Sovint s’ha contraposat el Carnaval a la Quaresma, com uns dies de disbauxa abans de les privacions del dejuni de carn. Però les veritables configuracions de Carnaval i Quaresma passen per uns altres camins: l’oposició real s’opera en la competència entre Carnaval i Pasqua, ja que ambdues festes tenen un significat equivalent en els diferents sistemes religiosos als quals pertanyen.
Parlar del desafiament en el joc vol dir fer referència ‘al que hi ha en joc’, a allò que els protagonistes s’hi juguen, i al tipus de repte que qualsevol aventura lúdica presenta. Les possibilitats que el jugador té d’incidir en el resultat del joc i la manera en què hi intervé permeten deduir que els jocs activen diferents tipus de relacions i maneres d’arribar a assolir el triomf.
Cal considerar la potencialitat educativa del joc tradicional des de la perspectiva que aquestes pràctiques fan de mirall en el qual les societats es reflecteixen; en altres termes, es pot dir que el joc ha de ser considerat un agent socialitzador de primer ordre des del moment que representa societats en miniatura i fa viure, en l’escenari lúdic que constitueix, les grans passions que l’envolten.
Són molts els especialistes que coincideixen amb Johan Huizinga, en el sentit que la cultura humana neix i es desenvolupa en el joc. La manufactura de tota mena d’útils i d’objectes hauria estat, així, el resultat de la interacció lúdica amb l’entorn i la conseqüència de la necessitat de fer-la més còmoda i pràctica.
Seguint el criteri de la complexitat de les relacions motrius que s’estableixen en els jocs, el primer grup de pràctiques lúdiques és el dels jocs de desafiament individual. En aquests jocs els protagonistes intervenen sense poder interferir en les accions dels altres jugadors, ja que no es permet ajudar ni molestar els altres participants.
El mas, explotació agrària de caràcter familiar, s’originà a l’alta edat mitjana, a la Catalunya oriental. A la fotografia, la masia de Sant Ponç, a Montclar.
Fototeca - Montse Catalán
La naturalesa proporciona recursos naturals a les persones, uns recursos que, convenientment transformats, serveixen per a satisfer les necessitats de menjar, vestir, habitatge i lleure, entre d’altres.
Una esquella, amb el so de la qual el cap de bestiar guia el ramat.
Carrutxa
Catalunya posseeix un extens litoral que s’estén des del cap de Creus, al nord, fins a les Terres de l’Ebre, al sud. En total, 580 quilòmetres de costa a la mar Mediterrània. I, és clar, de la mar li han vingut perills, però també contactes i influències fecundes. L’ésser humà s’ha d’adaptar al medi, i és així que quan la costa ofereix bons abrics i condicions favorables a la vida marítima, es fa mariner o pescador. Molts pobles tenen la seva raó de ser en la vida marítima.
Catalunya no és un país especialment ric en productes minerals, tot i que sí que n’hi ha una gran diversitat. Això explica que en tot el territori català hi hagi hagut al llarg del temps nombroses explotacions de minerals, la majoria d’elles a petita escala; de fet, es calculen més de deu mil punts en tot el territori on s’ha desenvolupat algun tipus d’activitat extractiva.