Del joc a l’esport

Autòcton, popular o tradicional?

Si es té en compte que la realitat actual dels jocs conté l’herència rebuda del passat, i que, alhora, és el resultat de les transformacions que aquestes activitats han experimentat al llarg del temps, per a entendre les actuals formes que adopta la cultura lúdica caldrà partir de tres consideracions preliminars. La primera és que des dels orígens de l’ésser humà, tota societat ha estat generadora de diferents maneres de divertir-se, és a dir, d’un repertori molt variat de situacions lúdiques. La segona fa referència al fet que qualsevol joc acollit per un grup de persones estableix un conjunt de relacions socials i culturals que, quan és representatiu de la cultura local i perdura en el temps, es mostra farcit d’influències, intercanvis i processos que mostren una bona part de la forma de ser dels seus protagonistes. La tercera consideració vol recordar que, com que les activitats lúdiques constitueixen manifestacions de transmissió oral i gestual, de fet no hi ha constàncies documentals del moment que neixen, cosa que en dificulta el rastreig i la localització exacta.

A partir d’aquestes observacions, cal advertir la importància d’identificar les característiques precises de cada joc, com també la de fixar els processos i les condicions que els han acompanyat al llarg de la història.

Per a Pierre Parlebas, l’anàlisi d’aquestes qüestions exigeix tractar la problemàtica associada als temes de la identificació dels jocs, la seva aparició eventual, la filiació de les activitats lúdiques que donen testimoni d’una herència reconstruïda, la transmissió i difusió, i, encara, la seva evolució. El primer pas que s’ha de fer, doncs, consisteix a identificar, reconèixer i caracteritzar. I aquest objectiu no és fàcilment assolible. Un dels obstacles que es presenten és que sovint un mateix terme pot correspondre a activitats lúdiques molt diferents, i, al contrari, la mateixa activitat pot ser coneguda amb noms diversos. Sovint els jocs que apareixen en il·lustracions, en prohibicions i en comentaris d’obres literàries solen estar descrits parcialment, amb moltes imprecisions. Els 216 jocs tractats per François Rabelais, al segle XVI, en la seva obra, de gran anomenada, sobre Gargantua i Pantagruel, i els més de vuitanta que es poden veure en el quadre Els jocs dels nens, de Bruegel el Vell (1560), originen grans confusions i descripcions errònies quan es tracta d’identificar-los. Aquest mateix especialista, P. Parlebas, assenyala que és el cos de les regles el que posa en acció les regles del cos, per això cal dirigir els primers esforços a identificar amb precisió les regles i característiques del joc (és a dir, el que n’és la lògica interna) i, a continuació, estudiar-lo, interpretar-lo i posar-lo en el context corresponent amb altres dades de l’entorn cultural local (això és el que s’anomena lògica externa).

Existeix la denominació d’origen?

L’any 1807, en la seva obra Dictionnaire des jeux de l’enfance et de la jeunesse chez tous les peuples, Jean Adry afirmava que les activitats lúdiques infantils populars són les mateixes a París, Londres, Sant Petersburg, Constantinoble o Pequín, i que és gairebé impossible de concretar-ne l’origen.

Cartell de la trobada de bitlles europea, a Lesneven (Bretanya), 2001.

FALSAB

Des d’aquesta perspectiva, hi ha autors que s’han atrevit a identificar l’origen o la presència d’uns jocs determinats en cultures molt antigues, quan en realitat es podria tractar de pràctiques ben diferents. En són exemples les pistes que ens donen els estudiosos sobre l’origen o les primeres localitzacions del joc de bitlles. Les afirmacions que fan de vegades són complementàries i d’altres contradictòries; en alguns casos es tracta de comentaris prudents i en d’altres constitueixen manifestacions categòriques d’una credibilitat dubtosa. Malcom i Rogers el situen en l’antiga Polinèsia-Malàisia; R. Serra i Pagès diu que ja era practicat a Egipte l’any 3000 aC, i l’Enciclopaedia Britannica (1961) hi fa referència amb relació a unes figures trobades a la necròpoli de Nagada l’any 1895, que es remunten als voltants del 3300 aC. Altres estudiosos situen la data del seu origen, també a Egipte, al cinquè, sisè i, fins i tot, setè mil·lenni aC. I encara altres autors el situen a Grècia cap a l’any 300 aC, o bé argumenten que ja es trobava present en la cultura romana, anomenat de maneres diferents: trunculorum ludus, paxilo paxillum… Paral·lelament, altres autors defensen un origen cèltic o precèltic, i el localitzen en aquesta cultura. I encara hi ha qui assenyala una possible vinculació de les bitlles amb la cultura persa.

La denominació d’origen dels jocs alimenta l’ús d’adjectius del tipus autòcton, oriünd, folklòric i vernacle, que sovint funcionen com a sinònims, per a identificar la procedència geogràfica d’on són originaris. Entre el gran repertori d’estudiosos dedicats a aquest tema, n’hi ha que utilitzen, també, expressions com ara joc indígena, joc oriünd ètnic o esport veïnal. Atenent les consideracions que emergeixen del primer grup d’adjectius ja esmentats, només cal fer una ullada a qualsevol de les famílies de jocs coneguts en molts països –els de pilota, de bitlles, de corda o de llançament– per a adonar-se que hi ha un gran repertori d’activitats lúdiques que poden ser conegudes tant en un poblet català com en altres municipis catalans, o bé en diversos pobles d’Espanya, però també en localitzacions que formen part de la geografia europea i d’altres continents.

Un bon exemple en aquest sentit és el de la família dels jocs de la xarranca, localitzada pràcticament a tots els continents del planeta. Aquest exemple ens serveix per a confirmar les dificultats d’establir amb seguretat de quin lloc són originaris: a Catalunya es coneix, entre altres denominacions, amb els noms de xarranca, setmana, avió, monet, titllo, xancarro, palet, tella, cel… A altres llocs d’Espanya en diuen rayuela, cielo, descanso, semana, carranca, invernáculo, infernáculo; a Moldàvia i Polònia, klassiki; a Escòcia, square bed; a Alemanya, paradies hüpfen; a l’Afganistan, joz bazi; a Mèxic, tejo; al Salvador, peregrina; al Nepal, ek khute; a Moçambic, neca, i als Estats Units, potsie.

Un altre exemple el dóna el joc de dits pedra paper tisores, del qual s’arriben a fer campionats mundials. Aquests són alguns dels noms que rep: a Espanya se’n diu piedra papel tijeras; a Portugal i al Brasil, pedra papel tissoura; al Regne Unit, paper scissors stone; a Mèxic, tijeras papel piedra; als Estats Units, scissors paper stone o bé roshambo / roshambeau; a la Xina, Ching Chang Polk; a Indonèsia, Muck Chee Baa; a Corea, Ra Sham Bo, i al Japó i Hawaii, Jan Ken Po.

Al continent europeu, la connexió permanent entre diferents societats, és a dir, entre diferents cultures, ha fet que els intercanvis i les reciprocitats hagin estat una constant al llarg de la seva història, una circumstància que en aquest cas dificulta, i pràcticament impossibilita, identificar amb rigor jocs autòctons d’una geografia determinada.

Cal entendre que, des d’una visió evolucionista, les migracions permeten parlar de jocs transculturals, presents en diferents cultures, però, en realitat, això no vol dir que se’ls pugui atribuir el mateix origen ni el mateix significat simbòlic en els diversos contextos que es presenten. Activitats lúdiques similars, amb una mateixa lògica interna, poden haver sorgit en cultures diferents.

Per això, P. Parlebas assenyala que a partir de l’anàlisi de l’origen i l’evolució que s’ha seguit en aquest àmbit cal que es plantegi tres tipus de relacions: la primera, una relació de filiació, basada en un procés en què s’originen aquestes activitats segons cadenes de filiació afectades per transformacions eventuals. Aquí caldria identificar amb precisió i portar a terme un estudi històric que es basés en una gran quantitat de documents i testimonis vàlids. La segona, una relació de proximitat, que evidenciï les similituds o el distanciament entre els jocs. Aquí no caldria establir la hipòtesi de filiació; estudiant les propietats dels jocs –la lògica interna– es podria interpretar si es tracta de pràctiques molt pròximes o distants i això permetria avançar hipòtesis de parentesc i no necessàriament de filiació. I la tercera, una relació d’anterioritat, que es basi en la simple data establerta de la primera aparició reconeguda dels diversos jocs.

La dificultat rau a no confondre aquests tres tipus de relacions. És veritat que l’anterioritat i la proximitat poden suggerir la filiació, però s’ha de tenir en compte que no la fonamenten necessàriament.

El context de la cultura local

Alguns jocs tradicionals actuals, com les curses de sacs, són hereus d’un tipus de vida local, ja desaparegut en un bon nombre d’indrets. La imatge, del 1923, mostra una pagesa de Vallgorguina carregant un sac.

Fototeca.com/Consell Superior d’Investigacions Científiques

La visió contextualitzada dels jocs confirma l’estreta relació que mantenen amb l’entorn local. En l’àmbit de les activitats lúdiques hi ha pràctiques que són seguides amb vehemència per un sector de població quan aquest les trasllada a formes de relació local. Aquesta mena de pràctiques s’emmarquen en una geografia local, però també es troben sotmeses a pressions i influències de la cultura dominant o oficial. Per això és encertada la distinció que fa Octavio Paz en classificar l’art, diferenciant la cultura oficial o dominant —de gran dimensió—, de la de masses —basada en la producció i el consum estandarditzats—, i de la cultura popular, basada en relacions cara a cara, una organització pròpia però que es redefineix constantment segons interessos d’una cultura més àmplia de la qual és subalterna, en la línia del que defensen autors italians com G.C. Levi, A. Gramsci i E. de Martino. Per tant, en aquest sentit, el joc popular s’ha d’entendre com una subcultura específica, que sorgeix en el marc d’un tipus de vida local i que és percebuda pels seus protagonistes com una cultura pròpia que els identifica.

Des d’aquesta òptica, les activitats lúdiques que s’emmarquen en qualsevol celebració festiva, com ara les curses de cavalls per Sant Antoni a Ascó, les curses a peu a Prat de Comte, la festa dels Raiers a la Pobla de Segur, el joc de bitlles, birles o quilles a diferents indrets de Catalunya, la competició en el joc de xapes del Soleràs, el joc de lluita maonès –només practicat a Maó–, les curses de pontones, llaguts o muletes a la Ribera d’Ebre o les curses de càntirs a Cadaqués o Argentona són exemples de pràctiques de joc popular, que van i vénen, creixen i retrocedeixen, apareixen i s’amaguen segons la relació i els intercanvis d’influències que estableixen amb la cultura dominant promoguda des dels mitjans de comunicació.

La transmissió generacional

El traspàs de coneixements, símbols, usos i costums és una de les constants de qualsevol col·lectiu de persones. Entre les diferents fórmules emprades per garantir aquest procés socialitzador, el joc ha estat un escenari privilegiat. Aprendre a jugar és aprendre a interactuar, i això comporta l’aprenentatge de relacionar-se amb els altres tot seguint els valors i les pautes socials establertes per la societat d’aquell lloc i aquell moment.

És inevitable, és clar, fer referència a l’adjectiu ‘tradicional’, molt emprat en el tema de l’activitat lúdica per autors tan rellevants com J.-J. Rousseau, E. Kant, J.W. Goethe, F. Schiller, W. Wordsworth, S.T. Coleridge, J. Pestalozzi i F. Froebel. Aquest qualificatiu és el més acceptat per la majoria dels estudiosos, sobretot en el continent europeu, on, per exemple, l’any 2001 va néixer l’Associació Europea de Jocs i Esports Tradicionals.

El llegat oral i gestual entre generacions ha estat un dels principals factors de socialització vinculat a la pràctica del joc tradicional, com el joc de xapes del Soleràs.

“Som Garrigues”

La denominació ‘joc tradicional’ pot portar a considerar dues qüestions clau: la transmissió que fa referència al traspàs de coneixements, i el temps històric que correspon al procés de transmissió generacional d’aquests coneixements lúdics. En aquest sentit, més que l’interès a establir un nombre determinat d’anys per a determinar si una activitat lúdica pot ser considerada tradicional o no, serà suficient identificar un procés de transmissió que s’hagi produït entre persones de diferents generacions. Una certa continuïtat garanteix igualment continuïtat en el procés de transmissió, i, per tant, ho fa també en el procés de relacionar-se amb els altres. Aquesta transmissió oral i gestual sovint s’ha esdevingut en dues direccions alhora: una de vertical i d’acció especialment socialitzadora entre avis, pares i néts, i una altra d’horitzontal, que afavoreix la socialització sobretot entre col·lectius de la mateixa edat i segons el gènere.

A l’exterior de les fronteres locals, al llarg de la història, el contacte entre cultures diferents ha afavorit que les activitats lúdiques es difonguessin més enllà de l’àrea geogràfica més propera. A l’adopció inicial dels jocs per imitació o per impregnació cultural al llarg de la vida quotidiana, de festes i de tota mena d’activitat de lleure, cal afegir-hi que les migracions de població comporten una importació dels costums, dels valors i també de les activitats lúdiques del país d’origen. Aquests moviments originen reconstruccions i adaptacions de jocs arribats d’altres indrets geogràfics i culturals.

Fonts d’inspiració de l’Homo ludens

Quan es vol fer qualsevol tipus d’interpretació de l’origen de les activitats lúdiques populars tradicionals cal ser prudents i tenir en compte les diferents limitacions que la condicionen, entre les quals hi ha la manca de fonts documentals objectives i la posició intel·lectual i la ideologia dels estudiosos: per exemple, els marxistes justifiquen l’origen del joc en les tasques laborals i les necessitats econòmiques, mentre que a l’altre extrem els idealistes interpreten la gènesi lúdica associada amb actes de culte. I tanmateix, no sembla que l’esport antic fos simplement cultural, ni estrictament econòmic. Per exemple, la forma esportiva actual del llançament de javelina es relaciona en l’origen amb la pràctica quotidiana de caça en resposta a la necessitat d’aconseguir menjar, mentre que el llançament de disc seria d’origen cultural, és a dir relacionat més directament amb expressions de tipus sagrat.

Altres limitacions deriven de la diversitat de tipus de pràctiques, com també de l’evolució i el nomadisme de les activitats lúdiques.

El joc exploratori com a creador de cultura

L’ésser humà expressa la seva condició d’animal racional en les primeres formes de joc amb un accent clarament exploratori, cercant mecanismes que, a més de l’entreteniment, assegurin la supervivència.

Les primeres formes de jugar sense regles, de fer accions lúdiques tan efímeres com canviants, encara no es poden considerar en l’estadi de joc entès com una situació caracteritzada per unes condicions estatutàries que tots els protagonistes han d’acceptar. No obstant això, la condició social de l’ésser humà de seguida el va portar a pactar unes primeres normes compartides i, a poc a poc, individu i societat van anar actuant plegats per cobrir de significació i simbolisme aquestes primeres formes lúdiques.

En aquest sentit, J. Ortega i Gasset, en la seva obra El origen deportivo del Estado, considera que el joc és primari i creador, és l’activitat més elevada, seriosa i important en la vida. La vida estrictament parlant és joc, ja que el treball és una simple decantació del joc esportiu.

Sobre aquestes interpretacions, sembla defensable l’argument de Jacques-Olivier Grandjouan quan afirma que culte, treball i activitat lúdica es formaren al mateix temps; per tant, com a producte social, l’activitat lúdica s’inscriu en un context més ampli que ella mateixa contribueix a definir.

La lluita per l’existència esdevé joc

La necessitat biològica d’adaptar-se a l’entorn i la lluita per la supervivència van desenvolupar en alguns animals superiors, com els primats, unes primeres conductes lúdiques d’adaptació, exploració, assaig i error. Les relacions d’adaptació que emergien de les primeres formes lúdiques segurament devien estar associades, d’una banda, a relacions tan importants com l’aprenentatge dels comportaments d’altres espècies, sovint caracteritzat per accions recreatives de persecució, caça, pesca, fugida i protecció, i, de l’altra, a l’adquisició de maneres de relacionar-se i recrear-se amb els membres de la mateixa espècie, sobretot amb l’altre gènere, per a garantir la procreació –considerant que aquí recreació també és procreació–. El domini de l’entorn natural va fer aparèixer una conducta d’exploració, la qual va gaudir d’uns límits molt amplis amb la culminació de l’agricultura, la ramaderia i la millora de la caça i la pesca, entre altres aspectes. Per tant, no és cap cosa fora de lloc pensar que aquestes conductes de reproducció, recol·lecció d’aliments, defensa i utilització d’estris podrien haver inspirat les primeres formes de joc.

Detall del mosaic romà de la vila de Bell-lloc (Girona, s. III o IV), que mostra una quàdriga durant una cursa.

Fototeca.com - Jordi Gumí

L’home, en contínua evolució, va esdevenir sedentari i va cercar nous objectius i conquestes de nous territoris. Això comportà l’aparició de diferents nivells socials, de classes ocioses i de classes esclavitzades. El tret característic de la vida de la classe dominant s’associava al fet d’estar ostensiblement alliberada de qualsevol tasca útil. No treballar era sinònim convencional de riquesa, de bona posició social, la qual conduïa a una insistència més vigorosa en el lleure. El terme oci significava passar l’estona sense fer res que fos productiu, tant des de la consideració de la indignitat del treball productiu, com per a demostrar una capacitat pecuniària que permetia una vida justament d’ociositat. És en aquest sentit que T. Veblen, a The Theory of the Leisure Class (1899), afirma que “[…] les classes ocioses són les que es dediquen en les seves ocupacions al govern, la guerra, els esports i les pràctiques devotes”.

L’ésser humà anava millorant progressivament en l’organització grupal i en la regulació de l’entorn, fins al naixement de la primera agricultura i ramaderia (7000 – 5000 aC). La conquesta de l’agricultura al·luvial i sedentària va comportar la creació de les primeres ciutats i el sorgiment del despotisme hidràulic en les civilitzacions egípcia, mesopotàmica, hindú i xinesa. L’ociositat –a través de les pràctiques lúdiques– es va relacionar directament amb l’agricultura, la ramaderia i la caça, i també amb les relacions socials.

L’evolució històrica va originar altres canvis; a mesura que l’home esdevingué sedentari, l’activitat bèl·lica i la conquesta de territoris i de patrimonis culturals adquirien cada vegada més importància. Els jocs de lluita proliferaren com a entrenament per a la guerra –una ocupació habitual en aquells temps–, fins que esdevingueren molt útils en l’educació militar i aviat foren fàcilment imitats pels infants.

Les activitats quotidianes, la religió i l’experiència lúdica formaven una unitat molt coherent, la qual cosa fa difícil que es puguin entendre de manera aïllada. Tir de fona, raiers, gossos d’atura, curses de càntirs, transport de sacs d’avellanes, tallades de troncs… són exemples que s’inspiren clarament en l’activitat productiva d’àmbit local.

La dimensió màgica i religiosa

Els primers impulsos que es concretaren en situacions lúdiques espontànies de l’animal i l’home arcaic a poc a poc van anar incorporant més i més símbols, metàfores i significats. L’univers codificat i ple de signes apareixia ritualitzat i animat en forma de joc, la qual cosa suposa un punt d’inflexió excepcional respecte de l’herència filogenètica –és a dir en el procés de diferenciació i de relacions evolutives–, força menys limitada que en altres espècies animals. La necessitat d’assegurar la supervivència i la tranquil·litat de poder explicar totes les pors i els dubtes van fer que en la vida de l’home prehistòric unes determinades pràctiques assolissin dimensió màgica o sagrada. La idea d’atzar, de contingència, la presència dels fats i la força del destí eren qüestions que inquietaven i pertorbaven els nostres avantpassats i dominaven els esdeveniments: els naixements, les malalties, la vida, la mort, la caça, la pesca, la collita… i, per tant, també les activitats lúdiques.

Es pot interpretar que aquestes formes lúdiques dels nostres avantpassats servien per a expressar diverses peticions magicoreligioses, com ara assegurar una bona caça, demanant que hi hagués moltes peces; que, si n’hi havia, les trobés el caçador; que, si les trobava, funcionessin correctament els estris i les tècniques emprades –la trampa, el dard…–, i que el caçador adquirís energies màgiques per poder caçar força i bé. També servien per a allunyar els mals esperits, provocar pluges i tenir bon temps per a garantir la fertilitat dels camps i l’obtenció d’unes collites bones i abundants. També servia per a invocar la fertilitat en la família, –la qual cosa s’expressa, per exemple, en els jocs nupcials a l’Europa Occidental de solters contra casats… I també servien per a mantenir vius els records de preceptes sagrats, honorar els déus, rememorar les victòries i altres esdeveniments significatius, com ara la mort dels caps de la comunitat i dels familiars, mitjançant ofrenes.

Aquestes peticions magicoreligioses es podien reforçar per mitjà de diferents representacions lúdiques: en les pintures rupestres, en els jocs dansats, en els que imiten la presència de les forces naturals o sobrenaturals, en les festivitats, acompanyades sovint d’elements propis de les activitats lúdiques; en les pràctiques endevinatòries amb ossets, daus, dòminos i baldufes. Antigament, les caselles del joc de la xarranca, presents en les lloses de les catedrals, simbolitzaven l’itinerari seguit per l’ànima per a arribar al cel. Julio Caro Baroja resumeix aquesta proposta interpretativa de molts jocs tradicionals afirmant que “molts ritus i creences han subsistit fins als nostres dies: a la fi, uns s’han convertit en símbols, d’altres han estat reduïts a jocs”.

Entre la integració i la subversió

El joc és, per als infants, una porta al món exterior, i la diversió, un tret intrínsec a la natura essencial del joc.

Fototeca.com/Corel

El joc és rialla, plaer, diversió, subversió. Així ho expressa Umberto Eco al seu llibre El nom de la rosa: “Però… Què té d’alarmant, la rialla? La rialla mata la por i sense por no hi pot haver fe. Perquè sense por del diable ja no hi ha necessitat de Déu.” Transgredir allò que s’ha reglamentat, allò que s’ha establert en qualitat d’habitual, tradicional i moral forma part de l’esperit del jugador. Però el joc també és consens, cohesió i integració de valors. Són les dues cares ambivalents del fet de jugar. Ningú com J. Huizinga no va entendre ni va exposar la bellesa associada al concepte de joc: jugar és jugar amb la bellesa.

D’altra banda, el joc és un espai de possibilitats, com afirma el filòsof C. Muñoz en l’article “Juegos virtuales. Identidad y subversión”, del qual són també en bona part les consideracions que segueixen: es juga per veure com podria ser, es juga per preparar-se per si fos, es juga per entendre el que seria, es juga per sentir-nos d’una altra manera, per sentir-los d’una altra manera, es juga, en fi, per recórrer els camins que no es recorren. Aquesta dimensió modal del joc pertany també al món del somieg, de l’art i la literatura, del viatge, i del Carnestoltes.

Jugar és simular. Però l’interessant del joc no és la possibilitat d’elevar-lo a producte estructurat i reglat, d’invertir la virtualitat que conté per a actualitzar-lo; l’interessant del joc és jugar. És significatiu que no sigui el mateix el joc que jugarhi; però aquesta diferència també es troba entre el que és la vida i el que és viure-la. Jugar és explotar la virtualitat que conté qualsevol acte de simulació i de representació, i, en aquest sentit, el que és virtual ja no és tant el que té de potencialitat, sinó el que no és real. És a dir, que, com en el somni, no és “real”, que es pot oblidar amb facilitat, que no deixa empremta, que no té conseqüències; però, malgrat això, les contempla.

G. Debord és un dels fundadors de la Internacional Situacionista, moviment transnacional de caràcter cultural i polític que es desenvolupà entre els anys 1957 i 1972, i que tingué una destacada influència en els esdeveniments del maig del 68 francès. El seu punt de partida és la idea de l’art com a activitat col·lectiva directament lligada a la transformació de la societat. Els situacionistes van difondre juntament amb la noció de joc –procedent potser de la idea de J. Huizinga de l’home com a homo ludens, i de la despesa o potlatch– una idea de revolució que havia de passar i redundar fonamentalment en la vida quotidiana. O, dit d’una altra manera, que l’alliberament havia d’incloure també el lleure. Així ho expressa Constant Nieuwenhuys, igualment des del situacionisme: “L’alliberament del potencial lúdic de l’home es relaciona directament amb el seu alliberament en tant que ésser social”, i ho rebla tot afirmant que “un cop acomplertes les funcions, aleshores comença el joc”.

El vessant urbanístic d’aquest moviment recollia també aquesta renovació i reclamava ciutats com a escenaris principals per a gestar i desenvolupar una vida alliberada que propiciessin aquesta revolució quotidiana. El presituacionista Gilles Ivain, pseudònim d’Ivan Chtcheglov, en el Formulari per a un nou urbanisme (1953), indicava que “la necessitat absoluta de creació ha anat sempre estretament lligada amb la necessitat de jugar amb l’arquitectura, amb el temps i amb l’espai”.

L’actuació encaminada a canviar el món, objectiu fonamental del moviment situacionista, parteix de la idea de construir situacions. La situació és una suma de possibilitats. Propiciar el que és possible, construir ambients momentanis de la vida que ofereixin una qualitat passional superior. Efectivament, el punt de mira transformador està posat en les emocions i les passions de la gent. La situació és feta per a ser viscuda pels qui la propicien. La distinció entre actors i públic es trenca per unificar-la en una altra de nova. En el joc, la divisió entre públic i actors tendeix a desaparèixer, els escenaris es traslladen als espais quotidians, precisament amb una clara intenció de provocar situacions, de produir sentiments inexistents fins aquell instant. Així ho expressa G. Debord: “La nostra acció sobre el comportament pot ser definida succintament per la invenció de jocs d’una essència nova. L’objectiu ha de ser l’ampliació de la part no mediocre de la vida, de disminuir, mentre sigui possible, els moments nuls.”

El joc és present com a component ideològic i representant d’aquesta reflexió que exigeix revisar noves possibilitats, al mateix temps que es desenvolupen i es difonen. Trencar la uniformitat exigeix reivindicar el joc, la virtualitat, tractar amb alternatives. Jugar és elegir alguna de les alternatives que tota convenció conté.

Cal recordar els jocs furtius de la infància: afollar nius, trencar fanals, robar fruita, tocar els timbres de les portes i sortir corrent, i l’especial de metges i malalts com a ritu d’iniciació sexual. Quin plaer, transgredir!

Segons l’opinió de J.M. Pérez en el seu treball del 1999, Inversión y subversión. El Carnaval como ejercicio de la soberanía popular, la festa és un temps de joc, amb unes regles molt diferents de les que marca el joc social quotidià. Com en el joc, se suprimeixen les normes que regeixen el social per a instaurar-ne d’altres de molt diferents. Com en el joc, es comparteix el sentit alegre de l’acció. I, com en el joc, es viu la paradoxal determinació rigorosa de l’autèntica llibertat saturnal de fer el que a un li vingui de gust. La festivitat elimina la diferència entre el subjecte i l’objecte en la mateixa mesura que ho fa el joc; en realitat, estar de festa no és el mateix que jugar?

En el joc festiu hi ha implícita una concepció del món que esborra d’un cop de ploma l’alienació que suposa la separació del subjecte del seu objecte i estableix noves relacions humanes, experimentades concretament mitjançant el contacte viu, material i sensible.

L’ideal utòpic s’aproxima a la realitat en la visió carnavalesca. En l’excel·lència de la festa, el Carnestoltes, el rebaixament i la degradació són metàfores de la subversió (subvertere, ‘fer una volta, capgirar’). El llenguatge carnavalesc estava molt relacionat amb el naixement i les necessitats naturals.

Des d’aquesta visió, M. Bajtin, en el seu llibre La cultura popular en l’edat mitjana i en el Renaixement (1987), adverteix que rebaixar consisteix a aproximar a la terra, a entrar en comunió amb la terra concebuda com un principi d’absorció i al mateix temps de naixement: en degradar, s’amortalla i se sembra alhora, es mata i es dóna a llum quelcom superior. Degradar significa entrar en comunió amb la vida de la part inferior del cos, el ventre, i els òrgans genitals, i, en conseqüència, també amb actes com el coit, l’embaràs, donar a llum, l’absorció d’aliments i la satisfacció de les necessitats naturals.

Però, potser, la metàfora més poderosa del Carnestoltes és la de la inversió, la del món al revés. La representació invertida de la realitat es troba present en bona part de la tradició popular, en la qual el poderós, l’amo, el malvat solen ocupar molt sovint una posició contrària a la que ostenten en el món ordinari. El món invertit neix de l’efervescència social i tumultuosa de la festa. En el Carnestoltes aquest nou ordre posat de cap per avall procedeix del desordre, que al principi sempre és kaos, el punt de partida de tots els mons possibles i imaginaris. El temps carnavalesc es viu llavors com a apropiació col·lectiva de l’ordre social, que és conjurat mitjançant el desordre i el joc. És aquesta permutació de l’ordre la que mai ha tolerat el poder legítim; per això sempre ha intentat posar límit al desbordament social i a la revolta simbòlica del Carnestoltes.

L’espai urbà es va constituir originàriament com a escenari privilegiat de l’intercanvi de persones, missatges i mercaderies. Els bulliciosos i populars centres urbans van ser sotmesos gradualment a l’ordre burgès. Les elits dominants de les ciutats es van apoderar dels espais públics i van desplaçar les classes populars cap als suburbis. El nou espai temps es va consolidar arraconant la cultura popular als intersticis definits per la força de la llei i l’ordre establert. Fins al segle XVI, el Carnestoltes formava part de la vida urbana, la plaça pública era el centre vital de les expressions populars. Però des de llavors el poder va començar a ocupar-se també dels espais festius.

La tradició mediterrània occidental ha estat, en aquest sentit, objecte de repressió enverinada. L’Església i el poder civil es van ocupar amb especial fruïció que la festa popular transcorregués dins l’ordre més ortodox. A més de les festes de Carnestoltes, els rituals taurins, associats a cultes pagans des de molt antic, han estat un blanc constant de decrets oficials de prohibició. La política repressiva s’ha basat en una ideologia ‘civilitzadora’, segons la qual els hàbits populars, les estructures de la personalitat i el comportament social han de ser polits mitjançant el control, la coacció i la censura. El llenguatge carnavalesc va deixar de ser practicat perquè els sectors burgesos cultes el consideraven groller i de mal gust, propi de nivells més baixos de civilització.

L’argentí P. Alabarces, en l’article “Desborde, exceso y ausencia: los estudios sobre deporte en la comunicación, la antropología y la sociología latinoamericanas” (1999), diu que l’esport pot ser entès, en la seva multidimensionalitat, com un dels escenaris privilegiats per a sotjar les representacions que una societat fa d’ella per a ella mateixa; per a interpretar el complex cúmul de negociacions d’estatus i jerarquies que fan, d’aquest univers, un espectacle; per a comprendre les raons que atorguen força simbòlica al seu repertori identificatori; per a cercar les formes en què aquest mateix escenari permet no solament la posada en escena del que s’és, sinó també la simulació del que es vol ser i fer. Però també remeten necessàriament a la posada en escena del cos, com a significant i com a lloc conflictiu en la disputa cultural entre sabers.

Des d’aquesta lògica, cal tenir en compte l’opinió de P. Bourdieu, que, en el seu treball de l’any 1988, Programme pour une sociologie du sport, llegeix, en el privilegi de les activitats corporals de les classes populars una relació instrumental amb el cos que porta a preferir els esports d’enfrontament corporal, sumat al culte per la virilitat, l’exhibició de la resistència a la fatiga i el dolor, la solidaritat i la festa de la pràctica esportiva col·lectiva. I aquesta suma d’elements sol ser objecte, per part de les classes dominants, d’una inversió ètica i estètica: només serveixen per a això. El reconeixement es transforma en distinció negativa: afirmar el lloc del que és corporal per a les classes populars sol implicar, des de la perspectiva lletrada, la reserva dels sabers intel·lectuals a aquells que són capacitats per a administrarlos.

L’esport és també joc. O va ser joc, o originàriament va ser joc. I, ara, ja no ho és? El que es pretén és incloure la reflexió sobre la dimensió lúdica de la cultura. Igualment rica és la relació entre el que és lúdic i la creativitat: el joc, lloc indispensable de la cultura, espai transicional (en termes de D.W. Winnicott en el seu llibre Playing and Reality) entre el jo i el no-jo, entre l’individu i la realitat que només en pretén, d’ell, la subjecció a normes i institucions reglades, apareix com la geografia en què la creativitat exercita la fantasia, la transgressió, la solidaritat, els valors que el temps de la història i la mercaderia sembla haver suprimit.

J. Duvignaud, en el seu llibre Le jeu du jeu, contempla l’ambivalència lúdica, és a dir, el joc és alhora integrador i subversiu en funció del context en què aquest es produeix. Per a alguns, el joc ha de tendir a l’ordenació, deixant el mínim espai possible a la seva faceta subversiva; això és possible a partir de la cultura com a factor d’integració social. Actualment s’orienta a la completa reglamentació i va perdent el caràcter espontani i individualista que tenia en l’origen.

El joc desborda l’ésser humà, el magnifica i l’enfonsa, però el joc és, forma part de la natura humana i és impossible civilitzar-lo. Caldria poder aprendre jugant. Pel que fa al concepte d’interculturalitat, l’opinió de V. Martínez en l’article “Culturas y paces: educar para la interculturalidad” (2000) sobre el fet que ningú té més dret que un altre a estar en un determinat lloc de la Terra, perquè els éssers humans en comparteixen la possessió.

En definitiva, l’educació per a la interculturalitat és una educació per a una ciutadania sense fronteres, arrelada a la pròpia comunitat, al propi lloc, com una manera d’exercir la sobirania global, de comerciar amb el sentit d’intercanvi de llengües, cultures, costums i creences. La qüestió que s’imposa és si el joc, en ser jugat, facilitarà l’educació intercultural i admetrà la tolerància com a principi essencial del fet de viure.

Cartell de la campanya de l’educació per mitjà de l’esport, duta a terme per la Generalitat de Catalunya el 2004.

Generalitat de Catalunya. Consell Català de l’Esport

Socialment, sembla que la faceta més essencial del joc és el seu caràcter integrador. L’esport és, sens dubte, un dels fenòmens rellevants que, amb un llenguatge que tothom entén, pot comunicar valors molt profunds. Pot ser un vehicle d’ideals humans i espirituals elevats quan es practica en el respecte de les regles; però pot també perdre el seu autèntic objectiu quan deixa espai a altres interessos que ignoren el caràcter central de la persona. De fet, es pot considerar que l’esport no solament posa de manifest les possibilitats físiques de l’home, sinó també les capacitats intel·lectuals i espirituals que li corresponen. No és simple potència física i eficiència muscular, sinó també una ànima, i ha de mostrar el seu rostre integral. Per aquest motiu, l’autèntic atleta no s’ha de deixar arrossegar per l’obsessió de la perfecció física, ni s’ha de deixar subjugar per les estrictes lleis de la producció i del consum, o per consideracions purament utilitàries i hedonistes. El caràcter integrador de l’esport i de les funcions socials que realitza és definit per la Unió Europea en l’aplicació de les polítiques comunes dels països comunitaris.

El Consell Europeu desitja, en particular, preservar la cohesió i els nexes de solidaritat que uneixen entre si tots els nivells de la pràctica esportiva, l’equitat de les competicions, els interessos morals i materials i la integritat física dels esportistes, i especialment dels joves esportistes menors d’edat.

Transformacions dels jocs populars tradicionals

És incontestable el gran atractiu de què actualment gaudeix l’esport tant per a joves com per a adults, d’aquí la projecció econòmica i social que presenta. Però el triomf de l’esport no és degut al fet que pugui oferir una gran riquesa educativa o una complexitat superior, com sovint es pretén, sinó a una lògica interna en què les modalitats esportives s’adapten perfectament a les exigències mediàtiques de la nostra època.

Els jocs olímpics actuals són el resultat de l’adaptació d’antics jocs als canvis socials i culturals soferts al llarg del temps. A la fotografia, interior de la Galeria Olímpica a Barcelona.

Montse Catalán

Per entendre millor el pas realitzat des de les primeres formes jugades, espontànies i momentànies, fins als esports olímpics actuals, es mostren algunes de les principals transformacions que el joc ha experimentat, ja que, atesa la condició social que els correspon, es troba associat a un sistema obert, permeable a les influències, als intercanvis i a les adaptacions successives a les circumstàncies que en cada moment i en cada lloc les acompanyen. Una de les teories més difoses és la que afirma que els jocs, en la seva condició de manifestació social i cultural, es transmeten, es transformen i es renoven. Segons la teoria de Charles Darwin, les espècies animals que més bé s’han adaptat als canvis i a la relació amb el context han estat les que han aconseguit sobreviure; en el domini de les pràctiques lúdiques ha succeït quelcom semblant, ja que, com a sistemes socials oberts, han hagut d’ajustar regles i funcions a les circumstàncies que els han acompanyat en cada moment històric, de manera que només han arribat a l’actualitat els que han sabut adaptar-se en més bones condicions.

Dessacralització

Una de les explicacions més compartides i justificades envers l’evolució del joc se centra en la pèrdua de la significació divina, màgica i religiosa que tenia en èpoques ancestrals.

Les primeres creences en déus o forces sobrenaturals anaren adquirint connotacions diferents en cada indret cultural. Les noves religions i els nous costums que en deriven anaren acomodant les pràctiques lúdiques a la idiosincràsia que els era pròpia. Quan es considerava que les manifestacions del ‘jugar’ distorsionaven els valors establerts per les cultures superiors –és a dir les no populars–, alguns dels jocs que antigament eren valorats positivament esdevenien subversius, i sovint eren perseguits o prohibits, o bé s’intentava canviar-ne el significat amb la incorporació d’elements compatibles amb els costums i les maneres de ser del moment.

De fet, és el que corrobora Julio Caro Baroja, a El Carnaval: análisis histórico-cultural (1965), quan afirma que molts dels antics ritus i creences han subsistit fins als nostres dies reduïts a pràctiques lúdiques, en deixar d’oferir interès i significació al sector social que els havia celebrat i mantingut. Així, doncs, quan el mite perd el valor de significació, de creença o d’efectivitat, el ritu sagrat que l’expressava passa a convertir-se en joc, i solen ser els infants els qui, tot imitant els grans, el mantenen i l’adapten al seu univers.

Aquest seria el cas de la cerimònia de fer cagar el tió la Nit de Nadal, un ritu ancestral del foc nou que se celebrava amb motiu del solstici d’hivern, i que, alhora, tenia un sentit de ritu de fecunditat. Frederic Mistral, a Mireia (1859), el descriu en vers:

“—Oh foc, foc sagrat!
Fes que tinguem bon temps,
i que ma ovella bé anyelli,
i que ma truja bé porcelli,
i que ma vaca bé vedelli
i que mes filles i nores pareixin totes bé!
Tronc beneït, treu foc!” Tot d’una,
prenen el tronc d’escorça bruna
el tiren a la llar, l’hi tiren tot sencer.

D’aquesta fórmula, segons R. Violant i Simorra a El llibre de Nadal, se n’han trobat versions semblants del final del segle XVI. Quan el sentit del ritu es perd, la cerimònia del tió s’infantilitza fins a derivar en el joc de fer cagar el tió, amb fórmules allunyades del sentit sagrat originari, i fins i tot amb un tió d’expressió completament banalitzada que no acaba al foc de la llar, en l’actualitat gairebé sempre inexistent.

D’una manera semblant, els antics jocs de pilota, les xarranques i els flendis, o fendis, els de llançament d’ossets i de baldufes deixen de tenir caràcter diví i d’ofrena religiosa o màgica ancestral, i es mantenen com a pràctiques associades a una mena de litúrgia profana, ja sigui en l’àmbit col·lectiu o en el familiar, en què els símbols i el significat que presenten són molt diferents, o passen a enriquir el món lúdic. En aquest mateix sentit, Xavier Fàbregas, a El fons ritual de la vida quotidiana (1987), assenyala: “D’aquesta manera el que era sagrat comença a esdevenir un joc, i és com un joc que perdura.”

Infantilització i canvis de classes socials

A partir del s. XVII, i especialment des del s. XIX, els infants quedaren com a únics dipositaris d’alguns jocs tradicionals, com aquest de bales.

Fototeca.com

Els canvis en els valors i símbols de les activitats es constaten en la substitució dels vells protagonistes adults per jugadors infantils. El britànic E.B. Tylor denomina survival o ‘pervivència’ aquelles pràctiques o objectes que antigament eren d’ús seriós per als adults i que amb el pas del temps han passat a ser patrimoni dels nens. Aquest traspàs o transformació s’esdevé amb força a partir de la glorificació del treball en el segle XIX, a conseqüència de la qual el joc és considerat una mena de subproducte, fins i tot és menyspreat. Una frase, encara usada actualment en forma despectiva, ho expressa prou clarament: “Aquí no hem vingut a jugar!”P. Lequeux mostra aquestes modificacions a través de la transformació d’una pràctica encara ben popular: “[…] la xarranca, ja coneguda al segle XII a Europa, era antigament un entreteniment més propi dels adults que dels nens. Amb el temps, es convertí en una activitat de nenes…, igual que les bales quedaren reservades als nens.”

Aquest mateix autor observa que, des del segle XI, a part dels jocs cavallerescos, els jocs –inclosos els de diners– foren practicats també per tots els membres de la societat, sense distinció d’edat ni de classe social. Es jugava en espais oberts, en els quals podia coincidir tota mena de gent. L’època medieval es caracteritzà per la presència de pràctiques polivalents, entre les quals els jocs populars tradicionals eren compartits per generacions i nivells socials plurals. Ramon Muntaner, en la seva Crònica (capítol 23), descriu aquest context en aquests termes, amb motiu de la visita d’Alfons X de Castella a València, acollit per Jaume I d’Aragó:

I així que entraren a la terra del senyor rei d’Aragó, aquest els sortí a rebre amb gran alegria i esbargiment, i amb grans processons i jocs. I quan foren a la ciutat de València ningú no seria capaç de descriure els jocs, les alegries, els combats de cavallers que accepten batre’s a la sort que es presenti, les baralles amb barres de ferro, les de cavallers salvatges, les dels barons amb armes, els torneigs, les galeres armades que els homes de mar feien anar amb carretes per la rambla, les batalles de taronges… I tants foren els jocs, que ja era ben fosc quan van entrar al reial on el senyor rei va manar que s’allotgessin el rei i la reina de Castella. Què us diré? Quinze dies sencers van durar les festes a València.

Fins al segle XVII, el nen, des de l’edat de quatre anys, no es diferenciava de l’adult ni en el treball, ni en les festes i les distraccions –ja fos com a testimoni o com a participant–, ni en les tavernes i cases de joc, ni en la manera de vestir. Actualment, sorprèn pensar que els nens es podien lliurar a activitats lúdiques que es consideren pròpies d’adults, com també el fet d’imaginar els homes practicant-ne algunes de les que ara corresponen tan sols als nens. Al mateix temps, un sector social minoritari i rigorós, especialment després del concili de Trento, condemnava les activitats lúdiques i en promovia la repressió i el control. Igualment, P. Lequeux concreta les circumstàncies que es van donar en l’evolució dels jocs: l’alta societat en confisca uns de determinats i els fa exclusius del seu patrimoni; els que són abandonats per les classes socials superiors segueixen essent populars entre els adults i, alhora, són pràctiques infantils de totes les classes socials; els adults es reserven una certa mena de distraccions que difereixen segons el nivell social, i els infants queden com a únics dipositaris de la major part dels jocs antics.

Durant el segle XVI, l’increment de centres educatius en règim d’internat segrega els infants –sobretot els nens, més que les nenes– i els separa segons categories socials –és a dir, en rics i pobres–. Es produeix una especialització dels seus jocs i de les joguines que durant el segle XVII arribà a la resta de nens més grans.

Des del segle XVIII, l’educació estava en mans de religiosos i pedagogs; sovint, moltes pràctiques lúdiques considerades poc morals a causa dels aldarulls que originaven per les pèrdues de diners en ser pràctiques d’apostes foren prohibides, com les bitlles, les botxes, el frontó i el billar. Per a Ph. Ariès, a L’enfant et la vie familiale sous l’Ancien Régime (1973), des de la fi de l’edat mitjana fins al segle XVIII tingué lloc la transició del joc seriós al joc frívol, banal, reprimit i prohibit. La noblesa i la burgesia n’abandonaren alguns de practicats fins aquell moment per totes les classes socials; aquests jocs rebutjats són heretats per la població més desafavorida. La noblesa trasllada els seus a espais oberts, com ara places i també recintes tancats o cases privades. En canvi, la resta de classes els situen en zones molt freqüentades, com ara a prop de les tavernes, on es jugava a bitlles.

Al segle XIX, la Revolució Industrial, la urbanització i l’èxode rural van originar la ruptura definitiva de la cultura popular rural. Una part dels jocs tradicionals anaren a parar als infants, però de seguida es trobaren amenaçats per l’emergent societat del consum i l’arribada de les joguines industrialitzades, emprades en espais familiars tancats.

Pèrdua dels components agressius

La conversió dels jocs en esport ha suposat la domesticació de la violència corporal. En el rugbi, esport de contacte, les regles sancionen les accions que comportin perill de la integritat física dels jugadors. A la fotografia, una jugada de la Unió Esportiva Santboiana.

Fototeca.com/Unió Esportiva Santboiana - R. Lluís i Ferràndiz

La presència del màxim esforç físic, la virilitat, la força bruta unida a l’agressivitat, a poc a poc, han anat deixant pas a jocs i pràctiques físiques més suaus, estilitzades i sotmeses al control i a la domesticació. Antigament la lluita i l’agressivitat eren constants de la vida diària. En l’edat mitjana hi havia un gran nombre de jocs que es derivaven del treball diari, incloent la guerra, professió per excel·lència de la noblesa medieval. Aquestes pràctiques s’assemblaven a la guerra i la guerra s’assemblava a aquestes pràctiques. Però a partir del segle XIV els torneigs van començar a evolucionar cap a formes menys sanguinàries; a la llarga, els combats amb arc i ballesta van cedir el lloc que ocupaven al frontó, el bàdminton i el tennis.

Posteriorment, el corrent moralitzador impulsat per la burgesia va refinar els jocs, de manera que al final del segle XVII se’n van prohibir alguns de col·lectius per l’agressivitat que presentaven. Un exemple és la soule –una mena de rugbi–, practicada per camperols, en què sovint s’originaven melés que deixaven els jugadors amb greus traumatismes i fins i tot amb cranis enfonsats. Els combats perillosos van baixar de to amb la substitució de l’adversari per un animal o bé canviant l’oponent per un blanc material –per exemple una anella en el joc de les cintes amb llança–. O bé simulant els duels en forma d’espectacle, dramatitzant els torneigs. O bé també adoptant regles que limitaven la violència de l’enfrontament, controlant l’espai, la durada, els aparells, els equipaments, la distància i el tipus de contacte –per exemple, l’esgrima esdevingué inofensiva.

L’antiga lluita física se substitueix per la lluita simbòlica moderna, evidenciada pels videojocs, els d’ordinador i els de taula. Segons J.M. Cagigal, l’homo faber dóna pas al que es podria anomenar irònicament ‘homo automaticus’, emulador de la màquina estereotipada i deshumanitzada, i això arriba també a les pràctiques lúdiques a què es dedica; menys violentes en la realitat però igualment violentes en l’imaginari.

En aquest context, l’esport apareix com una representació simbòlica de confrontacions en què les regles han anat excloent fins on ha estat possible les accions violentes que puguin perjudicar la integritat dels jugadors. La violència física és reemplaçada a poc a poc per la violència simbòlica.

L’esportivització

La conversió d’antics jocs tradicionals en esports esdevé una de les transformacions contemporànies més representatives. No obstant això, per entendre aquest procés cal aclarir dos aspectes: el significat de la paraula esport i el caràcter ideològic del terme.

El caràcter lingüístic i etimològic marca diferències entre les veus ‘deport’ i ‘esport’. La paraula deport és un dels termes catalans més antics associat al lleure i a la distracció de la bona societat; es tracta d’una paraula ja emprada per Ramon Llull referida a passar l’estona dignament, amb elegància, en companyia d’altra gent sense que calgui competir. El terme deport apareix sovint, també, en el Llibre dels fets o crònica de Jaume I: “I Nós estàvem en nostre regne en Aragó jugant i deportant; i érem a Alcanís, i amb Nós el Mestre de l’Hospital i don Blasco d’Alagó, i eren davant Nós en un terrat. I Nós estant així deportant i parlant, començà sa paraula el Mestre de l’Hospital i digué […]” O bé: “[…] i quan fou passada l’hora de vespres, anàrem-nos a deportar fora el campament […].”

El Diccionari de la llengua catalana (1995), de l’Institut d’Estudis Catalans, inclou encara els dos termes de ‘deport’ i ‘esport’: ‘deport’, entès com a ‘recreació, esbarjo, comunament a l’aire lliure’, i ‘esport’, com a ‘exercici corporal d’agilitat, destresa o força, que es practica individualment o en grup, amb intencionalitat lúdica o competitiva seguint unes regles’. És veritat que la distinció entre ‘deport’ i ‘esport’, ‘deportar-se’ i ‘fer esport’, continua essent útil, tot i que moltes llengües llatines l’han perduda. Malgrat que l’ús de ‘deport’ és confús amb relació a ‘esport’, el català ha mantingut ambdues formes.

A la França del segle XIII, desport significava ‘diversió popular, alegria i esbarjo’, com el diporto italià i el deporte castellà. A partir del 1440, es va començar a emprar a Anglaterra la forma ‘sport’ –manllevada del francès ‘desport’– significació de ‘passatemps agradable, entreteniment, recreació, diversió’. Aquest terme s’ha fet servir des del segle XVI, i en un primer moment feia referència a l’esport feudal —equitació, caça— enfront dels passatemps populars —joc, dansa, acrobàcia—, denominats recreacions rurals comunes, common rural recreations, o jocs, games. El terme esport va adoptant un aspecte més competitiu –més a prop del game, ‘combat’, que del play, ‘entreteniment’, en què les pràctiques estan codificades per a establir les condicions del desafiament i establir la manera de guanyar.

El terme sport representà l’impuls del moviment esportiu anglès del segle XIX que portaren a terme els alumnes dels col·legis anglesos amb l’organització de pràctiques esportives i lúdiques dominades per la competició, la iniciativa i les normes ètiques de comportament cavalleresc. Per això aquesta veu s’associa a les distraccions competitives, on apareix l’obligatorietat de guanyar o perdre.

Al costat dels esports, caracteritzats per moltes regles i pel seu control institucional, hi ha altres pràctiques, com el jòguing, que es consideren “gairebé un joc”, sense regles ni competició.

Montse Catalán

Al final del segle XIX, la paraula deporte s’estableix en el territori espanyol com un terme equivalent a l’anglès sport i adquireix una dimensió doble: d’una banda és un cultisme, la mateixa forma que l’emprada als segles XV i XVI, i conceptualment esdevé un estrangerisme, ja que alguns diccionaris –com el Diccionario de la lengua española– li concedeixen la significació semàntica de l’anglès sport, de ‘recreació, passatemps, plaer, diversió o exercici físic’. Paral·lelament, la revisió de diversos corrents ideològics mostra diferents maneres d’entendre l’esport, entre les quals cal esmentar les visions fenomenològiques, que pretenen explicar l’esport mitjançant la descripció dels trets més significatius del fenomen; les teleològiques, que busquen explicar les finalitats de l’esport; les marxistes, que veuen l’esport com a producte de la Revolució Industrial i del nou ordre social establert per la burgesia; les definicions heurístiques, que estableixen lligams entre l’anomenat esport clàssic o antic i l’esport contemporani, i, finalment, la concepció de l’esport com a sistema. I per entendre aquesta concepció cal determinar el context en què apareix. L’esport neix a l’Anglaterra del segle XVIII, com a fet històric i procés de civilització humana, amb una clara afinitat entre l’aparició del règim parlamentari i la de l’esport. L’esportivització dels jocs tradicionals i la parlamentarització de les lluites entre partits es poden presentar com les dues cares d’un mateix fenomen sociopolític.

Etiqueta de l’empresa tèxtil catalana PA, de Barcelona, del final del s. XIX i l’inici del s. XX. La paraula anglesa sport era entesa com a plaer, diversió o exercici físic.

Fototeca.com - Rambol

Seguint F. Lagardera, l’esport és un fenomen sociocultural sorgit al final del segle XVIII, desenvolupat durant el XIX i amb dimensió mundial en el decurs del XX i del XXI. A poc a poc aquest model anglosaxó, expressió d’una cultura dominant, es va anar imposant per aculturació a tot el món, amb la transformació de les regles obertes, canviants i locals cap a un sistema de competició en què la unificació i la simetria de les condicions de joc i la jerarquia dels resultats donen pas a l’organització de campionats locals, comarcals, autonòmics, estatals, continentals i mundials. Així, jocs de caràcter local acaben assolint un reconeixement mundial. Aquest procés expansiu, cal associar-lo a un procés selectiu que afecta només un subconjunt de jocs de l’univers de pràctiques lúdiques; un espectacle de masses; grans instal·lacions arquitectòniques, que originen un espai estereotipat, estable, absent d’imprevistos; l’estandardització dels materials i accessoris; el control de la durada de les proves i els partits; l’organització de calendaris de competicions, i una forma d’interacció en què predominen els duels d’individus o d’equips en condicions simètriques —les més representatives es localitzen en esports col·lectius, com ara el futbol o el bàsquet; tots els esports de combat, lluites, judo, totes les especialitats d’esgrima, tennis, pilota basca—. Només hi ha algunes competicions que no són duels, com les que enfronten més de dos adversaris que competeixen els uns al costat dels altres en situacions de persecució i curses, generalment a l’aire lliure.

En aquest procés d’esportivització de les primeres formes de joc fins a arribar als esports de masses cal assenyalar els estadis següents:

Gairebé un joc: pràctica lúdica, lliure, informal, sense regles ni competició. Per exemple, el ràfting, el io-io, el jòguing o gronxar-se en un parc infantil.

Joc motor espontani: el que es realitza momentàniament sense que hi hagi continuïtat en la seva pràctica, per exemple improvisar una partida de pales a la platja, o fer un joc amb els fills de tocar i parar mentre es passeja per un parc.

Joc popular tradicional: el no institucionalitzat, que pot contenir formes de jugar locals i que ha pogut perdurar en el temps, durant diferents generacions. Per exemple, la xarranca, el cavall fort, el mocador, el bèlit, saltar a corda…

Esport tradicional (o quasi esport): joc semiinstitucionalitzat; el procés de conversió en esport, en aquest cas, o bé es troba inacabat o bé presenta un radi d’acció geogràfica bastant limitat –generalment una comunitat autònoma; en són exemples les bitlles, les curses de sacs d’avellanes, els castells humans, els concursos de gossos d’atura…–, o bé la imatge que ofereix és poc atractiva per a les instàncies esportives, per exemple la petanca o pràctiques com els dards, molt apreciades en alguns països.

Esport de masses: joc motor institucionalitzat; la pràctica que se’n fa ha superat les fronteres geogràfiques autonòmiques i s’ha estès internacionalment amb les mateixes condicions, per exemple, el futbol, el bàsquet, l’handbol, l’atletisme, l’hoquei. Aquesta denominació, esport de masses, coincideix amb l’observació d’E. Frutos, a Deporte, individuo y sociedad (1975), quan afirma que “el conglomerat de gent en un partit de futbol o en un match de boxa pot estar format per gent de molt diversa condició social, però actuen com a ‘massa’, això és, com un conglomerat amorf”.

Origen de l’esport a Catalunya

L’origen de l’esport a Catalunya va estar íntimament vinculat al complex procés de transformació social i econòmica que havia emprès la burgesia mercantil i industrial catalana, la classe social més dinàmica des del final del segle XVIII. L’empenta definitiva s’esdevingué –com ho assenyala A. Jutglar en la seva obra Historia crítica de la burguesía en Catalunya (1972), quan la tercera generació d’aquesta burgesia a la fi del segle XIX va aprofitar les facilitats que el decret de protecció aranzelària del 1891 va atorgar a la indústria tèxtil, i es va iniciar un període de prosperitat que consolidà el domini d’aquest grup social.

La Catalunya del final del segle XIX i el començament del XX va reunir les condicions econòmiques, socials i culturals que afavoriren un nou estil de vida. Es tractava d’una manera de viure de caràcter capitalista, modern en el sentit occidental del terme, en què es va passar d’una economia preindustrial –amb predomini d’un hàbitat camperol sobre sectors de la societat més dinàmics, els comercials– a una economia de producció, circulació i consum de béns, i alhora un procés migratori –immigració de catalans de l’interior a la costa i dels pobles a les ciutats, i població de la resta de l’estat espanyol cap al territori català– que va ser precedit d’un espectacular creixement de la població entre el 1787 i el 1860. En aquest context cal situar els canvis esdevinguts en els passatemps, que constituïen l’esport més distingit i modern de l’època.

Per als prohoms de l’esport català, en els seus orígens era força clar que la pràctica esportiva no era simplement un diletantisme pueril consistent a incorporar un costum estranger, sinó tot al contrari. Decidir-se a practicar esport, i per tant ferne possible l’organització, implicava deixar de banda tota una sèrie de valors socioculturals dominants fins a aquell moment, atès que es tractava d’un costum nou i modern, i també perquè el procés de conversió a esport que s’havia iniciat atorgava a algunes pràctiques –de llinatge ranci i noble, com ara l’esgrima, la caça i l’equitació– un nou caràcter i un nou format, ja que no es tractava del simple fet d’exhibir-se sinó de competir, segons els aires nous de civilització i de progrés que exigia l’esport.

Els camins seguits per les diverses modalitats esportives en arribar a territori català difereixen força, però tots aquests itineraris van tenir en comú el fet que simbolitzaren un triomf del progrés i la modernitat. Encara més, en molts pocs moments i circumstàncies històriques, la pràctica esportiva va representar un clar indicador de maduresa i desenvolupament social, és a dir, un signe de modernitat.

Els models importats

Esports actualment molt difosos i seguits àmpliament van ser importats a través de catalans que havien estudiat o viatjat a països estrangers –bàsicament a França, el Regne Unit o Alemanya– o per mitjà de la influència de les colònies d’estrangers provinents d’aquests països, nombroses a la fi del segle XIX, gràcies a la construcció i l’explotació dels ferrocarrils, la mineria i altres activitats industrials i comercials.

Efectivament, el ferrocarril va representar el primer signe de progrés a Catalunya. Amb aquest nou mitjà de transport l’excursionisme català va aconseguir una ràpida i forta implantació, i cal tenir en compte que aquest arrelament és l’origen dels esports de muntanya. El ferrocarril va posar en circulació la gent de l’interior de Catalunya amb relació a la seva metròpoli, i això significà per a l’esport la possibilitat real de desenvolupar el turisme, tan important entre els primers velocipedistes –és a dir els futurs ciclistes–, i la viabilitat de les primeres competicions catalanes més enllà del marc estricte de la ciutat de Barcelona.

Pel que fa a l’explotació minera, la llei de bases del 1868 va concedir les mines a perpetuïtat, tant a nacionals com a estrangers, sempre que es fes efectiu un cànon a l’estat. Hi havia també estrangers residents a Catalunya, especialment a la ciutat de Barcelona, dedicats al comerç i als serveis –agències d’assegurances, importació de béns d’equip o del negoci de la seda– que formaven agrupacions que, en alguns casos, constituïen vertaderes colònies, de les quals partiren iniciatives per a dur a terme diverses competicions esportives. Però més enllà de la creació d’algun club o la celebració dels primers esdeveniments esportius, l’impuls no va poder consolidar l’estructura que calia per a organitzar les primeres federacions esportives.

A Catalunya, la pràctica del tennis s’inicià al darrer decenni del s. XIX, gràcies a la colònia anglesa i als catalans que s’hi relacionaven. A la fotografia, la pista de l’‘Sport Carulla’ de Camprodon, al primer terç del s. XX.

Fototeca.com/Arxiu d’Imatges de l’Ajuntament de Girona

El protagonisme de les colònies estrangeres explica fets històrics, com, per exemple, la fundació del primer club de tennis espanyol, el Lawn Tennis Club Riotinto, presidit pel Sr. Mathews el 1892, o el de Huelva l’any següent per iniciativa del Sr. Crofts. Un procés que fou desencadenat per la presència d’una nodrida colònia anglesa a Huelva i Riotinto, empleats de la Río Tinto Company Limited, empresa arrendatària de l’explotació de les mines de pirita de coure. Un procés semblant va seguir la fundació el 1889 del primer club de futbol espanyol, el Huelva Recreation Club, que uns anys més tard va passar a denominar-se Club Recreativo de Huelva. Però en cap cas aquestes associacions no van implicar la consolidació d’una estructura esportiva que donés origen a la institució esportiva per excel·lència, les federacions esportives, com, en canvi, va succeir en territori català, atès que el teixit social podia permetre un procés d’una dimensió com aquesta. A semblança del que s’havia esdevingut a Huelva al començament de la dècada del 1890, la colònia anglesa de Barcelona va fundar el 1899 el Lawn Tennis Club Barcelona, anomenat popularment a la ciutat el ‘club anglès’. Tot i que poc després, i fins a l’esclat de la Guerra Civil, aquesta institució va ser freqüentada també per les famílies nobles i de l’alta burgesia de la ciutat.

Les pràctiques esportives que es van incorporar a la societat catalana seguint l’itinerari emprès per les colònies estrangeres van ser les de tennis, futbol, rugbi, handbol i voleibol, i foren justament el tennis i el futbol les que van iniciar el procés.

El futbol català té el seu club pioner a l’Empordà, on l’hivern del 1898 es va fundar el CF Palamós. Però aquest fou només un fenomen local, com el de Huelva, ja que va ser a la ciutat de Barcelona, en el context de la fastuosa Exposició Universal del 1888, quan ciutadans britànics van començar a practicar futbol en uns terrenys situats entre el carrer de Casp i el passeig de Gràcia, on el fenomen aconseguí ràpidament una dimensió social d’importància.

Un britànic resident a Barcelona, el Sr. Reewes, va aconseguir aglutinar un grup suficient de compatriotes per a formar dos bàndols, el vermell i el blau, que a partir del 1892 disputà partits de futbol als terrenys de l’hipòdrom. Més endavant, els enfrontaments es van traslladar al velòdrom de la Bonanova, espai esportiu per excel·lència a la ciutat del segle XIX. Jaume Vila, professor del gimnàs Tolosa, va ser un dels molts espectadors que van presenciar tant les carreres de velocípedes com els partits de futbol disputats per la colònia anglesa, fins al punt que algunes cròniques de l’època destaquen que se’l podia veure practicant jocs a l’aire lliure, com el futbol, amb els seus alumnes. En tot cas, quan el suís Hans Gamper va arribar a Barcelona el 1899 ja feia una dècada que el futbol era conegut i practicat a la ciutat, bàsicament per anglesos, però també per alguns ciutadans barcelonins.

Al principi del s. XX, el futbol i el tennis ajudaren a consolidar una estructura esportiva que derivà en el naixement de les federacions esportives.

Fototeca.com

La característica del fenomen català, utilitzant en aquest cas el futbol com a paradigma, és que, al marge d’anècdotes fundacionals, la societat barcelonina primer i la catalana posteriorment van acollir plenament el procés modernitzador que representà l’esport. En aquest sentit, és summament revelador constatar que tres anys després que fos fundat el FC Barcelona, al començament del 1903, ja existien a la ciutat setze clubs que participaven en una competició exemplarment organitzada, i que el 1906 es creà la Federación Catalana de Futbol com a associació de clubs catalans, ja que cada vegada eren més nombrosos els equips de fora de la ciutat de Barcelona que també desitjaven participar en les confrontacions futbolístiques; aquest va ser el cas de l’Sport Sabadell i el Gimnàstic de Tarragona. Tot i això, però, les diferències entre els poderosos clubs de la ciutat de Barcelona, especialment el Barcelona i l’Espanyol, i els de la resta de Catalunya eren tan fortes que aquests clubs necessitaven enfrontar-se a altres equips forts i potents com ells de la resta de l’estat perquè la competició tingués interès. Per això, poc més tard, concretament el 1910, aquesta primera federació catalana, al costat de madrilenys i bascos sobretot, va organitzar la Federación Española de Fútbol, i en aquest moment es van iniciar les competicions futbolístiques que han arribat fins a l’actualitat.

La difusió de l’esport en les classes populars

El Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), fundat el 1903, va contribuir a divulgar l’excursionisme i l’esport en general entre les classes populars.

Generalitat de Catalunya. Consell Català de l’Esport - Montse Catalán

El 1876 es va crear l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, la qual, després de diverses escissions, finalment es va reunificar i va fundar el Centre Excursionista de Catalunya (CEC), el qual, el 1908, set anys després de la seva creació, va organitzar la Secció d’Esports de Muntanya. El 21 de març de 1909 es va dur a terme al Matagalls, al Montseny, la primera competició de luges, un cert tipus de trineus, amb unes curses que van comptar amb jutges de sortida i d’arribada, jutges cronometradors i jutges controladors. El procés esportivitzador entrava de ple en el medi natural català. La feina del CEC no va ser en va, ja que a imatge i semblança seva, però sobretot gràcies a la maduresa de la societat catalana, es van constituir altres associacions excursionistes en moltes ciutats catalanes. Però mereix una atenció molt especial el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), organització sindical promoguda per empleats del comerç i de la indústria, els quals van crear no tan sols un centre excursionista, sinó distintes seccions esportives. Fundat al març del 1903, per l’abril ja havia creat la secció d’excursionisme i els primers dies de l’estiu la d’esports, encara que ambdues es van fusionar a partir del 1905. L’interès sociohistòric del CADCI rau en el fet que va constituir un pont a través del qual els usos i costums de la burgesia catalana van ser divulgats entre les classes populars, fonamentalment la cultura catalana, l’excursionisme i l’esport en general. Els seus afiliats, anomenats despectivament pel moviment obrer ‘saltataulells’ i ‘pixatinters’, en al·lusió a la seva dedicació laboral com a oficinistes i dependents de comerç, aspiraven algun dia a ser propietaris del seu propi negoci, la qual cosa els conferia un tret molt peculiar dins el moviment obrer. Segons l’opinió de M. Lladonosa, a Catalanisme i moviment obrer: el CADCI entre 1903 i 1923 (1988), es tractava d’obrers molt afins a la mentalitat burgesa, d’una autèntica aristocràcia sindical, d’aquí que es constituïssin com una entitat reproductora del model burgès, hegemònic en aquella època.

De fet, és versemblant pensar que en aquest tipus d’organitzacions es podria trobar una de les raons, entre d’altres, de la ràpida penetració de l’esport entre les classes populars dels nuclis urbans catalans, a diferència del que va succeir a la resta de l’estat espanyol, en què durant dècades fou una pràctica destinada a senyors. En aquest sentit, la proliferació de llicències esportives, com també l’assistència d’espectadors als diversos esdeveniments esportius, es va disparar a Catalunya amb relació a la resta de l’estat, i no va ser casualitat que el 1936 s’organitzés, encara que no es va arribar a celebrar per l’esclat de la Guerra Civil, a Barcelona, l’Olimpíada Popular, paral·lela als jocs celebrats a Berlín sota el Tercer Reich, com un signe clar d’alternativa obrera bel·ligerant amb el feixisme imperant aleshores.

Canvis de categoria i d’organització

A l’inici del s. XX, la pràctica esportiva esdevingué un nou hàbit de la burgesia catalana i s’introduí en el sistema educatiu. A la fotografia, el gimnàs de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona de Barcelona, el 1920.

Fototeca.com/Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya

Pràctiques ja existents, algunes de llarga tradició, van ser esportivitzades; és a dir, que l’emergència del fenomen esportiu de la mà de la puixant burgesia catalana va fer possible que algunes pràctiques adquirissin amb els anys un format esportiu: clubs esportius, associacions de clubs (federacions) i competicions organitzades i controlades per cada federació. Entre aquestes pràctiques ja existents, cal esmentar les d’àmbit tradicionalment aristocràtic, com és el cas de l’esgrima, el tret amb arma de foc, el tir amb arc, la caça major, l’hípica i la vela, que van anar adoptant el model esportiu en la mesura que es van incorporar al moviment olímpic. Aquest sector social va assimilar molt lentament els costums i els hàbits esportius, i ho va fer en la mesura que les pràctiques esmentades van ser esportivitzades. Quan més tard aquesta aristocràcia va optar per altres modalitats esportives, va triar les que marcaven amb claredat la seva distinció de classe.

Igualment cal esmentar les pràctiques que ja eren dutes a terme per la burgesia mitjana i urbana. En aquest àmbit, van implicar un nou signe dels temps, bàsicament un nou estil de vida, que es va fer extensiu al sistema educatiu. Aquestes iniciatives van estar molt lligades als moviments socials i culturals d’avantguarda. Un cas paradigmàtic va ser la gimnàstica; associada a l’aristocràtica oficialitat de l’exèrcit espanyol fins a mitjan segle XIX, va començar a esportivitzar-se en la mesura que anava incorporant joves burgesos que havien viatjat o estudiat a França o a Alemanya com a entusiastes practicants.

D’altra banda, cal assenyalar el paper destacat que Emili Coll i Maignam i Narcís Masferrer, entre altres pioners catalans de la gimnàstica, van tenir en la fundació de la madrilenya Sociedad Gimnástica Española el 1887, en l’Associació Gimnàstica Catalana el 1897 i en la Federación Gimnástica Española el 1898, un esforç molt revelador de la força constant que s’exercia des de Catalunya per a dotar la gimnàstica espanyola d’una estructura esportiva d’acord amb els temps moderns. El renom popular de l’anomenada gimnàstica sueca testimonia l’extensió d’aquesta pràctica esportiva.

La gimnàstica, al costat del ciclisme, a més de ser una de les primeres pràctiques esportives dutes a terme tant en territori català com a la resta d’Espanya, va suposar el camp de batalla en què la burgesia madrilenya, balbucejant quan es tractava de prendre decisions modernitzadores, i la catalana, disposada a esportivitzar tot el país, van oposar els seus interessos esportius i de classe a l’hora d’establir premisses clares per avançar en aquest procés.

A més, cal tenir en compte els esports lligats al comerç i a la indústria de l’automoció, que suposaven pràctiques associades a un nou estil de vida, amb la irrupció de la tecnologia i la velocitat. El ciclisme va ser la modalitat pionera, la que va permetre desplaçar-se veloçment gràcies a un artefacte mecànic, d’aquí que les bicicletes fossin denominades ‘velocípedes’ al llarg del segle XIX.

Amb les primeres curses automobilístiques al final del s. XIX, l’aristocràcia i l’alta burgesia s’anaren incorporant al moviment esportiu. La imatge mostra una cursa d’automòbils al circuit de Montjuïc de Barcelona, el 1930.

Fototeca.com/Institut Municipal d’Història de Barcelona

De fet, amb la bicicleta va arribar a Catalunya l’ímpetu dels nous temps. El ciclisme català va néixer lligat a la indústria mecànica i a una incipient premsa esportiva, formada pels òrgans o butlletins dels primers clubs i associacions de l’època. En aquestes gasetilles ciclistes es pot observar la clara diferenciació que hi havia llavors entre l’ambient esportiu madrileny i el català. Mentre que en els madrilenys “Velocípedo”, “Sport” o “Crònica del Sport” a penes hi havia publicitat, la premsa catalana apareixia estretament vinculada a les indústries i els comerços directament relacionats amb l’automoció. Per al “Ciclista”, “Velocipedia”, “Campeón”, “Barcelona Sport”, “Deportes” o “El Mundo Deportivo”, la publicitat no era només el principal sosteniment financer, sinó que ocupava la major part de les seves pàgines, de manera que aquestes publicacions semblaven més un fullet publicitari que un òrgan d’informació esportiu. És important ressenyar que amb la irrupció, el 1895, pels carrers de Barcelona del primer automòbil i la disputa de la primera cursa automobilística el 1899 durant les festes de la Mercè, tant l’aristocràcia com l’alta burgesia barcelonina es van anar incorporant al naixent moviment esportiu que començava ja a consolidar-se en terres catalanes.

Després d’aquest breu repàs pels inicis esportius catalans, es pot concloure que el fet que Catalunya constituís l’àrea de l’estat espanyol en què l’esport arrelà de manera definitiva no va ser un destí atzarós, tenint en compte que en aquells moments la societat catalana disposava d’una estructura social i econòmica amb una clara vocació de modernitat. Malgrat que algunes especialitats esportives es van manifestar en primera instància en diversos enclavaments geogràfics no catalans, va ser la societat catalana la que va acollir l’esport contemporani i va fer possible que comencés a desenvolupar-se. La formació de societats esportives, l’organització de competicions, l’elaboració de reglaments i estatuts diversos, però especialment la consolidació de l’estructura federativa, un tret vertebrador de l’esport contemporani, són fets clarament constatats, i per això cal considerar Catalunya el bressol de l’esport espanyol.

Al llarg del s. XX, des de Catalunya s’impulsaren moltes de les modalitats esportives que avui es practiquen a l’estat espanyol.

Fototeca.com/Generalitat de Catalunya. Biblioteca de l’Esport

Aquesta conclusió no és gens banal, atès que els fins aleshores sectors socials hegemònics de la societat espanyola, la noblesa i l’alta burgesia, van ser en primera instància del tot refractaris a la bàrbara moda que tractaven d’introduir a Espanya els estrangers i alguns lliurepensadors espanyols. No va ser fins al primer quart del segle XX, gràcies a l’automòbil, que aquest distingit i prepotent sector social es va implicar en la pràctica esportiva, mitjançant la creació d’associacions automobilístiques, de polo, nàutiques i, el que aleshores era molt distingit, el lawn-tennis. El protagonisme que necessàriament va haver d’adquirir Catalunya per a consolidar la naixent estructura esportiva no es va trobar exempt de problemes greus. Les iniciatives catalanes van ser titllades de secessionistes pels sectors d’arrel més antiga de la societat madrilenya. Així, quan es van fundar l’Associació Catalana de Gimnàstica, la Unió Velocipèdica Catalana i la Federació Catalana de Clubs de Foot-ball, les primeres federacions esportives creades a l’estat espanyol, alguns dels seus van expressar públicament que el seu objectiu prioritari consistia a treballar per constituir, com més aviat millor, les respectives federacions d’àmbit estatal, com va succeir al cap de poc temps.

La consolidació de l’esport a Catalunya es va expressar amb un complex procés social protagonitzat per la burgesia en els seus diversos tipus, atès que el signe dels temps havia situat aquest heterogeni grup social com a hegemònic a Catalunya. Amants de la feina, entusiastes del progrés tecnològic, guardians del seu capital i orgullosos de la seva ascendència, els burgesos catalans, però sobretot la tercera generació, fills i néts dels comerciants i industrials que van dur a terme l’acumulació de capital a la fi del segle XVIII, molts d’ells estudiants a l’estranger –sobretot al Regne Unit, França i Alemanya– i ja rendistes, posseïen dues condicions necessàries per a abraçar en aquell moment la pràctica esportiva: temps lliure i poder adquisitiu que els permetia sufragar les quotes d’associats, l’adquisició d’accions o el cost de les seves aventures esportives.

Imbuïts d’un intens esperit liberal, van tenir molt clar des del principi que l’única manera de consolidar l’esport consistia a atorgar-li una divulgació massiva. Malgrat que en els inicis va consistir en una pràctica minoritària i elitista, ben aviat la iniciativa privada es va encarregar de finançar i donar suport a les primeres associacions i competicions esportives, però, a més, i tenint en compte la peculiar heterogeneïtat de la burgesia catalana, la nova pràctica es va popularitzar gràcies a la implicació d’institucions públiques, com ara municipis i centres docents, i sobretot a partir d’una organització tan singular com la catalana, el CADCI, que va difondre l’esport com una manera de promoció social i cultural dels seus afiliats.

Els primers dirigents esportius catalans van assumir amb una gran clarividència que l’esport estava cridat a sintetitzar en els seus valors, les seves actituds i les seves manifestacions, els trets dels temps moderns. Des del primer moment, aquests burgesos van expressar amb rotunditat que no es tractava d’una simple moda, sinó que aquest tipus de comportament social s’havia consolidat.

Els esports avui

El sistema esportiu català va assolir el seu zenit el 1992, quan els Jocs Olímpics de Barcelona, i de tot Catalunya, van significar una clara expressió de maduresa esportiva, social i econòmica d’un país, el català, que cent anys abans havia estat el bressol de l’esport contemporani a la Península Ibèrica. Tot i això, al costat de l’esplendorós desenvolupament actual de l’esport federat català, es van produint fenòmens sociològics rellevants amb relació a la pràctica esportiva com a fet social característic d’aquest temps històric.

D’una banda, el sector més potent del sistema esportiu, el subsistema federatiu, viu una autèntica època daurada quant a rendibilitat econòmica i social. Però cal tenir en compte que la demografia negativa que els últims vint-i-cinc anys ha caracteritzat la societat catalana ha fet que la base d’aquest potentíssim subsistema hagi entrat en crisi: i això perquè la base de la piràmide de l’esport federat, que requereix una quantitat important d’esportistes entre els quals poder seleccionar els millors, ha disminuït. De totes maneres, s’ha de remarcar el paper que, els darrers cinc anys, l’espectacular increment de la immigració ha tingut per tal de recuperar aquest nombre necessari d’esportistes, tant d’una manera directa, amb la incorporació de joves esportistes, africans bàsicament, com també indirecta, d’immigrants ja integrats en la societat catalana, els fills dels quals col·laboren a restablir la base de l’esport català.

D’altra banda, l’atapeïda xarxa associativa del sistema esportiu català també es troba sotmesa a una importantíssima transformació, a causa de la progressiva professionalització dels clubs i les associacions esportives, que fins no fa gaires anys confiaven al voluntariat associatiu bona part dels serveis esportius que oferien, especialment els dedicats als infants i a l’organització de competicions.

La irrupció de les empreses esportives en la societat catalana també està modificant de manera substancial la dinàmica social d’aquestes pràctiques. Cada vegada hi ha més empreses privades que gestionen instal·lacions públiques, que organitzen esdeveniments esportius i, molt especialment, que ofereixen serveis esportius a la població.

Tot canvia a una gran velocitat, és el signe dels temps. El progrés de les telecomunicacions al començament del segle XXI converteix aquest temps històric en l’era de la informació, i l’esport, com a fet social característic de la societat catalana contemporània, no pot defugir aquesta ràpida transformació del món.

A hores d’ara, que la puixança del sistema esportiu català travessa el seu millor moment des dels orígens, és precisament quan es produeixen canvis molt rellevants en l’estructura que li és pròpia. Com més va, més importància econòmica i mediàtica té l’esport federat, però, al mateix temps, cada vegada són menys les persones que estan disposades a seguir aquesta mena de pràctica i opten per altres tipus d’exercici físic que els aporten sensacions i beneficis diferents.

Una possible explicació d’aquesta transformació rellevant del sistema esportiu català actual ens l’ofereix, d’una banda, la teoria dels processos de la civilització, enunciada per N. Elias en la seva obra emblemàtica El proceso de civilización. Investigaciones sociogenéticas y psicogenéticas (1987). Aquesta teoria determina que l’avanç progressiu de la societat contemporània condueix a una lenta però constant disminució del llindar de tolerància envers la violència. D’altra banda, cal tenir en compte la més gran consideració social i psicològica dels processos de personalització i d’individualització de les consciències, presents a tot Europa i consolidats fortament en la societat catalana.

Els partits de futbol de la selecció catalana, a la fotografia contra la selecció argentina l’any 2004, són organitzats per la Federació Catalana de Futbol i han aconseguit un gran seguiment.

Federació Catalana de Futbol

Malgrat les contradiccions aparents de les societats modernes, amb la proliferació de brots xenòfobs o de guerres cruentes, la vida social és cada vegada menys violenta, o més ben dit, el llindar de tolerància social de la violència va disminuint, per la qual cosa situacions que abans es consideraven normals, com per exemple els maltractaments en el si de la família, produeixen com més va més alarma i escàndol social i es prenen mesures per a eradicar-les. El mateix s’esdevé amb l’individualisme, ja que mai en la història els éssers humans han estat tan ben controlats socialment com en l’època actual –targeta de crèdit, d’identitat, telefònica, sanitària…–. Però com que es tracta d’un control a distància no se’n té aquesta percepció, ans, al contrari, es té la sensació que el ventall d’opcions vitals augmenta.

En la conjuntura actual es poden trobar indicis socials que assenyalen que, en l’univers de les pràctiques físiques de lleure, hi ha una tendència a formalitzar tipus d’enfrontaments que eludeixen l’estructura de duel directe: un opositor difuminat, de vegades abstracte, com el cronòmetre–, un oponent inanimat com la natura, però que promouen emocions noves i excitants com són el risc i l’aventura. Molts dels comportaments que a penes fa un segle eren considerats civilitzats avui es perceben com a violents, fins i tot degradants; aquest és el cas de la boxa, una pràctica esportiva sobre la qual s’aboquen actualment moltes crítiques per l’exacerbat grau de violència que exigeix, cas que confirma la tendència social ja esmentada.

La tendència individualitzada

Hi ha també una forta tendència cap a la individualització, un procés que ja havia estat anunciat a França tant per G. Lipovetsky a Era of Void, com per A. Touraine a Critique de la modernité; cap a la transformació de l’individu en subjecte, com a procés positiu de personalització, de superació de l’anomenat capitalisme tardà. Per a comprendre aquest fet convé tenir en compte l’evolució de la societat contemporània, la qual es dirigeix cap a un tipus d’integració supraestatal, i això fa que la pressió social exercida per l’estat modern sobre els individus sigui cada vegada menys perceptible, menys directa. L’antiga pressió social del clan i de la tribu, com a fórmula de sociabilitat que conduïa a la identificació tribal, va ser succeïda pel monopoli de l’estat modern en l’exercici de la violència i en el control social en general. Però, actualment, fent referència a Catalunya, cal tenir present que no constitueix només una part de l’estat espanyol, sinó que també es tracta d’un territori amb identitat pròpia dins la Unió Europea i aspira a graus més grans d’autogovern i singularitat com a país.

En l’escalada, com en aquesta imatge, als Ports de Beseit, la relació entre l’home i la natura, i la superació del risc comporten emocions noves i una gran satisfacció personal.

Montse Catalán

L’heterogeni univers de les pràctiques físiques en el medi natural representa una clara tendència vers el trencament de la rutina de la vida quotidiana, un desig cada vegada més fort de dur a terme exercicis que comportin emocions noves i satisfacció personal; però un cop aquestes pràctiques superen els límits de les minories i comencen a massificar-se no poden eludir, gairebé mai, la necessitat social que indueix a la comparació, a la mesura, a avaluar de manera contrastada els resultats aconseguits. Moltes d’aquestes noves activitats que havien emergit com a signe de llibertat, d’autonomia personal, com a alternativa a les institucions esportives, han estat esportivitzades o s’hi van acostant. El ciclisme de muntanya, el parapent, l’ala delta o el surf de vela són mostres empíriques d’aquest procés, la tendència del sistema esportiu català a incrementar-se més i més amb noves pràctiques i modalitats.

Un resultat de la tendència individualitzadora que s’acaba d’assenyalar, com és la percepció menys rígida que cada persona té actualment del control i de la pressió social exercida per la maquinària estatal, ha estat l’eclosió de noves modalitats dutes a terme preferentment en l’àmbit urbà i que tenen com a escenari públic els gimnasos, els carrers i els parcs: carrera a peu (jòguing), gimnàstica de manteniment, ciclisme, aeròbic, balls, danses, arts marcials i molt especialment en l’última dècada del segle XX la consolidació del fitness i la posterior aparició de les sales de wellness.

Els darrers estudis sociològics efectuats, tot i que són a nivell d’estat espanyol, com el realitzat per García Ferrando el 2001, Los españoles y el deporte: prácticas y comportamientos en la última década del siglo XX, constaten el grau de fidelitat en la pràctica sistemàtica dels esports que es realitzen almenys tres vegades per setmana, la qual cosa incideix directament en la consolidació de nous estils de vida. Aquesta freqüència en la pràctica es dóna sobretot en la gimnàstica de manteniment (amb el 92% dels practicants), el judo i les arts marcials (amb un 85%) i en l’aeròbic, la dansa i l’expressió corporal (amb un 83%). Cal assenyalar que els grups primer i tercer inclouen activitats que són dutes a terme majoritàriament per dones, mentre que les arts marcials són practicades sobretot per infants i joves.

A les darreres dècades del s. XX s’han estès un grup de pràctiques físiques que, com el tai-txi, cerquen l’equilibri i l’aprofundiment personal.

Montse Catalán

Amb relació a aquest diversificat grup de pràctiques físiques urbanes que va irrompre en les dues últimes dècades del segle XX, es poden formular algunes matisacions interessants. Cal distingir les activitats que presenten components lúdics i expressius –aeròbic o gim-jazz–, en què els practicants, dones sobretot, estan motivats, segons les investigacions realitzades, per la millora de l’aparença corporal i la necessitat de diversió; d’altres pràctiques en què, a aquest desig de millora de l’aparença corporal, es pot afegir un cert component ascètic, com és el cas de la musculació (culturisme), de la gimnàstica correctiva, i de diverses modalitats de fitness. Convé diferenciar també les activitats que, tot i que comporten un consum energètic elevat, es plantegen la recerca d’un equilibri interior o psicològic, com és el cas de la gimnàstica de manteniment o de les noves ofertes dels gimnasos de fitness, per exemple les sessions de l’anomenat mètode Pilates; i finalment cal assenyalar un altre grup que difereix ostensiblement dels altres perquè, a la satisfacció del divertiment, afegeix una convicció profunda per a dur a terme un exercici d’aprofundiment personal, com és el cas de les gimnàstiques o arts marcials de procedència oriental –ioga, tai-txi, meditació, txi-kung–, i d’altres formulacions de procedència occidental que cerquen l’equilibri del cos i la ment, com correspon a la microgimnàstica, l’eutonia o el mètode Alexander, entre d’altres.

Però si aquesta orientació ha tingut la seva incidència en la dècada dels anys noranta del segle XX, al començament del nou segle les sales de fitness s’han fet molt més complexes i diversificades i acullen també reformulacions molt comercials d’activitats que es plantegen l’objectiu prioritari de proporcionar benestar als qui les practiquen, les anomenades wellness, i que inclouen una gran diversitat d’activitats d’exercici físic com la diafroteràpia, la relaxació, el focousing, i l’streching. El més nou és la utilització d’entrenadors o preparadors personals, que no solament prescriuen l’exercici més convenient per a cada persona, sinó que es responsabilitzen del seu control i de la seva adequada realització.

El mosaic és ben dispers, però una lectura més assossegada de l’emergència i l’evolució d’aquestes noves figuracions socials mostra, almenys, dues tendències ben diferents. D’una banda, el grup de les pràctiques que tendeixen a satisfer una determinada aparença corporal i que, a més, poden ser susceptibles de ser estructurades mitjançant un cert tipus d’enfrontament, encara que aquest sigui molt sofisticat. D’altra banda, competicions d’aeròbic o els concursos de culturisme assenyalen que aquestes pràctiques es troben en camí de poder ser esportivitzades, és a dir, d’adquirir un format competitiu i constituir noves federacions esportives.

No és fruit de l’atzar que les noves pràctiques que cerquen l’equilibri interior dels practicants estiguin protagonitzades sobretot per dones. Aquest model de pràctiques d’interiorització, femení en primera instància, però que ja és considerat com a síntesi que aglutina feminitat i masculinitat, es configura com un univers en què difícilment pot tenir lloc cap mena d’enfrontament, encara que a l’Amèrica del Nord comença a adquirir un gran auge l’anomenat iogaesport, una mena de contorsionisme corporal que es troba a l’abast de molt poques persones.

En el marc de la teoria dels processos de la civilització, aquestes noves tendències són perfectament coherents. D’una banda, el sorgiment de noves figuracions que tendeixen clarament a l’esportivització, però en les quals el tipus d’organització competitiva adopta un nou format, mitjançant la disminució progressiva dels enfrontaments directes i l’aparició de nous models de competició, com és el cas dels concursos i certàmens en què les habilitats es poden mesurar o comparar sense necessitat que els oponents es puguin visualitzar…, però que no fan disminuir l’emoció per als practicants, sinó que fins i tot l’augmenten. De l’altra, un grup de pràctiques, les protagonistes de les quals són preferentment dones que renuncien estructuralment i voluntàriament a qualsevol mena d’enfrontament. Aquestes pràctiques seran difícilment esportivitzades.

No obstant això, es pot avançar que tots els indicis assenyalen, encara que avui sigui un fenomen minoritari –l’esport també ho va ser en el seu dia–, que en el si de la societat catalana d’avui va emergint un nou sistema de pràctiques físiques d’ocupació del lleure clarament diferenciat del sistema esportiu, manifestació social que se situa en clara sintonia amb un procés de la civilització que tendeix a una gamma de relacions socials cada vegada més harmòniques i tolerants, menys violentes, en què la percepció del control social resulta més tènue i es va personificant i construint el subjecte. Això mostra la instauració, lenta però constant, d’una nova sensibilitat social molt més coincident amb el que tradicionalment ha significat la sensibilitat femenina.

El sistema esportiu català, mentrestant, segueix ferm en el seu procés d’autoregulació i de transformació interna, fins al punt que es van dibuixant els perfils d’un nou i poderós subsistema, el de l’esport professional, que, d’una banda, sembla adaptar-se a les exigències d’organitzacions esportives tradicionals com el COI, però, de l’altra, sembla que s’allunya del control de les federacions, ja que la transformació dels clubs en societats anònimes i l’emergència de poderoses associacions de jugadors professionals menen al naixement de noves estructures organitzatives que gestionen de manera empresarial les grans lligues mundials.

Tot sembla indicar que el sistema esportiu català tendeix a consolidar-se en la societat com un fenomen dominant, però les estructures que en regeixen les relacions internes perden progressivament interès per a la gran majoria de practicants, mentre que augmenten les expectatives dels espectadors, tant directes com a través dels mitjans de comunicació.

El Frontó Colom de Barcelona, obert a la dècada del 1920, modernitzà les seves instal·lacions en el marc dels Jocs Olímpics del 1992, i s’adaptà a les noves exigències dels usuaris incorporant diverses pràctiques com el fitness o l’aquagym.

Eva Guillamet

En el camp de la quotidianitat, cal assenyalar que s’està produint una fractura social de dimensions espectaculars. Ara mateix, la societat considera un ingent nombre de pràctiques físiques no competitives com a pràctiques esportives, però en sentit estricte se sap que una modalitat no competitiva, encara que s’anomeni esport, no es pot considerar com a tal perquè no incorpora el que n’és el tret principal. Primer va ser l’aeròbic, amb l’espectacular irrupció de les dones en la pràctica de l’exercici físic quotidià; una mica més tard han estat els sofisticats centres de fitness, llocs per a obtenir una bona forma física, que han evolucionat fins a captar milers de practicants a tot Catalunya, especialment en les grans ciutats; ara aquests centres van evolucionant cap al wellfare o wellness, la pràctica física que condueix al benestar. Es tracta de grans complexos on es realitzen pràctiques aquàtiques relaxants i s’aprofiten els beneficis dels dolls d’aigua i dels massatges de tota mena, s’hi fan pràctiques corporals diverses, d’aeròbic i fitness de baixa intensitat, exercicis respiratoris, de flexibilitat…, com també tota una gamma ben extensa de pràctiques que tenen com a objecte aconseguir benestar, harmonia i equilibri, objectius molt diferents dels que es planteja l’esport tradicional, el fi primordial del qual ha estat i és guanyar, encara que en el procés hi hagi lloc per a la diversió.

Cos i modernitat: velles i noves tradicions

El cos és la primera referència existencial, no l’única, però sí la més consistent, la que es mostra amb més evidència, fins i tot amb cruesa i dramatisme en moltes circumstàncies, especialment quan el dolor, la malaltia o la mutilació l’afecten directament; alhora, també és ben cert que constitueix el receptacle on es couen l’amor, l’alegria, la satisfacció personal o el plaer de sentir-se viu. Com afirma Carlos Gurméndez en Sentimientos básicos de la vida humana (1994), tenir cos és el més cert i segur que acudeix a la nostra raó com a constància fefaent de la vida, però resulta tan obvi que per això mateix s’oblida en el viure de cada dia.

La realitat vital és radical i substancialment corpòria, és a dir, néixer és quelcom que es fa corpòriament, i al llarg de les primeres setmanes de vida les reaccions del nadó es troben mediatitzades per l’afany de respirar i de proveir-se alimentació. L’oxigen i els nutrients són la font energètica del cos biològic.

Però el cos s’estructura com un producte social, atès que durant l’itinerari vital de cada persona, a més d’anar modelant-se amb una determinada fisonomia corporal fruit de la càrrega genètica individual, va superposant a la simple anatomia atributs, trets, i fins i tot objectes: roba, cosmètica, pentinats, joies, tatuatges, ajustaments posturals, maneres de caminar…, que el van modelant d’acord amb els valors que sobre la corporalitat atorga la cultura, ja que aquesta constitueix el brou de què es nodreix cadascuna de les pautes de conducta de la persona.

Els cossos es veuen, es toquen i se senten, però el que flueix durant l’experiència de l’acció són emocions, sentiments i vivències que s’incorporen a l’ésser. El cos és, doncs, una transacció sociològica, un organisme viu que participa de situacions a través de les quals l’individu va humanitzant, personificant, singularitzant i consolidant una identitat personal i cultural, però, al mateix temps, constitueix una realitat perceptiva i sensitiva.

Atès aquest triple vessant cultural, natural i social del cos, no és estrany que en totes les tradicions conegudes les pràctiques corporals hagin constituït un compendi de sabers de gran prestigi; de manera que la via del coneixement pràctic ha constituït tradicionalment el camí de l’autèntica saviesa, almenys fins al segle XVII, quan va irrompre en la societat europea el domini de la raó pura de la mà del moviment il·lustrat.

La corporalitat viu atrapada en una doble dimensió: d’una banda, la inèrcia que li proporcionen la genètica i els valors associats a la cultura de procedència; de l’altra, la necessitat d’adaptar-se als nous temps, a les noves idees, i, com a conseqüència, a les noves formes, no tan sols de l’aparença corporal, sinó dels usos i els costums.

Però el cos no canvia tan ràpidament com ho fan les idees, especialment en l’actualitat, en plena societat de la informació, sinó que va decantant aquests valors en les pràctiques socials, és a dir, en les conductes i en les seves produccions, siguin aquests jocs, esports, danses o molt diverses pràctiques motrius.

La societat catalana avui es troba esportivitzada, és a dir, impregnada dels valors i les pautes de conducta esportius, però, al seu torn, viu un procés de recuperació de la identitat que li és pròpia com a grup humà cohesionat per una cultura de tradició mil·lenària, i integra aquestes dues forces en les pràctiques motrius arrelades a Catalunya des de fa segles. Aquestes pràctiques són esportivitzades, és a dir, convertides en altres modalitats esportives que s’integren en la dinàmica del sistema esportiu català. Però, de fet, també cal tenir en compte l’impuls de rescatar allò que constitueix un autèntic tresor cultural i que pot ser revitalitzat i actualitzat sense necessitat de transformar-se en un esport, una categoria que implica uniformització i estandardització.

Aquest nou impuls de protegir les antigues tradicions per reutilitzar-les i revitalitzar-les es pot aplicar actualment a la realitat social catalana. En aquest sentit, és explícit en un dels arquetips associats a la cultura esportiva vigent i fins i tot en les formes locals que aquesta adquireix, com ara és la significació atorgada al Barça com a institució esportiva catalana “més que un club”, tot un emblema contemporani de catalanitat esportiva que sembla esvair-se per poc que es constati que es tracta més d’un referent mediàtic que d’un autèntic germen de sentir català, encara que sigui el seu ambaixador més insigne en el món d’avui; en canvi, pràctiques ancorades en l’esdevenir històric de la cultura catalana, com són els concursos de castells, les sardanes, les tirades de bitlles o els romiatges tradicionals, semblaven fins fa ben poc temps uns simples referents folklòrics. Tanmateix, aquest fenomen, tot i que complex i controvertit, es troba en procés de canvi, tenint en compte les transformacions que en l’àmbit de les pràctiques motrius es van produint en la societat catalana. La novetat i la tradició, dos elements superposats i complementaris alhora: tot un repte per a la història immediata.

Fruit de la puixança que la cultura esportiva té actualment en la societat catalana, es considera de manera general que practicar esport o bé fer exercici físic suposa dur a terme una pràctica saludable. No obstant això, aquesta és una afirmació que topa directament amb la realitat social. Ni la pràctica esportiva ni qualsevol altra mena de pràctica d’exercici físic són saludables per elles mateixes, ja que el caràcter benefactor d’aquesta conducta sempre estarà en funció del tipus de pràctica que es dugui a terme i, sobretot, de la manera de dur-la a la pràctica. La consideració social que se’n fa, però, ha provocat que els models de cossos esportius hagin esdevingut icones i paradigmes sociològics.

El model de cos esportiu ha estat associat, i encara ho està, al rendiment, a l’excel·lència física. Cal un cos sense greix o amb l’estrictament necessari, musculós, àgil, i sempre disposat a atènyer la prestació desitjada. L’aparença corporal comporta un estil de caminar determinat, una manera de vestir (fer-ho esportivament, per exemple) o una determinada manera d’alimentar-se.

La decantació deformada d’aquest model actualment dominant, conseqüència directa del fet que en la societat actual la cultura esportiva és hegemònica, la constitueixen dos fenòmens: d’una banda, la vigorèxia, l’exacerbada obsessió per l’aparença d’un cos musculat, que fins i tot posa en greu perill la salut les persones que la pateixen i que pot arribar a causar-los diversos trastorns com ara dolor, inflamacions, bursitis…; de l’altra, les pulsions extremes per a mantenir un control del pes corporal sota mínims, cosa que pot conduir a l’anorèxia.

Tot i això, l’eclosió de noves activitats va produint canvis substancials en el sistema esportiu català, i aquests canvis, al seu torn, afavoreixen pràctiques i valors que poden ajudar força a recuperar i a actualitzar velles tradicions que, de fet, podrien tenir protagonisme social en el marc d’una societat menys competitiva i més cooperativa, més tolerant i generadora de benestar.

Al llarg de la història es poden recollir testimonis que mostren fins a quin punt la gestió i el domini social de la corporalitat han estat utilitzats com a conformadors d’actituds de submissió. Durant segles, la doctrina i la praxi predicades per l’Església han insistit a negar el cos i a castigar-lo, i, amb ell, el sexe, objecte de pecat, amb una ascètica de deixuplines i abstinències, des d’un maniqueisme que contraposava cos terrenal i ànima espiritual, en una versió esbiaixada de la dialèctica bíblica entre carn i esperit. Com si l’espiritualitat i la santedat haguessin de ser el resultat d’un sotmetiment del cos.

Convé considerar igualment el fet que el sorgiment de l’exercitació física sistemàtica va aparèixer amb relació als exèrcits. El lema mens sana in corpore sano va representar un canvi d’actitud des d’una societat ja laica, que va comportar l’inici d’una cultura del cos.

De totes maneres, tant en institucions pedagògiques laiques com religioses, uns determinats tipus de danses, cants, postures o exercicis han estat instrumentalitzats com a sistemes de submissió. Els poders mediàtics en les societats ja no cosmopolites, sinó telepolites emergents també són conscients d’aquest poder, aparentment benèvol i poc visible, que per a ells constitueixen les imatges esportives.

Sovint s’oblida el fet que la realitat és configurada radicalment per la corporalitat, i que en aquesta corporalitat insereix les seves condicions inviolables qualsevol mena de cultura. L’existència humana s’esdevé ontològicament del fet de ser cos, de néixer corporalment a la vida, no hi ha una assumpció vital incorpòria. Determinats tipus de postures i d’exercitacions físiques fan emergir emocions i sentiments diversos.

De la mateixa manera, la pràctica d’exercici físic també desencadena en el cos uns quants processos bioquímics i bioelèctrics que en modifiquen el to vital. Els antagonismes estimulen l’agressivitat, la tensió i el desig de superació. La por de perdre desencadena processos d’hipertensió i l’afany de vèncer també. En aquestes situacions, unes glàndules determinades segreguen substàncies opiàcies que generen plaer i addicció. Aquests processos, convenientment tractats, ajuden a créixer i a afirmar l’autonomia personal; però en molts altres casos provoquen agressivitat, inhibició o inseguretat. Cal tenir-ho en compte, perquè es poden donar de manera inconscient tot assimilant-les directament mitjançant conductes, a través de l’exercici. D’aquí la necessitat de disposar de bons pedagogs esportius, una qüestió molt més transcendent del que podria semblar a primer cop d’ull.

Hi ha també diferents tipus d’exercitacions físiques que generen plaer sense necessitat de confrontacions antagòniques. Determinats exercicis prolongats moderadament en el temps, com ara marxes, passejades…, deslliguen processos bioquímics que provoquen tendències cap a estats d’eufòria. Aquestes sensacions de benestar són molt reconfortants i ajuden a gaudir de la vida.

Altres pràctiques físiques promouen comportaments solidaris i cooperatius. Ajuden molt a sentir-se bé en un grup, a gaudir de les relacions interpersonals, a sentir-se útil, a donar sense sentir pèrdua, a rebre sense sentir-se egoista. Aquests hàbits i costums també es fixen mitjançant conductes, per mitjà d’una pràctica activa, tot i que molts d’aquests processos es produeixen també de manera inconscient. Quan un grup de persones forma un castell o balla una sardana es desencadena un procés que implica una vivència física, emocional i psicològica, però, al seu torn, aquesta activitat requereix —per a la seva constitució— l’aparició de conductes de cooperació. No es tracta només de recuperar una vella tradició expressada en una pràctica ludicomotriu concreta, sinó d’experimentar en el propi cos una vivència solidària. En aquest cas s’obtenen conseqüències sociològiques de gran rellevància, però, sembla que, lamentablement, tant les autoritats polítiques com les acadèmiques ho volen ignorar.

Els usos socials del cos no són una qüestió fútil ni una moda passatgera i intranscendent, sinó que, darrere l’aparent superficialitat d’una pràctica motriu, sigui un joc, un esport o una passejada per la muntanya, hi ha en potència tot un conjunt d’accions motrius que obliguen el practicant a dur a terme una determinada mena de conductes i no d’altres. Parlant amb precisió: d’un seguit de conductes motrius que no es produeixen atzarosament, sinó com a conseqüència d’un procés complex desencadenat per la posada en pràctica d’un determinat joc o un esport.

El fet que antigues tradicions ludicomotrius siguin esportivitzades és un signe inexorable dels temps moderns, i actualment n’hi ha indicis molt evidents a Catalunya. D’altra banda, multitud de persones –sobretot dones i gent gran– es mostren favorables a les pràctiques no competitives, en les quals ja no es busca l’oposició, directa o indirecta, individual o grupal, federada o no federada, en la realització d’exercici físic, sinó que es plantegen altres objectius, com les correccions posturals, el benestar personal o la distracció sense una gran despesa energètica, i per descomptat sense els riscos que implica la pràctica esportiva. En aquesta nova onada social, les antigues tradicions catalanes suposen un magnífic llegat que espera ser actualitzat i posat a disposició dels catalans i catalanes del segle XXI.

L’interès de la població per millorar el seu estat físic ha afavorit la difusió de noves pràctiques motrius. A la fotografia, centre de talassoteràpia del Poliesportiu Marítim, a Barcelona, inaugurat el 2001.

Eva Guillamet

Segons l’enquesta europea efectuada l’estiu del 2004 entre els actualment vint-i-cinc països membres, el 51% de les persones que duen a terme alguna mena de pràctica esportiva, com a mínim una vegada a la setmana, ho fan lliurement, sense sotmetre’s a cap mena d’intervenció institucional (córrer o caminar pels parcs de les ciutats, pels passeigs marítims o per camins en entorns naturals, anar amb bicicleta, nedar al mar o en alguna piscina o realitzar exercicis gimnàstics a casa mateix); el 16% segueix practicant en el marc d’algun club esportiu; el 15% ho fa en centres de fitness; l’11% en centres esportius, com ara els poliesportius municipals tan desenvolupats a Catalunya, i tan sols el 6% en practica en el marc de l’escola o la universitat. La qual cosa mostra la important fractura social que es produeix en el sistema esportiu europeu, ja que els clubs tradicionals van perdent protagonisme d’una manera accelerada.

En realitat, s’assisteix a una transformació social sense precedents, ja que, tot i que el model de cos esportiu encara és clarament dominant en la societat actual, la irrupció massiva de les dones en la dinàmica de la societat contemporània (mercat de treball i promoció social a través dels estudis) afavoreix l’emergència de noves pràctiques motrius que no busquen el rendiment esportiu, sinó el fet de sentir-se bé amb el propi cos, d’aquí que les ofertes dels grans centres de fitness privats o dels patronats municipals siguin cada vegada més diversificades: ioga, tai-txi, txi-kung, relaxació, aeròbic de baix impacte, gimnàstica de manteniment…, activitats de les quals la població femenina és la principal consumidora.

D’altra banda, la societat catalana envelleix a gran velocitat. Mai en la història no hi havia hagut tanta gent gran. Cada any augmenta el contingent de jubilats; tanmateix, sembla que cada vegada tinguin més bona salut i desitjos de passar la resta de la seva vida de la millor manera. La població adulta, sobretot la femenina, també ha entrat en el mercat de les pràctiques corporals i ho fa amb la clara intenció de millorar la seva qualitat de vida, d’aquí que les pràctiques anomenades wellness es vagin incorporant acceleradament a la societat actual.

Moltes persones surten diàriament al carrer a passejar; centenars de balnearis que havien quedat obsolets es revitalitzen amb una clara ampliació de l’oferta que presenten: hidro-relax, hidrofitness, aquaerobic, aquagym, hidromassatges, jacuzzis, saunes, ioga, tai-txi, tècniques respiratòries, caminar zen, tècniques de meditació… i una llarga llista de pràctiques vinculades a l’aigua i al wellness que ja triomfen entre les demandes actuals.

No es pot deixar de banda que hi ha una clara obsessió pel manteniment dels encants de l’aparença corporal, però aquesta realitat es troba més vinculada a les persones que viuen pendent de la imatge que projecten (artistes, comunicadors, polítics…). De totes maneres, entre la població de classe mitjana es va instal·lant un nou estil de cos, molt diferent del model esportiu fins ara dominant, com és l’associat a una millora substancial de la qualitat de vida, la qual cosa fa possible una vida que discorri en benestar i placidesa amb una consciència més elevada del propi cos, un estil de vida que relativitza cada vegada més el fetitxe de la raó a favor d’una desitjada harmonia entre cos i ment.