Calendaris vinculats a activitats econòmiques

Els cicles dels antics calendaris cèltic, jueu i romà vinculen d’una manera sàvia el temps mític amb el quotidià, els esdeveniments sobrenaturals amb la successió natural del temps, les celebracions religioses amb les derivades dels treballs. Així, la festa cèltica de Samuhin, relacionada amb el record i la presència dels morts, i semblantment les Saturnals romanes –Saturn havia estat originàriament el déu de les llavors, que va ensenyar als humans a sembrar–, se situen en el temps de la sembra, en el qual les llavors es colguen o s’enterren en la terra llaurada.

Calendari de festes majors. Les festes majors són, per definició, festivitats de caràcter local: cada poble, barri, vila i ciutat té la seva festa major.D’altra banda, només se citen les festes majors grans o d’estiu, que se situen habitualment entre les collites i la sembra, a entrada de tardor, que marca la represa de les tasques. Es pot observar la concentració en aquesta estació i, en especial, dins la segona quinzena d’agost, de totes les festes majors de Catalunya. Dins del cercle se n’exemplifiquen algunes, les que apareixen en aquest volum.(S’indica tan sols la població on té lloc la festa major però no el nom del sant, la santa o la marededéu que són festejats, per limitació d’espai.)

NUH

Calendari de fires. El gràfic consigna les principals fires anyals catalanes, agrícoles, ramaderes i de maquinària. La part interior mostra els exemples que apareixen en aquest volum i l’anella exterior mostra el nombre total per mesos de totes les fires que han tingut lloc a Catalunya el 2006. Es palesa la concentració estacional a la primavera i, sobretot, a la tardor, i en destaca la intensificació en determinats mesos o quinzenes. La vinculació amb el calendari agrícola i el ramader és ben manifesta, encara que moltes d’elles hagin assolit un caràcter multisectorial.(S’indica només la població on té lloc la fira però no el nom ni els productes principals, per limitació d’espai.)

NUH

Són, doncs, les tasques i el costumari agrícola i ramader, les activitats econòmiques, les que marquen la temporalitat i els cicles anyals, que es projecten en l’univers de les creences, i que se celebren a través de rituals festius profans i religiosos. I, del treball productiu, en sorgirà l’activitat comercial, estructurada en fires de periodicitat anual, a l’entorn de les quals i al llarg de l’estiu, es constitueixen les festes majors. I, encara, el calendari jueu aporta una significació ben remarcable de les festes, la seva vinculació amb els esdeveniments fundadors i significatius de la història sagrada del poble, la Pasqua, que deriva d’una festa ramadera dels pobles nòmades del desert i que s’integra en una celebració agrícola de la tradició cananea, adquireix dimensió històrica en vincular-se amb l’alliberament de l’esclavitud d’Egipte, i a la qual el calendari cristià afegirà un nou significat: la resurrecció de Jesús. Natura, treball, història sagrada, culte i festa.

També els cicles de les quatre estacions marcades pel curs anyal del sol, en les quals encaixen els treballs i els dies, en especial l’agricultura i la ramaderia, del tot dependents dels cicles estacionals, es tradueixen en festes que presideixen els cicles festius. El Nadal del Sol del calendari romà estableix l’inici de l’hivern; la Pasqua jueva, de la qual deriva la nostra Pasqua Florida, marca l’inici de la primavera; i la Pentecosta o Pasqua Granada, assenyalaria l’inici de l’estiu, si no fos que, en el nostre calendari tan indiscutiblement solar, és la festa solsticial de Sant Joan que l’inaugura. Mentre que la tardor comença amb Sant Miquel al setembre, que disposa el retorn dels ramats a poblat.

Estacions, treballs, fires i festes, a través de la seva projecció en el temps mític, que els atorga transcendència i significació, constitueixen un entramat dens en què una dimensió de la realitat s’explica i es manifesta a través d’una altra: cultiu, cultura i culte. Els calendaris, doncs, ausculten el pols de la natura i expressen els ritmes cíclics del treball humà.

Ben segur que una de les herències més riques i valuoses rebudes de les cultures predecessores de l’actual és el calendari, que no sols compta el temps sinó que l’ordena, l’articula i el dota de significació. Una autèntica institució.

Orígens dels calendaris d'activitats econòmiques

El pagès i el ramader, i també el mariner, construeixen el seu propi any o calendari a partir de l’any tròpic o solar, és a dir, del moviment del sol al llarg de l’eclíptica, que en les nostres latituds es caracteritza per quatre estacions ben diferenciades: primavera, estiu, tardor i hivern.

Són calendaris d’orígens antiquíssims i regulats a partir d’una observació molt afinada de la natura, el clima, el sol, la lluna i els astres. No hauria de sorprendre com Hesíode (segle VIII aC?), a Els treballs i els dies, descriu el calendari agrícola i el situa dins el curs circular de l’any:

“Quan s’aixequen les Plèiades, filles d’Atlas, comença la sembra, el temps d’enterrar les llavors. Resten, com tothom sap, quaranta nits i quaranta dies invisibles; però l’any prossegueix la seva cursa i comencen a despuntar quan hom esmola el ferro. Heus aquí la llei dels camps: […] Sembra nu, llaura nu, sega nu si vols acabar al seu temps tots els treballs de Demèter per tal que, per a tu, cada un dels seus fruits creixi al seu temps i després no hagis de pidolar, indigent, a la porta de ningú, per no obtenir-ne res.

[…] Para esment al temps que sentiràs la veu de la grua escampar de dalt dels núvols la seva crida de cada any. Fa el senyal de la sementera i anuncia la vinguda de l’hivern plujós. […] Seca o humitosa, llaureu la terra en l’estació de la llaurança, començant a bona hora; així els vostres camps es cobriran d’espigues. Sembreu el guaret quan la terra encara és flonja; removeu-la a la primavera, bescaveu-la a l’estiu i no decebrà gens les vostres esperances.”

També el calendari mariner i els treballs que hi corresponen hi és descrit amb una gairebé poètica precisió:

“Si vols saber quan és aventurat fer-se a la mar, recorda això: quan les Plèiades, fugint davant la força poderosa d’Orió, s’enfonsen a la mar, tots els vents regolfen. És quan no has de menar la nau damunt l’aigua vinosa, sinó de treballar la terra. Encalla la teva nau a la sorra, rodeja-la per tots costats de pedres, que deturin les ràfegues de vent, i treu la boixa, perquè la pluja de Déu no en podreixi el buc. Deixa ben endreçats tots els ormeigs, plega amb tota cura les veles, penja el timó sobre la llar de foc perquè s’eixugui i, pel que fa a un mateix, esperar que vingui el temps de tornar a navegar.

[…] Per a tu, Persès, recorda’t de fer cada cosa al seu temps, però sobretot quan es tracta de navegar.

El calendari cristià ha sabut situar estratègicament el seu santoral en el marc de l’antic calendari laboral, és a dir, de les tasques agrícoles, amb relació a la sembra i la collita; de les ramaderes, en ocasió d’aviar els ramats als prats d’alta muntanya i de retornar-los avall a entrada de tardor i a les matances; de les feines de la pesca i la marineria segons el temps avinent o desavinent de fer-se a la mar. Aquestes tasques eren coronades amb festes majors grans o petites, i sovint també amb fires anyals, sota l’advocació d’un sant o d’una santa.

Altres calendaris segueixen, o han seguit, el ritme de la natura i de les tasques agrícoles per a establir les denominacions dels mesos de l’any. Per exemple, l’ucraïnès, encara vigent, anomena el mes d’agost serpen’, és a dir, ‘mes de la sega’, i traven’, ‘mes que creix l’herba’, el mes de maig. També el calendari republicà francès, en ús del 1793 al 1805, anomena Ventós el mes de març, Floreal el mes de maig i Vendemiari l’octubre, entre d’altres.

El calendari agrícola

Els calendaris agrícola i ramader s’estableixen segons les quatre estacions de l’any, tot i la relació amb les llunes per a l’oportunitat de certes feines.L’any agrícola s’estén de les tasques de preparació a les de recol·lecció, és a dir, des del començament de tardor fins al final d’estiu, amb un període variable de repòs de la terra i de feines auxiliars. Tanmateix, varia segons l’altitud, la latitud, el clima i la distància respecte a la mar. L’any ramader és definit per la transhumància i el pasturatge del bestiar, de primavera a tardor. (En aquest gràfic, davant la diversitat dels temps i els ritmes de conreu, es remarquen tan sols els dels conreus del blat, la vinya i l’olivera, que constitueixen l’anomenada trilogia mediterrània).

NUH

L’any agrícola es relaciona directament amb les feines del camp, i normalment és comptat des de l’inici de les tasques de preparació fins a les de recol·lecció. És a dir, a Catalunya, des del començament de la tardor fins a la darreria de l’estiu, amb un període més o menys llarg de repòs de la terra i de feines auxiliars durant l’hivern.

Val a dir que aquests marges de temps, que són vàlids per a gairebé tot Catalunya, canvien si es miren en detall comarca per comarca, on l’altitud, la latitud i la distància respecte al mar són variables, això convé tenir-ho en compte a l’hora de marcar el cicle o any agrícola. Per exemple, la dita popular “Pel juny, la falç al puny” canvia quan s’arriba a Ripoll, on diuen “Pel juliol sega qui vol”. I quan al mes de gener les vinyes del Penedès es mostren ermes, sense fulles ni fruit, els tarongers del Delta de l’Ebre es troben en el seu millor moment, i, mentre al Maresme es poden collir mongetes tendres pels mesos d’abril i maig, a l’Alt Urgell no se’n poden menjar fins pel juliol o l’agost.

Així, doncs, es pot dir que els calendaris de les activitats econòmiques primàries de l’agricultura, la ramaderia, la pesca, la cacera i la recol·lecció responen a les lleis naturals que assenyalen els cicles vitals: temps de reproducció, de naixement, de creixement i de mort dels animals i de les plantes de conreu i espontànies. Normalment la gent s’ha ocupat de plantes i animals amb la cura adequada, a partir de la saviesa de l’observació atenta i seguint-ne l’evolució durant les estacions i amb el treball continuat. De vegades però, homes i dones han tingut necessitat de pensar que només amb l’esforç no s’arribava a tot i que calia invocar la natura i certs intercessors (sants i marededéus) per tal que les tasques es fessin més lleugeres i profitoses. Com deia E. Durkheim: “Els fenòmens religiosos es situen naturalment en dues categories fonamentals: les creences i els ritus. Els primers són estadis de l’opinió, i es fonamenten en les representacions; els segons són tipus d’accions determinats.” Els calendaris són del segon tipus i proposen accions determinades: invocacions, oracions i celebracions festives.

A Catalunya, el calendari dels sants protectors de l’agricultura comença el 3 de març amb Sant Medir, i el segueix Sant Marc, el 25 d’abril. El mes de maig el comparteixen Sant Ponç, que se celebra el dia 11, i Sant Isidre, el 15. El mes de juliol es fa la festivitat de Sant Abdó i Senén, el dia 30. El mes d’agost se celebra Sant Magí el dia 19. Finalment, el mes d’octubre es festeja Sant Galderic, el dia 15.

Actualment aquestes celebracions no són ben bé comparables, i fins i tot resulten difícils d’analitzar per tal com moltes ja estan fora de context: canvis en les tecnologies agrícoles i un allunyament progressiu de la religiositat popular així ho determinen. Per exemple, la festa de Sant Medir és relativament recent, l’any 2006 se’n celebrava el 150 aniversari al barri de Gràcia de Barcelona i a l’ermita dedicada a aquest sant al terme de Sant Cugat del Vallès. Per altra banda, Sant Isidre, el més popular dels sants agrícoles, no fou conegut a Catalunya fins que el 1623 les parròquies de Santa Maria del Mar i Santa Maria del Pi de Barcelona n’obtingueren algunes relíquies. D’altra banda, Sant Abdó i Sant Senén, màrtirs romans del segle III, eren molts populars a Catalunya, i la seva devoció féu que molts gremis els dediquessin obres d’art com ara retaules i altres joies. El més significatiu és el retaule realitzat per Jaume Huguet al segle XV, que es conserva a Terrassa, i també és molt interessant el reliquiari del gremi d’hortolans de Barcelona, que es conserva al Museu Història d’aquesta ciutat. Aquests sants són tan populars que se’ls anomena de manera familiar Sant Nin i Sant Non, i hi ha una literatura “de canya i cordill”, com també obres de teatre popular, que n’han divulgat les biografies i els han donat a conèixer arreu.

Per altra banda, sant Marc, relacionat amb els inicis de cristianisme, és un sant molt cultivat, i se li atribueix la redacció del segon evangeli. Però, per la data de la seva commemoració, és convocat per allunyar insectes que perjudiquen collites i protegir de pluges torrencials i pedregades que puguin fer malbé les collites primerenques. La dita popular diu: “Sant Marc, Santa Creu i Santa Bàrbara no ens deixeu”.

Sant Magí, personatge mig llegendari i mig eremita, decapitat l’agost de l’any 306, és venerat per la seva relació amb les aigües i les fonts, tan necessàries per als horts i els conreus.

Tot plegat construeix un mosaic de protecció de l’agricultura molt variat i curiós. Sant Medir es relaciona amb el bisbe Sever (segle VI) de Barcelona perquè el va ajudar quan aquest fugia dels romans i ell treballava a l’hort. Sant Isidre i Sant Galderic són sants pagesos, que s’estimen i es veneren perquè entenen el treball del camp. Sant Marc protegeix les collites dels depredadors, Sant Magí protegeix i fa aparèixer l’aigua. Sant Ponç és el sant de les plantes remeieres, tan necessàries per a guarir animals i persones, i els sants Abdó i Senén potser són més admirats per la seva saviesa amb les plantes guaridores.

Pel que fa a les fires, les propostes al llarg de l’any són nombroses i variades. Entre les dedicades als temes agrícoles en general, sense cap producte remarcable, es pot destacar, per exemple, el mes de febrer, amb la Fira de la Candelera de Molins de Rei; el mes de març la Fira Agrícola i Ramadera de Figueres i la Fira de Sant Josep de Mollerussa; el mes de maig les de Sant Isidre de Viladecans, Cardedeu, Solsona i Cervera i les de l’Ascensió a Granollers i Manresa; el mes d’agost la Firagost de Valls, i el setembre, el dia de Sant Miquel, la Fira de Lleida. Hi ha, a més, fires de productes estrella com són les dedicades a l’oli als mesos de gener, febrer, octubre i novembre. D’altres, com la dedicada al fesol de Santa Pau pel gener o als espàrrecs de Gavà a l’abril; les dedicades a la cirera concentrades al mes de juny; la de la patata del bufet pel mes d’octubre. De fet, actualment són molt nombroses les fires i festes dedicades a productes agrícoles de qualitat.

El calendari ramader i d’animals de corral

Pel que fa als animals, la seva protecció i benedicció tenen en el calendari un data molt important, la de Sant Antoni Abat, que se celebra el 17 de gener en la setmana anomenada del barbuts. La festa que es desenvolupa al voltant d’aquest sant, molt popular arreu, és, segons Josefina Roma, una festa que cal situar en el conjunt de celebracions precristianes relacionades amb el Carnestoltes. Sant Antoni visqué entre els segles II i IV, i és un dels primers anacoretes del desert. La seva història pietosa, plena de temptacions i trobades amb éssers fabulosos, dóna entrada al món de les disfresses i les representacions pròpies de Carnaval.

El cicle o any ramader presenta dos períodes o fases: l’un a muntanya i l’altre a la plana. El període a muntanya s’estén des del final de juny –en què Sant Joan i Sant Pere són dates tradicionals de pujada de les ovelles a muntanya– fins a Sant Miquel o per Tots Sants, segons l’altitud de les pastures; hi ha, a més, dues dates importants, Sant Jaume i la Mare de Déu d’Agost, per a canviar de pastures. En la fase que transcorre en la plana cal diferenciar si es practica la “transterminància”, és a dir, a l’hivern als estables i a l’estiu als prats, una pràctica que s’esdevé quan les pastures són a prop de les cases i els corrals (des del final d’octubre fins al començament de maig) i quan els prats són d’alçària mitjana (des del maig fins al final de juny), o si es practica la “transhumància”, és a dir, a l’hivern a les planes de l’Urgell, el Vallès, l’Empordà, la Garrotxa, i a l’estiu a les pastures altes, cosa que fa que homes i bestiar siguin fora de casa quasi tot l’any. Avui, que la majoria d’aquests transports i canvis es fan amb vehicles, és molt possible que no es realitzin els dies festius tradicionals, però sí que es fan els dies propers a aquestes dates.

L’any agrícola i ramader s’havia institucionalitzat, i regia –i de vegades encara regeix– com a any civil. Assenyalava, per exemple, el pagament de masoveries, el pagament de camps llogats per a herba; el retorn de crèdits, els contractes temporers, etc. Fires i mercats estaven i estan en relació directa amb aquest cicle: el moviment del bestiar assenyala, a la primavera i a la tardor, la conveniència de fer fires i mercats. Les fires relacionades amb la ramaderia ovina transhumant segueixen el ritme dels moviments del bestiar entre la plana i la muntanya. Per això es fan a la primavera i a la tardor. A Ripoll se celebra la festa de la Llana la segona setmana de maig i el 15 d’octubre, per Santa Teresa, la Fira Catalana de l’Ovella. En aquesta data els pastors baixaven de la muntanya per cobrar el sou per la feina feta durant l’estiu i arreglar els comptes de les compres fetes pel setembre, el dia de sant Miquel, a la Fira de l’Hostal de Vilar (Sant Agustí de Lluçanès). En altres llocs de Catalunya es feien també fires de bestiar al final de les carrerades, sempre en llocs on podien confluir molts caps de bestiar que baixaven de muntanya, com, per exemple, la de l’Hostal Roig al Pallars Jussà, al peu del Montsec, i les del Bancal de l’Arç, l’Empelt i Torregassa, al Solsonès.

A Núria (Queralbs), el primer de setembre, per Sant Gil, que és un sant eremita d’origen grec que segons la tradició es va refugiar en una cova dels Pirineus des d’on congregava els pastors per dir missa, se celebra la festa dels Pastors amb una concentració del bestiar que pastura a banda i banda dels Pirineus. El primer cap de setmana d’octubre, a la Pobleta de Bellveí, té lloc una fira ramadera amb varietats autòctones pirinenques com l’ovella “xisqueta” i la vaca bruna. Relacionats amb la pastura a muntanya també es poden assenyalar dos concursos de gossos d’atura: un el darrer diumenge d’agost, a Castellar de n’Hug, i, el primer diumenge de setembre, a Ribes de Freser. La ramaderia bovina i equina també tenia fires a la primavera i a la tardor: Salàs i Verdú en són dos bons exemples.

Altres animals de corral i de cort tenen així mateix el seu calendari festiu. Els mesos de març, juny i novembre hi ha mercat de cavalls a Amposta; el mes de març se celebra una fira concurs de raça bruna i frisona a la Seu d’Urgell, el mes d’abril té lloc a Mollerussa el concurs català de la raça bovina frisona; durant el mes d’octubre es fa la festa del Porc a Manlleu i la tria de mulats a Espinavell (al municipi de Molló), per exemple. Pel que fa a l’aviram, el mes de desembre és ple de fires arreu de Catalunya. En destaquen la Fira del Gall de Vilafranca del Penedès i la Fira Avícola de la Raça Prat, al Prat de Llobregat.

El calendari mariner i pescador. Les processons marineres

L’activitat pesquera està regida per les quantitats de peix, la mida –és prohibit pescar els peixos petits– i les condicions de la mar. A més, hi ha normatives europees i de la Conselleria de Medi Ambient que marquen quan i com es pot pescar. A la Mediterrània occidental, molt exposada a les llevantades de la tardor i l’hivern, és molt més còmode pescar a la primavera i a l’estiu. Les activitats festives d’aquest sector econòmic són molt relacionades amb les confraries que les organitzen i hi donen suport. A Catalunya n’hi ha trenta, situades als pobles de mariners de Llançà, el Port de la Selva, Cadaqués, Roses, l’Escala, l’Estartit, Palamós, Sant Feliu de Guíxols, Tossa de Mar, Lloret de Mar, Blanes, Pineda, Calella, Sant Pol de Mar, Arenys de Mar, Mataró, Montgat, Badalona, Barcelona, Sitges, Vilanova i la Geltrú, Calafell, Torredembarra, Tarragona, Cambrils, l’Ametlla, l’Ampolla, Deltebre, Sant Carles de la Ràpita i les Cases d’Alcanar.

Els sants protectors de la pesca marítima són, bàsicament, la Mare de Déu del Carme i Sant Pere, quasi meitat per meitat. La Mare de Déu del Carme se celebra el 16 de juliol. Aquesta devoció s’introduí a Catalunya amb les primeres fundacions de convents de l’ordre carmelità al segle XIII, de seguida es va fer molt populars i moltes confraries de pescadors prengueren el seu nom. De fet, va desplaçar Sant Elm, que se celebra el 3 de juny, en molts indrets portuaris. Actualment, de la celebració d’aquest sant només se’n guarda memòria a la Catalunya del Nord. Sant Pere, apòstol, era pescador a Galilea, la seva diada és el 29 de juny. La devoció és a Catalunya molt antiga i moltes confraries de pescadors el tenen com a protector.

El calendari de caçadors, boletaires i de fires i mercats

El calendari de la cacera segueix el cicle vital d’ocells i mamífers considerats espècies cinegètiques. La Generalitat de Catalunya, a través del seu Departament de Medi Ambient, controla les condicions en les quals es pot caçar una espècie o una altra. En termes generals, es pot afirmar que les autoritzacions per caçar es fan quan els animals ja han completat l’època de cria. A partir del final d’estiu comença la temporada. Els caçadors han de renovar cada any el permís per a caçar, a més d’ajustar la seva activitat al calendari que determina l’administració i, moltes vegades, anar a caçar a llocs prèviament establerts.

Catalunya és un país molt afeccionat a collir bolets. Des del final de l’estiu moltes persones agafen un cistell i surten a la muntanya a veure què poden aplegar. La quantitat de menjades i festes amb bolets és quasi infinita i de difícil localització pel fet que la majoria són privades o relacionades amb societats recreatives o científiques. De totes maneres, cal destacar la festa del Bolet que se celebra a Puigventós i Berga el primer cap de setmana d’octubre.

Tradicionalment les fires i mercats tenien la funció de posar a l’abast de tothom productes que provenien de diferents contrades, en les quals pagesos, ramaders, artesans i comerciants oferien tota mena de productes. Avui, tot això és pot trobar als supermercats. Els mercats ofereixen al comprador el producte d’horta fresc i proper, i també el producte exòtic americà, africà o asiàtic que han introduït en el consum les onades de nous immigrants. Les fires actuals han evolucionat cap a mostres de productes artesanals i moltes vegades inclouen manifestacions festives.

El calendari gastronòmic i llaminer tradicional

Calendari llaminer. Aquest és un calendari conseqüència de ritus i celebracions. No inclou dolços de tot l’any, sinó els que identifiquen una festa. Tant de tradició secular (neules, bunyols de Quaresma, tortells de Sant Antoni) com de creació moderna, més insistent en la forma que en la matèria (sabres, volants, cors). I no inclou tots els de tradició local.Cada elaboració es relaciona –d’una manera de vegades essencial i obligada– amb una festa o un cicle festiu: fins a quin punt Nadal seria Nadal sense torrons, o Sant Joan sense coques? N’hi ha que expressen abundància (massapans, mones), d’altres dejuni; n’hi ha que deriven de rituals d’oferta (panellets, borregos), d’altres de ritus del pa novell (redorts). Sorprèn com d’un nombre tan limitat d’ingredients (oli o llard, farina, llevat, llet, ous, mel, fruita seca o confitada, melmelades…) sorgeix un nombre tan variat de llaminadures. I com les elaboracions més antigues no contenen sucre sinó mel, i menys encara xocolata.

NUH

El calendari gastronòmic tradicional de Catalunya responia al cicle estacional de l’aparició de verdura i fruita i de les condicions dels animals domèstics i, és clar, de les possibilitats de la pesca i de la cacera en cada estació. A més, cal tenir present la variabilitat d’altitud, de latitud i climàtica que fa ben diferents la quantitat, qualitat i diversificació de verdura collida, per exemple, el mes d’abril al Maresme o al juliol a la Seu d’Urgell.

El cert és que, tradicionalment, a l’hivern, a més de cuinar i consumir molts plats de brous amb tota mena de carn i peix, es menjaven molts llegums cuits (mongetes, cigrons i llenties), una gran varietat de cols, pastanagues i naps, i també ravenets, escarola i api. Quan la primavera treia el cap es podien menjar carxofes, espinacs i faves, i quan el dia ja es feia més llarg sortien a taula bledes, cebes tendres, pèsols i espàrrecs. També gairebé tot l’any es podien menjar patates, que es cullen al final de l’estiu i es conserven tot l’any.

A l’estiu venien les mongetes tendres, els enciams, els tomàquets, els cogombres, els pebrots i les albergínies. A la tardor s’hi afegien els bolets i les tòfones.

La fruita també seguia un ritme: l’hivern era el terreny dels cítrics: aranges, taronges i mandarines. La primavera portava maduixots, cireres i maduixes, després es collien els albercocs i les prunes. Més endavant, ja a prop de l’estiu: peres, préssecs, síndries, melons i avellanes. A la tardor pomes, figues, raïm, carbasses, castanyes i codonys.

Avui, els conreus forçats i la cria d’animals en granges de grans dimensions, a més de la globalització dels mercats, han fet que gairebé tot l’any es disposi de tota mena d’aliments.

Això no obstant, a les cases es procura consumir els productes de cada estació, no solament per assaborir-ne millor el gust i l’olor –que no han perdut perquè no han hagut de viatjar gaire–, sinó també perquè, en general, estan a més bon preu. Per exemple, consumir cireres de l’hemisferi sud per Nadal és realment car.

Pel que fa a l’univers de les viandes, cal dir que l’hivern era el domini del porc fresc, si bé el pollastre el desplaçava en festes assenyalades; després, a la primavera, era el millor moment per a les bèsties de corral i de llana (ovelles, bens i cabrits). A l’estiu sortien els embotits secs i la tupina, i a la tardor, el conills i la cacera.

Pel que fa al peix ja s’ha dit que l’estiu és el millor moment per a la pesca. El marisc, de totes maneres, es considera preferible consumir-lo els mesos que “tenen erre”, és a dir, del setembre a l’abril. I, finalment el peix més consumit, sobretot a les comarques interiors, era el bacallà sec, que es podia menjar tot l’any.

El calendari laboral, comercial i acadèmic

En la història del treball i del lleure que es descriu en el volum 2 d’aquesta obra, s’ha analitzat com es va passar d’un calendari laboral en el qual només es feia festa una part del diumenge i el “Sant dilluns”, a la conquesta dels caps de setmana.

Aquesta derivació de les referències del calendari del treball al lleure, ha estat, per a les classes populars, lenta i progressiva. Les lleis de reducció de les hores de treball i de descans setmanal són molt recents; de fet, totes del segle XX. La primera llei reguladora de reducció de jornada a vuit hores i descans setmanal és de l’11 de març de 1902, en què es fixava una jornada màxima de vuit hores al dia per als obrers al servei de l’estat. Introdueix, també, la reglamentació del descans dominical, amb una llei del mes de setembre del 1904. El descans dominical es consolida amb una llei posterior, la del juny del 1925. De totes maneres fins l’any 1931, amb la primera commemoració del Primer de maig de la Segona República, no es regula la jornada de vuit hores, és a dir, quaranta-vuit hores setmanals per a les empreses industrials.

Abans d’aquestes lleis, el diumenge era dia de precepte i no es podia treballar, per tant s’havia de recuperar i per això s’havien de fer més de vuit hores diàries. Ildefons Cerdà (1856), en la memòria que acompanyava la seva proposta urbanística feia una descripció de la situació social dels obrers a Barcelona. Un dels aspectes tractats és el de les festes que feien els obrers, que, aleshores eren 75, repartides de la següent manera: diumenges 52; dedicades a Jesús (Nadal 2 dies, Circumcisió 1 dia, Adoració dels reis 1 dia, Passió i mort 3 dies, Resurrecció 1 dia, Ascensió 1 dia i Corpus 1 dia); festes dedicades a l’Esperit Sant (Pentecosta 1 dia); dedicats a la Mare de Déu (Naixement, Concepció, Purificació, Anunciació i Ascensió 1 dia per a cadascuna d’aquestes celebracions); les festes dedicades als sants: Sant Joan Baptista, Sant Pere i Sant Pau; Sant Jaume, Tots Sants, Sant Josep, el Sant de la confraria o gremi al qual pertanyien els obrers, i el Dimecres de Cendra.

Les lleis de l’estat nascut de l’alçament franquista començà des del primer dia a regular el descans dels diumenges amb una Llei de 13 de juliol de 1940. El 1944 es regula el dret de vacances retribuïdes de 7 dies, xifra que es va augmentar a través d’ordenances i reglamentacions de Treball fins als 30 dies actuals.

Ja en democràcia, l’any 1978 es regula la jornada màxima ordinària de quaranta-quatre hores la setmana, que permet la festa el dissabte i, en molts casos, la del divendres a la tarda, que es consolidà el 1980.

El calendari laboral, si bé és veritat que té un component religiós important, actualment està més orientat a la producció, i els empresaris i els obrers prefereixen, moltes vegades, treballar dies festius o de precepte i acumular dies per fer festa mitges setmanes o setmanes senceres sense cap vinculació amb el calendari civil.

Treball, escola, activitats i lleure, aquestes són les variables del calendari d’avui dia. L’actual calendari laboral té tendència a adaptar-se al calendari escolar, el qual s’estructura per trimestres que coincideixen amb les quatre estacions: a l’hivern, uns dies de festa per Nadal, a la primavera, una setmana o uns dies per la Setmana Santa i Pasqua, i, a l’estiu, dos mesos llargs de vacances.

El calendari modern o, millor encara, el procés de modernització dels calendaris –indica Salvador Cardús–, suposa un grau de ruptura considerable respecte als calendaris de les societats tradicionals:

“Els canvis no s’efectuen només en el nivell de les representacions simbòliques i rituals concretes, sinó, sobretot, en l’estructura mateixa, en el ritme que defineix el nou calendari modern. […] La producció agrícola suposava la submissió a un ritme natural, repetit immemorialment. Aquesta característica del calendari tradicional entra en crisi en el calendari modern. L’organització ja no és sotmesa al cicle estacional, en bona part perquè la producció tecnològica se n’ha independitzat.”

Tota la densitat de continguts que aportava el calendari popular tradicional ha quedat reduïda a un calendari laboral estrictament legal, simplement funcional, que només serveix per a comptar i fixar el temps, ja sigui públic o privat, a les agendes, que no són calendaris sinó fulls de ritme diari, setmanal i mensual en què s’anoten “les tasques i activitats que cal fer”, com el terme “agenda” etimològicament indica.

La nostra època, urbana i global, està afectada per la fragmentació del temps, un temps, doncs, no compartit en els seus ritmes i significats ni celebrat col·lectivament, a part de les festes populars tradicionals. Perquè cal adonar-se que han estat i són les festes populars les que ens han previngut dels intents administratius d’uniformització. Les festes han mantingut el valor significatiu dels treballs i dels dies, per la força i consistència de la tradició, tot i haver estat, moltes d’elles, tàcticament manipulades pels grans establiments comercials i utilitzades com a base per a establir el propi calendari –hivern, Nadal, Reis, temporada de rebaixes, primavera, vacances, inici del curs escolar, dies del pare, de la mare, dels enamorats, del llibre, del mestre, etc.– per estructurar les vendes a través d’una incitació periodificada al consumisme.

El calendari de celebracions cíviques i reivindicatives

El calendari de les festes reivindicatives és antic i al mateix temps canviant, i per això difícil de tancar en dates concretes perquè la societat catalana ha evolucionat molt els últims cent anys. Les reivindicacions de la classe obrera, els canvis en el sistema polític, la força de l’associacionisme i, perquè no dir-ho, la creixent laïcització, han generat un conjunt de celebracions que, de vegades, han esdevingut regulars.

A l’inici del segle XX (1908), per exemple, se celebraven arreu de Catalunya festes amb relació als fets de la lluita patriòtica contra les tropes invasores de Napoleó un segle abans. Durant la dècada dels anys vint s’iniciaren les festes en celebració de la “raça”, el 12 d’octubre, i d’altres de noves relacionades amb la monarquia i amb l’exèrcit, encara que també el dia del Llibre, el 23 d’abril. La Segona República va generar festes i celebracions, el 14 d’abril. El franquisme també va crear les seves en relació amb els seus herois: José Antonio i Onésimo Redondo, i moltes d’altres.

Les reivindicacions obreres s’inicien amb la fundació de les primeres associacions de treballadors. A Catalunya, se celebren dues festes obreres: una l’1 de maig, que es festegen des del 1890, en commemoració dels anomenats “màrtirs de Chicago”, amb manifestacions i actes sindicals, i l’altra el 8 de març, dia de la dona treballadora, que commemora la mort d’unes obreres tancades en una fàbrica dels Estats Units.

Les reivindicacions polítiques tenen a Catalunya dues dates clau: l’11 de Setembre i la celebració de la Constitució de l’estat espanyol del 1978, el 6 de desembre. També es fan actes en record dels presidents Francesc Macià, el 25 de desembre, i Lluís Companys, el 15 d’octubre.

Altres calendaris

Sobre l’entramat del calendari laboral oficial, s’han anat afegint calendaris diversos, públics i privats, comuns i especialitzats, que abasten tot ordre d’activitats. Entre els calendaris esportius que s’estableixen segons les especialitats –tennis, ciclisme, natació, navegació, etc.–, el futbolístic és, sens dubte, el més influent. Manté una activitat continuada al llarg de l’any, només aturada durant els mesos de juliol i agost, després dels quals s’inicia un període de pretemporada. Inclou els dos cicles de la lliga i la copa, a més dels generats per les competicions europees i mundials, i dels jocs olímpics quadriennals.

Més calendaris encara: el dels concursos literaris; el dels premis cinematogràfics; el calendari teatral, dins el qual destaca el dia mundial del Teatre, i que, a Barcelona, compta amb la temporada d’estiu del GREC; el calendari de concerts, que inclou diferents cicles; el del cant coral, amb concerts establerts a l’entorn de Nadal, Sant Jordi i Santa Cecília, a més de trobades, jornades i cicles de concerts de diferent projecció.

D’altra banda, el calendari polític estableix les sessions de les diverses cambres i dels plens i les compareixences i els debats, i marca l’inici i la cloenda del curs polític de forma semblant a l’escolar o acadèmic; mentre que l’electoral estructura els mandats i les legislatures en cicles de quatre anys, fixats per les eleccions a tres nivells, municipal, autonòmic i estatal, i estableix els corresponents períodes preelectorals. Hi ha també el calendari fiscal, que estableix les declaracions de l’impost sobre la renda i el patrimoni de les persones físiques, a més dels diferents impostos i contribucions.

En un altre ordre, hi ha els calendaris casteller, d’aplecs i competicions sardanistes, dels pastorets i les passions, del pessebrisme, de les lligues de bitlles i altres esports tradicionals organitzats. Abans es podia parlar fins i tot del calendari estacional dels jocs de carrer, de les baldufes, de jugar a pinyols, a bales, de saltar a corda, a la xarranca, etc.

I encara caldria incloure aquells calendaris d’altres comunitats culturals o religioses presents a Catalunya, tot i que moltes de les seves festes són celebrades en àmbits reduïts, de portes endins i encara d’escassa visibilitat i projecció. Entre aquestes celebracions destaquen les de l’any nou dels calendaris respectius –el cap d’any xinès, el japonès, el de la religió hinduista, el berber o amazig– i les d’afirmació de la pròpia identitat nacional, com és el cas dels col·lectius llatinoamericans i del filipí.

La comunitat israeliana celebra amb solemnitat les festes del seu calendari, algunes de les quals –Pasqua, Pentecosta– tenen coincidència amb les del nostre. I semblantment la comunitat musulmana, amb especial rellevància pública del dejuni del Ramadà, amb la celebració de cloenda, i de la festa de l’Anyell, a més del primer dia de l’any o aniversari del naixement del Profeta.

La comunitat xinesa celebra la festa de l’any nou lunar amb un àpat de retrobament familiar –que inclou la comunicació telefònica amb llur família “transnacional” compartint bons desigs i felicitacions–, amb cervesa i licors d’arròs i amb cants alegres, al final del qual comença la matança anyal del porc, de caràcter sacrificial; a la Xina, aquests dies són les úniques vacances de l’any.

Al seu torn, la comunitat gitana celebra especialment les festes de Nadal i any nou, de Sant Joan i de Tots Sants; a més de participar en festes locals com l’aplec de Sant Medir, i de pelegrinar, els gitanos rossellonesos, a les Santes Maries del Mar amb motiu de la festa de la Sara. Al calendari festiu dels gitanos s’ha afegit recentment el Dia Internacional del Poble Gitano, que incorpora ritus i cerimònies de la pròpia tradició cultural, com escampar pètals de flors en abundància sobre l’aigua fluent d’un riu: el Ganges a l’Índia, el Congost els primers anys a Catalunya, ara a la desembocadura del Besòs, en un entorn demogràfic amb més població gitana. Entre els gitanos catòlics s’ha començat a commemorar l’aniversari de la beatificació del gitano català “Pelé”.

Així com cada comunitat religiosa o cultural celebra el seu any nou d’acord amb el propi calendari, les celebracions nadalenques que envolten el nostre any nou són contemplades de maneres ben diferents per les comunitats presents a Catalunya, que tenen com a referent festiu un altre calendari: són uns “altres” Nadals.

Els llatinoamericans, que representen un 40% de la població immigrada, tot i compartir elements del calendari festiu amb la cultura dominant degut als segles de colonització espanyola, el celebren amb elements en part comuns i en part diferents. Hi són presents els torrons, tot i que predominen tortas i roscos diversos, i panes de pascua, de panses i nous. Els colombians resen una novena al Niño Dios que dura fins a la matinada, en la qual canten villancicos i mengen natillas i bunyols; la Nit de Cap d’Any els equatorians, solen cremar al carrer –al barri del Raval, amb el permís corresponent– un ninot vestit amb draps vells i atapeït de petards, que anomenen Año Viejo i que representa algú que no els cau bé; alguns adornen els seus balcons i finestres amb flors; i els filipins amb bombetes de colors.

Per als musulmans, que segueixen un calendari lunar, no hi ha coincidència amb el Nadal ni amb el Cap d’Any. Tampoc el naixement de Mahoma genera cap celebració. La festa principal és el Ramadà.

Tot i que el calendari religiós dels paquistanesos no inclou el Nadal, el 25 de desembre celebren el naixement del fundador de la seva nació, Ali Jinnah (1876-1948). La comunitat instal·lada al barri del Raval de Barcelona fa una trobada especial a la mesquita, i de vegades intercanvien regals, com també engalanen amb llumetes els aparadors de les botigues.

Els diferents grups d’immigrants recorden, en aquestes dates, el costumari del seu país d’origen. Com a Guinea, hi ha desfilada de Reis, tots tres negres, al voltant dels quals balla la gent. Com a Malabo, es fan innocentades el 28 de desembre. Com a Hondures, per Cap d’Any fan una bola gran, l’encenen i hi salten per sobre. Com a l’Uruguai, al punt de la mitjanit de Cap d’Any, cremen el Judes, un ninot d’herba amb bombas o petards a dins. A l’Equador es va a missa del gall. A Bolívia es fa el pessebre, amb tota mena de bestiar de la pròpia fauna domèstica, i encenen fogueres. A la República Dominicana mengen patates amb maní i pastissos de xocolata i vainilla i de blat de moro amb llet.

Cal esmentar igualment les comunitats ortodoxes i catòliques de ritu bizantí, procedents de països de l’est, que celebren els propis rituals, com ara la celebració de la Pasqua, amb la benedicció de l’anomenada Paskha, el pastís característic de la diada.

Un mateix temps és, doncs, celebrat, assumit i viscut des de múltiples i diversos calendaris. Alhora, cada persona es troba sotmesa a la influència de diferents calendaris i als ritmes i les pautes de cadascun d’ells, conseqüència de la diversitat d’interessos, dedicacions i activitats: no hi ha ningú marcat o influït per un sol calendari. Cada vegada més, el temps, com les persones, és múltiple, divers i multicultural.