Artur Elizalde i Rouvier (1871-1925) nasqué a Matanzas (Cuba). El seu pare, Salvador, fou un enginyer que treballà en la creació dels ferrocarrils cubans. La seva mare, francesa, tenia fortuna i propietats a França. Instal·lat a Barcelona, es casà el 1894 amb Carme Biada i Navarro, besnéta de Miquel Biada i Buñol, el promotor del ferrocarril Barcelona-Mataró.
El 1909, i conjuntament amb els seus cunyats Biada, establí un taller de fabricació de peces de recanvi per a automòbils. Era l’època heroica de l’automobilisme en la qual tot just s’estava organitzant una xarxa de concessionaris i representants de les grans marques mundials a Catalunya. Elizalde construïa peces tan complexes com cigonyals, vàlvules, diferencials, engranatges, etc., per a qualsevol dels models existents.
El 1911 es constituí Biada, Elizalde i Cia, que es proposà la fabricació d’automòbils.
Ben aviat, el 1911, la situació del taller es regularitzà jurídicament i s’amplià industrialment. Es constituí Biada, Elizalde i Companyia –el capital va al davant– i compraren una illa de l’Eixample amb façana al passeig de Sant Joan de Barcelona, limitada pels carrers de Còrsega, Bailen i Rosselló: can Elizalde. La part edificada fou de 6 000 metres quadrats.
La nova societat es proposà la fabricació d’automòbils, però sumant-hi també l’objectiu de la reparació, de la representació d’altres cases constructores o de projectes relacionats amb l’automobilisme. Eren representants dels cotxes francesos Delahaye i tenien dipòsits dels pneumàtics Michelin i dels magnetos Bosch, entre d’altres conegudes empreses de la indústria auxiliar de l’automòbil europea.
Interior de la fàbrica (Barcelona Artística e Industrial, 1913).
El 1913, Artur Elizalde dissenyà i construí el prototip del que seria el primer cotxe de la marca i en començà la fabricació en sèrie el 1914. El dia 19 d’abril de 1914, pocs mesos abans de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, circulava el primer cotxe Elizalde pels carrers de Barcelona, uns carrers en els quals els Hispano Suïssa tenien un paper destacat.
Els primers models no devien ser especialment reeixits. Els catalans, que tenim una gran capacitat de crítica destructiva, van posar-se a cantar en to mofeta una cançó amb la música d’un cuplet –“El gitanillo”– que cantava aleshores Raquel Meller i que deia:
“Elizalde, Elizalde, no te quiero ni de balde”.
Anunci de la fàbrica d'aubomòbils Elizalde a Barcelona Artística e Industrial, 1916. Artur Elizalde començà la fabricació en sèrie d’automòbils el 1914. El 1917 dissenyà un motor d’aviació.
Aquestes brometes podien ensorrar una empresa, i van aconseguir, si més no, que els cunyats Biada abandonessin l’empresa. A més, l’inici de la guerra europea li va suposar la pèrdua del mercat francès i un greu problema per a l’obtenció de materials forjats, ja que tenia un acord de proveïment amb una empresa de Bèlgica, i aquest país quedà sota l’ocupació alemanya.
La nova empresa es dirà Artur Elizalde, Fàbrica Espanyola d’Automòbils, i era personal. La fabricació es millorà i el propietari començà una campanya per a millorar la imatge de la marca. El 28 d’abril de 1915 aprofità la visita d’Alfons XIII a Barcelona per a fer-li provar un cotxe, que acabarà comprant. O bé li regalà el constructor. L’empresa Pujadas i Llobet, de Barcelona, s’encarregarà de la comercialització per a Catalunya i Balears, mentre que per a Madrid i les concessions espanyoles a l’Àfrica el concessionari era Alvaro Ureña. Resulta curiosa aquesta distribució de l’espai, ja que es troba a faltar tota la resta de l’estat.
Aquells eren anys en què els models automobilístics eren peces d’artesania. Ford encara no havia introduït seriosament la seva producció en sèrie. Els constructors de cotxes pensaven tan sols en una elit social i econòmica, i la manera de fer conèixer el seu producte eren les curses automobilístiques, un dels esports de moda.
Imatge del transcurs del trofeu Armangué, 1922.
L’any 1916, els Elizalde obtingueren els seus primers èxits esportius a la Volta de Catalunya, on van guanyar tres copes i la medalla d’or. Els èxits van continuar, en proves locals, però en competició amb La Hispano Suïssa i una bona representació de les marques europees i nord-americanes.
Amb l’acabament de la guerra europea, Elizalde gosarà presentar a París el seu model T 48, amb vuit cilindres, un cotxe de luxe. Va tenir un gran èxit de premsa, com l’havia tingut prèviament en el Saló de l’Automòbil de Barcelona. Alfons XIII també comprarà aquest model i Elizalde va confirmar el seu paper de proveïdor de la casa Reial.
Del 1919 al 1924 foren els grans anys dels automòbils Elizalde pel que fa a èxits esportius: els dos primers Grans Premis Penya Rhin, el segon i tercer Trofeu Armangué, la gran setmana automobilística de Sant Sebastià i una sèrie de copes i medalles guanyades a l’autòdrom de Sitges, acabat d’inaugurar.
La fàbrica també construí camions, alguns dels quals, comprats per l’exèrcit espanyol, participaran en el desembarcament d’Alhucemas –guerra del Rif– el 1925.
Automòbils Elizalde.
Elizalde havia posat en pràctica un altre projecte, mentrestant. El 1917, ell i el seu germà Salvador van dissenyar un motor d’aviació amb una potència de, aproximadament, 100 cavalls. També aquí va tenir mala sort. Amb el final de la guerra, es vengueren motors d’avió a preu de saldo i s’ensorrà el mercat. Aquest no es recuperà fins al 1924, quan el general Echagüe signà amb Elizalde un acord de compra de tots els motors disponibles i un compromís de compra de nous, destinats a l’aviació espanyola.
Elizalde va comprar la llicència de fabricació del motor francès Lorraine i inicià la fabricació de l’Elizalde-Lorraine, de dotze cilindres amb 450 cavalls.
I aquí s’acabà la seva vida. Artur Elizalde morí a París el mes de desembre del 1925. La seva viuda, Carme Biada i Navarro, conjuntament amb els seus fills Artur-Lluís i Salvador, constituïren el 4 de juny de 1927 la societat Elizalde SA, que continuà l’obra del fundador, però ara centrada en els motors d’aviació. El director gerent de l’empresa fou Julio de Rentería, el tècnic que havia estat designat pel govern per a fer d’enllaç entre l’empresa i l’arma aèria espanyola.
Després del motor Elizalde-Lorraine es dissenyaren i construïren una sèrie de motors Elizalde, també de 450 cavalls, amb reductor, que anaren destinats als hidroavions Dornier-Wall que fabricava Construcciones Aeronáuticas SA –CASA–. Després construïren un motor Dragón de 450 cavalls amb refredament per aire i nou cilindres en estrella, seguit per altres del mateix tipus i diferent potencial.
Durant la guerra civil la fàbrica fou col·lectivitzada i repetidament bombardejada per l’aviació franquista, malgrat estar en plena zona urbana barcelonina i sense cap respecte per la població civil, que fou la que va rebre més bombes.
Cotxes Elizalde matriculats a Catalunya (1914-1921).
Després de la guerra, Elizalde continuà la producció de motors d’aviació, fins que el govern decretà la seva integració en una empresa de l’INI, l’Empresa Nacional de Motores de Aviación SA –ENMASA–, constituïda el 27 de desembre de 1951 a base d’Elizalde i d’un taller de l’aviació espanyola a la base d’Alcalà de Henares. La fàbrica Elizalde havia passat del passeig de Sant Joan al carrer de Sant Adrià, núms. del 55 al 79. Els cotxes Elizalde no devien ser cap èxit comercial. És el que es desprèn de la repassada dels cotxes matriculats a Catalunya fins al 1921.