habitatges per part de la població que s’acumulava a les ciutats, els terrenys i les construccions es van convertir, més que mai, en béns sotmesos a les lleis de l’oferta i la demanda. Va ser així com les aglomeracions urbanes del segle XIX van començar a dividir-se i sorgiren dues parts diferents i contraposades. D’una banda, els barris residencials burgesos, situats entorn del centre històric i comercial de la ciutat; de l’altra, els nous barris obrers i populars, confinats a les zones perifèriques prop de les grans fàbriques.
En moltes ciutats europees —i Barcelona n’era una—, la creixent massificació urbana ja havia comportat, en el decurs del segle XVIII, la progressiva substitució de la casa unifamiliar medieval per grans edificis de diversos pisos, dividits en apartaments més o menys grans, més o menys luxosos, de propietat o de lloguer. Al segle XIX, aquest tipus de casa era el que predominava a totes les ciutats industrials, a causa del cost cada cop més elevat de l’habitatge i de la manca creixent de terreny urbà edificable.
Quan, a l’inici del procés d’industrialització, les primeres onades de treballadors del camp van abandonar les zones agrícoles per establir-se als nous barris industrials, es van trobar amb unes condicions de vida si no millors, tampoc no gaire pitjors de les que molts d’ells havien conegut fins aleshores. Per a moltes famílies pobres de camperols, que havien estat vivint en cabanes fredes i aïllades, al camp o a la muntanya, o en masies rònegues als confins d’un poblet, les modestes estances d’un edifici pobre, construït amb pressa i de qualsevol manera per algun hàbil especulador a la perifèria de la ciutat, podia fins i tot presentar aspectes positius respecte a les condicions anteriors. Però, al cap d’algunes dècades, així que aquests edificis, per manca absoluta de manteniment per part dels propietaris i per culpa dels materials defectuosos que s’havien fet servir, van començar a ser ruïnosos, alhora que el flux migratori sense aturador augmentava la massificació dels nuclis urbans ja densament poblats, les condicions sanitàries i d’habitabilitat dels barris pobres van acabar essent dramàtiques.
Les nombroses enquestes sobre les condicions de vida dels obrers, dutes a terme a partir de les primeres dècades del segle XIX als països en vies d’industrialització, coincidien en l’aspecte alarmant i indignant de la degradació material en què es veien obligades a viure les famílies obreres. Massificació i promiscuïtat, escassetat d’aire i de llum, o bé finestres sense vidres, brutícia extrema deguda a la manca d’aigua —fins i tot a la planta baixa— i a la inexistència de sistemes de desguàs, parets esquerdades que amenaçaven ruïna, sostres esfondrats, patis foscos i fètids, són els trets característics distintius d’una bona part de les cases obreres de les ciutats fins ben bé a la fi del segle XIX. Tenint en compte això, s’entén que, en els programes dels primers reformistes socialistes francesos i anglesos, la renovació radical dels habitatges i dels barris obrers adquirís una importància cabdal. Les solucions que proposaven no s’aplicaven gairebé mai, però les seves denúncies van tenir un ressò polític considerable.
A mitjan segle XIX la vida de les ciutats, en molts casos constretes dins de les muralles medievals, sovint era d’allò més feixuga, i creix el clam generalitzat d’enderrocar aquelles muralles i superar-ne definitivament els límits. És el moment en què es proposen les primeres solucions pròpiament urbanístiques —és a dir, la ciutat entesa com un tot— i s’executen els nous plans que configuraran l’anomenada ciutat burgesa del segle XIX. És el cas, per exemple, de Barcelona, que amb el pla Cerdà experimenta profundes transformacions urbanes. Aquest pla, realitzat per l’urbanista, enginyer i polític Ildefons Cerdà, avui queda reflectit fonamentalment en la configuració de l’Eixample, tot i que amb els anys s’ha densificat molt més del que era previst inicialment.
Amb tot, l’aglomeració d’habitatges no va significar pas la supressió de les diferències socials. Als edificis dels barris burgesos, cada pis corresponia a una posició social ben definida. Les estances de la planta baixa i del subsòl eren destinades normalment al servei domèstic, a l’allotjament del conserge i, de vegades, als negocis. Les estances del primer pis i del segon solien ser ocupades per les famílies burgeses benestants. A mesura que es pujava de pis es baixava en la jerarquia social, atès que a les estances més petites i més modestes dels pisos superiors vivien simples funcionaris, empleats i comerciants. Finalment, les mansardes es reservaven al servei domèstic, els estudiants estrangers o els artistes pobres. Aquesta distribució invertida de la piràmide social es va conservar fins a l’inici del segle XX i es va anar capgirant a les dècades successives, en la mesura que la introducció de l’ascensor i la instal·lació de sistemes més eficaços de conducció d’aigua corrent i de calefacció centralitzada van fer més atractius els apartaments dels pisos superiors, que tenien millors vistes, més llum i eren menys sorollosos.
Més endavant, amb el creixement del moviment obrer organitzat i l’esclat dels primers conflictes reivindicatius, els governs i les autoritats locals de molts països europeus es van veure obligats a intervenir d’una manera cada cop més incisiva en les qüestions referents a la planificació i l’ordenació urbanes. Es van promulgar lleis i normatives destinades a frenar l’especulació i es va optar per la intervenció directa de l’administració amb els primers programes de construcció d’habitatges socials. Cap a la darreria del segle, van començar a desaparèixer els aspectes més inacceptables causants de la degradació dels barris obrers. Per iniciativa de les primeres entitats públiques estatals i municipals, creades amb la finalitat de realitzar plans d’habitatges populars, van començar a construir-se els primers edificis de molts pisos, agrupats en parcel·les al voltant de grans patis i subdividits en petits i modestos apartaments amb sanitaris i, sovint, preses d’aigua exteriors.
En el decurs del segle XX, el sistema industrial no tan sols ha comportat, com hem vist, el desplaçament al món urbà d’un gran nombre de persones, sinó que també ha aportat les solucions tècniques per a construir en poc temps i a preus acceptables els habitatges necessaris per a acollir-les.
Una sèrie de nous procediments constructius, com l’ús del formigó armat (vegeu “Els edificis, un refugi estable”), de nous materials elàstics i de noves concepcions arquitectòniques han permès alleugerir les parets de la seva funció portant, obrir amples finestres a les façanes i variar els espais interiors al gust del projectista. Simultàniament, s’han instal·lat diversos serveis, com canalitzacions d’aigua, electricitat, ascensors, sistemes de calefacció, de ventilació i d’aïllament a totes les cases. La gran innovació que s’ha esdevingut al segle XX ha estat la creació d’un habitatge estàndard, que més enllà de les diferències qualitatives i de dimensió evidents entre els habitatges de les classes populars i els de les classes mitjanes o els de les classes altes, és clarament superior, tant pel que fa a la comoditat com a les condicions higièniques, a totes les formes d’habitatge del passat. Qualsevol de nosaltres, acostumat a viure en un pis normal d’una ciutat moderna, es trobaria força incòmode fins i tot en l’habitatge més luxós del segle XVIII o del segle XIX.
El ràpid creixement de les ciutats com a conseqüència de l’arribada massiva de població ha provocat que les zones urbanitzables cèntriques disminueixin i s’encareixin, d’aquí la necessitat d’aprofitar al màxim aquestes àrees. El palau, amb nombroses estances de grans dimensions i amb sostres voltats, destinat a una sola família, resulta anacrònic, com també ho són les cases unifamiliars, que es conserven sobretot als barris acomodats de les ciutats meridionals, mentre que al centre i al nord d’Europa formen sovint grans barris residencials perifèrics. Aquest tipus d’habitatge ha estat substituït per edificis amb molts pisos, que en certs casos adopten la forma dels gratacels característics dels barris centrals de les metròpolis mundials més dinàmiques (vegeu “Els edificis, un refugi estable”).
Un altre fenomen produït per la massificació dels centres urbans i pels problemes de preus i d’escassetat d’habitatges que se’n deriven té a veure amb una nova distribució dels habitants, i dels edificis d’habitatges, a l’interior del perímetre urbà. Cada vegada més, el centre de la ciutat és destinat a oficines, mentre que els habitatges es desplacen cap a la perifèria, als afores de les ciutats, on les condicions ambientals són millors i on hi ha més lluminositat i menys soroll, tot i que ara aquest fenomen s’intenta frenar amb la rehabilitació d’edificis antics o amb la construcció d’immobles nous de poc impacte ambiental. Així és com han sorgit les ciutats jardí i els barris satèl·lit entorn dels grans centres urbans (vegeu “La ciutat, centre de les activitats humanes”).