Els edificis, un refugi estable

Edificis de tota mena

L’ésser humà, a diferència de quasi tots els altres mamífers, no té el cos recobert d’un pèl espès que el resguardi del fred, raó per la qual ha estat definit com el “simi nu”. Per a protegir-se de la intempèrie, doncs, necessita una “pell artificial”, que és la roba, qüestió de què tractarem a “Els vestits”. Però, a més, com molts altres animals que fan un niu o que tenen un cau, l’ésser humà també ha sentit des de sempre la necessitat de tenir un refugi més estable per a viure-hi i descansar-hi. És la casa.

La casa no tan sols serveix per a resistir els rigors del clima, sinó que també acompleix la funció de ser un lloc privat i protegit on és possible guardar els objectes personals. En la prehistòria, aquests objectes potser es reduïen a alguna pedra esberlada, unes quantes pells i una petita reserva d’aliments. En canvi, avui, les nostres cases són plenes de tota mena de coses, que fan més o menys nosa o servei i per a les quals sovint ens costa trobar un lloc a causa d’una perenne manca d’espai.

En els orígens de la humanitat, no existien edificis de diferents tipus. Tan sols hi havia habitacles, que consistien generalment en cabanyes construïdes amb materials diversos. Però ja en temps molt remots, immediatament després de la descoberta de l’agricultura, van aparèixer almenys dos tipus d’edifici dotats de funcions pròpies. L’un era el temple, un lloc sagrat dedicat al culte, i l’altre, el magatzem, un espai destinat a guardar-hi les collites, les quals havien de protegir-se especialment de les rates i d’altres animals. També els habitacles van anar diferenciant-se a mesura que la societat es diversificava, i així, per exemple, el palau reial era força ben diferent de les cabanes dels camperols.

La història de la casa té moments d’enorme interès (vegeu “Breu història de l’habitatge”). Direm només que és un llarg procés, que ha conduït a la situació actual, en què les ciutats estan formades per edificis molt diferents. La major part continuen essent habitatges, però també hi ha nombrosos immobles construïts i utilitzats per a altres finalitats, com escoles, esglésies, hospitals, casernes, oficines, instal·lacions esportives, estacions de tren, fàbriques, cinemes o centres comercials. Tots presenten una estructura constructiva amb característiques comunes, pel fet que els materials emprats són gairebé sempre els mateixos (ciment, acer, maons, etc.), però hi ha profundes diferències pel que fa a l’aspecte interior i exterior, al repartiment dels espais i a la distribució interna de les estances, atès que les funcions que tenen encomanades són ben diferents en cada cas. Com que, en aquest article, no podem descriure tots els tipus de construcció, tractarem d’una manera més aprofundida l’edifici més estès i conegut: el bloc de pisos.

Les tècniques de la construcció

És difícil prendre consciència de com és de complexa la construcció d’una casa. Estem tan acostumats a disposar de totes les comoditats, com són la llum, l’aigua, el gas o la calefacció, que sovint no pensem en el llarg i delicat procés que hi ha darrere d’aquest confort. A l’interior de les parets de la casa, però, hi ha circuits de canonades i de cables de tota mena. Pel que fa a la construcció d’aquestes parets, dels paviments i dels sostres, es tracta d’un procés que requereix un dispendi notable d’energia, una cura particular i força traça i experiència.

L’estructura

Diferents menes de fonaments d’una casa o un edifici. Els fonaments, tant si són de sabates, pilons o engraellats, constitueixen el suport de l’edifici i en distribueixen la càrrega per una àrea ampla de terreny.

ECSA

Resulta difícil d’individualitzar els elements que constitueixen l’estructura que aguanta un edifici, ja que generalment queden amagats en els sostres, sota els paviments o a l’interior de les parets o del subsòl. Si els volem identificar, ens caldrà visitar una obra durant les primeres fases de la construcció, quan solament se n’ha aixecat el que s’anomena l’esquelet, és a dir, l’estructura que sosté l’edifici o estructura portant.

Es pot observar fàcilment que aquesta estructura s’articula en elements horitzontals i verticals. Els elements horitzontals són les bigues, que tenen la funció de sostenir directament qualsevol càrrega i de transmetre-la als elements verticals, formats pels pilars o parets, els quals transfereixen aquesta càrrega al terreny a través dels fonaments.

Les bigues presenten una forma allargada i es deformen sota l’acció de les forces externes. Per aquesta raó, han de ser fetes amb materials capaços de suportar grans esforços, com són la fusta, l’acer i el formigó armat. Les bigues se solen col·locar en forma de graella, de manera que algunes d’elles (bigues secundàries) reposen sobre les de dimensions superiors (bigues principals), les quals són sostingudes pels elements verticals de l’estructura. Als espais que queden entre les bigues es posen unes peces de ceràmica especials, denominades revoltons. S’obté així un embigat continu, sobre el qual es disposa el paviment, un cop preparada la base.

En les construccions modernes, els elements portants verticals són gairebé sempre els pilars, unes columnes que recorren l’edifici en tota la seva alçada. Estan connectats entre ells per les parets, anomenades parets de tancament. Avui, els pilars són fets sobretot d’acer o de formigó armat.

Al punt en què els pilars i les parets portants d’una construcció entren en contacte amb el sòl, les càrregues han de ser transmeses al terreny de manera que el sòl les pugui suportar. Per això és necessari realitzar “mecanismes de transició”, que anomenem fonaments. No hi ha cap terreny que pugui suportar una pressió directa tan intensa i concentrada com la que prové dels pilars i de les parets. Si el pilar d’una construcció de tres o quatre pisos reposés directament sobre el sòl, penetraria el terreny, s’enduria amb ell tot l’edifici i en provocaria l’esfondrament. La manera de solucionar-ho consisteix a augmentar la superfície de suport de l’estructura vertical quan toca el terra, de tal manera que la càrrega es distribueixi per una ampla àrea de terreny.

Els fonaments són, doncs, els elements subterranis que constitueixen la base de suport d’una construcció sobre el terreny. Presenten diferències notables de forma, d’extensió, de profunditat i de materials, segons el tipus d’edifici que han de sostenir i del terreny sobre el qual s’aixequen. Abans de la construcció dels fonaments pròpiament dits, cal realitzar unes operacions prèvies consistents en l’estudi de les característiques hidrològiques i mecàniques del terreny i la seva preparació, que pot comportar treballs de consolidació, de drenatge i d’altres.

La “closca” externa d’una construcció és formada per les parets exteriors, la teulada, les portes i finestres, els soterranis i el sostre sanitari. Les parets exteriors poden ser fetes amb materials i tècniques diversos. La tècnica més freqüent consisteix a ajuntar convenientment petites peces, sobretot maons de ceràmica o blocs de formigó. Els maons, la grandària dels quals permet sostenir-los amb una sola mà, són col·locats pel paleta, que aplica entre dos maons una capa de morter, una mescla formada d’aigua, sorra i ciment (calç o guix).

En els últims decennis, amb l’aparició de nous equips i maquinària, s’ha anat estenent una altra tècnica de construcció de les parets exteriors, que consisteix en l’acoblament de grans panells prefabricats constituïts d’una o més capes de material, generalment de ceràmica o de formigó. En alguns casos també es fan servir planxes de fusta. L’adopció d’aquesta tècnica comporta alguns avantatges, com són l’estalvi de mà d’obra i una gran rapidesa en el temps de construcció, però obliga a concebre l’edificació amb unes dimensions múltiples de les dimensions del panell prefabricat utilitzat.

La tria del material i de les tècniques de construcció de les parets exteriors respon a diverses necessitats. En primer lloc, són importants la disponibilitat i el cost dels materials a l’indret on es pretén bastir l’edifici. Així, a les regions amb boscos abundants, com poden ser els països del nord d’Europa o de l’Amèrica del Nord (o a l’alta muntanya), es construeixen cases amb les parets exteriors de fusta, mentre que les cases amb parets de pedra es poden veure on hi ha pedreres a la vora. Actualment, s’utilitza molt la ceràmica i el formigó, ja que són productes que s’obtenen de primeres matèries presents a bastament arreu del territori i, en qualsevol cas, fàcilment transportables, per la qual cosa tenen un cost relativament moderat. En segon lloc, la tria de les tècniques de construcció es veu condicionada per l’eventual funció portant de les parets exteriors. Efectivament, si les parets del perímetre d’un pis són les parets mestres que pertanyen a l’estructura de l’edifici, han de ser fetes de manera que suportin les sobrecàrregues; per tant, tindran un gruix superior, que s’obtindrà col·locant més maons o pedres en el cas de les parets fetes amb elements petits, o bé disposant més capes de material en el cas dels panells prefabricats. Finalment, un tercer factor que influeix en la manera de construir les parets exteriors és la funció que tenen de protecció tèrmica contra les baixes (o altes) temperatures.

Diferents tipus de finestres segons el nombre i la forma de les fulles i el sistema d’obertura, que pot ser corredís, de guillotina, basculant, pivotant o d’acordió.

ECSA

És ben sabut que la calor es transmet d’un cos amb una certa temperatura a un altre amb una temperatura més baixa. La paret exterior té, doncs, la funció d’esmorteir aquesta transmissió (o conducció) de calor. Els diversos materials que la componen presenten diferents graus de resistència tèrmica, o sigui, de resistència a la “filtració” de la calor. El metall té una resistència tèrmica molt baixa, i per això no se’n recomana l’ús per a la construcció de les parets exteriors. Pel que fa als altres materials de construcció, presenten una resistència tèrmica de grau variable: és moderadament baixa en les pedres, una mica més alta en els maons i el formigó, i encara més alta en la fusta.

Si es fa una paret exterior amb cambra d’aire, és a dir, deixant un espai entre els maons o els panells de la banda de fora i els de la banda interior, l’aire, en quedar-hi atrapat, presenta una bona resistència tèrmica, i contribueix d’aquesta manera a millorar la resistència tèrmica global de la paret. A més, avui, les cambres d’aire són sovint emplenades amb materials aïllants, com és el cas del poliestirè i del poliuretà expandits, que són dos compostos sintètics derivats d’hidrocarburs; amb materials granulars, com són la perlita (roca volcànica esmicolada) o la vermiculita (material de naturalesa semblant a la mica); amb argiles, o bé amb materials fibrosos, com ara la llana o fibra de vidre, utilitzada també per a l’aïllament d’embigats i de sostremorts.

Les finestres són unes parts de les parets una mica especials. Concebudes i projectades per a permetre l’entrada d’aire i de llum a cada estança de l’edifici, aquesta mateixa demanda té el desavantatge de convertir-les en un element de feblesa de les parets exteriors pel que fa a la dispersió de la calor. Certament, quan el clima és rigorós, la calor de les estances tendeix a passar de l’interior cap a l’exterior sobretot a través de la superfície vidrada de les finestres, que, en tenir un gruix limitat, presenten un baix nivell de resistència tèrmica. A fi d’esmorteir aquest fenomen, sovint s’empren els dobles vidres, formats de dues làmines de vidre separades per una cavitat d’aire d’uns quants mil·límetres de gruix. Les tres capes de material (dues de vidre i una d’aire que hi roman empresonat) confereixen a la finestra una hermeticitat i una resistència tèrmica molt superiors a les d’una simple superfície de vidre.

Entre les diferents parts que delimiten externament l’edifici, la que queda més exposada al sol, la pluja i la neu és, naturalment, la teulada, les característiques constructives de la qual hauran de facilitar sobretot l’escolament de l’aigua de pluja, i potser de la neu, que hi pugui caure. Per aquest motiu, les teulades són formades generalment de superfícies inclinades, anomenades vessants. La inclinació dels vessants de la teulada és més accentuada allà on les precipitacions són més abundants, en particular a l’alta muntanya o als països nòrdics, mentre que a les regions temperades els vessants són rebaixats i als països amb clima àrid, de vegades, la coberta és fins i tot plana. Així doncs, és essencialment el clima del lloc on es construeix l’edifici allò que determina la tipologia de la teulada, element que constitueix una de les característiques principals de l’estil arquitectònic de les diverses regions.

La teulada és formada pel revestiment de la coberta, que ha d’evitar la filtració de l’aigua, i per l’estructura portant, que té la funció de sostenir tant el revestiment com tot allò que s’hi dipositi, especialment la neu. L’estructura portant està constituïda de bigues inclinades, fetes de materials diversos, com poden ser la fusta o l’acer o, més recentment, el formigó armat. Aquestes bigues, que recolzen sobre les parets o sobre els pilars, sostenen el que s’anomena el petit entramat, és a dir, els elements sobre els quals es col·loca el revestiment de la coberta.

El revestiment de la coberta generalment és fet de petites peces de ceràmica, que anomenem teules. Són planes o ondulades i es disposen sobreposades convenientment de manera que garanteixin la continuïtat de la superfície de la coberta. L’ús de les teules és molt estès, gràcies al fet que la primera matèria, l’argila, resulta fàcil de trobar i de treballar i, a més, la col·locació d’aquestes peces és molt senzilla.

En funció dels recursos disponibles (i de la seva localització geogràfica), el revestiment de la coberta també es pot fer d’altres materials, com fusta, pedra, fibres vegetals, productes metàl·lics i sintètics o a base de formigó.

Com ja hem comentat, les cobertes planes són característiques de les construccions mediterrànies càlides, com també de les regions en què plou molt de tant en tant. L’estructura de suport de la teulada plana és un embigat normal, en què les bigues són col·locades horitzontalment. La coberta ha de ser un autèntic revestiment que protegeixi del perill de filtració de l’aigua, per la qual cosa ha de ser feta de materials que n’assegurin la impermeabilitat, com ara feltres enquitranats o embetumats.

En tots els tipus de teulada, és necessari conduir l’aigua que s’escola per a evitar que s’escorri al llarg de les parets exteriors de l’edifici, cosa que podria malmetre-les, i que el degoteig xopi el terreny que envolta els fonaments. Amb aquesta finalitat, la teulada disposa de canalons. Els canalons presenten una lleugera inclinació i condueixen l’aigua a unes canonades verticals, els baixants, que desemboquen en els col·lectors connectats a la xarxa del clavegueram o en fosses d’escolament, que són una mena de dipòsits sota terra, plens de grava, pensats perquè el terreny absorbeixi l’aigua a una distància de seguretat respecte de l’edifici.

L’objectiu de mantenir l’aigua lluny de l’edifici també es persegueix amb altres pràctiques constructives per a les parts que estan en contacte directe amb el sòl, generalment ric en aigua. En general, la planta baixa d’un edifici es construeix sobre una planta totalment o parcialment soterrada (soterrani), o almenys sobre un sostre sanitari, és a dir, una cavitat airejada d’alguns decímetres d’alçada. Una i altra separen la part habitable de la casa del subsòl i estan construïdes de tal manera que s’eviti el pas d’aigua o d’humitat del terreny a l’edifici.

A l’interior de l’edifici hi ha generalment moltes estances, les unes al costat de les altres o superposades, i connectades entre elles per recorreguts horitzontals o verticals, que constitueixen els elements de partició interna. Les superfícies de partició horitzontal són els sostres, que formen la part superior de l’estança de la planta inferior i, al mateix temps, la base de suport dels paviments de les estances situades a la planta superior. Les diverses estances queden separades en sentit vertical per mitjà de les parets interiors o envans, que poden ser fetes de maons o bé de panells prefabricats compostos de materials variats, i la comunicació entre elles és assegurada per les portes.

El desplaçament de les persones d’una planta a l’altra queda assegurat per les escales o pels ascensors. Les escales han de ser projectades i construïdes de manera que no presentin cap perill, i per això han d’estar proveïdes de baranes i limitades per passamans a prou alçada per a impedir que un nen els superi. Tant per raons de seguretat com de comoditat, els esglaons dels trams d’escala no han de ser excessivament alts i n’hi ha d’haver un nombre adequat. Cal tenir en compte que un usuari distret podria no adonar-se d’unes escales formades únicament per un o dos esglaons, mentre que els trams d’escala amb més d’una dotzena d’esglaons poden ser fatigants per a algunes persones. Les escales s’haurien de completar amb els ascensors, especialment en els edificis públics, per a facilitar la circulació de persones amb mobilitat reduïda.

Els ascensors són presents en molts edificis i poden estar situats a l’interior de l’immoble o també, tot i que menys freqüentment, a l’exterior. Les parts elementals d’aquest aparell són la cabina, el motor, generalment elèctric, i el grup tractor, que en ser accionat pel motor fa possible el moviment de pujada o baixada de la cabina per mitjà d’uns cables d’acer, que es desplacen per una politja acoblada al grup tractor i dels extrems dels quals pengen la cabina i un contrapès.

Tenir una casa

Des de la prehistòria, l’ésser humà ha sentit sempre la necessitat de tenir una casa. I avui, sortosament, quasi tothom en té una, si més no als països desenvolupats; en algunes grans ciutats del Tercer Món, però, milers de persones viuen al carrer o en refugis improvisats que de cap manera no poden definir-se com a “cases”. Amb tot, l’expressió “tenir una casa” pot tenir dos significats diferents, ja que assenyala la disposició d’un pis on viure o bé el fet de ser-ne també el propietari.

Hem dit que als països desenvolupats gairebé tothom disposa d’una casa; ara bé, no pas tothom n’és sempre propietari, ja que molts europeus viuen en cases o pisos llogats. Però des del punt de vista de gaudir d’un habitatge, no existeix cap diferència. I és que la llei preveu que el llogater sigui “amo i senyor” del seu habitatge i que pugui fer-ne un ús lliure, encara que li està prohibit de modificar-ne les estructures fonamentals si no és amb el consentiment del propietari. Amb tot, el fet de no ser el propietari de la casa on es viu pot crear certs problemes econòmics, centrats sobretot en els lloguers generalment alts que cal pagar, en especial a les grans ciutats, on, a més, sovint és difícil trobar pisos lliures i a bon preu.

Per tal de resoldre el problema de l’habitatge, alguns governs elaboren plans específics amb avantatges econòmics i fiscals, i promocionen la construcció de cases amb fons públics que es posen a la venda a preus molt ajustats. Tot i això, les construccions d’aquesta mena solen ser insuficients, de manera que el problema d’un habitatge digne per a tothom continua existint.

Les instal·lacions

Esquema de la instal·lació d’un sistema de calefacció central en un edifici de tres plantes amb distribució del tipus de paraigua. Una font de calor escalfa l’aigua de la caldera (2), que és enviada al dipòsit o vas d’expansió (1). L’aigua calenta es distribueix per les diferents estances que s’han d’escalfar, on la calor és cedida a l’aire per mitjà de diferents radiadors (4). L’aigua circula pels radiadors, s’hi refreda, conflueix en una canonada descendent i, finalment, realimenta la caldera (3).

ECSA

Tots els edificis moderns estan equipats d’instal·lacions diverses, que permeten proveir l’edifici de diferents menes de serveis. Les més importants són: la instal·lació de l’aigua, que proveeix d’aigua neta, calenta o freda, i recull l’aigua bruta; la instal·lació de la calefacció, que té la funció d’incrementar la temperatura ambiental; la instal·lació elèctrica, que serveix per al transport de l’energia necessària per a il·luminar les estances i posar en funcionament els electrodomèstics i altres aparells, i la instal·lació telefònica, que permet la comunicació amb l’exterior.

La presència d’aquestes instal·lacions a l’edifici pot considerar-se la innovació més important pel que fa a la manera moderna de viure. En el passat, la vida era ben diferent. Per a netejar o per a cuinar calia extreure l’aigua dels pous, per a escalfar-la es requeria una llar de foc, i per a comunicar-se amb l’exterior calia sortir de casa.

El proveïment dels diversos serveis per mitjà de les instal·lacions d’un edifici és només la part final d’un sistema molt més complex, que pressuposa l’existència d’una xarxa de canalitzacions que travessa el subsòl i que forneix del que cal cada construcció. Existeix una autèntica ciutat subterrània poblada per canonades de diàmetres i formes diferents, amb pous de registre i conductes de ventilació. Per aquests tubs passen l’aigua, el gas, l’energia elèctrica o els cables telefònics. Les canonades, que van protegides convenientment, són disposades a diverses profunditats segons el subministrament que transporten. Del conducte principal, que sol anar per sota els carrers, parteixen tubs més petits que es connecten amb les instal·lacions dels edificis. Per motius estètics, a l’interior dels edificis, els tubs i els diversos conductes de fils i cables es fan passar normalment per sota el paviment o per dintre les parets.

Pel que fa a la instal·lació del subministrament de l’aigua, cal notar que una casa actual necessita aigua corrent en diverses estances. En aquest sentit, la tasca del projectista consistirà a establir-ne els punts de distribució, a fi d’organitzar adequadament el conjunt de la instal·lació. Per tal d’evitar despeses excessives en la construcció d’aquesta instal·lació, un recurs freqüent consisteix a disposar les estances que requereixen aigua les unes al costat de les altres o superposades, de manera que el recorregut de les canonades sigui al més curt i recte possible. En efecte, si ens fixem en la distribució de les estances dels edificis, podem observar fàcilment que sovint la cuina i el bany tenen una paret comuna o són molt pròxims, o que les cuines i els lavabos dels diversos pisos estan superposats.

Així doncs, la instal·lació de l’aigua és formada bàsicament per un sistema de canonades que van en sentit vertical i horitzontal, encara que sempre amb un cert pendent. Aquest sistema de tubs va connectat a la xarxa municipal de conducció, des d’on es distribueix l’aigua. En cas que no existeixi aquesta xarxa, el subministrament es realitza per mitjà de pous o cisternes que recullen l’aigua de la pluja o de la neu.

Per tal que l’aigua arribi a totes les parts de l’edifici, cal que a la xarxa de conducció hi hagi prou pressió per a portar-la fins als pisos més alts. Si això no és possible, s’haurà d’instal·lar bombes d’aigua que portin aigua a un dipòsit col·locat al nivell més alt de l’edifici, des del qual podrà baixar, per la força de la gravetat, als pisos inferiors. També s’hi pot instal·lar un grup de pressió, que consta d’un dipòsit, tancat hermèticament, que conté aire comprimit; un sistema de bombes, que s’accionen elèctricament, envia l’aigua al dipòsit i comprimeix l’aire fins que s’aconsegueix prou pressió per a propulsar l’aigua per la xarxa de distribució de l’edifici.

Els tubs de la instal·lació de l’aigua estan normalment encastats en les parets o circulen per sota del paviment. Les dimensions dels tubs depenen de la quantitat d’aigua que necessita l’edifici en qüestió en el moment de més demanda. En un bloc de pisos format d’una desena d’habitatges, les canonades principals poden tenir un diàmetre aproximat de 20 mm, mentre que els tubs de la xarxa, talment com les branques d’un arbre, tendeixen a estrènyer-se a mesura que s’allunyen del sortidor i arriben als punts d’utilització. Els lavabos, les banyeres i les dutxes estan dissenyats de manera que puguin rebre i contenir l’aigua que es fa servir, i desguassar-la després. A més, han de ser fets amb materials que garanteixin les condicions higièniques i de resistència, com la porcellana, el gres o l’acer inoxidable.

Els tubs de desguàs dels diversos aparells higiènics conflueixen en tubs més grans que porten l’aigua, per la força de la gravetat, fins al nivell del carrer i d’aquí al clavegueram. Per a fer possible l’escolament de l’aigua, fins i tot els tubs que anomenem horitzontals han d’estar una mica inclinats i tenir prou diàmetre per a no embussar-se fàcilment.

Referent a la instal·lació de la calefacció, avui disposem de tot un ventall de sistemes diversos que permeten escalfar els edificis. Ara bé, no tots els sistemes poden considerar-se pròpiament instal·lacions. La llar de foc, per exemple, no es pot dir que sigui una autèntica instal·lació en la mesura que resulta un sistema poc eficaç des del punt de vista tèrmic, atès que bona part de la calor s’escapa per la boca de la xemeneia enduent-se una gran quantitat d’aire de l’estança, necessari per a la combustió de la flama. Les estufes (de llenya, de querosè o de gas) tampoc no responen al que entenem per instal·lació, tot i que l’efecte tèrmic que produeixen és més eficient que el de les xemeneies, pel fet que la calor no solament es transmet per radiació, sinó també per convecció. Efectivament, al voltant de l’estufa i del seu tub, es crea un corrent d’aire calent que permet una millor difusió de la calor per l’estança.

Les instal·lacions de calefacció modernes estan constituïdes per un conjunt d’aparells que produeixen i distribueixen la calor per tots els departaments de l’edifici. El sistema més senzill, i més utilitzat actualment, consisteix a produir calor cremant un combustible en una caldera de calefacció central, situada en un indret ben ventilat de l’immoble o de la casa, i distribuir-la per totes les estances de l’habitatge mitjançant un fluid que circula per unes canonades.

Les instal·lacions de la calefacció es diferencien, principalment, pel tipus de combustible i de fluid escalfador que fan servir. El carbó va ser el combustible de les primeres installacions centralitzades. Però les dificultats del transport, a més de l’alt grau de contaminació que originava, en van comportar ben aviat la substitució per altres combustibles com, en primer lloc, el gasoli i el metà. El gasoli és bombejat des dels camions cisterna, que en proveeixen els dipòsits de combustible de cada edifici, des dels quals arriba automàticament als cremadors de les calderes centrals. El gas o el metà, en canvi, arriba directament als cremadors a través dels conductes de la xarxa general.

La calor generada per la caldera de la calefacció pot distribuir-se de diverses maneres. Sovint es fa servir l’aigua calenta, i en alguns casos l’aire calent. En el circuit de distribució, l’aigua escalfada a la caldera es fa més lleugera i tendeix a pujar per les canonades d’anada. En passar pels radiadors col·locats a les estances, es refreda i tendeix a baixar per les canonades de tornada fins a la caldera. D’aquesta manera, s’instaura un moviment lent però constant de l’aigua, afavorit sovint per l’ús de bombes elèctriques. L’aigua calenta cedeix calor a l’ambient per convecció i per radiació a través de l’àmplia superfície dels radiadors, uns aparells que normalment són de ferro colat o d’acer.

La distribució de la calor també es pot dur a terme per mitjà de l’aire calent. En aquest cas, no cal la presència de radiadors, ja que l’aire s’introdueix directament a les estances a través d’unes obertures especials. Aquest sistema, a diferència dels anteriors, no és silenciós, particularment si se sotmet el moviment de l’aire a grans velocitats. A més, la xarxa dels conductes fa molt d’embalum. Per tot això rarament s’utilitza en cases de pisos. Més aviat es fa servir per a escalfar grans espais com, per exemple, instal·lacions esportives, àrees comercials, cinemes o gran restaurants, amb la qual cosa s’evita haver de posar-hi un gran nombre de radiadors. L’avantatge principal d’aquest tipus d’instal·lació rau en el fet que permet incorporar altres funcions (humidificació, ventilació i refredament) emprant les mateixes canonades. Efectivament, quan l’ambient és calorós, s’activen uns serpentins refrigerants per a refredar l’aire, que, a través dels mateixos conductes, refresca els diferents ambients.

Existeixen també altres sistemes de calefacció que s’estan desenvolupant actualment i que pretenen reduir el consum energètic i frenar la contaminació. Per exemple, hi ha instal·lacions que, per a escalfar el fluid, en lloc de cremar combustible capten l’energia solar mitjançant cèl·lules fotovoltaiques, col·locades a les parets de l’edifici (vegeu “Les fonts d’energia”).

A fi de poder gaudir d’unes condicions ambientals confortables i evitar un malbaratament costós d’energia, també és convenient que la carcassa externa de l’edifici estigui construïda de tal manera que la calor acumulada al seu interior s’hi mantingui al màxim de temps possible.

A més dels sistemes d’aigua i de calefacció, els habitatges moderns estan proveïts d’altres instal·lacions que garanteixen uns serveis que avui considerem indispensables, si bé es tracta d’instal·lacions que, certament, poden ser absents en blocs d’habitatges d’àrees socials degradades o en edificis vells no reformats o utilitzats en períodes curts de l’any.

Les conduccions del gas domèstic han de complir les condicions de seguretat establertes per la llei, amb la finalitat d’evitar-ne fugues i explosions, que podrien ser molt perilloses per a les persones i els edificis. Els conductes són generalment de ferro galvanitzat i s’instal·len de manera que puguin ser fàcilment inspeccionats. La normativa estipula que els tubs de les conduccions que van connectats a la xarxa i que permeten la distribució del gas per tot l’interior de l’edifici es disposin a l’exterior. Les extensions que abasten els diversos pisos i que inclouen un comptador es fan mirant que el recorregut sigui el mínim. A més de l’enllaç amb la xarxa urbana de proveïment de gas, que és actualment la pràctica més estesa, també hi ha altres maneres d’abastar la instal·lació, com pot ser amb dipòsits autònoms, que cal situar a l’aire lliure i a una distància de seguretat determinada respecte de l’edifici, o amb bombones portàtils que es poden tenir a l’interior de l’habitatge.

La instal·lació elèctrica d’un edifici, connectada a la xarxa pública de distribució d’energia, es fa servir per a la il·luminació general i de cada casa, com també per al funcionament d’un bon nombre d’electrodomèstics i d’aparells diversos. Les conduccions elèctriques a l’interior d’un edifici estan molt ramificades, per la qual cosa se subdivideixen en circuits diferents segons les estances (vegeu “Electricitat i magnetisme”).

Altres instal·lacions d’ús corrent són: la del telèfon, els cables del qual s’ha de procurar que no coincideixin amb les conduccions elèctriques; la del televisor, que a més de requerir una connexió a la xarxa elèctrica és molt recomanable de connectar a una antena exterior, situada a la teulada del mateix edifici, o la de l’intèrfon, que és un aparell telefònic molt senzill destinat a posar en contacte espais diferents de l’interior d’un mateix edifici, generalment els pisos amb la porteria o amb el portal. Quan l’intèrfon va connectat a un circuit tancat de televisió, es parla de videòfon. Actualment, a més, comencen a difondre’s les instal·lacions pròpies destinades a les comunicacions digitals, com el cable òptic o l’antena parabòlica.

Els materials de construcció

En descriure les diverses parts que componen un edifici, hem citat els materials que s’utilitzen per a la construcció. En són molts i alguns s’han fet servir des de temps antics, com ara la pedra, la ceràmica (maons i teules), el vidre, l’aram o la fusta. D’altres, en canvi, han estat introduïts en èpoques més recents, com és el cas de l’acer i del formigó armat. Finalment, en els darrers decennis, s’ha estès també l’ús dels materials plàstics.

En el transcurs de la història de la construcció, el predomini d’un material respecte a un altre era fixat principalment per les característiques naturals del lloc. Així, l’abundància d’argila va determinar la difusió de la ceràmica —que és essencialment argila cuita—, i la presència dels boscos, la de la fusta. Avui, en els països desenvolupats, on es disposa d’una vasta gamma de materials fabricats in situ o importats, els criteris que intervenen en la tria dels materials són més lliures i solen ser estètics o bé estan relacionats amb el confort o amb la necessitat d’estalvi energètic, entre d’altres.

Entre els materials de construcció, tenen una especial importància els que constitueixen l’estructura portant. Fins al començament del segle XIX, aquests materials eren la pedra, la ceràmica i la fusta. Des de fa més d’un segle, ho són sobretot l’acer i el formigó armat.

La pedra i la ceràmica

Esquema d’un maó, d’algunes de les seves parts i d’uns quants aparells. En l’aparell a trencajunt, el gruix de la paret coincideix amb l’amplada del maó. Si la paret és tan ampla com la llargada del maó, són corrents l’aparell flamenc (dues peces al llarg de la paret i una de través) i l’anglès (una filada de peces al llarg i una altra de través).

ECSA

La pedra és un material molt abundant a la natura i per això, des de sempre, ha estat utilitzada en tot tipus de construcció. Abans de la introducció de l’acer i del formigó armat, s’utilitzaven sovint blocs de pedra per a construir l’estructura portant vertical dels edificis (parets i pilars), atesa la seva gran resistència a les forces de compressió, és a dir, ni es trenquen ni es deformen quan són sotmesos a un pes considerable. Actualment, però, la pedra s’utilitza en general en forma de lloses per a acabats, com revestiments i paviments. La pedra s’extreu de les pedreres, on ja es comença a treballar el material. De l’argila treballada i cuita s’obté la ceràmica, un material amb què es fabriquen molts elements de la construcció, com per exemple els maons i les teules. Un cop extreta dels jaciments, l’argila es pasta amb aigua perquè adquireixi un alt grau de plasticitat. Seguidament, la pasta obtinguda se sotmet a un modelatge. El producte elaborat és assecat a l’aire lliure o en assecadors artificials i, posteriorment, es cou en forns a una temperatura d’un miler de graus. Al llarg d’aquest procés, el material experimenta unes transformacions físiques i químiques, ja que s’endureix i perd la propietat d’absorbir l’aigua. Els maons són les peces de ceràmica d’ús més antic i continuen essent un component indispensable en gairebé totes les obres modernes. Són utilitzats principalment per a bastir les parets de l’edifici. El maó és un paral·lelepípede d’una grandària i un pes que el fan fàcilment manejable amb una sola mà, mentre que amb l’altra mà s’estén el morter amb l’ajuda de la paleta. També són peces de ceràmica les teules amb què es fa la teulada, que poden ser planes o, més sovint, corbades, en forma de canal, més amples d’un extrem que de l’altre, anomenades llavors teules romanes, teules àrabs o teules rodones. Igualment en aquest cas, la facilitat de treballar l’argila, a més de la lleugeresa i solidesa de l’element que se n’obté, explica la gran difusió d’aquest material en els revestiments de les cobertes.

La fusta

L’encavallada és un sistema de construcció en forma de triangle format essencialment per dues peces rígides inclinades i un tirant que fa de base i que serveix de biga mestra. Aquesta estructura bàsica es pot complicar de diverses maneres quan es tracta de cobrir naus molt amples. Tradicionalment, els elements constituents de l’encavallada eren de fusta, però cada vegada s’usa més el ferro o el formigó.

ECSA

L’ús de la fusta en la construcció ha tingut des de sempre una gran importància a les regions riques en boscos. Als països del nord d’Europa i de l’Amèrica del Nord, la fusta encara s’utilitza, com en el passat, tant per a l’estructura portant dels edificis (pilars i bigues) com per al revestiment de les parets, en virtut de la seva elevada resistència tèrmica.

La fusta és un material fàcil de treballar. Aquesta propietat la va convertir en un dels protagonistes de la construcció en el passat. El que és fascinant i alhora problemàtic de la fusta és el fet que es tracta d’un material generat per un sistema viu. Com a tal, presenta moviment, es dilata o emmalalteix, cosa que en part es pot controlar amb un bon tractament d’assecament i de condicionament, com també amb l’ús de productes que la protegeixen dels insectes i els fongs.

Amb tot, la fusta té dues limitacions fonamentals, que són la forma i la dimensió dels troncs d’arbre de què prové. Això ha esperonat projectistes i fusters a estudiar i fabricar peces de l’estructura de l’edifici o dels acabats compostes de diverses parts de fusta, encastades i encolades o fixades amb claus, visos o cargols. Un exemple de tècnica enginyosa destinada a unir elements de fusta és l’encavallada, formada per dues peces rígides i un tirant com a biga mestra, que es fa servir per a sostenir estructures de pes, com teulades o ponts.

Però en els darrers decennis, les limitacions de la grandària i la forma dels troncs han estat en part superades amb l’aparició de la tècnica del contraplacat. El contraplacat està constituït de làmines de fusta superposades, encolades amb adhesius molt potents, i premsades. Per mitjà d’aquest procés d’encolatge i premsada de planxes primes de fusta es poden obtenir peces de formes i dimensions vàries i originals. A més, per a poder procedir a la reducció de la fusta en làmines per a contraplacar, cal utilitzar exclusivament materials perfectament assecats i de primera qualitat, i per tant sense nusos ni bosses de resina ni marques de fongs o d’insectes. Tot plegat confereix al contraplacat una capacitat de resistència superior en molts casos a la de la fusta massissa tradicional, comparable a la de l’acer o el formigó armat.

Els constructors distingeixen diverses categories de fusta: a) la fusta dura, que té més resistència i duresa i un pes específic més elevat, però que és difícil de treballar, com la de melis, faig, roure o noguera; b) la fusta tova, que es corca fàcilment, però que és fàcil de treballar i pesa poc, com la d’avet, castanyer o pollancre, i c) la fusta fina, amb fibres compactes i fàcil de treballar, cosa que la fa apta per a la fusteria decorativa i permet l’obtenció de làmines primes per a l’aplacat, com la de boix, caoba, robínia, auró, noguera, tec o palissandre.

Ús de la fusta en la construcció

L’ús de la fusta i de fibres vegetals ha estat sempre essencial en els camps de la construcció i el moblatge. A totes les edificacions realitzades fins al llindar del segle XX, l’ús d’aquests materials ha estat la solució senzilla i econòmica a alguns problemes essencials de la construcció o, si més no, al de les particions horitzontals i al de l’estructura de la coberta.

D’altra banda, gràcies al fet que és fàcil de trobar i de treballar, la fusta s’ha fet servir molt en els acabats exteriors (portes i finestres, balcons i proteccions) i interiors (paviments, escales, particions i mobiliari fix) i en la major part dels mobles. En algunes zones, especialment a les regions d’alta muntanya, la fusta forma part també de l’estructura vertical dels edificis, i en molts països les construccions es fan totalment amb aquest material.

Avui, l’ús de la fusta en la construcció és molt menys freqüent que en el passat, ja que ha estat substituïda en determinats usos per altres materials més adients, amb un cost inferior i amb més garanties de qualitat i de durada, com són la ceràmica, el ciment, el plàstic, les resines sintètiques o els metalls. Un dels factors importants que expliquen aquest fenomen és l’augment del cost. En efecte, sobre el cost del producte final, influeix molt el tractament de la matèria en brut, que requereix força temps per tal de completar les diverses fases de processament (tall i escairada a la serradora, assecatge natural o per aire calent, tractaments per a la conservació i per a eliminar defectes de superfície i selecció). També hi influeixen l’alt percentatge de peces rebutjades i el consum secular, que ha reduït enormement les reserves de primera matèria disponibles, concentrades actualment en un nombre limitat de països.

Malgrat aquesta indubtable pèrdua de predominança de la fusta en el camp de la construcció, aquest material encara és força present a les nostres cases. Per tant, és important saber quins són els tipus de fusta que normalment s’utilitzen més en aquest sector i en quins casos el seu ús és preferent.

Abans de tot, farem un repàs de les espècies d’arbre autòctones, és a dir, europees. D’una banda, hi ha les espècies toves (bedoll, vern, pollancre, àlber i til·ler), que es caracteritzen pel seu color clar, s’esberlen fàcilment i són vulnerables als atacs dels corcs. Es fan servir per a la fabricació de mobles corrents, estructures internes, caixes d’embalatge i fustes contraplacades. D’altra banda, les espècies dures o semidures presenten una àmplia gamma de colors que va del blanc de l’auró (mobles i objectes petits), al groc del boix (torn i ebenisteria), al vermell del cirerer (mobles), al marró amb aigües negres o vermelloses de la noguera (mobles), al verdós o groguenc de l’olivera (treballs fins i prestatgeria), al rosat de la perera (talla i marqueteria) i al groc castany del roure i l’alzina (mobles i prestatgeria). També són espècies dures o semidures el castanyer (tancaments, paviments i mobles d’ús corrent), l’om, el pi resinós i el faig.

Un tercer tipus de fusta és el de les espècies resinoses. Hi pertanyen les diverses varietats d’avet (construccions lleugeres), el pi dels Alps (escultura), el xiprer (armaris, ja que emana una olor característica que repel·leix els paràsits de la roba), el melis (portes, finestres i paviments), el pi (treballs genèrics i construccions navals) i el teix (ebenisteria, torn i escultura).

Algunes espècies particularment preuades provenen de fora d’Europa. És el cas de l’auró americà, el banús o eben (de l’Índia, Java i Madagascar; força estimat en ebenisteria), la caoba (d’Amèrica i de les Antilles; usada per a mobles de luxe), el palissandre (de l’Amèrica del Sud; molt valorat per al xapatge), el pi americà (dels Estats Units d’Amèrica; usat per a portes i finestres, gràcies a la seva notable resistència als agents atmosfèrics), el tec (d’Indoxina i Java; per a portes, finestres, mobles i paviments) i d’altres.

L’acer

Amb el vertiginós desenvolupament industrial del segle XVIII i sobretot del XIX es van crear noves demandes en àmbits diversos, entre els quals destaca el transport. La necessitat d’estendre la xarxa ferroviària comportava la construcció, en poc temps, de ponts amb grans arcades i d’estacions de tren que requerien cobertes formidables. Però els materials de què es disposava en aquella època no ho permetien.

Va ser l’acer, el nou producte de la indústria siderúrgica, que començava a adquirir una gran difusió, el que va aportar la solució a aquells problemes de construcció. En efecte, aquest material posseeix una important característica mecànica, com és la capacitat de resistir forces de tracció de molta intensitat. En termes tècnics això significa que una biga d’acer, fins i tot col·locada en sentit horitzontal, pot suportar càrregues considerables sense cedir o doblegar-se.

A diferència del ferro pur, que ofereix poca resistència i duresa i sofreix deformacions plàstiques, l’acer —de fet, ferro amb un percentatge de carboni comprès entre el 0,05 i l’1,70%— és resistent i dur, encara que menys dúctil. A més, les seves qualitats de resistència es poden variar canviant-ne la composició i també amb un tractament tèrmic adequat.

La introducció de l’acer ha obert nous horitzons en la història de la construcció, no tan sols per a les grans estructures, sinó també per als edificis industrials i d’habitatges. Gràcies a la major resistència de l’acer, les peces d’aquest material poden ser de dimensions més reduïdes que les parets de pedra o de maó massissos; a més, confereixen una gran llibertat en la projecció de la planta dels edificis i permeten que l’estructura portant esdevingui l’esquelet de la construcció. Atès que les bigues i els pilars d’acer vénen preparats de fàbrica, a l’obra només cal muntar-los i soldar-los. Evidentment, això redueix de manera considerable el temps d’execució de l’estructura portant de l’edifici.

El formigó armat

El formigó armat és un material compost de formigó i acer (o ferro). Representa, en certa manera, l’aliança de la durabilitat del formigó amb la resistència de l’acer. Al seu torn, el formigó és una barreja de diversos elements: ciment, sorra, grava i aigua. El ciment és un aglutinant, és a dir, un producte que, pastat amb aigua, adquireix, al cap d’un cert temps, una consistència semblant a la pedra. En adormir-se (endurir-se), el ciment lliga la sorra i la grava. El ciment s’obté de margues, unes roques sedimentàries compostes de calcària i argila, que es calcinen (s’escalfen a grans temperatures) i després es trituren finament. Cal tenir en compte també que la sorra i la grava, que s’extreuen de jaciments naturals, han de ser de grandàries diferents per a reduir al màxim els espais buits que queden entre els grànuls.

Pilar de formigó amb l’armadura de ferro o acer i l’encofrat o motlle que conté i dóna forma al formigó fluid.

ECSA

El formigó s’obté pastant aquests components amb aigua en unes màquines especials anomenades formigoneres. De la barreja resulta una massa fluida que s’adorm del tot al cap d’uns dies. En el formigó armat, l’acer i el ferro s’utilitzen en forma de barres i conformen el que s’anomena l’armadura. Les principals fases de l’elaboració d’una peça de formigó armat, com podria ser, per exemple, un pilar, són les següents: primerament, es prepara l’encofrat, que és el motlle que contindrà el formigó fluid i que té la forma que requereix el projecte; a continuació es col·loquen les barres de metall a l’interior de l’encofrat, i, finalment, s’hi aboca el formigó. A partir d’aquí, el formigó comença a adormir-se. Quan assoleix prou consistència per a sostenir-se tot sol, es desmunta i es retira l’encofrat. El formigó armat és un material que reuneix les millors propietats dels seus components ja que, d’una banda, el formigó suporta les forces de compressió i, de l’altra, l’acer suporta les de tracció.

Altres materials

Fins aquí hem tractat els materials més utilitzats en la construcció, però n’hi ha d’altres que també són força emprats a l’hora de bastir edificis com, per exemple, el vidre, l’asfalt, les fibres minerals i els plàstics.

El vidre s’obté de la fusió d’una massa sorrenca, que conté sílice i sals alcalines (carbonats de sodi o de potassi) i òxids (de calci, de bari, de plom o de zinc). El vidre és un material amorf, o sigui, d’estructura no cristal·lina, que presenta unes característiques específiques de transparència, impermeabilitat i resistència als agents químics. En la construcció s’utilitza en forma de làmines primes sobretot en el tancament de finestres, portes i claraboies, i també per a objectes d’ornament i en alguns mobles.

Els materials bituminosos i l’asfalt s’empren en forma de masses semifluides o plàstiques aplicades en fred o en calent en treballs d’impermeabilització. Les fibres minerals s’usen com a aïllants per a parets i embigats, però pel que fa a l’amiant, molt utilitzat abans en la construcció, avui ha estat completament bandejat, perquè es tracta d’un material amb un alt grau de toxicitat.

Actualment, s’ha estès molt l’ús de matèries plàstiques en la construcció. Entre les més utilitzades hi ha les resines termoplàstiques (clorur de polivinil, polietilè, poliestirè i resines acríliques) i les resines termoenduribles. S’usen preferentment en forma de plaques o plafons opacs o transparents per a revestiments i cobertes, per a l’aïllament (també en forma d’escuma) i per a la impermeabilització.

Projecte i construcció d’un edifici

Com bé es pot deduir de tot el que hem vist fins ara, una casa és un “organisme” extremament complex on es desenvolupen moltes funcions. La seva construcció ha de respectar totes les normatives corresponents, ja que la casa ocupa un lloc fonamental en la nostra vida. Sense un mínim de comoditat i de seguretat, no quedaria garantida la tranquil·litat que tothom hi desitja trobar.

A diferència d’un electrodomèstic, que quan s’espatlla es pot canviar, una casa ha de poder perdurar de generació en generació. Les cases ben construïdes resisteixen segles i, així, en algunes ciutats, hi ha gent que viu en edificis que es remunten a l’edat mitjana. Per tot això, la construcció d’una casa resulta una operació difícil i costosa, que ha de ser dirigida per un arquitecte i que requereix la col·laboració de personal especialitzat, com són paletes, electricistes, pintors, fusters i d’altres.

El projecte

Cada edifici té una destinació específica. Hi ha blocs d’habitatges, escoles, fàbriques, biblioteques, gimnasos... Per tant, ha de tenir unes característiques (forma, dimensions, distribució interna i materials utilitzats) que s’adiguin amb les activitats que s’hi han de desenvolupar. Però les característiques d’una construcció també depenen d’altres factors, com són el nombre de persones que en faran ús, les seves necessitats, la solvència econòmica de qui financiï la construcció i les peculiaritats físiques i històriques del lloc on s’aixecarà. Per exemple, existeixen uns criteris ben precisos relatius a les dimensions, els materials externs, els colors de les façanes i teulades, entre altres, per a edificis construïts en àrees sotmeses a unes normatives particulars de caire ambiental o artístic; d’altra banda, en zones afectades per fenòmens sísmics, hi ha en vigor certes normes referents a criteris constructius, dimensions i materials, que cal seguir estrictament.

Tenir en compte aquests factors i respondre a totes les exigències és una tasca que correspon als encarregats del projecte de construcció. En el cas d’un edifici d’ús residencial, és a dir, destinat a habitatges, cada pis haurà de tenir les condicions necessàries perquè s’hi puguin desenvolupar activitats com dormir, cuinar, menjar, llegir, mirar la televisió, jugar, etc. Cadascuna d’aquestes activitats requereix un espai propi, que podrà ser compartit per activitats semblants, si més no des del punt de vista de les necessitats que comporten. Per exemple, dormir i estudiar són activitats que poden compartir un mateix espai, el qual ha de garantir una certa tranquil·litat. A més, cadascuna de les activitats esmentades, per a desenvolupar-se en condicions òptimes, necessita un equipament específic, com ara mobles i instal·lacions tècniques, i també un “clima” escaient, o sigui, una temperatura concreta i uns determinats nivells de ventilació, humitat i il·luminació.

Projectar un edifici és, doncs, l’operació de dissenyar-ne els diversos espais caracteritzant-los apropiadament d’acord amb les exigències de cadascuna de les funcions que s’hi desenvolupen. Quan es projecta l’edifici, a més de l’anàlisi de les funcions internes, cal considerar també les característiques dels espais exteriors. És fonamental l’estudi de l’orientació de l’edifici respecte del sol i, per tant, del temps d’exposició de les estances a la llum solar. La vida de l’ésser humà està lligada al transcurs del temps, a l’alternança del dia i la nit, a la llum i a la foscor. Si això es té en consideració, i consegüentment s’aprofita bé la llum solar, es poden millorar molt les condicions de vida a l’interior de l’edifici.

En l’estudi de l’espai cal tenir-ne igualment ben presents les dimensions i la composició. Evidentment, com més gran sigui un edifici, més costosa en serà la construcció. D’acord amb això, per tal d’economitzar l’espai al màxim es tendirà a construir el major nombre d’estances possible, tot respectant les necessitats de les funcions previstes. És impossible projectar un edifici a la mesura de les persones que en faran ús, ja que generalment no se sap qui en serà l’usuari i, en qualsevol cas, aquest pot no ser sempre el mateix. Amb tot, en el moment de definir els espais destinats a les funcions previstes, és convenient respectar unes dimensions que, evitant al màxim el malbaratament de l’espai, responguin a les necessitats de la majoria de la gent. Sumant els espais necessaris per a cadascuna de les funcions, segons els criteris de compatibilitat entre totes elles, s’obté el “dimensionament” dels espais d’un edifici. Un cop establerts el nombre d’estances i les seves dimensions, es procedeix a estudiar la manera d’agrupar-les i interconnectar-les. Per mitjà d’aquest procés de composició es mira de trobar solucions a problemes de diferents tipus, especialment pel que fa a les condicions de distribució, d’orientació, estructurals i estètiques.

Les condicions de distribució són les que tenen a veure amb la posició d’una estança respecte a les altres i amb els recorreguts que uneixen els diversos espais. Per exemple, en el cas d’un habitatge, es tendeix a crear una zona de dia diferenciada d’una zona de nit. A la primera zona se li assignen les funcions relatives a les relacions socials, és a dir, a la convivència, mentre que la segona es destina a usos que requereixen més recolliment, com són el repòs o l’estudi. Per la seva banda, els lavabos han de situar-se en un punt fàcilment accessible des de la resta de les habitacions.

Les condicions d’orientació afecten la posició de cada estança respecte de l’exterior, és a dir, dels punts cardinals, dels carrers, dels edificis veïns i del paisatge. La tria derivada d’aquestes condicions influirà sobre el grau d’il·luminació i de soroll, en definitiva, sobre el confort.

Les condicions estructurals es deriven dels problemes d’estabilitat de l’edifici, mentre que les condicions estètiques estan en relació amb el plaer visual que pugui néixer de la contemplació de la forma de l’habitatge i de l’harmonització amb l’ambient.

Un cop trobada la millor manera de satisfer aquestes necessitats, caldrà considerar les tècniques constructives i indicar les característiques que hauran de tenir els diferents components. La construcció d’un edifici és el resultat d’un conjunt d’obres realitzades amb materials i tècniques diferents, amb vista a crear les condicions necessàries perquè l’edifici acompleixi les funcions a què s’ha destinat.

Primer de tot, un edifici ha de garantir una base estable per a les persones que hi viuen o que el freqüenten, per als objectes que conté i per a les pròpies estructures arquitectòniques. També ha d’estar en condicions de resistir, sense patir desperfectes, tota mena de sol·licitacions (càrregues o accions sobre l’estructura) que pugui rebre al llarg de la seva vida, com poden ser el pes de la neu, el vent o les sotragades d’un terratrèmol. Aquesta funció és acomplerta pels elements que constitueixen l’estructura portant de l’edifici.

Tot edifici ha de ser projectat i construït de manera que es mantingui dempeus en qualsevol circumstància, és a dir, de manera que sempre pugui exercir la funció portant. Per a garantir l’existència d’aquesta funció és necessari, de primer, tenir en compte què haurà de suportar la construcció i quins són els requisits que haurà de complir al llarg de la seva existència. Tots els elements que conformen una construcció tenen el que s’anomena un pes propi. A més, les persones que hi viuen, els mobles i els objectes de tota mena, aporten un pes que representa una càrrega que recau sobre l’estructura de l’edifici.

Així doncs, els elements de l’estructura portant han d’estar capacitats per a sostenir el seu propi pes, el dels altres elements de la construcció que hi recolzen i també tota la càrrega de persones i objectes que l’edifici allotja d’acord amb la seva destinació com a habitatge, escola, museu, garatge o altres. Les càrregues pròpies s’anomenen càrregues permanents, ja que existeixen per sempre i, doncs, perduren en el temps. D’altra banda, les càrregues que provenen de les funcions que es desenvolupen a l’interior de l’edifici es diuen càrregues d’exercici, i varien en funció del temps i l’espai. També existeixen altres fenòmens naturals, no relacionats amb la gravetat, que exerceixen sol·licitacions considerables sobre la construcció com, per exemple, el vent, que escomet, amb velocitats que sovint són de molts quilòmetres per hora, tot objecte que trobi en el seu camí; els terratrèmols, els efectes dels quals, com és sabut, poden ser devastadors; la neu, que pot romandre sobre les teulades durant molts dies seguits i amb gruixos considerables, etc. Les accions i, per tant, les càrregues produïdes per aquest tipus de fenòmens s’anomenen càrregues accidentals. Així, les càrregues permanents, les d’exercici i les accidentals formen el conjunt de forces que ha de resistir l’estructura portant de tot edifici a fi de garantir la seguretat de l’usuari.

L’estudi i l’avaluació de les càrregues no depenen de l’atzar, del criteri o de la fantasia del projectista, sinó que es regeixen per unes estrictes normatives tècniques i unes determinades lleis que tots els projectes han de respectar. Les normatives són el resultat del treball de comissions dels diversos estats i d’organismes d’àmbit internacional i s’actualitzen periòdicament. Aquestes normatives, que cal observar rigorosament, representen els instruments que guien les primeres operacions del projecte. Ofereixen, entre altres coses, els valors dels pesos unitaris que intervenen en els acabats de la construcció i indiquen com avaluar les càrregues d’exercici.

Les diverses parts de l’estructura portant no han de tenir llibertat de moviments individuals, sinó que han d’estar fixades entre elles de manera que ocupin una posició precisa. Aquests lligams desenvolupen unes forces pròpies que equilibren les forces provinents de l’exterior. L’estructura portant, en el seu conjunt, ha d’estar connectada amb el sòl de manera que les forces que descarrega puguin ser equilibrades per la resistència del terreny.

La naturalesa dels materials i el seu comportament en ser sotmesos a una càrrega, el grau de deformació dels elements així com les seves formes i dimensions constitueixen el tercer requisit, que és la resistència, a més a més de l’estudi de l’espai i de la funció portant, que acabem de veure. En general es pot afirmar que, com més resistent sigui el material emprat, més gran serà la resistència de l’estructura portant. Tot i mantenir-se l’equilibri de les parts de l’estructura portant, les forces externes hi provoquen deformacions. En alguns casos comprimeixen els elements de l’estructura i això fa que les fibres que els componen s’encongeixin. En altres casos els torcen, i això provoca que una part de les fibres s’encongeixi mentre que l’altra s’allarga.

Els diversos materials reaccionen de manera diferent davant les deformacions provocades per les càrregues. Alguns presenten una bona resistència a les forces de compressió, però no a les de tracció. És el cas de la pedra, la ceràmica i el formigó. La fusta, i encara més l’acer, resisteix molt bé tant la compressió com la tracció. Això explica que la pedra, els maons i el formigó s’emprin per a suportar les forces de compressió (parets i pilars), mentre que la fusta i l’acer es fan servir per a les bigues horitzontals, les quals se sotmeten a les forces de flexió.

El procés de construcció

Per concloure aquest capítol, seguirem de prop la tasca dels responsables de la construcció i la conservació d’un edifici i indicarem les mesures tècniques i jurídiques que cal adoptar. Primerament, cal que un arquitecte realitzi el projecte global de l’edifici, en el qual s’estableixen les disposicions que ha de seguir tothom que intervingui en l’obra. El projectista haurà d’ajustar-se a les normatives vigents de caràcter general i a les normatives específiques de la construcció. A partir d’aquí, els passos necessaris previs a la construcció seran: trobar un finançament; designar l’empresa constructora i els assessors tècnics per als càlculs estructurals i per a totes les instal·lacions (per exemple, convindrà calcular la resistència del formigó armat a les càrregues específiques); subscriure una assegurança per cobrir possibles danys o accidents, i obtenir de l’administració pública competent el permís per a edificar.

Les diverses fases d’aquest procés han de ressenyar-se en documents escrits, que serviran de punt de referència per a tothom i que representaran la garantia d’èxit de l’operació. D’acord amb la normativa, la documentació bàsica consisteix en els plànols on es representen les parts de l’edifici, les dimensions i els detalls constructius, i en el plec de condicions, en el qual es fan constar els tipus de materials que s’han d’emprar, les seves qualitats tècniques, les modalitats d’execució i les competències i les responsabilitats dels qui hi intervenen.

Ara ja podem anar cap a l’obra. El tipus d’edificació determinarà la naturalesa del procés de construcció. Si la construcció està projectada en un terreny aïllat, el procés serà més fàcil. Hi haurà més espai per a descarregar els materials, es reduiran les molèsties a les zones dels voltants i serà més fàcil delimitar l’obra. Però quan l’edifici s’ha d’aixecar en una zona ja construïda, els problemes augmenten. El contractista ha de prestar més atenció als edificis i altres elements ja existents. Per exemple, els arbres que hi pugui haver s’han de protegir perquè no siguin malmesos, o també s’han d’apuntalar les excavacions que es facin molt a prop d’altres edificis per tal d’evitar l’esfondrament dels terrenys que envolten l’obra. També cal garantir al màxim la seguretat dels carrers afectats.

En una obra, cal vetllar per la seguretat de qui hi treballa. El sector de la construcció és el que registra l’índex més gran d’accidents laborals. Quan es comença a construir l’edifici, s’ha d’aixecar la bastida i s’han de col·locar les escales i tot el que serveixi per als desplaçaments verticals i horitzontals, respectant les mesures de seguretat i tenint en compte les modalitats d’execució i els materials emprats.

D’altra banda, tot el personal present a l’obra (obrers, proveïdors i tècnics) està obligat a adoptar unes mesures de seguretat personal. Cal portar casc per a protegir-se de la caiguda accidental de materials i de les topades, botes dures de sola antilliscant, guants, arnès de seguretat per a les operacions arriscades, etc. Existeixen igualment mesures de seguretat relatives a la maquinària de l’obra.

Durant el procés de construcció, amb prou feines es pot veure l’edifici. L’estructura és coberta d’encofrats i bastides, que es desmuntaran quan se sostingui per ella mateixa.

També s’instal·len proteccions provisionals en aquelles parts de l’edifici que cal protegir de la intempèrie i on treballen els obrers. Les teulades i les parets es recobreixen amb lones impermeables, i de la mateixa manera es protegeixen els materials deteriorables que es guarden a l’obra fins que s’han de fer servir. D’aquesta manera, s’evitaran desperfectes inútils i haver-los de substituir quan es necessitin.

El manteniment

Els diferents elements del medi actuen sobre les construccions, en malmeten l’estabilitat i n’afecten la vida i la durada actives. Això fa que un edifici pugui malmetre’s fins i tot abans que se n’enllesteixi la construcció. Les estructures poden rebre l’amenaça del vent, de moviments sísmics o d’esllavissades del terreny, entre d’altres. A més, els raigs solars agredeixen les superfícies externes. Pel que fa a la pluja, dissol i arrossega substàncies presents a l’atmosfera i provoca reaccions químiques que són corrosives per a la pedra i el ferro. També hi ha algun tipus de vegetació, com les plantes enfiladisses o els arbres amb arrels que creixen per les fissures dels edificis, que amenaça l’estabilitat de l’estructura i de la façana. Amb tot, la sola presència humana a l’interior de l’edifici, a conseqüència de l’ús normal o de la negligència, ja suposa una amenaça per a la seva conservació. Tots aquests factors contribueixen a la degradació, sovint irreversible, de les parts d’un immoble, els paviments, els revestiments, les instal·lacions o el mobiliari. Per tant, sorgeix la necessitat d’assegurar la conservació del “medi construït” i d’intervenir a temps per restablir les condicions originals de la construcció. El conjunt d’operacions realitzades amb aquesta finalitat formen part del manteniment de l’edifici.

Les parts que componen l’estructura d’una casa requereixen un manteniment particular. El ferro s’ha de protegir del rovell i de la humitat. En el cas de les estructures de fusta, cal protegir el material d’insectes i paràsits, mitjançant l’ús periòdic de vernissos protectors, com també de les filtracions d’aigua que n’afebleixen la resistència i que, consegüentment, n’escurcen la durada.

Les filtracions d’aigua constitueixen una de les causes principals de la degradació d’un edifici. Molt sovint són conseqüència de les males condicions de la teulada, raó per la qual és necessària tant la revisió periòdica de l’estat de conservació de les teules, les membranes impermeables o els canalons, com també la substitució d’aquelles parts que estiguin esquerdades o trencades. D’altra banda, cal tenir una especial cura en el manteniment de les instal·lacions de l’interior de l’edifici; per exemple, l’embussament de les canonades de la conducció d’aigua o el mal funcionament dels mecanismes de les instal·lacions són altres perills que amenacen la construcció. A la part exterior de l’immoble, les superfícies impermeables, com ara els revestiments de ceràmica, els vidres i els tancaments metàl·lics, s’han de netejar periòdicament i convé revisar i, si escau, canviar les juntures de goma i els aïllants. Pel que fa a la pintura de les parts externes, ha de ser de prou qualitat perquè resisteixi l’efecte dels raigs solars, la pluja i el gel, i caldrà renovar-la de tant en tant. Els tancaments exteriors s’han de supervisar regularment per a evitar que s’esquerdin i, per tant, perdin les propietats d’estanquitat davant dels agents atmosfèrics o de l’aigua, especialment els que són fets de materials que es deterioren més fàcilment amb el pas del temps, com és el cas de la fusta. En resum, l’edifici necessita revisions periòdiques i un manteniment constant; en alguns casos, fins i tot quotidià. Si es compleixen degudament aquests controls, l’edifici té assegurada una durada més llarga, alhora que es millora la qualitat de vida dels seus ocupants.

El pis

Fins ara, hem examinat els aspectes principals referents a la construcció d’edificis. Ara ens dedicarem a analitzar-ne les principals unitats internes, és a dir, els pisos, i n’establirem les tipologies més comunes.

Les estances

Una bona part de la nostra vida transcorre a l’interior de cases i pisos, on realitzem un gran nombre d’activitats: descansem, treballem, estudiem, juguem, dormim, mengem, xerrem amb els amics, escoltem música o mirem la televisió. És per això que, en un pis, hi podem trobar una àmplia varietat de mobles, aparells i eines diversos que ens permeten de dur a terme aquestes activitats, les quals obeeixen a les exigències de la nostra vida domèstica i varien segons el nostre estil de vida.

En un pis, hi ha tres estances fonamentals: el dormitori, el menjador, que pot estar unit a la cuina o bé separat, i la cambra de bany. Vegem, ara, allò que es podria considerar el “pis mínim”. Es compon de quatre peces. La primera és un rebedor, que té la funció de permetre l’accés a les altres estances i sol ser molt petit, amb un parament mínim (un penja-robes, un paraigüer, algun moblet, etc.). El segon espai es destina a la preparació i la consumició del menjar. En un habitatge mínim, aquestes dues funcions poden realitzar-se en una mateixa estança, però generalment existeix una separació, si més no simbòlica, constituïda, per exemple, per dos sortints de la paret o per un racó on s’instal·la la cuina. En aquest tipus d’habitatge, el menjador acompleix també la funció de sala d’estar. El tercer espai correspon al dormitori. Finalment, la cambra de bany és una peça generalment més petita que les altres, la situació de la qual és determinada pel recorregut de les canonades de l’aigua i els desguassos de l’edifici.

Hem definit aquest tipus d’habitatge com el “pis mínim”. Però, en realitat, poden existir pisos encara més petits. Per exemple, pot no haver-hi rebedor, de manera que s’accedeixi directament al menjador i la sala d’estar. Un habitatge encara més petit, usual a les grans ciutats i molt estès com a segona residència en zones d’estiueig, és el que s’anomena apartament o, de vegades, estudi. Es compon d’una única estança, que fa de dormitori, menjador i sala d’estar. La cuina és en un racó, mentre que la cambra de bany, per petita que sigui, queda sempre separada de peça principal, per la qual cosa es tracta, en realitat, d’un pis de dues estances.

El que hem anomenat pis mínim té moltes més varietats si n’augmentem el nombre d’espais. Aquest nombre pot variar, tot i que, en una ciutat, els pisos no solen superar les quatre o cinc habitacions, a més a més d’un o dos lavabos; als pobles o al camp, per contra, sovintegen les cases grans, atès que sovint no són edificis nous sinó que es remunten a generacions anteriors, quan les famílies que hi vivien eren formades d’un nombre més gran d’individus.

Els diferents tipus de pis resulten del diferent nombre d’habitacions i també de l’existència d’una separació entre els espais destinats a cuina, menjador i sala d’estar. El nombre de dormitoris depèn, com és lògic, del nombre d’ocupants d’una casa. Un matrimoni amb un fill en tindrà prou segurament amb dos dormitoris; un amb dos fills, amb un de dos o tres; mentre que un amb tres fills en necessitarà probablement tres i n’aprofitarà un per als fills del mateix sexe.

La separació en dues o tres estances de les funcions de cuina-menjador-sala d’estar pot presentar diverses modalitats. Un primer cas és aquell en què la cuina i el menjador comparteixen un mateix espai, amb un racó per a la preparació dels menjars (cuina-menjador), mentre que la sala d’estar queda a part. Un altre cas és quan la cuina, més reduïda, només serveix per a preparar els àpats, mentre que el menjador i la sala formen una sola peça. Un darrer cas correspon als pisos en què a cada funció li pertoca una estança. Sovint, si bé és menys freqüent que en el cas de les habitacions, pot haver-hi dos banys. En els apartaments més grans no és estrany que hi hagi dues (o tres) cambres de bany més o menys completes.

Tenint en compte el nombre habitual d’estances d’un pis, no és possible d’accedir-hi a totes des del rebedor, cosa que passava en el cas del pis mínim que hem vist abans. D’altra banda, és molt important per a la funcionalitat de l’habitatge que cada habitació disposi d’un accés autònom, és a dir, que no calgui travessar una habitació per a entrar en una altra. Per això, en els pisos més grans, és important la creació d’un altre espai, el passadís, de forma estreta i allargada i que té la funció de facilitar la comunicació entre les habitacions de la casa i de distribuir-ne el pas, com si fos un carrer d’una ciutat.

Ens queda per comentar una última peça, menys “noble”, si bé igualment important. És el traster o l’habitació dels mals endreços, que acompleix la modesta però útil funció de guardar els objectes o estris que, per l’embalum, la seva poca elegància o l’ús escàs que se’n fa, farien nosa a les habitacions. Fins ara hem descrit les estances més corrents. Ara bé, en una casa, hi podem trobar habitacions d’altra mena, amb funcions més especialitzades relacionades amb les professions o les aficions dels seus ocupants. Pot ser el cas, per exemple, de la consulta d’un metge que exerceix la professió a casa seva, de la cambra fosca destinada al revelatge de fotografies, del taller d’un apassionat pel bricolatge o d’una habitació condicionada per a tocar un instrument o escoltar música. De totes aquestes “estances especialitzades”, la més habitual és potser la que s’anomena despatx o estudi, que pot contenir llibres, un escriptori, potser el telèfon, i de ben segur la màquina d’escriure o l’ordinador, i on els ocupants de la casa desenvolupen una part de la seva activitat professional, formativa o de lleure.

Un habitatge té de vegades diverses dependències externes: el balcó, el soterrani i les golfes. En una casa, hi pot haver més d’un balcó, i quan és molt ample sovint rep el nom de terrassa. El balcó és propi sobretot de països que tenen un clima temperat i té una funció bàsicament recreativa. En els llocs freds o bé no n’hi ha o, si hi és, sol ser un espai cobert i tancat amb vidres, anomenat tribuna o mirador. La funció del soterrani i de les golfes és sovint anàloga a la del traster: s’hi guarden objectes o estris que s’utilitzen poc. Tot i això, respecte als trasters, tenen l’avantatge de ser més grans, però presenten sovint l’inconvenient de tenir un accés més incòmode. No ha de sorprendre el fet que, tot i el cost de la construcció d’un edifici, n’hi hagi tants proveïts d’espais com els soterranis i les golfes, que, al capdavall, no semblen estrictament necessaris, encara que poden ser utilitzats comunitàriament per a funcions ben diverses (zona d’aparcaments, magatzems, rebost o sala de dipòsits). Però s’ha de tenir present que aquestes dependències ocupen uns espais que, de fet, són part de l’edifici per necessitats de construcció, i que altrament quedarien inutilitzades. Com ja hem vist, el soterrani serveix per a aïllar l’edifici del sòl, mentre que les golfes ocupen l’espai que queda entre l’embigat de l’últim pis i els vessants de la teulada. A més, en edificis rehabilitats, aquests espais es poden reconvertir de vegades en dormitoris o estudis.

El mobiliari

Una casa sense mobles continua essent una casa, però... S’hi podria viure, mal que fos dormint per terra, però... És veritat que, mentre hi hagi parets i sostre, n’hi ha prou per a protegir-se de la intempèrie i per a posar a recer les nostres pertinences. En això consisteix la funció bàsica de l’habitatge. I el cert és que a les cabanyes dels pobles més primitius no hi trobem a penes mobles. S’hi menja per terra i s’hi dorm sobre un jaç de fulles o de pells. Amb tot, no hi ha dubte que són els mobles els que converteixen un habitacle en un espai habitable, còmode i funcional. És més, podríem dir que, com més ben pensats siguin els mobles, més confortable i acollidora serà la casa. Vegem ara més detalladament quins són els mobles més habituals que es troben a les diverses estances d’un pis.

Si el rebedor és gran, s’hi pot instal·lar algun moble per a desar-hi coses, com ara un armariet o un arquibanc, que és un moble molt útil, avui ja en desús, que s’emprava tant per a guardar-hi coses com per a seure-hi.

A més de la taula i les cadires, que són els mobles fonamentals del menjador i els que d’alguna manera caracteritzen aquesta estança, hi podem trobar el bufet, que és un moble gran o format per diferents mòduls, destinat a desar-hi sobretot el parament de taula. Si el menjador fa també de sala d’estar, sol haver-hi butaques i sofàs, és a dir, seients més còmodes dedicats al descans, la conversa, la lectura o les estones d’entreteniment en què s’escolta música o es mira la televisió. En una sala d’estar, també es poden instal·lar els aparells o estris d’esbarjo i de lleure cultural, com l’equip de música, la llibreria, el televisor o el vídeo, entre d’altres.

La cuina disposa d’un mobiliari molt especialitzat destinat a usos específics. A més dels mobles pròpiament dits, hi ha altres elements que també ho poden semblar, però que en realitat són màquines que necessiten energia, com els fogons de gas, el forn, la nevera, el microones o el rentaplats. Si la cuina no és un racó del menjador, sinó una estança a part, pot tenir a vegades una tauleta amb un parell de cadires o tamborets i potser algun moble més gran, com un bufet per a la vaixella. Sovint els mobles de la cuina es compren tots junts. Moltes fàbriques de mobles en fan sèries modulars amb tota mena d’elements combinables, que permeten d’encastar-hi els electrodomèstics, els quals moltes vegades tenen fins i tot portes que admeten la substitució de la seva capa més externa per un plafó de les mateixes característiques que la resta del mobiliari de la peça, amb la finalitat d’aprofitar al màxim l’espai i donar a la cuina un aspecte estèticament unitari. S’anomena cuina componible o modular, i ha esdevingut un producte clàssic dels fabricants de mobles, present a la majoria de les cases modernes.

Els mobles propis del dormitori dels adults són el llit, la tauleta de nit, el tocador i l’armari. Es tracta en general d’un armari de grans dimensions que pot ocupar tot un pany de paret. Sol ser el moble més gran de la casa, i fa de “magatzem principal” dels productes tèxtils (roba de vestir i roba de la llar). La distribució de la roba dintre de l’armari canvia segons les estacions, de manera que queden sempre a l’abast les peces més escaients per a l’època de l’any. A la cara interna de la porta de l’armari pot haver-hi un mirall que permet mirar-s’hi de cos sencer.

En alguns dormitoris hi ha també una calaixera, que és una mena d’armari baix compost per diversos calaixos grans i alguns de petits, en què es desen petites peces de roba plegades; a l’armari es guarda la roba que s’ha de penjar, com són els pantalons, les faldilles o els abrics. En altres temps, les calaixeres eren mobles molt massissos, amb el sobre de marbre, un mirall de mig cos i calaixos ben amples, on també es guardaven joies i altres objectes de valor.

El dormitori dels nens és diferent del dels adults; els armaris són més petits, i de vegades s’hi instal·len lliteres per aprofitar millor l’espai. Sovint aquesta habitació s’utilitza també com a estudi, i per això cal incloure-hi un escriptori i una prestatgeria per a llibres, i també com a sala de jocs, cosa que demana alguns metres quadrats lliures perquè els nens s’hi puguin esplaiar.

Per a completar el tema del mobiliari, cal fer esment del mobiliari auxiliar, amb funcions utilitàries i decoratives, que comprèn mobles petits i tota mena d’objectes pràctics i bonics. Són per tota la casa. També s’hi pot trobar petits objectes decoratius —que reben el nom general de bibelots—, sovint inútils encara que agradables de contemplar, disposats en exhibició sobre els mobles i ocupant els espais buits deixats pels altres objectes.

Finalment, farem una breu referència a dos elements força habituals en el mobiliari dels habitatges: les catifes i les cortines. Pel que fa a les catifes, són de formes i colors molt variats i ajuden a crear un ambient més càlid i íntim. Les catifes antigues, que normalment provenen de l’Iran, la zona del Caucas, el Turkmenistan i Anatòlia, són de gran valor artístic i estètic; amb tot, les catifes modernes, fetes a mà o generalment a màquina en produccions en sèrie, tenen una difusió més àmplia (vegeu “Els vestits”). Les cortines responen a múltiples necessitats, ja que matisen la llum de manera que creen una il·luminació més agradable, protegeixen de les mirades indiscretes que provenen de l’exterior i vesteixen les finestres amb efectes decoratius variats.

Altres tipus de casa

En els apartats anteriors, hem pres com a model el tipus d’edifici d’habitatges més habitual, que és el bloc de pisos. Ara bé, n’hi ha prou de passejar-se per alguns barris o sortir una mica fora de la ciutat i fer una ullada al paisatge per a adonar-se que existeixen altres tipus de casa com, per exemple, les cases adossades, les torres o xalets, les cases de poble o les masies antigues. Si, a més, ens allunyem del nostre país, podrem trobar habitatges de moltes menes, com poden ser les cabanyes de formes vàries en què viuen molts pobles africans, les tendes de les poblacions nòmades africanes o asiàtiques, o les embarcacions condicionades com a habitacle existents en pobles que viuen a la costa marítima o als marges de rius, canals i llacs.

Tot i això, els blocs de pisos comencen a ser el model d’habitatge dominant arreu del món. La construcció moderna tendeix, certament, a estandarditzar-se. Sempre que sigui possible, s’intenten emprar els mateixos procediments constructius, la mateixa maquinària i els mateixos materials. Fins i tot a les regions europees més pobres o als països del Tercer Món, s’hi han estès els grans blocs de cases barates, especialment rònecs i tristos a causa de la vulgaritat arquitectònica i l’escassetat de recursos. Als països pobres, la construcció es caracteritza pels habitatges petits i massificats, que presenten un aspecte molt deteriorat a causa de l’ús de materials i de revestiments barats i poc resistents.

A la nostra societat i en aquest moment, com que el bloc de pisos sembla que s’ha convertit en el model de construcció estàndard, es pot dir que els altres tipus d’habitatge representen “casos excepcionals”. Aquests casos es produeixen quan, pel motiu que sigui, no és possible recórrer al model típic de construcció o, a la inversa, quan és possible no haver-hi de recórrer. Per tal d’aclarir aquest concepte, podríem dir que la presència d’edificis d’habitatges diferents del bloc de pisos depèn dels quatre factors que detallem a continuació:

1) La conservació de cases antigues. Fins al segle XIX, els blocs de pisos estaven molt menys estesos que avui. Sobretot al camp i als pobles, molta gent vivia en cases rurals, ocupades per una sola família de tres o més generacions, que tenien dependències destinades a guardar-hi el bestiar, les collites i les eines. Evidentment, no totes les cases antigues han estat enderrocades i molta gent hi continua vivint, encara que ja no es dediquin a l’agricultura. En ocasions, aquestes cases s’han rehabilitat i han estat reestructurades per a ser utilitzades com a habitatge familiar o, en part, com a casa de colònies, alberg o hotel rural.

2) Certes condicions ambientals. Per exemple, en una regió poc poblada, amb grans espais i extensions de boscos, una casa unifamiliar de fusta costa menys que un edifici d’apartaments. De fet, en àrees d’aquest tipus, sovint la població és molt dispersa en petits nuclis familiars força distanciats entre ells.

3) La riquesa. Una casa unifamiliar amb jardí en una urbanització als afores pot ser molt agradable per a viure-hi, però costa més. Als països mediterranis, els xalets o les torres residencials solen pertànyer a gent amb un cert nivell econòmic. Als països anglosaxons —el Regne Unit, els Estats Units, el Canadà, Nova Zelanda i altres— les cases unifamiliars amb jardí són molt més habituals, ja sigui perquè es tracta de països prou rics o perquè aquest model de casa s’adiu més amb el caràcter anglès, impregnat d’un cert individualisme, que comporta que cadascú tingui el seu propi “regne”, potser petit però independent.

4) La pobresa. De la mateixa manera que hi ha milions de persones que viuen en pisos i en cases impressionants, també n’hi ha centenars de milions que no es poden permetre ni un pis atrotinat per a viure-hi. A les grans metròpolis del Tercer Món, com ara Rio de Janeiro, Ciutat de Mèxic, Calcuta o Manila, moltes persones viuen en barraques fetes amb els pocs mitjans disponibles (planxes metàl·liques, fusta, roba i altres materials) en barris immensos mancats d’aigua corrent i de clavegueram i, per tant, en unes condicions higièniques pèssimes.

Finalment, hi ha regions allunyades on la població continua vivint en habitatges tradicionals. És el cas d’algunes tribus africanes o amazòniques o dels nòmades asiàtics, entre altres.

En resum, podríem dir que, mentre la construcció tradicional va desapareixent —ja que, si bé es continua vivint en els edificis antics existents, no se’n construeixen de nous a l’estil de sempre—, els edificis residencials actuals són gairebé tots del tipus del bloc de pisos o bé, últimament, es tracta de cases unifamiliars, adossades o aïllades. La pèrdua de la construcció tradicional de cada lloc provoca un gran perjudici estètic i cultural, perquè comporta que totes les ciutats d’arreu del món tinguin un aspecte monòton i uniforme. Per això, quan és possible, es procura recuperar edificis vells o antics, tot rehabilitant-los per adaptar-los a les exigències de la vida moderna. Malauradament, les obres de rehabilitació són sovint molt més costoses que la construcció d’un nou edifici i, per aquesta raó, moltes cases velles són enderrocades en lloc de ser rehabilitades i recuperades.

Per què el gratacel?

L’edifici de pisos típic, que ens ha servit de fil conductor durant tot aquest article, té generalment un nombre limitat d’habitatges, que oscil·la entre dos o tres i una desena. Ara bé, també existeixen edificis amb molts més pisos, els més alts dels quals reben el nom de gratacels. Normalment, els gratacels s’aixequen en els centres neuràlgics o financers de les ciutats grans, i es destinen a oficines i menys sovint a habitatges. Entre arquitectes i urbanistes sempre hi ha hagut polèmica sobre la conveniència de construir barris amb cases baixes o amb gratacels. És evident que la gent prefereix viure en cases petites, però el fet és que, encara que hi hagi espai suficient per a construir-les, si les edificacions són massa baixes i són ocupades per poques famílies, els barris s’espongen i s’eixamplen molt. Això comporta més dificultats a l’hora d’organitzar-ne els serveis, ja que la dispersió de les cases del barri obliga a utilitzar el cotxe tot sovint.

Un famós arquitecte alemany, Walter Gropius, va mostrar per mitjà d’uns càlculs matemàtics molt precisos que el sistema de distribució urbanística més adequat és el dels gratacels. Tenint en compte tres variables (nombre de persones, espai utilitzat i zones verdes) i comparant un barri de gratacels amb un de cases baixes, Gropius va assenyalar que: 1) per a un mateix nombre de persones i una mateixa quantitat de zones verdes, el sistema de gratacels requereix menys espai; 2) si mantenim constants l’espai global del barri i la superfície de zones verdes, la capacitat per a persones és superior en el cas dels gratacels; 3) si allotgem la mateixa quantitat de persones en un mateix espai, el sistema de gratacels permet un espai lliure més extens per a destinar a zona verda. Així doncs, el model urbanístic per a Gropius era un barri de blocs alts separats per grans jardins, i ho justificava dient que un barri d’aquestes característiques no seria més costós ni ocuparia més espai que els suburbis bruts i massificats que s’estaven construint en aquells moments (eren els anys posteriors a la Primera Guerra Mundial).

El fet és que, efectivament, es van construir barris populars d’edificis molt alts, però entre ells no es van deixar les amples zones verdes previstes per Gropius, sinó les vies estretes pròpies dels barris tradicionals, i, d’aquesta manera, es van crear barris dormitori massificats, amb poca llum i estèticament molt desagradables.

Des de la perspectiva de les tècniques de construcció, els factors que han determinat l’aparició del gratacel han estat diversos. En primer lloc, l’existència d’un repertori constructiu que permet de bastir estructures portants d’un pes moderat, com és el cas de l’esquelet portant d’acer, emprat per primer cop el 1885 per W. Le Baron Jenney en la construcció del Home Insurance Building, a Chicago, un edifici de dotze pisos que es pot considerar com el primer gratacel. La construcció d’aquests esquelets portants va anar lligada a la producció industrial dels elements constructius d’acer. L’adopció dels sistemes d’esquelet va comportar un alleugeriment progressiu de les parets, especialment de les exteriors. D’altra banda, l’exigència de desenvolupar considerablement l’alçada dels edificis va comportar la necessitat de trobar solucions concretes per a l’ancoratge de l’obra en el terreny a través dels fonaments i per a descarregar verticalment les fortes sol·licitacions provocades pel vent o pels moviments sísmics. Finalment, un altre factor que va permetre incrementar l’alçada dels edificis va ser la introducció de mecanismes de desplaçament vertical, en particular dels ascensors.

Ja a les acaballes del segle XIX, es construïen gratacels de més de 100 m (el Park Row Office Building de Nova York, per exemple, fa 119 m); el 1932, el famós Empire State Building, també a Nova York, assolia els 380 m, i el 1974, el Sears Tower de Chicago, amb 110 plantes, ja va arribar als 442 m. El Rockefeller Center (1931-37) va ser el primer complex de gratacels pensat unitàriament.