Els carnavals

De Nadal a Carnestoltes

Encara que, en l’actualitat, el Carnestoltes s’associa a les celebracions festives que s’escauen entre el Dijous Gras i el dimecres de Cendra –principalment, el cap de setmana–, en la societat tradicional aquest període abastava, aproximadament, tot el cicle de les festes hivernals. “De Nadal a Carnistoltes, set setmanes desimboltes”, afirma una dita popular. Però en realitat tot el cicle de Nadal ja conté, des dels seus orígens, una mena de subconscient carnestoltesc. El fet que el temps litúrgic de l’advent hagi estat considerat la Quaresma de Nadal ja en suggereix el contrapunt transgressor.

Carnestoltes de nadal

El caganer va aparèixer als pessebres catalans al final del s. XVII, però no es popularitzà del tot fins al s. XIX. Amb la seva acció enriqueix la terra i proporciona prosperitat per a l’any que ve.

Montse Catalán

Successores de les Saturnalia romanes pròpies dels darrers dies de l’any –del “dissabte de l’any”, temps de Saturn–, malgrat la llarga i tenaç cristianització de les diades, encara es troben elements carnestoltescos tot al llarg del cicle nadalenc. Des de les “llibertats de desembre”, les bromes i llicències treien el cap pertot arreu: un cas ben clar és el de la festa del bisbetó que té lloc per Sant Nicolau. Un altre, el de la Mare de Déu Fumadora a Arenys i Canet de Mar, per la Puríssima. Ja en la vigília d’aquesta festa, segons recorda Aureli Capmany, havia estat costum a Barcelona d’inaugurar –junt amb la fira de pessebres– el Carnestoltes amb el primer ball de disfresses. També el caganer del pessebre expressa aquest toc de transgressió, i semblantment les carasses de moro de sota l’orgue de les catedrals i col·legiates vomitant caramels i altres llepolies en plena missa del gall, en un context que admetia tota mena de llicències inusuals de la sacralitat del misteri de Nadal.

El segon dia de Nadal –la diada de Sant Esteve s’anomena així en alguns indrets– s’obre un període festiu caracteritzat per l’autoritat dels fadrins a la festa, els rituals que comporten canvi de papers i inversió d’estaments, la gresca i la sàtira. També el dia dels Innocents sovintegen les inversions, com en les festes d’alcaldes d’Innocents, o en les enganyifes i llufes. Per Cap d’Any se celebrava en algunes esglésies la grotesca “missa del burro”, que feia referència al de l’estable on va néixer Jesús i a la somera de la fugida a Egipte: s’hi succeïen tota mena de disbarats. Un altre capgirament social era el dels picarescos casaments de Cap d’Any a Durro. Com també l’estranya figura de l’home dels nassos i certs elements propis de la nit i del dia de Reis, com la fava del tortell que comportava el nomenament del “rei de la fava”, una mena de rei saturnal, tan propi dels carnestoltes medievals. També la nit de Nadal havia estat una nit carnestoltesca: corrien pels carrers disfresses típiques, sobretot femenines, com la popular “filadora”, a la qual fa referència la cançó tradicional del mateix nom:

“La Nit de Nadal, que és nit d’alegria,
pren filosa i fus, dóna un tomb per vila…”

Julio Caro Baroja, a El Carnaval, centra prou el context i el sentit d’aquest costumari lúdic i festiu que es troba barrejat i confós en les celebracions nadalenques:

Si vemos por medio de qué artificios legendarios se vincula la fiesta del «obispillo» con el culto a San Nicolás, o a la fiesta de los Santos Inocentes, si vemos que el culto de Santa Águeda y la fiesta de las mujeres casadas se ajustaron irregularmente, si San Antón o San Blas, por pequeños elementos de su biografía o leyenda, se vinculan a una ingente cantidad de usos populares, tenemos derecho a pensar que el fundamento de estos usos tiene muy poco que ver, en realidad, con el santoral cristiano, que el relato hagiográfico no es la médula del rito. […]

Durante siglos, muchos siglos, en todo el ámbito de la Europa cristiana, desde las Navidades a la Cuaresma, se han celebrado las mismas fiestas, fijas o móviles. Durante siglos el período de Carnaval se ha comenzado, más o menos tácitamente, a partir de las mismas Navidades. Las bromas de detalle han sido siempre iguales, los simbolismos y moralidades extraídos de las licencias semejantes. Las gentes ricas han celebrado ostentosamente lo que en pagos y aldeas tenía, acaso, un aire más «dramático» y «vital» […]. Más cerca de la Naturaleza la del campesino, más alejada de aquélla la del ciudadano. Pero lo mismo el uno que el otro desea dar trascendencia a sus juegos y diversiones, a las fiestas en que empezó a participar en la niñez y que corresponden a cada fase de la vida.

Es podrà observar que hi ha tipus de persones i d’animals que encarnen la innocència, la humilitat i el fet de no estar lligats als condicionaments socials, com ara els nens, els folls i les bèsties de càrrega. Tots ells tindran el seu paper protagonista en alguna festivitat del cicle hivernal.

Les captes

En la diada de Sant Nicolau s’ha conservat, en diversos indrets de Catalunya, el costum de fer una capta per les cases del poble, com fan aquests nens possiblement a Cornellà de Llobregat a mitjan s. XX.

CPCPTC/Arxiu del Patrimoni Etnològic de Catalunya/Fons Joan Amades i Gelats

Per Sant Nicolau, protector dels infants, es comencen a trobar pràctiques que s’emmarquen en aquest cicle festiu. A Catalunya havia estat una pràctica prou estesa que aquest dia els infants sortissin al carrer en colla a captar menges i llepolies per les cases. Al Camp de Tarragona, al començament del segle XX, els xiquets de Constantí sortien presidits per un d’ells que anava vestit de bisbe, amb mitra i casulla de paper, i que simulava ser sant Nicolau. Els altres duien sabres de fusta, amb els quals trucaven a les portes de les cases: cantaven i pidolaven fruita, que després es menjaven en colla. Hi havia cases que els donaven diners. La capta de Sant Nicolau és viva a la vila prioratina de Cabassers. La tarda del 5 de desembre –en haver esdevingut festiu el dia del sant, per raons alienes a la tradició– la canalla fa festa a l’escola i surten a captar per les cases, amb bosses i cistells, amb un sabre de fusta a la mà, cantant:

“Feu-nos bé, senyora,
feu-nos bé, si us plau,
que venim de Roma,
de portar corona,
de Sant Micolau,
de Sant Micolau.
[…] Amagueu gallines,
dones del carrer,
amagueu gallines,
que la tropa ve.”

Aquesta darrera estrofa ens parla d’un costum, avui ja desaparegut però força comú en altres temps: el de sacrificar galls o gallines en aquestes diades.

La diada de Sant Esteve era festa dels fadrins. Moltes confraries de fadrins escollien personatges anomenats genèricament reis dels folls, reis moixos –o moixons– o reis moros, que gaudien d’un seguit de privilegis i imposaven normes que trencaven l’ordre quotidià. Del rei dels fadrins de Reus, ben documentat als segles XVI i XVII, s’explica que el matí de la diada dels Innocents tenia dret a fixar els preus d’allò que es venia al mercat, fins que, passades unes hores, era foragitat violentament de la plaça.

A Gratallops, passat Nadal, els confrares de Sant Sebastià feien la “festa de la lloba”: sortien de nit, coberts amb capes i amb la cara tapada, fent sonar uns corns i anant de casa en casa recaptant per a les festes. També sortien amb corns els quintos –és a dir, els fadrins– a l’Aleixar, la nit del 27 al 28 de desembre. Aquest costum ha arribat fins a èpoques ben recents.

En moltes poblacions es feia una missa, per Sant Esteve o pels Innocents, presidida pels fadrins. A la sortida, aquests recaptaven alguna mena d’impost als assistents. A Arbolí “feien els Innocents el dia de Sant Esteve”. Hi havia la confraria de Nostro Senyor que tenia tres majorals. Aquests preparaven una panera amb bocinets de pa i de carabassa i la portaven a l’església a beneir. A la sortida la gent havia de besar un tros rodó de carabassa, que els majorals aguantaven pel mànec.

Un altre exemple de costum propi de la diada era “portar al toll” la gent. Es pagava a la confraria i dos joves agafaven una cadira i hi posaven la persona indicada i la portaven a la font o al toll… Segons la paga i la resistència que oferia, la víctima podia acabar ben remullada.

A Prades, els fadrins imposaven un tribut per a poder transitar pels carrers. I a Colldejou, de bon matí ja no podia sortir ningú del poble: s’ajuntaven tots els joves i es posaven a les sortides per fer pagar qui volia marxar. També cobraven un impost a les dones que anaven a buscar aigua a la font o a rentar. I qui no pagava, no passava. Amb els diners que recollien feien un àpat.

En algunes poblacions, els fadrins imposaven penes a aquells que no volien complir la seva voluntat, o cobraven impostos als vianants. Com en el cas de Castellvell del Camp on els joves cobraven “la banya” a tots aquells que volien entrar en la població la diada dels Innocents. La celebració adquiria un especial relleu en la mesura que, atesa la proximitat de Castellvell a Reus, molts reusencs pujaven a la festa. De fet, popularment es considerava que la festa consistia a anar a “fer pagar la banya” als de Reus.

Sobre l’origen d’aquesta denominació, comuna a altres poblacions, s’expliquen diverses teories. A banda les més folklòriques, hi ha la que fa derivar banya de “bany”, paraula que designa primer els impostos senyorials i posteriorment les multes amb les quals l’autoritat sanciona els infractors de les ordinacions d’una vila. En efecte, els fadrins parodien el paper del burot –encarregat de cobrar l’impost a l’entrada del poble–, un fet especialment significatiu si es té en compte que, durant segles, la població de Castellvell formava part del municipi de Reus.

La diada dels Innocents és una celebració ben significativa d’aquest període. La litúrgia catòlica commemora la matança dels infants pels soldats del rei Herodes, però sobretot es tracta d’una diada de bromes i burles que ha arribat a l’actualitat com un dia en què els mitjans de comunicació inclouen entre les informacions que divulguen alguna notícia inversemblant, que no sempre és fàcil de diferenciar de les autèntiques.

Pràctiques carnestoltesques de la nit de reis

També la nit de Reis reuneix un seguit de tradicions festives que la vinculen al cicle hivernal. El costumari tradicional de la festa abasta –més enllà del fet de deixar la sabata a la finestra– des de captes infantils, pròpies del temps nadalenc, fins a cerimònies d’elecció de reis festius, trets sonors o ús del foc ben semblants a les que es poden trobar per Sant Antoni, la Candelera o Carnestoltes, i que es justifiquen popularment com a rituals per a cridar l’atenció o anar a esperar l’arribada dels Reis. En tot cas, amb la característica significativa del protagonisme dels més petits de la comunitat.

Per la vigília i la diada de Reis es troben diversos costums relacionats amb els infants: ells mateixos triaven els seus propis reis de la festa. Es tracta, com en els reis dels fadrins, de cerimònies d’inversió en què els més petits esdevenien protagonistes. A Reus, al segle XIX, els nens portaven una corona de paper i una canya amb tres taronges clavades que, segons deien, volien recordar els tres presents dels Reis: or, encens i mirra. Anaven pels carrers captant per les cases i fent gresca amb els vianants. Costums semblants existien en altres poblacions.

A l’Aleixar del Camp, la pràctica es va mantenir vigent fins a la segona meitat del segle XX. Els infants d’aquesta vila anaven a esperar els Reis, la tarda de la vigília, caminant per la carretera amb una creu de canya en la qual hi havia una taronja o una poma clavades a cada una de les puntes. Cantaven aquesta cançó:

“Els Reis de l’Orient,
porten coses, porten coses.
Els Reis de l’Orient
porten coses per la gent.”

Semblantment, a Prades, després de sopar, els xiquets es disfressaven amb roba vella dels grans, es posaven un barret de paper i, amb una canya a la mà, voltaven pels carrers a recollir guilandos o estrenes. En arribar a una casa, cantaven:

“Aquí arriba el rei petit,
ben calçat i ben vestit,
tot carregat de paper
si li voleu donar res…
poseu-ho aquí al civader.”

Del municipi d’Aldover, Josep Bargalló explica:

“Cap al tard, una parella de fadrins es vestien com Reis d’una manera molt rústega i primitiva, i anaven per les cases, de bracet, seguits d’una collada d’infants i precedits per un graller que sonava una tonada típica. Voltaven les cases més riques on eren rebuts amb gran cortesia, com si haguessin estat veritables reis, i els tractaven amb grans honors i els convidaven a pa i a beure. Normalment, i previ acord, feien un bon berenar. Si el temps era bo, a la plaça feien una ballada, presidida pels apòcrifs Reis, ballada de jota que es veia molt concorreguda […]. Es feia una cosa semblant a les poblacions veïnes de Tivenys i Xerta.”

També fou una pràctica molt comuna, que s’ha conservat en algunes poblacions, que la canalla sortís al carrer amb un reguitzell de pots de llauna o objectes metàl·lics –per exemple, estris de cuina fora d’ús– lligats a una corda i arrossegant-los per terra, a fi de moure un gran soroll. El costum encara és vigent als Guiamets i a Vilaplana. La tarda del 5 de gener, els infants van pels carrers arrossegant llaunes, pots i altres objectes metàl·lics lligats amb un cordill. La raó que es dóna a aquest xivarri és que, com que la població està enclotada al peu de la serra de la Mussara, cal cridar l’atenció dels Reis perquè no passin de llarg.

La fava del pastís de Reis

La corona del tortell de Reis lluirà al cap de qui hagi trobat la figureta amagada en el pastís. I qui hagi rebut la fava i vulgui seguir la tradició, haurà de pagar el tortell.

Montse Catalán

La diada de Reis hi ha un altre costum que vincula la festa al cicle hivernal: menjar-se un tortell. Es tracta d’un pastís circular, farcit, segons el gust de cada indret, de massapà, cabell d’àngel o confitura, i amb fruita confitada, pinyons o trossos d’ametlla al damunt. A dins, hi ha figuretes, si més no, la d’un rei i una fava. La tradició contemporània afirma que qui troba el reiet és coronat rei de la vetllada. De fet, en molts tortells es posa, al voltant del tortell, una corona de cartró amb aquesta finalitat. Aquell que es troba la fava dins la seva ració, paga el pastís. Però sovint, la coronació implica poc poder efectiu i el tortell ja sol estar pagat en arribar a la taula. Aquestes figuretes han esdevingut avui objectes de col·lecció, sobretot a França. Hi ha museus que en conserven milers, hi ha associacions de col·leccionistes, s’organitzen mercats i trobades d’intercanvi, i se n’editen llibres i catàlegs. Hi ha fàbriques que produeixen sèries temàtiques o peces per encàrrec, i també se’n venen per Internet. En moltes pastisseries s’ofereix la possibilitat de triar prèviament les figuretes que s’han de posar dins el tortell, o se’n venen col·leccions en un estoig.

Per comprendre si en pot ser de reculat i fins a qui punt pot ser estès arreu d’Europa el costum del tortell de Reis, és inevitable fer referència a les festes celebrades pels romans en el període hivernal, que es poden considerar l’origen llunyà dels Carnestoltes: les Saturnalia, festes del solstici d’hivern, i les Lupercalia, al febrer.

Durant les Saturnals es fomentava la inversió dels papers quotidians, de manera que els més humils esdevenien poderosos per uns dies. Així s’explica, concretament, que en les festes dedicades pels romans a Saturn, déu de les sements soterrades, hi havia el costum d’amagar una fava en algun racó de la casa. L’esclau que la trobava era premiat amb una relativa llibertat els dies que durava la festa. A l’edat mitjana aquestes festivitats s’agrupaven en les anomenades llibertats de desembre, les calendes de gener i la festa dels dotze dies –els que van de Nadal a Reis–, un tipus de celebració que s’allargava fins al Carnestoltes.

A les festes dedicades al déu Janus es repartien coques de forma circular que amagaven una fava al seu interior com a símbol de prosperitat. La cristianització de la festa va vincular aquest costum a la diada de Reis. La tradició de pastissos amb una fava fou comuna a molts pobles europeus, per exemple, a França, on el nen que la trobava era objecte de regals. També es feien tortells amb objectes luxosos en el seu interior. O s’escollien reis infantils. Per exemple, la pràctica, datada el 1364, d’escollir un nen pobre d’uns vuit anys, vestir-lo de rei i, assistit pels servents, oferir-li un gran àpat.

Alguns textos apunten que el costum del tortell va arribar a la Península Ibèrica procedent de França, amb els Borbó. Estudiosos com Julio Caro Baroja fan notar, però, que la festa era coneguda a les corts navarresa i castellana als segles XIV i XV, i que, a Navarra, el títol de chico rey de la faba, l’atorgava el mateix monarca. El nen triat era vestit de rei i rebia diners i blat per a la seva família.

Antigament, els padrins solien regalar el tortell als seus fillols. Però no pas a tot arreu. A la Catalunya Nova, si més no, aquest sembla un costum amb més incidència a les ciutats que no a les zones rurals –moltes persones grans mai no n’havien sentit parlar–, i que va arribar, potser, junt amb altres pràctiques de la tradició nadalenca, amb la industrialització i el canvi cultural.

En l’actualitat, però, l’inofensiu i saborós tortell ha canviat els papers dels antics reis de la fava. El rei no és qui troba la fava –amb alguna excepció– i, a més, no exerceix la seva autoritat manant accions a fer. Per exemple, Joan Amades explica que, antigament, hi havia el costum que cada cop que el rei de la fava bevia, tots els de la taula havien de cridar ben fort: «El rei beu, el rei beu!». També tenia la potestat per escollir una reina entre les noies que formaven part de l’àpat. Si quan el rei o la reina bevien hi havia algun membre de la taula que es descuidava d’aclamar-los, era castigat, per exemple, embrutant-li la cara amb carbó de la llar de foc o de l’estufa.

“Dels sants de gener, Sant Antoni és el primer”

El cicle d’hivern, passades les festes nadalenques, continua amb Sant Antoni de gener i els seus dimonis, el Vell i la Vella dels balls de gitanes del Vallès, Sant Sebastià, Sant Blai i Santa Àgueda, la Candelera i els balls de l’Ós del Vallespir, fins al mateix regnat del Carnestoltes.

Sant Antoni Abat –anomenat també de Viana, i popularment, “dels rucs” o “del porquet”– és la gran festa major de l’hivern. Com succeeix amb la festivitat de la Mare de Déu d’agost, a l’estiu, aquesta és una data que concentra un gran nombre de celebracions locals, en poblacions que tenen el sant ermità com a patró. Sant Antoni acull ritus precristians de fertilitat i purificació propis de l’hivern, com els “botargues” o diables temptadors i perseguidors, demonització d’antics genis de la natura, i també les fogueres, foguerons o barraques per a foragitar l’hivern, i els populars àpats comunitaris.

“Dels sants de gener, Sant Antoni és el primer”. Sant Antoni, que és representat amb un porquet al costat, és el patró dels animals domèstics i de granja, dels traginers i carreters i, en alguns indrets, també dels pagesos.

Teresa Condal

Sant Antoni fou un dels primers “pares del desert”: es va fer anacoreta a la regió de la Tebaida però no aconseguí la solitud anhelada, sempre temptat per dimonis incendiaris. Una tradició diu que va venir a Barcelona, reclamat pel governador perquè li guarís la muller i els fills, posseïts pel diable. Se li acostà una truja perquè guarís el seu porquet i així ho féu: d’aquí que el porquet, agraït, no va deixar-lo mai; va enterrar el sant quan va morir i va pujar al cel amb ell quan Déu el va cridar. Per això la imatgeria catalana representa sempre sant Antoni amb el porquet totèmic al costat, antiga representació cèltica de l’esperit del gra. D’aquesta companyia del porquet en va derivar una popular rifa de porcs el dia de la seva commemoració, que l’estat va suprimir l’any 1879 com una mesura per afavorir la lotería nacional enfront de possibles competidors. Amb tot, encara es conserva en alguns pobles de les comarques meridionals, en què el garrí és engreixat per la comunitat abans de ser subhastat per contribuir als costos de la festa. Sant Antoni és protector del bestiar i també guaridor de l’herpes zòster o “foc de sant Antoni”.

Efectivament, el patronatge de sant Antoni sobre els ramats i els animals aplicats a les tasques agrícoles, al transport de persones i mercaderies, i com a força motriu de molins, sínies i altres enginys, va fer de la seva festa una celebració que implicava amplíssims sectors de la població, des de carreters o traginers, a pagesos i pastors. Sense oblidar els animals domèstics, de companyia o de guarda.

Aquest caire de festa gran de l’hivern i la diversitat de costums que s’hi troben associats explica la seva vigència en el present, més enllà de les transformacions socials i la pràctica desaparició dels animals de labor en les tasques agrícoles i de transport de persones i mercaderies.

Les festes i representacions de Sant Antoni tenen una força especial a les comarques dels Ports i del Maestrat, al nord del País Valencià: són les “santantonades”, a l’entorn d’una foguera de grans dimensions anomenada “barraca”. Entre els actuants destaquen, a més de Sant Antoni, el seu criat, una colla de “botargues” o dimonis, que són les temptacions mentals, i la Filoseta o Temptadora, incitadora de les temptacions carnals. A Mallorca són els “dimonions” i a la Franja de Ponent els “diablets”. Les “barraques” de Sant Antoni entronquen amb la figura de les festes del pi que se celebren a Centelles per Santa Coloma, a Matadepera per Sant Sebastià i també en altres poblacions.

Ascó celebra, per Sant Antoni, la festa major d’hivern, que inclou fogueres, ballades de jotes, processó i els Tres Tombs amb benediccions d’animals, que es caracteritza perquè preserva, amb tota la seva singularitat, una de les tradicions que antigament més identificaven la festivitat de Sant Antoni: les “corrides”, nom amb què es coneixen a Ascó les curses de cavalls, matxos i rucs.

Les “corrides” es realitzen els primers dies de la festa en un circuit preparat per a l’ocasió als afores del poble. Els majorals del trienni 1998-2000 van recuperar les emocionants curses dins del nucli urbà del poble que s’havien fet des del final del segle XIX fins a la dècada dels seixanta. Se celebren el darrer dia de la festa al carrer dels Clots, que aquell dia s’omple de gom a gom amb gent expectant vinguda dels pobles de la comarca i de més enllà, per viure un dels esdeveniments més importants de la festa.

Els tres tombs, la reinvenció de la festa

Un dels trets més destacats de la festa de Sant Antoni Abat és una desfilada coneguda amb el nom de Tres Tombs o Passada a Catalunya, i Beneïdes al País Valencià i a Mallorca. S’anomena així perquè els components de la comitiva donen tres voltes a un recorregut preestablert, normalment al voltant de l’espai sagrat de la vila, de l’església o de la foguera ritual, on és beneït el bestiar de peu rodó, a fi d’obtenir protecció davant malalties i desgràcies per a la resta de l’any. La desaparició dels animals de treball, emprats per a l’agricultura o el transport, o la mateixa pèrdua d’importància del món agrícola en el conjunt de la societat, expliquen que la festa s’hagi anat perdent en molts indrets. Tanmateix, moltes celebracions perviuen focalitzant el centre de referència en altres components, més enllà de la devoció al sant i la benedicció dels animals. Així, les fogueres, les representacions de teatre popular, les danses, els versots o els diables esdevenen costums de referència per a la festa, sobretot a les comarques del sud del Principat i del nord del País Valencià.

En altres indrets apareix una nova celebració –coneguda genèricament com els Tres Tombs– que entronca amb la festa de Sant Antoni, però que té un nou sentit. Formalment, conserva la vinculació a la festa original en l’ús de la imatge del sant, que participa en la desfilada de carruatges i cavalleries, i en l’acte de la benedicció dels animals. A la pràctica, però, no es tracta dels pagesos i els traginers de la població que porten a beneir els seus animals de feina. La festa se sustenta en un moviment associatiu –societats, confraries recuperades, cases regionals…– o en colles particulars que s’interessen per la conservació dels antics carruatges i assisteixen a les desfilades. Es fixa un calendari que abasta des del començament d’any fins ben entrada la primavera. Hi ha cavalleries que, en acabar el circuit anyal, han estat beneïdes una dotzena de vegades. Tanmateix, la festa té un considerable valor com a manera de conservar un patrimoni material i uns coneixements tècnics vinculats a antics oficis. En molts indrets té un valor identitari considerable, ja que recupera la memòria d’activitats significativament presents en el passat d’una població.

L’Antic Gremi de Traginers d’Igualada és l’organitzador dels Tres Tombs de la ciutat, un dels més antics de Catalunya i una de les festes més esperades de la localitat, on s’anomena també festa dels Tonis. El carro de la palla, a la imatge, és un dels més vistosos.

Marc Vila

De ben antic, doncs, l’ofici dels traginers és el protagonista indiscutible de les cavalcades dels Tres Tombs, tot i que també hi participen, entre d’altres, els pagesos que fan servir animals de càrrega en la seva feina, propietaris de cavalleries –cavalls, ases, mules– i d’antics carruatges, empreses de lloguer de carros i animals de tir i de muntura, i d’entitats dedicades a conservar la festa, que només surten en aquesta ocasió. Els nous traginers, que són els camioners i transportistes actuals, només participen a la festa en algunes poblacions del País Valencià.

Els darrers anys, les desfilades dels Tres Tombs s’han estès per tot el territori, si bé n’hi ha que presenten trets distintius.

A Vilanova i la Geltrú, se celebren sempre el dia 17 de gener i són l’acte central de la festa major d’hivern. Congreguen milers de ramaders, traginers i pagesos que duen a beneir les cavalleries i els carruatges davant l’església de Sant Antoni, així com moltes altres persones que hi duen a beneir els animals de companyia. També s’hi celebra, des de l’any 2000, els Tres Tombs de Foc, una cercavila nocturna protagonitzada per elements del bestiari rural i festiu d’arreu del país.

A Igualada, la festa se celebra almenys des del 1822 i té lloc el cap de setmana següent al 17 de gener. Tot i que a la vila ja no hi ha cavalls ni gairebé vida pagesa, aquesta és una de les festes més viscudes i es caracteritza pel gran respecte que es manté envers la manera tradicional de preparar els carruatges, els carros de transport i de passeig, i d’engalanar tota mena d’animals amb ornaments, muntures i vestimentes diverses.

A Valls, els Tres Tombs se celebren el diumenge més proper al 17 de gener i són dels més multitudinaris i espectaculars. Al so de gralles, cornetes i tambors, hi desfilen més de 350 cavalleries provinents d’arreu del país: carros de pagès, tartanes, faetons, carruatges de luxe i carros estirats per troncs de vuit i més cavalls, carregats de carbó, arena, palla, feixos de llenya, cereals, troncs, garrofes, i caixes de peix. També hi participen carros de bocois, carretes, carros d’agència, galeres, etc. Al primer tomb, els participants reben els tradicionals “oferçons” –petites coques amb matafaluga–, i al segon tomb, un cigar. El més admirat de tots és el carro de Traginers de la Societat de Sant Antoni, únic a Catalunya per les seves dimensions.

Cambrils celebra una espectacular desfilada de carrosses, construïdes per les entitats, famílies o colles d’amics, i fan referència a esdeveniments locals o del país, sovint amb un marcat to crític i reivindicatiu. La festa inclou un concurs amb premis per als millors carruatges guarnits amb motius artístics i satírics. La desfilada recorre els carrers llançant caramels i confeti i acaba a la plaça de la Vila, on té lloc una divertida batalla entre els participants i les autoritats municipals, amb projectils com ous, fruita i hortalisses. El punt carnestoltesc, l’acaben de donar els “mamarratxos”, joves disfressats que, després del ball de tarda, surten a fer gresca pels carrers. Actualment, però, s’ha tornat a convocar la tradicional cavalcada dels Tres Tombs, amb la típica passada de traginers, que s’havia deixat de fer. També de caire carnavalesc és la festa de Sant Antoni a la Granadella, una festa dels quintos.

A Barcelona se celebren dues cavalcades dels Tres Tombs. L’una, dins els actes de la festa major del barri de Sant Antoni, on desfila també la “Porca” de Sant Antoni, una monstruosa figura amb pírcings que treu foc per la boca. L’altra, a Sant Andreu de Palomar, el diumenge abans del dia 17 de gener, és coneguda com els Tres Tombs “dels polítics”, ja que destaca per les batalles de caramels entre els polítics de la ciutat, de dalt estant dels carruatges, i els espectadors. La vigília es representen els Tres Tombs Infernals, entorn d’una barraca construïda dalt d’un escenari a la plaça d’Orfila. El diable tempta tres vegades sant Antoni, que és dins la barraca. Hi participa també una munió de diables infantils, i es fan desfilades de foc al voltant de l’illa de cases de l’ajuntament, on hi ha l’escenari, a ritme de tabals. Per fi, l’arcàngel sant Miquel es despenja del terrat de la façana més pròxima i fa fugir els diables. Al final hi ha una botifarrada per a tots els assistents. A Gràcia, el dissabte al vespre s’encenen foguerons a diverses places i un cercavila de música tradicional mallorquina recorre l’antiga vila. La festa acaba amb botifarrons a la brasa. El caràcter típicament mallorquí de l’acte, que reprodueix els elements més propis de la celebració tal com es fa a sa Pobla, és degut al fet d’haver estat impulsada, l’any 1992, per un grup de mallorquins residents a Barcelona. A Sants també es fa una desfilada de genets i carruatges.

A la rodalia de Barcelona hi ha moltes poblacions –Sant Boi, Sant Cugat, Molins de Rei, Esplugues, Badalona, etc.– on es fa la Passada de Sant Antoni de manera esglaonada, de gener a juny, d’un format similar, coordinades per la federació catalana dels Tres Tombs.

Cal deixar constància que amb motiu de la festa de Sant Antoni es beneeixen panets, borregos, tortells –també amb la fava, com els del dia dels Reis–, crespelles i, a les terres de l’Ebre, pastissets, casquetes, rolletes, rosques i panolis.

Sant Antoni assenyalava –com també ho havien fet altres sants que s’escauen a la segona quinzena de gener– l’inici de les pràctiques més clarament carnavalesques: sortida de mascarots al carrer, balls, batalles de farina i de diversos productes de l’horta. “Per Sant Antoni ja es comença a fer el Toni”, encara es diu.

La festa dels Traginers de Balsareny

Quan hi havia traginers en actiu, Balsareny, per la seva situació entre les comarques del litoral i de muntanya, solia ser un lloc de “parada i fonda”, ja fos per menjar o dormir, i també per a menjar, beure o descansar els animals de bast. Amb el temps, juntament amb la creació d’altres serveis per als traginers, s’hi va començar a celebrar alguna festa per Sant Antoni Abat, anomenat també “dels burros”, pel fet que els llogaters de mules, traginers de ribera, carreters i bastaixos el van prendre per patró –el dels traginers de muntanya era sant Eloi–, com ho era també d’altres oficis relacionats amb els animals.

L’estructura de la festa dels Traginers de Balsareny, va quedar definida sobretot a partir del 1943. La cavalcada, a la imatge, i la correguda són alguns dels moments més esperats.

Fototeca.cat - Montse Catalán

Al final del segle XIX, a més de la benedicció de cavalls, matxos, ases i atzembles, ja s’hi feien desfilades de cavalleries i ballades populars, i la premsa manresana de l’any 1906 informa que hi havia missa amb la benedicció dels animals, cavalcada i correguda per camins i carreteres del terme. Amb l’invent i l’ús dels automòbils per al transport –amb companyies com El Rayo, que tenia per lema: “El Rayo soy, donde me llaman voy”– la festa va anar a la davallada fins que gairebé es va perdre. Però amb la crisi econòmica dels anys quaranta del segle XX es va tornar a recórrer als animals per a substituir la manca de camions, maquinàries i combustible en algunes feines, entre les quals la de transportar o traginar fardatge. També la festa de Sant Antoni va revifar a Balsareny, ja l’any 1940, amb la benedicció de les cavalleries, una breu desfilada en què prenia part l’exèrcit, i un ball amb gramola. A Balsareny, doncs, el diumenge de la setmana abans de Carnestoltes, les cavalleries substitueixen, per un dia, els vehicles de motor: és la festa dels Traginers, que no tan sols mostra com eren els antics mitjans de transport i els animals de bast, sinó que homenatja l’ofici dels qui recorrien els camins rals menant carros de trabuc, galeres i tota mena de carruatges de tracció animal.

La festa comença de bon matí amb la torrada del traginer, feta a les brases de grans fogueres, fregada amb all i acompanyada de botifarra. Durant l’esmorzar es pot veure com esquilen i ferren els animals de peu rodó, mentre colles de la vila i la comarca fan ballades tradicionals.

Però l’acte més destacat de la festa és la cavalcada, que té lloc a mig matí, amb la bandera, el banderer de Sant Antoni i els dos cordonistes, tots a cavall, al capdavant, i amb una llarga corrua de cavalleries, amb els traginers abillats amb la indumentària tradicional que desfilen exhibint els antics arreus clavetejats de llautó i les guarnicions de picarols i campanetes, i de borles i plomalls de les festes, fent els Tres Tombs.

L’Encamisada de Falset

Els participants a l’Encamisada de Falset s’engalanen amb els vestits tradicionals. En els homes no pot faltar la camisa blanca, peça de roba fonamental en la llegenda que ha donat origen a la festa. Els carros es guarneixen amb branca de pi, garlandes i flors de paper.

Montse Catalán

Una de les celebracions més singulars que es fan a Catalunya, entre les corresponents a sant Antoni, és l’Encamisada de Falset. L’Encamisada comença dissabte al migdia amb un repic de campanes. A la nit, els participants es reuneixen i fan una desfilada, encapçalada pels diables, que va cap a l’església. Diumenge al matí es fa la benedicció dels animals a la plaça de l’Església, on arriben carruatges i cavalleries procedents del mateix punt de concentració que el dia abans. Després de la missa es balla la jota i, a l’exterior, es venen el panets de Sant Antoni. Tot seguit, cavalleries i carruatges continuen desfilant per la població. Els actes finalitzen amb la pujada de la imatge del sant a l’ermita de Sant Gregori, on resta durant tot l’any. La participació que s’aconsegueix és considerable, tant pel que fa a persones i colles que integren la desfilada com de públic.

La veu popular situa els orígens de l’Encamisada en la commemoració de la victòria dels falsetans sobre unes tropes franceses que assetjaven la població, un dia boirós de Sant Antoni. La versió més acceptada data els fets en el curs de la guerra de Successió (1702-1714). Altres versions la situen durant la guerra del Francès (1808-1814). Sigui com sigui, el nucli de la llegenda rau en l’habilitat dels falsetans per a atacar, confonent-se entre la boira, coberts amb roba blanca de fil. S’afirma que potser els vilatans van anar a la processó de sant Antoni amb la mateixa roba amb què s’havien enfrontat a l’enemic. En tot cas, és una llegenda laica que justifica la continuïtat present d’una festa inicialment religiosa dedicada a Sant Antoni.

No es coneix en quin moment va començar a celebrar-se l’Encamisada a Falset. O millor, no se sap quan es va començar a denominar encamisada una part de la celebració de Sant Antoni, ja que sembla raonable suposar que la festa del sant patró dels animals sigui, a Falset com a arreu, força antiga. Segons el dietari de mossèn Francesc Mestre, publicat parcialment per Josep Llop a Estudis Falsetans (núm. 2, 2000), la confraria de Sant Antoni Abat ja existia l’any 1619 i era formada pels llauradors, com succeïa en altres poblacions. De fet, sant Antoni fou el veritable patró dels pagesos catalans, si més no a la Catalunya meridional, abans que altres sants, com sant Isidre, s’imposessin. A causa de la guerra del Francès, la confraria quedà dissolta. Va tornar a ser restablerta canònicament l’any 1844, però, aleshores, corresponia al gremi dels traginers.

Es pot pensar que l’encamisada era un costum de l’antiga confraria dels pagesos que va continuar amb el mateix nom a mitjan segle XIX o simplement que els traginers van seguir amb l’antic costum d’anar mudats, i solemnement, a completes i que, en el record de la població, va restar el nom de l’acte. El cert és que la denominació no apareix documentada fins ben entrat el segle XX. Tampoc se sap quan es popularitzà la llegenda del setge dels francesos a la població.

Les descripcions que han arribat de la festa de Sant Antoni al segle XIX mostren l’Encamisada, és a dir, el seguici solemne dels majorals de la confraria de Sant Antoni, a cavall i amb atxes enceses a la mà, cap a l’església, com un acte més d’una festa que incloïa un ric costumari tradicional (rifa del porquet de Sant Antoni, benedicció dels animals, processó, curses cap a l’ermita de Sant Gregori voltant a l’entorn de la creu dels Tres Tombs, etc.).

Es té constància que vers el 1930 la festa havia minvat força i la guerra de 1936-1939 en va suposar una interrupció. Després de la guerra es tornà a fer la benedicció dels animals, però no fou fins a la dècada de 1960 que la celebració agafà una nova embranzida. El nom d’Encamisada esdevingué el senyal identificador de la celebració de Sant Antoni a Falset. La festa canvià de data, del 16 i el 17 de gener passà al cap de setmana anterior a la diada del sant. El Centre d’Estudis Falsetans, creat el 1964, ha estat l’entitat que s’ha encarregat d’organitzar-la fins a l’actualitat.

La paraula encamisada designa, arreu de la Península Ibèrica, diverses festes que comparteixen alguns trets. D’una part, és una denominació genèrica, emprada com a sinònim de ‘mascarada’ o ‘moixiganga’, que serveix per a designar una comparsa de gent disfressada que participa en un esdeveniment festiu. De l’altra, el mot ‘encamisada’ fa referència a una maniobra militar. Efectivament, per tota la geografia peninsular se celebren diverses festes que s’anomenen encamisada o encamisá i que es relacionen amb fets, històrics o llegendaris, de caire militar.

Sant Sebastià i els “vots de poble”

La diada de Sant Antoni, ja comentada, s’inclou entre les celebracions que s’escauen la segona quinzena de gener: l’anomenada “setmana dels barbuts”, de què formen part igualment les festes dels també ermitans sant Pau, i sant Maur, o Mauri. El nom de barbuts els ve de les iconografies que habitualment els representen com ancians de llargues barbes blanques –com el vell Saturn, versió romana del Cronos grec–, símbols de l’any vell i l’hivern: per això es diu que correspon a la setmana més freda de l’any. Els tres barbuts són seguits per sant Sebastià i sant Vicenç màrtir.

Al Masroig se celebra la festa major d’hivern per Sant Sebastià. Són típiques de la festa les coques ensucrades, que després d’ésser beneïdes a missa, es reparteixen pel poble. A la tarda es fa el ball de coques.

Carrutxa

Després de la de Sant Antoni, però, la diada de Sant Sebastià –un sant que es representa despullat, assagetat i amb la pell fina– és una altra data en què moltes viles fan la seva festa major d’hivern. El 20 de gener moltes viles i pobles celebren la festa major d’hivern: Monistrol de Montserrat, Taradell, Begues, Vallirana, Cunit, Súria, el Masroig, Rajadell, Riudoms, Matadepera, Tossa de Mar… Hi abunden els elements carnestoltescos: àpats col·lectius multitudinaris al Pont de Suert i Olvan, personatges estrafolaris com el Pollo de Moià, fogueres, balls populars com el contrapàs garrofí a Moià, el ball del Bo bo de Monistrol de Montserrat, el del “patatuf” de Viladecans, el de sellons d’Alcarràs i el de gitanes arreu del Vallès.

A Catalunya la seva devoció –juntament amb la de sant Roc– s’estengué amb motiu de les terribles pestes i epidèmies, davant les quals moltes poblacions s’encomanaven al sant amb nombrosos “vots de poble”, dels quals destaca el de Tossa, acomplert d’any en any per un pelegrí. L’establiment de vots comunitaris o vots de vila és l’expressió d’un pacte de fidelitat perpètua entre la comunitat que els formula i el seu intercessor. La creença popular és que si el vot no s’acomplia segons la prometença, els mals tornarien a aparèixer i el poble patiria novament la malvestat.

A Reus, des del segle XV, sant Sebastià fou un dels sants protectors de la vila, i sembla que comptà amb una notable devoció. L’inici de la festa era assenyalat per una cerimònia ritual: el ball a la plaça del Mercadal dels prohoms de la vila. En la seva diada comença el carnestoltes reusenc, segons ho descriu Andreu de Bofarull:

Cuando los odios políticos no habían desorganizado aun las ideas, en el día de S. Sebastián se empezaba el carnaval, cuya zambra y alegre bullicio se repetía en todas las tardes de los domingos y tres últimos días. Cuando Cataluña era una nación, es decir, cuando la villa era regida por los Jurados y Prohombres que formaban un Consejo, esos asistían a las completas del Santo y en seguida se trasladaban con la Rda. Comunidad de beneficiados, precedidos de la copla de ministriles, a un espacio cerrado con bancos situados ante la casa del Consejo. Rompía la música y empezaba la danza con los Jurados, Conselleres y sus consortes, y acto continuo el pueblo alegre y gozoso se entregaba a la misma diversión hasta el toque de ánimas. Esa costumbre duró hasta el año de gracia de 1750.”

Es tractava, doncs, d’un acte ritual prou solemne, amb la tornada de completes del consell municipal en corporació, precedit per la música dels joglars i acompanyat pel clergat. Cal imaginar el Mercadal enllumenat per les teieres i ple de gom a gom, potser només amb l’espai lliure que emmarcaven els bancs –probablement trets de la parròquia– on s’iniciava la dansa. Els joglars, una vegada arribat el seguici a la plaça, pujaven al balcó de l’ajuntament, des d’on interpretaven la música.

Una ordinació municipal del 1476, tot intentant regular el seu desenvolupament, descriu les característiques d’aquest ball de plaça. D’una banda, hi ha uns “plegadors de jovent” –tal com apareixen en els documents de l’època– que són els majorals de la confraria dels fadrins, encarregats d’organitzar el ball i tenir cura dels músics. Els “dansers” han de convenir amb els “plegadors” el dret a ballar. No se sap si les dansades es pagaven a un cost fix o se subhastaven. El danser triava una balladora, només una, i durant el temps de fer mig tomb a la plaça del Mercadal els plegadors no podien introduir cap altra parella a la dansa. Començar la dansada era, per tant, un privilegi i un motiu de lluïment per aquell que l’havia pagada.

La proximitat de la diada de Sant Sebastià a la de Sant Antoni –en un esquema tradicional de celebració de tres dies– comportava, sovint, que la seva festa tanqués la de Sant Antoni: per això ambdues advocacions apareixen relacionades.

Josep Sebastià Pons, en el seu Llibre de les set sivelles, el descriu formant part del santoral de l’hivern i de les feines agrícoles:

“Sant Sebastià és el mestre del gener. L’anima una fe sencera com les darreres olives que hom vessa a les piles del molí. Els vinyaters que segueixen les sarments i les escapcen amb la podadora deixen el soc de vinya martiritzat com el seu cos. Ells que coneixen les lleis de la terra, voldrien que, en son retaule, s’hi representessin unes daurades penjarelles de raïms. Aquí teniu son imatge, son cos glaçat, vibrant de sagetes, sa testa aureolada pel raig de la fe. És el patró dels olius tallats i coronats, de les vinyes tot just podades, el màrtir gloriós de l’hivern.”

La festa major d’hivern de Moià

Instituïda per un vot de poble del 1676, la festa major d’hivern de Sant Sebastià comença amb la processó del sant, la imatge del qual, tota de plata, és portada pels “garrofins”, un grup de catorze nens i nenes amb uns vestits acabats amb unes barretines llarguíssimes enflocades que semblen garrofes, que fan una dansa molt lleugera tot portant la imatge. Els acompanyen els “teiers”, tres nois amb la cara ennegrida, barret de copa i llargues i pesants teieres plenes de brases enceses que serveixen per a il·luminar la comitiva, presidida per un divertit esparriot o esquivamosques anomenat el Pollo –i també còmicament matapuces i robaescaroles–, amb la cara coberta amb una màscara estrafolària i una porra revestida amb una pell de conill plena de palla.

La festa inclou l’execució d’un extens i ric conjunt de danses com el ball o contrapàs dels “garrofins”; el ball del ciri, que antigament protocol·litzava la successió en el càrrec de paborde; el ball de gitanes, interpretat per sis parelles pomposament vestides; el de Nans, el dels veguers de Sant Joan i el vals jota, en què els balladors llancen caramels als assistents.

El Pollo surt a totes les cercaviles de Moià: per Sant Antoni i Sant Sebastià, per Corpus i per la festa major, obrint pas als seguicis a cops de fuet, incitant a ballar, excitant la mainada i contagiant tot el poble de l’esperit de festa.

El ball del Bo bo de Monistrol de Montserrat

A Monistrol de Montserrat, les festes de Sant Sebastià tenen també origen en un vot de poble instaurat al segle XVI, l’època de les grans pestes.

A part la processó –a la qual, fins el 1985, només podien assistir-hi homes–, l’acte central de la festa és el ball del Bo bo. L’executen tres personatges que representen les antigues autoritats de la confraria de Sant Sebastià: l’abat, el prior i el batlle, que ostenta la vara distintiva de la seva pabordia, amb les parelles respectives. En la primera part de la dansa, les dones soles fan tres voltes a la plaça guiades pel porrer –un funcionari municipal que tradicionalment feia de missatger–, que fa de mestre de cerimònies. Després es presenten les parelles, que donen tres voltes més agafades de la mà. A mitja dansa, els músics paren de tocar i aquest és el moment precís en què un membre de la junta de l’actual Associació de Sant Sebastià, el credencer de l’antiga confraria, fa públics els noms –sortejats entre els associats– dels confrares designats per a regir la confraria l’any vinent, als quals pertocarà d’executar el ball. Després de cada nom, el credencer demana als assistents el seu acord, tot dient: “Bo?”, i el poble respon estentòriament: “Bo! Bo!”, en senyal d’assentiment. En cas contrari, en lloc de “Bo!” cridarien: “Pega! Pega!”, però no es té record que s’hagi donat mai el cas. Segons J. Amades, aquest ball constitueix un record notable dels antics procediments públics electius.

La festa major d’hivern del Pont de Suert

Als àpats comunitaris que caracteritzen la festa de Sant Sebastià del Pont de Suert, només hi tenen accés els homes. Les dones dels priors de la confraria s’encarreguen del menjar, en el qual no falten els plats elaborats amb corder, com la girella.

Fototeca.cat - J. Erta

La diada de Sant Sebastià s’ha convertit, al Pont de Suert, en una gran festa que s’estén tota la setmana a l’entorn del 20 de gener. Si el seu origen, al segle XVI, fou la invocació del sant contra les adversitats, actualment la festa, a més de l’ofici i la processó, destaca per l’abundància dels àpats populars que s’hi celebren, on són protagonistes el corder guisat a la manera tradicional i la girella, l’embotit més típic de l’indret. Els àpats, als quals només tenen accés els homes, són preparats per les dones dels priors de la confraria del sant.

L’endemà, els confrares són convocats al so de les campanes a ofici en honor del sant i en memòria de les víctimes de la pesta i dels confrares traspassats l’any anterior. A la sortida del temple té lloc l’àpat col·lectiu i, al llevant de taula, se celebra l’elecció dels confrares encarregats d’organitzar la festa l’any vinent. L’acte va a càrrec dels “sobreposats sortints”, els quals reparteixen taronges entre tots els assistents, excepte a dos, que reben una poma; si el requerit hi assenteix, vol dir que accepta el càrrec, que és considerat un honor.

La festa del Pi de Matadepera

Les festes de Sant Sebastià, copatró de Matadepera, se celebren els dos caps de setmana al voltant del dia 20 de gener. Les festes, centrades a l’entorn d’un altíssim pi erigit al bell mig de la plaça, són organitzades per la Germandat de Sant Sebastià, creada pels pagesos l’any 1900 com a societat d’ajuda mútua.

La festa comença el divendres de la setmana abans de Sant Sebastià, amb l’anada en colla a cercar un pi ben gros, triat per endavant. Al voltant d’una foguera se celebra un sopar de germanor. El pi de Sant Sebastià és portat col·lectivament, de nit i en un ambient molt animat, a la plaça del poble. L’endemà, després d’haver-li tallat totes les branques i haver-lo ben ensabonat, té lloc la plantada, i és erigit al bell mig de la plaça. Tot seguit es fa una cercavila amb les autoritats, l’orquestra i els gegants cap a l’església. En sortir d’ofici, l’ajuntament convida a coques tots els assistents.

El dissabte després de Sant Sebastià, al matí, es fa l’esperat concurs de grimpaires, consistent a pujar fins dalt de tot del pi, a pèl i tan de pressa com sigui possible, tocar el pernil que hi ha penjat i tocar una campana, per a obtenir un premi.

L’endemà, les festes continuen amb l’ofici solemne i el ball de l’Arbre, recuperat l’any 1991, que recorden els balls rodons que segellaven els acords presos en les antigues juntes d’arbre. A continuació, sardanes i ball del Tortell, una reinterpretació de la dansa que s’havia ballat a la vila el dia de Sant Sebastià, en la qual els balladors regalen un tortell a la seva parella.

El Pelegrí de Tossa

El dia de sant Sebastià, per acomplir un vot de poble, el Pelegrí de Tossa va a peu fins a Santa Coloma de Farners, quaranta quilòmetres d’anada i quaranta de tornada, acompanyat per tothom qui ho vulgui. La fotografia és possiblement del primer terç del s. XX.

CPCPTC/Arxiu del Patrimoni Etnològic de Catalunya/Fons Joan Amades i Gelats

A Tossa de Mar, les cròniques locals deixen constància d’una terrible pesta que, al segle XV, va assotar amb virulència moltes poblacions de la costa de llevant. Va ser quan va sorgir la iniciativa d’encomanar-se a sant Sebastià: les autoritats van decidir d’enviar un veí a la capella que hi ha a Santa Coloma de Farners, amb aquesta advocació, per demanar al sant la seva intercessió. Conta la llegenda que el pelegrí formulà la prometença a sant Sebastià de tornar cada any si els deslliurava de la pesta. El prec fou escoltat i l’epidèmia va començar a remetre. Des d’aleshores, el poble de Tossa, en compliment del vot i en agraïment pel favor rebut, cada any el renova.

Els actes comencen el dia de Sant Sebastià a l’església parroquial, on se celebra una missa anomenada “El Cantar”. Abans de començar-la, el rector anuncia el nom del pelegrí de l’any. Com que són molts els candidats, cada any és pelegrí una persona diferent, el nom de la qual és secret i no es fa públic fins aquest dia. El qui realitza el vot va vestit de pelegrí, amb un barret, una esclavina coberta de petxines i un bàcul sovint guarnit amb branques de murtra i ornaments sorollosos.

Acabada la missa, es va en processó fins a l’ermita de la Mare de Déu dels Socors, patrona dels pescadors. A mig matí s’acomiada l’escollit. El recorregut es fa en unes vuit hores i tothom qui ho vol pot acompanyar-lo. Hi solen participar un miler de persones, homes i dones. Antigament, durant el viatge, el pelegrí no podia parlar amb ningú ni aixoplugar-se sota teulada, passés el que passés: el camí solia fer-se passant el rosari.

Normalment la comitiva arriba a Santa Coloma cap al vespre, on és rebuda per nombrosos veïns i autoritats polítiques que l’esperen a la capella de Sant Sebastià. Un cop dins, es resa el rosari i es canten la Salve i els Goigs. El pelegrí guarneix l’altar amb la murtra que porta al seu ample barret i a la crossa que l’ha ajudat a fer camí. Després signa el llibre d’honor i les autoritats municipals de Santa Coloma lliuren al pelegrí un document certificant el compliment del vot, que presentarà a l’alcalde de Tossa a la seva arribada.

L’endemà, a primera hora, es fa una missa a la capella; tot seguit el pelegrí i els seus acompanyants desfan el camí, i són rebuts amb alegria per les autoritats i el veïnat, mentre el repic de campanes anuncia a tothom que el vot de poble s’ha acomplert. Aleshores, el poble avança en processó silenciosa pels carrers del nucli antic, resseguint les muralles, il·luminades amb torxes i teieres. La festa acaba a l’església parroquial on, per segellar l’acompliment del vot, es besa la relíquia.

Sant Vicenç

Sant Vicenç o Vicent –el seu nom significa ‘vencedor’– va ser, com indica Joan Llopis, el màrtir antic més famós de tota la Península Ibèrica. Sant Agustí té en compte l’etimologia per exalçar la seva paciència en el patir:

“El màrtir sant Vicenç, vencedor en tot. Vencé en les paraules, en els turments, en la confessió de la fe, en la tribulació; vencé abrusat pel foc, llançat al mar, en el suplici; vencé fins i tot després de morir.”

La història el considera nascut a Osca. Essent diaca del bisbe Valer de Saragossa, fou dut a València on va patir martiri, sota Dioclecià, l’any 304. Unes actes del seu martiri descriuen els suplicis a què fou condemnat i la seva enteresa a suportar-los.

El seu culte va ser molt precoç a la ciutat de València, on s’edificà una basílica al seu nom, i la seva veneració es va estendre per tota l’església visigòtica i mossàrab, al nord d’Àfrica, a les Gàl·lies i també a Itàlia. A Catalunya hi ha moltes poblacions amb el seu nom: Sant Vicenç de Castellet, de Calders, de Torelló, de Montalt i dels Horts, per exemple. El 22 de gener hi ha força pobles que celebren la festa major d’hivern o la festa petita. Com Mollet del Vallès, on es representa l’aparició del sant enmig d’una lluita d’àngels i diables, amb la seva “cabra de foc”. O com ara Prats de Lluçanès, on es fan els ballets de Sant Vicenç i la “trencadansa”, en la qual els balladors aspergeixen aigua d’olor a les noies amb les seves almorratxes; o bé també a Sant Vicenç dels Horts, on els trabucaires desperten la vila, i es fa una botifarrada a la brasa mentre tractors i màquines del camp de tota mena competeixen a demostrar les seves aptituds a llaurar, sembrar i a plantar arbres, a l’entorn d’una mostra comercial i agrícola.

“La candelera riu, la candelera plora”

“La Candelera, el 2 i Sant Blai, el 3: endevina quin mes és”, s’afirma fent referència al febrer. La Mare de Déu de la Candela o Candelera era celebrada en la majoria dels pobles com una festa religiosa, amb la benedicció de les candeles a l’església. És festa major d’hivern a Botarell: s’hi conserva el record del “ball del canteret”, d’una estructura semblant al ball de coques, que també s’havia ballat al poble. A l’Ametlla de Mar es fa una multitudinària processó amb més de dues mil torxes enceses, rememorant –per referir la tradició a un fet històric– un dia que la claror de les torxes va salvar uns pescadors d’un terrible temporal. A Valls, cada deu anys, la Candelera és celebrada amb unes festes extraordinàries. I a Molins de Rei, la Fira de la Candelera és una de les mostres agrícoles, industrials, comercials i culturals més destacades del Baix Llobregat.

La Candelera commemora la Purificació de la Mare de Déu després del part, la quarantena de Nadal. La festa fou introduïda a la litúrgia pel papa Gelasi, l’any 496, per contrarestar les Parentalia, Lupercalia i Matronalia romanes i la festa de l’Imbolc del calendari cèltic, que s’esqueia el primer de febrer, una festa de purificació en la qual s’encenien fogueres per a despertar el sol hivernal i afavorir la fertilitat. Les Parentalia s’esqueien al començament de febrer i eren dedicades als difunts: la gent visitava els cementiris tot portant aliments, vi i candeles enceses a les tombes. Aquesta festa commemorava a Roma la recerca de Prosèrpina, segrestada als inferns, amb les processons amb candeles. No és estrany que el seu atractiu provoqués entre els cristians una resistència a deixar de prendre-hi part: l’Església les va mantenir, però amb una nova significació. Les Matronalia eren dedicades a Juno, deessa dels parts. I les Lupercalia eren ritus pastorals de preservació dels ramats contra els llops i de fecundació del bestiar i de les dones: els “lupercs”, pastors posseïts de l’esperit del llop, mig nus, embriacs i amb fuets de vits de llop, assotaven tothom qui trobaven, sobretot les noies, que no n’esquivaven pas els cops perquè afavorien un bon part. No és estrany, doncs, trobar encara balls de llops que persegueixen les noies, al País Basc, Astúries i Galícia; cal esmentar igualment els dimonis de les santantonades del Forcall, també perseguint les noies, els diablots dels balls de gitanes del Vallès amb els seus fuets, i sobretot el ball de l’Ós al Vallespir.

En la cultura paleolítica dels pobles caçadors i recol·lectors, el còmput del temps era indicat per la periodicitat de l’aparició dels animals, just després de la hivernació, que marcava els inicis de la caça, com un començament d’any. Efectivament, “per la Candelera, l’ós surt de l’ossera”. La cristianització d’aquesta festa explica com l’Ós, geni i representació de l’hivern, va saber que el dia de la Candelera la Mare de Déu anava al temple a purificar-se i a presentar-hi el nen Jesús, i va sortir del cau. En veure l’infant va fer un ronc d’admiració que va espantar-lo, i per això la Mare de Déu el va maleir: “Ós ets, ós seràs i ós quedaràs.”

D’alguna manera, la Candelera encapçala la primavera popular europea. Josefina Roma remarca les dues característiques que concorren en aquesta diada: l’obertura d’un temps còsmic de guiatge dels difunts a través de la Via Làctia com a “camí de les Ànimes”, que es fa amb llumeneres i candeles; i la cresta entre l’hivern i la primavera, que dóna lloc al carnaval i genera ritus de fecunditat:

“Efectivament, aquest moment sembla cabdal per a l’acabament de l’hivern. L’ós surt de la cova, la cigonya pot arribar, la garsa puja dalt dels arbres per veure quin temps fa. Tot són signes dels primers indicis del renaixement de la vida, de manera que, si aquests signes no es donen prou clarament, l’hivern es prolongarà encara quaranta dies més. Aquesta mobilitat del calendari lliga perfectament amb les festes mòbils del Carnaval i de Pasqua.”

El ball de l’Ós al Vallespir

La festa de l’Ós, de la qual la fotografia mostra una escena a Arles en la dècada de 1950, és una de les celebracions més primitives del Carnestoltes. Antigament la festa es feia a diversos indrets dels Pirineus.

CPCPTC/Arxiu del Patrimoni Etnològic de Catalunya/Fons Joan Amades i Gelats

Arreu del Vallespir, pels volts de la Candelera, o el diumenge més pròxim, celebren la festa de l’Ós, una de les representacions més primitives de Carnestoltes. L’ós és un dels animals més representatius dels Pirineus: segons l’estudiós Esteve Albert, els primers pobladors d’aquests indrets foren els celtes bèbrices, la gent de l’Ós, que tenien aquest animal com a animal totèmic i que procedien de l’Europa central. La figura de l’ós representa l’Hivernàs, el geni de l’hivern, que passa aquesta estació en la seva cova, on consumeix les reserves de greix acumulades durant l’estiuada. Per la Candelera treu la pota a veure si ja comença a fer bo; si és que sí, surt fora del cau i s’inicia la primavera; si és que no, es torna a encauar i l’hivern dura quaranta dies més. En l’antiga mitologia romana dominava el llop, de manera que Ròmul i Rem foren alletats per la lloba de la cova del Capitoli; en canvi, als Pirineus, hi dominava l’ós, i el Joan de l’Ós de la rondalla en fou l’avantpassat mític. Igual que els romans celebraven les festes Lupercals, amb els “lupercs” que perseguien i fuetejaven les dones amb un vit de llop per tornar-les fecundes, als Pirineus són els homes disfressats d’óssos que s’hi llancen al damunt amb unes intencions semblants.

Una de les festes de l’Ós més autèntiques és la de Prats de Molló: a primera hora de la tarda, els xicots que faran d’óssos pugen al castell de la Guàrdia, on es vesteixen amb pells d’ovelles tenyides de negre i s’emmascaren el rostre, els braços i les mans amb una barreja de sutge i oli. Després d’una botifarrada a la brasa i bons glops de vi, baixen de la muntanya a poblat, amb el seu aspecte feréstec, a perseguir les noies. Són els poders adormits de la natura animal que es desperten amb la vitalitat. La gent del poble i els visitants els esperen a la porta de França i, en veure’ls baixar arrenquen a córrer perquè no els atrapin, sobretot les noies. Corredisses i crits, perquè, així que les encalcen, s’hi rebolquen per terra tot emmascarant-les.

A Arles, la cançó deixa ben clar l’instint de l’Ós:

“Les pobres minyones tractava molt mal.
Malhor quan sentia flaire sota el davantal:
Dret, la cua enlaire, pire que un dimoni
les feia ballar el ball del matrimoni.”

Les corregudes pels carrers i carrerons de la vila duren fins als últims raigs de sol. Llavors apareixen els caçadors enfarinats, vestits de blanc i brandant unes destrals, que van a la percaça dels óssos: la lluita dramàtica dels blancs contra els negres, el bé contra el mal, l’ordre contra l’orgia. Després d’una persecució ferotge, els óssos són encadenats, els treuen el sutge amb vi i els “afaiten”, eufemisme de la castració. I aleshores, un cop vençut l’Ós, floreix la primavera. L’Hivernàs no tornarà a sortir fins a la Candelera vinent. Una ancestral festa d’any nou.

En altres poblacions vallespirenques, com a Arles, el ritus, domesticat, es converteix en el ball de l’Ós i la Roseta, amb la mateixa significació. L’expressió ritual del regnat i la mort de l’Ós suggereix el del rei Carnestoltes que instaura l’exaltació de l’orgia fins a ser jutjat, mort i enterrat, i, a la quarantena de la seva mort, s’esdevindrà la resurrecció de la primavera. També a les santantonades de Forcall els diables persegueixen les noies amb el mateix motiu.

Festes d’un intens primitivisme, ancestrals totes elles, del renaixement primaveral de la natura i de la fecundació.

Les festes decennals de la Mare de Déu de la Candela de Valls

Cada deu anys –tots els acabats en 1– la capital de l’Alt Camp celebra unes festes extraordinàries convocades originàriament amb motiu de la institució decennal d’una solemne processó votiva en honor de la Mare de Déu de la Candela, patrona de la ciutat, a fi que preservés els vallencs de qualsevol calamitat. El vot públic fou signat davant de notari el 28 de gener de 1791 per Pau Baldrich, marmessor del llegat de mossèn Josep Parellada, pel batlle del magnífic ajuntament i per la comunitat de preveres presidida pel rector de la parròquia de Sant Joan.

Avui aquella celebració religiosa ha esdevingut una gran festa ciutadana que s’inscriu en el seu propi còmput del temps. Quan el dia 2 de febrer té lloc la processó votiva, ja fa dies que s’ha desplegat arreu un variat programa d’actes que estableix a tot Valls una mena d’estat d’excepció festiu. Els carrers, les places i les cases apareixen guarnits amb els tradicionals domassos blaus i el símbol marià. La processó és, sens dubte, l’acte central de les festes. Té lloc al vespre del dia de la Candelera i hi desfilen totes les entitats i associacions ciutadanes, religioses, culturals, recreatives, veïnals, professionals i esportives amb els seus pendons. Segueixen els entremesos populars, cavallets, gitanes, bastons, moros i cristians, balls de valencians. La moixiganga i el ball de la Candela consta que hi desfilen des de l’any 1891. Hi actuen tots, llevat de l’àliga, que balla davant la Mare de Déu de la Candela quan la seva imatge arriba al Pati, i després a la plaça del Blat. La bandera de la ciutat és portada sempre per l’autoritat de rang més alt de les que assisteixen a les festes.

No cal dir que, a més de la processó votiva i dels actes religiosos propis de les festes, el ventall d’actes festius és ben obert i inclou des de concerts, teatre, jocs florals i competicions esportives fins a un destacat i luxós ball de gala. Cercaviles, trobades de colles de cultura popular, com bastoners, gegants i nans, trabucaires, grallers, diables, bèsties de foc, mulasses i –cal dir-ho, a la pàtria dels xiquets de Valls?– actuacions de castellers. També s’hi celebra la proclamació de vallencs il·lustres, i es fan uns espectaculars castells de focs.

La fira de la Candelera de Molins de Rei

La Fira de la Candelera de Molins de Rei té actualment un caràcter multisectorial, tot i que els tradicionals planters i les mostres de jardineria i de bestiar mantenen vius els orígens agraris de la fira.

Marc Vila

La Fira de la Candelera de Molins de Rei és una de las mostres agrícoles, industrials, comercials i culturals més importants del Baix Llobregat. La primera edició es va fer l’any 1852, després d’una demanda de l’ajuntament a la reina Isabel II. En les primeres edicions, les mostres agrícoles i de bestiar eren les principals activitats, però amb els anys s’hi han anat incorporat més i més sectors de l’economia local fins a convertir l’esdeveniment en una cita obligada per a industrials i comerciants del Baix Llobregat. Actualment, sectors tradicionals com la jardineria, la maquinària agrícola i el bestiar conviuen amb expositors especialitzats en automòbils i en les noves tecnologies. La Fira es reparteix en diferents espais: fira del planter, dels arbres fruiters i de la jardineria, mostra de bestiar, un espai dedicat a la maquinària agrícola, comercial i industrial, un altre als brocanters i el col·leccionisme, fira de l’automòbil, del motor, d’artesania i encants, d’alimentació, de vins i xampany, i de les arts.

Des del 2001, se celebra també el que s’anomena fira ecològica, amb l’objectiu de sensibilitzar la població sobre l’ideari de la sostenibilitat, i de donar a conèixer les empreses i entitats que treballen en energies renovables, estalvi energètic, consum responsable, etc.

L’altre vessant de la Fira de la Candelera és la lúdica i festiva. Ofereix un extens programa d’exposicions, concerts, espectacles teatrals, presentacions de llibres, exhibicions castelleres, balls de gegants, concursos i activitats relacionades amb el món del motor, entre d’altres. També hi ha la Fira Jove i la d’Entitats i Associacions de Molins de Rei, amb estands propis on mostren els projectes i les activitats que es duen a terme.

Entre els actes principals destaca el pregó inaugural, encomanat a personalitats de prestigi reconegut. Un dels actes que atreu més visitants és el tradicional esmorzar de traginers i la típica “curadella”, a base de tripa de vedella i altres menuts, que va acompanyat habitualment amb all i oli.

Sant Blai i Santa Àgueda, la festa de les Dones

Sant Blai és el dia 3 de febrer i Santa Àgueda el 5. Ambdues festes se celebren especialment en les comarques occidentals –fins a la franja de ponent– i meridionals. Sant Blai, o Blasi, fou bisbe de la Capadòcia i morí màrtir l’any 283. La seva hagiografia llegendària descriu com vivia en una cova envoltat d’animals feréstecs que l’obeïen, i com en sortí per anar a poblat: per això és identificat com un home salvatge, com l’ós que en aquesta temporada de l’any surt de la cova on ha estat hivernant.

Un dels miracles més populars de sant Blai és la guarició d’un nen que s’havia empassat una aresta. D’aquí que sigui invocat tradicionalment per guarir el mal de gola, com també la diftèria i la ràbia. Josefina Roma observa com les ofrenes que fa a sant Blai la mare del nen guarit no són sinó les que es feien als difunts: dues candeles i el cap d’un porc:

“Sant Blai és el patró, doncs, de la gola, que no sols deixa entrar les fonts de vida (aire, aigua i aliment) sinó que també serveix per a deixar passar l’ànima en el moment de la mort.”

També es creu que sant Blai fa ploure sobre els sembrats. Els pastors el tenen per patró, perquè guarda els ramats del llop; per això, en lloc d’un bàcul de bisbe, duu un tirapeu o una crossa de pastor.

En algunes poblacions, com Cabassers, el dia de Sant Blai es beneeixen i reparteixen els blaiets, unes pastes que, segons la creença popular, guareixen el mal de gola.

Carrutxa

Actualment la celebració de Sant Blai inclou encara la benedicció de pomes, “blaiets”, tortellets, cócs o panets destinats a guarir el bestiar i les persones de les afeccions de gola. Després de dinar, hi ha mares que donen als seus fills un tall de poma beneïda perquè els preservi del mal de coll; igualment, la fruita beneïda en aquesta diada i menjada el dia de la Mare de Déu de març cura d’aquest mal.

Santa Àgueda, Àgata o Agda, és patrona de les dones que crien i, per extensió, de totes les dones. El motiu és que, segons la llegenda, la van martiritzar arrencant-li els pits amb unes tenalles i llançant-la sobre un munt de carbó encès.

També santa Brígida se celebra tradicionalment al principi de febrer –a Amer organitzen un aplec a l’ermita–. Se la representa acompanyada d’una vaca i és invocada com a patrona de la lactància de les vaques, ja que amb la seva llet podia nodrir-ne immenses multituds. En realitat, santa Brígida no és sinó la versió cristiana de la deessa cèltica Brighit, la festa de la qual, l’Imbolc, s’esqueia el primer de febrer.

L’origen de la festivitat de Santa Àgueda, però, es troba en les Matronalia romanes, festa de les matrones o dones casades, que se celebrava també en començar el mes de febrer. Durant tot el dia manaven les dones, i els marits els eren submisos en tot, una prerrogativa que es va estendre a Santa Àgueda, com una forma d’inversió social pròpia de Carnestoltes.

Aquesta festa havia tingut una gran efervescència, considerada la festa de les dones, segles abans que el dia de la dona se celebrés el 8 de març, amb un caràcter més reivindicatiu. Per Santa Àgueda, les dones es feien mestresses del carrer i la plaça. Es posaven pantalons i anaven a la taverna o al cafè, a beure, fumar i jugar a cartes. En el ball d’aquest dia, eren elles les que triaven ballador i el treien a ballar; muntaven a collibè dels marits, els apallissaven i els feien fer el dinar i pastar coques, que després elles es menjaven. La festa de Santa Àgueda se celebra encara avui amb prou èxit a diverses poblacions del Segrià i la Noguera, del Pallars i l’Alta Ribagorça, de la Franja i de les terres de l’Ebre, on les dones prenen el poder constituint instàncies de govern efímeres manant sobre els homes.

La Fatarella celebra la festa de Sant Blai el cap de setmana més proper al 3 de febrer. Els protagonistes del dissabte són les tortades i la subhasta de la llenya que organitzen els majorals per compensar les despeses de la festa.

Carrutxa

Entre les activitats que es programen hi ha, a la Fatarella, el “cant de l’aurora” de les dones pels carrers despertant la població. En altres llocs s’organitzen processons de dones amb les “mamelletes” de Santa Àgueda al cap, una mena de pastissos que recorden els pits de la santa. I també esmorzars, aperitius o xocolatades; partides de cartes; disfresses; representacions teatrals, en les quals només participen dones; a Riba-roja d’Ebre fan un partit de futbol entre solteres i casades, etc. Les festes solen ser organitzades per dones –majoritàriament les casades–, que en alguns casos són anomenades majorales o santagderes. A la Fatarella, la festa de Sant Blai inclou les tradicionals “plegues” dels majorals, la festa dels fadrins i la de les àguedes, la subhasta de la llenya, la cursa de rucs i la popular “dansada de Tortades”.

Altres festes d’hivern

Bé que es pot tenir la sensació que tots els sants i santes de l’hivern, de sant Antoni de gener a santa Àgueda, tenen una relació o altra amb les antigues Carnestoltes, el calendari inclou dins el cicle de l’hivern tres festes que no hi tenen res a veure: Santa Eulàlia verge i màrtir, patrona de Barcelona, el dia 12 de febrer; la Misteriosa Llum de Manresa, el 21, que commemora un esdeveniment llegendari sorprenent, a l’entorn de la inauguració de la sèquia de Manresa, i l’aplec de Sant Medir. Les dues primeres, festes majors d’hivern; l’altra sovint involucrada amb les gresques de Carnaval, segons les dates en què escau, ja que en aquest cas mana la lluna. Tot seguit –si no abans–, arriba Carnestoltes.

Santa Eulàlia de Barcelona

Segons el Missal dels monjos de Montserrat,

“[…] Per a Espanya Eulàlia representa el que Agnès per a Roma. Prudenci la canta com una nena verge de dotze anys, de família noble, que es presentà voluntàriament al martiri. El seu culte es féu aviat molt popular. De molt antic, Barcelona la venera com la seva patrona, juntament amb la Mare de Déu de la Mercè.”

Els goigs la descriuen com una noia romana que vivia al desert de Sarrià. La seva imatge més antiga fou situada a la plaça del Pedró, pel fet d’haver estat, segons la tradició popular, el lloc on fou crucificat el seu cos nu, que una nevada oportuna va cobrir. Una altra imatge seva presidia la porta de la muralla romana al carrer de la Llibreteria. I encara una altra la plaça de l’Àngel. “Així, doncs –diu Aureli Capmany– tot foraster, quan entrava a Barcelona, procedent de les terres d’Espanya o venint de les de França, trobava l’amable figura de la Patrona protectora de la Ciutat”. També, a tot l’entorn metropolità, és present el nom de santa Eulàlia: a Provençana, a Vilapicina i a Sarrià. La cripta gòtica de la catedral de Barcelona guarda el seu venerat sepulcre.

Cal recordar que el penó de la ciutat duia brodada l’efígie de Santa Eulàlia, i que fou al baluard de Sant Pere que Rafael Casanova, conseller en cap de la ciutat, va resistir, ferit de bala, abraçat a la seva bandera.

Però, tot i la devoció que santa Eulàlia desvetllava en el poble devot, va ser la Mare de Déu de la Mercè que va assolir la supremacia quan el Consell de Cent barceloní, l’any 1687, la va nomenar patrona de la ciutat, una dedicació que s’ha mantingut fins l’any 1980, quan, amb la recuperació de la democràcia municipal, va adquirir el caràcter pletòric i espectacular que ostenta actualment.

La festa major d’hivern de Barcelona és dedicada a santa Eulàlia, antiga patrona protectora de la ciutat, que el 1998 quedà personificada en la figura de la gegantona Laia, creada per Carme Solé Vendrell i construïda per l’artesà X. Jansana. És dedicada a tos els nens i nenes.

Montse Catalán

En canvi, Santa Eulàlia va patir una forta davallada: fins els anys vuitanta del segle XX no va passar de ser una festa de barri. Fou Maria Aurèlia Capmany, llavors regidora de Cultura, que, l’any 1986, va apostar per convertir-la en la festa major d’hivern de Barcelona, tot i que fins a l’estrena de la gegantona Laia, l’any 1998, i la reinvenció de diversos elements folklòrics, la festa no va assolir el seu actual segell. Amb tot, cal reconèixer que la freqüent coincidència de les dates amb les del Carnaval n’ha perjudicat el desplegament més que no pas l’ha afavorit. Tots els actes s’estructuren al voltant del 12 de febrer. La vigília es fa la “passejada cívica” pels carrers del Raval, el Barri Gòtic i la Ribera. L’endemà, el dia de la Santa, l’alcalde estén al balcó de la Casa de la Ciutat la reproducció de l’antiga bandera de Santa Eulàlia, i a la tarda, la processó de les Laies, és a dir, de les gegantes de Barcelona. Dissabte al vespre, el correfoc, i diumenge la trobada de gegants. A més, ballades d’esbarts, actuació castellera, jocs, contes i tota mena de propostes culturals i festives. Cada any, s’instal·la als baixos de l’ajuntament una exposició de bestiari festiu, cada any una figura diferent: bous, mulasses, víbries, dracs… En el marc de les festes de Santa Eulàlia, l’ajuntament atorga els premis Ciutat de Barcelona.

La misteriosa llum de Manresa

Les Festes de la Llum són un dels esdeveniments més rellevants de Manresa. La celebració rememora un miracle que va salvar els manresans dels efectes devastadors de la sequera.

Segons diu la llegenda, la manca crònica d’aigua que patia la capital del Bages en l’edat mitjana malmetia els cultius, i la fam amenaçava la vida de bona part de la població. Enmig de la desesperació, uns notables manresans es van proposar de construir una sèquia que, des de Balsareny, conduís l’aigua del Llobregat a la ciutat. El rei Pere III va donar el seu permís i les obres van començar immediatament. A mesura que avançava la construcció de l’aqüeducte creixia l’esperança de tothom. Fins que, en arribar les obres a Sallent, el senyor feudal del terme, Galceran Sacosta, bisbe de Vic, va amenaçar amb l’excomunió els consellers manresans, els mestres d’obres i tota la ciutat, si continuaven.

Els treballs de la sèquia es van aturar, i les esglésies de la ciutat van romandre tancades, mentre la fam i l’angúnia creixien dia a dia. Quan l’any 1345 va morir el bisbe, els manresans van acudir al seu successor pregantli que reconsiderés la prohibició. I vet aquí que el dia escollit per a signar la concòrdia i anul·lar l’excomunió, una claror enlluernadora procedent de Montserrat il·luminà l’església del Carme, i les campanes de la ciutat es van posar a repicar totes soles. Ningú no donava crèdit als seus ulls en veure un fet tan extraordinari. Fins a tres vegades va anar i tornar la llum misteriosa de l’altar de la Trinitat a la volta de l’església. I no cal dir que, davant aquell senyal del cel, el bisbe va aixecar les sancions.

Avui, la sèquia, una obra exemplar d’enginyeria, és un símbol i un orgull de la ciutat. L’aigua arriba del Llobregat fins al parc de l’Agulla, des d’on es parteix en dos ramals fins al riu Cardener. Cada 21 de febrer, la ciutat commemora aquell fet sobrenatural. Una de les activitats que té més participants és la caminada popular anomenada Transèquia.

Els gegants i els nans, els cavallets de la Llum i les confraries dels Favets i dels Tremendos amb les seves banderes recorren en cercavila els carrers de la ciutat. I la Fira de l’Aixada transporta els visitants a la Manresa del segle XIV amb l’escenificació d’aquell transvasament decisiu per al desenvolupament econòmic de la ciutat. Durant tres dies, la ciutat, dins les muralles, es transforma en una vila medieval, amb un mercat, demostracions d’oficis antics i la presència de malabaristes, joglars, músics, endevinadors, i altres personatges d’època. S’hi escenifiquen l’entrada del rei Pere III amb el seu seguici, l’arribada del bisbe Galceran Sacosta, i les obres de construcció de la sèquia. Però el punt culminant de la representació és la recreació del Miracle de la Llum.

L’aplec de Sant Medir

L’ermita de Sant Medir, al terme de Sant Cugat del Vallès, és el centre del romiatge que les colles participants a la festa fan el dia 3 de març cap al migdia. La fotografia mostra l’aplec del 1898.

Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya

L’aplec de Sant Medir, conegut principalment per les tones i tones de caramels que es llancen al públic des de cavalls i carruatges, és una de les celebracions més arrelades de la vila de Gràcia. La celebració té com a epicentre l’ermita de Sant Medir, a Collserola, en terme de Sant Cugat del Vallès, i prové d’una curiosa barreja de llegenda religiosa i promesa domèstica. Dies abans del 3 de març, dia de Sant Medir, ja s’exhibeixen les banderes de les colles als balcons dels abanderats de l’any, i al matí la vila de Gràcia es desperta amb trons i gralles, mentre les colles preparen els cavalls, els carros i els camions per desfilar pels carrers. A mig matí passa tota la corrua per la plaça de Rius i Taulet llançant caramels a dojo. Tot seguit, una delegació de cada colla fa el romiatge a l’ermita. També s’hi adrecen caminant molts santcugatencs que aquest dia tenen festa, junt amb geganters, castellers i colles sardanistes que, un cop a l’ermita, fan les seves actuacions en honor del sant pagès. Un dels actes rituals és la col·locació de les insígnies de la festa a les banderes de les colles, testimoni de la renovació de la promesa. A migdia es fa el dinar de les colles i, cap a les vuit del vespre, es fa la popular cavalcada pel carrer Gran de Gràcia: s’hi llancen més de cent tones de caramels.

Segons la llegenda, Medir era un pagès que vivia a prop de Sant Cugat. Un dia, mentre sembrava faves al seu hort —cal dir que quan Medir sembrava faves, aquestes creixien a l’instant—, va veure passar el bisbe Sever de Barcelona fugint dels soldats romans que el perseguien. Quan els soldats van passar pel camp on Medir feinejava, li preguntaren si l’havia vist passar, i ell va limitar-se a dir-los: “Certament, ha passat mentre estava sembrant aquestes faves.” Els romans van creure que aquell pagès es burlava d’ells o que era cristià. Medir fou empresonat, martiritzat i degollat. D’aquesta contalla va sortir la dita: “Per Sant Sever, faves a fer”. Al lloc on aquells fets van succeir es dreça l’actual ermita en honor del sant.

La festa ve de la prometença que, pels voltants del 1830, va fer Josep Vidal i Granés, un forner que vivia al carrer Gran de Gràcia, greument malalt, que si es guaria aniria a donar les gràcies cada any a l’ermita del patró Sant Medir dalt de cavall. Va fer pública la seva promesa sortint al carrer tocant un timbal i repartint caramels, i aviat fou guarit. Cada any, doncs, acompanyat de familiars i veïns, anava a complir la prometença. I aviat s’hi van afegir molts altres participants, de Gràcia mateix, però també de Sarrià, Sant Gervasi i la Bordeta, que han fet del romiatge una animada tradició.

Carnestoltes o carnaval?

És el mateix dir carnaval que carnestoltes? Si ho és, els usos no coincideixen del tot. Més d’un cop s’ha dit que carnestoltes és una forma més autènticament catalana que no pas carnaval… Si no és el mateix, com s’ha fet el pas de carnestoltes a carnaval? Segurament el primer que cal analitzar és l’etimologia d’un i altre nom. L’etimòleg Joan Coromines n’aporta unes pistes prou clares: carnaval ve de l’italià carnevale, i aquest, de l’antic carnelevare compost de carne i levare, ‘llevar, treure’, per ser el començament del dejuni de la Quaresma. Es documenta en català des del segle XIX. Mentre que carnestoltes és un compost de carnes tollitas, ‘carns llevades’, una expressió antiga que significava “el darrer dia que es podia menjar carn abans de la Quaresma”, o bé “els tres dies abans del dimecres de Cendra, en què comença la Quaresma”. Dos termes semblants pel que fa a significació, tot i que aquest darrer és sovint el nom habitual del carnaval als Països Catalans.

Coromines n’addueix exemples de textos llatins medievals des dels anys 1060, 1071, 1145, etc., i del 1166. Aquest mot va ser utilitzat en la frase “fer carnestoltes” indicant “abstenir-se de carn”, fins al punt que es parlava de “carnestoltes de quaresma” i “carnestoltes de l’advent”. També s’havia usat l’expressió “ser un carnestoltes”, “ser un baliga-balaga, persona ridícula”, en el sentit de “ninot de palla que durant els dies de carnaval posen penjat al balcó”. Dos noms sinònims i d’etimologia similar, doncs, però d’origen i trajectòria diferents. També J. Caro Baroja observa com el mot carnaval, posat en ús als segles XIX i XX, ha convertit l’antic carnestolendas castellà en un vocable arcaïtzant o de pagès, fins al punt que molta gent no coneix altre mot que carnaval.

Avui dia, el carnaval és sobretot una festa urbana: Venècia, Niça, Viareggio, Rio de Janeiro… de tradició renaixentista o burgesa o pròpia ja de l’actual cultura de masses. Res a veure amb el carnestoltes medieval i rural. Tanmateix, a Catalunya, si bé la festa s’anomena molt sovint carnaval, el personatge caricaturesc que l’entronitza i el presideix fins a ser jutjat i cremat s’ha continuat anomenant Carnestoltes. La vella tradició és carnestoltesca, mentre els balls de disfresses, la rua, l’espectacle, són carnavalescos. Se celebren balls de carnaval i no de carnestoltes, i s’enterra el Carnestoltes, no pas el Carnaval.

En l’actualitat el període de Carnaval va del Dijous Gras al dimecres de Cendra, i té com a punt culminant el cap de setmana anterior a l’entrada de la Quaresma. Antigament, el plat fort de la celebració, el constituïen el diumenge, dilluns i dimarts –anomenats tradicionalment els “tres dies”– tot i que en algunes poblacions la gresca es perllongava al dimecres de Cendra i entrada la Quaresma. Com que s’ha celebrat durant molts segles, aquesta festa ha evolucionat amb la incorporació o desaparició d’activitats i canvis significatius en el model de celebració i segons els canvis i transformacions socials. A grans trets, es podrien establir diferències entre un carnaval rural, propi d’una societat preindustrial, i un carnaval urbà, resultat del procés d’industrialització del segle XIX, que, si bé neix a les ciutats, s’acaba estenent a la ruralia. En tot cas, es tracta de dos models interpretatius que no es presenten enlloc en estat pur. Ans al contrari, en molts carnavals del present perviuen trets d’ambdós tipus de festa.

Entre els elements més propis dels carnestoltes tradicionals que encara es mantenen en alguns dels carnavals actuals, es troben personatges, ninots o mamarratxos que agafen un determinat protagonisme, les cançons i els balls de gresca, les farses, la gormanderia, les màscares i les disfresses.

Personatges carnestoltescos

Festes de Sant Sebastià, a Moià, durant una actuació del Pollo, un dels personatges festius més emblemàtics i més antics, com també de més anomenada al Moianès i al Principat en general.

Col·lecció particular

Sovint són successors dels antics reis de burla, de la fava, dels innocents, i dels reis de pastors, encarnacions locals del carnestoltes omnipresent. Joan Amades n’apunta un bon nombre, la majoria ja desapareguts: en Joan del Riu en terres rosselloneses, la Madama al Conflent, el Gregori a Banys d’Arles, en Pere Garra a Prats de Molló, el Barbacàs a la Vall d’Aran, el Peirot al Pallars, el Vidalot a la Cerdanya i també a Vilanova, el Banyut a la Plana de Vic, el Diablot i l’Esparriot al Vallès, el Moixó Foguer a Begues i també el Gambairot a Sant Pol de Mar, el Pollo a Moià…

En general, el Carnestoltes, encarnat per un actor de farsa, era substituït en el moment de l’ajusticiament per un ninot de palla o de draps, una mena d’espantall, que, després de penjat o mantejat, solia acabar cremat. J. Caro Baroja apunta que ja en les festes Compitalia romanes –celebrades sobretot a pagès, de mitjan desembre al començament de gener– els esclaus jugaven a penjar uns ninots vestits de vermell que anomenaven pilae, d’on va derivar el nom castellà pelele. En certs pobles de muntanya els penjaven dels portals de les cases o els enfilaven al capdamunt dels pals dels pallers; en altres pobles, aquesta mena de titelles, anomenats “cornelis” –com els embotits de Sallent, o el Tarlà de Girona–, presidien les enramades de primavera penjats per les aixelles en una corda estesa de banda a banda de carrer, o pengim-penjam dalt d’una canya, als quals, finalment, calaven foc, com en el joc del “Tio fresco”, anomenat també “Patllari pica foc”. A aquesta mena de ninots esperpèntics feia al·lusió Salvador Espriu en un poema recordant Valle-Inclán, que acaba així:

“[…] La lluna, la gran pruna,
es va endolar,
mentre reien carotes
de carnaval.

Tots penjàvem d’una canya
aquest trist ninot, Espanya.”

Cançons i balls de gresca

Moltes de les cançons de gresca dels antics carnestoltes han derivat estranyament a cançons infantils. Com la del Jan petit quan balla, que J. Amades descriu així:

“Quan es ballava per les Carnestoltes, el ballaire del mig cada vegada anomenava un òrgan, es treia una peça de roba i els companys l’havien d’imitar. El ball durava fins que restaven sense un fil de roba. Aleshores repetien la cantarella fins que el cor els deia prou, saltant a desdir de manera poc polida i decent. Hom donava interpretació especial a la paraula dit que repeteix tantes vegades la recobla.”

Semblant a aquesta cançó, hi havia el “ball del bon vi”, en què la lletra diu que pel bon vi algú s’ha venut el barret, la faixa, les calces, etc. En restar nus, desballen la cançó anomenant les peces de roba i posant-se-les en sentit invers:

“Si hi ha ganes de gresquejar, ningú no es posa cap peça de roba seva. Procuren agafar les que més malament els han d’escaure, i així resten com disfressats.”

Entre les cançons de caire picant hi havia La Bolangera i La bella Miralda, ballada per una noia sola a la plaça o a la taverna, anomenant i mostrant, una per una, les parts del cos:

“La bella Miralda
s’escalda, s’escalda.
S’escalda dels peus,
dels peus i les vores,
les vores dels peus, dels peus…”

O bé la del Peu polidó de la Margarideta.

[…] peu polidó,
cama llargueta,
genoll bufó,
cuixa blanqueta…

I de balls, el de la Solipanta al Pallars, el de la Candela, el dels Cornuts… D’altres han estat incorporats al repertori dels esbarts dansaires, com La farandola de les valls d’Andorra, La cascavellada del Vallespir, La disfressada de Corbera de Llobregat, L’espolsada del Vallès i la Costa de Llevant, i els balls de gitanes del Vallès, i del Penedès i el Camp de Tarragona. I sobretot les danses de Vilanova, que es ballaven coincidint amb la mort del Carnestoltes, amb una lletra estremidora:

“Ai, ninetes, ai!
Quina pena sent el meu cor
ja que en sóc mort!”

Les farses

Entre les farses de Carnaval, destaca la mort i l’enterrament del Carnestoltes, realitzat amb un gran devessall de planys i plors, com en aquesta fotografia que mostra un dels actes fets a Rialb de Noguera cap a mitjan s. XX.

CPCPTC/Arxiu del Patrimoni Etnològic de Catalunya/Fons Joan Amades i Gelats

Les farses, paròdies i mascarades han estat, per Carnestoltes, uns dels mitjans més provocadors i subversius de l’ordre social. Sàtires d’allò més sagrat, escarnis com les “misses del burro”, sainets de casaments burlescos, com el de l’Espingari, el de la Mallerenga i el Pinsà a la Conca de Tremp, el de Don Gato a la Terra Alta. Les processons burlesques d’enterrament, amb els planys de les ploraneres, els cants de les absoltes i el “predicot” corresponent tenen la versió culminant en el de Carnestoltes, però n’hi ha d’altres, com el del cargol, de la puça, del gat, o processó de les rates, del qual hi ha una seqüència en una mènsula del claustre romànic de la catedral de Tarragona. I finalment l’enterrament de la sardina, d’origen madrileny, amb pendons i estendards de la Cofradía de la Sardina, pintat ja per Francisco Goya i descrit amb tot detall per Mesonero Romanos a Escenas matritenses. A Catalunya s’introduí a mitjan segle XIX i, pel fet que se celebrava ja dins el primer dia de Quaresma, prenia connotacions d’escarni anticlerical. Curiosament, durant el franquisme, fou l’única cerimònia carnestoltesca tolerada llevat del juicio bufo dins els límits de la facultat de Dret, i de les disfresses infantils. Encara caldria afegir-hi la “processó de la bona mort”, ja al segle XIX, que escarnia els dejunis i abstinències quaresmals i la tristor obligada de dimecres de Cendra: hi anaven esquelets amb estendards mortuoris i plats de cendra, cloent les efímeres alegries de Carnaval.

Tots aquests enterraments extravagants deriven del patró comú de les antigues farses medievals que enfrontaven en una lluita a mort Carnaval i Quaresma, com el Fabliau de la Bataille de Karesme et de Charnage que popularitzà a la Castella del segle XIV Juan Ruiz, Arcipreste de Hita, amb el nom de Batalla de Don Carnal y Doña Quaresma, i que van il·lustrar Hieronymus Bosch en la seva Al·legoria dels plaers –el Carnestoltes hi és present cavalcant un bocoi–, i també Pieter Bruegel el Vell en Combat entre el Carnaval i la Quaresma (1559).

A la batalla a què la Quaresma desafia l’alferes Don Carnal, aquest respon organitzant les tropes; pernils, botifarres, cansalades i formatges armats amb calderes, greixoneres i paelles, alhora que els animals de bosc li reten homenatge i “el vi era l’agutzil de tots”. Però les tropes quaresmals, formades per peixos i marisc, troben Don Carnal embriac i esbalaït i l’ataquen amb hortalisses i verdures a manera de projectils. Don Carnal acaba pres i dut a la justícia, condemnat a morir per les seves culpes.

La gormanderia

No és difícil d’endevinar que les batalles de tomàquets, hortalisses i taronges deriven d’aquella antiga farsa. I fins les de caramels. Com també els àpats comunitaris, bulls, escudelles i brous grassos, sopes dels pobres, cassoles de ranxo i altres fartaneres, que s’acostumaven a fer el dimarts de Carnaval, just abans del triomf de la Quaresma. Carnaval comença amb Dijous Gras, amb les truites de botifarra d’ou, llardons i tota mena de greixums. Ja vindrà el temps de dejunis i abstinències, el magre que imposa la Quaresma.

Carnestoltes és també temps d’àpats comunitaris, entre els quals arrossades, escudelles ben espesses i ranxos de tota mena, com el que ja fa molts anys es fa a Ponts, un dels més coneguts.

CPCPTC/Arxiu del Patrimoni Etnològic de Catalunya/Fons Joan Amades i Gelats

Entre els ranxos més coneguts hi ha el de Ponts o el de Vidreres, entre les escudelles, les de Castellterçol, de Sant Feliu de Codines i de Granera, i la de recapta o dels pobres, d’Arenys de Mar. A Tarragona celebren la diada del xarró o farró, un tipus especial d’escudella espessa amb fideus que s’elabora amb ossos salats de porc, mongetes tendres, patates, fesols, faves i cols. Les arrossades també formen part de la gastronomia de Carnestoltes: entre les més populars hi ha la de Bagà, la d’Albons i la de Sant Fruitós de Bages. I encara s’hi han d’afegir les xatonades, arreu del Penedès. Altres àpats importants són la sopa de Verges, la festa de la Xuia a Agullana, amb tires de cansalada cuita, la de les torrades al Pla del Penedès, amb arengades cuites amb oli i sal, i la de la Caldera a Montmaneu, que consta ja al segle XIV.

També s’escauria d’incloure-hi la festa de la truita en suc, tot i que és de tradició recent –del 1981– i se celebra el segon diumenge de març, arran de la Quaresma. És un plat característic del Priorat i del Baix Camp. Aquesta celebració comença la vigília a la nit amb un ball i l’endemà una xaranga desperta la vila. Però el moment més esperat és el dinar, que té la truita en suc com a protagonista. En realitat és una festa gastronòmica contrapuntada amb estones de ball. No deixa de ser curiós que aquest plat fos tradicionalment un menjar típic de Quaresma, una feliç substitució de la carn durant l’obligat dejuni.

Màscares i disfresses

Les màscares i les disfresses ofereixen una manera única d’expressar i viure per dins el capgirament carnavalesc. Transvestir-se per transformar-se, per perdre’s a través de l’equívoc, de l’ambigüitat, de l’alteritat. Una oportunitat per a l’inconscient individual de fondre’s activament en la col·lectivitat. I també un escut de salvaguarda de la pròpia intimitat, un rostre davant el rostre, un antifaç davant la faç.

Una imatge que, tant com amaga o traeix, expressa i investeix. Tothom tria la pròpia màscara, la seva via d’evasió o de retrobament íntim, la metamorfosi que desitja o necessita. Tot i que les disfresses, les carotes i les cares emblanquinades o “emmascarades” de sutge ja formaven part dels antics carnestoltes, han esdevingut l’aspecte distintiu dels carnavals d’avui. Màscares sofisticades, preciosistes, ventalls provocatius, estilismes refinats, i d’altra banda mascarots caricaturescos, xavacans, llibertins, estrafent els poders fàctics.

Les rues

A Barcelona, la rua existeix des del començament del segle XVIII. De fet, al Dietari del Consell barceloní, s’hi fa constar que l’any 1702 el rei Felip V, en companyia de la seva esposa la reina Maria Lluïsa de Savoia, s’hi passejà amb carrossa.

Aureli Capmany n’indica l’evolució: els darrers anys del segle XIX la Rambla resultà curta i es féu arribar al passeig de Gràcia, i hi va ser traspassada entrat ja el segle XX. Aquelles rues, originàriament passejades informals de la gent emmascarada les estones que no hi havia saraus ni ballarugues, van anar convertint-se en un animat espectacle de disfresses, comparses i carrosses, amb batalles de paperets i serpentines, derivació de les antigues “taronjades” i de projectils d’ous amb farina o guix en pols, mentre el jovent organitzava “assaltos” o visites d’imprevist a les festes de domicilis particulars.

Cal dir que les situacions que travessava el país afectaven molt directament aquestes celebracions: si governaven conservadors o liberals, si hi havia vagues o enfrontaments socials i tensions al carrer. Tanmateix, la Dictadura de Primo de Rivera en va permetre la recuperació amb rues espectaculars, com la de l’any 1927. Però el general Franco, ja el 3 de febrer de 1937, va dictar a Burgos una ordre prohibint els carnavals. Disposicions ulteriors no van fer sinó mantenir la prohibició durant una “quaresma d’anys”. El 1976, ja mort el dictador, es va tornar a parlar del Carnaval de Barcelona, però la prohibició es mantingué. El 1977 es prohibí a darrera hora, i el 1978 es va permetre només dins el recinte de Montjuïc i sense “la Crida”, redactada per Terenci Moix. El 1980 tornà a haver-hi rua. I actualment, l’ajuntament es proposa d’organitzar a Barcelona un Carnaval a l’alçada dels de més anomenada internacional.

Carnavals rurals i carnavals urbans

El Carnestoltes és el personatge central de la festa. La presideix simbòlicament i, en nom seu, es realitzen les diverses accions que el seu regnat instaura. Així, quan a la fi és cremat, la comunitat es deslliura de les responsabilitats derivades dels seus actes.

La representació i la categoria social que s’ha atorgat a aquest personatge ha canviat amb el temps. En la major part de carnavals rurals el Carnestoltes era un ninot embotit de palla, que es passejava pels carrers dalt d’un carro, o era lligat a un pal a la plaça o al balcó de la societat organitzadora. Els carnestoltes rurals són celebracions sense programa, que tenen la plaça com a espai central i punt de trobada i els carrers que hi conflueixen. És un carnaval de màscares que pretenen ocultar la pròpia personalitat per convertir-se en personatge que realitza accions carnavalesques i que ningú no reconeix. La màscara és un mitjà, no una finalitat. Per a fer-la s’utilitzen materials obtinguts de l’entorn –pells, escorça d’arbres, manats d’herba, palla…–, objectes quotidians o de rebuig –roba vella, draps, cistells…– amb els quals es deforma el propi cos i s’oculta la identitat. La sàtira és adreçada a les persones, al seu comportament, i té en l’oralitat la forma d’expressió.

A Prades passejaven el Carnestoltes a cavall. També sortia “la comparsa del burro”, consistent en un fadrí disfressat d’ase. Però l’element més característic ha estat la “gitanada”, formada per quadrilles de joves que anaven de casa en casa amb màscares o mascarots i disfressats amb roba vella o en desús, borrasses o llençols.

A Vinyols, les disfresses es componien de parelles de fadrins disfressats de “senyor” i “senyora” amb roba manllevada, que deien sàtires molestoses. A Cambrils sortien geperuts, i a Bellmunt del Priorat i a Reus el “pampafigues”, un mascarot que portava un pal amb un fil lligat, a l’extrem del qual penjava una figa, que la canalla s’havia de menjar sense posar-hi les mans.

La transformació del carnaval que es produeix des del final del segle XVIII, sobretot a les ciutats, obeeix al pas cap a una societat industrial. Els carnavals urbans són festes més organitzades i estructurades. Els espais estan definits i anunciats. Hi ha un programa. Cada estament social hi participa al seu nivell i no sempre de la mateixa manera, la qual cosa reflecteix les divisions existents en la societat. Hi ha actuants i espectadors. El ball a la plaça és substituït per balls de saló, als cafès i a les societats, i la sàtira esdevé política. El personatge del Carnestoltes és “dignificat”: esdevé rei o emperador i s’envolta d’una cort, amb personatges afegits com la reina –a vegades interpretada per un home–, el governador, etc. També comença a ser interpretat per un actor. La màscara ja no és un mitjà sinó una finalitat. La disfressa de lluïment deixa de ser una forma d’ocultació de la personalitat i serveix per a mostrar l’estatus social –real o desitjat– de la persona. La festa és organitzada per societats culturals, recreatives o polítiques. Deixa de ser una festa d’inversió per esdevenir una festa d’imitació, en la qual les classes populars pretenen competir amb les benestants, amb el luxe aparent de les seves disfresses. Fins i tot hi ha carnavals classistes, ja que els balls divideixen la població en categories socials.

Entre els nombrosos carnavals que se celebren actualment a Catalunya destaquen els de Solsona, Reus, Vilanova i la Geltrú i Sitges. Altres, també força remarcables, són: els de la festa de la Llordera de Torà, que es va recuperar el 1990 canviant, però, la seva celebració a una setmana abans del carnaval i en el qual destaquen els gegants del Brut i la Bruta; el carnaval de Roses, que, com a mínim, data del 1780, s’ha celebrat ininterrompudament, és considerada la festa major d’hivern de Roses i acaba amb una arrossada popular el dilluns de Carnaval; el carnaval de Torelló anomenat el Carnaval de Terra Endins, amb el Pullassu, la nit de les Senyoretes i el gegant Margalef; el carnaval de Sallent, que inclou una batalla de farina (Beiembam) recuperada l’any 1984; el carnaval de Platja d’Aro és, possiblement, el més famós de la Costa Brava i que destaca per la tradicional arrossada de Dijous Gras i també la gran desfilada de carrosses i comparses el dissabte; i, finalment, el Carnaval de Tarragona, que presenta una rica seqüència ritual al voltant de la Bóta monumental que presideix la festa i en la qual destaca, també, la rua de lluïment.

El carnaval de Solsona

Com comença dient Laia Altarriba a Cada dia és festa (2002):

“Solsona, durant l’any, és capital de bisbat, al cor de la Catalunya Vella. Però quan arriba el mes de febrer tremola la cúria i l’autoritat municipal. Als garatges, als bars i als locals de les comparses es trama un atemptat a l’ordre. Amb imaginació i valentia, la meitat de la població transvesteix la ciutat gràcies al Carnaval, un dels més originals que es pot trobar al país.”

Quan, des de la prohibició franquista, durant la transició, els solsonins van decidir recuperar el Carnaval, s’adonaren que el Carnestoltes tradicional ja no els servia. L’any 1971, guiats per la premissa que es tracta d’una festa d’inversió, van decidir d’invertir la festa major, i recuperar i recrear alguns elements tradicionals dels carnestoltes rurals.

Ja el diumenge abans es fa el “ball d’assaig” en què els gegants bojos, el Xut, la Draca, el “Comte de l’Assaltu” i els nans assagen la dansa corresponent. Cal dir, de bon principi, que a Solsona les comparses tenen un paper predominant. Els seus membres porten bates d’un mateix color, i els visitants també se les compren a les botigues de la ciutat –del color que més els plau, si bé no són les de les comparses–, per poder participar-hi. Dijous Gras, al vespre, es fa la música sorda, un passacarrers en el qual els participants fan soroll amb cassoles, olles i tota mena d’estris. I a la nit, el ball mut i el sopar gras. Divendres hi ha la cursa de “boits”, artefactes amb rodes, muntats pels seus tripulants, agosarats, i llançar-se del portal del Castell fins al portal del Pont, de cap a cap de la vila vella. Després, ball de la patacada a la Plaça Major.

Un dels actes centrals i de més ressò de la festa de Carnestoltes és, a Solsona, la “penjada del ruc” al campanar de la torre de les Hores, recreació d’una contalla popular que converteix els solsonins en “mata-rucs”.

Montse Catalán

Dissabte arriba el Carnestoltes i les autoritats el van a rebre. Arribats a la Plaça Major, es fa el nomenament del mata-ruc d’honor, que fa un discurs. Seguidament es fa el que s’anomena la “bramada”, que dóna pas als ballets, que sempre acaben amb el ball de gegants. A continuació, comitiva i bestiari pugen pel carrer del Castell cap al campanar de la torre de les Hores, on té lloc la gresca més esperada d’aquest dia: la “penjada del ruc”. Representa la típica contalla atribuïda a diferents pobles tinguts com a “penja-rucs” o “penja-ases”, segons la qual, mancats d’escales per arrencar una herba que havia crescut a dalt del campanar, van decidir enlairar un ruc lligat pel coll amb una corda perquè se la mengés. Els solsonins, que són anomenats mata-rucs, recorden la “gesta” penjant un ruc de broma al campanar, que, quan hi arriba, fa un gran bram i orina sobre la multitud de badocs que, a empentes, ocupa la plaça per contemplar-ho.

El diumenge, una tronada anuncia un esmorzar de sopa escaldada, un acte propi dels antics carnestoltes rurals que els solsonins han volgut mantenir. A la sopa segueix el ball dels escaldats. Cap a migdia, la desfilada de carrosses, que arriben pel pont de Solsona, puja cap a la Plaça Major, amb les autoritats, els gegants bojos i els altres personatges. Es presenta la miss “forastera de fora” (un noi disfressat de noia) i el Carnestoltes fa el seu discurs crític i irònic. Segueixen els balls de la Draca, el Xut, els nans, el “Comte de l’Assaltu” i els gegants bojos. A la tarda, les contradanses van passant per diversos indrets de la ciutat.

El dilluns es fa el carnaval infantil, amb la participació dels gegants bojos i del bestiari de mida més reduïda.

Dimarts, cap al migdia, es reparteix coca, figues i vi blanc, i a la nit, els solsonins deixen la bata per assistir al ball disfressats.

Finalment, el dimecres al vespre, es fa la vetlla del Carnestoltes, un passacarrers i la crema del Carnestoltes, que va seguida d’un castell de foc. Tanca la festa la “baixada”, pel carrer del Castell, dels gegants i el bestiari. A les dotze de la nit, a la Plaça Major, la música s’atura: la festa s’ha acabat.

L’actuació dels gegants bojos és, segurament, l’aportació més original de Solsona al Carnaval i a les festes. La inversió de la festa establerta va començar per la construcció d’uns altres gegants que capgiressin la cerimònia i seriositat dels de Corpus i la festa major, rèplica i escarni satíric i groller dels “oficials”. Van començar amb el Gegant Boig (1978), la Geganta Boja (1979), el Mocós (1980), la Geganteta (1982) i els gegants bojos per als infants, sortits tots del taller del mestre geganter Manel Casserras. Tenen els braços articulats i les mans lliures, i van repartint mastegots a tot aquell que gosi ballar al seu costat. I és precisament en la dinàmica que proposa aquest joc on hi ha la clau de la seva popularitat. Giravolten al so del pasdoble “Bufi”, que ha esdevingut l’himne del Carnaval solsoní. Acompanyen l’arribada del Carnestoltes, l’enterrament de la sardina el dimecres de Cendra i efectuen la ballada principal la nit del dissabte, i el diumenge a migdia a la Plaça Major de Solsona.

L’èxit féu que se’n construïssin més: el Xut (1981), el Tòfol-Nano (1983), la Draca (1984), els Nans (1985), el Comte de l’Assaltu (1986), l’Olímpic (1987), la Vaqueta (1997)… Un autèntic patrimoni festiu de la ciutat. El model de gegants de mans lliures, anomenats “manotes” en altres indrets, ha estat imitat en diferents poblacions: entre els més populars hi ha les dues parelles de gegants del Carnaval de Torà, el Brut i la Bruta i el Bonic i la Bonica.

El carnaval de Reus

Les primeres notícies documentals de la celebració del Carnaval a Reus són del segle XIV. Per les crides municipals que el volien prohibir, es coneix la utilització de màscares d’inversió sexual, el 1347, cercaviles amb torxes o focs i lluites amb elements vegetals –taronges–, cap al 1370.

Una disposició del Llibre de la Cadena, que recull les ordinacions municipals, datada el 1475, prohibia ballar a les nits durant tot l’any, llevat de les noces i els tres dies de Carnaval. Els balls del període carnavalesc començaven, al segle XV, per Sant Sebastià, a la plaça del Mercadal.

L’existència de colles o grups més o menys organitzats sembla haver tingut una llarga tradició. Del final del segle XV es coneix la confraria dels Innocents i, al començament del XVI, hi havia un rei moixó, autoritat carnavalesca dels fadrins. La confraria dels fadrins fou ben activa fins al segle XVIII. També es conserva el document de constitució d’una confraria del llum d’oli, del 1652, que –en un llatí grotesc i ple de referències a persones i llocs inconeguts– parla d’una mena d’agrupació burlesca que organitzava una processó, amb un llum d’oli sota tàlem, de taverna en taverna.

Documentat des del s. XIV, el Carnaval de Reus ha anat evolucionant des dels models rurals fins als més urbans. Després de la prohibició entre els anys 1939-1977, recuperà plenament la presència al carrer.

Montse Catalán

El pas d’un carnaval de tipus rural cap a models més urbans i espectaculars comença a gestar-se ben aviat. Amb l’obertura del segon teatre de Catalunya, l’any 1761, els personatges de la comèdia de l’art i altres màscares esdevenen característics dels carnavals burgesos del XIX, coneguts de fa molt temps. Al segle XVIII cal esmentar també les danses a la plaça del Mercadal. Les actes municipals de mitjan segle esmenten l’obligació de la cobla de ministrers del municipi de tocar en diverses diades, entre les quals les de Carnaval, des del balcó de la casa de la vila. Però el Carnaval reusenc començà a transformar-se radicalment a partir del primer quart del segle XIX: s’organitzaren balls de saló i desaparegué el ball de plaça. S’incorporen elements ideològics reflex del context social del moment, i esdevé una celebració de crítica política contra la qual els governs reaccionaris actuaren repetidament, tant des de la repressió com des de la domesticació.

Després d’uns cinquanta anys fortament marcats pels enfrontaments socials, a partir del 1859 neixen els grans carnavals reusencs, basats en les desfilades d’ostentació, els actes de societat i els balls de saló. Els rics poden lluir les seves disfresses espectaculars davant dels pobres. Hi ha balls d’accés restringit a les societats, als teatres i als cafès. Tothom balla, però sense sortir del seu cercle social. Els edictes municipals imposen restriccions a la lliure circulació de mascarots, a l’exercici de la sàtira i a la crítica de caire polític: el poder afavoreix aquelles formes de diversió que no representen cap perill per a l’estabilitat de l’ordre establert.

Danses del Carnaval de Reus l’any 1908 a la plaça del Mercadal, moment de gran exhibició i lluïment de les comparses de les societats de la vila.

Carrutxa - E. Puig

A la segona meitat del segle XIX, el Dijous Gras i els successius enterraments del Carnestoltes, del seu braç, de la seva mà o del seu dit, són els actes que reuneixen els aspectes més crítics i subversius de la festa. Els mascarots continuen sortint pel Dijous Gras, i els papers satírics, els fanals amb inscripcions, el foc de carretilles i gresca són components dels enterraments. La plaça del Mercadal esdevé de nou un lloc on es ballen les danses, com un ball de saló a l’aire lliure que concentra les comparses de les societats que hi van amb vestits fets per a l’ocasió. Fins a la dècada de 1930, la ciutat celebra carnavalades i grans carnavals de caire extraordinari pel que suposen de mobilització d’entitats i organització d’actes, sobretot desfilades de lluïment i la ballada de les danses. Els últims grans carnavals foren els dels anys 1908, 1916 i 1919.

Durant el franquisme l’herència formal del carnaval –prohibit com a tal– es reparteix. D’una banda, el coso blanco de la festa major de Sant Pere recull bona part de la dinàmica de les desfilades carnavalesques anteriors: carrosses fetes per les entitats per a major lluïment, exaltació de la bellesa femenina amb elecció de reines i damisel·les, remarca de les diferències socials… De l’altra, algunes societats segueixen organitzant els seus balls privats i restringits. Això, i els balls infantils a moltes cases és el que quedà del carnaval reusenc.

El 1978 la celebració tornà al carrer, però sense voluntat de trencament, amb el beneplàcit de les últimes autoritats franquistes. Aquest retorn no fou sinó un intent d’imitar, en la seva forma, els espectaculars models històrics, tot i que en coincidir amb el despertar de les expectatives d’un naixent moviment cultural, el caire s’anà modificant. El 1979, els joves que havien participat als darrers anys de la lluita antifranquista aportaren un contingut al projecte democràtic que volia anar molt més enllà de la convocatòria d’unes eleccions. El carnaval esdevingué la caixa de ressonància de la reivindicació municipalista, de la participació ciutadana i dels canvis en el model cultural i festiu existent fins al moment.

Els carnavals, entre els anys 1979 i 1984, aportaren a la festa alguns dels fets més significatius: la “guerra de tomaques” del 1983, en què s’enfronten obertament els democràtes formals i els moviments de carrer, en pot ser exemple. Amb el referent poc precís d’antigues batalles carnavalesques, ha esdevingut un acte tan minoritari –de fet, només engresca un sector molt jove de la població– com emblemàtic.

Una altra de les aportacions del carnaval contemporani és l’Expoprofit, un mercat gastronòmic que se celebra el dilluns de Carnaval al matí a la plaça de Prim, amb una gran participació.

La festa acaba dimarts amb la crema del ninot però, des de fa anys, s’ha institucionalitzat el robatori –i la posterior crema, l’endemà– del braç del Carnestoltes, a càrrec del ball de diables. [Salvador Palomar]

El carnaval de Sitges

El Carnaval de Sitges no és aliè als orígens genèrics de la resta de carnavals del país, ni ha aconseguit, tot i la contínua evolució i canvis soferts, desempallegar-se del tot de certs trets que podrien qualificar-se propis del model rural, tot i que cal reconèixer que passa per ser el model de carnaval urbà per excel·lència.

Si bé les referències escrites més continuades no es donen, òbviament, fins a l’aparició dels primers periòdics locals, a finals del segle XIX, es troben referències més reculades, basades en la memòria oral, en llibres d’història o costums locals, com “Sitges dels nostres avis”, d’Emerencià Roig i Raventós, o com en “Costums perduts”, de Josep Soler i Cartró, que és un recull d’articles que sota aquest nom va anar publicant l’Eco de Sitges en començar el segle XX. La primera referència escrita i concreta que fins ara s’ha trobat, data de l’any 1586, en els patracols d’un procés judicial, que es va originar per uns fets ocorreguts el “vespre de Carnestoltes, …en el transcurs del ball.” Per a qui vulgui conèixer amb detall les vicissituds, fets, anècdotes i tots els ítems essencials en la seva evolució, des dels temps de l’antigor, fins les acaballes del segle XX, és indispensable llegir el llibre Cinc mirades al Carnaval de Sitges, obra de cinc autors sitgetans, Miquel Forns, Miquel Marzal, Xavier Miret, Toni Sella i Roland Sierra, editat per la Societat Recreativa El Retiro, i publicat l’any 2000.

És un carnaval de llarg recorregut, doncs, molt més que no pas d’altres, atès que els sitgetans sempre s’han entestat en no fer gaire cas de les prohibicions i anatemes oficials, i no han deixat mai de celebrar, tant com han pogut, aquesta festa. Particularment això té la seva importància en el període del 1940 (l’any 1937 el dictador Franco va decretar la prohibició i abolició del carnaval) fins els anys de la transició. Per això, en treure el cap de bell nou la democràcia, els carrers van esdevenir un nou esclat imparable de música, màscares i disfresses.

La festa de Carnestoltes, a Sitges, és viscuda amb una gran intensitat i dedicació seguint un model urbà molt definit i amb referències clarament internacionals.

Montse Catalán

Sens dubte la imatge més coneguda i reconeguda del Carnaval de Sitges és la de les seves rues, en les quals ha triomfat la disfressa de fantasia (que no només són plomes i lluentons), la riquesa dels maquillatges (que no han arraconat, però, les màscares que, en argot sitgetà, són “carutes”), i la imaginació en ornamentar les carrosses. Els prop de 3 000 comparsers ballen sense parar al so, majoritàriament, de música sud-americana (samba, merengue, salsa…). Música enregistrada, si bé cada cop més hi ha grups de música en viu a les rues, bandes, xarangues i grups de percussió o “batucades”. Les comparses s’organitzen, primordialment, a l’empara de dues entitats culturals que són “deganes” a la vila: Casino Prado Suburense i Societat Recreativa El Retiro.

Però no tot acaba, ni comença, a les rues. El cicle que va des de Dijous Gras fins Dimecres de Cendra s’inicia amb l’espectacular i teatralitzat “arribo” de Sa Majestat Carnestoltes (personatge cabdal, recuperat amb tots els seus ets i uts a principis dels anys vuitanta, del segle passat), encarnat per un vocacional actor i acompanyat de la seva cohort o comparsa, que després d’una desfilada pel centre del poble, recitarà el seu “Predicot” satíric des del balcó de la Casa Consistorial. Prèdica o sermó farcit de crítica política, retrets als poders fàctics, i “guitzes” a tothom que s’ho hagi merescut. Aquest discurs manté el seu àmbit estrictament local, si bé pot fer referència a d’altres temes o personalitats de l’actualitat nacional o internacional.

La nit del Dijous Gras se celebren, a les entitats, i també a tot restaurant i “casa de bé”, les típiques xatonades. Al Casino Prado es representa el Carrusel, espectacle de revista de gran qualitat artística, tot i ser fet per actors amateurs. Aquest espectacle es repeteix el dissabte a la nit.

El divendres és el dia que es presenta la Reina del Carnaval, personatge de recent incorporació al ritual carnavalesc sitgetà, que anirà coincidint (o no) amb Sa Majestat Carnestoltes, en les visites institucionals que durant divendres i dissabte s’aniran retent a escoles, casals de gent gran, el mercat, entitats esportives, i a tot arreu on hi hagi motiu i ganes de gresca.

El diumenge a la tarda se celebra una rua infantil (reproducció a escala menuda de les rues adultes) que constata que hi ha Carnaval per anys. A la nit, la Rua de la Disbauxa, amb una cinquantena de carrosses. Esclat de música, color i caliu, pels acollidors carrers del centre de la vila.

El dilluns s’acostuma a celebrar sopar de gala i ball amb orquestra a les entitats. I el dimarts, altre cop rua infantil a la tarda, i, a la nit, la Rua de l’Extermini. Com el seu nom indica, les comparses ballen fins a l’extermini. Un cop acabada la rua, encara, els comparsers i els qui no ho són, comparteixen ball i gresca a les entitats fins ben entrada la matinada.

Quan clareja el Dimecres de Cendra, el poble sembla desert. Establiments tancats. Carrers quasi buits. A mitja tarda, però, “sant tornem-hi!”. “Cafè, copa i puro, per un duro” (dels d’abans), a la Societat El Retiro. La capella ardent de Sa Majestat Carnestoltes que, malauradament, no ha sobreviscut a tant excés. L’Enterrament, desfilada de cos present, acompanyat d’un estol de ploraneres, que acaba a la platja, amb la lectura del Testament (darreres sàtires punyents, sobre tot allò que hagi passat durant la setmana). Cremada i castell de focs. Amb l’esclat del darrer petard, apareix el personatge de la Vella Quaresma, fent una crida al penediment i a l’abstinència. Tampoc és que li facin gaire cas, ja que tot seguit se celebren a les entitats els sopars-xatonades de comiat. I fins l’any que ve.

Tot plegat, conforma un mosaic multicolor on els trets més distintius del Carnaval mantenen la seva vigència: la sàtira, representada principalment pel Rei Carnestoltes, el seu Predicot, el seu Testament, així com pel “Ban” (espècie de decàleg o declaració programàtica del govern Carnestolenc, on s’ordenen tota mena de subversions i bestieses), que s’edita abans de la seva arribada. També es publiquen altres escrits satírics, com “La Gallofa”, facècia en forma de butlletí que edita l’Agrupació de Balls Populars. Els balls, que se celebren a les entitats, i també a l’envelat municipal. La inversió i la disbauxa, que té també la seva expressió simultània en les festes, concursos i actuacions que programen durant tota la setmana els locals d’ambient gai. Les disfresses, protagonistes de les rues. L’anonimat, representat per les “carutes” d’unes comparses, però també pels rics i virolats maquillatges d’altres, que fan prou difícil la identificació de qui els llueix. Els àpats, amb la seva màxima expressió que és el xató de Sitges. I mil i un altres detalls, de sumptuositat, arrauxament, caràcter, participació i notorietat, que fan que el Carnaval de Sitges sigui un referent singular. [Jordi Cubillos]

El carnaval de Vilanova

A Vilanova el Carnaval és la festa del calendari més participada i d’un major ressò popular. Francesc Carreras Candi en la seva Geografia de Catalunya (1908) dóna al carnaval de Vilanova rang de Festa Major. Els components generals de la festa del Carnaval o Carnestoltes d’arreu, a Vilanova adopten un trets particulars o característics, alguns dels quals amb una obstinada persistència. En primer lloc la qüestió de noms. Es fa distinció entre el nom de la festa que és Carnaval, sembla que per influència antillana (antany Vilanova se la coneixia per l’Havana Xica), i el Carnestoltes, que és el personatge mític o rei que cada any retorna per instaurar el seu efímer regnat. Cal dir que sa majestat el Carnestoltes estigué de vacances forçoses des del 1937 al 1975, fins a la seva espectacular represa durant la transició a la democràcia, en què convocava multituds enfervorides que descobrien el sentit de la festa com a orgia i transgressió d’un ordre imposat durant tants anys.

El Carnestoltes és rebut en el seu Arrivo (amb ve baixa, segurament manllevada de l’italià com altres trets del Carnaval vilanoví) que el compon una mascarada satírica que precedeix el Rei, que tradicionalment va abillat a la moda de Lluís XVI, el qual quan arriba a la plaça (antany les places eren vàries) llegeix el Sermó, que li serveix per repassar les activitats municipals, les socials i els personatges d’actualitat local. Des de molt antic, la comitiva l’encapçala una nombrosa diablada i el Drac. Actualment l’Arrivo es fa el divendres de Carnaval però al segle XIX es feia el dimecres, perquè la festa plena començava el Dijous Gras.

El Dijous Gras, a més de les menges comunes arreu, de botifarra d’ou i coques de llardons, Vilanova en té una d’obligada, la Xatonada, que és un plat d’escarola i enciam, raves i olives, amb tonyina salada, bacallà esqueixat i seitons confitats tot amanit amb la salsa de xató (possiblement de l’italià salsa d’acetto), que dóna nom al plat, feta amb nyores, ametlla, avellana, oli, all i vinagre. El segon plat el componen truites diverses (les més habituals són de botifarra, de carxofa, de mongeta, de patata, de ceba i d’espinacs) que se serveixen juntes. El postre obligat era la Glòria o pastís de merenga farcit de melindros i guarnit amb fruita confitada, especialitat que ha estat desplaçada per les merengues soltes. La Xatonada es feia a la majoria de cases en aquest dia i ara també el diumenge de Carnaval, i actualment s’ha convertit a més en una activitat social (societats recreatives, professionals o grups d’amics), i també en un reclam turístic, però fora ja del dia estrictament tradicional.

Les postres típiques han donat lloc a la merengada, nascuda casualment durant la transició, quan un pastisser va tenir la idea de posar una “glòria” gegant que tenia a l’aparador com a reclam al bell mig del carrer a l’hora de la sortida de l’escola. Alguns minyons s’hi van tirar de cap. Des de llavors moltes pastisseries s’hi han sumat i una determinada franja d’edat (infants crescuts i púbers) envaeixen els carrers llençant merenga, ous i escuma d’afaitar, els uns contra els altres, i tots contra cotxes i establiments, en una autèntica convulsió social. Malgrat els intents per encarrilar la manifestació sense gaire èxit, la festa continua, i segurament sigui l’acte més autènticament carnavalesc del programa.

L’element central del Carnaval vilanoví, ara com abans, ha estat la Comparsa. Ara es coneix com a Comparsa la manifestació més multitudinària, peculiar i espectacular de la festa, on unes cinc mil parelles, agrupades per societats i banderes, recorren els carrers de la ciutat, amb música, saltant i ballant, fent passades i ponts i llançant caramels, amb concentracions programades davant de l’ajuntament. Els homes va uniformats amb els vestits de cada societat, i també amb barretines, mentre que les dones porten un o dos clavells al cap (alguns amb els colors de la societat on van) i mantons de Manila. Més enllà del que es veu, hi ha un ritual d’aparellament: anar a buscar la comparsera a casa (antigament fins es demanava als pares), intercanvi de regals, dinar junts i assistir al Ball del Comparser o a la ballada de les Danses.

Antigament les Comparses sortien tres dies i eren més espontànies i no tan nombroses, un model que en certa manera ara es torna a configurar. També hi havia comparses d’altres menes, especialment de disfresses. Les formaven grups més o menys organitzats o naturals, i fins familiars, que feien bulla pels carrers. En les nocturnes es produïen els assaltos, que consistia en envair domicilis i societats. Per no ser reconegut en la disfressa és necessari falsificar la veu fent falset i també la manera de caminar. Va ser molt famosa la Comparsa del Vidalot, que era un senyor anomenat Vidal que aparellava màscares, de les quals solament ell en coneixia la identitat. En la mesura que va créixer la població la comparsa va perdre encant i abans de la guerra civil eren una colla de mascarots malgirbats que llançaven gra i pegaven la gent amb espolsadors i pica-matalassos.

Aquesta comparsa de disfresses es va restaurar l’any 1974 i va funcionar uns quants anys. Però, d’un temps ençà, costa de mantenir, perquè la gent va deixar de sortir a veure-la per no ser tustats. Ara es manté encara el Ball del Vidalot, que és un ball de mascarots.

Els balls de Carnaval començaven per la Immaculada i s’anomenaven reunions (primera, segona, etc.), que duraven fins que es convertien en balls de màscares o disfresses, de color, de casats, de les dues hores i d’altres. D’aquelles reunions n’ha quedat solament el Ball de Mantons, que es fa per societats el dissabte anterior al Dijous Gras.

De les ballades carnestoltesques cal esmentar les antigues Danses, constituides per diverses figures (passeig, ball pla, galop i d’altres de desaparegudes) que es ballen a trio (un home amb dues dones). Amb la irrupció dels balls de parella a mitjan segle XIX, les Danses varen recular fins a desaparèixer. Recollides per folkloristes a la dècada de 1920, varen ser restaurades en el mateix marc d’antany, la Plaça de les Cols, el 1976 amb ininterrompuda continuïtat.

El Carnaval infantil ha estat instaurat en el darrer quart del segle XX i el componen l’Arribada del Caramel, concentració de disfresses que es fa el dissabte a la tarda, i la Comparsa i Ball del Vidalet, el dilluns a la tarda. Els més menuts també s’aparellen per saltar a les Comparses de diumenge al matí.

El Carnaval acaba amb l’Enterro de la Sardina, que es fa el Dimecres de Cendra al vespre, amb la crema del ninot o restes del Carnestoltes, acte on es llegeix el seu Testament, en el qual repassa les concloses festes. [Xavier Orriols]

Del Carnaval a la Quaresma

Amb la mort i crema del ninot del Carnestoltes s’acaba el Carnaval, tot i que abans s’estilava d’allargar-lo uns dies, a Reus, mitjançant successius enterraments, i a moltes poblacions amb el ball de la pinyata, que es feia el primer diumenge de Quaresma. Tradicionalment, la Quaresma, vella i eixarreïda, succeïa al Carnaval. En el calendari litúrgic el Carnaval no ha existit mai: diumenge de Carnaval és, litúrgicament, diumenge de Quinquagèsima. Mentre que, en lloc de Dijous Gras, hi ha dimecres de Cendra. Si antigament, el cicle de Carnestoltes començava al voltant de l’hivern i apareixia barrejat amb l’advent i Nadal, a l’edat mitjana va tendir a enfrontar-se radicalment amb la Quaresma, el seu contrari.

Ja les Homilies d’Organyà, el primer text en català que es coneix, predica el deure de retornar a la pietat, a través de l’acompliment de la Quaresma: “Ara en la Senta Quaresma de Nostre Seinor nos devem tornar a Déu ab almosnes e ab vigílies e ab oracions.”

Aquesta referència amb la Quaresma, per contrast, ha definit la història i la trajectòria des dels Carnestoltes fins als Carnavals. Després de la llarga prohibició franquista, la pregunta era si el Carnaval aconseguiria reprendre, i la Quaresma continuava present en les respostes. A la pregunta “El Carnaval és mort?”, Joan Fuster feia la següent observació:

“Els carnavals actuals només són una estampa fòssil de l’antic carnaval. O una cosa molt diferent, que ni tan sols pot denominar-se carnaval, si hem de ser respectuosos amb l’herència lingüística. Un Carnaval sense la Quaresma subsegüent, és encara un Carnaval?”

És a dir que gairebé es podria afirmar que si el Carnaval no és un element integrable dins el calendari litúrgic de l’església, il·lustra contrastadament els “valors cristians” de l’abstinència, l’ascesi i la mortificació, a través de l’expressió del caos primitiu. De tal manera que es podria preguntar, també: “Què hauria estat de la Quaresma si no hagués estat pel Carnaval?”