Els rituals i les festes de l’aigua

El simbolisme de l’aigua

L’aigua és font de vida, i ha estat sovint molt relacionada amb nombrosos rituals, pagans i cristians. A la fotografia, Eth Gresilhon, a prop del santuari d’Era Artiga de Lin.

Fototeca.cat - Montse Catalán

L’aigua és un dels quatre elements primordials de la natura: principi i fi de totes les coses, la protomatèria d’on sorgeix la vida. Al bell mig del paradís terrenal hi ha una font de la qual brollen els quatre rius que reguen les quatre parts del món. Com a font i origen de la vida, l’aigua ha format part del sagrat dels pobles i ha acumulat una munió de significats sovint ben universals, ja que el seu ús, tant el quotidià com el ritual i simbòlic, és pregonament humà. Fins i tot els primers filòsofs grecs, amb Tales de Milet al capdavant, en preguntar-se pel principi de totes les coses, traeixen el deute amb les antigues narracions mítiques d’Egipte, Babilònia i Israel, que consideraven l’aigua com el primer element de la creació. Segons la cosmogonia bíblica, al començament de tot, l’Esperit covava sobre les aigües del Caos i les fecundava. Després de separar la llum de les tenebres, Déu separà les aigües de damunt del firmament de les de sota, i a la fi, la terra eixuta de la mar, la qual omplí de peixos.

L’aigua és mare, generadora i conservadora de la vida, en un cicle constant que no s’atura mai: la pluja cau sobre la terra i produeix les fonts i els rius que davallen a mar, d’on l’aigua s’evapora i forma núvols que causen novament la pluja fecundant. Hi ha aigües vives i aigües mortes, superficials i profundes, transparents i fosques, calmes i tempestuoses, dolces i salades, purificadores i viroses, saludables i malsanes. L’aigua es deixa aturar per una resclosa i conduir per una sèquia, però esbotza els murs més forts, fa clot en la roca més dura, rovella el ferro i apaga el foc. Provoca diluvis, tempestes i riuades fins a engolir-ho tot; i, quan manca, provoca sequera, erms i deserts, i sense ella, les plantes, els animals i les persones moren de set.

L’aigua és fertilitzant i vivificadora, necessària per al naixement i creixement de les plantes, i essencial també per a la vida dels animals i dels humans. Per això és invocada arreu en forma de pluja o rosada, com un do que davalla del cel. L’altra virtut de l’aigua és que neteja, purifica i guareix.

És un element constitutiu del paisatge, per les fonts, els torrents, els rius, els estanys i el mar immens. L’aigua dels rius, tan apreciada per al regatge dels conreus, és alhora temuda per les inundacions que pot provocar. Mentre que al mar, l’aigua pot ser creadora i donadora de vida, però de vegades mostra el seu rostre més devastador en la tempesta. Capaç d’abatre sembrats i collites, en forma de calamarsa o d’eixut, en alta mar, aliada amb els vents més desfermats, pot destruir vaixells i ofegar vides. Els desbordaments dels rius –a la primavera, quan els rius creixen per la fosa de la neu de les muntanyes; o a la tardor, a conseqüència de la intensa pluviositat estacional– poden ser terribles. La dita popular ja ho adverteix: “El foc té aturador, que l’aigua no.”

Les aigües són poblades de peixos, serpents i molts éssers vius. És habitada per monstres mítics als quals cal vèncer en combat heroic; i també d’encantades, sirenes, dones d’aigua i altres esperits aquàtics. La Lluna és mare de les aigües, influeix poderosament sobre les marees i sobre les pluges.

Líquida, mancada de forma, l’aigua és expressió de l’inconscient universal: per això la immersió ritual en l’aigua representa el retorn al món preformal, al caos, dissoldre’s, morir, ser submergit, sepultat. I ressorgir-ne és renéixer pur, transfigurat, heroic, espiritual. Això és el que expressa, significa i realitza el ritu iniciàtic del baptisme, comú a tantes religions. També el mite del diluvi universal expressa en el pla còsmic el sorgiment d’una nova humanitat.

Ritus i festes de les aigües

El vell culte a les aigües ha perviscut en alguns rituals malgrat les prohibicions del cristianisme, que finalment ha acabat integrant-lo a la litúrgia i també al santoral festiu, amb uns sants als quals llegendàriament fou transferit el poder d’antics demiürgs i divinitats aquàtiques. Com sant Grau, que tenia una gerra sempre plena d’aigua. O sant Antoni de Pàdua, que, davant d’un poble penedit castigat per la sequera, va beneir la terra, de la qual nasqué un lliri blanc i van tornar a rajar les fonts. O sant Magí de la Brufaganya, que féu brollar una font de virtuts guaridores en la roca, colpejant-la amb el seu bastó, com un Moisès cristià. O sant Domènec de Guzmán, que beneïa les aigües al seu pas i aquestes s’enretiraven. O santa Quitèria, que va vèncer les aigües del riu on la volien ofegar i va guarir de ràbia o hidrofòbia, precisament amb l’aigua. Sant Francesc d’Assís fa lloança de l’aigua, en el seu Càntic al Sol, amb aquesta pregària: “Lloat siguis, Senyor, per la germana Aigua, útil i humil, preuada i casta.”

Hom tendeix a associar Sant Joan amb el foc, amb les fogueres, pel fet que la seva festa s’escau al solstici d’estiu; però de la creença en les virtuts de l’aigua la Nit de Sant Joan –i de determinades herbes remeieres– n’han derivat tota mena de ritus i pràctiques guaridores. Sant Joan Baptista batejava al Jordà, un riu que té la virtut de renovellar i embellir tota persona o objecte que s’hi banya en aquesta nit màgica, una virtut que li fou conferida per haver-hi batejat Jesús. També la rosada de Sant Joan és rejovenidora.

Moltes marededéus han estat trobades o s’han aparegut en fonts miraculoses, perquè acostumen a mantenir un fort lligam amb l’indret, a vegades ja tingut per sagrat per les religions anteriors. Hi ha advocacions de marededéus de la Font, de la Fontsanta, de la Font de la Salut, de la Fontcalda, dels Torrents, de les Dues Aigües… També cal esmentar els santuaris de la Mare de Déu de Lourdes o Lurda, a Arenys de Munt, de la Nou de Berguedà, de Castellterçol i de Prats de Lluçanès, que tenen com a referent el santuari de Lorda, a Occitània, l’aigua del qual té fama de guarir dels malalts.

Moltes són les festes que tenen l’aigua com a realitat primordial, que n’assumeix el ple protagonisme o que en constitueix un destacat element ritual o de suport. Per la seva referència a l’aigua, es poden agrupar en:

• Festes que tenen les virtuts de l’aigua com a aspecte cabdal, sobretot el seu potencial purificador i guaridor.
• Festes de la benedicció de l’aigua i de la benedicció ritual amb l’aigua beneïda.
• Ritus de pas en què l’aigua és l’element definidor, com el baptisme, a l’entorn del qual se celebra la festa del bateig.
• Rituals i pregàries de petició de l’aigua, per la seva escassetat o mancança.
• Festes de l’arribada del do de l’aigua a viles i a conreus, el miracle del secà al regadiu.
• Festes celebrant la domesticació de les aigües salvatges i el deslliurament de les inundacions.
• Processons marineres en honor de sants i marededéus protectores de les aigües.
• Aplecs i fontades populars a les ermites de les fonts de les aigües.
• Festes i jocs festius populars en medi aquàtic.
• Festes o diades cíviques en què l’aigua i el seu ús esdevé objecte de pedagogia cívica, com el Dia Mundial de l’Aigua.

Festes de les virtuts de l’aigua

El mes de maig confereix una especial virtut a les aigües. És un mes especialment plujós –“pel maig cada dia un raig”– i la pluja de maig és regeneradora: les noies treien el cap per la finestra per mullar-se’n la cara i xopar-se’n la cabellera, amb la creença que les feia tornar maques i les rejovenia. L’expressió “és com aigua de maig” o “ve com aigua de maig” expressa l’oportunitat i el caràcter saludable de la pluja d’aquest mes.

Però és la nit de Sant Joan que les aigües de les fonts i dels rius assoleixen el seu major poder. Les dones d’aigua i les sirenes de la mar recobren els seus poders originals com a deïtats generadores de la natura. L’aigua ha rebut el benefici de la màxima insolació i les seves virtuts són úniques entre els altres dies de l’any. L’anada a la platja aquesta nit, com és costum a Pineda i en altres viles de la costa de Llevant, revesteix un caràcter sagrat, i ni en temps de guerra s’ha deixat de fer. A Belianes, després del foc, els mossos esquitxen i xopen tothom amb aigua; i abans, a Prades, els joves es remullaven els uns als altres, fins que el ritu es va anar infantilitzant. Si la festa de Sant Joan representa un repte i un desafiament a les autoritats, que posen tota mena de traves a bastir fogueres, fins i tot en democràcia, encara ha estat més reprimit el bany al mar o als rius la nit de Sant Joan, per la moralitat contrària a tota expressió de nuesa i, encara més, per l’associació d’aquesta pràctica amb l’estereotip dels sàbats de les bruixes. Per això no ha arribat prou informació sobre aquest ritu guaridor, ja que es feia d’amagat i de forma privada: només ha perviscut en les esmentades llicències de l’aigua.

També rentar-se amb aigua de les fonts, si pot ser set vegades, té la virtut de guarir els mals de la pell i de rejovenir.

I la rosada de Sant Joan, que precedeix l’aurora i el nou dia, té una puresa especial i ha estat assimilada a la gràcia o la benedicció divina, que baixa del cel i es posa sobre tota cosa en forma de petites perles; com també rep un do especial tot allò que es deixa a la serena de la nit. Les “rebolcades” en la rosada aquesta nit han estat una pràctica més d’aquesta creença en la virtut de les aigües.

La font de la Brufaganya, a Pontils, vora la qual hi ha el santuari que guarda el cos de sant Magí, és considerada un lloc sagrat pels seus devots de Cervera, Igualada i Tarragona. Les guaricions miraculoses obrades per la seva aigua donen peu a tot un seguit de celebracions en els llocs on s’ha fundat una confraria sota l’advocació del sant o bé on la seva aigua ha obrat una guarició.

Unes altres fonts d’aigua guaridora són les dedicades a Santa Quitèria, del martiri de la qual destaca el fet miraculós que al lloc on, a causa de la seva degollació, caigué el seu cap brollà una font. L’advocació d’aquesta santa com a guaridora de la ràbia ve del fet que s’aparegué a un pastor mossegat per un animal rabiós: ella el guarí i li mostrà com es pot curar el mal en una font, prop del municipi aragonès de Samper de Calanda. Al costat de la font s’hi edificà un monestir, fita de veritables pelegrinatges a l’entorn de la seva festa, el 22 de maig.

Una festa laica de l’aigua guaridora és l’Escaldarium de Caldes de Montbui, creada l’any 1999, que se celebra el segon cap de setmana de juliol. S’hi combinen el foc, l’aigua i la música, com un aparador de la identitat col·lectiva. La llarga història de la utilització de les aigües medicinals, en la qual es van distingir els romans, ha estat el motiu per a crear una festa amb nou danses, sis de foc –amb correfoc i tempestes d’espurnes i bestiari, com el Lleó i la Godra, que bat el record de punts de foc– i tres d’aigua, sota les mànegues, amb composicions musicals fetes per a l’ocasió.

Festes de la benedicció de l’aigua

La creença pagana en la virtut de l’aigua de maig i la de Sant Joan ha tingut com a reacció la seva cristianització: és perquè és beneïda que l’aigua guareix i purifica. Així, la versió cristiana de l’aigua de maig és l’aigua beneïda per la Santa Creu de Maig. D’aquí l’aforisme que diu que “l’aigua de Santa Creu té set virtuts i set gustos”.

L’aigua beneïda pel sacerdot té la virtut de preservar de mals i de foragitar bruixes, dimonis i mals esperits. S’hi ruixen els palmons i les palmes i els rams de llorer i d’olivera el Diumenge de Rams, els quals, posats a les portes i finestres de les cases, i als estables i corrals, els preserven de tot mal durant l’any. A l’entrada dels temples hi ha la pica d’aigua beneita per a senyar-se: posar-hi agulles de picar en creu serveix per a lligar el poder de les bruixes, sobretot les nits de Sant Joan i de Sant Silvestre. I a moltes cases era costum de reservar aigua beneita per prevenir o exorcitzar desgràcies, per ajudar la guarició de malalts i per altres ritus familiars.

“Alguna cosa deu tenir l’aigua quan la beneeixen”, diu la saviesa popular. Tanmateix, del simbolisme màgic d’aspergir i beneir amb aigua –purificador, fertilitzant o fecundador– imitant la pluja o la rosada, per fer davallar els favors celestials, es va passar a atribuir un caràcter miraculós a l’aigua beneïda amb el signe de la creu.

Entre les festes que tenen com a acte principal la benedicció de l’aigua, destaca la de Sant Domènec, associada a llocs on hi ha hagut convents de dominics, que van perpetuar-la. En aquesta benedicció es basen festes com la d’Argentona, que té l’origen en un vot de poble, del segle XVII, i que inclou la benedicció de les aigües de la font de Sant Domènec i el repartiment de l’aigua en càntirs, que han estat el motiu dels jocs d’aigua amb càntirs i de la popular cercavila que duu el nom de “Xarbotada”.

També es beneeixen les primeres pedres en els ritus de construcció, i les embarcacions en fer-se a la mar per primera vegada. I els pedrons i les creus de terme per la Creu de Maig. I els camps per Sant Marc i en les rogatives de pluja, i els primers fruits. I es comunien les tempestats congriades sobre pobles i camps. I el bestiar, per Sant Antoni abat. I els automòbils per Sant Cristòfol. I els nuvis, les parteres, els nadons, els malalts. I els taüts abans del darrer comiat. I tota la concurrència en cerimònies religioses. El salm que recita el celebrant expressa el sentit d’aquesta benedicció: “Aspergiu-me, Senyor, i seré pur.”

Tanmateix és ben curiosa la doble benedicció de les cavalleries per Sant Eloi, a Berga: la del rector amb aigua beneita i la del campaner o sagristà abocant l’aigua –no beneita– a galledes, com escarnint la benedicció oficial. D’aquí va derivar la remullada dels genets i les cavalleries des dels balcons dels carrers per on passa la cavalcada. El crit “aigua!” i la resposta del veïnat en forma de “benedicció popular” s’han convertit en l’atractiu principal de la passada. Fins al punt que aquest costum ha derivat en altres poblacions a configurar els anomenats “correaigües”, l’antítesi dels fantàstics correfocs.

Hi ha una utilització de l’aigua beneïda que dóna lloc a la celebració del salpàs, en què els capellans fan un recorregut per les cases del poble –ara només per les que ho demanen, i més en el món rural que no a ciutat–. L’operació consisteix a pastar una massa de sal i aigua i encastar-la a grops en les llindes de les portes de les cases, i també als estables, les corts i els galliners, com a protecció contra tot mal. Es fa els primers dies de Setmana Santa o el Dissabte de Glòria. Com a agraïment, la casa acostuma a regalar ous, que l’escolà posa en un cistell de recapte i que després serveixen per a fer caritat o subhastes festives, i ben sovint truitades; també era costum de donar la sal sobrant al bestiar i l’aigua a la mainada, com una protecció contra les malalties. En aquest cas, l’aigua beneïda en un context cristià reforça l’acció antiga de la sal per a esfuriar els mals esperits, en un exorcisme que es fa precisament en el moment de l’any en què, com diu l’Evangeli, és l’hora de les tenebres, i per tant, tot necessita més protecció.

La benedicció de les aigües adquireix el to més solemne en la Vetlla Pasqual. La litúrgia s’inicia amb el ritu del foc nou, amb el qual s’encén el ciri pasqual que presidirà les celebracions del temps pasqual i les celebracions del baptisme i dels funerals. A continuació es fa el ritu de la benedicció de l’aigua per a ús litúrgic, amb la submersió del ciri pasqual i l’aspersió d’aigua als quatre punts cardinals. Durant el temps pasqual, les misses comencen amb un recorregut del celebrant pel passadís central de l’església tot ruixant els fidels amb l’aigua beneïda per mitjà de l’hisop o salpasser.

A les esglésies ortodoxes, la benedicció de les aigües es fa per l’Epifania, una festivitat que no rememora, com en l’església occidental, l’adoració dels Reis, sinó el baptisme de Jesús. Per aquesta raó, sobretot a Rússia, els homes es llancen al riu per a buscar la creu litúrgica que el sacerdot ha submergit, tot subjectant-la amb una corda, i fent tres vegades el senyal de la creu. Aquesta cerimònia purificadora sembla que és anterior a la introducció del cristianisme i reté el significat de purificació. En les nostres comunitats ortodoxes, els fidels acuden al temple per a proveir-se d’aigua beneïda, en garrafes i ampolles, per a ús familiar.

Festes del ritual de l’aigua. El baptisme

En la nostra societat, de llarga tradició cristiana, un dels ritus de pas més importants per a donar la benvinguda al nadó com a membre del grup és el bateig. L’aigua hi té un paper cabdal, que deriva de la tradició jueva del bateig de purificació i que assumeix Jesús mateix, en presentar-se a Joan Baptista per a rebre aquest signe de penediment, purificació i conversió.

La primitiva Església batejava els adults que es convertien com un ritu d’incorporació a la comunitat creient. El baptisme se celebrava després d’una llarga catequesi: a la Vetlla Pasqual, els neòfits, vestits de blanc, rebien el baptisme, que solia ser per immersió. Però quan el cristianisme es va començar a estendre arreu, en societats rurals i urbanes, lluny de Roma, i els cristians van començar a ser nombrosos, a poc a poc es va anar considerant el baptisme dels infants. Entre les causes de batejar els nadons cal esmentar la por, davant l’elevada mortalitat infantil, que els fills no batejats no entressin al cel, i també, evitar els mals donats que els podien sobrevenir per la malvolença de bruixes, mals esperits i altres éssers de l’univers moral de les diferents comunitats. La reducció del temps en què l’infant resta sense baptisme va comportar que les mares no poguessin assistir a aquest ritu i que la seva presentació es reservés a les padrines.

El ritual del baptisme va prenent noves formes: el vestit blanc esdevé un complicat vestit brodat i engalanat, dit de cristianar, i l’aixovar del nadó s’enriqueix considerablement amb els diferents complements. Sovint s’observaven certes precaucions en el camí cap a l’església, ja que podia ser víctima d’un darrer atac dels enemics de l’ànima. Aquest és l’origen de moltes narracions en què el nen es treia per la finestra perquè els seus germans anteriors havien mort al poc temps de néixer.

Els baptisteris s’han situat a la primera capella a l’esquerra de les esglésies, ja que es considerava el costat del dimoni: per això la cerimònia s’havia de fer prop de la porta. De fet, el ritual havia esdevingut no sols una purificació i una entrada al grup, sinó també un exorcisme, per la qual cosa es donava a llepar sal al nadó, perquè la sal és un antic element que foragita els mals esperits i el mal donat. La part central del ritu consisteix a mullar el cap del nadó amb l’aigua beneïda en la Vetlla Pasqual, tot fent el senyal de la creu i invocant la Santíssima Trinitat. També el bisbe li posa oli beneït el Dijous Sant.

Avui dia s’han produït alguns canvis importants en aquest ritu de pas. En primer lloc, davant de la quantitat de pares que no bategen els seus fills, i que per tant es queden sense ritu de pas pel nadó en la seva imposició de nom, alguns ajuntaments han intentat fer una cerimònia laica que reprodueixi el ritu baptismal. En segon lloc, ha augmentat el nombre de baptismes en persones més grans, sovint pel fet que els nens no batejats, a una certa edat, veuen com els seus companys batejats es preparen per a la Primera Comunió, un altre ritu de pas que assenyala el trànsit del nen petit a nen responsable, i que comporta una festa familiar, amb regals i vestit especial inclosos. En aquest cas, el nen no batejat ha de fer una catequesi per a batejar-se i fer la primera comunió.

En tercer lloc, del bateig individual s’ha derivat cap al bateig comunitari a les parròquies. D’una banda, perquè normalment la vida dels nadons ja no es considera que corri un gran perill i, per tant, es fa el bateig dins del mes de néixer o més tard, i de l’altra, per l’actual manca de capellans. Però sobretot, a partir del concili II del Vaticà, per la valoració comunitària d’aquest ritu de pas com a incorporació a la comunitat eclesial. Tanmateix no es tracta d’una festa comunitària en la qual totes les famílies comparteixin la celebració, sinó més aviat d’un bateig en sèrie, la celebració posterior del qual la fa cada família particularment. De totes maneres, en ambients amb una gran vida parroquial s’està modificant tot el ritu, perquè, a més de la catequesi conjunta a pares i padrins –de vegades amb una fotografia de tot el grup i el capellà–, es fa una celebració commemorativa al cap de l’any, amb la voluntat d’intensificar la relació entre les famílies i els mateixos infants en el si de la comunitat eclesial.

En altres temps, els nens del veïnat actuaven en els bateigs, tot allunyant els possibles enemics que podien danyar l’infant, i cantaven cançons increpant els padrins de bateig, tals com:

“Tireu confits,
que són podrits,
tireu avellanes,
que són salades.
Si no en voleu tirar,
el nen se us morirà.”

D’aquesta manera s’asseguraven una bona escampada de confits, monedes i altres llaminadures.

També la litúrgia del Dijous Sant inclou un ritual de l’aigua, que té caràcter de representació o escenificació del relat de la Passió: dotze persones triades entre els fidels –abans se solia fer amb dotze pobres habituals de la parròquia– pugen al presbiteri, on, un cop asseguts, el celebrant els renta un peu en record de l’acció de Jesús envers els seus deixebles, abans del darrer sopar.

Festes de petició de l’aigua i aplecs a les fonts

En aquest conjunt s’inclouen els pelegrinatges a santuaris per a demanar aigua. Hi ha marededéus locals que generen al seu voltant un núvol de favors i demandes, tant privades com comunitàries. La seva invocació, certes festes votades i exvots mostren una gran varietat d’expressions de protecció contra tota mena de calamitats, com ara la sequera.

Entre tantes festes, pelegrinatges i aplecs n’hi ha que pel seu títol suggereixen la virtut i el do de l’aigua. L’aplec a l’ermita de la Mare de Déu dels Torrents, trobada entre els joncs del torrent de Guiot, a Vimbodí, el vuit de setembre. La festa de la Mare de Déu de la Font, al Bruc, el darrer diumenge de maig. La de la mateixa advocació, a Manlleu, el diumenge després de Corpus, a càrrec de pabordesses, amb una ballada de sardanes davant la font guarnida. Una altra Mare de Déu de la Font és la de Fontcoberta: l’aplec a la seva ermita se celebra el diumenge següent a l’Encarnació. El primer diumenge de setembre, el poble de Salitja celebra un aplec a l’ermita de la Mare de Déu de les Fonts, prop de la qual brollen fonts medicinals. I a Olot, el Dilluns de Pasqua, es fa la festa del Roser de les Fonts. A Jafre es venera la Mare de Déu de la Fontsanta, amb aplecs per l’Encarnació i Dilluns de Pasqua Granada. També a Subirats hi ha un santuari de la Fontsanta, on acudeixen de Sant Sadurní d’Anoia i de Gelida per Pasqüetes i el Primer de Maig, i on es reparteixen panets protectors de tempestes.

La denominació de la Mare de Déu de la Font de la Salut expressa la funció guaridora de l’aigua. En una capella a Olot d’aquesta advocació es feia un aplec. També a Sant Feliu de Pallerols hi ha una ermita amb aquest nom, i l’aplec es fa per Sant Mateu.

Una altra advocació és la de la Fontcalda. Gandesa hi va en aplec, el primer diumenge de setembre. En aquesta mateixa data es fa l’aplec del poble de Nonasp al santuari de la Mare de Déu de les Dues Aigües.

També cal esmentar els santuaris secundaris de la Mare de Déu de Lourdes o Lurda, a Arenys de Munt, a la Nou de Berguedà, a Castellterçol, que en celebren la festa l’onze de febrer, i a Prats de Lluçanès, el darrer diumenge d’agost, aniversari de la seva reconstrucció.

Però de santuaris on la petició d’aigua és primordial, potser no n’hi ha cap altre a Catalunya com el de la Mare de Déu de les Sogues, a Bellvís. L’aparició de la Mare de Déu a Joan Amorós es remunta al 1190, i el seu principal favor ha estat de procurar la pluja oportuna en una comarca que abans de la construcció del Canal d’Urgell era gairebé desèrtica.

Un ritual que formava part d’algunes peticions d’aigua als sants era l’acció de submergir relíquies o imatges seves al mar, o en un riu o un bassal pròxims, com una manera d’afavorir, per màgia de contagi, la pluja desitjada. Se submergia el sant, veritable avantpassat del grup, en un intent de provocar el mateix efecte en els fidels. Així es feia amb la relíquia del cap de Sant Galderic, a Perpinyà, que era baixat en processó fins a mar, i amb les imatges de Sant Quirc a la Ribagorça.

Avui, aquest ritual constitueix una de les festes de la població granadina provinent de Huéscar i La Puebla de Don Fadrique. En la seva diàspora a Cornellà de Llobregat, van portar la devoció a les Santes Nunilón i Alodía, un dels primers miracles de les quals va succeir quan submergiren les seves relíquies a l’aigua, de les quals brollà sang mentre regalaven una pluja abundosa. En record d’aquest miracle, el ritual d’aquests pobles granadins inclou el ritu de la immersió de les imatges en la processó pel riu, en què tots els devots no paren de cridar: “¡Santas al agua!” A Cornellà, els seus devots van buscar un lloc on reproduir aquest ritual identitari i el van trobar al terme d’Arbúcies, al Montseny: allí van en aplec, al final de la primavera, fan la processó per la riera i, al mateix crit de “¡Santas al agua!”, hi submergeixen la peanya de les imatges. Ja complert el ritu, celebren un àpat popular, amb el qual finalitza la festa.

Festes de l’arribada de l’aigua

La festa de Sant Magí de la Brufaganya s’escau el 19 d’agost, dia del seu martiri. Commemora el fet que el sant es compadí dels seus captors assedegats i féu brollar una font en la roca amb la seva vara. Aquesta font miraculosa abastà d’aigua ciutats com Tarragona, Reus, Cervera, Vilafranca del Penedès, Igualada i Lleida. El dia del sant, Cervera i Tarragona festegen l’entrada o l’arribada de l’aigua. Les festes se celebren, en primer lloc al mateix epicentre de la devoció, a l’ermita i la font de Sant Magí de la Brufaganya, en el terme de Pontils, on es fa l’aplec. Totes les altres activitats giren al seu voltant i comprenen el seguici festiu del transport de l’aigua a la població, la seva rebuda i el repartiment entre la població.

Hi ha altres celebracions de l’arribada de l’aigua a una població, com ara amb motiu de la construcció d’un canal. D’Almacelles encara es conserva el record de com, el 2 de març de 1910, la gent esperava, ficada dins la sèquia, que l’aigua, procedent del canal d’Aragó i Catalunya, arribés canal avall per primer cop. El que llavors fou una gran celebració –ja que el canal va convertir en pròsper regadiu gran part del secà del terme–, es rememora cada any amb una festa. També al Segrià, Almatret celebra per Pasqua Granada l’arribada de l’aigua al començament del segle XX.

D’altres viles, com ara Castellbisbal, celebren la festa major fent coincidir la diada amb la data que l’aigua corrent va arribar al poble.

Festes de deslliurament de les aigües salvatges i les inundacions

L’aigua mostra dues cares: la benèfica, que dóna vida a la terra, i la ferotge, desbocada, representada per forces terribles que poden inundar poblacions senceres. D’aquesta realitat resta la celebració festiva de l’alliberament mític d’aquest perill, que sol congriar-se pel maig: és quan molts pobles agrícoles fan processons de rogatives i beneeixen el terme per a salvar les collites.

En les poblacions de vora els rius es fa el ritual de la domesticació de la força salvatge de l’aigua, gràcies a l’ajut d’un sant protector. Sovint, el riu enfurit pren la figura d’un drac que reclama el sacrifici de vides humanes, a les quals engoleix. Un heroi salvador substitueix el sacrifici humà quan la societat no veu amb bons ulls que algú hagi de morir sacrificat al riu. L’heroi s’interposa, doncs, entre el riu, de figura monstruosa, i la víctima, representada per una donzella, i ha donat peu a una munió de narracions hagiogràfiques, de les quals, la més coneguda és la de Sant Jordi.

Processons marineres

Una altra mostra de l’aigua com a element per on es fa la festa són les processons marineres, que s’escauen del final de juny a la darreria de juliol, amb una imprecisa però real coincidència amb les Neptunalia romanes. A Lloret de Mar, la processó marinera es fa en honor de Santa Cristina, el 24 de juliol; la imatge de la santa i les relíquies es porten des de l’església a l’ermita. De tornada, es fa una cursa d’embarcacions, anomenada s’amorra, s’amorra, que abans feien els mariners de la vila.

L’altra data en què es fan processons al mar és per Sant Pere, patró dels pescadors, el 29 de juny. És el cas de Vilanova, en què la processó segueix la benedicció de les embarcacions; a Tossa de Mar, la processó es fa a la platja i es beneeix la mar, i a Cambrils es fan curses de barques i de natació. Totes les altres poblacions costaneres que celebren Sant Pere no es mouen, però, de terra, de la platja o de vora el port, com és el cas de les Cases d’Alcanar, l’Ametlla de Mar, Calafell, Badalona, Mataró, Pineda, Blanes i Palamós. D’altra banda, molts dels patrons mariners, com sant Elm, sant Pere o alguna advocació local de la Mare de Déu, han estat substituïts per la Mare de Déu del Carme, des que l’any 1784 l’almirall mallorquí Antoni Barceló va tenir la iniciativa de proclamar-la patrona dels mariners. La major part de processons marineres se celebren actualment en aquesta data: a Sant Carles de la Ràpita, l’Ampolla, Cambrils, Tarragona, Barcelona, Arenys de Mar, l’Escala, l’Estartit, Cadaqués i Llançà.

El recorregut d’aquestes processons amb les relíquies, la imatge i els elements sagrats defineix l’entorn on pescadors i gent de mar treballen: el mar, que per això és beneït i exorcitzat. El mar, porta del Més Enllà, necessita ser transitat litúrgicament, festivament, per allunyar-ne qualsevol perill o malefici. No és tan sols que els mariners aclamin el patró passejant sobre l’aigua, sinó que, al caràcter protector de la processó, cal afegir-hi un fet simbòlic: el trànsit del sagrat sobre aquest element alhora beneficiós i temible, capaç de causar tots els béns i tots els mals. La processó, doncs, restablirà l’equilibri en favor dels benifets de la mar.

Jocs festius al riu i al mar

Hi ha festes que tenen el mar com a entorn, com a medi o, fins i tot, com a escenari festiu. És el cas de la cantada anual d’havaneres al Port Bo de Calella de Palafrugell, amb l’escena i el públic repartits entre la platja, el rocam i l’aigua. També gaudeix d’un context semblant l’arribada per mar dels Reis en moltes poblacions costaneres, tenint en compte que l’Orient és el mar, per on surt el sol en la lenta remuntada del solstici d’hivern. En les tradicionals fogueres enceses a la sorra que adverteixen els Reis que no passin de llarg, en els fanalets de la canalla i en les sogues i els forcs d’all abrandats, l’aigua i el foc s’inciten mútuament una vegada més.

Els rius han estat des de sempre, i encara són, un marc especial de jocs festius: els jocs de cucanya per un pal enseuat o ensabonat horitzontal sobre el mar o el riu, des d’una barca. Les travessies nedant de terra a l’altre extrem del port, la de Barcelona el dia de Nadal, o la de l’Ampolla fins a l’altra riba del port natural del Fangar, per la festa major. I les regates d’embarcacions a vela o a rem, des dels populars patins de vela als llaguts, per mar, per riu i de riba a riba de l’estany de Banyoles, en el marc de les festes d’estiu. I les gresques dels correaigües, rèplica mullada dels nombrosos correfocs.

Però si hi ha unes festes fluvials singulars, aquestes són la Diada dels Raiers, al Pont de Claverol i la Pobla de Segur, el primer diumenge de juliol, Noguera Pallaresa avall; i la Baixada de rais des de Coll de Nargó, a mitjan agost, curs avall del Segre. La competició es basa en l’exercici de l’antic i arriscat ofici de raier, similar als actuals esports anomenats d’aventura, en què es repeteixen cadascun dels passos tradicionals com un ritual, i amb el qual es pretén mostrar la gosadia dels raiers i promoure l’aprenentatge, entre les noves generacions, d’una tècnica que ha aportat un tret d’identitat a aquestes comarques.

En aquest apartat encara caldria incloure la campanya “Mulla’t per l’esclerosi múltiple”, que comporta el gest significatiu de llançar-se a la piscina, amb el qual es vol manifestar la solidaritat amb els afectats per aquesta malaltia i contribuir econòmicament al combat per vèncer-la a través de la recerca.

Festes cíviques de la pedagogia de l’aigua

Darrerament, la consciència ciutadana s’ha vist sotragada per la verificació del fet que la natura no és un decorat dòcil i que aquelles seguretats que els humans havíem xifrat en el progrés indefinit començaven a ser qüestionades. Aquelles cerimònies que els nostres avantpassats feien per a provocar la pluja o perquè la vida germinés novament de la mare terra ja no són qualificades d’ignorància i superstició des de la superioritat que conferia la fe en el mite del progrés. Els auguris arran de la construcció del canal d’Urgell, en el sentit que ja no caldria invocar la Mare de Déu de les Sogues per a afavorir la pluja, no es consideren tan segurs. Es veuen trastocades les estacions, i els refranys ja no descriuen les condicions meteorològiques del que succeeix, ni adverteixen dels incendis i les sequeres creixents els darrers anys.

D’altra banda, es fa evident com fins i tot l’aigua dels rius pot ser escamotejada per decisions polítiques. El fantasma del transvasament de l’Ebre, que ja havia fet créixer la consciència identitària aragonesa en altres moments, ha tornat a sorgir amenaçador. Les manifestacions amb el nus blau, que simbolitza l’escanyament de l’aigua, i la urgència de la racionalització del seu aprofitament són motiu de noves festes reivindicatives.

Internacionalment, l’escassetat de l’aigua i les dificultats per a gestionar-la en molts països van fer que l’Assemblea General de les Nacions Unides proclamés la resolució A/RES/47/193 de 22 de desembre, per la qual s’instituïa la celebració anual, el 22 de març, del Dia Mundial de l’Aigua. Aquesta declaració havia de servir perquè les institucions i les entitats, sobretot les escoles, dediquessin aquest dia a conscienciar de la necessitat de racionalitzar l’ús de l’aigua.

Tanmateix, aquestes diades institucionals proclamades per les Nacions Unides només solen ser ocasió d’alguna reflexió dispersa i de celebració d’alguns actes institucionals, sovint amb intenció pedagògica o didàctica. Falta molt encara perquè un nou calendari laic, farcit de dies amb noms de malalties concretes o de fenòmens mundials una mica indefinits, arribi a incorporar un seguit de celebracions viscudes socialment i en l’àmbit local, a partir dels dos extrems sobre els quals se sustenta l’arc social: les institucions, que hi intervenen programant actes oficials, i els infants de les escoles, motivats pels mestres a fi que assumeixin més endavant els plantejaments proposats per les Nacions Unides.