El belga Alexandre Wolhguemuth creà a la platja de Can Tunis de Barcelona un arsenal civil destinat a la construcció naval i capacitat per a fabricar motors, màquines de vapor i tota mena de construccions metàl·liques. A la imatge, publicitat al catàleg de l'Exposició de Vilanova, de 1882.
Alexandre Wohlguemuth, un belga amb el títol parisenc d’enginyer civil en arts i manufactures, s’establí a Barcelona cap el 1880 amb el propòsit d’instal·lar una foneria de ferro, amb els seus corresponents tallers de construcció de maquinària i calderería. El projecte tirà endavant al carrer de Vila i Vila, tocant al Paral·lel.
Wohlguemuth devia ser un home ambiciós. Comprovà que a Barcelona hi havia empreses metal·lúrgiques amb capacitat per construir motors i màquines de vapor, però que el sector de la construcció naval era inexistent. Un sector naval que es trobava condicionat per l’Estat, ja que el ministeri de Marina era el principal client en potència d’una empresa metal·lúrgica, constructora no tan sols dels motors, sinó també del casc metàl·lic dels vaixells.
El seu projecte rebé el principal impuls a conseqüència d’un concurs obert pel ministeri de Marina espanyol, el 1886, per a la construcció de tres llanxes canoneres, destinades a la vigilància de la costa. Havien de tenir el casc d’acer i l’oferta s’adreçava, per tant, a industrials metal·lúrgics. Des de Barcelona es reberen dues ofertes: la de La Maquinista Terrestre i Marítima, amb molta experiència, i la d’Alexandre Wohlguemuth. Guanyà l’enginyer belga, que veié amb aquest resultat favorable la possibilitat de desenvolupar el que anomenava un arsenal civil a la platja de Barcelona.
Un arsenal és un establiment marítim militar per definició, destinat en bona part a la construcció naval. Wolhguemuth creà una societat anònima que comptava treballar sobretot per a l’estat, però amb caràcter civil i oberta a tota mena de construccions navals. Wohlguemuth comprà al Crèdit Agrícola Català, un dels bancs de la febre de l’or, un extens terreny a Can Tunis, arran de mar: 600 metres de platja i 210 000 metres quadrats. El ministre de Marina visità el febrer del 1887 les instal·lacions on es construïen les llanxes.
L’advocat i polític Manuel Duran i Bas li donà un cop de mà, en discutir-se a les Corts espanyoles la possibilitat d’atorgar a empreses espanyoles la responsabilitat de construir la flota.
"En las provincias que más conozco [es referia lògicament a Catalunya] se han iniciado industrias antes desconocidas, y esas mismas industrias se han iniciado allí, donde no siempre por el saber de sus hijos, sino porque en esta vida moderna, de que tanto se habla, la comunicación de los pueblos es tan grande y las inteligencias se comunican con tanta facilidad, que los hombres inteligentes de algunas naciones emigran para ser directores de talleres enotras, implantar industrias nuevas y educar las inteligencias del país. En Cataluña muchas industrias han nacido educándose una nueva generación por medio de industriales, ingenieros, químicos ó mecánicos de naciones estran-jeras; y hoy un ingeniero distinguido, un belga, Alejandro Wohlguemuth, está preparando la construcción de un arsenal civil, en gran parte con capitales estranjeros." (Diari de Barcelona, desembre del 1886, pàg. 14986).
La primera canonera fou varada el mes de desembre del 1887. Es deia Cóndor, tenia 24 metres d’eslora i el casc era format per planxes d’acer galvanitzat amb el sistema Siemens. La segona i la tercera arribaren molt més tard, el 1892: la Cuervo i la Aguilà.
El monument a Colom a la Porta de la Pau, construït dintre del marc de l’Exposició Universal del 1888 donarà popularitat a Wohlguemuth, com la donarà a l’arquitecte Joan Torras. Si aquest va fer la bastida, el belga va fer la base de la columna de ferro fos.
"A las doce y media del dia de ayer se verificó en los talleres que D. Alejandro Wohlguemuth tiene en la calle de Vila y Vila, la fundición de la base de la columna del monumento a Colon, pieza que según cálculo, pesa 30 000 kilogramos. A la señal convenida se abrieron los agujeros de dos grandes crisoles y empezó afluir á gran chorro el hierro líquido, que en pocos minutos llenó por completo el grandioso molde. El metal fundido sobrante se dirigió al pié del tablado que ocupaban las personas invitadas, y en letras de fuego apareció en el suelo esta inscripción en grandes caracteres: 'Vivan los protectores de la industria nacional'. La operación quedó terminada con toda felicidad, recibiendo el señor Wohlguemuth los plácemes de las muchas personas allí reunidas, entre las cuales se hallaban los señores Alcalde, presidente de la sociedad Económica Barcelonesa de Amigos del país, comandante de Marina, ingeniero director de las obras del Puerto, varios concejales é individuos de la Junta del monumento de Colon y representantes de varias corporaciones y de la prensa. En los mismos talleres se está trabajando en las colosales piezas del capitel y en las que formarán el fuste de la columna." (Diari de Barcelona, abril del 1887).
La Revista Tecnològica de l’Associació d’Enginyers Industrials de Barcelona li dedicarà un gran elogi el 1890. Destacarà que Catalunya havia tingut una gran tradició en el sector de la construcció naval, però que aquesta havia desaparegut amb la incorporació dels vapors i del ferro als vaixells.
"Algunos creerán que no fabricándose aquí mismo las planchas comunes y demás piezas de hierro y acero de que se construyen los buques mercantes y las planchas de blindaje empleadas en los blindajes de los buques de guerra, no hay razón fundada para que se establezca aquí una casa dedicada a este tipo de construcciones...”, “y para que comprendan el error en que están no tienen mas que saber que en Inglaterra mismo, además de otras naciones, hay muchas casas constructoras, distantes de los centros siderúrgicos...” , “Barcelona está en condiciones de poder hacer todo esto mejor que Bilbao y que ninguna otra población de España." (Revista Tecnològica, 1890).
Però l’encàrrec de les tres canoneres fou l’únic que va rebre l’Arsenal Civil del Ministeri de Marina i això creà problemes a l’empresa, que hi comptava. A l’Exposició de Barcelona del 1888, Alexandre Wohlguemuth hi presentà la canonera Cóndor de 63 tones de pes i el grup escultòric La Aurora, que corona la cascada del Parc de la Ciutadella, de 30 000 kg depès.
L’Arsenal Civil de Can Tunis s’hagué de recolzar en altres comandes del sector privat. Construïren sis barcasses d’acer i les construccions metàl·liques d’uns magatzems a Cadis per a la Companyia Transatlàntica, altres magatzems per a la Companyia de Tabacs de Filipines a Barcelona, material de ferrocarril per a la línia de Girona a Sant Feliu de Guíxols. Consta que fabricaren una locomotora i gran quantitat de calderes. El 1891, construïren les calderes del Joaquín del Piélago, el primer vaixell de la Transatlàntica encarregat a la indústria espanyola.
En el moment de la seva màxima expansió –1895– l’Arsenal Civil tenia 10 000 metres edificats, ocupats per la foneria, taller de calderería, sala de galvanitzats, taller de maquinària, de fusteria i sala de dibuix. La grada de llançament estava condicionada per a varar vaixells de fins a 1 000 tones. Estava capacitat per a fabricar motors terrestres i marítims, màquines de vapor, locomotores, construccions navals i tota mena de construccions metàl·liques.
Al final del segle, Alexandre Wohlguemuth s’allunyà de l’empresa. Instal·là un despatx d’enginyeria conjuntament amb l’enginyer Brunet que li havia fet costat.
L’empresa passarà –sembla– a les mans de la Societat de Construcció Naval, l’empresa que es creà per a construir la famosa flota espanyola, amb una forta presència i participació de la Transatlàntica. Després de la primera guerra mundial, els terrenys de Can Tunis foren cedits a la Shell, la societat petroliera anglo-holande-sa, que començava la seva instal·lació a Espanya, la qual hi construí els dipòsits de combustible. Amb l’aparició del monopoli de petrolis i la seva concessió a favor de la CAMPSA, els terrenys i els dipòsits passaren a aquesta empresa.