Els vestits

El vestit, un producte de la cultura

El vestit és un aspecte rellevant dels costums dels pobles de totes les latituds i de qualsevol època. Potser ens imaginem que només podien anar nus els habitants d’una època molt llunyana, anterior tal vegada fins i tot a la segona glaciació de l’edat de la pedra. De fet, però, des d’aquests orígens remots, la vestimenta ha seguit finalitats de naturalesa ben complexa. En l’impuls originari cap a l’adopció dels vestits conflueixen motivacions psíquiques de diversa mena, de manera que hi ha finalitats paral·leles, com són ara la d’embellir la persona amb ornaments i la de protegir-la de la intempèrie.

El gat i el visó

Examinem aquest tema tan complex dels vestits començant amb un exemple “casolà”. El gat tigrat de la nostra veïna és, com tots els gats domèstics, un felí carnívor, proveït en aquest cas d’un pelatge preciós de pèl ras, ratllat com la pell d’un tigre. Fa uns milers d’anys, abans de ser domesticats, els gats vivien com animals depredadors i aconseguien l’aliment caçant petites bestioles. Aleshores el seu pelatge acomplia diverses funcions importants, com ara protegir l’animal del fred i sobretot camuflar-lo; d’aquesta manera podia despistar els enemics i ser un caçador més eficaç.

A la nostra veïna, fa uns anys, li van regalar un abric de pells de visó i, de tant en tant, se’l posa. Fa mil anys, quan els grups que vivien de la caça a la Sibèria central es van desplaçar cap al nord i després cap a Alaska, els vestits cosits amb les pells de mamífers van resultar la indumentària més adient en la lluita contra el clima rigorós del gran nord i en la conquesta humana d’aquelles regions.

Però avui, tant el pelatge del gat, que passa la major part de les nits d’hivern arraulit davant de la llar de foc i que troba cada dia el menjar al plat, com l’abric de visó de la veïna, que freqüenta generalment ambients amb calefacció i viu en una regió molt poc freda, semblen fútils i inútils, i encara es podria dir que fins i tot són un malbaratament i una ostentació.

Ara bé, hi ha certes diferències. El pelatge del gat és un producte natural, la formació del qual està inscrita en el patrimoni genètic de l’animal. És un “vestit” que comparteixen tots els individus de la seva espècie i que es diferencia del de totes les altres espècies. En canvi, l’abric de visó de la veïna és un producte artificial, elaborat per mitjà d’un procés en què intervé un gran nombre de persones, des del criador de visons finès, l’exportador de pells danès, el dissenyador italià o el sastre francès fins al comerciant català encarregat de vendre’l. D’altra banda, es tracta potser d’una peça única, que no tenen pas tots els altres membres de l’espècie Homo sapiens.

A diferència del que passa amb molts animals, el patrimoni genètic humà no preveu la formació espontània d’un revestiment de pèl espès ni d’un plomatge dens ni d’escates o escames gruixudes, i per això l’ésser humà va haver d’aprendre tot sol a fabricar-se, a imitació dels animals, una protecció contra el fred i la calor, de manera que pogués mantenir una temperatura corporal més o menys constant i reduir així la necessitat d’adquirir constantment calories amb la ingesta d’aliments. Per tant, tot i obeir a les mateixes exigències, el pelatge dels animals i el vestit dels humans es diferencien per una característica fonamental: la vestimenta dels animals és donada per la natura, mentre que la dels humans ho és per la cultura.

L’alfabet del cos

Hi ha regions temperades de la Terra on el fred o la calor acostumen a ser moderats. En aquestes zones, com és el cas de l’àrea on nosaltres vivim, fa bo gran part de l’any. Imaginem-nos per un moment que durant llargues temporades la gent pogués prescindir de la roba. Aquesta, però, és una possibilitat estranya i improbable. Els etnògrafs que han estudiat aquesta qüestió no han descobert cap poble que, per molt pobre que sigui o per molt xafogoses que esdevinguin les condicions climàtiques del lloc on viu, no conegui una manera o una altra de vestir. És més, algun antropòleg ha arribat a afirmar que el vestit representa, després del llenguatge verbal, la manifestació més característica i universal de la cultura humana. En aquest sentit, el vestit també comprèn, a més de la roba, els complements ornamentals, els pentinats, les joies, el maquillatge, les pintades corporals, els tatuatges o les incisions a la pell. Així, s’ha dit que l’ésser humà és, doncs, un animal que parla, però també que es vesteix. Arreu, la nuesa pública només s’admet en edats molt concretes (com en els nens) o en situacions molt particulars (en rituals o en pràctiques naturistes, per exemple), però en la vida quotidiana totes les societats preveuen alguna manera de vestir.

Les diferències en els vestits depenen de nombrosos factors. Primer de tot estan condicionades per l’entorn físic, les condicions naturals i el clima. Un esquimal d’Alaska, posem per cas, té un vestuari molt diferent d’un polinesi de les illes Hawaii, i això bàsicament perquè el clima d’Alaska és molt més rigorós que el de la Polinèsia, però també perquè els materials de què disposen per a confeccionar els vestits són diferents a tots dos indrets. A la Polinèsia hi ha força ocells amb plomatges de colors llampants, idonis per a la fabricació d’esplèndids capells; però és ben sabut que no hi ha óssos polars, la pell dels quals permet als esquimals confeccionar uns abrics que escalfen d’allò més.

Però el que més determina la manera de vestir és el context sociocultural, marcat per l’estil de vida que es porta, la tecnologia de què es disposa, la moral i els hàbits de la societat. I el cert és que el vestit, a més de ser una protecció per al cos, constitueix fins i tot un sistema de comunicació, per mitjà del qual es transmet una gran quantitat d’informació, d’idees o de sentiments. Cada grup humà, de la mateixa manera que posseeix una llengua pròpia, que tots els membres del grup parlen i entenen, ha creat igualment el seu propi sistema de comunicació mitjançant una manera peculiar de vestir.

Posem un exemple. Dalt dels vessants del mont Hagen, a les parts altes de la serralada central de Nova Guinea, hi viuen unes poblacions papús que han desenvolupat, a través de la manera de vestir, un dels sistemes de comunicació més sofisticats que es coneixen. De fet, una bona part de la seva indumentària no consisteix en roba, sinó en guarniments de plomes i en pintures a la pell. Per mitjà d’aquestes pintures, que utilitzen amb motiu d’esdeveniments o actes assenyalats, com són funerals i guerres, o també en les activitats quotidianes com el comerç i en els rituals de festeig i de matrimoni, els indígenes es transmeten una gran quantitat d’informació. A més, això els permet sobretot de posar de manifest la jerarquia social. Per a comunicar tota aquesta informació, el poble hagen empra diverses combinacions de tres elements. Així, disposa de tres colors (vermell, blanc i negre), dues tonalitats (brillant i mat) i quatre graus de complexitat del dibuix (descurat, esbossat, elaborat i molt elaborat). Aquests elements admeten vint-i-quatre possibles combinacions (és a dir, 3 x 2 x 4 = 24), que conformen un autèntic alfabet. Però tampoc no cal anar tan lluny per adonar-nos de la importància comunicativa del vestit, ja que a la nostra societat ens vestim d’una manera o d’una altra segons les activitats que hem de realitzar, el càrrec professional que tenim, la classe social a què pertanyem o, encara, en funció de l’esdeveniment o l’acte a què assistim, ja que optem per una vestimenta diferent en cas d’anar, per exemple, a un concert o a una festa d’uns amics.

Nens blaus i nenes roses

En el regne animal hi ha moltes manifestacions de dimorfisme sexual, en què l’aparença del mascle i la femella són sovint molt diferents. En general, els mascles disposen d’uns trets més vistosos i llampants i tenen un comportament més fatxenda que les femelles. El cert és que entre els animals, durant l’època de zel, l’esforç principal del mascle consisteix a despertar en la femella l’estímul per a l’aparellament, mitjançant l’exhibició d’una ornamentació i una conducta de pautes determinades.

L’exhibició de les millors “peces de vestir” representa un dels motius habituals en l’estratègia de reproducció de nombroses espècies d’ocells (vegeu “Societats i comportaments animals”). La femella, més pàl·lida i menuda, tria preferentment el mascle que va “guarnit” de la manera més elegant i que té un comportament més decidit i dominant.

Pel que fa als humans, de vegades, la manera de vestir té també un sentit de reclam sexual. Però, a diferència del que succeeix amb l’aparença dels animals, la forma humana de vestir no funciona com un estímul desencadenant d’una conducta sexual directa, sinó que sol limitar-se a remarcar o a dissimular alguns caràcters sexuals. Però les parts del cos que es volen enaltir amb el vestit no són sempre les mateixes en les diverses cultures. Per exemple, algunes poblacions posen un èmfasi particular en el cap i, per tant, llueixen pentinats i capells molt elaborats, mentre que d’altres aprecien en especial les espatlles i, consegüentment, confeccionen mantells de gran valor. També n’hi ha, com és el cas dels padaungs, de Birmània, que valoren en particular els elements verticals, com són el coll, els braços i les cames i, per això, es guarneixen amb una quantitat impressionant de collars, braçalets i altres ornaments col·locats al voltant del coll, els canells i els turmells.

Hi ha una relació rellevant entre la manera de vestir i el sexe, com ho demostra el fet que, en totes les societats humanes, els homes i les dones es vesteixen de manera diferent. El mateix passa amb moltes espècies animals pel que fa al pelatge o el plomatge, els quals mostren un marcat dimorfisme sexual.

D’acord amb això, socialment resulta inacceptable, excepte en casos molt concrets, que un sexe es vesteixi amb les peces de roba de l’altre. El “transvestiment”, en el nostre àmbit social, s’admet només en unes circumstàncies ben específiques, com pot ser durant el carnaval. Amb tot, no es pot dir que hi hagi raons pràctiques que justifiquin la distinció entre la forma de vestir dels homes i la de les dones. Si els homes portessin usualment faldilles, podrien fer gairebé totes les activitats que fan quan duen pantalons. Tampoc no existeixen raons inqüestionables que expliquin per què des del naixement s’inculca la necessitat de portar un tipus de vestimenta o un altre segons el sexe. Podríem trobar una possible explicació de tot això si reflexionem un moment sobre un costum aparentment banal, però molt estès, consistent a vestir els nadons de color blau si són nens i de color rosa si són nenes. Evidentment, la distinció del tipus de vestit o la tria de colors en funció del sexe és una convenció social, però resulta molt difícil de desentendre-se’n, ja que estableix una distinció important entre mascle i femella, que és culturalment fonamental en l’estructuració de la societat. Per tant, s’ha de tenir present que és la diferència sexual en la manera de vestir, en tant que punt de confluència d’un fet natural i d’un fet cultural, la que contribueix a la determinació del gènere i a la consolidació del desenvolupament de les normes socials establertes.

Articles de moda

Quan parlem de maneres de vestir que canvien, de seguida ens passa pel cap el fenomen de la moda. I és que la moda, de manera visible i immediata, representa un procés en què la forma de vestir es transforma i s’adapta als canvis de la societat, els anticipa o, fins i tot, els provoca. Però el ritme amb què la moda modifica la manera de vestir és molt més lent que no ens pensem. S’ha establert que els vestits femenins triguen gairebé mig segle a canviar substancialment, tant pel que fa a la llargada i l’amplada com a les dimensions de la cintura i el pit o també amb relació a la forma de l’escot, entre altres. La impressió que es té d’un canvi frenètic afecta generalment certs detalls dels vestits i, només rarament, la forma bàsica.

Un dels exemples més clars i notoris dels canvis d’hàbits en la manera de vestir és el dels pantalons texans, que provinents dels Estats Units s’han estès arreu del món. En moltes cultures no occidentals es fa palesa l’adopció, cada cop amb més força, de la roba d’aspecte europeu, ja sigui perquè en alguns casos resulta més funcional, o bé, sobretot, perquè va lligada a una idea de modernitat i, per tant, té més prestigi. Si hi ha cap element de la cultura occidental que tendeixi a imposar-se arreu, aquest és sobretot la manera de vestir. Encara que això no vol dir que sigui la solució més bona ni que tothom l’hagi de seguir obligadament. De fet, contràriament, en molts indrets del món assistim a una recuperació de la indumentària tradicional, sovint com a fruit de l’afirmació de la identitat cultural i a vegades també com a rebuig de la cultura occidental. I això no és tot. Hi ha alguns elements de les cultures no europees que s’estan introduint en la nostra societat. No és gratuït que les túniques, els caftans, els saris, els quimonos o els ponxos atreguin cada cop més l’atenció dels joves i, per què no, dels grans dissenyadors de moda.

Les fibres tèxtils naturals

Fa un moment hem tractat breument d’alguns trets característics de les funcions socials de la vestimenta. Ara, veurem amb quins materials es confecciona la roba que normalment vestim. Com tots els diferents elements de fabricació humana, la roba i en general tots els complements de vestir s’elaboren a partir d’unes primeres matèries determinades, que es treballen mitjançant unes tècniques específiques i es transformen segons l’ús que es vulgui donar al producte final. Els components més simples dels teixits que constitueixen els nostres vestits habituals són les fibres tèxtils. Es tracta de materials fibrosos que, en virtut de les seves propietats físiques, es poden transformar mitjançant una sèrie d’operacions mecàniques en uns filaments d’una certa llargada, resistència, flexibilitat i elasticitat. En un sentit més ampli, també reben el nom de fibra alguns materials que, tot i no tenir la propietat de poder-se transformar en filats o teixits, es poden fer servir igualment, per exemple, per a treballs d’entreteiximent, en què s’incorporen a la trama de la tela per tal d’aconseguir algun efecte especial, o per a la fabricació de cordes i estores, entre d’altres utilitats.

Les fibres tèxtils poden dividir-se en fibres naturals i fibres químiques. Les naturals provenen o bé del regne animal —i, en tal cas, són fibres de base proteica, com la llana o la seda— o bé del regne vegetal —i són fibres amb base de cel·lulosa, com el cotó, el lli, el cànem o el jute—. També hi ha fibres tèxtils d’origen mineral, com és ara l’amiant, l’ús del qual ha estat prohibit perquè s’ha demostrat a bastament que la inhalació del seu polsim desencadena processos cancerígens.

Les fibres químiques, que tractarem a “Les fibres tèxtils químiques”, poden ser artificials i sintètiques.

La llana

Si observem una ovella pasturant, amb el pèl brut i embullat, ens semblarà impossible que, d’aquell garbuix blanquinós, se n’obtingui la matèria per a fer jerseis, faldilles o abrics, suaus, càlids i elegants. Però el cert és que, com tothom sap, la llana, des de l’antiguitat, prové de les ovelles. Juntament amb el cotó, és una de les primeres matèries més utilitzades en la indústria tèxtil.

Les ovelles que actualment es destinen a la producció de llana són bastant diferents dels seus avantpassats, que tenien el pèl més curt i més difícil de treballar. Mitjançant l’encreuament dels exemplars dotats de la millor llana, s’ha aconseguit la selecció de les races més aptes per a una producció abundant i de bona qualitat. Les ovelles forneixen principalment llana, per bé que, en algunes regions, tenen també un paper molt important en la producció de carn i de llet. Avui, més d’un miler de milions d’ovelles pasturen pels prats d’arreu del món. En alguns països, el nombre d’ovelles és més elevat que el de la població humana, com ara a Austràlia, on els dos-cents milions d’ovelles representen més de deu vegades el cens humà.

A les etiquetes dels vestits que comprem, sovint podem veure escrit el distintiu “pura llana verge”. No es tracta únicament d’un eslògan publicitari, sinó que és una denominació amb un significat precís. S’entén que la peça de “pura llana verge” només és feta de llana. En canvi, si en la composició entren altres fibres, s’ha d’especificar (30% llana verge i 70% cotó, per exemple). Es parla de llana “verge” quan prové del velló de les ovelles. Hi ha dos altres tipus de llana menys apreciats, que són la llana d’adoberia, obtinguda de les pells d’ovelles mortes, i la llana regenerada, obtinguda de peces usades o de restes de filatura o tissatge. La llana d’una ovella acabada d’esquilar, quan encara és coberta de greix, de terra i de pols, s’anomena llana bruta. Un cop neta i rentada, la llana perd gairebé la meitat del seu pes. Així, la producció mundial anual de llana rentada és de prop de 1 800 milions de quilos, obtinguts de 3 000 milions de quilos de llana bruta. Les llanes rentades són de qualitats diferents, segons la raça d’ovella de la qual provenen.

Les famoses ovelles merines, probablement originàries del Marroc, criades a Espanya i esteses arreu del món, són les que donen la millor llana, fina, suau i fàcil de filar. Encara que es produeixi llana a gairebé tots els països del món, s’ha de dir que les ovelles tenen el seu hàbitat ideal en zones temperades, on donen la llana de més qualitat. Entre els països en què la cria ovina és més estesa i la tradició de la producció de llana és més antiga, es pot destacar la Gran Bretanya, que disposa de races molt valorades, com són la leicester, la lincoln o la xeviot; Austràlia, amb prop de les tres quartes parts de la cabanya mundial d’ovelles merines, n’és el principal productor mundial; i encara d’altres, com Nova Zelanda, l’Argentina o Uruguai. La producció de Rússia, les repúbliques asiàtiques centrals, la Xina, l’Índia i Turquia, tot i ser considerable pel que fa a la quantitat, és d’escassa qualitat.

Com altres productes emprats en la filatura i el tissatge, la llana és formada per fibres. Si examinem una fibra de llana, separada dels milions de fibres restants que formen el teixit, observarem que presenta un conjunt de característiques distintives. És d’un color blanc lluent (en el cas de la llana rentada), i té una llargada que pot anar dels 25 als 550 mil·límetres i un diàmetre comprès entre les 16 i les 40 mil·lèsimes de mil·límetre o micròmetres. Des del punt de vista químic, la fibra de llana és la més complexa de totes les fibres tèxtils. Es tracta d’una fibra proteica composta de carboni (52%), oxigen (20,3%), nitrogen (18,1%), hidrogen (7,1%) i sofre (2,5%), que s’uneixen formant una molècula llarga i ramificada.

Si palpem amb les mans un floc de llana, experimentarem una sensació d’escalfor, ja que la llana posseeix un alt poder aïllant, dit en altres paraules, transmet poc la calor. És per això que, si posem la mà sobre una roba de llana, la calor del cos no es perd per transmissió, sinó que queda concentrada entorn de la mà, i d’aquesta manera es produeix la sensació d’escalfor. L’èxit de la llana per a la confecció rau precisament en l’avantatge que li confereix aquest gran poder aïllant. És certament la fibra ideal per a protegir-nos del fred i de la intempèrie, ja que evita que es dissipi la calor corporal. Aquesta valuosa qualitat de la llana, que les ovelles han desenvolupat al llarg de la seva evolució amb la mateixa finalitat per a la qual nosaltres la utilitzem, serveix de protecció a la nostra espècie, desproveïda d’un abric natural com cal. A més, a les ovelles, l’esquilada no els causa cap perjudici, ja que només perden el velló, però no sofreixen cap mena de dany.

Gairebé tota la llana produïda arreu del món prové dels ovins, en especial de les ovelles i dels seus, diguem-ne, parents més pròxims, com els moltons (mascle de l’ovella castrat) o els marrans (mascle de l’ovella), però també hi ha altres animals aptes per a proveir fibres o un tipus de pèl semblant a la llana, per bé que en menor quantitat, que poden ser filats o teixits. Les llanes d’aquests altres animals reben el nom de llanes especials. La producció d’aquestes llanes es dóna, d’una banda, quan en una regió es crien altres animals llanuts amb altres finalitats (per tradició o bé perquè el clima o el terreny no són idonis per a les ovelles) i, per tant, se n’extreu tot el que es pugui aprofitar; o, d’altra banda, quan es vol obtenir un producte de més qualitat que el de la llana d’ovella, encara que sigui més costós. Alguns animals forneixen poca quantitat de llana, però molt fina i més càlida i elegant que la de les ovelles. En són exemples el moher i el caixmir, que s’obtenen d’unes races de cabra de pèl llarg i sedós; també hi ha llanes de camèlids americans, com ara la vicunya i l’alpaca; o també d’una espècie de conill (llana d’angora). A més a més, de les cabres “normals”, és a dir, que no pertanyen a les races llanudes, se n’obté una llana més basta.

La indústria tèxtil llanera ha estat molt important a Catalunya i el País Valencià. Tradicionalment, aquesta indústria s’ha concentrat a Terrassa i a Sabadell (Vallès Occidental), on s’ha produït la gran part dels teixits de qualitat de tot l’estat, mentre que a Alcoi, històricament el segon centre llaner, s’hi han fabricat teixits d’una qualitat inferior.

La seda

La seda, com la llana, és una fibra d’origen animal, si bé la seva producció és del tot diferent. De fet, no es tracta del pèl de cap mamífer, sinó d’una secreció del cuc de seda. Aquest “cuc” és, pròpiament, la fase larval de l’insecte lepidòpter Bombyx mori, la femella del qual, un cop fecundada pel mascle, pon de 300 a 600 ous, que passen per les etapes de larva o eruga i de nimfa o crisàlide per a assolir l’estadi adult de papallona. En la fase d’eruga, l’insecte fa un capoll per mitjà de la secreció d’un fil de seda. Aquest fil, de fet, és un llarg filament doble, en què els dos brins de seda s’entortolliguen formant un vuit i queden units per una substància gomosa (sericina). Fan de 600 a 1 200 m de longitud, que és una llargada impressionant tenint en compte la petitesa del cuc. En canvi, el gruix del filament és només de 5 a 25 mil·lèsimes de mil·límetre. Per això, s’han d’unir diversos fils per a formar-ne un d’un cert gruix.

A més, el cuc de seda és molt servicial, ja que a diferència de l’ovella forneix el seu material gairebé “a punt per a l’ús”. Les altres fibres tèxtils, com la llana i el cotó, es recullen en amassos informes que s’han de filar i debanar convenientment (enrotllar el fil en un cabdell o rodet). En canvi, la seda ja es troba en el capoll en forma de filament, atès que l’orifici de secreció del cuc fa la funció de filera. Però aquesta gentilesa del cuc no rep una bona recompensa. I és que, a diferència de les ovelles o de les plantes de cotó, que sobreviuen íntegres a l’esquilada o a la collita, quan s’ha d’extreure la seda del capoll la crisàlide mor escaldada, ja que és submergida en aigua a 90ºC. A aquesta temperatura, s’estova la goma (sericina) que el cuc de seda ha secretat amb el filament. Tot seguit, s’agafen de tres a vuit filaments procedents dels capolls escaldats i mantinguts en un perol i se’n realitza una primera torsió. Després, amb dos o tres d’aquests filaments s’efectua una segona torsió, de la qual s’obtenen els fils de seda. Es tracta, però, d’un fil de seda aspra, perquè conté encara una quarta part de sericina. Se l’anomena seda grega. Per aconseguir un fil de seda molt fi i de qualitat, la seda grega es renta amb aigua sabonosa molt calenta.

La cria del cuc de seda i la producció de seda natural formen part d’un procés molt llarg i costós però rendible, ja que la seda és un teixit molt valuós que es ven a preus molt alts. Ara bé, precisament a causa d’aquests preus elevats el mercat és força limitat. Per això, quan es vol fer un producte no gaire fi o menys elegant, es recorre a imitacions (abans anomenades “seda artificial”) molt més econòmiques. En definitiva, la seda representa per als teixits el mateix que el caviar i les tòfones per a l’alimentació; és un producte valuós, costós i de producció limitada.

El preu de la seda, evidentment, no solament deriva del seu cost, sinó també de la seva qualitat. Per la seva lleugeresa, frescor, solidesa i lluentor, la seda és emprada en la fabricació de roba interior de luxe, vestits d’alta costura o complements, com és el cas dels fulards i les corbates.

La cria dels cucs de seda i la producció de la seda són originàries de la Xina, i actualment aquest país aplega més de la meitat de la producció mundial. Introduïda a Europa durant els primers segles de la nostra era, la producció de la seda assoleix una gran importància en la Itàlia medieval. Als Països Catalans, s’ha produït seda en diferents indrets de Catalunya, però destaca sobretot València, especialment fins al segle XIX. A Espanya, el centre de producció sedera era Toledo, però avui el conreu es limita a Múrcia (vegeu “La seda en la història”).

El cotó

A diferència de la llana i de la seda, que tenen una procedència animal, el cotó és una fibra natural d’origen vegetal. D’entre totes les fibres tèxtils, el cotó continua essent el rei malgrat la competència de les fibres artificials i sintètiques. El cotó representa gairebé la meitat del volum total de les fibres utilitzades en la indústria tèxtil, amb una producció anual de prop de 18 milions de tones. Els principals països productors són la Xina, els Estats Units, les repúbliques asiàtiques centrals, el Pakistan i l’Índia, que representen més dels dos terços de la producció mundial.

El cotó és una fibra que s’extreu del cotoner (Gossypium bardadense), una planta de la família de les malvàcies. S’obté de la borra que envolta les llavors contingudes en els fruits capsulats d’aquesta planta. De color blanc i d’una llargada entre 1 500 i 2 000 vegades la seva amplada, la fibra del cotó és formada per una sola cèl·lula. El seu desenvolupament és força curiós, ja que primer es forma un tub molt prim i, seguidament, s’omple de cel·lulosa. En el mercat, el cotó cru es classifica segons el seu origen i les característiques de color, llargada de la fibra, grau d’impureses, elaboració, caràcter, homogeneïtat, resistència i elasticitat, entre d’altres.

Quan la collita del cotó es feia manualment requeria molta mà d’obra. No és cap exageració afirmar que la collita del cotó, als segles passats, va determinar el destí de pobles sencers. El cotó, originari de l’Índia, era un teixit rar a Europa, on havia estat introduït pels àrabs, si bé la producció de teixits de cotó era dispersa i només destacaven Itàlia i els Països Baixos. Però la popularització de les indianes en va fer estendre el conreu i al segle XVIII, amb la incorporació d’algunes millores tècniques destacades i sobretot amb la gran producció de les plantacions dels Estats Units d’Amèrica, on la planta es va adaptar molt bé, el cotó va experimentar un auge espectacular. L’exportació d’aquesta fibra cap a Europa va desbancar la llana, que fins llavors era la fibra més utilitzada a causa de la seva apreciada capacitat d’aïllant tèrmic, la facilitat de mecanització en gran escala i el baix cost d’obtenció (vegeu “El cotó, les indianes i les colònies industrials catalanes”). La producció del cotó a gran escala va ser un dels motors de la Revolució Industrial. Però, a causa de la gran manca europea d’aquesta fibra, i amb ànims de mantenir-ne els preus molt baixos, es va implantar el sistema d’esclavatge, pel qual centenars de milers d’esclaus negres van ser portats als Estats Units provinents d’Àfrica. D’aquesta manera, vastes regions africanes es despoblaven mentre al sud dels Estats Units es desenvolupava un tipus determinat de vida, “una cultura de les plantacions de cotó”, que perviu en les tradicions, el folklore i la música i que podem veure reflectida en el cinema.

La mecanització de la collita del cotó ha transformat aquesta cultura. La feina que abans realitzaven milers de treballadors ara pot ser duta a terme per només unes desenes de persones. Això no obstant, la qualitat del cotó ja no és la mateixa, atès que les màquines no distingeixen les fibres madures de les immadures, de manera que ho cullen tot. Posteriorment, altres màquines separen el cotó de les llavors i el premsen en bales que s’envien a les filadores.

Respecte a la fibra de llana, la de cotó és més resistent però menys aïllant. En canvi és més econòmica, la qual cosa no significa que sigui d’una qualitat inferior, ben al contrari, ja que el cotó es presta molt bé a la filatura i al tissatge i pot oferir productes molt fins, igualment aptes per a l’alta costura.

El cotó es fa servir per a roba més lleugera que la de llana. Com que la fibra de cotó té menys capacitat aïllant que la de la llana reté menys la calor corporal, que es dissipa en l’ambient. És per això que amb el cotó s’aconsegueix més sensació de frescor. Per aquesta raó, per exemple, alguns matalassos tenen dues cares; d’una banda són de llana (“costat d’hivern”), que escalfa més, i de l’altra, de cotó (“costat d’estiu”), que és més fresca.

Altres fibres vegetals

A més del cotó, hi ha altres plantes que proveeixen fibres aptes per al tissatge. Es tracta principalment del lli, el cànem i el jute. El conjunt d’aquestes plantes no sobrepassa el terç de la quantitat de fibra de cotó produïda anualment arreu del món. Per tant, són econòmicament menys importants.

A diferència del cotó, aquestes fibres són pluricel·lulars. Estan compostes per fibres curtes, unides per substàncies gomoses o ceroses. S’obtenen de la part externa de la tija de la planta, que constitueix el líber, i per això s’anomenen també fibres liberianes. De totes tres, la més apreciada és el lli, de la qual s’obtenen teixits frescos, usats per a la roba d’estiu i per a la roba de casa. La planta del lli, de petites flors blaves, es conrea principalment a l’Àsia central, Holanda, França, Irlanda i els Estats Units. A més de la fibra tèxtil, la planta proporciona unes llavors molt valorades pel seu contingut en mucílag (substància gelatinosa) i oli (oli de llinosa).

El conreu del cànem, que durant el segle XX ha disminuït força, és present als països de l’est d’Europa, Espanya, Itàlia, la Xina i l’Índia. Antigament, el cànem es feia servir per a la fabricació de teles, llençols i sacs, però ara es reserva tan sols per a fer cordes i espardenyes.

El jute, que és més important que el cànem, és una fibra rígida i rugosa emprada en la fabricació de teles i sacs d’embalatge. Tot i això, als països desenvolupats, els sacs de jute han estat substituïts en gran part per uns altres de material sintètic, però la producció d’aquesta fibra encara és molt estesa en algunes zones d’Àsia. A Bangladesh, per exemple, el jute és un dels productes més exportats. Avui dia, l’ofensiva ecològica contra el plàstic alimenta les esperances dels agricultors d’aquell país pobre, que confien en la conscienciació ecològica dels països avançats per tal d’aconseguir la recuperació d’un producte molt més natural, però també més costós.

Les fibres tèxtils químiques

Les fibres químiques constitueixen el segon dels grans grups en què es divideixen les fibres segons el seu origen. Es tracta de fibres obtingudes mitjançant processos de transformació industrial. Les fibres químiques se subdivideixen alhora en fibres artificials, que s’obtenen de materials polimèrics ja existents en la natura, i en fibres sintètiques, que són el resultat de la transformació de substàncies obtingudes per via sintètica, generalment de polímers orgànics amb un elevat pes molecular.

Fibres artificials

Els polímers naturals emprats per a la preparació de fibres artificials són essencialment la cel·lulosa, les proteïnes i algunes altres substàncies extretes de vegetals (àcid algínic, gomes naturals o albúmines). La cel·lulosa és un dels principals components dels organismes vegetals. Per raó de la seva abundància, des del segle XIX s’ha intentat treballar-la directament per reduir-la a filat, però no ha estat fins al segle XX que s’han establert els procediments industrials necessaris. La cel·lulosa s’extreu de la pasta de fusta, sobretot de les coníferes (avet, pi, etc.), i posteriorment és tractada amb substàncies químiques com la sosa càustica i l’àcid acètic fins que se n’obté una substància pastosa (com la viscosa o altres de semblants), que es fa passar per una filera per tal d’aconseguir-ne filaments llargs i d’un gruix determinat. La filera és una peça, sovint metàl·lica, proveïda de diversos forats arrenglerats, per on es fa passar la massa sota una certa pressió (procés denominat extrusió). Un cop solidificada, la massa constitueix el fil tèxtil. D’aquest filats, que duen noms comercials diversos, encara que el més conegut és el raió (anomenat també viscosa), s’obtenen teixits semblants a la seda, de tacte suau, lleugerament lluents i molt més transpirables que els teixits sintètics.

La producció mundial de fibres artificials ha disminuït molt els últims anys i ha estat en gran part reemplaçada per la de les fibres sintètiques. Els principals productors de fibres artificials són el Japó, Mèxic i Alemanya.

Fibres sintètiques

S’anomenen així les fibres fabricades mitjançant procediments de síntesi a partir de primeres matèries derivades de la indústria petroquímica. La història d’aquestes fibres és més aviat recent. La primera fibra sintètica, i actualment encara la més coneguda, és el niló, que es remunta només al 1938. Com a fet curiós, cal dir que el nom originari en anglès, nylon, és un acrònim format per les inicials dels noms de les dones dels cinc científics que el van descobrir. Gairebé totes les fibres sintètiques s’obtenen de derivats del petroli, tret d’algunes fibres acríliques que també poden fabricar-se a partir del metà.

El procés de fabricació és semblant en tots els casos. Es parteix d’un polímer que es transforma, per fusió o per dissolució, en una substància pastosa que es fa passar per la filera a una certa pressió. Els filaments obtinguts semblen espaguetis prims i molt llargs. Les fibres sintètiques es divideixen en quatre grups: les fibres poliamídiques, les de polièster, les acríliques i les olefíniques (vegeu “Els productes químics”).

Les fibres poliamídiques són molt resistents, i gràcies al seu baix pes específic proporcionen teixits càlids i lleugers. No obstant això, presenten l’inconvenient de barrar la transpiració del cos i, per tant, a l’estiu fan suar amb generositat. Es destinen a la roba de casa i a usos industrials. En el cas de la roba de vestir, ja no s’utilitzen en estat pur com abans, sinó combinades amb altres fibres més valuoses (llana o cotó) per tal d’abaratir-ne el cost.

Les fibres de polièster també són molt resistents i duradores. Un dels seus grans avantatges és sobretot que mantenen estables les seves dimensions en qualsevol condició (les fibres poliamídiques, en canvi, es deformen per l’efecte de la calor). Això converteix les peces de polièster en la roba de “rentar i posar” per excel·lència, ja que requereixen molt poc manteniment. En canvi tenen un defecte, tot i que és remeiable si es prenen les mesures oportunes: la tendència a la formació de borrissol (denominat tècnicament pilling) a les parts més gastades per l’ús. Les fibres de polièster, en forma de fil continu o de filat, representen més de la meitat del consum mundial de fibres sintètiques. Aquestes fibres també es poden trobar mesclades amb d’altres; per exemple, és molt freqüent la mescla de cotó i polièster per a la roba de vestir. Actualment, s’empren molt en el sector del vestit i en altres articles industrials.

Les fibres acríliques obtingudes a partir del polímer acrilonitril, que s’extreu del gas natural o del craqueig del petroli, són unes grans competidores de la llana, a la qual s’assemblen en alguns aspectes. Es tracta d’unes fibres lleugeres, suaus, càlides al tacte, inencongibles, molt resistents a la llum i als agents atmosfèrics, que es poden tenyir fàcilment si se segueix el procés adequat. Tanmateix, tenen l’inconvenient de perdre tenacitat (resistència als esforços de tracció) i es deformen fàcilment en contacte amb la calor humida. S’usen en gèneres de punt, cobrellits i flassades.

Les fibres olefíniques s’extreuen de les olefines, que són uns derivats del petroli molt abundants i de cost relativament baix. Posseeixen unes propietats mecàniques excel·lents, que es mantenen fins i tot en condicions d’humitat. També tenen una gran resistència al desgast, un alt poder aïllant i un baix pes específic. En canvi, pel fet de tractar-se de fibres amb un baix grau de reblaniment, l’escalfor les estova i, per això, la roba que se n’obté no es pot planxar. D’altra banda, són poc aptes per a la tintura. Es destinen a revestiments de terres (catifes i moquetes), tapisseries dels cotxes i confecció de roba interior, entre altres usos.

De la fibra al teixit

Les fibres tèxtils constitueixen la primera matèria de la confecció dels vestits (o, com a màxim, la “segona matèria”, si s’escau que derivin d’altres substàncies, com és el cas de les fibres químiques). Ara bé, per a convertir-se en vestits, han de passar per altres fases d’elaboració força complexes, que són principalment la filatura i el tissatge, completades per les operacions de tintura, estampació i acabats. El cicle culmina amb la confecció de les peces de roba.

Aquestes operacions es basen en unes tècniques conegudes des de temps molt antics i que requereixen una gran cura i un gran esforç per a fer possible l’obtenció d’un producte resistent i ben fet. En tota la història de la humanitat i en bona part de les cultures, les operacions de filat han estat practicades tradicionalment per les dones, mentre que les feines de tissatge i tintura i d’acabat solien anar a càrrec dels homes. Actualment, la filatura i el tissatge de les fibres, com també la producció de peces de roba, es realitzen automàticament amb l’ajut de maquinària moderna; amb tot, però, en aquestes fàbriques encara predomina la mà d’obra femenina.

Filatura

L’operació de filar consisteix essencialment a reunir les fibres en petits feixos, torçant-los perquè s’adhereixin i siguin més resistents, i enrotllar-los en el fus. Aquesta operació es pot efectuar mecànicament o manualment. En el cas de la fibra sintètica, la matèria polimèrica viscosa se sotmet a un procés d’extrusió, del qual s’obté el fil, que s’asseca i s’enrotlla en bobines.

ECSA

Les fibres tèxtils de què hem parlat es presenten en forma de fils molt prims, d’un gruix de poques mil·lèsimes de mil·límetre. De fet, una fibra sola és gairebé invisible a simple vista. Els vestits que utilitzem també són fets de fils, però d’uns fils més gruixuts, que sí que es veuen a ull nu. El cas és que les fibres tèxtils són massa fines i curtes per a ser treballades individualment. Per això, abans de teixir-les, s’han d’agrupar en petits feixos una mica més gruixuts. Aquesta operació rep el nom de filatura, i els fils que en resulten s’anomenen filats. Perquè puguin ser treballats, els filats han de tenir una sèrie de característiques: han de ser continus, de la llargada que es vulgui, prou resistents perquè no es trenquin en ser teixits i homogenis, és a dir, sempre d’un mateix diàmetre. L’operació de la filatura consisteix bàsicament a ajuntar les fibres i a sotmetre-les a una torsió que fa que s’adhereixin les unes a les altres. Després, els fils s’enrotllen en els fusos.

A continuació, descriurem breument les operacions de la filatura de la llana; primerament, les tradicionals, practicades amb la filosa i el fus durant mil·lennis; després, les realitzades mitjançant tècniques industrials.

El procés de filatura casolana començava amb la rentada de la llana a fi de treure’n el greix i les impureses. Seguidament, es procedia al cardatge, operació que consisteix a agafar el floc de llana neta i fer-la passar diverses vegades per una petita cardeta manual, que és un estri de fusta proveït de punxes metàl·liques, encara que molt abans es feien servir les flors espinoses del card, d’on precisament procedeix el nom de l’instrument i la tècnica. En passar entre les punxes de la carda, les fibres se separen en feixos; després, es disposen de manera que quedin ben paral·leles i juntes entre elles formant una mena de veta o cinta, fina i estreta. Aleshores té lloc l’operació clau de la filatura: la torsió. La cinta és sotmesa a un procés d’estirament i de torsió que fa que les fibres s’adhereixin les unes a les altres.

Antigament, el filat resultant s’enrotllava en una peça allargassada de fusta, anomenada fus i, ja més endavant, a una filosa, un aparell més evolucionat que es va començar a fer servir a l’edat mitjana, consistent en un eix giratori que fa girar el fus molt de pressa a través d’una roda gran, que és accionada a mà o amb un pedal. Per tal de filar amb la filosa, era necessari lligar la cinta de llana cardada al fus; mentre amb una mà s’estirava la cinta amb els dits, amb l’altra es feia girar la roda, que torçava el fil encara que en alguns models s’accionava amb el peu gràcies a un pedal. El filat sotmès a la torsió s’enrotllava ràpidament sobre el fus fins a formar la fusada.

Els principis generals de la filatura industrial no són substancialment diferents dels de la filatura manual. La diferència rau en el fet que s’utilitza una maquinària automàtica de gran velocitat, capaç de filar grans quantitats de llana en molt poc temps. Això mateix passa amb el cardatge, que es fa amb unes màquines especials anomenades cardes. Quan es vol un fil prim i de qualitat s’utilitzen fibres de llana llargues, que a més de ser cardades són pentinades, eliminant-ne les fibres curtes que hi resten. Aquests filats s’anomenen fils d’estam.

La preparació per a la filatura es compon normalment de diverses operacions successives en màquines anomenades guils, que tenen la funció de reforçar la disposició paral·lela de les fibres, d’unir la cinta sortint amb altres cintes entrants i d’estirar-les per allisar-les. En l’estiratge inicial té lloc la mescla de les fibres que componen el teixit, mentre que en l’estiratge final s’aplica una lleugera torsió a la cinta sortint per tal d’augmentar la resistència del producte a la tracció durant el procés de filatura (vegeu “El teler de vellut i els estiratges”). Després d’aquestes operacions, la llana arriba a la màquina de filar, que culmina el procés sotmetent el filat que s’està formant a una torsió. Com ja hem indicat, la torsió fa augmentar la fricció entre les fibres, la qual cosa fa que s’adhereixin millor les unes a les altres.

Tissatge

Esquema bàsic d’una màquina jacquard, que acoblada a un teler permet l’evolució independent de cadascun dels fils de l’ordit. La jacquard fa possible, sobretot, la reproducció de dibuixos complicats de grans dimensions.

ECSA

Després de la filatura, les fibres tèxtils crues s’han convertit en fils llargs i resistents. Però, per a fer un vestit, no n’hi ha prou amb un grapat de fils. Abans, cal elaborar peces de roba, que després s’hauran de tallar segons un patró i cosir convenientment. En termes geomètrics, diríem que s’ha de passar d’una línia (dotada d’una sola dimensió, que és la llargada) a una superfície plana (amb dues dimensions). Si volem fabricar una tela sòlida caldrà ajuntar els fils d’una manera determinada. L’únic sistema eficient consisteix a encreuar-los els uns amb els altres. I en això es basa la tècnica per a teixir, el tissatge, ja que es tracta d’encreuar els fils de manera atapeïda i ajustada perquè quedin ben compactes, sense cap espai entre ells.

El sistema més fàcil d’obtenció d’un teixit, anomenat teixit de calada, consisteix a disposar uns fils en paral·lel i, seguidament, fer-ne passar uns altres perpendicularment i alternativament per sobre i per sota dels primers. Els fils que van de llarg a llarg de la peça constitueixen l’ordit i els que s’hi entrecreuen formen la trama. L’estructura de tissatge més simple, amb un encreuament alternatiu dels fils de la trama per sobre i per sota dels de l’ordit, s’anomena tela, tafetà o lligat de plana. S’entén per lligat l’ordre d’entrellaçament dels fils d’ordit amb les passades de trama. Si la manera d’encreuar els fils és diferent, és a dir, si es passa un fil per sobre i diversos fils per sota o a l’inrevés, es poden crear altres menes de teixits, que s’agrupen en dues grans categories: la sarja i el setí o ras. Així, quan l’entreteiximent dels fils és complex, convé procurar-se una representació gràfica del disseny que formaran els fils de l’ordit i de la trama a fi d’evitar errors. Generalment, s’utilitza un paper quadriculat on es pinten de negre els quadrats corresponents als punts per on la trama passa per sota de l’ordit. Tal com l’hem descrit, el procés de teixir sembla una cosa ben senzilla, ja que es tracta tan sols d’encreuar els fils. Però, si proveu de fer-ho sense l’instrumental adequat, estenent només els fils de l’ordit sobre la taula i encreuant-hi els de la trama, els fils us quedaran balders i poc tensos, massa espaiats entre ells. El que obtindrem no serà pas un teixit, sinó un embull inservible.

Esquema de lligats o ordre d’entrellaçada dels fils de l’ordit (les columnes de la quadrícula) amb les passades de la trama (les files). Els tres tipus diferents són el tafetà, la sarja i el setí (d’esquerra a dreta).

ECSA

Des de temps molt antics, es va entendre que els fils de l’ordit havien d’estirar-se prou perquè quedessin ben tensos i paral·lels. Aleshores es van construir marcs de fusta i es van fixar els fils de l’ordit als costats oposats. Aquest va ser el primer teler. El fil de la trama anava lligat per un extrem a una mena de fusta allargada, anomenada llançadora. Fent passar la llançadora per sobre i per sota dels fils de l’ordit, es podia entreteixir còmodament la tela.

A l’edat mitjana, es va descobrir que era possible treballar amb més rapidesa i precisió fent lliscar la llançadora sobre un pla horitzontal, alçant i baixant alternativament els fils de l’ordit de manera que la trama passés ara per sobre ara per sota. Per això es van fer passar els fils de l’ordit per unes bagues, situades enmig de les cardes d’unes pintes, anomenades lliços, connectades a un mecanisme que les feia pujar i baixar. En el tissatge manual tradicional, el moviment dels lliços es regula amb un pedal, accionat per la persona que teixeix, la qual ha de moure simultàniament la llançadora amb la mà per fer passar el fil de la trama. Es tracta d’una feina monòtona i feixuga que requereix velocitat i precisió. En els primers telers mecànics la llançadora s’impulsava d’un costat a l’altre amb els cops que li donaven unes fustes anomenades garrots o espases. Actualment, la llançadora ha desaparegut i, consegüentment, també l’estrèpit que ocasionava; avui, el fil es llança per mitjà d’aire comprimit o altres mètodes.

Però encara ara els telers manuals es fan servir molt, en especial als països del Tercer Món, on sovint és més fàcil trobar braços per a treballar que diners per a adquirir maquinària. Als països desenvolupats, on la majoria dels teixits són fets a màquina, el tissatge a mà es reserva als pocs apassionats que teixeixen per afició o que es dediquen a l’elaboració dels productes que es venen als comerços artesanals.

Com passa en la filatura, en el cas del tissatge les tècniques industrials modernes no es diferencien substancialment dels mètodes antics. La diferència rau en el fet que totes les operacions es duen a terme automàticament i, d’aquesta manera, es garanteix el perfecte sincronisme dels moviments gràcies a la precisió i rapidesa de les màquines, comandades per sofisticats programes informàtics.

Teixits de malla i de punt

Si considerem la roba que utilitzem, es pot classificar en funció de les fibres de què es compon. En aquest cas, parlem de roba de llana, de cotó o sintètica. De vegades, però, diem que és feta de tela o que és de gènere de punt. Aquesta classificació no es basa en la matèria utilitzada, sinó en la manera com ha estat teixida. La tela és el terme comú que defineix tots els teixits de calada, obtinguts mitjançant el procediment descrit abans, és a dir, encreuant perpendicularment els fils de l’ordit amb els de la trama.

La malla, en canvi, es diferencia de la tela perquè s’elabora amb un mètode de tissatge del tot diferent. Per als teixits de malla no s’utilitza un sistema de dos fils que s’encreuen, sinó que es fa servir un sol fil. El fil es descabdella i, per mitjà d’unes agulles, es teixeix deixant unes bagues per on es torna a fer passar el fil. En estrènyer aquestes bagues —com quan ens cordem les sabates—, es formen una mena de nusos que constitueixen el teixit de malla. Mentre que el teixit normal és una estructura entreteixida, el de malla es pot definir com una estructura de nusos, encara que són uns nusos especials.

Pel que fa al teixit de punt, la manera de nuar el fil dóna lloc a punts de diversa mena. Els dos punts bàsics són el del dret i el del revés, que, combinats, poden donar lloc a una gran varietat de punts: el punt pla, el punt d’arròs, el punt anglès i molts altres.

Mentre que el tissatge casolà resulta una activitat molt complicada, ja que requereix la instal·lació d’un teler, la labor de punt és força més usual, perquè la pràctica és fàcil d’aprendre. A més, els instruments que es requereixen són ben senzills. N’hi ha prou amb dues agulles, o fins i tot amb una sola agulla en el cas del ganxet. En l’actualitat, els teixits de punt, igual que les teles, també es fabriquen industrialment, amb màquines que executen tot el procés de manera ràpida i automatitzada. Naturalment, es tracta d’una maquinària diferent de la dels telers mecànics, atès que el sistema d’unió dels filats per formar el teixit és diferent. D’altra banda, les fàbriques de gènere de punt, a diferència de les fàbriques de teixits de llana o de cotó, solen cloure el procés d’elaboració de la peça de roba, és a dir, que no donen el teixit de punt a d’altres fàbriques perquè en facin la confecció, sinó que fabriquen elles mateixes el producte final: samarretes, mitjons, mitges i altres peces de vestir.

Tintura i estampació

Si les fibres tèxtils només es filessin i es teixissin conservarien el color cru blanquinós originari. Si es vol obtenir roba de colors diferents, se l’haurà de sotmetre a un procés de tintura. La tintura es pot realitzar en qualsevol de les etapes de la fabricació: a la fibra crua, al filat o al teixit. Les fibres tèxtils (tant els filats com els teixits o les peces de roba acabades) es tenyeixen amb substàncies colorants naturals des de les civilitzacions més remotes. Però, en aquest camp, s’han obtingut progressos excepcionals en una època relativament recent amb l’aplicació de colorants sintètics.

El procés de tintura consisteix fonamentalment a introduir un material tèxtil en una solució aquosa d’una substància colorant, que, en ser absorbida per aquest material, s’hi queda fixada de manera més o menys permanent. L’aigua serveix per a dispersar el colorant de manera que el material que es vol tenyir s’impregni uniformement. A més de tractar-se d’un mitjà econòmic i abundant, l’aigua té l’avantatge de ser fàcilment absorbida per totes les fibres naturals i per bona part de les químiques, és fàcilment eliminable i no altera ni malmet gens el material tèxtil. Recentment, s’ha intentat substituir l’aigua per dissolvents o escumes, però els resultats han estat poc satisfactoris.

L’autèntica tintura es distingeix de la simple coloració superficial pel fet que es tenyeixen totes les parts de les fibres i no solament la seva superfície. Si bé hem exposat el procés de la tintura d’una manera molt simple, cal dir que en realitat aquesta operació és força complexa, ja que depèn de l’estructura química i física del suport i dels colorants, de la capacitat d’absorció de les fibres i del comportament termodinàmic dels diversos components. De fet, encara hi ha alguns aspectes de la tintura que cal estudiar més a fons.

Els teixits es poden acolorir amb procediments diferents de la tintura; per exemple el de l’estampació. Es tracta d’un procediment semblant al de la impressió sobre paper. A diferència de la tintura, en què el colorant amara completament la fibra tèxtil, en el cas de l’estampació, el color tan sols queda dipositat a la superfície del teixit. Hi ha diverses tècniques d’estampació però el principi bàsic és l’aplicació sobre la tela d’unes matèries colorants que queden fixades al teixit mitjançant uns processos químics.

Els acabats

La majoria dels teixits no s’utilitzen directament tot just sortits del teler, sinó que són sotmesos a un conjunt d’operacions destinades a millorar-ne l’aspecte, eliminar-ne els defectes i, en molts casos, donar-los noves propietats.

Encara que els acabats han estat realitzats des de l’antiguitat, els últims cent anys els avenços de la química i la mecànica han afavorit la creació de nous processos. Com que en la majoria d’aquests processos s’utilitza l’aigua, aquest sector és conegut a Catalunya com el ram de l’aigua. Cada fibra té els seus acabats, però, per exemple, els més coneguts pel que fa a la llana són el batanatge, el perxatge i el tondosatge.

El batanatge consisteix a enfeltrar els fils del teixit de llana. El procés es produeix gràcies a les petites escames de les fibres de la llana, que queden enganxades a causa del fregament. Fa anys, el batanatge es realitzava a cop de maça, però ara es fa passar el teixit per uns rodets d’una màquina que s’anomena batan. El teixit batanat, generalment de llana o d’estam, presenta algunes propietats modificades, ja que sol ser més prim i més compacte.

Gràcies al perxatge s’aixeca part de les fibres enfeltrades de la superfície de la tela. Aquest procés es realitza raspallant el teixit amb pues (antigament es feia amb cardes). En el procés de tondosatge es talla el pèl de la roba perxada perquè quedi una superfície uniforme.

Altres operacions d’acabat, també molt conegudes, són l’estricament, que desembulla, estira i dóna la forma definitiva al teixit, i l’aprest, permanent o no, que millora l’aparença o el tacte del teixit.

Del teixit al vestit

Totes les feines anteriors, com la filatura, el tissatge i la tintura, ens han permès obtenir una tela d’unes característiques determinades. Però la roba no serveix únicament per a protegir-nos del fred; per raons diverses, l’ésser humà sembla tenir la necessitat de diferenciar-se dels altres també mitjançant el vestit. De fet, en mans expertes, el teixit es transforma en peces d’alta costura, en roba de vestir apta per a totes les ocasions o bé en indumentària de treball simple però resistent. En aquest capítol, veurem precisament les etapes per les quals passa un tros de tela fins que esdevé una peça de vestir.

La confecció dels vestits

Un cop fabricada amb cura la tela, encara manca una última fase per a poder-ne gaudir. Cal transformar els retalls de roba en peces de vestir. És la confecció. De manera semblant a com s’ha vist abans, la confecció dels vestits ha experimentat també una marcada evolució de caràcter industrial. Antigament, cada família s’ocupava en part de l’elaboració de la pròpia roba. Posteriorment, es van obrir sastreries. I, finalment, va aparèixer i es va desenvolupar la indústria del prêt-à-porter, terme que designa la roba confeccionada de manera seriada, a partir d’un disseny previ, però sovint de producció limitada i realització acurada.

Amb l’ànim de ser molt sintètics, podríem dir que hi ha sis operacions fonamentals de sastreria necessàries per a convertir els retalls de roba en peces de vestir.

1) L’amidament. Es prenen mides per tal d’elaborar un patró. Generalment n’hi ha prou amb un total de divuit mides.

2) La preparació del patró. Es tracta d’un treball de disseny acurat que requereix, per part del sastre, un bon domini professional. El patró es dissenya sobre paper amb el suport de regles, escaires i altres estris de dibuix. Representa per al vestit el mateix que el projecte arquitectònic representa per a la casa. Si el disseny del patró és imperfecte, el vestit serà defectuós i irregular. En la indústria de la roba, aquesta fase es realitza per mitjà de sistemes informàtics, a partir d’uns programes de disseny especials, pensats per a elaborar feines complexes.

3) El tall del teixit. La peça de roba es talla aplicant el patró sobre la tela. Les fàbriques més modernes disposen d’unes màquines especials per a realitzar aquesta tasca comandades per programes informàtics que executen fidelment les instruccions del patró.

4) L’embasta. Aquesta fase sol dependre dels sastres. Es tracta d’una costura provisional, feta amb punts llargs, que es pot desfer fàcilment. Després de l’embasta, el vestit s’emprova. Si té la mida adequada, es pot passar a les fases successives de l’elaboració.

5) La costura. És l’operació definitiva. Les diverses peces de roba es cusen i queden unides. La costura es pot fer a mà o amb la màquina de cosir. En la indústria de la confecció, la costura es realitza amb unes màquines especials, molt més ràpides que les màquines de cosir normals.

6) L’acabat. És el conjunt d’operacions finals amb què es perfecciona i es completa la peça de vestir. Són els últims retocs, la costura dels botons i les etiquetes i el planxat.

De l’artesania a la indústria

Mentre que la fabricació de filats i de teixits va iniciar, ara fa dos segles, l’evolució de l’artesania domèstica cap a la indústria tèxtil, la confecció de peces de roba de vestir es va mantenir com una activitat purament artesanal fins ben acabada la Segona Guerra Mundial. Al final dels anys cinquanta, però, es va assistir a un desenvolupament frenètic de les empreses de confecció existents i, al mateix temps, a la creació de noves empreses destinades a la producció de tota mena de roba, des de camises i roba interior fins a granotes de treball o roba d’esport —tant per a home com per a dona o nens—, que anava dirigida a tota mena de butxaques i a tots els mercats, dels més corrents als més elegants i sofisticats.

El fet que la indústria de la confecció aparegui tan tard té diverses explicacions. Abans, per a la fabricació d’una peça de roba, n’hi havia prou amb una modesta inversió, ja que sovint només calien una màquina de cosir, una agulla i unes tisores, material que era a l’abast de gairebé tothom. A més, no hi havia ni l’instrumental ni les tècniques necessàries per a la producció mecanitzada. A part, la gran varietat de teixits, models, talles i gustos feien de la producció en massa una empresa arriscada, encara que el procés de fabricació fos relativament senzill.

Fins els anys seixanta, la indústria de la confecció ocupava un gran nombre de treballadors, i això feia que els costos de transformació anessin a parar fonamentalment sobre la mà d’obra, mentre que el capital necessari per a l’adquisició de maquinària, equipaments i instal·lacions era més aviat poc rellevant.

Actualment, el problema es planteja de manera diferent. Moltes operacions s’han mecanitzat o automatitzat i els progressos del sector són ràpids i continuats. Malgrat tot, la indústria de la confecció continua mantenint un alt nivell d’ocupació i una producció variada de tota mena de peces de roba fabricades en sèrie seguint els patrons d’unes mides estandarditzades. D’altra banda, existeix una gran competència entre els països pobres, en què els salaris són molt baixos i la producció és menys costosa, i els països rics, que ofereixen productes elaborats de més qualitat però també de preus més elevats.

Pells i pellisses

Per a vestir-nos no utilitzem només roba que ha estat teixida. Les pells i les pellisses també constitueixen primeres matèries en la confecció de peces de vestir. Les pells són gairebé indispensables en la indústria del calçat, a més dels diversos usos que poden tenir en el sector de la pelleteria (cinturons, bosses, moneders i altres complements). Pel que fa a les pellisses, cal dir que han estat de gran utilitat des d’èpoques remotes, tot i que actualment els abrics de pell han esdevingut, en general, controvertides peces de vestir de luxe.

Les pells i l’adob

Si seccionem una pell crua i l’examinem de prop, podrem observar que es compon de dues parts fonamentals: una part superior, l’epidermis, de naturalesa epitelial, i una part inferior, de naturalesa connectiva, que, al seu torn, se subdivideix en dos estrats: el derma i el teixit subcutani (vegeu “La cèl·lula”, i “El món dels animals i dels protozous”).

En el cas dels mamífers, l’epidermis representa només l’1% del gruix de la pell; el derma, el 85%, i la resta està formada pel teixit subcutani. El derma és la capa que s’utilitza per a fer la peça de vestir. Però primer s’ha de sotmetre a un tractament, que rep el nom d’adob (vegeu “Tractament de les pells”), ja que la pell no tractada, en assecar-se, s’endureix i es podreix.

L’adob consisteix essencialment en un conjunt d’operacions físiques i químiques, mitjançant les quals la pell crua es transforma en pell adobada o cuir, sense alterar-ne les qualitats, com són l’estructura, la suavitat i la flexibilitat. Els termes pell adobada i cuir són sinònims. Tanmateix, en la parla corrent, es fa servir en alguns casos la paraula cuir (o cuiro) i en d’altres, la paraula pell. En el sector del calçat, per exemple, per referir-se a la part superior de la sabata o empenya, es diu que és de pell de vedella o de cabra, mentre que es parla de cuir si es tracta de la sola, de manera que l’etiqueta especifica, segons que faci referència a la sola o a l’empenya, si es tracta de “cuir autèntic” o “pell autèntica”.

Una pell adobada presenta diverses propietats. És molt important que conservi les característiques que posseeix la pell de l’animal viu, com per exemple la imputrescibilitat (condició de no podrir-se), el fet de permetre la transpiració, la flexibilitat o la insolubilitat en l’aigua. D’altra banda, amb l’adob, s’hi incorporen altres característiques, en especial l’aspecte lluent i uniforme, el color i una consistència més o menys tosca, típica de la pell. Un altre tret de la pell, independentment de l’estat en què es trobi, consisteix en el fet que es pot tallar sense desfilar-se ni desfibrar-se, contràriament al que s’esdevé amb altres matèries d’origen natural, com el jute, el cotó o la llana.

Les pells que més es fan servir en la indústria de l’adob són les dels animals de granja grossos, ja que són les més fàcils d’obtenir i tenen, consegüentment, un cost més baix. La majoria de pells són de boví, oví, equí, suids (porcs) i d’altres animals, com ara cangurs o rèptils (cocodrils i serps). A Catalunya, la ciutat d’Igualada (Anoia) produeix el 90% de la sola de sabata emprada a Espanya, mentre que Vic (Osona) és un centre de producció de pells fines. Com a fet curiós, cal afegir que s’estan fent experiments per a aprofitar també la pell d’alguns peixos, tractada adequadament amb uns procediments descoberts recentment.

Les pellisses

Com ja s’ha apuntat més amunt, actualment les pellisses no es fan servir tant com abans, a causa sobretot de l’augment de la sensibilitat ecològica, que ha comportat un canvi d’hàbits en el vestir i ha dut a l’adopció de les anomenades “pells ecològiques”, semblants a les naturals però fabricades amb materials sintètics o d’origen vegetal. A més, cal esmentar els acords internacionals que estableixen restriccions severes i, en alguns casos, la prohibició de comerciar amb pells d’animals exòtics o en perill d’extinció. Però, tot i amb això, la confecció de pellisses és encara una indústria pròspera, que alimenta altres activitats econòmiques importants, tant “a la muntanya” (granges de bestiar, en particular als països nòrdics, que proporcionen més de les tres quartes parts dels animals amb què es fabriquen els abrics de pell), com “a la plana” (confecció, venda i custòdia i manteniment dels abrics de pell).

L’elaboració de les pellisses té alguns trets en comú amb la de les pells, mentre que en d’altres aspectes és ben diferent. De fet, en l’adob, només s’aprofita el derma, mentre que el pèl s’elimina o bé s’usa com a llana (llana d’adob). Pel que fa a la pellissa, se n’aprofita el derma, com a suport, i també el pèl. La qualitat i el preu d’una pellissa depenen de la suavitat que adquireix la pell en ser adobada i del tipus de pelatge, que es pot classificar segons diversos criteris: gruixut o fi; llarg o curt; llis, ondulat o arrissat; espès o flonjo.

El valor de la pellissa depèn, en primer lloc, de l’espècie animal a què pertany. Certes espècies tenen un pèl menys apreciat, per la qual cosa resulta més econòmica. És el cas, per exemple, de l’esquirol, la xinxilla, l’opòssum o el mesquer. Altres animals, en canvi, tenen un pelatge més càlid i valuós; en aquests casos, la pellissa és més costosa. L’exemple més conegut és el visó. Finalment, hi ha animals dels quals es podrien extreure pellisses valuosíssimes, però, precisament per això, es troben avui en perill d’extinció. Se’n va prohibir la caça, la producció i el comerç en la convenció de Washington del 1973, prohibició que recullen les lleis de gairebé tots els estats. És el cas de la llúdriga, la marmota i la majoria dels felins (guepard, puma, lleopard, tigre, ocelot, entre d’altres).