La gestió de l'ambient

La diagnosi i la teràpia

Per a combatre una malaltia cal, en primer lloc, detectar-la i definir-ne les característiques. Només així serà possible estudiar-ne el procés de curació i proposar els remeis més adequats. Aquest procediment, que en el camp de la medicina consisteix en la formulació de la diagnosi que permet l’elecció de la teràpia, també es pot aplicar als problemes ambientals.

No va ser fins fa relativament poc, en el decurs del segle XX i, especialment, a partir dels anys seixanta, que es va prendre consciència que “alguna cosa no rutllava” en la relació entre la humanitat i la natura, entre el gènere humà al qual pertanyem i el planeta que ens acull juntament amb totes les altres espècies. Dit d’una altra manera, es va detectar una malaltia (que fins aleshores existia en un grau insignificant o que, senzillament, es desconeixia) i es va observar que s’anava agreujant ràpidament i de manera inexorable. A partir d’aquí, es va començar a estudiar el problema a fons i, sobretot, a buscar-ne urgentment la solució.

La pregunta “què s’ha de fer?” en matèria de protecció del medi ambient sol tenir dues respostes diferents. Per simplificar, podem dir que la primera és la que prové de la indústria i dels científics i apunta al fet que és possible en cada cas oferir una solució tècnica adequada al problema concret (tant si es tracta d’un problema de contaminació, d’amenaça d’un ecosistema, d’exhauriment d’un recurs, etc.). Segons aquesta tendència, sempre es poden trobar, encara que sigui amb cert retard, les solucions tecnològiques als nous problemes relatius al medi ambient, a mesura que es vagin posant de manifest.

L’altra resposta seria, també per simplificar, la dels “ecologistes” i es basa en la idea que les tècniques pal·liatives dels “fets consumats” mai no resolen del tot els problemes (no és possible, per exemple, destruir els productes contaminants un cop fabricats; un hàbitat contaminat no es pot recuperar íntegrament mitjançant operacions de sanejament, etc.) i que el que cal és canviar la manera d’aprofitar els recursos naturals, de transformar-los per a la producció de béns, de consumir i d’eliminar els residus inservibles.

Intentem, doncs, fer-nos una idea més precisa d’aquestes dues tendències i de les solucions que ens ofereixen.

Aplicacions tècniques a l’agricultura

Durant mil·lennis, el conreu de la terra ha estat considerat l’activitat humana més natural. Però en les darreres dècades, com a conseqüència de l’aplicació de noves tècniques de conreu i de l’extensió creixent de les zones conreades, s’ha descobert que l’agricultura també provoca alteracions ambientals, que, si no es controlen, poden resultar perilloses. El problema de la contaminació resultant de les activitats agrícoles és el que sembla més difícil de resoldre satisfactòriament des d’un enfocament tecnològic. Això no obstant, existeix un ampli ventall de propostes que podem classificar en cinc sectors principals:

1) La recerca dels sistemes que permetin limitar i fer més eficaç l’ús d’adobs químics (plaguicides i herbicides) perillosos.

2) La recerca d’espècies vegetals més resistents als paràsits i la fabricació de biocides selectius, és a dir, que ataquin només els paràsits que s’han de controlar i que siguin innocus per a les altres espècies i per a l’home.

3) La recerca de sistemes d’irrigació que no provoquin la salinització o l’erosió dels terrenys i la contaminació de les aigües.

4) La depuració dels excrements animals líquids i el tractament dels residus sòlids abans d’arribar als abocadors.

5) La recerca de fonts de proveïment d’aigua potable com a alternativa a les aigües contaminades pels adobs i els biocides.

Un ús més acurat de la química

El primer sector d’aplicacions tecnològiques destinades a reduir la contaminació derivada de les activitats agrícoles fa referència a la necessària millora de les condicions i de les modalitats d’ús dels productes químics per al sòl i les plantes.

Té un doble objectiu: d’una banda, la regulació d’un ús dels adobs i dels biocides limitat a les quantitats estrictament necessàries per al creixement de les plantes i per al control dels elements infestants, i, de l’altra, el coneixement i l’aprofitament de les condicions meteorològiques i climàtiques i de reproducció, tant de les plantes com dels paràsits, a fi d’obtenir un alt rendiment i, alhora, de limitar els efectes no desitjats dels productes químics. D’aquesta manera, es duu a terme l’anomenat “combat dirigit”, que preveu l’ús d’adobs i de biocides només en el moment que sigui necessari, i no segons un calendari preestablert.

Un altre sistema d’actuació és el “combat integrat”, que consisteix en un sistema que recorre tant als productes químics com al combat biològic. Posem dos exemples per il·lustrar aquest segon objectiu: la difusió controlada d’espècies predadores que contrarestin la propagació de paràsits, o la introducció de plantes tractades amb tècniques biotecnològiques que les facin més resistents als paràsits.

Acabem aquest apartat constatant que, dissortadament, aquestes estratègies es veuen obstaculitzades per la dificultat d’aconseguir una àmplia difusió de la informació. I, sobretot, topen amb els interessos de la potent indústria química, que ha obtingut una gran part dels seus beneficis a partir del creixement massiu de la producció i la venda d’adobs i biocides sintètics.

Hibridacions i biocides més eficaços

El segon camp d’aplicació de la tecnologia, que concorda més amb els interessos de la indústria, s’orienta cap a la difusió d’espècies vegetals més resistents i de biocides selectius. En aquest sentit, la indústria de les llavors i la indústria química uneixen els seus esforços per seleccionar híbrids d’alt rendiment i productes químics més eficaços i, per tant, més competitius. Amb tot, hi ha moltes reserves respecte als resultats obtinguts: la hibridació de les espècies condueix a una pèrdua de varietat biològica perillosa (vegeu “Les lleis de la genètica”) i, d’altra banda, la recerca dels biocides innocus selectius no sembla que hagi assolit de moment grans èxits. N’hi ha prou de recordar que l’agència de protecció del medi ambient més prestigiosa, la nord-americana Environmental Protection Agency (EPA), ha pogut determinar que només són innocus 37 dels més de 600 principis actius utilitzats per a la fabricació dels 45 000 biocides comercialitzats als Estats Units. I, per desgràcia, no hi ha cap altre país en què s’hagin obtingut millors garanties.

Sistemes especials d’irrigació

El tercer sector és el que estudia els sistemes destinats a subministrar les dosis d’aigua diàries estrictament necessàries per al creixement de les plantes. Aquest sistema permet, a banda de l’estalvi d’un bé escàs, que l’aigua en excés no s’escoli ràpidament i, per tant, evita que erosioni els estrats fèrtils superficials o es filtri als aqüífers i els contamini amb els productes químics amb què es barreja, o bé que s’evapori i dipositi en el terreny les sals minerals que duu dissoltes, amb la consegüent salinització i pèrdua de fertilitat del sòl. Per fer possible això, s’han ideat uns sistemes especials d’irrigació, que se serveixen de la pluja o del “gota a gota” i que requereixen unes instal·lacions mecàniques complexes i l’ús de grans quantitats d’energia. Malauradament, es tracta de tecnologies costoses que, al seu torn, incrementen el consum i l’exhauriment dels recursos i que no són aplicables als països més necessitats de desenvolupament.

Tractament de depuració

El quart sector d’aplicació és el que descriu més bé el que hem definit com a punt de vista dels científics. En aquest cas, es pretén pal·liar la contaminació produïda per l’abocament incontrolat dels excrements líquids dels animals i dels residus sòlids agrícoles adoptant criteris i sistemes de tractament més racionals dels que normalment es fan servir. Entre els principals remeis adoptats, destaca la depuració de les excrecions líquides dels animals en plantes de tractament biològic amb “fang activat” abans que siguin abocades als cursos d’aigua. Per mitjà d’un tractament biològic, el líquid, després d’haver estat separat dels materials sòlids que contenia, se sotmet a l’acció d’una flora bacteriana (composta de bacteris, fongs, protozous i altres microorganismes) enriquida d’aire o d’oxigen mitjançant l’agitació. La flora bacteriana enriquida es recull en petits flocs de fang activat (d’aquí prové la denominació del sistema), a la superfície dels quals tenen lloc els processos biològics de transformació de la substància orgànica: els microorganismes “consumeixen” el contaminant orgànic, l’oxiden i desprenen diòxid de carboni i productes de degradació més simples o elementals.

Un altre remei consisteix en el tractament dels líquids en els anomenats “estanys oxidatius”. L’eliminació de les substàncies contaminants es produeix per mitjà de l’oxidació, com en el tractament precedent, gràcies a l’acció de microorganismes aeròbics (o sigui, que viuen en presència d’oxigen), però, en aquest cas, s’obté per via natural. Per tant, l’eliminació és més lenta i requereix llacunes o estanys de grans dimensions per a garantir un temps de permanència suficient (aproximadament uns 200 dies).

Una tercera solució és el tractament en plantes de “digestió anaeròbica” (és a dir, de biodegradació provocada per microorganismes que actuen en absència d’oxigen) dels residus vegetals i dels excrements sòlids i líquids dels animals. Aquests processos anaeròbics produeixen metà i altres gasos, com l’amoníac i l’àcid sulfhídric, que, juntament amb el vapor d’aigua desprès a causa de la temperatura relativament elevada del procés, formen un gas biològic o “biogàs”, que és bàsicament metà. Es tracta d’un gas que es pot aprofitar energèticament, una vegada s’ha depurat dels productes contaminants i no combustibles i n’ha augmentat la concentració de metà.

Una altra solució és la creació de plantes de “compostatge” dels residus vegetals i dels excrements dels animals i la reutilització del compost obtingut en el sòl agrícola. El compost és una barreja de substàncies orgàniques, sobretot de components de l’humus i d’altres elements nutrients, i s’obté a partir de la descomposició aeròbica de les matèries orgàniques que contenen els vegetals no aprofitables i els excrements. Per les seves característiques, resulta un bon adob que millora la composició quimicofísica del sòl i, per tant, un bon fertilitzant, capaç de contrarestar la tendència a la mineralització provocada per l’ús prolongat dels adobs químics.

Pous més profunds

El cinquè sector posa de manifest la modèstia dels resultats obtinguts fins ara amb els altres tipus de remei aplicats a la lluita contra la contaminació agrícola. L’ús massiu d’adobs químics i biocides als conreus ocasiona una greu contaminació dels aqüífers. Atès que és impossible eliminar la presència de nitrats i d’altres substàncies tòxiques a les capes subterrànies, ja que requeriria modalitats de conreu completament diferents, actualment s’adopten unes mesures tècniques que pal·lien els símptomes però que no eradiquen les causes. Per exemple, s’excaven pous cada vegada més profunds amb l’objectiu de trobar aqüífers no contaminats i es construeixen embassaments a les muntanyes que recullen l’aigua neta dels torrents per a proveir-ne els aqüeductes. De fet, molts pous de les regions baixes només es poden fer servir actualment a condició d’instal·lar-hi a la part superior estacions de filtratge de “carboni activat” (d’un cost de construcció i de manteniment dels filtres molt elevat) necessàries per a reduir les concentracions dels compostos químics i orgànics (plaguicides i dissolvents industrials clorurats) que han contaminat de manera irreversible els aqüífers. En definitiva, la tecnologia encara no està preparada per a oferir sistemes adequats per a l’eliminació dels nitrats provinents dels adobs químics i dels excrements dels animals que es filtren per la superfície agrícola fins als aqüífers.

És evident que totes aquestes aplicacions tècniques, amb els quilòmetres de conductes corresponents, les excavacions i els desplaçaments de terra, l’ocupació de vastes àrees naturals, el risc de posar en comunicació aqüífers nets amb estrats superficials contaminats, l’ús d’energia per al funcionament de la maquinària i de les estacions de filtratge, són per elles mateixes la causa d’un ulterior impacte ambiental igualment perjudicial.

Una primera valoració

Les aplicacions i les solucions tecnològiques que hem descrit fins ara estan destinades principalment a retenir la substància contaminant (ja produïda) abans que sigui alliberada al medi. Les substàncies contaminants no es destrueixen, sinó que es transfereixen, per bé que amb una estructura química modificada, del material contaminat (l’aigua residual, els residus sòlids, l’aigua del pou, etc.) a un altre medi (el fang de depuració, el fum de l’incinerador, etc.), que haurà de ser tractat al seu torn, en una cursa sense fi cap a la depuració màxima. Tot plegat representa un consum afegit de recursos per a la construcció de les plantes de depuració i de tractament (ferro, ciment, grava, metalls, matèries plàstiques, etc.), a més de primeres matèries, reactius i energia per al seu funcionament. I atès que la producció d’energia comporta un consum de les reserves fòssils i la consegüent contaminació, és clar que la contaminació tractada mitjançant aquest sistema produeix en certa mesura una nova contaminació.

Finalment, resulta evident que els altres problemes ambientals causats per l’agricultura (l’augment de concentració del diòxid de carboni, la mineralització i la desertització del sòl, la pèrdua de varietat genètica, etc.) no troben, de moment, cap resposta des del camp de la ciència.

Per tots aquests motius, actualment hi ha dubtes seriosos pel que fa a la possibilitat de resoldre, mitjançant aquestes aplicacions tecnològiques, els problemes de degradació ambiental causats per l’activitat agrícola. Veurem més endavant quines són les propostes alternatives que podrien determinar un canvi de la situació.

L’ecologia industrial i l’ecoindústria

Juntament amb l’agricultura, la indústria és l’altra gran causa de la contaminació del sòl, de les aigües i de l’atmosfera. Amb el progrés industrial, les agressions al medi ambient per part de l’home s’han fet més evidents, s’han estès i s’han agreujat. Tot i això, el desenvolupament extraordinari dels coneixements tècnics i científics que ha comportat la industrialització ha fet possible la invenció i la creació de màquines i de sistemes destinats, si més no teòricament i de vegades amb bons resultats, a posar remei a la degradació ambiental. En aquest sentit, a les darreres dècades ha sorgit, en particular als països més desenvolupats, un sector industrial de gran importància —l’anomenada ecoindústria— que s’ocupa de la descontaminació i del sanejament ambiental. Altra cosa és l’ecologia industrial, que és una nova manera de concebre els processos industrials a fi que els tractaments descontaminadors finals hagin de ser mínims.

D’acord amb les característiques típiques del desenvolupament industrial, les tecnologies s’han especialitzat en els tres àmbits en què els problemes ecològics sembla que són més greus, o sigui, en el de la contaminació de les aigües, el de la contaminació atmosfèrica i el de l’abocament de residus sòlids.

La descontaminació de les aigües

El sector industrial encarregat de la descontaminació de les aigües és probablement el que més s’ha consolidat i el que presenta un nombre més gran d’aplicacions operatives. En aquesta línia d’actuació, s’han construït plantes de tractament o de depuració dels residus amb l’objectiu de transformar els contaminants dissolts, de separar-los i d’obtenir aigües residuals amb concentracions “acceptables” de contaminants. La legislació de cada país estableix, amb més o menys rigor, els criteris per a fixar les quantitats tolerables de contaminants, en funció dels coneixements científics de què es disposa i de la pressió de l’opinió pública i dels sectors econòmics.

A “Tractament de depuració” hem descrit els sistemes de tractament dels excrements líquids dels animals. De manera anàloga es tracten les aigües residuals urbanes i les industrials amb una elevada càrrega orgànica. Fins ara, s’han desenvolupat diverses tecnologies destinades a la depuració biològica de les aigües, que aprofiten, accelerant-les o regulant-les en unes plantes de tractament especials, les capacitats d’oxidació o de digestió de la matèria orgànica per part dels microorganismes presents a l’aigua de manera natural (vegeu “L’aigua com a recurs”). També es recorre a processos de digestió anaeròbica en plantes de tractament especials.

L’acceleració del procés natural de descomposició en instal·lacions especials permet la depuració més ràpida i eficient de les aigües contaminades, però requereix l’ús d’energia i genera subproductes no desitjats, com ara grans quantitats de fangs residuals que contenen la flora bacteriana exhaurida i en excés i compostos contaminants elementals, alguns dels quals són altament tòxics: plom, cadmi, crom, mercuri, arsènic, etc. L’eliminació d’aquests compostos representa un problema que encara no s’ha resolt de manera satisfactòria. En canvi, els residus contaminats de substàncies no biodegradables s’envien a plantes de tractament quimicofísic, on es duu a terme la separació dels sòlids pels sistemes habituals de tamisatge i de sedimentació i s’eliminen els contaminants dissolts o en suspensió mitjançant la combinació amb reactius químics, que, en modificar-ne l’estructura, en possibiliten la decantació i la filtració, novament, en forma de fangs. Aquests fangs, amb un contingut inorgànic predominant, presenten un percentatge més elevat de substàncies perilloses o tòxiques i, per tant, s’han de neutralitzar i eliminar en plantes de tractament especials.

La neteja de l’aire

Per tal d’afrontar el problema del control de la contaminació atmosfèrica, s’han aplicat diverses tècniques de depuració que presenten una “eficàcia d’eliminació” (relació entre la quantitat de substància contaminant retinguda i la seva concentració inicial) diferent en funció del tipus de contaminant.

Pertanyen a la prehistòria de les tècniques de descontaminació les xemeneies altes, que abans es construïen per escampar els fums contaminants produïts a les centrals tèrmiques i a les plantes industrials. Aquest sistema, si bé no podia eliminar les substàncies contaminants, permetia que es diluïssin en una porció d’atmosfera més vasta, amb la qual cosa s’impedia que caiguessin en dosis concentrades prop de la fàbrica. Aquesta manera de procedir pressuposava la capacitat autodepuradora de l’atmosfera, anàlogament a qui aboca les deixalles directament als rius, als llacs o a les mars esperant que “es netegin per elles mateixes”. Però la capacitat autodepuradora de la biosfera és limitada i no pot assimilar qualsevol quantitat de contaminants. L’augment creixent de la quantitat global de contaminants aeriformes produïts pel desenvolupament industrial ha posat de manifest que no es podia continuar diluint-los i escampant-los per l’atmosfera, sinó que calia trobar solucions tècniques de depuració més segures. A partir d’aquí, s’han anat creant un gran nombre de màquines i de sistemes de tractament que s’instal·len a la part final dels processos productius. Tots aquests sistemes es basen en principis físics elementals: provocar la precipitació de les partícules contaminants transportades pel corrent dels gasos en cambres de calma, o ciclons, o aparells electrostàtics col·locats en el conducte de descàrrega; filtrar els fluxos de gas a través de materials idonis (teixits, plaques o capes poroses, etc.) per a retenir les partícules de pols més fines i les petites gotes dels contaminants líquids emesos en forma d’aerosol; rentar els fums en separadors en condicions d’humitat (scrubbers) amb dutxes d’aigua o de solucions reactives, amb l’objectiu de retenir partícules de pols i d’aerosol i de fixar els contaminants gasosos solubles o reactius amb la solució de rentatge; adsorbir en sec els gasos i els vapors contaminants i pudents mitjançant filtres de “carbó activat”; condensar a baixa temperatura els vapors i les boires contaminants; cremar els gasos, els vapors i les partícules combustibles (el sutge del fum, per exemple) en forns especials, o crematoris, en els quals té lloc l’oxidació del contaminant que, d’aquesta manera, es transforma en CO2 i vapor d’aigua.

Aquestes instal·lacions de depuració de les emissions que contaminen l’atmosfera presenten un nivell d’eficàcia molt elevat: segons el tipus de contaminant que s’ha d’eliminar, s’assoleixen resultats d’entre el 70 i el 99%. Sovint els aeriformes emesos després del tractament són quasi innocus, si més no de forma immediata, per a la salut humana i per als productes fabricats. En aquest cas, però, els contaminants extrets del flux gasós tampoc no es destrueixen, sinó que es transformen i es transfereixen d’un vehicle (gasós) a un altre (no gasós), o bé també es transformen d’un tipus de gas nociu a un altre tipus de gas que igualment planteja certs problemes. D’aquesta manera, queden per tractar i eliminar, a conseqüència de la “captura” del contaminant, quantitats rellevants de material contaminat que es presenta en forma de pols de fang o de líquid saturat. Evidentment aquests materials contenen el contaminant en dosis concentrades i per aquest motiu són particularment difícils de neutralitzar i d’eliminar. Pel que fa als subproductes gasosos dels crematoris, també plantegen un problema d’eliminació, en la mesura que contenen òxids de nitrogen i altres contaminants elementals altament tòxics. El mateix diòxid de carboni, que per ell mateix és innocu, en desprendre’s a l’atmosfera a causa de l’oxidació total de les substàncies combustibles, contribueix a la contaminació general incrementant l’efecte hivernacle.

El cas del fum

El fum de les instal·lacions d’escalfament i de les centrals tèrmiques requereix una anàlisi una mica més complexa. En aquest cas, en ser econòmicament i ecològicament poc convenient dotar totes les calderes de sistemes de depuració, la indústria petroliera ha trobat un sistema per a refinar els combustibles líquids de manera que se’n redueixi el contingut de sofre. La substitució de la nafta, amb què s’alimentaven les calderes fins fa pocs anys, pel gasoli amb baix contingut de sofre (0,1-0,3%) redueix la quantitat de diòxid de sofre (sofre oxidat) que, introduïda en l’atmosfera, contribueix a la formació de les pluges àcides (vegeu “Els danys ambientals del desenvolupament”). El benefici ambiental és evident i comporta l’estalvi de diners, d’energia i de recursos necessaris per als sistemes de depuració a les xemeneies de les centrals tèrmiques de les ciutats. Què se’n fa, però, del sofre que s’ha separat, que s’ha “retingut” a la refineria? Les tècniques de “dessulfuració” dels combustibles líquids són complexes i costoses i solen donar origen a un subproducte constituït per un gas ric en hidrogen sulfurat, que, al seu torn, pot ser recuperat amb la producció de sofre o d’àcid sulfúric, o bé pot ser cremat. En el primer cas, el sofre originat té un cost econòmic i energètic segurament desfavorable respecte a l’extracció del sofre per altres mitjans (extracció minera). En el segon cas, el benefici ecològic obtingut a les ciutats queda contrarestat per l’emissió de grans quantitats d’òxid de sofre a les refineries. Per desgràcia, aquest resultat decebedor és inevitable, si no és que els gasos sulfurosos es cremen en forns incineradors connectats amb plantes d’eliminació que costen diners i energia, i produeixen fangs sulfurosos que s’han d’eliminar.

Sòl, residus, abocadors i incineradors

Existeix un sector en què l’aplicació de les tecnologies ecològiques o de sanejament concerneix de la mateixa manera l’agricultura, la indústria i el consumidor urbà. És el sector del tractament dels residus sòlids i dels fangs derivats de les activitats humanes de producció i de consum, a més del tractament dels residus líquids i de les emissions aeriformes.

Antigament (i, per desgràcia, no tan sols antigament), els residus sòlids s’“eliminaven” senzillament deixant-los en indrets apartats o poc freqüentats: en terres no conreades als afores de les ciutats, en terrenys escarpats, en antigues pedreres abandonades, en arenys de rius i de llacs. Es practicava, per tant, l’abocament incontrolat. En aquest àmbit, també ha calgut esperar aquestes darreres dècades perquè es plantegés la introducció de tècniques de tractament i d’eliminació de residus que fossin menys perjudicials per al medi ambient i per a la salut humana.

El primer pas va ser la transformació dels vells abocadors incontrolats en abocadors dotats de teles plàstiques o d’argila per a la impermeabilització del fons i de les parets, amb sistemes de drenatge per a l’extracció dels líquids i dels residus percolats que es formen per la degradació dels residus orgànics i per l’erosió de la pluja, i sistemes de captura, de combustió controlada o de recuperació del biogàs d’abocador; també s’hi aplicaren pràctiques racionals de sistematització, compactació i recobriment dels residus, i sistemes avançats de recuperació final de l’espai ocupat per l’abocador.

L’abocament controlat, si es gestiona degudament, garanteix la biodegradació aeròbica i anaeròbica de la substància orgànica continguda en els residus i, alhora, permet d’aïllar la massa de residus durant el temps necessari per a la seva mineralització. D’altra banda, ocasiona un impacte ambiental relativament modest, si es compara amb els danys ecològics causats per la dispersió incontrolada dels residus. Amb tot, existeixen certs dubtes sobre el temps que pot resistir la impermeabilització. De fet, atès que la tècnica és relativament nova, no se sap què pot succeir d’aquí a 100-200 anys amb els abocadors actuals. Per tant, hem de ser conscients del fet que, quan té lloc un abocament, decidim implícitament deixar una herència difícil a les generacions que vindran.

La segona tècnica en ordre d’importància és la incineració dels residus en uns forns especials. Es tracta de plantes industrials de grans dimensions capaces d’incinerar centenars de tones de residus sòlids diaris. Estan dotades d’una sofisticada maquinària que efectua la preparació del material, de forns o crematoris, i de seccions de refredament dels fums i de recuperació de la calor, a més de sistemes de depuració dels fums. De la combustió en resulten cendres, que representen només el 15-20% de la massa de residus tractats i que, per tant, poden destinar-se a abocaments menys aparatosos.

El fum de la combustió, si la planta incineradora funciona acuradament, es pot depurar a un nivell acceptable. El que la tecnologia actual no aconsegueix eliminar, i que constitueix la part negativa de qualsevol combustió, és l’alliberament a l’atmosfera del CO2, dels òxids de nitrogen i de partícules residuals d’altres contaminants, que contribueixen a la formació de l’efecte hivernacle.

De residus a segones matèries

D’un temps ençà, s’han començat a posar en marxa tècniques alternatives de tractament dels residus sòlids que, si es generalitzessin, permetrien evitar, si més no en part, els defectes de les tècniques destructores (és a dir, l’abocament i la incineració): es tracta dels sistemes de compostatge i de digestió anaeròbica dels residus formats principalment de compostos orgànics, i de processos varis de recuperació dels materials reciclables (definits també com a segones matèries per a diferenciar-les de les primeres matèries extretes del medi natural), com són el paper i els cartrons, el plàstic, els metalls, el vidre, la fusta, etc. De fet, actualment l’única solució vàlida és la recollida selectiva, des del principi, dels diversos residus. D’aquesta manera s’evita la barreja que es produeix en la fase de recollida dels sistemes tradicionals.

Els mètodes de recuperació de les segones matèries consisteixen en tècniques industrials de selecció i de refinació del residu i, segons el tipus de material, de trituració, de nova refinació i de reutilització tal com queda o barrejat amb una primera matèria fresca. Un cop recuperada, la segona matèria s’utilitza, mitjançant tècniques molt diferents de les habituals, per a fabricar productes a partir de les primeres matèries. De tota manera, cal tenir en compte que també en aquest cas és fonamental procedir a una acurada selecció dels diversos materials per tal d’evitar que certes substàncies contaminin o facin inservible el producte que s’ha de recuperar. No hem d’oblidar que els objectes de consum que s’utilitzen avui dia estan dotats d’una extraordinària complexitat de composició de materials i això dificulta enormement la selecció i el reaprofitament de percentatges significatius de segones matèries. En aquest sentit, només cal tenir present la dificultat de netejar el vidre recollit de manera que no es barregi amb els taps de plàstic o de xapa, o bé el problema de separar entre elles les ampolles de plàstics fabricades amb polímers diferents. Existeixen, a més, altres obstacles que impedeixen una recuperació completa dels residus. Sovint provenen precisament d’aquelles característiques pròpies dels béns de consum que els fan més pràctics i atractius. Per exemple, el famós tetrabric, amb què s’envasen una gran quantitat d’aliments líquids (llet, sucs de fruita, vi, aigües minerals, etc.), és més econòmic que el vidre, més pràctic, més lleuger, però, com que està fabricat mitjançant la superposició de diverses capes de paper, de plàstic i d’alumini, és molt difícil de reciclar, i el mateix succeeix amb molts altres objectes de consum moderns.

Què s’ha de fer?

De tot el que s’ha dit anteriorment es desprèn que les solucions tecnològiques a les diverses formes de contaminació ambiental només ofereixen la possibilitat d’arraconar o d’ajornar el problema.

Però, per desgràcia, existeixen altres problemes urgents que cap tècnica de depuració no pot, ara per ara, ni ajornar ni arraconar. Ens referim a les grans transformacions ambientals a escala planetària, com són, entre altres: l’efecte hivernacle, que comporta un perill d’escalfament global de la Terra o de canvi climàtic; el forat de la capa d’ozó; l’exhauriment dels recursos (especialment dels energètics); la pèrdua de fertilitat del sòl, la seva mineralització o desertització, i la pèrdua dels boscos pluvials (vegeu “Els danys ambientals del desenvolupament”).

Tots els exemples anteriors són formes terminals d’alteració en què s’acumulen i s’amplifiquen les conseqüències de les agressions ambientals locals. Hi ha cap solució a llarg termini? És a dir, ¿existeix la possibilitat de mantenir els equilibris vitals dels ecosistemes, fent extensible alhora a tota la humanitat els nivells mínims de benestar?

Els ecòlegs diuen que sí, que és possible orientar l’economia cap a models ecològicament sostenibles (és a dir, que puguin perdurar), però adverteixen que això només serà factible amb una modificació radical dels sistemes d’aprofitament del patrimoni natural de què disposem.

Què s’ha de fer en l’agricultura?

En el sector agrícola és necessària una nova revolució, després de les de la mecanització i de la química. Aquesta revolució s’ha d’orientar envers l’agricultura orgànica, és a dir, envers un sistema de conreu basat en: a) la reducció progressiva, fins a la supressió, dels adobs químics, dels biocides i dels productes sintètics; b) la recuperació dels adobs orgànics, amb la reintroducció dels fertilitzants obtinguts del reciclatge dels abocaments agrícoles, dels excrements animals estabilitzats, dels residus d’origen orgànic. Això requereix la inversió de la tendència, actualment predominant, a la separació entre les pràctiques agrícoles i zootècniques (vegeu “Els danys ambientals del desenvolupament”) i el retorn a la interacció entre l’agricultura i la cria de bestiar; c) la reintroducció de la rotació dels conreus, de la policultura en substitució de la monocultura, de les pràctiques del guaret i de l’adob vegetal; d) la reducció de l’extensió dels conreus per a lluitar contra la proliferació dels paràsits i dels infestants; e) el conreu sense artigar, la renúncia a conrear de manera intensiva els terrenys no idonis (per exemple, boscos tropicals cremats per conrear-ne el sòl durant pocs anys), la promoció de l’agricultura d’autosuficiència en substitució de l’agricultura per a l’exportació en els països tropicals poc desenvolupats; f) la limitació de les formes d’irrigació intensiva mitjançant el conreu exclusiu de les espècies adaptades al clima corresponent, i g) una intensificació de la recerca científica en el camp agrícola orientada a l’adopció de sistemes i tècniques apropiats a cada clima i a cada medi.

Què s’ha de fer en la indústria?

El repte de la indústria rau en la introducció de tecnologies no contaminants i de productes compatibles amb el medi ambient. Així, doncs, és necessari adoptar processos productius que generin una quantitat mínima o nul·la de residus i d’emissions contaminants, o bé matèries sobrants fàcils de reciclar i que, a més, permetin l’estalvi de primeres matèries escasses, no renovables o d’un gran valor ambiental. D’altra banda, cal afavorir les tècniques de producció de baix consum energètic.

Es consideren productes compatibles amb el medi ambient els que ocasionen el mínim impacte ambiental, tant en la fase d’ús (per exemple, el fertilitzant natural en comptes de l’adob químic) com en el moment en què es desfan i s’eliminen (les ampolles de vidre en lloc dels envasos d’usar i llençar). En aquest àmbit, es poden distingir dues classes d’actuació: d’una banda, la prohibició de producció i ús de substàncies clarament perilloses per a la salut humana i dels animals, o perjudicials per al medi natural. Aquesta mesura ja s’aplica en alguns països respecte a certs productes: els policlorodifenils i els policlorotrifenils (perillosos per ells mateixos perquè generen una substància altament tòxica, la dioxina), el DDT, el freó (emprat com a gas propulsant en els esprais); d’altra banda, un estudi prospectiu dels béns de consum a partir d’una visió de conjunt, que vetlli per la compatibilitat ecològica de les primeres matèries utilitzades, pels efectes que es deriven de l’ús del producte i pel seu destí en convertir-se en residu, un cop finalitzat el seu cicle vital.

És convenient, doncs, reduir la producció d’articles d’un sol ús, responsables de l’actual excés de residus, limitant-ne l’àmbit en els usos sanitaris imprescindibles, i adoptar sistemes de fabricació i de distribució dels béns de consum que minimitzin l’ús d’envasos i embalatges.

Altres aplicacions

També es poden prendre moltes mesures en altres camps per tal d’evitar la necessitat d’adoptar mètodes pal·liatius, que, com hem vist, poden ser cars i no prou eficaços. En l’àmbit de l’habitatge, la rehabilitació, el manteniment i la conservació del patrimoni arquitectònic, encara que resultin més costosos en un principi, permeten l’estalvi de materials de construcció (grava i sorra de pedreres i de rius, ferro, alumini, ciment, vidre, energia, etc.) i d’espai que es pot destinar a zones verdes, a la conservació de la natura o a altres usos propis.

D’altra banda, l’aplicació d’estratègies d’estalvi, d’ús racional i de conservació d’energia faria possible una reducció considerable del consum energètic si inclogués l’aïllament tèrmic dels edificis nous i dels ja existents; l’adopció dels sistemes de calefacció alternatius a l’energia d’origen fòssil, com per exemple les plaques termosolars i fotovoltaiques, els hivernacles i les galeries, les bombes de calor, etc.; l’elecció, en la fase de construcció, de materials com la fusta i la pedra, i l’abandó de materials que requereixen molta energia per a ser produïts o que són particularment escassos, com l’alumini, l’acer, els plàstics, etc.; l’adopció de sistemes d’il·luminació passius (finestres, celoberts, etc.) i actius que contribueixin a l’estalvi energètic.

En el sector del transport dels béns de consum i de les persones, és cada vegada més evident que el model predominant avui dia, basat en l’increment de la motorització individual i en el transport de mercaderies per mitjà de camions, és el responsable tant del malbaratament energètic com de la contaminació de l’aire, de l’alentiment general de la velocitat mitjana de desplaçament de persones i mercaderies i, finalment, de la destrucció del sòl com a conseqüència de la construcció de noves carreteres. Un canvi d’hàbits, consistent principalment en l’ús dels mitjans de transport col·lectius de tipus ferroviari o per aigua, si escau, o dels automòbils per a usos locals i obligats, permetria no tan sols la reducció del consum energètic, sinó també dels embussos, de manera que el trànsit es podria fer més fluid i, per tant, augmentaria la velocitat dels desplaçaments.

L’energia

Hem fet esment diverses vegades de la qüestió energètica, dels problemes que planteja l’ús de l’energia i de les mesures que es proposen per a limitar els danys ambientals que comporta la seva producció. No és casual que s’insisteixi en aquest aspecte, i és que, de fet, en el camp de l’ecologia, el tema de l’energia té una importància cabdal. En certa mesura, la qüestió ecològica sorgeix a partir del moment en què —d’ençà de la descoberta del foc— l’ésser humà adquireix la capacitat de controlar i explotar fonts d’energia exosomàtiques (és a dir, externes al propi cos), amb les quals comença a alterar sistemàticament l’ordre natural. Així, doncs, és a partir de l’enorme quantitat de transformacions energètiques dutes a terme per l’espècie humana que apareixen alguns dels problemes crucials de la seva relació amb el medi. Entre aquests problemes destaquen la contaminació de la capa més baixa de l’atmosfera (la troposfera), la pluja àcida i l’escalfament extrem de la superfície terrestre a causa de l’increment de l’efecte hivernacle: tots tres fenòmens són una conseqüència secundària indesitjable del creixent consum de combustibles fòssils.

Per tant, no és gens estrany que moltes de les mesures proposades tant pels que anomenem científics com pels ecologistes estiguin orientades a eliminar els efectes perjudicials d’aquests combustibles o a reduir-ne l’ús per mitjà de determinades tecnologies. A banda d’això, hi ha una altra manera d’afrontar el problema, que consisteix a substituir al màxim les fonts d’energia fòssil (carbó, petroli, gas natural) per energies alternatives, essencialment per l’energia nuclear, l’energia geotèrmica i l’energia solar en les seves diverses formes. Pel que fa a l’energia nuclear, planteja greus problemes relatius a la seguretat de les instal·lacions, en la mesura que són susceptibles, en cas de desperfectes en els reactors, de provocar desastres d’abast incalculable. Quant a l’energia solar, avui dia s’hi està progressant considerablement: el seu cost és cada vegada més reduït i es preveu que disminuirà prou perquè pugui representar una alternativa real. És probable que la producció d’energia elèctrica a partir del vent, la conversió d’energia solar en energia elèctrica, amb la producció intermèdia d’energia tèrmica (conversió fototermoelèctrica), i la producció d’energia a partir de la biomassa esdevinguin, en poc temps, prou competitives, i que ben aviat ho siguin també la conversió fotovoltaica d’energia solar en electricitat i de les biomasses en combustibles líquids. L’energia alternativa que ja és competitiva és la hidroelèctrica i en part també la geotèrmica de què molts països ja disposen i que podria difondre’s àmpliament en poc temps. És més arriscat fer previsions respecte a la producció d’energia per mitjà de la fusió controlada. Els experiments que fins ara s’han dut a terme han posat de manifest les dificultats científiques que comporta la realització d’aquest tipus de reacció nuclear.

El desenvolupament intensiu de l’explotació de les fonts d’energia renovable no troba un veritable obstacle en les objeccions que freqüentment es formulen referents a l’ús d’aquestes energies. Per exemple, pel que fa a l’energia eòlica, el volum de soroll produït pels aerogeneradors moderns gairebé no supera el del mateix vent; en el cas de l’energia solar, la superfície que ocupen els camps de col·lectors solars emprats per a l’obtenció d’energia fotovoltaica, si hagués de cobrir el total de la producció elèctrica dels Estats Units, seria de 34 000 km2, menys del 0,37% de la superfície del país; i l’energia solar equivalent de l’actual producció mundial d’energia a partir de combustibles fòssils es podria produir en una superfície de 500 000 km2, menys del 2% de les zones desèrtiques del planeta; pel que fa referència a la seva utilització discontínua, en temps i en espai, es podria resoldre fàcilment mitjançant el seu emmagatzematge i transport en forma d’hidrogen obtingut a partir de l’aigua per electròlisi, fent servir la mateixa energia solar.

Les aportacions individuals

Centrem-nos ara en el terreny del consum privat, ja que l’home modern ha augmentat desmesuradament l’ús dels béns materials, si més no en els països desenvolupats, que han superat les necessitats de subsistència (alimentació, habitatge, vestits). Cal fer una mena de revolució cultural que doni preferència al consum de béns immaterials (constituïts per valors com la informació, la cultura, la sociabilitat, el joc, l’esport), respecte al consum de béns no indispensables (com ara cotxes de gran potència, vestits de moda, articles de luxe), que malbaraten recursos i energia en detriment de les persones que no disposen de l’essencial (i que són les quatre cinquenes parts de la humanitat) i del patrimoni natural. Aquest canvi de comportaments individuals sembla que es comença a apreciar. De fet, l’economia mundial ha experimentat en les últimes dècades una extraordinària transformació que posa de manifest una tendència a la disminució de les seves dimensions físiques. En aquest sentit, gràcies a l’electrònica, el pes i el volum dels electrodomèstics s’han reduït considerablement. Per la seva banda, tant la informàtica com les telecomunicacions fan possible la transmissió de milions d’informacions amb un baix consum d’energia, mentre que, fins fa algunes dècades, s’havien de fer servir tones i tones de paper i de carburant per al transport. A més, l’evolució de la tècnica dels materials permet construir estructures sòlides i lleugeres, mentre que abans era necessari emprar grans quantitats de ciment, acer i vidre. Tones de cable de coure han estat substituïdes per les fibres òptiques, que són molt més lleugeres; molts metalls han cedit el lloc a plàstics duradors i lleugers; s’ha reduït el nombre dels articles que necessiten un embalatge i dels envasos dels líquids, etc. Al mateix temps, han crescut els béns no materials que constitueixen des de sempre la veritable riquesa de les nacions: idees, innovacions, recerca i capacitat d’anàlisi, informacions, processament de les dades, cultura, literatura, art, poesia.

Això no obstant, i malgrat que moltes innovacions ecològiques hagin resultat a la llarga beneficioses econòmicament per a qui les ha adoptades, no sembla que el medi ambient hagi experimentat fins ara una disminució de les agressions i de la contaminació. És més, els grans perills ambientals existents, com ara l’efecte hivernacle, el forat de la capa d’ozó, la contaminació de les mars i de les aigües subterrànies, continuen augmentant progressivament. I, si bé és cert que actualment són molts els qui vetllen per la salut del planeta, també és veritat que no es pot afirmar seriosament que la introducció de les tecnologies i dels productes ecològics sigui avui una tendència adquirida espontàniament i consolidada.

El cas és que, en la nostra societat, se solen triar preferentment els béns de consum que, en igualtat de condicions, són més econòmics. I, normalment, els que ofereixen un preu més baix són precisament els que comporten un cost ambiental més alt. De fet, el preu d’un producte també depèn del cost dels materials utilitzats en la seva elaboració. Per desgràcia, molts recursos naturals no suposen cap cost econòmic: l’aigua i l’aire nets que s’usen per al rentatge o el refredament de la maquinària industrial no costen res, i, un cop han fet la seva funció, tornen al medi contaminats. D’aquesta manera, els productes que, en el seu procés de fabricació, requereixen una major “extracció” gratuïta de recursos del medi natural, tindran un preu econòmic al mercat, però hauran deixat enrere un feixuc deute ecològic; i, probablement, costaran menys que determinats productes elaborats seguint totes les precaucions ecològiques i sanitàries possibles. No és casual que els aliments obtinguts amb mètodes de conreu biològic i natural siguin més cars que els conreats amb mètodes industrials i conservats amb substàncies químiques.

Es pot dir el mateix pel que fa a l’energia. El model actual de producció i de consum energètics, que es caracteritza per un gran volum d’extracció energètica i que és responsable de greus danys ecològics, costa menys del que costaria el model alternatiu basat en l’ús de noves fonts d’energia i de tecnologies més respectuoses amb els equilibris ambientals. S’ha calculat, per exemple, que, als Estats Units, la major part dels danys provocats per l’ús dels combustibles fòssils es podrien eliminar, però això requeriria un increment del 30% del preu de l’energia. L’obtenció d’energia solar, que constitueix una solució òptima des del punt de vista ecològic, encara representa un cost considerablement superior respecte de les fonts d’energia tradicionals i pot ser que durant molt de temps continuï essent econòmicament menys atractiva (vegeu “Les fonts d’energia”).

La defensa dels recursos naturals

En els capítols precedents, hem parlat de les tècniques i de les mesures de protecció adoptades per tal d’evitar, o si més no reduir, els danys que l’activitat humana ha provocat indirectament al medi. Però també existeixen maneres més directes d’alterar i de posar en perill els equilibris ecològics: per exemple, destruint boscos per extreure’n fusta o per substituir-los per conreus agrícoles, o bé malmetent l’hàbitat d’espècies vegetals i animals especialment vulnerables fins al punt d’amenaçar-ne la supervivència. I, respecte a aquestes agressions al medi, també és necessari aplicar les mesures adequades de protecció dels delicats equilibris ecològics, a fi de preservar el ric patrimoni de la biosfera.

Les riqueses de la biosfera

El nombre d’espècies animals i vegetals que constitueixen el conjunt de la biosfera és enorme: es parla de milions i, fins i tot, de desenes de milions d’espècies. Només la diferència entre les estimacions més prudents i les més arriscades ja ens dóna una idea de la complexitat del món viu i de la dificultat d’elaborar un inventari de les espècies que l’habiten. Després de diverses generacions de biòlegs i de naturalistes i malgrat les grans quantitats de diners invertits en recerca biològica, el cert és que encara existeixen àmplies zones del planeta (en particular, les selves tropicals i els oceans) on segurament viuen moltes espècies encara desconegudes, les quals, d’altra banda, atesa la intensitat i el ritme amb què l’ésser humà destrueix el patrimoni biològic, es podrien extingir fins i tot abans de ser descobertes i estudiades. La diversitat que es troba en el món viu no es pot comparar amb la del món inanimat, i això es deu a la capacitat que tenen els organismes de modificar-se per tal d’adaptar-se a les més variades condicions ambientals, físiques i climàtiques, i d’aprofitar les oportunitats de supervivència ofertes per la coexistència d’altres espècies. La complexa xarxa d’interaccions entre totes les espècies configura un ecosistema amb el seu propi equilibri biològic (vegeu “El sistema viu”). A l’interior d’un ecosistema, cada espècie manté els seus trets distintius respecte de les altres, incloent-hi les més afins. Per tant, cada espècie és única, de manera que, un cop extingida, s’ha perdut per sempre.

De tot el que hem dit fins ara es podria deduir que, per a salvar els nostres recursos biològics, són necessaris tants “plans de protecció” com espècies existents. En realitat, i sortosament, no és ben bé així, i les mesures que cal adoptar són, si més no teòricament, més senzilles. S’han dissenyat “plans de protecció” per a espècies amenaçades o en perill d’extinció, que s’han posat en pràctica i que, en alguns casos, han estat un èxit, i probablement se n’hauran d’elaborar d’altres. Ara bé, si es vol garantir la supervivència de les innombrables espècies que poblen la Terra, certament no es pot pretendre tenir cura de cadascuna d’elles per separat. Aleshores, què cal fer? La manera més senzilla i eficaç d’assolir aquest objectiu consistiria a “deixar viure”, és a dir, a no emprendre accions que posessin en perill la supervivència de cap espècie. Però aquesta mesura radical, teòricament molt senzilla, a la pràctica és molt difícil que s’adopti. La pressió exercida sobre els recursos biològics és, de fet, gairebé sempre el resultat de l’activitat humana (agricultura, caça, pesca, recol·lecció de productes salvatges, activitats industrials, expansió dels nuclis habitats, multiplicació de carreteres, de línies de tren, de ponts, de ports, etc.). En tal cas, les mesures que cal prendre no poden consistir en la prohibició coercitiva, socialment impracticable, d’una certa activitat, ja sigui el desboscament, la recollida d’ous de tortuga o la caça (el que normalment s’aconsegueix amb la prohibició és que l’activitat prossegueixi clandestinament i que, d’aquesta manera, sigui més difícil de controlar i de delimitar), sinó en una regulació que faci possible el manteniment de l’explotació del recurs per part de l’home sense posar en perill l’existència del recurs en qüestió. D’altra banda, no hem de creure que, lliure de la intervenció humana, el món natural es conservaria tal com és, sense canviar mai, ni que les espècies desapareixen només per culpa de l’acció de l’home. En la llarga història de la vida han desaparegut innombrables espècies per causes naturals, fins al punt que es calcula que, del total d’espècies aparegudes a la superfície de la Terra, més del 90% s’han extingit. Així, doncs, el que cal no és conservar intacte el món, la qual cosa és impossible, sinó inserir-nos amb discreció en els processos naturals de canvi. Mentre no alterem o desviem bruscament aquests processos, podem garantir, com en el passat, la continuïtat de la nostra espècie sobre la Terra.

Pel que fa a la conservació de les formes de vida, el que convé és sobretot preservar els medis naturals existents. Com sabem, les espècies no viuen aïlladament, separades de les altres espècies i del medi, sinó que s’insereixen en una densa xarxa de relacions en el marc de l’ecosistema del qual formen part, i fora del qual podrien sobreviure només com ho farien dintre d’una campana de vidre, com els animals del zoo o les plantes del jardí botànic. Aquesta solució artificial, feta de gàbies i d’hivernacles, a banda de no ser factible a la pràctica per raons tècniques i econòmiques, té l’inconvenient fonamental de no salvaguardar la bellesa i la peculiaritat de les formacions naturals (els ecosistemes) que constitueixen les espècies. Les espècies conservades de manera aïllada, i especialment les espècies animals, perden a més les característiques, tant les somàtiques com les relatives a la conducta, que els confereix la vida salvatge en condicions normals.

Així, doncs, per a conservar animals i plantes amb les seves característiques inalterables cal preocupar-se, no tant d’una espècie concreta, sinó de l’ecosistema en què viu. Per tal d’assolir aquest objectiu, el primer pas consisteix a identificar i delimitar geogràficament els ecosistemes que hi ha a la Terra. De fet, són els ecosistemes, i no les espècies, el que constitueixen les unitats de conservació que hem de preservar íntegres si volem salvar els nostres recursos biològics. Consegüentment, és necessari, en primer lloc, tenir un coneixement precís de l’estat de salut de cada ecosistema terrestre i, en segon lloc, dissenyar un pla de protecció i conservació per a cadascun d’ells. Atès que els ecosistemes són comparables a unes grans xarxes en què moltes espècies es troben interconnectades, el seu nombre és òbviament força inferior al de les espècies. Es calcula que hi ha uns 200 grans ecosistemes a la Terra, cosa que simplifica considerablement, almenys des del punt de vista conceptual, la tasca d’estudiar i emprendre mesures de preservació.

Identificar i delimitar els diversos ecosistemes presents en el nostre planeta no és una empresa fàcil, ni tan sols a l’era dels satèl·lits artificials. Per mitjà dels sensors instal·lats en satèl·lits és possible obtenir ràpidament informació sobre la composició del sòl, de manera que podem saber si determinada part de la superfície de la Terra està recoberta de bosc espès o d’arbredes disseminades, si és una prada o un desert, o si està ocupada per nuclis urbans. Però els satèl·lits no ens permeten identificar quines plantes hi ha en un bosc determinat, quines en constitueixen el sotabosc, quines herbes predominen en certs prats, etc. L’únic sistema que ens facilita aquest tipus d’informació és, ara com ara, l’exploració pacient i acurada del terreny per part d’un entès o d’un equip d’entesos. Ara bé, aquest sistema presenta un inconvenient: la relativa lentitud respecte d’un món sotmès a una transformació ràpida i sovint traumàtica, un món en què els mitjans de destrucció dels ecosistemes actuen a un ritme molt accelerat, fins al punt que poden avançar-se a la feina d’un estudiós que es proposés de descobrir i descriure els recursos biològics d’una regió. Malgrat aquestes limitacions, però, i també gràcies al fet que, almenys a partir de la segona meitat del segle XVIII, s’han anat succeint diverses generacions cada cop més nombroses d’exploradors i de naturalistes que han dut a terme descripcions de la flora i de la fauna de moltes regions, avui dia s’ha aconseguit dissenyar un quadre prou detallat de les subdivisions ecològiques del planeta. Tant des del punt de vista purament científic com des de l’òptica de les aplicacions pràctiques destinades a la preservació del medi, aquest és un dels resultats més importants de la biogeografia, la disciplina científica que estudia la distribució de les plantes i dels animals en les diverses parts del món i que compta amb alguns dels més grans exploradors i naturalistes de tots els temps.

Les zones protegides

Quadre 62.1 Països amb més del 10% de superfície protegida.

ECSA

Per a protegir la diversitat biològica de la Terra, és imprescindible delimitar en cada regió biogeogràfica les parts del territori destinades a ser preservades de qualsevol interferència per part de l’home i conservades en la seva integritat. Aquestes parts de territori reben el nom de parcs i reserves naturals.

La idea i la pràctica de destinar una part del territori a la conservació no són noves. A Europa, ja a l’edat mitjana i en els segles subsegüents, els reis i els nobles van declarar alguns boscos o altres tipus de medis naturals reserves de caça exclusivament per al seu propi ús, per als seus hostes i per als seus seguicis. Encara que la finalitat d’aquestes reserves no era la conservació del patrimoni natural, sinó senzillament assegurar un privilegi, en alguns casos van tenir un efecte força positiu per al medi ambient. De fet, la caça, mentre siguin pocs els qui la practiquin i mentre es respectin certs equilibris, no constitueix un factor prou important de modificació dels ecosistemes, sempre que la prohibició de desforestació, de recol·lecció de fruits i de qualsevol altra explotació del bosc en preservi la integritat.

El concepte modern de parc natural és completament diferent del que en tenien reis i nobles en el moment de crear les seves reserves. Mentre que les reserves reials i nobiliàries eren llocs de lleure, d’accés restringit a pocs privilegiats, els parcs i les reserves naturals actuals són oberts a tothom i, sobretot, acompleixen una funció més àmplia. La seva finalitat principal és, com ja s’ha dit, la conservació de la diversitat biològica, i respon a diverses motivacions importants: la conservació dels equilibris naturals; la possibilitat que plantes i animals desconeguts o encara no explotats puguin revelar-se d’alguna manera útils com a font d’alimentació o en medicina; la conservació dels règims climàtics de la Terra; el manteniment dels recursos naturals abiòtics (aire, aigua, sòl) que interaccionen dinàmicament amb el sistema. La voluntat i la capacitat d’un país d’efectuar una autèntica política de conservació es reflecteixen sobretot pel percentatge de territori destinat a la conservació. Tradicionalment es considera que s’assoleix un llindar significatiu en la conservació del medi quan s’aconsegueix garantir la protecció del 10% del propi territori com a mínim. Fins ara, només un grup reduït de països ha arribat a aquest llindar. En canvi, molts altres països disposen d’un nombre del tot insuficient de parcs i reserves, fet que implica que molts ecosistemes estiguin poc o gens representats en l’àmbit mundial de les àrees protegides.

La UICN (Unió Mundial per a la Conservació) és un organisme que, per encàrrec de les Nacions Unides i en sintonia amb el WWF (Worldwide Fund for Nature), fa el seguiment de l’estat dels recursos biològics d’arreu del món. Classifica les àrees protegides en categories, en funció dels objectius específics que cal assolir i dels mitjans i criteris que s’apliquen en la gestió de l’àrea. La classificació més recent i més completa de la UICN comprèn 10 categories: I) reserves científiques/reserves naturals integrals, II) parcs nacionals, III) monuments naturals/elements naturals constituents, IV) reserves de conservació de la natura/reserves naturals orientades/refugis faunístics, V) paisatges terrestres o marins protegits, VI) reserves de recursos naturals, VII) reserves antropològiques/regions biològiques, VIII) regions naturals gestionades amb finalitats múltiples/zones de gestió de reserves naturals, IX) reserves de la biosfera i X) béns naturals del patrimoni mundial. Les àrees incloses en cadascuna d’aquestes categories han de presentar unes certes característiques i respondre a uns requisits determinats, que citem a continuació:

Reserves científiques/reserves naturals integrals. Aquestes àrees, que poden ser molt petites, inclouen ecosistemes de gran valor i representatius a escala nacional i internacional. Sovint hi viuen espècies animals o vegetals rares, endèmiques o amenaçades. Els processos naturals s’hi han de poder desenvolupar sense que es produeixi cap intervenció humana. L’accés a aquestes reserves només es permet per a la recerca.

Parcs nacionals. Es tracta de territoris relativament extensos que comprenen un o diversos ecosistemes no alterats o poc alterats per l’activitat humana i en els quals la màxima autoritat del país ha pres mesures destinades a eliminar o, si més no, delimitar i regular aquestes activitats. S’hi permet l’accés amb finalitats recreatives i educatives. Els parcs nacionals són, doncs, espais en què el lleure públic i la conservació han de trobar un punt d’equilibri.

Monuments naturals/elements naturals constituents. Han de contenir un o diversos elements naturals d’un valor particular (certs fenòmens geològics, una geomorfologia especial del territori, determinades formacions forestals, etc.). L’extensió de l’àrea no és determinant i també pot ser petita, però en qualsevol cas ha d’assegurar la integritat del paratge.

Reserves de conservació de la natura/reserves naturals orientades/refugis faunístics. Són paratges essencials per a la supervivència i l’equilibri d’una fauna sedentària o migratòria d’importància nacional o internacional. S’hi poden dur a terme activitats que no perjudiquin l’objectiu fonamental i és possible, i fins i tot obligada, la intervenció humana necessària per a garantir la supervivència de les espècies protegides (per exemple, l’eliminació de la vegetació d’uns aiguamolls per impedir-ne la saturació en cas que es pretengui afavorir la població d’ocells aquàtics, el manteniment de prats per mitjà de pastures controlades, la gestió dels boscos, etc.).

Paisatges terrestres o marins protegits. Es tracta de medis naturals o seminaturals d’una especial bellesa paisatgística, incloent-hi paisatges resultants de les activitats tradicionals realitzades pels humans. Poden ser objecte d’una explotació turística intensiva.

Aquestes cinc primeres categories comprenen les àrees sobre les quals la UICN assegura una vigilància permanent i, si es requereix, emet el propi parer tècnic. Pel que fa a les categories restants, agrupen regions que tenen una especial importància des de la perspectiva de la UICN, però que encara no es poden considerar parcs nacionals o reserves anàlogues. Les dues últimes categories abasten àrees que s’inclouen en programes internacionals de conservació per les seves característiques excepcionals. En concret, les àrees incloses en la categoria IX (reserves de la biosfera) han sorgit com a resultat del programa MAB (Man and Biosphere, “Home i Biosfera”) dissenyat per la Unesco el 1971, i les que formen part de la categoria X (béns naturals del patrimoni mundial) es van establir en la Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Cultural i Natural Mundial, que va tenir lloc el 1972 sota els auspicis de la Unesco i a la qual es van adherir nombrosos països.

Gestió del patrimoni natural protegit

L’objectiu principal d’un parc és el manteniment o, més sovint, la recuperació de l’equilibri de les comunitats animals o vegetals modificat per la presència humana a conseqüència de l’agricultura, la ramaderia, la caça, la introducció d’espècies foranes en aquell medi determinat i molts altres tipus d’alteracions d’abast més o menys important. La presència humana ha fet minvar el nombre de les espècies existents, si no n’ha provocat l’extinció. Per tant, la funció del parc consisteix a garantir-ne la supervivència i la reproducció.

Ja hem vist com una dels primeres mesures consistia a impedir qualsevol forma d’intervenció humana i, per tant, a deixar que les diverses comunitats recuperin el seu equilibri natural sense obstacles. Amb tot, pot ser que encara no n’hi hagi prou amb això, de manera que sigui necessària una intervenció activa. En són un exemple les mesures que es prenen per eliminar espècies estranyes a un determinat ecosistema i introduïdes per l’home (generalment amb finalitats turístiques o relacionades amb la caça), o per frenar la proliferació excessiva sobretot dels herbívors, que ja no estan sotmesos a un control quantitatiu per part dels depredadors (llops, ocells rapinyaires) per la senzilla raó que aquests han estat delmats o completament eliminats de la caça (practicada per defensar el bestiar dels atacs d’aquests depredadors) o per altres causes. El redimensionament d’aquests grups d’herbívors s’efectua mitjançant batudes dites “selectives”: se sacrifica un cert nombre d’animals del parc, seleccionats entre els més vells, els més febles, els malalts, de manera que s’acompleix el doble objectiu de contenció numèrica i de millora de les condicions biològiques generals a través de la selecció dels “millors” exemplars. Aquesta operació és assignada a grups de caçadors autoritzats. És el procediment que s’aplica, per exemple, en el parc americà de Yellowstone per controlar el bisó, o en determinats parcs africans per als grans mamífers. Existeixen, però, seriosos dubtes per part de més d’un naturalista sobre aquest tipus de mesures, que, en canvi, reben el ple suport de les associacions de caçadors i que, a més, representen una font considerable d’ingressos per als parcs (les batudes selectives, en la major part dels casos, s’autoritzen amb el pagament previ de sumes que poden arribar a ser molt elevades). Concretament es critica el fet que el caçador, en tendir a fixar-se en els exemplars més bons i no en els més febles i malalts, pugui efectuar una selecció contrària a la desitjada, és a dir, que empitjori les característiques biològiques i les condicions sanitàries generals de la població.

Un mètode alternatiu és la reintroducció dels depredadors allà d’on havien desaparegut. Es tracta d’una operació molt més complexa, que comporta grans dificultats tant des del punt de vista tecnicobiològic com des del punt de vista social. El cas és que l’alimentació dels depredadors està sotmesa a una sèrie de factors etològics i “culturals” extremament complexos (coneixement del territori de caça i de la font d’alimentació, característiques de les preses, adequació de les preses al depredador, etc.) que poden fer fracassar l’operació si els animals, en trobar-se en un medi advers per raons geogràfiques i, sobretot, ecològiques, esdevenen incapaços de caçar amb normalitat i, per tant, d’alimentar-se.

S’imposa, doncs, un acurat estudi comparatiu de les característiques del medi en què s’efectua la reintroducció respecte del medi originari dels animals (que sol ser un altre parc, el qual fa la funció de reserva d’espècies rares o amenaçades). Des del punt de vista social, es planteja el problema de l’hostilitat de la població envers els depredadors, contra els quals es mantenen molts prejudicis negatius que fan que siguin vistos com a bèsties potencialment perilloses per a l’ésser humà i, sobretot, per als animals domèstics i per a les salvatgines. Normalment, si un ramader veu un llop, tendirà a matar-lo, encara que, com sol passar, les autoritats garanteixin la indemnització dels danys —que, de fet, són escassos— que puguin provocar els depredadors. Malgrat tot, algunes d’aquestes reintroduccions s’han dut a terme amb èxit a Europa, com és el cas, per exemple, del linx, introduït en parcs suïssos, alemanys, francesos i iugoslaus.

La reintroducció d’animals no depredadors, en canvi, presenta menys problemes socials. N’és un exemple destacat el cas de l’isard alpí, que al segle XIX havia quedat reduït a una colònia d’una seixantena d’exemplars i que es va salvar de l’extinció gràcies a la creació de la Reserva Reial de caça (que posteriorment es convertiria en parc nacional) del Gran Paradiso, a Itàlia. Partint d’aquesta repoblació, l’isard ha estat reintroduït en diversos parcs nacionals de tots els països alpins i actualment n’hi ha més de 15 000 exemplars, de manera que ja se n’ha allunyat el perill d’extinció. Un altre animal reintroduït recentment en àrees d’on feia temps que havia desaparegut és el castor europeu, que torna a viure als parcs francesos dels Vosges i de les Cevenes.

És evident que no n’hi ha prou amb la creació d’un parc per a garantir el compliment de la seva finalitat. No es tracta d’un punt d’arribada sinó d’un punt de partida, que ha de fer possible que els encarregats de la seva vigilància i administració puguin emprendre accions i aplicar mesures destinades a garantir la conservació del patrimoni natural. Un parc és, per definició, una àrea destinada a la conservació de la natura, i aquesta funció és evidentment incompatible amb la realització d’activitats que puguin provocar una modificació permanent de l’estat natural: construcció de cases, de carreteres o altres obres, tala de boscos, etc. La prohibició de dur a terme aquestes activitats queda establerta quasi sistemàticament en el reglament dels parcs, que també preveuen sancions per als infractors. Respecte a aquest tipus d’activitat, l’única, per bé que difícil, funció que el parc ha d’acomplir és la de vigilància i aplicació de sancions.

Amb tot, en els parcs també s’hi poden realitzar activitats que no són incompatibles amb la conservació del patrimoni natural, però que ho poden acabar essent si es practiquen amb desmesura o sense respectar l’equilibri natural. L’exemple principal d’aquesta mena d’activitat és el mateix accés al parc per part dels visitants. Es tracta d’una activitat que no tan sols no és incompatible amb la conservació del lloc, sinó que es pot considerar una de les raons de ser pròpies del parc, que es conserva i es protegeix perquè se’n pugui admirar la bellesa natural. Ara bé, si hi ha un excés de visitants, o si no respecten les normes de conservació, poden malmenar la integritat del parc i privar-ne el gaudi a nous visitants. Els danys i les alteracions dels equilibris naturals causats pels visitants d’un parc, a diferència dels que són provocats per l’activitat constructora, es caracteritzen per ser graduals i, si més no fins a un cert punt, reversibles. Són, per tant, menys greus, però alhora també són més perjudicials ja que només es detecten un cop s’han estès, fins al punt que posar-hi remei es fa difícil i costós, i, de vegades, impossible. Convé, doncs, adoptar mesures reguladores estudiades i calibrades en funció de la intensitat i la modalitat de les activitats potencialment perjudicials i de la capacitat dels ecosistemes d’integrar-les sense quedar-ne afectats (o només amb conseqüències marginals i reversibles). L’estudi, la valoració, l’aplicació i l’eventual correcció de totes aquestes mesures constitueix la gestió del parc. La gestió pot variar segons les característiques del lloc: un parc marí requereix mesures diferents de les d’un parc terrestre, com també un parc situat a una plana respecte d’un parc de muntanya, una zona humida respecte d’una zona àrida, etc. Però, a banda de les diferències degudes a les característiques específiques del parc, existeixen alguns criteris generals vàlids i aplicables a qualsevol situació i a totes les latituds.

Un primer criteri és la distribució controlada dels factors de pressió sobre el territori del parc. La reglamentació de molts parcs preveu una subdivisió interna del territori en zones amb un grau de protecció diferent, segons el valor, la raresa i la fragilitat del seu patrimoni natural. Així, per exemple, determinades formacions boscoses, o zones pantanoses, o qualsevol altre medi de gran vàlua, poden requerir una protecció més estricta que la resta del parc. En aquest cas, la tasca de qui el gestiona consisteix a desviar la major part de la pressió a què està sotmès el parc cap a altres zones menys fràgils i valuoses. Això es pot fer, per exemple, limitant-hi l’accés, de manera que quedi restringit a aquelles poques persones que hi estiguin realment interessades. Contribueixen a la regulació dels visitants la senyalització i una organització de visites guiades que en fixi el nombre i que estableixi el control de guies del parc a les zones de protecció especial.

Una altre sistema, indirecte i de resultats a llarg termini, d’alleugerir la pressió exercida pels visitants consisteix a promoure el respecte al medi ambient i a les normes del parc. Aquesta tasca educativa es pot dur a terme de diferents maneres i a diversos llocs, incloent-hi llocs externs al parc (a l’escola, a la televisió, als diaris). Les mesures pedagògiques són importants i fins i tot indispensables; a més, els responsables del parc han de poder oferir al visitant la informació necessària per a instruir-lo degudament. Amb aquest objectiu, existeixen centres d’informació on els visitants, mitjançant el contacte directe amb el personal del parc o amb el suport del material preparat especialment (opuscles, guies, audiovisuals, etc.), poden conèixer-ne els principals aspectes geogràfics, climàtics i ambientals, les característiques de les espècies vegetals i animals que hi viuen i el comportament que cal adoptar en la visita.

La tasca pedagògica iniciada en els centres d’informació pot continuar i aprofundir-se mitjançant excursions guiades o recorreguts “autoguiats” al llarg dels quals hi ha exposats uns cartells que contenen el material il·lustratiu.

Les polítiques normatives de gestió ambiental

És evident que les diverses mesures que s’apliquen per prevenir o per pal·liar els danys ecològics no poden dependre únicament de la bona voluntat de les persones i de les associacions que s’hi dediquen. Cal que hi hagi lleis, d’àmbit mundial, nacional i local, que imposin el respecte a certes normes i l’adopció de conductes orientades a protegir el medi natural.

Cap a la projectació de la sostenibilitat

La gestió dels recursos naturals dels darrers cinquanta anys ha estat duta a terme per les mateixes forces socials i productives que segueixen les pautes del creixement sense límits com a pensament únic. En aquest marc s’ha fet evident la necessitat de desenvolupar una política normativa mitjançant tractats internacionals, normes estatals i nous principis jurídics que, des d’una perspectiva pública, limitessin els efectes negatius d’una iniciativa privada globalment especulativa dels recursos naturals.

Les primeres actuacions de les administracions públiques, repartides per les jurisdiccions territorials dels estats, se centraven en un enfocament proteccionista davant les agressions més evidents contra els recursos naturals: la contaminació de l’atmosfera, del sòl i de les aigües.

En aquesta confrontació virtual entre poders polítics i poders socioeconòmics, qui ha tornat a perdre la partida ha estat el planeta. Les administracions públiques han constatat l’eficàcia relativa d’una contribució jurídica basada en l’intent lineal de corregir els abusos ambientals. El reconeixement d’aquesta limitació ha obligat, doncs, a repensar els plantejaments de les polítiques ambientals: passar de la protecció a la prevenció, de la vigilància administrativa a la corresponsabilitat de tots els agents socials, de la superestructura legislativa a la generació de nous codis ètics ambientals fonamentats en una “autèntica voluntat en tots els àmbits dels espectres polítics i empresarials, en la qual tots els membres del públic participin com a ciutadans i consumidors” (Vè Programa Ambiental de la Unió Europea) en la generació i l’acompliment d’un nou model de desenvolupament sostenible.

L’evolució de la política normativa demana un nou ordre jurídic basat en la igualtat efectiva dels drets humans i dels drets de la natura, una igualtat jurídica fonamentada en la unitat dialèctica de la natura i de l’home, en una actitud de prevenció guiada pels coneixements científics i tècnics disponibles, sense que les llacunes del coneixement humà siguin excusa del manteniment d’un model econòmic depredador. Els organismes vius i els ecosistemes, seguint els principis de Bosselman, han d’adquirir carta de naturalesa jurídica com a protagonistes d’unes relacions jurídiques legítimes, guiades per la necessitat d’afrontar conjuntament els reptes ambientals del final del mil·lenni.

Aquesta redefinició de les polítiques jurídiques sobre el medi ambient no és un camí homogeni sinó contradictori, un procés guiat pels principis de la sostenibilitat, un procés complex que adopta en els diversos àmbits territorials versions diferents en funció de les característiques específiques de cadascun dels poders implicats. Aquesta diversitat de processos ens fa considerar l’actual evolució com la base de la definició de les noves polítiques globals, una evolució que cal instrumentalitzar en cada àmbit territorial concret a partir d’aliances socials que permetin l’execució i posada en pràctica d’aquestes polítiques territorials.

La consciència ambiental dels estats

Tot i ser una cosa ben sabuda, no és un tòpic afirmar que la problemàtica de la preservació del medi ambient és impossible d’acotar en el marc de les fronteres, cada vegada més desdibuixades sobre el mapamundi polític del planeta. La problemàtica del medi és, pel que fa a l’àmbit, de caràcter internacional. Temes com la contaminació atmosfèrica, la degradació de la vida i de l’estat dels oceans, el forat de la capa d’ozó o l’efecte hivernacle, són problemes impossibles de plantejar en l’àmbit d’un sol estat.

El dret internacional públic, en tant que formulat i pactat entre estats que es reconeixen mútuament la seva identitat i capacitat, tot i que és el més indicat per a tractar i regular els problemes de la biosfera, constitueix una branca del dret que pateix la compartimentació dels estats, suporta la seva sobirania interna manifestada en el principi negatiu de la “no-ingerència en els afers interns” i demana, en un procés teòricament irreversible, la constitució d’una “autoritat” mundial fruit del joc democràtic de les majories originades per la confrontació pacífica de sectors públics i privats.

En aquest context, les iniciatives internacionals en matèria de protecció del medi ambient s’han multiplicat d’una manera tan ràpida en els darrers anys, que a hores d’ara podem acceptar l’existència d’un dret internacional del medi ambient. Originàriament, l’estratègia internacional ambiental s’ha anat desplegant a iniciativa dels estats dels països econòmicament més forts i s’ha traduït en una intensa activitat de les organitzacions supraestatals desenvolupant conferències, cimeres i congressos temàtics que, si bé no tenien com a objectiu directe establir un nou ordre jurídic mundial, sí que van posar sobre la taula la necessitat d’afrontar els reptes globals del planeta d’una manera conjunta i harmonitzada. Aquestes trobades internacionals, malgrat les seves limitacions, han rebut el vistiplau de l’opinió pública mundial i han contribuït al desenvolupament de la protecció internacional del medi ambient. Un primer efecte positiu ha estat el d’oficialitzar les veus científiques i socials que al llarg dels anys clamaven en el desert denunciant les tendències ambientalment insostenibles i els processos que porten a una accentuació de les diferències entre la minoria consumidora dels recursos mundials i la majoria dels països que es mouen en la més elemental manca de recursos.

En aquest procés de conscienciació internacional, la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Humà, celebrada a Estocolm l’any 1972, ha estat considerada com un punt d’inflexió. La Declaració d’Estocolm del 16 de juny de 1972, la Resolució del Consell de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Europeu (OCDE) del 26 de maig del mateix any o la Carta Mundial de la Natura, adoptada en forma de declaració solemne per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 28 d’octubre de 1982, són exemples de disposicions que, encara que sense caràcter vinculant per als estats signants, manifestaven el progressiu consens de la comunitat internacional pel que fa a la qüestió ambiental. La Declaració d’Estocolm plantejava per primera vegada la problemàtica de la protecció ambiental com una tasca comuna a tots els estats, amb independència del seu règim polític i de la seva situació econòmica. La declaració de l’OCDE concretava el principi econòmic de “qui contamina paga”, i la Carta Mundial de la Natura va difondre la natura com un valor a protegir per ell mateix, independentment del benefici puntual que l’ésser humà pogués obtenir de l’explotació dels seus recursos.

El màxim exponent de la presa de consciència internacional sobre el medi ambient fou la Cimera de la Terra (Rio de Janeiro, juny del 1992), que va “donar una gran difusió als reptes que caldria afrontar durant els propers anys per a garantir un món habitable a les generacions futures” (Medi Ambient. Tecnologia i Cultura, núm. 4, Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya).

Els principis del dret internacional públic

El dret internacional públic del medi ambient s’ha desenvolupat atermenat pels principis generals del dret internacional. Aquests principis són recollits bé en declaracions, resolucions i recomanacions no vinculants, bé en tractats multilaterals vinculants per als estats signants, sobre els diferents sectors específics.

Els principis constitueixen els fonaments del dret internacional i, a la vegada, són expressió dels seus límits, especialment centrats en la concepció “estatalista”: la “sobirania de cada estat”, la “no-ingerència en els assumptes interns”, “la igualtat de drets d’audiència, informació i consulta mútua”, “l’obligació de no perjudicar altres estats” i d’alertar-los en situacions d’alarma derivada d’accidents greus.

Altres principis amb més connotació ambiental han desenvolupat l’específica necessitat de cooperació internacional en la problemàtica ambiental, la conveniència d’intercanvis d’informació científica i el fonament de la responsabilitat per danys ambientals centrada en el principi de “qui contamina paga”.

La primera generació de tractats ambientals internacionals

El dret internacional de caràcter vinculant s’articula actualment en una varietat de figures jurídiques. La seva classificació en funció del seu caràcter ambiental és equívoca ja que, tot i afectar recursos naturals, el seu enfocament i els seus objectius són diversos, motivats sovint per la protecció d’interessos comercials o estatals que han abocat a un sistema general d’atribució de responsabilitats per danys ambientals. Tot i això, podríem parlar de mesures internacionals de primera generació, heterogènies, sectorials, proteccionistes i plantejades des de punts de vista territorials concrets, per diferenciar-les de les mesures internacionals més recents adreçades a donar una resposta homogènia als reptes globals més urgents del planeta. Entre les primeres, cal destacar:

La protecció del medi marí. En aquest sector cal fer referència als tractats sobre les mesures de dret internacional en cas de vessament d’hidrocarburs o d’altres substàncies. El Conveni de Brussel·les (1969) va determinar la responsabilitat civil per danys deguts a la contaminació de les aigües de la mar per hidrocarburs. Complementàriament a aquest se signava un segon Conveni de Brussel·les (1971) relatiu a la constitució d’un Fons Internacional d’Indemnització de danys causats per la contaminació d’hidrocarburs. Posteriorment, el Conveni sobre la prevenció de la contaminació marina per l’abocament de residus o d’altres substàncies (Washington, Londres, Mèxic i Moscou, 1972) va ser complementat pel Conveni del 1973 adreçat a la prevenció de la contaminació marina derivada de les embarcacions i pel Conveni del 1990 sobre cooperació, preparació i lluita contra la contaminació per hidrocarburs.

Més endavant se signaren, en l’àmbit europeu, el Conveni de Barcelona (1976), que s’adreçà a la protecció específica de la Mediterrània, i el Conveni de Bonn (1983), per a la prevenció de la contaminació de la mar del Nord per hidrocarburs i altres substàncies perilloses.

La Convenció de Montego Bay (1982) de les Nacions Unides sobre el Dret de la Mar va introduir la Part XII, dedicada exclusivament a la protecció i a la preservació del medi marí, i les Parts XIII i XIV, relatives a la investigació marina i al desenvolupament i la transmissió de tecnologia, respectivament. Aquesta convenció, que constitueix una mostra inequívoca de les limitacions d’un dret internacional concebut sobre el respecte a les sobiranies estatals, va ser ratificada per Espanya el 1996 i no va entrar en vigor fins el 1997.

La protecció del sòl i de l’aire. El moviment transfronterer i l’eliminació de residus tòxics i nocius estan regulats internacionalment pel Conveni de Basilea (1989), fruit de la reacció de les associacions ecologistes i de l’opinió pública internacional en contra de l’increment de les exportacions de residus tòxics des de diversos països industrialitzats cap a països en vies de desenvolupament. En l’àmbit de l’actual Unió Europea, el 1974 ja s’havia signat el Conveni de París per a la prevenció de la contaminació d’origen terrestre. L’any 1995 la UE va signar el conveni sobre protecció i ús dels cursos d’aigua transfronterers i els llacs internacionals.

Aquesta cooperació transfronterera pel que fa a la protecció de l’atmosfera contra les substàncies contaminants es concretà en el Conveni de Ginebra (1979). Aquest conveni regula la cooperació entre els diversos estats en matèria de prevenció de la contaminació atmosfèrica transfronterera a llarga distància, i promou la progressiva reducció de les emissions de compostos orgànics volàtils i els seus fluxos transfronterers. Els protocols que el completen (Sofia, 1988) fixen per als estats el nivell al qual han de reduir les emissions de sofre i congelar les emissions d’òxid de nitrogen o els corresponents fluxos transfronterers. L’aplicació de les disposicions estipulades en el conveni es controla per mitjà d’un centenar d’estacions de vigilància que operen en nombrosos països gràcies a un programa específic de tutela internacional. En l’àmbit de la cooperació interestatal transfronterera cal situar a un nivell més efectiu per la seva transversalitat el Conveni d’Espoo (1991) sobre Avaluació d’Impacte en el Medi Ambient. En el mateix àmbit se situa la Directiva 85/337 CEE del Consell de 27/6/85, relativa a l’avaluació de les repercussions de determinats projectes públics i privats sobre el medi ambient. Aquesta Directiva permet als estats de la Unió Europea el compliment de la majoria de les obligacions imposades pel Conveni d’Espoo.

Les limitacions en el sector nuclear. En el sector específic de l’energia atòmica, hi trobem les successives resolucions de l’Agència Internacional d’Energia Atòmica (Acords de París, 1960; de Brussel·les i de Viena, 1963) i el Tractat de Moscou (1963), que va promoure la prohibició de proves nuclears a l’espai ultraterrestre i sota l’aigua. Aquests tractats, a cavall de l’ús civil i de l’ús militar de l’energia atòmica, són una referència anecdòtica davant la demanda urgent del llegat armamentístic nuclear derivat de la guerra freda, de la incapacitat de gestionar les instal·lacions nuclears obsoletes i de la creixent necessitat de tractament dels residus nuclears acumulats.

El “dret internacional de guerra” prohibeix la utilització de mitjans que puguin causar danys catastròfics o d’abast incalculable en el medi natural, així com qualsevol atac directe, com a represàlia, al medi natural. Tot i això, la potència de la indústria armamentística, la complicitat dels poders públics i la manca de transparència dels processos que aboquen a conflictes armats fan que una demanda com la de prohibició de les mines antipersona hagi de suposar una concertació mundial específica amb resultats positius tan sols a mitjà i llarg termini.

La protecció de l’Antàrtida i de l’espai exterior. El primer protocol del Tractat per a la preservació de l’Antàrtida va ser signat a Washington el 1959. Posteriorment, el Conveni de Canberra (1980) va establir els criteris per a la conservació dels seus recursos marins vius.

Un nou acord internacional de protecció de l’Antàrtida, signat a Madrid l’any 1991, hi prohibeix qualsevol explotació minera o petroliera durant un mínim de 50 anys. Aquest nou acord, denominat Protocol de Protecció del Medi Ambient del Tractat de Protecció de l’Antàrtida, abasta el conjunt del continent i afecta 43 països. El text pretén transformar l’Antàrtida en reserva natural global, tot impedint-hi activitats que puguin fer perillar la vida salvatge, com la utilització de pesticides, i promou la neteja dels residus acumulats per les diferents expedicions científiques.

Els principis que regeixen les activitats dels estats per a l’exploració i ús de l’espai exterior, incloent-hi la Lluna i altres cossos celestes, han estat recollits en el Tractat signat a Washington l’any 1967. D’acord amb aquest tractat, les intervencions a l’espai exterior es duran a terme de manera que s’evitin els efectes perjudicials de la seva contaminació i les modificacions nocives del medi terrestre com a conseqüència de la introducció de substàncies extraterrestres.

Els tractats internacionals i els reptes globals

Una nova generació de tractats nascuda de la Cimera de Rio està posant de manifest una resposta homogènia de les instàncies internacionals i dels estats als reptes globals.

La preservació de la diversitat biològica. La protecció internacional dels recursos biològics s’inicià amb la signatura d’uns convenis específics adreçats a la preservació d’algunes espècies faunístiques o espais naturals: el Conveni de Ramsar (1971), relatiu a la protecció de les zones humides, especialment significatives per ser l’hàbitat d’ocells aquàtics; el Conveni del Patrimoni Mundial, que es limita a la protecció d’alguns espais naturals més significatius; el Conveni de Washington (1973) sobre el comerç internacional d’espècies de fauna i flora silvestre (CITES) amenaçades, que ha estat desenvolupat per successius reglaments de la Unió Europea (82, 83, 92 , 93 i 95); el Conveni de Berna (1979), relatiu a la conservació de la vida silvestre i del medi natural, i el Conveni de Bonn (1979), de conservació de les espècies migratòries de la fauna silvestre.

Amb tot, es trobava a faltar un conveni que instrumentalitzés i assegurés més globalment la protecció de la biodiversitat. L’expressió més global d’aquesta protecció es concretà en el Conveni de Rio (1992) sobre la Diversitat Biològica, aprovat a la Cimera amb la signatura de representants de 150 estats. El Conveni va més enllà de la simple protecció de la biodiversitat i de l’ús sostenible dels recursos biològics. També es pretén un accés general als recursos genètics i la participació en els beneficis derivats de l’ús de materials genètics i de la tecnologia, inclosa la biotecnologia.

El canvi climàtic. El repte del canvi climàtic o efecte hivernacle va ser considerat per primera vegada per la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (Nova York, 1992). En el marc d’aquesta convenció, al desembre del 1997 es va celebrar a Kyoto, després del fracàs de Berlín (1995), la Conferència de les parts signants de la Convenció Marc sobre el Canvi Climàtic. El 10 de desembre un total de 159 països es comprometien a reduir les emissions de gasos causants de l’efecte hivernacle un 5,2% de mitjana entre l’any 2008 i el 2010. La cimera va defraudar les esperances més raonables. La Unió Europea pressionà per a una reducció més gran, que finalment s’aplicà a ella mateixa, acordant una reducció del 8% pels estats membres. El 56,25% dels experts consultats consideraren que els acords de Kyoto eren insuficients i es preveu que no entrin en vigor fins l’any 2001 o 2002. Per a l’any 1999 està previst celebrar a Buenos Aires una propera cimera sobre el canvi climàtic.

La protecció de la capa d’ozó. La reducció de la capa d’ozó provoca un augment de les radiacions ultraviolades, amb el risc consegüent per a la vida en el planeta, tant per a la salut humana com per als processos de fotosíntesi i de biosíntesi. La protecció dels ecosistemes i de l’estabilitat climàtica amb relació a la capa d’ozó va ser assumida per les Reunions d’Ottawa (1984), la Convenció de Viena (1985) i, finalment, el Protocol de Mont-real (1987), que va estipular la congelació de la producció de clorofluorocarburs (CFC) i d’altres substàncies als nivells del 1986, com també la ulterior disminució progressiva fins a assolir una reducció del 50% del consum i de la producció per a l’any 1999. En aquest sentit el Consell Europeu del Medi Ambient (1996) va acordar la reducció de les emissions de CO2 entre un 5 i un 10% abans del 2005, mitjançant mesures i polítiques d’estalvi energètic i amb l’augment en la utilització d’energies renovables del 5 al 12%.

El procés de desertització. En el procés de lluita contra la desertització, la Conferència de Nacions Unides per al Medi Ambient i el Desenvolupament (Rio de Janeiro, 1992) va acordar la redacció d’un document internacional, que fou concretat en la Convenció de París (1994), on es recull en quatre annexos els processos per a fer front al fenomen de la desertització a l’Àfrica, l’Àsia, l’Amèrica Llatina i la Mediterrània septentrional. El secretariat de la Convenció té per missió ajudar els programes específics nacionals i regionals entre diferents països a invertir l’actual procés creixent de desertització.

Els nous enfocaments del dret internacional

Els principis de la sostenibilitat es fonamenten en els conceptes paradigmàtics d’integració, globalitat, límits, participació i justícia i es concreten en els deu punts següents:

1- La integració del factor ambiental en una política global i en cada un dels programes regionals o sectorials de desenvolupament.

2- La projectació ambiental del futur en polítiques concretes, en programes i instruments de gestió adequats.

3- L’acceptació dels límits del creixement.

4- La compatibilitat dels projectes a curt termini, amb un pla de desenvolupament a mitjà i llarg termini.

5- La justícia ambiental entesa com l’equitat en l’accés de tothom als recursos naturals.

6- El dret a la informació ambiental i la participació de tots els sectors implicats en l’elaboració i execució de polítiques en un marc democràtic.

7- L’acceptació de la limitació dels recursos naturals.

8- L’establiment de la virtualitat concreta de l’economia de mercat, dels seus límits i de les seves perversions.

9- La necessitat que els intercanvis es regeixin per preus que representin els costos reals —productius, socials i ambientals— dels productes o serveis.

10- La solidaritat entre els pobles i les cultures.

Aquests principis són la base de l’Agenda 21 aprovada a la Cimera de Rio, la qual, però, no podrà reeixir si no s’articula com un pas necessari vers l’aliança global per al desenvolupament sostenible. Aquesta aliança es va materialitzant progressivament sobre els acords i instruments legals internacionals que actualment tracten de qüestions ambientals. La principal hipoteca d’aquest procés és, avui, la manca de participació dels països no desenvolupats, cosa que augmenta les seves dificultats —si no la impossibilitat— de complir els tractats internacionals. En aquest sentit, el salt qualitatiu en la formulació dels propers instruments del dret internacional està en la consecució de la plena participació dels països en vies de desenvolupament.

En aquest àmbit instrumental, l’Agenda 21 ha de contribuir a la formació d’un dret internacional de nou estil: “A mesura que augmenta la demanda de recursos de la Terra, sovint amb conseqüències globals, creix també la necessitat de potenciar el procés internacional de presa d’acords sobre qüestions de medi ambient i desenvolupament. Cal desenvolupar i codificar més el dret internacional referent al desenvolupament sostenible i prestar una atenció especial a l’equilibri delicat entre les preocupacions ambientals i de desenvolupament.” (III. Agenda 21: Els mitjans essencials).

Projectar globalment i actuar localment

L’aliança global inicialment projectada amb l’Agenda 21 cal concretar-la i aplicar-la en els àmbits locals, estatals i regionals. L’aliança és fruit d’una millor complicitat entre les iniciatives privades i les polítiques públiques, complicitat nascuda de la participació dels ciutadans i dels grups socials en la configuració d’aquestes polítiques. És una complicitat responsable basada en la llibertat d’informació ambiental, en el transvasament de tecnologies i en la democràcia com a sistema social per a establir les prioritats generals en cada àmbit territorial. La projecció ambiental global cal bastir-la de polítiques concretes, de programes i de nous instruments de gestió.