La vida humana, tant la individual com la col·lectiva, es troba totalment immersa en la dimensió temporal; així doncs, el temps és una realitat que, com ja deia sant Agustí, quan no s’hi pensa se sap el que és, però quan s’hi pensa s’esmuny de la comprensió.
Descripció
Els cicles dels antics calendaris cèltic, jueu i romà vinculen d’una manera sàvia el temps mític amb el quotidià, els esdeveniments sobrenaturals amb la successió natural del temps, les celebracions religioses amb les derivades dels treballs. Així, la festa cèltica de Samuhin, relacionada amb el record i la presència dels morts, i semblantment les Saturnals romanes –Saturn havia estat originàriament el déu de les llavors, que va ensenyar als humans a sembrar–, se situen en el temps de la sembra, en el qual les llavors es colguen o s’enterren en la terra llaurada.
“Sempre és bell començar. Totes les coses haurien d’ésser començades amb festes, perquè en tot començament hi ha quelcom del gran misteri del món.”
JOAN MARAGALL, Escrits en prosa, “Començament” (18 de novembre de 1905)
El simbolisme de l’arbre
En la història de la humanitat, l’arbre ha tingut un gran simbolisme. “L’Arbre de la Memòria”, un dels espectacles del Fòrum de Barcelona 2004, prenia l’arbre com a font de vida, fertilitat i màgia.
Montse Catalán
El simbolisme del foc
El foc és un dels quatre elements naturals, i sobrenaturals. Totes les coses provenen del foc i al foc retornen. El foc és vivificador i devorador: dóna claror i escalf, crema i destrueix. Pertany als déus. És un atribut epifànic del seu poder: el foc del cel, que esclata en el tro i el seu missatger el llamp, i el foc de les entranyes de la terra, que vomiten els volcans i que serveix als minairons per a trempar els metalls. La figura flamejant del Sol és la manifestació radiant i heroica de la divinitat.
El simbolisme de l’aigua
L’aigua és font de vida, i ha estat sovint molt relacionada amb nombrosos rituals, pagans i cristians. A la fotografia, Eth Gresilhon, a prop del santuari d’Era Artiga de Lin.
Fototeca.cat - Montse Catalán
A continuació es tracta l’estructuració festiva resultant dels diferents cicles festius, que regeix, pauta i legitima la temporalitat actual, amb els cicles que la caracteritzen i les festes i celebracions corresponents. Un calendari que recorre les quatre estacions assenyalades pels equinoccis i els solsticis. És a dir, de sol a sol.
La tardor se’n va donant pas a l’hivern, el moment de l’any que significa l’arribada de la neu i el fred “de veritat”, l’estació en què el silenci dels camps es fa sentir: dorm la terra sembrada i dorm fins i tot l’ós –ancestral representació de l’Hivernàs, geni de l’hivern en algunes comarques–, que ho farà fins a la Candelera, quan ja s’albira el renaixement de la primavera. Cal tenir en compte que el mes de desembre és el darrer de l’any, per això es pot considerar que és el més vell, el que s’acaba. En aquest sentit es diu que “El desembre és un vell que fa arrugar la pell”.
De Nadal a Carnestoltes
Encara que, en l’actualitat, el Carnestoltes s’associa a les celebracions festives que s’escauen entre el Dijous Gras i el dimecres de Cendra –principalment, el cap de setmana–, en la societat tradicional aquest període abastava, aproximadament, tot el cicle de les festes hivernals. “De Nadal a Carnistoltes, set setmanes desimboltes”, afirma una dita popular. Però en realitat tot el cicle de Nadal ja conté, des dels seus orígens, una mena de subconscient carnestoltesc.