Els germans Alexander, escocesos d’Edimburg, establiren una foneria a la Barceloneta que s’especialitzà en la fabricació de màquines de vapor. La imatge mostra publicitat dels tallers (Anuario Riera, Guía General de Cataluña, 1897).
Els germans Alexander eren escocesos d’E-dimburg, instal·lats a Barcelona abans del 1850: David, Thomas i William Alexander Easton. Tots tres foren empresaris i tots tres treballaren en el sector del metall, però el gran actuà pel seu compte. David Alexander fou un dels fundadors de Font, Alexander i Companyia, l’intent fracassat d’alts forns al Clot de Barcelona; morí el 1868.
Thomas Alexander (1816-99) estava casat amb Helena Mackenzie, morta a Barcelona el 1874. Tingueren dos fills: Thomas i Joseph. William Alexander (mort l’any 1908) estava casat amb Enriqueta Saint John (morta l’any 1905). Un fill seu, Enric, morí el 1902.
L’empresa Alexander Germans es refereix només a ells dos. Si el gran hi participà inicialment, no ocupà en tot cas cap càrrec de responsabilitat. Ni els altres dos germans en la de David.
Un document del final de segle –del 1888-explica que els germans eren ja establerts entre nosaltres el 1838. No se’ls troba, però, a Barcelona abans del 1850. És possible que aquests anys intermedis els passessin a València (vegeu Nadal, J., Història Econòmica de la Catalunya Contemporània, vol. III, pàg. 174).
Els germans Alexander establiren una foneria a la Barceloneta, al voltant del 1850. Com tots els estrangers instal·lats entre nosaltres venien de països en un estadi d’industrialització més avançat a treure profit d’unes tècniques encara no arrelades aquí. El 1852 tingueren converses amb Valentí Esparó per a crear conjuntament una societat dedicada a la fabricació de màquines de vapor i locomotores. La societat no reeixí, ja que Esparó s’establí pel seu compte amb altres socis i constituí la que serà La Maquinista Terrestre i Marítima, després d’ocupar els terrenys veïns als que ocupaven els escocesos. El seu nom també es troba associat el 1857 amb Pau Llovera, un altre empresari dedicat a la foneria, però igualment sense continuïtat coneguda.
Els germans Alexander foren els primers a fabricar màquines de vapor a Catalunya com a producte ordinari (Estudios sobre la Exposición Universal de Barcelona, Barcelona 1888, “La Maquinaria en la Exposición”, pàg. 91). Ja hem vist com els tallers de Nuevo Vulcano reclamaven per a ells la construcció de la primera.
La seva especialitat eren les màquines de vapor aplicades a la navegació. El 1853, construïren i instal·laren la del vapor Victoria, que feia la línia Barcelona-L’Havana.
Publicitat dels tallers Alenxander Germans a Select Guide, Barcelona-Cataluña-Baleares, 1913.
La seva ambició els portà a la construcció de vaixells de ferro i aquí, certament, la primera realització fou seva. Alexander Germans tenia els tallers de calderería necessaris per a construir no tan sols la màquina de vapor, sinó el mateix vaixell. El 1853, avararen des de la Barceloneta el Tarraconense, un vaixell amb rodes que va fer la línia Barcelona-Tortosa, amb escala a Tarragona, durant molts anys, i que va acabar enfonsant-se, un dia de mala mar, davant de les goles de l’Ebre. Uns anys més tard (1860) van repetir la prova amb el vapor Català, un vaixell amb rodes, dos pals i dues xemeneies, que feia la línia Barcelona-València. Va ser venut al cap d’un temps a uns comerciants gallecs, per fer de correu entre la Corunya i el Ferrol amb el nom ben diferent de Pájaro. També va acabar la seva vida al fons del mar, però en aquest cas a l’Atlàntic.
La nit del 18 al 19 de març de 1858 un incendi va destruir quasi tota la fàbrica. La premsa destacà que, sortosament, s’havia salvat la màquina de vapor que feia funcionar les màquines del taller.
El 1860, Alexander Germans és una empresa consolidada i amb prestigi. En dóna fe la seva presència a l’Exposició d’aquest any a Barcelona i l’exhibició dels tres principals productes: el casc dels vaixells de ferro, les màquines de vapor i els molins fariners. L’experiència amb els primers no continuà, però els altres dos seran la base del seu futur durant cinquanta anys.
El taller construïa tota mena de màquines de vapor, però les que li donaren més anomenada i li proporcionaren més venda foren les que funcionaven a mitjana pressió i amb cilindres. Els germans Alexander patentaren un regulador automàtic de la força del vapor que en permetia el màxim aprofitament. La propaganda de l’època insistia que es tractava d’un sistema amb el qual s’economitzava combustible, una clara referència al que suposava el cost del carbó per als industrials d’aquell temps. Una de les màquines presentades a l’Exposició portava el número 123, que devia correspondre a les fabricades fins aleshores.
Tallers i sala de muntatge (Estado y Estadística de las industrias mecánicas y eléctricas. Josep Playà, 1913).
Els molins fariners, de ferro, seran un altre dels seus productes de forta venda (vegeu Jordi Nadal, ja esmentat), especialment al País Valencià i a Múrcia.
Aquests productes, conjuntament amb el de bombes d’aigua per a regadius, seran els fonamentals de l’empresa, amb poques variacions. Potser aquest serà el seu pecat empresarial: la manca de renovació d’una maquinària que és totalment innovadora en el moment de llançar-la al mercat, però que va quedant arraconada per altres que inclouen tècniques més avançades. En la darrera etapa de la seva existència, ja dintre del segle XX, el catàleg inclourà generadors, turbines hidràuliques, forns per a la fabricació de ciment, però el seu prestigi ha anat baixant amb el pas dels anys i amb la desaparició dels fundadors.
La dècada dels anys vuitanta deu ser la del màxim esplendor de la casa. El 1884, l’empresa de la Barceloneta té 400 treballadors, que seran 500 quatre anys més tard.
A través de la publicitat i d’algunes referències periodístiques, podem establir la relació de màquines de vapor venudes en aquesta segona meitat del segle XIX. És la següent:
- 1860 - 125 màquines
- 1884 - 1 350 màquines
- 1892 - 1 500 màquines
- 1895 - 1 600 màquines
- 1901 - 1 800 màquines
Diguem com a anècdota que una guia del final de segle afirmava que eren 15 000 les màquines construïdes i que alguna altra guia va seguir el corrent. Però en realitat, sobrava un zero.
A la mort dels fundadors, l’empresa continuà sota el nom d’Hereus d’Alexander, germans, però entrà en un lent procés de decadència. L’any 1923, la societat, després de vendre el terreny que ocupava a la Barceloneta a la seva poderosa veïna, La Maquinista Terrestre i Marítima, entrà en període de liquidació.