La transmissió del text i el multimèdia

Sistemes d’escriptura

Els mètodes, els mitjans i els suports de l’escriptura han canviat amb el pas del temps. Originàriament, l’escriptura era pictogràfica, és a dir, composta de dibuixos simples que il·lustraven una part del que significaven; així, un sostre volia dir ‘casa’ i una roda, ‘carro’. Posteriorment, els signes van anar adquirint un valor ideogràfic; un ull, per exemple, significava ‘veure’ i una orella, ‘sentir’. Finalment, van arribar les lletres de l’alfabet, un conjunt limitat de signes amb què era possible representar el llenguatge i, per tant, la realitat. Amb l’aparició i la difusió de l’alfabet (o, més ben dit, dels alfabets) es va superar l’etapa de la prehistòria i en certa manera es va inaugurar la història (vegeu “Breu història de l’escriptura”).

A propòsit de la invenció de l’alfabet, Galileo Galilei es preguntava sorprès “qui va ser l’esperit tan eminent, entre totes les ments genials, que va imaginar un mitjà de comunicar els seus pensaments més recòndits a qualsevol altra persona, per molt distant que es trobés en l’espai i en el temps?, qui va crear una manera de parlar amb els que viuen a l’Índia o amb els que encara no han nascut ni hauran nascut d’aquí a mil anys o deu mil anys? I amb quina senzillesa que ho va fer! Només amb les diverses combinacions de vint-i-sis gargots sobre un paper!”.

Escriure a mà

En l’àmbit de la vida privada de les persones, el mitjà més habitual de transmissió d’un text és encara l’escriptura manual. Qui més qui menys, tothom escriu notes, omple quaderns d’exercicis o pren apunts a l’escola, a la universitat o en el decurs d’una reunió. Encara hi ha força gent que escriu cartes i alguns que fins i tot escriuen un diari personal. En general, en molts casos, el suport de l’escriptura sol ser el paper, si bé l’ordinador està substituint a marxes forçades les funcions tradicionals del paper i el bolígraf, dos dels objectes més importants de la vida quotidiana.

La fabricació del paper comporta unes tècniques i uns processos força complexos (vegeu “Productes químics”). El paper destinat a l’escriptura ha de presentar unes característiques particulars. Ha d’estar encolat, és a dir, cal que s’hagi afegit una certa quantitat de cola a la pasta de cel·lulosa perquè perdi porositat, en retingui les tintes aquoses i sigui apte per a l’escriptura, encara que si s’escriu amb bolígraf el percentatge de cola que s’hi incorpora pot ser molt menor. En qualsevol cas, ha de ser prou opac perquè el traç no traspassi el full.

Segons l’ús a què es destini, hi ha diversos tipus de paper, com el paper de cartes o de bloc, el paper de dibuix o el paper premsa. Els tipus més corrents contenen molta pasta mecànica, mentre que d’altres, d’un preu més elevat, són únicament de pastes químiques, emblanquides, com és el cas del paper de carta i del paper de dibuix.

Les plomes estilogràfiques, alimentades amb unes tintes especials, poc viscoses i acolorides amb uns pigments artificials (vegeu “Les tintes”), estan proveïdes d’uns mecanismes de càrrega automàtica, que consisteixen generalment en un èmbol corredís a l’interior d’un dipòsit o bé en un cartutx que, en exhaurir-se la càrrega, se substitueix per un recanvi.

Els anys quaranta, l’hongarès Ladislao Biro, un periodista emigrat a l’Argentina, va inventar una alternativa a l’estilogràfica: el bolígraf, tan estès avui que se’n venen diàriament milions d’exemplars. El bolígraf està format d’una punta cònica, a l’extrem de la qual hi ha encastada una boleta, generalment d’acer inoxidable, que hi pot rodar amb facilitat. La tinta flueix d’un dipòsit fins a la boleta, que en rodar pel fregament sobre el full escampa la tinta sobre el paper. En ocasions, s’utilitzen els retoladors, uns estris amb puntes de feltre o d’altres materials tous i absorbents, en què la tinta accedeix a la punta per capil·laritat, el mateix fenomen que fa pujar la saba per l’interior de les plantes. Combinant els avantages de lliscament del retolador i la precisió de la punta del bolígraf, hi ha també els rollers, d’escriptura molt còmoda, suau i elegant.

Escriure a màquina

Les principals característiques que diferencien l’escriptura a màquina de l’escriptura a mà són la disminució de l’esforç requerit i una presentació més acurada de la pàgina escrita, que guanya llegibilitat, fet molt important en una època en què hi ha abundor de correspondència i de comunicacions escrites. Tot seguit recordarem les màquines d’escriure mecàniques, que fins fa uns anys eren prou corrents a l’oficina i a casa, i veurem també una mica les màquines d’escriure elèctriques i electròniques, que han quedat arraconades per l’auge de la informàtica, els processadors de text i les impressores de raig de tinta o làser.

Els components essencials de la màquina d’escriure són: l’estructura de suport, que serveix de base de les altres peces; el teclat, que va connectat a una mena de palanques que actuen de martellets, a l’extrem dels quals hi ha els caràcters (signes gràfics, lletres i signes de puntuació); la cinta de tinta, i el cilindre portapaper, muntat sobre un carro, entre d’altres. Al cilindre portapaper, s’hi enrotlla el full de paper, sobre el qual s’efectua l’escriptura. Per passar d’una línia a una altra es fa girar el cilindre accionant la palanca de l’interlineat, situada a l’extrem del carro, o bé maniobrant directament les rodetes que es troben als dos extrems. El carro constitueix la part mòbil de la màquina, que es va desplaçant a mesura que s’escriu. Per fer possible l’escriptura, entre els caràcters i el paper, es col·loca una cinta de seda o de cotó que conté la tinta. Mentre s’escriu, la cinta, que es manté tibant entre dues bobines, es desenrotlla d’una banda i s’enrotlla de l’altra. La màquina també porta incorporat un regulador dels marges, que permet al mecanògraf de mantenir un marge blanc constant a les dues bandes del full i fixar a voluntat la llargada de la línia que es mecanografia.

D’altra banda, pel que fa a les màquines d’escriure elèctriques, la primera de què es té notícia és, sorprenentment, contemporània de la màquina mecànica més antiga, però cal esperar el model Blickensderfer Electric, del 1902, per a poder parlar pròpiament de l’aparició de les màquines elèctriques. De tota manera, l’expansió d’aquest tipus de màquina es va desenvolupar molt lentament, ja que el 1960 només una de cada tres màquines d’escriure era elèctrica.

En aquestes màquines, la intensitat de l’impacte sobre el paper no és determinada per la pressió més o menys intensa exercida pels dits, ja que gràcies a un motor elèctric les tecles s’activen en prémer-les lleugerament. De fet, les palanques acabades en els martellets de les màquines mecàniques són aquí substituïdes per una esfera o bola amb tots els caràcters. La pulsació de cada tecla fa que la bola giri, seleccioni el caràcter premut entre les quatre fileres de signes de què disposa, el situï de cara al paper i l’imprimeixi amb netedat. Les màquines elèctriques amb bola han estat una innovació important, ja que permeten escollir diferents estils de caràcters i passar ràpidament d’un a l’altre substituint la bola dels caràcters per una altra.

En lloc de la bola, existeix un altre sistema de suport dels caràcters; es tracta d’una “margarida” (o daisy wheel, en anglès), una mena de cèrcol de plàstic en forma de flor, en què la tinta de la cinta es transfereix al full per mitjà d’un martellet que a cada pulsació empeny contra el paper un dels “pètals” de la margarida. Els pètals, en conjunt, contenen tots els caràcters alfabètics i numèrics que componen una determinada família (o font) i les seves varietats (estils). L’avantatge principal d’aquest sistema consisteix en el fet que permet de substituir la sèrie sencera de caràcters i d’escollir entre una vasta gamma de combinacions amb més facilitat que en el sistema de bola.

Per la seva banda, les màquines d’escriure electròniques són silencioses i lleugeres; a més, ofereixen diverses funcions suplementàries, ja que disposen d’una memòria que permet a qui escriu de tornar enrere per corregir els errors; també presenten la possibilitat d’alternar la lletra rodona normal amb la negreta o la cursiva, i de variar el cos dels caràcters sense la necessitat de substituir cap element, senzillament accionant les tecles de funció. En aquestes màquines, la impressió no es produeix per impacte, és a dir, mitjançant la pressió d’un element mecànic (martellet, tambor, bola o margarida), sinó que es basa en altres sistemes, com ara la injecció de tinta, que eliminen el soroll del tecleig típic de les velles màquines d’escriure.

Però en una oficina, a més de la utilització d’una màquina d’escriure elèctrica o, més correntment, electrònica, el sistema imperant actualment és el tractament informàtic dels textos i la seva reproducció amb una impressora de raig de tinta o làser. En aquest cas, l’ordinador es fa servir com a màquina d’escriure i requereix l’aplicació d’un programa específic per a processar el text. El text es visualitza a la pantalla del monitor, i a més es pot enregistrar a la memòria central i en disquets (vegeu “Les eines informàtiques”). El gran avantatge que presenta és que el text es pot “tractar” a voluntat, ja que és possible modificar-lo i polir-lo fàcilment i tantes vegades com calgui abans d’optar per imprimir-lo. Aquests programes ofereixen la possibilitat de realitzar, a més de les correccions que es vulgui, tota mena de modificacions, insercions, desplaçaments de fragments o canvis d’interlineat, i els més avançats permeten també múltiples canvis de font i d’estil de lletra, l’elaboració de gràfics i taules i, fins i tot, la inserció de dibuixos o d’imatges diverses. Avui, a més de ser usats a bastament en les feines d’oficina, els sistemes informàtics de tractament de textos són una eina imprescindible per a les persones que han d’escriure sovint, com els periodistes, els escriptors, els professors o els estudiants. Amb tot això, és paradoxal notar com l’escriptura electrònica recupera en certa manera els avantatges de l’escriptura manual, com poden ser la gran llibertat de variació i el refinament del text escrit, que la rigidesa imposada per la màquina d’escriure tradicional no permetia.

La preimpressió

La composició és la fase de preparació dels materials a partir dels quals s’obté la reproducció de les còpies impreses de llibres, diaris, opuscles o qualsevol altre text imprès. Fa ja alguns anys, es tractava d’una operació realitzada a mà, que consistia a extreure d’uns contenidors especials els caràcters de plom i a disposar-los degudament per formar les paraules, segons la tècnica enginyada per Gutenberg. Actualment, però, el sistema més estès és el de la fotocomposició.

La composició tipogràfica

La preparació de la composició tipogràfica amb plom consistia a posar de costat un per un i manualment els caràcters (lletres, xifres i altres símbols gràfics) i a alinear-los en un componedor de manera que les seqüències de paraules formessin línies de la mateixa llargada (línies justificades). La pàgina es formava per l’acumulació d’aquestes línies justificades. Per a espaiar els títols, els paràgrafs o les notes a peu de pàgina, el tipògraf disposava d’unes plaquetes rases d’un gruix convencional (interlínies), que interposava allà on calia per tal d’“airejar” el text. Després de la impressió, si no es volien conservar els caràcters compostos per a eventuals reimpressions, s’havien de desmuntar i es podien reutilitzar. Avui, la composició tipogràfica manual es conserva amb prou feines per a treballs molt especialitzats de caràcter artístic o artesanal.

Quan eren necessàries grans tirades d’un mateix text, d’una o de diverses pàgines, per tal de reduir-ne el cost i el temps emprat es recorria a l’estereotípia, que consistia a treure una matriu negativa del text original, anomenada flam, sobre la qual s’injectava el metall fos, que, un cop refredat, oferia la planxa positiva apta per a la impressió, que era més ràpida i permetia grans tiratges. El temps de composició i de descomposició de les planxes es va reduir molt gràcies a la introducció de dues màquines que van automatitzar aquestes operacions, com són la linotip i la monotip.

La linotípia feia servir unes matrius, que queien per uns canals especials des d’uns magatzems superiors, d’acord amb les pulsacions que el linotipista efectuava en el teclat. Immediatament, a través del motlle, era injectat el metall fos, que penetrava a les matrius i els espaiadors justificats i formava una ratlla-lingot. La monotípia, en canvi, utilitzava dues màquines, perquè se separaven les operacions de picar el text i de fondre la matriu de caràcters. El resultat final era una composició en caràcters individuals, semblants als de la composició manual, en una vasta gamma d’estils que feia possible la realització de qualsevol obra per complexa que fos.

La fotocomposició

Amb el terme fotocomposició, que literalment significa ‘composició per mitjà de la llum’ (del grec fotos, ‘llum’), es designa el procediment tècnic que a les darreres dècades s’ha imposat en la producció de textos per a la impremta. Consisteix bàsicament en la composició automàtica de caràcters i signes tipogràfics sobre una pel·lícula fotogràfica. Les primeres màquines d’aquest tipus es basaven en el fet que els caràcters, seleccionats mecànicament mitjançant un teclat, en lloc de ser fosos en plom eren fotografiats, i d’aquesta manera quedaven impresos directament sobre una pel·lícula, de la qual s’obtenien successivament les planxes d’impressió.

En les fotocomponedores de segona generació, la matriu en negatiu, de forma circular o cilíndrica, es manté en rotació constant i permet un augment de la velocitat. A la tercera generació, el caràcter ja no és present en forma material, sinó que s’enregistra en format digital, i es reconstrueix electrònicament mitjançant un tub de raigs catòdics. La quarta generació utilitza un caràcter digitalitzat compost per mitjà d’un raig làser (vegeu “Ones, so i llum”). Finalment, la cinquena generació se serveix del principi dels díodes electroluminescents o LED (Light Emitting Diodes), uns components electrònics en estat sòlid que emeten llum en rebre un impuls elèctric. D’altra banda, s’han desenvolupat uns sistemes que permeten la composició de textos no en pel·lícula o en disc, sinó directament en paper. El progrés tecnològic dels últims anys no té aturador. Ara com ara ja no es pot parlar de màquines sinó de sistemes. De fet, l’objectiu és la gestió automatitzada dels textos, que consisteix en la possibilitat de disposar dels textos en una pantalla i de recuperar-los de la memòria en què han estat emmagatzemats, encara que hagin estat produïts des de perifèrics diversos. D’aquesta manera, és possible efectuar correccions, modificacions o qualsevol altre tipus d’intervenció. Així, es poden col·locar títols, textos, peus, marcs o gràfics al lloc que correspongui, variant alhora els cossos i els interlineats, si escau, i també es poden unir columnes o pàgines completes, incloent-hi la numeració corresponent. Es comercialitzen programes de compaginació tan sofisticats que els caràcters apareixen en pantalla tal com quedaran impresos. A més, és molt fàcil manipular-hi el text i emmotllar-lo a unes formes determinades, inserir-hi trames, variar textos en negatiu, etc. En connexió amb un escàner és possible també incorporar-hi tota mena d’imatges.

La composició de les imatges

Anàlogament al que hem vist amb relació als sistemes de composició dels textos escrits, durant segles, un procediment habitual per a obtenir matrius d’imatges era la xilografia, que consistia a entallar un dibuix a l’inrevés en una planxa de fusta dura (boix, cirerer, noguera, etc.) extraient-ne la fusta residual. La impressió en paper s’obtenia tintant les parts en relleu i sotmetent la planxa a la pressió d’una premsa o d’una màquina d’impremta. D’altra banda, la introducció de la fotografia com a document il·lustratiu troba en la trama la solució clau. Es tracta d’una làmina transparent en què hi ha dibuixada una quadrícula o retícula densa de línies molt fines. Cada quadradet format per la intersecció de les línies funciona com una mena de petit objectiu fotogràfic que descompon la imatge en un punt sobre la pel·lícula. Com més densitat de punts hi hagi (més línies per polzada), més bona serà la definició de la imatge impresa.

En el cas de reproduccions d’imatges en colors, caldrà seleccionar cadascun dels components cromàtics en una pel·lícula a part, variant, però, la inclinació de la trama segons un angle predeterminat, a fi d’evitar la superposició dels punts de colors diferents en el procés d’impressió.

La tecnologia fotomecànica es troba en contínua evolució i ja s’està abandonant el material sensible en profit dels enregistraments informàtics i el pas directe a la impressió. Avui, el treball de selecció de les imatges i de disposició de la trama es reserva a l’escàner (vegeu “Les eines informàtiques”). Aquest dispositiu té la funció de convertir les imatges en senyals digitals mitjançant un raig lluminós mòbil (làser), que escombra l’original. Les imatges digitalitzades són processades per l’ordinador i, amb un programa adequat, poden ser tractades juntament amb els textos en la preparació de la pàgina. Així, és fàcil modificar els colors, fusionar en una única imatge elements de diversos originals, variar la perspectiva de la imatge, etc.

Sistemes d’impressió

Un cop feta la composició del text, s’entra a la fase d’impressió. Per bé que fem servir el terme ‘impressió’, la reproducció repetitiva d’un document es pot aconseguir sense exercir cap pressió i fins i tot sense cap contacte físic, com per exemple en els processos electrofotogràfics. Tot seguit indicarem els diversos procediments tradicionals i moderns i, en els paràgrafs següents, n’analitzarem les principals aplicacions.

Amb el nom d’impressió en relleu es designa el procediment mitjançant el qual els caràcters impresos sobresurten lleugerament, mentre que les parts blanques del full apareixen enfonsades. És el cas de la xilografia, la tipografia, les formes d’impressió aplicades a les rotatives i les impressores matricials per a ordinador.

En la tècnica de la planografia, en canvi, els caràcters i els blancs del paper no es presenten en relleu, sinó que són al mateix nivell sobre una superfície plana. Tot i això, es diferencien per unes característiques físiques i químiques basades en el principi d’incompatibilitat entre l’aigua i la tinta grassa, ja que els caràcters són receptius a les tintes grasses i repel·lents a l’aigua, mentre que els blancs tenen propietats permeables a l’aigua i repel·leixen les tintes grasses. Pertanyen a aquesta categoria la litografia, o planografia directa, i la impressió offset, o planografia indirecta.

Hi ha altres tipus d’impressió que es fan mitjançant la gravació de la superfície de la planxa (o del cilindre) d’impressió. En aquests cas, la tinta penetra dins les parts gravades i la sobrant s’elimina raspant-ne la superfície. En són exemples la calcografia i el rotogravat.

Finalment, existeix un tipus de procediment que utilitza teles de sedàs o teixits de seda permeables a la tinta, on es marquen els caràcters de diferents maneres. La tinta, en traspassar els teixits permeables, es diposita sobre el suport de paper o d’altres materials. Aquest procediment és propi del ciclostil i de la serigrafia. D’altra banda, cal esmentar també les impressores d’ordinadors basades en procediments de tipus digital, que no requereixen cap contacte entre la matriu impressora i el suport.

Tipografia i xilografia

El sistema d’impressió tipogràfica de caràcters mòbils es basa en la preparació d’una forma (el conjunt dels caràcters i dels elements que configuren la pàgina), que es col·loca sobre la superfície plana d’una màquina especial i es tinta per la cara superior, que és la que porta els caràcters. Seguidament, s’hi diposita un full de paper sobre el qual s’exerceix una certa pressió. El full imprès es recupera i la forma queda disponible per a successives impressions. Evidentment, això no és més que la descripció dels principis del funcionament d’aquest sistema; a la pràctica, el tipògraf recorre a diverses màquines que s’han anat millorant al llarg del temps amb l’objectiu de perfeccionar l’automació de les funcions, la qualitat i la velocitat de la impressió. De la premsa de fusta original de Gutenberg, semblant a la que es feia servir tradicionalment per a premsar el raïm (composta d’una base plana fixa i d’un mecanisme mòbil de pressió accionat per un cargol), i de les màquines de platina (un suport pla que transporta el full en un moviment de vaivé), que imprimeixen el paper per mitjà d’una placa metàl·lica, s’ha passat a les màquines planocilíndriques en què un cilindre dotat d’un moviment de rotació exerceix la pressió sobre una forma plana que suporta el full i que està col·locada sobre un carro amb moviment alternatiu. Es tracta d’un sistema que requereix menys esforç i que ofereix una qualitat superior. A fi d’augmentar la velocitat del procés, s’ha creat una màquina d’impressió anomenada rotativa, que utilitza una forma corba, muntada sobre un cilindre, que es contraposa a un altre cilindre encarregat d’exercir la pressió. Aquest tipus de màquina s’alimenta generalment amb grans bobines de paper, i la màquina mateixa plega i talla el full de paper després de la impressió. La rotativa és una màquina ràpida i de gran capacitat de treball; per això, es fa servir sobretot per a la impressió de diaris.

Pel que fa a la xilografia, que és un procediment anàleg al tipogràfic, consisteix a entallar una planxa de fusta dura (boix, pomera, perera, server, cirerer o noguera), sobre la qual s’ha gravat un dibuix (de l’inrevés), i a extreure’n les parts que han de quedar blanques amb gúbies i burins, de manera que es deixen en relleu només el traç o els caràcters requerits. Amb un corró s’escampa la tinta sobre les formes en relleu, s’hi col·loca un full de paper i, per mitjà d’una premsa o d’una màquina tipogràfica, s’exerceix una pressió. D’aquesta manera s’obté una impressió. Per tot el que hem exposat, sembla clar que en la xilografia es troba l’origen de la tipografia. El propi Gutenberg, abans de concebre l’invent dels caràcters mòbils, va fer servir la xilografia. Durant molts anys, aquest va ser l’únic sistema de reproducció d’il·lustracions per a llibres i publicacions periòdiques. A més, en alguns casos, va assolir una gran qualitat artística. Per a accelerar la preparació d’aquest tipus de xilografia, es van crear alguns instruments destinats a mecanitzar-ne la producció, com ara el pantògraf, que permet copiar un dibuix i variar-ne les proporcions, i les freses, que faciliten l’operació d’entallar la fusta.

Litografia i impressió offset

Inventada per Alois Senefelder el 1798, la litografia (terme que deriva de les paraules gregues lithos, ‘pedra’, i grafia, ‘escriptura’) és el procediment d’impressió que va assolir una màxima difusió al segle XIX. Basada en el fenomen de la repulsió entre les matèries grasses i l’aigua, empra una pedra calcària, porosa i que s’amara fàcilment (pedra litogràfica). En la superfície de la pedra es marca el dibuix de l’inrevés i es fixa amb una base grassa. La pedra s’humiteja de manera que l’aigua penetri a les porositats i permeti que la tinta, en lloc d’embrutar la pedra, s’adhereixi a les parts destinades al senyal. Seguidament, la pedra es disposa en una premsa especial i s’hi col·loca un full de paper que se sotmet a una pressió uniforme. L’estampació que se n’obté és molt característica. Per a cada còpia es repetiran les operacions d’humitejament, de tintatge i d’estampació. Aquest tipus d’impressió també rep el nom de planografia, pel fet que les imatges que s’imprimeixen i les zones blanques són al mateix nivell. Les còpies obtingudes s’anomenen litografies. Aquest sistema s’ha anat perfeccionant amb el temps, de tal manera que s’han creat màquines automàtiques i s’ha experimentat l’ús de planxes metàl·liques en comptes de pedres, amb resultats de gran qualitat.

Parlem ara de l’offset. Amb aquest terme d’origen anglès, que significa ‘impressió indirecta’, es designa un sistema d’impressió en què la planxa impressora no entra en contacte amb el paper. És un sistema actualment molt corrent. Parteix del principi de la litografia sobre pedra, i es basa igualment en la repulsió entre l’aigua i les matèries grasses; però en aquest cas s’insereix un element intermedi entre la matriu i el paper. De fet, els aspectes bàsics d’aquest sistema són tres: la impressió de tipus rotatiu, la planxa impressora de metall flexible (zinc o alumini) i l’element intermedi de material elàstic (cautxú). La planxa impressora (primer cilindre) transmet la imatge al segon cilindre, recobert de cautxú, el qual imprimeix el paper, que es fa passar entre el segon i un tercer cilindre. Moltes aplicacions de les noves tecnologies de la fotocomposició i de la reproducció electrònica de les imatges han estat possibles gràcies al sistema de l’offset. Paral·lelament, els constructors de màquines per a la impremta han orientat les seves recerques cap a la creació d’aparells que permetin la impressió simultània de diversos colors. El conjunt d’aquestes investigacions ha fet possible que el sistema d’impressió offset assoleixi nivells remarcables de qualitat i, sobretot, de quantitat, fins al punt que una gran part dels llibres que circulen pel mercat estan impresos amb aquest sistema.

El principi de la impressió amb el sistema offset és tan versàtil que existeixen aplicacions diverses. Hi ha màquines petites i també de gran dimensions que funcionen amb aquest sistema; algunes són discontínues i tiren full a full (fins a 2  2,40 m), mentre que n’hi ha també de rotatives, que fan un tiratge continu; igualment, hi ha màquines de dos colors, de quadricromia, etc., i també de formats diversos. Una d’aquestes varietats importants és la rotativa d’offset, que permet imprimir a gran velocitat, fins i tot en color i en un format gran, en paper continu (bobina), que a més inclou un dispositiu per a tallar, plegar i cosir. Són màquines previstes per a publicacions periòdiques, però també serveixen per a edicions de llibres o de documents de gran tirada.

Rotogravat i serigrafia

El rotogravat és el sistema d’impressió que s’inspira en el principi de la tècnica, més antiga i artística, de la calcografia. Dels múltiples procediments d’impressió, aquest és, sens dubte, el més senzill i econòmic; a la vegada, permet un alt nivell de qualitat, fins i tot en color. Això ha comportat que el rotogravat hagi estat emprat de manera preferent en la impressió de revistes il·lustrades. El seu principi tècnic es basa en la gravació, a profunditat variable, en una placa de coure dels elements que es volen reproduir; la diversa intensitat dels signes impresos es deu a la diferència de quantitat de tinta que s’hi ha dipositat.

Tot i que s’han creat màquines per al rotogravat de dimensions reduïdes destinades a la impressió de fulls tallats en un format determinat, aquest sistema s’aplica més aviat a les grans màquines d’imprimir rotatives de paper en bobina. Existeixen rotatives de dimensions gegantines, de 10 m d’alçada i de 30 m de llargada, amb un màxim de paper de 3 m de llargada, que imprimeixen fins a 150 000 còpies en una hora. Totes les operacions de control han estat adjudicades a robots, per la qual cosa es requereix molt poc personal. La gravació tradicional del cilindre de coure es realitza per mitjà d’un procediment de muntatge dels elements fotogràfics i de text que posteriorment es transfereix a la superfície del cilindre a través de la sensibilització d’un paper de pigment especial, que també determina la trama i fa la funció de dispositiu per al tintatge. La presència de la trama en tots els elements que s’imprimeixen, incloent-hi els textos, delata clarament una impressió obtinguda mitjançant el rotogravat. Les tècniques electròniques modernes aplicades al rotogravat ofereixen, a més, la possibilitat d’accelerar i estandarditzar operacions lentes i irregulars. Gràcies al seu preu econòmic i al seu bon rendiment, aquest sistema té múltiples aplicacions, com poden ser la impressió de teixits i de materials d’embalatge en suport de paper, cartró, cel·lofana, alumini o polietilè.

Pel que fa a la serigrafia, cal dir que és un sistema d’impressió menys estès que els anteriors a causa d’algunes limitacions pràctiques i la laboriositat de la producció. Els seus avantatges principals són l’extrema simplicitat tecnològica i la possibilitat d’imprimir en una àmplia varietat de superfícies, tant llises com rugoses, o fins i tot en objectes ja confeccionats.

La tècnica de la serigrafia consisteix a amarar de tinta una tela de seda disposada tibant en un marc rectangular de fusta. El motiu que es vol imprimir o estampar es dibuixa o reprodueix en aquesta tela, avui usualment de polièster. Després, amb una cera especial (o bé cola o paper), es recobreixen les zones del dibuix que es volen preservar de la tinta. La tela s’amara amb tinta, que es reparteix per tota la superfície amb l’ajuda d’una espàtula. Un cop s’ha assecat la tinta, és possible fer diverses sobreimpressions, fins i tot amb altres colors. Les tintes de serigrafia són molt semblants als vernissos pel que fa a l’opacitat i la brillantor, però també, sobretot, perquè eviten la barreja dels colors. La serigrafia es considera una tècnica d’impressió artística. En la preparació de les teles per a la impressió s’apliquen determinats procediments de fotoreproducció, en què la tela és prèviament tractada amb una emulsió fotosensible, que es dissol en les àrees exposades a la llum. D’aquesta manera, es permet el pas de la tinta a les zones destinades al dibuix. La senzillesa d’aquest sistema el fa assequible i econòmic, perquè no requereix un instrumental complex; únicament es necessita el marc (amb la tela preparada), l’espàtula i la tinta. Tot i això, ara hi ha màquines automàtiques que fan servir aquesta tècnica, que té aplicacions en les arts gràfiques, la indústria tèxtil i la decoració industrial de molts objectes (paper pintat, rajoles o fusta, entre altres suports).

Impressores per a ordinadors

Els ordinadors solen anar connectats a impressores, que imprimeixen en paper el text elaborat amb un programa de tractament de textos i mostrat a la pantalla del monitor. Quan la impressió és per a ús intern, per a casa o el despatx, aquest concepte es refereix a l’obtenció de textos originals en suport de paper (o només d’unes quantes còpies), més que no pas a la reproducció de grans tiratges d’un mateix document. En el cas de grans demandes de producció, l’exigència principal rau en la velocitat d’impressió i, per aquest motiu, s’han estudiat totes les possibles solucions al problema de transferir els caràcters al paper tan ràpidament com sigui possible.

Segons si hi ha contacte o no entre la màquina i el paper, es distingeixen les impressores d’impacte o percussió de les impressores sense impacte. Pertanyen al primer grup les impressores de tambor i les d’agulles o matricials, mentre que són impressores sense impacte les d’injecció de tinta i les làser.

Amb la impressora de tambor, ideada per l’empresa Univac el 1952, pràcticament es va iniciar l’era de les impressores ràpides. La velocitat d’impressió és tan elevada que no es mesura en pulsacions sobre el teclat, sinó en línies impreses per minut. Els caràcters estan col·locats a la perifèria d’un tambor que gira amb molta rapidesa. Cada anella en relleu a la part cilíndrica del tambor és una sèrie de caràcters completa (font) i cadascun té el seu martellet a punt per a la impressió. També hi ha disponibles una sèrie de caràcters d’estils diferents. Els martellets s’activen quan el tambor en rotació col·loca davant del martell el caràcter desitjat. Amb la pressió del martellet, el caràcter pica la cinta tintada, que imprimeix el caràcter al paper. Quan s’ha completat la línia (i en les impressores més ràpides és qüestió de fraccions de segon), el paper avança un interlineat i es reprèn el cicle. El principi del tambor també s’ha aplicat en dispositius d’impressió de petites màquines, com ara les calculadores o les caixes enregistradores.

Amb la impressora d’agulles, també anomenada matricial (de l’anglès dot matrix o ‘matriu de punts’), el caràcter no és la marca d’una sola peça, sinó que es forma a partir de la composició d’una sèrie de petits punts, d’algunes dècimes de mil·límetre de diàmetre. Existeixen diversos tipus de disposició de les agulles, que ofereixen una qualitat d’impressió superior a mesura que augmenta la densitat de les agulles. Les impressores d’agulles més corrents realitzen cada caràcter amb densitats que varien entre els 35 punts (matrius de 5 punts en vertical i 7 en horitzontal) i els 560 punts (matrius de 28  20 punts). També hi ha matrius que tenen un nombre fix de punts verticals —9, 12, 18, 24— i un nombre de punts horitzontals variable segons l’amplada del caràcter.

Les agulles es col·loquen en un capçal mòbil instal·lat sobre un carro que porta la cinta i que es mou paral·lelament a la línia d’impressió a una velocitat constant. Cada agulla s’activa per mitjà d’un electroimant que, d’acord amb les ordres provinents d’un microordinador que dirigeix la impressora, empeny l’agulla contra la cinta tintada que es troba arran de full i imprimeix un punt. Així doncs, cada caràcter és un conjunt de punts impresos per diverses agulles sincronitzades. Evidentment, com més elevat sigui el nombre de punts, més gran serà la definició del caràcter imprès. Gràcies al microordinador es poden obtenir les combinacions de punts necessàries per a generar qualsevol tipus de caràcter i també la impressió de dibuixos.

Un principi semblant regeix el funcionament de les impressores tèrmiques, en què la impressió s’efectua per procediments elèctrics damunt d’un paper que té una emulsió conductora. Entre el paper i les agulles es genera una diferència de potencial que proporciona un corrent a les agulles. Aquestes toquen el paper i hi deixen una marca en el punt de contacte, a causa de la calor produïda a l’instant de la descàrrega.

La impressora de raig de tinta o d’injecció es basa en la projecció de la tinta sobre el suport mitjançant la qual, com si es tractés d’un esprai, es formen lletres, xifres i, fins i tot, figures difuminades. És actualment una impressora d’ús estàndard, amb un funcionament ràpid i silenciós, que ofereix resultats d’una gran qualitat. Els sistemes que apliquen aquest procediment són diversos i sovint molt diferents entre ells. En comentarem els dos principals.

En el cas de la impressora d’injecció de tinta contínua, la tinta s’espargeix sobre el paper en forma de gotes minúscules, que són desviades degudament per un camp elèctric, generat per dues plaques col·locades en una part del recorregut, entre el capçal d’impressió i el paper. L’acció que aquestes plaques exerceixen sobre la tinta és efectiva gràcies al fet que la tinta està carregada electrostàticament segons les instruccions que rep el microprocessador de què disposa la impressora.

En la impressió per injecció de tinta induïda, el capçal d’escriptura es col·loca sobre un carro que es desplaça horitzontalment. La tinta és projectada per una sèrie d’injectors gràcies a l’“ona” generada per un cristall piezoelèctric, un material que, en virtut de les característiques específiques de simetria que presenta la seva estructura, té la propietat de generar energia mecànica sempre que s’estimula elèctricament. Cada vegada que arriba un impuls elèctric, es produeix la injecció d’una gota de tinta sobre el paper. La composició de les diverses gotes injectades dóna lloc a la formació dels caràcters, de manera anàloga al que succeeix en la impressió amb matriu d’agulles. Aquest tipus d’impressora també ofereix la possibilitat d’imprimir en colors diversos, com en la impremta tradicional.

La tecnologia dominant actualment, que va sorgir en els centres de càlcul dels anys setanta, és la impressió electrofotogràfica, que habitualment s’anomena impressió làser. Aquest sistema consisteix en l’ús d’un feix de llum d’alta concentració (làser) que, reflectit sobre un mirall giratori, es projecta sobre la superfície d’un tambor, igualment giratori, preparada amb un material sensible fotoconductor. El raig làser provoca la creació d’una imatge latent, és a dir, momentàniament invisible, formada de punts carregats d’electricitat sobre la superfície del tambor. Aleshores, es projecta sobre el tambor el tòner —una tinta en pols— que s’adhereix a les zones carregades d’electricitat de les imatges latents. D’aquesta manera, es forma una imatge amb pols de tinta que es transfereix al paper per adhesió electrostàtica. Aquest últim procediment rep el nom de xerografia, que vol dir ‘escriptura en sec’. Finalment, convé fixar el tòner al paper de manera definitiva. A aquest efecte, es passen uns roleus que, combinant la calor amb la pressió, desfan el tòner sobre el paper i el fixen.

El sistema emprat en la impressió ionogràfica és anàleg al que acabem de veure en la impressió electrofotogràfica. Un generador especial genera una sèrie d’ions que són propulsats cap a un tambor que té una capa superficial aïllant (per exemple, de plàstic). Els ions negatius queden retinguts formant una imatge latent dels caràcters. En les fases subsegüents, es produeix la visualització de la imatge per mitjà de la tinta magnètica, el transferiment al paper i la fixació permanent gràcies a la pressió i la calor.

Memòries magnètiques i òptiques

Una alternativa a la impressió dels textos consisteix en el seu enregistrament en uns dispositius especials anomenats memòries, que se solen subdividir en memòries centrals i memòries de massa. Les memòries centrals formen part de la unitat central de processament de l’ordinador, en la qual s’introdueixen les dades que s’han de processar i les instruccions corresponents. Quant a les memòries de massa, teòricament il·limitades, tenen la funció d’emmagatzemar dades (vegeu “Les eines informàtiques”). Ara centrarem la nostra atenció en les memòries de massa.

En general, es tracta de memòries magnètiques, per bé que també es donin exemples de funcionament per mitjà de components electrònics. A més de la seva gran capacitat, les memòries magnètiques presenten dos avantatges, ja que les dades es poden reproduir en un nombre il·limitat d’originals (sense que es perdi informació) i l’enregistrament, com en els arxius tradicionals de fulls de paper, es manté tot i que s’interrompi el corrent elèctric. Totes les memòries de massa magnètiques, encara que canviïn el suport, l’aspecte i la modalitat d’ús, tenen sempre en comú el material que enregistra la informació, que és una capa imantada d’òxid de ferro, barrejada amb un aglomerant i estesa sobre el suport, les partícules de la qual adopten una orientació determinada quan se sotmeten a un camp magnètic provocat per l’alimentació elèctrica i, d’aquesta manera, generen un senyal que es pot llegir i reproduir.

Fitxes, targetes i cintes magnètiques

El principal sistema d’introducció de dades en els ordinadors abans de la utilització del teclat consistia en unes fitxes perforades. Eren una mena de cartonets rectangulars que una perforadora foradava segons unes combinacions que corresponien als caràcters i a les xifres (que l’ordinador llegia mitjançant circuits fotoelèctrics activats a partir de les perforacions). Avui dia aquest procediment ja no s’aplica. Posteriorment, es va crear un sistema d’enregistrament de les dades en targetes magnètiques, la qual cosa permetia un gran estalvi d’espai. Finalment, com hem vist anteriorment, les memòries dels ordinadors han suprimit la necessitat de l’arxivament en suport de paper o de cartó. Amb tot, les targetes magnètiques, transformades en petits suports rectangulars de plàstic amb una banda magnètica incorporada, han trobat un camp d’aplicació alternatiu en el sector dels documents de dèbit, de crèdit o d’identificació personal.

Pel que fa a les cintes magnètiques, el suport consisteix en una cinta de polièster sobre la qual es diposita una matèria amb propietats magnètiques, com l’òxid de ferro. De fet, és el mateix sistema aplicat a les cintes estàndard de casset per a l’enregistrament sonor de música i veu.

Les cintes magnètiques s’empren normalment com a suport de còpies de seguretat (back-up). Aquestes cintes tendeixen a tenir unes dimensions cada cop més reduïdes i, alhora, a augmentar la quantitat de dades que s’hi poden emmagatzemar. De tota manera, han estat àmpliament i ràpidament substituïdes per altres sistemes més fiables i amb una capacitat d’emmagatzematge més gran.

Discos magnètics i òptics

En els discos magnètics, la part activa de la memòria es diposita sobre un suport que pot ser d’alumini, com és el cas del disc dur (hard disk), o bé de polièster, com en el disc flexible (floppy disk). La característica principal dels discos rau en el fet que permeten als usuaris d’accedir a les dades directament, sense veure’s obligats, com passava amb les cintes, a rebobinar tota la cinta enregistrada. Els ordinadors més grans disposen els discos durs en forma de cartutxos o de piles de discos que s’insereixen en els lectors corresponents, mentre que en els ordinadors personals apareixen en forma d’un únic disc dur tancat en una caixa hermètica.

Els discos flexibles van aparèixer els anys setanta com a suport per a l’enregistrament dels programes de sistema en els grans ordinadors. En el decurs de menys de deu anys, van substituir completament les fitxes perforades i es van consolidar en la seva condició de suport d’enregistrament de màxima ductilitat.

El 1970, es va plantejar, amb vista al miniordinador que tot just havia entrat en funcionament, la creació d’un sistema intermedi entre el maquinari i el programari. D’aquí va sorgir el programa dipositat en una memòria morta (firmware), en disc, semblant externament al disc musical petit, però que contenia el sistema operatiu, encarregat de controlar les funcions bàsiques del miniordinador.

Fa uns anys, el disc flexible més utilitzat era de 5,25 polzades, però ara impera universalment el disquet de 3,5 polzades. Es tracta d’un disc “flexible” ben especial, ja que no és flexible. El material intern de suport és igualment el polièster (i, per tant, el disquet és originàriament flexible), però l’estructura de protecció és rígida i en facilita la conservació.

A banda del sistema magnètic, els textos es poden enregistrar per mitjà dels mateixos sistemes òptics emprats per a l’enregistrament de les imatges (vegeu “La tecnologia de la imatge”).

Difusió de textos a distància

La difusió de textos no difereix substancialment de la difusió d’imatges. Però cal resoldre eventualment el problema del reconeixement d’un text com a tal, perquè en sigui possible la lectura amb sistemes automàtics. De tota manera, aquest és un problema secundari i que ha estat resolt, en part, a partir del moment en què l’ordinador ha esdevingut una màquina accessible i d’alt nivell tecnològic. Això no obstant, també existeixen uns sistemes concebuts específicament per als textos escrits i en els quals pararem la nostra atenció. El primer d’aquests sistemes funciona utilitzant la xarxa de cables per a les comunicacions telegràfiques estesa per tot el planeta, mentre que el segon se serveix de les ones de ràdio que transporten el senyal televisiu. Són el teletip i el teletext.

El teletip i el teletext

El teletip era un aparell d’aspecte semblant a la màquina d’escriure, que s’emprava per a transmetre i rebre informacions mitjançant un sistema telegràfic. El codi de transmissió era format per un paquet de cinc unitats, és a dir, cada caràcter (lletra, xifra o signe) es representava amb la successió de cinc impulsos de polaritat positiva o negativa (la lletra a, per exemple, es representa amb dos impulsos positius seguits de tres de negatius). La màquina disposava d’un teclat i els missatges rebuts no es reproduïen en una tira de paper, sinó en forma de cinta mecanografiada. Els teletips més moderns eren completament electrònics pel que fa a la producció i al reconeixement dels senyals. En la majoria dels casos, el teletip ha estat substituït pel fax i el correu electrònic.

D’altra banda, el televisor es pot utilitzar per a rebre textos transmesos a través del senyal de vídeo de manera que no afecti la recepció del senyal televisiu. Aquest sistema rep el nom de teletext. És possible rebre fins un total de 256 caràcters, que permeten crear dibuixos en mosaic, o bé pàgines de 24 línies de 40 caràcters. Els senyals que rep el televisor es visualitzen gràcies a un circuit capaç de generar caràcters i a un altre que regula el color, la grandària dels caràcters, la llum, etc. El teletext, tal com és concebut formalment avui, representa una mena de diari amb un cert nombre de pantalles, les pàgines, que tracten sobre temes diversos, com és ara el temps, la borsa o els esports, a més d’informar sobre altres notícies d’interès general. És possible fullejar aquesta mena de diari electrònic, però no és possible establir cap interacció amb la font d’informació. Per passar d’una pàgina a l’altra es fa servir el comandament a distància, on cal marcar els números de les pàgines que ens indica l’índex que apareix a la pantalla. La pàgina pot quedar fixada a la pantalla un temps indefinit. A l’estació emissora, les pàgines es creen i s’envien en els intervals d’interrupció del senyal televisiu.

El fax

La transmissió a través de la via telefònica de textos o imatges o de qualsevol informació impresa o escrita sobre un paper, anomenada en general telecòpia, facsímil o —més usualment i simplement— fax, té els seus orígens, ni més ni menys, cap a la meitat del segle XIX amb l’aparició de la fototelegrafia i, posteriorment, del belinògraf. Inicialment, la tècnica de la fototelegrafia es basava en el pantelègraf, un instrument concebut per a explorar les imatges a través d’un pèndol que podia esbossar un dibuix realitzat amb tinta especial. El senyal que se n’extreia s’enviava telegràficament i un receptor reproduïa el dibuix sobre un paper especial; posteriorment, el pèndol va ser substituït per una fotocèl·lula. El belinògraf, un aparell ideat per l’enginyer francès Édouard Belin, que el va presentar el 1907, recollia l’experiència anterior i transformava les variacions de la luminància d’una imatge en variacions de corrent elèctric. En l’aparell receptor, la llum d’un projector impressionava el paper sensible enrotllat en un cilindre en moviment. Era un sistema emprat sobretot pels diaris per a enviar fototelegrafies. Uns anys després, es va automatitzar el procés de revelatge i, d’aquesta manera, en el procés de confecció d’un diari, era possible rebre còpies fotogràfiques ja fixades i assecades en uns cinc minuts.

El fax actual aprofita i desenvolupa aquells principis. El seu funcionament consisteix en la lectura del document per mitjà d’un escombratge electrònic amb posterior conversió digital. En aquesta exploració òptica del text, s’originen senyals que indiquen la presència o l’absència de parts fosques en l’original. Així, es genera una matriu de punts que reprodueix l’original de manera molt aproximada a partir de la sèrie de senyals digitals obtinguts en l’exploració del document. Atès que el full escanejat es desplaça a una velocitat constant del marge superior a l’inferior, es va obtenint pas a pas una representació de la línia que s’examina en cada moment. En la recepció, es reprodueixen els senyals per mitjà d’una impressora incorporada a l’aparell. Avui, aquest sistema ofereix la plena garantia d’un bon funcionament i per això coneix una gran difusió. A més, també és possible “obligar” un ordinador personal a adaptar els seus senyals a l’estàndard usat pel fax i, d’aquesta manera, es pot transmetre per línia telefònica qualsevol arxiu informàtic. En aquest cas, cal una targeta fax-mòdem, un accessori habitual dels ordinadors personals que ofereix una gran versatilitat de connexió. El fax té moltes aplicacions i el seu ús és avui general en la majoria d’àmbits professionals, científics i tècnics, gràcies a la facultat de poder transmetre ràpidament i amb claredat tota mena de comunicacions i documents escrits.

El videotext

El videotext és un sistema de transmissió i recepció de dades, que ha estat força popular en diferents països, on era conegut amb noms diversos, com prestel (Anglaterra), Bildschirmtext (Alemanya), télétel (França), videotel (Itàlia) o videotext (a l’estat espanyol i en altres indrets), on usualment s’escriu també sense la t final.

Consisteix bàsicament en la connexió amb un banc de dades a través de la línia telefònica. Però la característica principal del sistema és que ofereix un ampli ventall d’informacions que es poden visualitzar en un televisor adaptat a la línia, en un ordinador personal o en terminals especials. Ofereix la possibilitat d’interacció amb la font d’informació. Les dades que se solen transmetre per videotext fan referència a cultura i lleure, viatges i turisme, borsa, publicitat o qualsevol altre tema d’interès general. D’altra banda, també s’hi han organitzat cicles de debat, de jocs o programes de formació a distància. En aquests casos, l’usuari ha de respondre a les preguntes plantejades fent servir el teclat o bé el comandament a distància del televisor. A més, i això és molt important, els usuaris poden intercanviar missatges o constituir grups d’usuaris per a serveis de caràcter privat, accessibles només a les persones autoritzades mitjançant un codi secret. El videotext ha estat progressivament substituït pel correu electrònic i per l’ampliació espectacular de l’oferta d’informació que les diferents empreses i entitats posen a disposició de l’usuari a través d’Internet.

Bancs de dades, xarxes i correu electrònic

Després de la Segona Guerra Mundial, es va produir un augment extraordinari de la producció editorial, especialment en el terreny de les ciències i de les tècniques. És un fenomen que, per les dimensions que ha assolit, s’ha anomenat l’explosió de la informació. Això planteja un problema greu de catalogació de les publicacions i de la seva disponibilitat per a la consulta.

Segons la metodologia documentalista tradicional, per a arxivar-les, en primer lloc cal seleccionar les publicacions en qüestió i, a continuació, publicar-ne en uns butlletins les dades principals (títol, autor i font), el resum (abstract) i una llista de paraules clau (keyword) que identifiquen amb precisió els diversos temes tractats (descriptor). Ara bé, fer recerca a partir d’aquests butlletins era una tasca cada cop més difícil, que exigia molt de temps.

Però el desenvolupament de la informàtica ha ofert una via alternativa. Les diverses bibliografies es poden enregistrar en grans ordinadors (host computer o ‘ordinador hoste’) i gestionar mitjançant sistemes automàtics (retrieval systems o ‘sistemes de recuperació’). En aquests casos, es parla de bases de dades que es poden consultar per via telefònica. Existeix potser un terme més general, el de ‘banc de dades’, amb el qual es designa tot tipus de recollida d’informació relativa a un tema determinat, accessible, fins i tot simultàniament, a diversos usuaris connectats a través de xarxes telemàtiques.

Per a la connexió, l’usuari necessita un sistema de processament propi, encara que sigui de capacitats limitades (per exemple, un ordinador personal), que té el doble objectiu de permetre el diàleg, a través de xarxes de comunicació, amb el sistema remot (o bé amb el sistema de processament que conté la base de dades) i de processar les dades rebudes del banc de dades. Això és dut a terme per un programa adequat, capaç de transmetre les peticions formulades per l’usuari mitjançant el teclat i de rebre i visualitzar a la pantalla les respostes corresponents. Arreu del món existeixen centenars de host computer, mentre que, de bases de dades, n’hi ha uns quants milers. Són de disciplines molt diverses. Treballar tenint a disposició determinats bancs de dades pot comportar grans avantatges en termes de temps i de qualitat del treball, ja que s’estalvia el procés carregós de recerca de la informació.

La telemàtica és una paraula d’ús ja corrent, composta pels termes telecomunicacions i informàtica i, d’aquesta manera, vol significar que participa d’ambdues tecnologies. Les telecomunicacions entre ordinadors fan el servei dels bancs de dades que comentàvem. Aquestes interconnexions es duen a terme per mitjà d’un entrelligament complet de xarxes.

Hi ha xarxes de moltes menes, com les xarxes privades de gran radi, creades majoritàriament per les empreses mitjanes i grans a fi de connectar oficines i establiments amb un ordinador central; les xarxes públiques de gran radi, aparegudes com a alternativa a les privades, i les xarxes locals per a la transmissió interna de dades en una àrea molt reduïda. En general, el conjunt de components d’una xarxa és compost per un determinat nombre d’ordinadors, unitats compartides com ara memòries de massa o impressores, i connectors de xarxa i cables.

Avui, la difusió de terminals i d’ordinadors personals en oficines i cases particulars facilita la comunicació entre usuaris d’informàtica. A la pràctica, el servei del correu electrònic funciona com un servei de correu normal en què el carter ha estat reemplaçat per la línia telefònica, l’oficina de correus per l’ordinador central de l’organització en qüestió i la bústia de la porteria per una bústia electrònica.

L’usuari d’aquest servei estableix comunicació amb l’ordinador central fent servir un mot de pas (password). Aleshores, escriu les dades del destinatari i introdueix el missatge. En un moment, el destinatari rep el missatge a la seva bústia electrònica. Quan connecti el seu ordinador, un indicador li assenyalarà que té correu i, si vol, el llegirà. El remitent també pot verificar si el missatge ha estat llegit per tal de confirmar el bon funcionament del servei.

El desenvolupament dels bancs de dades i l’increment del trànsit en les xarxes i els serveis telemàtics, com el correu electrònic o les transaccions comercials o publicitàries, han augmentat notablement i s’han estès pertot arreu, alhora que han implicat i interessat a tothom, gràcies a les característiques i les peculiaritats de la xarxa de les xarxes, que és Internet.

El multimèdia

A l’inici de la dècada del 1990 va aparèixer un altre tipus de document que ja no es basava en el suport paper, sinó que tenia l’aparença d’un disc compacte, igual que els d’àudio. El seu contingut no estava format únicament per un text escrit sinó que, a més, incorporava gràfics, sons, imatges, animacions i vídeos. Amb tot, la seva originalitat no era “solament” aquesta. Els creadors d’aquests documents multimèdia van basar-se en el concepte de l’hipertext, de manera que aquests nous productes no seguien la linealitat característica fins aleshores dels diversos mitjans considerats separadament.

Interactivitat i evolució del multimèdia

Segurament, el concepte que millor defineix el multimèdia, i també aquell que el diferència més dels altres sistemes, és la interactivitat, una facultat sorprenent a través de la qual l’usuari pot escollir el camí que vol seguir. A diferència de l’hipertext, en els documents multimèdia la porta per a accedir a altres nivells no són solament unes determinades paraules d’enllaç, sinó que també les imatges poden ser l’element clau per a desencadenar una història paral·lela. Per exemple, si hi ha representada una cuina, qualsevol objecte present en la imatge pot ser la clau que doni pas a una ampliació. Així, col·locant el cursor sobre una cassola que és al foc, és possible activar un nou document, que a través de textos, sons o imatges, fixes o mòbils, expliqui els ingredients, en calculi les quantitats per a dues, quatre o sis persones i mostri pas a pas com s’elabora un plat determinat. Amb tot, la interactivitat no ha de ser gratuïta i, per tant, als creadors d’aquests documents els cal ofici i rigor en el disseny, el tractament i la presentació de la informació.

L’esquema bàsic d’un multimèdia sol tenir una forma arborescent, que reflecteix les continuades opcions que l’usuari pot escollir. Un cop fixades les diverses branques, s’estableixen les connexions entre les diferents parts d’aquest arbre. Després de la creació d’un document, amb totes les complexitats i les interconnexions desitjades, s’ha de constituir el menú, que fa la funció d’índex, i que és indispensable per a poder navegar entre els diversos capítols que formen la totalitat del producte.

Els primers multimèdia van ser fruit del treball voluntariós de tècnics informàtics, que presentaven i assajaven constantment innovacions en els documents. Potser per això, els productes resultants eren bastant “freds”, de disseny molt sobri i estructurats en textos lineals que tenien com a opcions altres textos lineals. Però a mesura que els usuaris es tornaven més exigents i que els mitjans tècnics esdevenien més pràctics, potents i fiables, els productes multimèdia van bastir el seu propi llenguatge separant-se cada cop més del format i la concepció tradicional de la linealitat textual. En els multimèdia, les mateixes il·lustracions, els sons i els vídeos són una part important de la trama argumental i conceptual; per aquest motiu, els seus creadors són equips multidisciplinaris, integrats per tècnics informàtics, però també per altres professionals, com guionistes, periodistes, grafistes, dibuixants, tècnics de so, tècnics de vídeo, pedagogs i psicòlegs.

El multimèdia ha trobat una de les seves aplicacions ideals en les enciclopèdies temàtiques, però el seu ús s’ha estès a camps molt diversos. Per exemple, existeixen catàlegs de museus en multimèdia, que inclouen informacions de tota mena sobre les obres que hi són exposades. També s’han creat programes de museus virtuals, on les peces exhibides estan en uns espais museístics virtuals, que no existeixen realment, però per on l’usuari pot passejar-se tot escollint el recorregut que vol seguir, o bé palplantar-se davant un quadre determinat i cabussar-s’hi per a veure’n tots els detalls. A més, pot obtenir informació complementària sobre l’autor, altres obres relacionades i l’escola o l’estil pictòric a què pertany. Són un munt de possibilitats engrescadores; però de fet, molt possiblement, en aquests anys al voltant del canvi de segle som a les beceroles d’aquesta tecnologia de la mateixa manera que ho estava el cinema cent anys enrere, quan el 1895 la primera projecció cinematogràfica devia ser igualment sorprenent. El cinema va trigar algunes dècades a adquirir un llenguatge propi i esdevenir un art diferent del teatre i dels textos escrits.

Per això, és previsible que la indústria del multimèdia evolucioni força. Si tenim en compte que la potència dels components i circuits electrònics ha augmentat mil vegades cada quinze anys, les possibilitats futures del multimèdia, encara que aquest ritme s’alenteixi una mica, són enormement grans. Per exemple, els nous discos DVD-ROM, que constituiran molt aviat el suport dels multimèdia dels pròxims anys, tenen una capacitat d’emmagatzematge de 4,7 gigabytes (Gb) en versió d’una cara i una capa, que corresponen a més de set CD-ROM actuals o a 133 minuts d’informació de vídeo codificada juntament amb tres canals d’àudio; a més, ja són previstos els enregistraments de les dues cares i fins i tot l’“empaquetament” de dues capes per a cada cara..., i tot això en 12 centímetres de diàmetre i amb 15 grams de pes.

Jocs multimèdia i realitat virtual

Malgrat tot, l’ús més popular del multimèdia no són els productes didàctics o culturals, sinó els jocs. Hi ha hagut una gran evolució des que van aparèixer els primers jocs, llavors en dues dimensions. Avui, els sistemes multimèdia són prou potents per a crear entorns de tres dimensions, molt més realistes, que ofereixen l’oportunitat de participar en curses d’automòbils, pilotar un avió o lluitar en ambients exòtics i hostils. La comercialització d’aquests jocs s’ha realitzat gràcies a la gran capacitat d’emmagatzematge dels cd-roms.

Són clàssics els jocs de rol, com l’anomenat Donjons and Dragons, que va ser un dels primers a esdevenir populars; o els jocs d’enigmes, com el Myst, on el jugador és en un context hiperrealista de tres dimensions. També s’han fet famosos els jocs de combat, que acostumen a passar en laberints, on cal eliminar molts contrincants fent servir l’arsenal d’armes de què disposa el jugador i, naturalment, on el fracàs i la derrota es paguen amb la mort. Una variant d’aquests jocs de lluita són els d’arts marcials, en què el concursant ha de lluitar contra innombrables enemics. Existeixen també els jocs d’aventures, en els quals el jugador passa d’una pantalla a l’altra i per les successives etapes a mesura que resol els enigmes que se li plantegen, alhora que ha d’indicar amb el ratolí o el joystick el camí que cal encarar.

Un nou tipus de joc que potser s’imposarà en un futur serà el de les pel·lícules interactives, en les quals el jugador és el protagonista i la base de la trama és formada per una pel·lícula veritable en què actuen actors professionals. Els jugadors han de resoldre un enigma i, segons el camí que escullen, la història transcorre d’una manera o d’una altra, amb un final diferent cada vegada.

Els multimèdia van néixer amb l’aparició dels discos de lectura òptica basats en la tecnologia làser. Els primers eren analògics i d’un diàmetre similar als antics elapés de vinil. Actualment, hi ha tres grans famílies d’aparells que utilitzen com a base el multimèdia. Són els ordinadors personals, d’ús més general, i les consoles i les màquines de realitat virtual, destinades essencialment al jocs.

Pel que fa als ordinadors (vegeu “Les eines informàtiques”), el 1981, la multinacional IBM va presentar l’ordinador personal (o PC) i l’empresa de programari Microsoft va confeccionar-li el sistema operatiu MS-DOS, en substitució del CP/M, que era l’usual en aquella època. Poc després, moltes altres empreses van copiar aquell revolucionari aparell i els anomenats ordinadors clònics van envair el mercat. Cada dos o tres anys apareixien nous microprocessadors que doblaven la potència de càlcul dels anteriors. Però hi ha particularment dos fets cabdals que van permetre l’ús de l’ordinador com a suport del multimèdia. D’una banda, la introducció de la targeta de so, gràcies a la qual l’ordinador podia actuar com un reproductor sonor, i de l’altra, l’aparició de l’ordinador Macintosh, d’Apple, que va aportar tot un seguit d’innovacions —com el ratolí, les icones o el color—, que permeteren una presentació de la informació molt més atractiva i el feren molt superior en les feines del tractament gràfic.

El 1985, amb l’aparició en el mercat dels ordinadors personals proveïts del microprocessador Intel 386, amb prou potència per a gestionar ingents quantitats de dades, gràfics i sons, es pot dir que s’inicia pròpiament l’era del multimèdia. De fet, però, l’embranzida final fou proporcionada per l’entorn Windows 3.0, que tot i funcionar amb el sistema operatiu MS/DOS, permetia —i permet encara— la comunicació eficaç entre els diferents elements que integren un sistema multimèdia. Les empreses del ram, especialment les que s’encarregaven del disseny de productes multimèdia, van rebre encantades la notícia que els seus programes podien funcionar amb qualsevol ordinador que tingués incorporat l’entorn Windows. Aquesta estandardització va disparar la producció de material audiovisual. A més, un altre fet important per a la implantació dels multimèdia ha estat l’aparició dels lectors de CD-ROM. I, ja finalment, la popularització dels microprocessadors Intel Pentium, especialment la de les seves últimes versions, que han aconseguit assegurar i consolidar d’alguna manera el ràpid èxit dels multimèdia.

El segon tipus d’aparells amb aplicacions multimèdia són les consoles connectades a un aparell de televisió. S’usen bàsicament com a plataforma de videojocs. Després d’un primer intent de l’empresa nord-americana Atari, que va destacar per les seves consoles i els seus jocs, l’esclat potser definitiu d’aquests aparells va ser a partir del 1985, quan les empreses japoneses Nintendo i Sega van comercialitzar noves consoles, que també han evolucionat ràpidament. La Megadrive, de Sega, va escollir Sònic com a mascota de les seves històries, mentre que la Super Nes, de Nintendo, va triar el personatge anomenat Mario. Aquestes consoles funcionaven amb jocs que anaven en uns cartutxos especials per a cada màquina. L’actual nova generació de consoles utilitza el format CD i hi ha entaulada una lluita soterrada entre diferents companyies per dominar el mercat. Aquestes consoles no són únicament de jocs, sinó que també poden llegir títols educatius i moltes d’elles també admeten CD-foto i discos compactes d’àudio i de vídeo. La primera consola d’aquest tipus va ser la CD-I, de Philips, empresa que juntament amb Sony va tirar endavant el disc compacte i el CD-ROM, presentat al mercat el 1991. Era una consola amb una capacitat de lectura de 16 bits. Després, l’empresa 3DO va desenvolupar una tecnologia de 32 bits, la patent de la qual va ser cedida a diversos fabricants. Pensada per a ser la consola universal, no va tenir l’èxit esperat, tot i les noves versions que se’n van fer. Finalment, el 1995, Sega va treure al mercat la consola Saturn, mentre que l’empresa Sony, que fins aleshores no s’havia introduït en aquest sector, va presentar la PlayStation. Totes aquestes consoles, avui vigents, tenen una capacitat de lectura de 32 bits.

El tercer tipus de màquines multimèdia són, precisament, les màquines de realitat virtual que tracten imatges tridimensionals. El jugador és situat al mig d’un paisatge fictici, però d’un gran realisme. L’equip de joc consisteix en una consola, que s’ha de connectar a l’ordinador, un casc proveït d’ulleres equipades amb dues pantalles de cristall líquid, uns auriculars amb so estereofònic i una interfície (element que interrelaciona el jugador amb la màquina), que pot ser des d’un simple ratolí o un guant fins a un vestit sencer, proveït de diversos sensors que permeten la interacció de l’usuari amb el món virtual. El jugador està immers en un ambient “real” per on pot desplaçar-se i mirar a dalt o a baix com a la realitat; també pot agafar objectes, caminar o córrer i interactuar amb molts dels elements de l’ambient o de l’acció. És previst que aquests jocs, que ara per ara són presents només en comptats llocs de lleure, tinguin un gran desenvolupament en el futur, atès que hi ha empreses que ja tenen pràcticament a punt per a treure al mercat sistemes d’ús individual o familiar.

Les comunicacions digitals

La revolució actual en el món de la comunicació es basa en la creació de línies d’alta capacitat i velocitat, en la digitalització i la compressió de les dades que es volen transmetre, i en la posada a punt d’un nou sistema de comunicació basat en la tecnologia ATM. Vegem una mica cadascun d’aquests tres elements. Pel que fa a les línies de comunicació, un dels principals problemes de les transmissions de dades a distància és la capacitat de les vies per on han de circular les informacions. La gran demanda de serveis per cable, motivada en part per la implantació d’Internet, ha ocasionat una saturació que ha comportat una disminució, de vegades extrema, de la velocitat de connexió i de transferència de dades.

Actualment, la majoria de comunicacions es fan a través del cable telefònic, constituït per dos conductors de coure, amb una capacitat de transmissió de 10 a 28,8 kilobits per segon, suficients per a les converses telefòniques, que necessiten 1,3 quilobits per segon. El segon tipus és el cable coaxial, format per un conductor central més gruixut, envoltat per un aïllant, i recobert per una malla de fils de coure molt prims, que constitueix la via de retorn. Té una capacitat de 100 megabits (1 Mb són 100 milions de bits). El tercer suport, destinat a imposar-se en el futur, és el cable de fibra òptica, constituït per una gran quantitat de petites fibres de vidre molt pur. La seva capacitat és de 2,5 gigabits (1 Gb són mils milions de bits), que permetran el transport d’una gran quantitat d’informació. Per tant, serà la via més adequada per als multimèdia, que han de mobilitzar una gran quantitat de bits per segon. La quarta via és la difusió directa via satèl·lit. Actualment, les comunicacions per satèl·lit utilitzen les tècniques de compressió per a difondre una gran quantitat de canals en senyal digital. Pel que fa a l’usuari, ha d’orientar una antena cap al satèl·lit i disposar d’un descodificador. És previst que al començament del segle XXI aquesta sigui la via més utilitzada per a transmetre una gran part dels programes de ràdio i televisió que arribin a les llars. Amb tot i això, per ara encara hi ha dubtes sobre com seran les transmissions i les comunicacions a llarga distància, si seran per satèl·lit o bé per cable. De fa anys, hi ha cables que travessen l’oceà Atlàntic i, ara, se n’estenen de fibra òptica, alguns del quals, sobretot els terrestres, es dedicaran exclusivament a la informació multimèdia que ofereix Internet. També existeixen projectes per a posar en òrbita “estols” de satèl·lits geostacionaris amb capacitat de comunicació en banda ampla, cosa que permetria la circulació de programes multimèdia interactius.

Amb l’establiment de xarxes completes de fibres òptiques i l’operativitat de satèl·lits independents, dedicats exclusivament a Internet, no caldrà convertir el senyal digital en analògic per mitjà de mòdems, com actualment succeeix. El senyal s’enviarà digitalitzat i així circularà fins al receptor. D’aquesta manera la capacitat de transmissió augmentarà enormement i serà possible la circulació de potents multimèdia.

Un segon requisit en aquesta revolució comunicativa és una adequada tècnica de compressió de les dades que hagin de circular per les xarxes. Cada imatge de vídeo conté milions de bits, de manera que, en cas de no aplicar cap tècnica de compressió d’aquestes dades, una pel·lícula d’una hora de durada exigeix uns 180 cd-roms, mentre que quan es fan servir aquestes tècniques n’hi ha prou amb un cd-rom. El mateix s’esdevé amb les emissions audiovisuals, ja que és igualment inviable haver d’enviar sense comprimir tots els milions de bits de què consta una emissió. És impensable. Però l’aplicació de les tècniques de compressió adequades permeten reduir la informació necessària que s’ha de transmetre fins al 0,5% de l’“original”, encara que normalment el percentatge que es transmet se situa sobre el 5%.

Les tècniques de compressió consisteixen a estar-se de gravar o d’emetre les dades dels pícsels (cadascun dels punts en què es divideix la imatge) que es mantenen invariables entre una imatge i la següent. Tenint en compte que les emissions de televisió consten de 25 imatges per segon, és fàcilment imaginable les enormes possibilitats de reducció que aquesta idea comporta. Per exemple, si una persona es desplaça dins d’un mateix escenari, no cal transmetre les imatges d’aquest escenari, ja que romanen fixes a la pantalla. L’emissor emet només les informacions que canvien i que corresponen a les de la persona en moviment.

El sistema de compressió que més ha incidit en la producció dels multimèdia es l’anomenat MPEG (Motion Picture Expert Group), que redueix la imatge dues-centes vegades. Per visionar aquests productes comprimits es necessita una targeta acceleradora, element que ha possibilitat una millora formidable en els multimèdia. Actualment, moltes consoles inclouen ja aquestes targetes, que també es poden incorporar als ordinadors. En aquest cas, és possible també fer servir un programa capaç de llegir textos en format MPEG.

Finalment, el tercer ingredient és la tecnologia ATM (Asyncronous Transfer Mode), que optimitza la transmissió de la informació que circula en una mateixa xarxa. Aquesta tecnologia “decideix” segons la demanda les connexions entre les capacitats variables de les diferents línies existents a la xarxa. La informació és dividida en paquets de dades que s’envien a la xarxa de comunicació, on es barregen amb altres informacions, inserint-se en els temps morts comunicatius, fet que augmenta la capacitat del canal per on circula. Abans de ser enviat, cada paquet és codificat perquè no es perdi enmig de les altres informacions. Quan els paquets arriben al seu destí s’ordenen i es reconstitueix la informació original.

Hi ha hagut també altres factors que han intervingut en la revolució de les comunicacions, com poden ser la fi dels monopolis estatals en les telecomunicacions, amb l’obertura dels serveis de telecomunicació al mercat internacional i, per tant, a la competència, així com la convergència dels diversos sectors del món de l’audiovisual que es mantenien separats com a negocis independents, com era la telefonia, els mitjans audiovisuals (ràdio i televisió) i la informàtica.

La xarxa de les xarxes o Internet

Internet ha estat la innovació tecnològica que més impacte ha causat a la societat de la darreria del segle XX. Internet és una xarxa de xarxes informàtiques que permet comunicar tothom amb tothom. El seu desenvolupament espectacular s’ha realitzat gràcies a la introducció massiva dels ordinadors personals a la llar i a la feina. També ha estat decisiu el fet que Internet pugui circular per les línies telefòniques normals, atès que no requereix una gran capacitat de transmissió, perquè la informació que circula és majoritàriament en forma de text, que és la que menys bits necessita, encara que sovint s’interposen fotografies i imatges diverses.

Internet utilitza un llenguatge normalitzat, denominat tècnicament protocol, que permet que qualsevol persona que disposi d’un ordinador, un mòdem i una línia telefònica pugui connectar-s’hi. Aquest protocol és el TCP/IP (Transmission Control Protocol/Internet Protocol), que permet enllaçar i relacionar xarxes locals heterogènies. Un missatge en Internet és dividit en seccions, anomenades paquets, que el TPC col·loca en “sobres” de seguretat, on l’IP posa l’adreça. El sistema mateix troba el camí adient per a arribar a l’adreça del destinatari. La característica de la xarxa és que no hi ha camins predeterminats. Si una via està tallada o saturada dins de la xarxa de connexions, el sistema busca rutes alternatives.

La connexió a la xarxa Internet no es pot realitzar directament des d’un ordinador personal, sinó que s’ha de fer a través d’un intermediari, anomenat servidor, que presta aquest servei i que facilita també el programari adequat. Els servidors són, de fet, sistemes informàtics de grans ordinadors interconnectats permanentment. Cada servidor està connectat pel cap baix a dos servidors més per mitjà de línies de banda ampla. Els abonats estableixen connexió amb aquests servidors, gràcies als qual poden navegar per Internet. La xarxa ofereix l’enorme avantatge de fer possible la connexió en temps real amb qualsevol altre ordinador del sistema, que pot estar situat a l’altra banda del món, abonant la tarifa d’una trucada local.

Per a la connexió, i també per a l’aprofitament dels avantatges que proporciona Internet, cal disposar de tres tipus de programes essencials. Abans que res, cal disposar d’un navegador, un programa que permet recórrer a voluntat la World Wide Web. Una de les raons principals de l’èxit d’Internet ha estat l’aparició de la interfície gràfica mosaic, que ha estat la base dels navegadors actuals, com el Navigator, de Netscape, o l’Internet Explorer, de Microsoft. També cal disposar de programes que permetin utilitzar el servei del correu electrònic i enviar i rebre missatges, com són l’Eudora o el Microsoft Outlook Express. Finalment, convé disposar també del programari que faciliti la “baixada” (càrrega al propi ordinador) dels programes de domini públic (shareware), presents a la xarxa i posats gratuïtament a disposició dels internautes.

Finalment cal que l’usuari tingui connectat el seu ordinador a un mòdem, el dispositiu que converteix les dades digitals dels aparells informàtics en senyals elèctrics analògics utilitzats en les comunicacions electromagnètiques i viceversa. Els mòdems van aparèixer ja els anys cinquanta amb la finalitat que dos o més ordinadors poguessin intercanviar-se dades a través del cable del telèfon. Hi ha mòdems de dues menes: els externs, que es connecten a una porta de l’ordinador, i els interns, que són una mena de targeta que s’acobla directament a l’interior de l’ordinador. Els mòdems han de fer la conversió que tenen encomanada tan ràpidament com sigui possible. Per això, els models actuals solen superar els 28 800 bits per segon (bps), ja que com més diligent és un mòdem més dades es poden convertir per unitat de temps i, per tant, les comunicacions poder ser més ràpides i més barates.

Les quatre funcions principals d’Internet

La xarxa Internet es pot fer servir per a realitzar principalment quatre grans funcions essencials, que són el correu electrònic, la World Wide Web (WWW), els fòrums —llistes de discussió o grups de conversa (chatgroup o newsgroup)— i la transferència de fitxers. El correu electrònic, o e-mail, és una de les funcions principals d’Internet. Com s’ha apuntat abans, permet enviar i rebre d’una part a l’altra del món un escrit a preu de trucada local. De fet, és com tenir a casa o al despatx una bústia oberta al món. A causa de la comoditat que representa enviar així tota mena de missatges, la transmissió de correspondència electrònica ha esdevingut un fet del tot habitual i comparteix amb el correu i el fax les transferències d’escrits d’una adreça a una altra. L’avantatge d’aquest correu és que també pot transmetre imatge i, a més, el contingut del missatge es pot carregar directament en l’ordinador receptor, on per mitjà d’un programa de tractament de textos, és ben fàcil modificar-lo, corregir-lo o completar-lo.

Cada usuari del correu electrònic té una adreça e-mail pròpia, que li permet ser localitzat pels altres ordinadors. En comptes d’un número, com en el telèfon, s’ha ideat una adreça amb lletres, que potser resulta encara més fàcil de memoritzar. Aquesta adreça està formada per diversos mots, en un ordre determinat com per exemple: secedit@grec.com. La primera part identifica la persona o l’entitat; pot estar composta per dos noms que no tinguin més de vuit caràcters separats per un punt. La @ (anomenada arrova i també “ensaïmada”) és un signe convingut que es posa després del nom. Després, s’indica la identificació del servidor, el qual pot estar també compost per dos noms. Sovint, quan es tracta d’una institució, s’assenyala després del nom del servidor una abreviatura que indica el tipus d’entitat (com . gov, que vol dir organisme governamental o .ac, organització universitària). L’última indicació fa referència al país on es troba l’ordinador (com .es en el cas d’Espanya).

Juntament amb el correu electrònic, la World Wide Web és el servei més popular d’Internet. Es tracta d’una mena de “teranyina mundial”, composta per milions de pàgines que els usuaris col·loquen a la memòria dels servidors. Aquests textos són, de fet, hipertextos (vegeu “L’hipertext”), perquè permeten accedir a una informació complementària o saltar a una altra web, a través de paraules clau o d’icones determinades (interconnexions), formades igualment per textos, sons o imatges. Gràcies a moderns llenguatges de programació, és possible que la pàgina web presenti algunes característiques especials com, per exemple, animacions breus, informacions posades al dia i, fins i tot, una certa interactivitat. El llenguatge de la web és el HTLM (Hypertext Mark-up Language), que és força fàcil de fer servir.

Cada web té una adreça anomenada URL (Uniform Resources Locator), que està formada per dues parts principals. Per exemple, la web d’Enciclopèdia Catalana és http://www.enciclopedia-catalana.com. La primera part indica el tipus de contingut de la pàgina; aquí, http:// assenyala que és una web, però n’hi pot haver d’altres. La segona part identifica el proveïdor i el nom de l’ordinador on és guardada la web. Hi ha una tercera part, que pot no estar present, que dirigeix l’ordinador cap a l’adreça desitjada i que indica algunes dades del fitxer d’accés.

La gran quantitat de pàgines web que existeixen actualment dificulta la recerca d’una determinada informació si no se’n coneixen dades concretes o la seva adreça. Per aquest motiu s’han creat els “buscadors”, uns programes que cerquen les adreces desitjades per mitjà d’un sistema de paraules clau o per l’exposició de menús. Hi ha diverses dotzenes de buscadors, alguns d’ús general i d’altres més específics, que permeten sovint orientar la navegació cap al port desitjat. La majoria de les pàgines web es poden carregar a l’ordinador i, per tant, poden emmagatzemar-se a la memòria per tal de consultar-les més tard o imprimir-les.

Els fòrums de discussió (newsgroup) són llocs d’Internet on es poden debatre temes concrets amb altres usuaris de qualsevol part del planeta. N’existeixen milers, d’aquests grups, i tracten d’una gran diversitat de qüestions, que van des del futbol fins als jocs, l’actualitat o la feina; de vegades, però, simplement són grups d’amics que comparteixen alguna afició. La “conversa” es porta a terme mitjançant les frases que s’escriuen amb l’ajuda del teclat i que un programa especial envia i rep del fòrum. Cada grup de conversa és anomenat canal, mentre que el nom tècnic d’aquest servei interactiu és l’Internet Relay Chat o IRC. Els canals estan controlats per ordinadors anomenats servidors IRC.

A banda de les converses col·lectives, és possible fer servir l’ordinador com un telèfon (Internet phone o I-phone), però cal disposar d’un micròfon i uns altaveus connectats a l’ordinador personal, i també d’una targeta de so. Tots dos interlocutors han de tenir aquest equip i un programa compatible. L’avantatge d’aquest sistema és que totes les trucades costen com una de local. En aquest mateix sentit, també són factibles els serveis de videotelèfon o de videoconferència, encara que la qualitat de la imatge ara per ara no és gaire bona. A més, a través d’Internet, també es poden “telecarregar” jocs, si bé molts s’han de pagar. Hi ha força grups de conversa que es dediquen a comentar tàctiques per a jugar o que donen pistes que ajuden a arribar al final dels jocs que estan més de moda.

Finalment, la quarta gran funció d’Internet són les transferències de fitxers entre ordinadors. Per mitjà del File Transfer Protocol o FTP, és possible carregar programes oferts per altres usuaris, generalment d’ús públic i gratuït. Els programes buscadors proporcionen també informació sobre com cercar i trobar aquests fitxers, usualment emmagatzemats en els anomenats servidors FTP, que solen tenir una adreça URL que comença amb la denominació ftp:// per tal de fer més fàcil la seva localització.