Les joguines

La construcció artesanal de joguines

És innegable l’existència d’una cultura infantil, àmplia i ancestral, tradicionalment lligada als paràmetres històrics, socials, econòmics i culturals que li ha anat marcant l’anomenada cultura dels adults. Aquesta cultura infantil ha anat generant al llarg dels segles un patrimoni propi, especialment manifestat i expressat en tot allò que fa referència al món lúdic. Del conjunt d’elements que integren aquesta cultura, en destaca el seu patrimoni material, del qual són una part molt important les joguines, especialment les de construcció artesanal. Les joguines artesanals constitueixen un llegat propi de cada indret, però sovint són també un llegat comú d’arreu del món.

En el context cultural i socioeconòmic català, a partir del final del segle XIX i començament del XX, l’augment quantitatiu i de la importància cultural de la fabricació industrial de joguines infantils ha estat constant. Aquest increment ha canviat (sembla que per sempre) la rellevància que han tingut al llarg de la història tant les joguines elaborades pels artesans professionals com les joguines construïdes pels mateixos infants.

L’artesania professional

Al final del segle XIX, a Catalunya, començaren a fer la seva aparició les joguines industrials, fabricades en sèrie i amb nous materials, les quals, però, eren pràcticament patrimoni exclusiu de les classes amb poder adquisitiu elevat, un article de luxe. No va ser fins a partir del 1950 que, lentament, se’n començà a generalitzar l’ús a les ciutats.

En el recull d’articles titulat Alguns escrits del professor Rosend Serra y Pagès (1926), aquest folklorista descrivia la indústria de les joguines de començament del segle XX amb les següents paraules:

“És justament una de les indústries que s’haurien d’encoratjar, perquè és de les que més s’avenen amb el treball casolà, en el qual tothom pot col·laborar-hi: grans i petits, homes i dones […]. A Barcelona mateix, la indústria de les joguines és molt estesa i són a dotzenes els pisets on tota la família treballa tantes hores com pot per produir el màxim possible de cavallets i nines de cartró, carrets i casetes de fusta i tota mena de joguines populars, d’aquelles que valen pocs cèntims i que tant diverteixen les criatures: un mico que s’enfila per un bastonet, una papallona suspesa per una goma que va amunt i avall, la trompeta de canya que tot bufant en surt un ninot o qualsevol cosa, l’aeroplà o el colom aviador […] mil i mil variades formes d’entreteniments per a la canalleta.”

A les àrees rurals, la població modificava més lentament les seves formes de vida, entre altres raons per l’aïllament que suposaven les dificultats de comunicació. Així, fins a la dècada del 1960, la producció artesanal era la que proveïa la major part de la població i complementava la manufactura infantil. Aquestes joguines populars artesanes formaven part de la producció pròpia de determinats artesans locals, els quals les construïen per vendre-les, bé de manera ambulant, bé amb motiu de mercats i de fires, bé en el marc de trobades i romeries, o entre la seva clientela del poble. Generalment, tenien preus molt mòdics i, en general, eren joguines com les infantils, poc complexes. També solia ser habitual que aquests artesans les intercanviessin per altres productes de primera necessitat.

El caràcter local dels materials utilitzats era una de les característiques de les joguines rurals de construcció artesanal. Aquestes joguines eren construïdes per artesans no especialitzats en la producció exclusiva de joguets, sinó en la fabricació i la reparació dels diferents estris i eines usats pels adults. Per això, els petits objectes que fabricaven destinats al joc i a l’entreteniment infantils eren absolutament fidels als models destinats als adults.

Entre els artesans que habitualment construïen joguines hi havia els fusters i els carreters, entre la producció dels quals no faltaven bitlles, matraques i carraus, baldufes, carros o algun cavall amb balancí i, més recentment, cuinetes, camions i cotxets; també hi havia els terrissaries, que sempre han embadalit els nens que han passat hores veient sortir els objectes del fang com per art de màgia. En aquests obradors també s’hi anava a recollir una mica de fang per a fer cassoletes o a comprar tot de petites joguines que, per encàrrec o fetes pels aprenents, s’anaven produint. D’aquesta artesania en destaca la vasta producció d’obreta de tot tipus, feta al detall, i còpies idèntiques dels atuells fets per als adults. També elaboraven xiulets i rossinyols, que s’omplien d’aigua i imitaven els ocells; guardioles, boles, etc.

Cal destacar altres artesans, com els escombraires, que feien petites graneres; les cabasseres, que trenant la palma de margalló elaboraven flors, balancetes, senalles o cabassets; els cistellers que reproduïen a petita escala l’extensa varietat de cistells i gàbies que usaven els adults, i feien també sonalls; i els sabaters de vell, que feien pilotes. Molts pagesos, mariners o pastors també construïen, de manera ocasional, petites miniatures dels objectes que usaven habitualment: barques i vaixells, arades, esquelles i picarols, flautes i xiulets, nines i animals d’escorça de tota mena, que esdevenien autèntiques joguines.

Tot i que avui encara queden alguns artesans locals que continuen elaborant algunes petites joguines tradicionals, conscients de la seva funció d’entreteniment infantil, cal remarcar que solen ser gent ja molt gran, dedicats a oficis tradicionals que van desapareixent. La joguina de fabricació rural i artesanal comença a extingir-se com a creació artística i utilitària, sovint única i personal pel que fa al seu disseny i construcció, perquè va lligada a tradicions locals, sovint ancestrals, que ja no responen als gustos estètics i als costums lúdics majoritaris dels nostres temps.

L’artesania infantil

La construcció artesanal de joguines pels infants es pot definir com qualsevol actuació conscient o inconscient, premeditada o no, realitzada per un nen o un grup de nens, a partir de la qual es genera una joguina, és a dir, un objecte o estri que serà utilitzat en un joc o com a joc. Cal tenir present que l’activitat constructiva, en ella mateixa, comporta joc. La definició abraça el ventall infinit de possibilitats que és capaç de crear la imaginació infantil, des de la més petita actuació amb un element de la natura (convertir un aglà en un trompitxol, o unes cireres en unes arracades), fins a la construcció de joguines més sofisticades, tant amb materials naturals com manufacturats.

En la família tradicional, anterior a l’era industrial, la precarietat econòmica feia necessari escatimar recursos en l’adquisició de joguines, exigia el desplegament de la imaginació infantil i donava ales a la creativitat. Els joguets existien, eren als aparadors, i sovint només apareixien a les cases modestes la nit de Reis i, a diferència del que succeeix avui, els Mags d’Orient en deixaven ben poques. La il·lusió de posseir-les era lògica, i no poder-les abastar feia rumiar. D’aquí a la manufactura per tal d’imitar-les sols hi havia un pas.

Avui, massa sovint, els infants no tenen cap necessitat, ni de vegades cap possibilitat, d’elaborar les pròpies joguines. Per desgràcia, la producció artesanal de joguines avui dia no és quantitativament important entre els infants, ans al contrari. Hi ha molts infants que mai no es construeixen una joguina durant el seu temps d’oci, i això, sens dubte, inhibeix la seva imaginació i restringeix la seva capacitat de creació.

L’aspecte formal de les joguines populars i tradicionals de construcció infantil, els tipus de materials utilitzats en la seva elaboració, les tècniques i els coneixements emprats, la relació amb l’explotació de l’entorn natural, el coneixement dels paisatges pròxims, etc., han estat transmesos bàsicament de generació en generació al llarg dels segles, molt sovint només en l’entorn familiar més immediat o bé entre els mateixos nens i nenes. En general, els coneixements tècnics i l’adquisició dels materials eren prou simples. Tots aquests aspectes, però, responen a uns valors i uns costums que cada cop s’adiuen menys amb l’anomenada societat occidental actual.

Avui es coneix més que mai la importància del patrimoni lúdic i cultural del món que envolta els jocs i els joguets infantils, i la importància de la imaginació i de la intel·ligència emocional en el desenvolupament individual de les persones. Es coneixen també més que mai la diversitat i la semblança de les creacions lúdiques infantils arreu del món. Tanmateix, la societat actual no sembla gaire abocada a salvaguardar aquest important patrimoni com a eina de desenvolupament individual i col·lectiu.

El joc abans del joc

Contràriament al que succeeix en els nuclis urbans, on el camp d’acció del nen esdevé un espai concret en el qual molt sovint el joc es fa difícil i perillós, i on l’aventura i la descoberta és prou limitada, en el món rural els grups de xiquets i xiquetes campen en llibertat. El coneixement del medi, la cerca d’un material determinat per a la construcció d’una joguina determinada, suposen, per si mateixos, una autèntica aventura. Ens trobem, així, davant d’una nova dimensió que particularitza la manufactura infantil de joguets enfront d’altres tipus de produccions: el joc abans del joc.

En el món tradicional, els infants no solien jugar sols. Aquest joc abans del joc pròpiament dit sovint inconscient, portava implícita la cohesió del grup. La incertesa unia. Pensem en l’aventura que suposava aproximar-se a l’estació del tren per cercar cargols i volanderes per a jugar a flendi; rastrejar la vora de la platja buscant petxines de diferents colors per a fer penjolls de tota mena o fer-les sonar com a castanyoles. La sensació d’haver superat una dificultat estableix uns forts llaços d’amistat i de relació que repercuteixen en la colla, i generen més joc, més artesanat.

L’entorn condiciona la creativitat

Els materials amb què pot estar feta una mateixa joguina poden ser molt diversos, segons l’entorn natural, social, econòmic, etc. de cada indret. En cada lloc, i en cada temps, l’existència o la manca de recursos ha condicionat les qualitats materials i formals de cada joguina de construcció infantil, però, sovint, no el joc que generava. Els materials són l’única diferència entre un cotxe fet amb una llauna o amb diverses fustes i un cotxe dirigit a distància; entre una nina feta amb retalls de roba o una de làtex que faci pipí, parli i es bellugui; entre un joc de bitlles comercial o un de fet amb els boixets de fer punta al coixí.

El medi rural, per exemple, és un autèntic i inesgotable aparador de materials que, encara avui, pot estimular la imaginació i que, antigament, forçosament esdevenia un recurs davant les caresties i les privacions generals. En aquest entorn, els elements naturals emprats en l’artesania infantil de joguines variaven d’un indret a un altre, depenent principalment de la situació geogràfica i dels seus paisatges: costa, muntanya, riu, delta, secà, regadiu… D’altra banda, la riquesa i la varietat de l’àmbit rural són afavorides pels canvis estacionals i per les feines del camp que es realitzen en cada període. Aquests elements han donat lloc a diversions i distraccions cícliques, amb perfecta comunió amb el calendari anual.

La manufactura infantil rural depenia en gran part del clima i de l’estació de l’any, tant pel que fa al tipus de productes que hi havia com pel que fa a la possibilitat de romandre més o menys hores a l’exterior. L’exemple més evident es troba en l’extensa producció que s’ha generat a partir dels vegetals, en particular dels fruits i de les llavors. Els cistellets i les llànties amb oli que es feien a casa amb les peles de taronja i de mandarina eren una activitat propera a Tots Sants i Nadal; l’arribada de l’estiu, amb el bon temps, permetia anar al safareig o al riu i fer navegar barquetes de fulla de canya o de pala de sèpia, i aprofitar els pinyols d’albercoc per a fer un xiulet.

Sens dubte, el despoblament rural i la forta emigració als centres urbans han comportat la pèrdua d’espais de joc i de coneixements que aportava l’apropiació de l’entorn natural. Fins i tot en els àmbits més rurals, tot i els esforços fets des del món del lleure i de l’ensenyament, s’ha accelerat el desconeixement de les noves generacions envers l’entorn natural. Massa sovint el perceben allunyat i feréstec. Difícilment hi entren en contacte, amb la qual cosa no coneixen molts dels materials que, en aquell context, els seus avantpassats més immediats utilitzaven habitualment per a la construcció de joguines.

És ingent la quantitat de joguines de manufactura infantil realitzades amb elements naturals que han passat a l’oblit. Només en calen alguns exemples per a recordar-ne un bon grapat. Entre les joguines fetes pels nens hi ha els vaixells d’escorça de pi, de pala de sèpia o de fulla de canya; les pipes fetes amb pinyes o amb flors de magrana; els arcs i les fletxes de mèlia; les espases i els bòlits de branques de pi o d’avellaner; la infinitat de joguines que es construïen a partir de la canya (escopetes, llances, canonets, flautes i xiulets de tota mena, o carraus), etc. I entre les joguines fetes per les nenes, tenim els bastidors de fusta per a brodar; les cassoletes de fang; els variats complements que es feien per presumir (cadenes de fulles de pi, collarets, polseres i arracades de flors i de petxines o ungles postisses de pètals de gerani), etc.

El medi urbà redueix considerablement l’accés als materials naturals, que eren els emprats majoritàriament en el món tradicional per a l’artesania infantil de joguines. En el medi urbà actual, el trànsit dels carrers, l’espai reduït de les cases, el ràpid rebuig dels materials de desfeta, la manca d’accés a les eines de tall i la facilitat d’adquisició de les joguines inhibeixen la seva construcció.

Antigament, el reciclatge era la reutilització habitual dels recursos. Si una roda de bicicleta es feia malbé, es reutilitzava completament per fer joguines: la llanda, per més abonyegada que estigués, s’adreçava i es decorava per entrar en competició fent carreres amunt i avall jugant amb el cèrcol; el pneumàtic, encara que estigués cosit a pegats, era un tresor del qual sorgien pilotes, tiradors, arcs, etc.; i els radis es convertien en fletxes, puntes de llança o dards.

D’altra banda, és evident la influència que el tipus d’activitat artesana o industrial de l’entorn ha exercit en la manufactura infantil. La proximitat de fusters o de fàbriques de mobles proporcionava fustes de totes mides per a construir baldufes, cotxes, trens, arrossegadors, patinets, jocs de construcció, etc. La proximitat de les indústries tèxtils oferia retalls de roba de textures i colors diversos amb què vestir nines o jugar a vendre, bobines per a fer binocles, trompetes, caçaboles, llançadores, etc. Els centres terrissaires proveïen de fang per a fer fireta, xiulets i figures, i, per a mil jocs més.

La joguina evoluciona amb el context cultural

Les creences, les actituds i els valors de cada societat tenen una clara influència en l’evolució del món lúdic dels adults i dels infants. El món infantil imita les creences, els costums, els estris, les relacions, etc. del món dels adults. El joc introdueix els infants en el món dels adults. És per això que moltes joguines, jocs i entreteniments infantils tradicionals s’han anat perdent, amb el pas del temps, i de vegades per sempre. Avui difícilment veurem nens fent processons, construint altars i fent misses; ni confeccionant-se, amb cartes de baralla usades, cascs d’armat per a simular les processons de Setmana Santa.

Antigament, el context religiós era molt important. Hi havia un seguit de joguines que els adults fabricaven i que regalaven als nens, en un marc sovint perfectament delimitat pel calendari litúrgic. Tenien una simbologia i unes característiques concretes que les lligaven a un bon nombre de rituals. Així, per exemple, hi havia els carraus, les maces o les matraques que percudien els nens, tot recorrent els carrers del poble per Setmana Santa, anunciant si era el primer, segon o darrer toc o senyal de l’hora prevista per a iniciar l’ofici; els rossinyols de terrissa que es venien quasi exclusivament amb motiu de Corpus, de romeries i de fires; la representació del naixement de Jesús amb els pessebres, amb tota la manualitat que suposava; els sonalls de vímet que alguns avis solien fabricar als seus néts, etc.

La construcció de joguines avui, un repte per al demà

El model de societat ha experimentat grans canvis des de la industrialització, i molt especialment des de la darrera meitat del segle XX. A Catalunya, com en altres indrets, el pas d’una societat tradicional, de caràcter rural, a una societat moderna, industrialitzada, ha produït un seguit de circumstàncies que han anat restringint les possibilitats creatives dels infants i els seus espais de joc. El carrer, per exemple, era antigament, i fins fa unes dècades, un lloc habitual on utilitzar les joguines; i es jugava no tan sols a les voreres, sinó també al vial, que no era transitat contínuament per vehicles, com succeeix avui, fins i tot en les poblacions més petites.

Els jocs infantils i les joguines avui estan sotmesos a constants pressions econòmiques i culturals, que s’exerceixen en un entorn tecnològic, cada cop més estandarditzat i allunyat. La influència creixent dels mitjans de comunicació en el món lúdic infantil va conduint els jocs dels nens i de les nenes a modes com més va més efímeres, protagonitzades per materials, objectes i personatges cada cop més aliens al seu entorn social i natural immediat, i que fan gairebé impossible que els nens les reprodueixin. El lligam de les joguines amb determinades èpoques de l’any continua, però ara aquesta relació s’inicia per motius comercials més que en funció de les activitats dels adults, del clima, de les estacions i els cicles naturals, o del calendari litúrgic i festiu.

La indústria ha anat creant un ampli mercat de joguines que, a través de les diverses estratègies de màrqueting, ha fomentat en els infants la necessitat de posseir-les. L’augment del nivell adquisitiu de les famílies ha ampliat, progressivament, el consum de joguines industrials a un nombre cada vegada major de capes socials. Fins i tot, el fet de comprar les joguines ha estat en ocasions un recurs de prestigi, que ha permès aparentar davant la comunitat. Tot plegat ha portat els adults a ignorar la importància real que té, per al futur dels infants, el desenvolupament de la seva pròpia imaginació pel que fa al món dels jocs i de les joguines.

L’increment del nivell econòmic familiar, la incorporació de la dona al món del treball, els horaris laborals i el ritme de vida urbà han condicionat l’aparició de nous models i relacions familiars. Els pares passen cada vegada menys temps en contacte amb els fills, i la transmissió de coneixements i d’experiències personals s’ha reduït, i sembla que la manca de referents es precipita. El nen passa més estona amb amics de la seva edat i compartint uns interessos comuns que els han imposat les hores de solitud davant el televisor; la comunicació esdevé unilateral i a través d’aquest mitjà. El conte o l’anècdota d’ahir, que explicava tan bé algun avi o àvia de la família i que donava ales a la fantasia, ara té, amb la televisió, forma definida. No cal fer cap esforç per imaginar i menys per inventar.

D’altra banda, els horaris escolars, la necessitat d’omplir les hores de lleure dels nens amb activitats extraescolars a causa dels horaris laborals, la dificultat de fer vida al carrer, el calendari de vacances… tot plegat ha generat l’augment d’una oferta lúdica que, en general, és molt guiada i fomenta poc la creativitat infantil. Òbviament, hi ha magnífiques excepcions en les ofertes lúdiques i didàctiques que es proposen des de ludoteques, empreses o museus.

Jugar, un fet aparentment trivial, ens diu molt sobre les formes de viure, de sentir i de pensar d’una comunitat i el mateix joc és un element d’enculturació de l’infant. En aquest sentit, cal fomentar la confecció infantil de joguines i transmetre l’important patrimoni cultural que representa el llegat de tècniques i de coneixements de tota mena (sobre les plantes, sobre els cicles de la natura, la qualitat de les matèries, les habilitats manuals, l’ús d’eines, etc.) acumulat amb els segles, i que nombroses generacions ens han transmès, de vegades fins fa ben poc temps. És inqüestionable que el coneixement i la recuperació d’aquesta artesania infantil constitueix un valuós recurs didàctic i lúdic per als educadors. La construcció artesanal de joguines desenvolupa la imaginació i la creativitat infantils, ofereix pautes per a solucionar petites dificultats tècniques, potencia la connexió d’idees i el coneixement del medi, sense oblidar el valor educatiu que la improvisació té, en generar confiança i autoestima, i el vessant emocional, amb la satisfacció que produeix la realització de la pròpia joguina. En definitiva, ajuda els infants a formar la seva personalitat adulta i a créixer en els valors i els paràmetres del marc social que els envolta.

Ara bé, no es pot caure en errors importants, com ara relacionar la manufactura únicament amb uns espais i uns horaris determinats, o bé proposar al nen la realització de joguines descontextualitzades del seu entorn sense cap explicació, perquè, ben segur, li impediran establir connexions lògiques amb el patrimoni que l’envolta i amb la seva identitat.

El món actual està dins un context en què el disseny i la marca són senyals de prestigi. El camí a seguir, doncs, podria ser reconèixer aquesta realitat, i concebre un model de societat menys consumista i més coherent amb un medi natural sovint massa malmès. Despertar l’interès pel coneixement de l’entorn pot encetar un viatge emocionant cap a la seva descoberta. En el moment en què un grup d’infants comença el seu llibre d’aventures, com a protagonistes que són, viuen de la imaginació. D’aquí a generar un patrimoni infantil creatiu, propi i exclusiu, totalment artesà, només hi ha un pas.

Col·leccionisme: conservar les emocions

Des de fa algunes dècades, a Catalunya, l’interès entre els infants i els adults per la difusió de tota mena de col·leccions (públiques i privades) de jocs, joguets, entreteniments, trucs… ha anat creixent. A més, cada cop hi ha un interès més gran per a conèixer-les: permeten reviure les emocions de la infància i també apropar-se a un passat lúdic, en general poc llunyà, a través de l’univers material dels jocs i dels joguets antics i tradicionals.

Els darrers anys, la confluència d’aquests interessos (personals o col·lectius) i la fascinació pels joguets de col·lecció han consolidat noves infraestructures museístiques a Catalunya i una forta dinàmica d’exposicions que conviden a gaudir d’un passeig per la riquesa i la diversitat d’aquests petits objectes que formen un patrimoni lúdic, tècnic i cultural, cada cop més valorat.

El col·leccionisme català i els museus tenen una llarga tradició i una relació molt estreta. La donació o la compra de fons dels col·leccionistes d’art, de ceràmica, de geologia, d’indumentària, de numismàtica… ha estat el punt de partida de molts museus catalans o la base de molts dels seus fons.

El mateix es pot dir dels museus de joguets: la motivació emocional que envolta el món lúdic dels col·leccionistes de jocs i joguets ha estat l’origen d’un bon nombre de col·leccions particulars que, amb el pas dels anys, han esdevingut museus monogràfics importants, tant públics com privats.

En altres ocasions, han engrossit els fons patrimonials de museus ja existents o creats posteriorment. És el cas del Museu Romàntic Can Llopis, inaugurat el 1949. Aquest museu exposa a la pròpia casa dels Llopis la forma de vida d’aquesta família de propietaris catalans que va viure la seva major esplendor el segle XIX; de la decoració interior, que reflecteix el gust burgès i els estils aristocràtics de l’època, en destaca la col·lecció de nines que l’artista Lola Anglada va cedir a la Diputació de Barcelona. Es tracta d’una de les col·leccions de nines més importants d’Europa; la formen més de quatre-centes nines, originàries de diferents països europeus, la major part de les quals són del període romàntic.

També el Museu del Futbol Club Barcelona recull la història centenària del club i conserva un important fons lligat al món del joc i l’esport, aplegat en part per col·leccionistes. La idea de crear un museu que recollís la història del FC Barcelona es remunta als anys vint, quan Joan Gamper, fundador del club, va proposar aquesta iniciativa als seus companys de junta directiva, i finalment es va inaugurar el 1984. Considerat el millor museu de futbol del món, és el museu més visitat de Catalunya, i ha constituït una referència obligada per a altres clubs, nacionals i internacionals, que han volgut portar a terme iniciatives similars.

De vegades, però, els fons patrimonials de jocs i joguets antics i tradicionals han estat reunits pels museus a partir de la pròpia activitat. Així, el Museu Etnogràfic de Ripoll, creat el 1930 com a Museu Folklòric de Ripoll, el més antic de Catalunya en la seva temàtica, conserva entre les seves col·leccions d’etnografia una interessant col·lecció de joguets de principis del segle XX.

També el Museu del Montsià, a Amposta, i el Museu Comarcal de l’Urgell, a Tàrrega, que conserven i estudien el patrimoni material lligat a les diverses formes de vida popular dels seus territoris, tenen una bona quantitat de joguets tradicionals de construcció infantil i artesanal, alguns antics i altres reproduccions, amb els quals han organitzat diverses recerques i activitats lúdiques i didàctiques.

El Museu Etnològic del Montseny. La Gabella, a Arbúcies, també ha organitzat diverses recerques i activitats lúdiques i didàctiques entorn del joc infantil. A més a més, una de les diverses sales d’exposició permanent del museu dedicades a les formes de vida i les activitats econòmiques tradicionals del Montseny té com a objecte el lleure tradicional, que inclou la festa, el joc infantil tradicional, el cinema.

Els col·leccionistes anònims

La major part de les col·leccions privades relacionades amb el joc són patrimoni de col·leccionistes anònims, que les gaudeixen privadament. Moltes vegades les han reunides amb gran esforç i constància, fins i tot amb alguns sacrificis.

Gairebé tothom guarda, amb estima i emoció, algun joguet: una nina, un animal de peluix, una ballaruga, un cotxet, un àlbum de cromos, etc. Els col·leccionistes, però, rescaten de l’oblit centenars, en alguns casos milers, dels jocs, joguets i entreteniments més diversos. Tant és així que configuren una tipologia difícil d’establir, per la seva gran diversitat.

A Catalunya, hi ha tota mena de col·leccions particulars, sovint anònimes: nines de porcellana, nines antigues i tradicionals, autòmats, cromos i àlbums de cromos, còmics, baralles de cartes, trencaclosques, ombres xineses, teatres de cartó, retallables, papiroflèxia, catàlegs de joguets, aparells i pel·lícules de cinema infantil, trens, cotxes, avions, mobles o motocicletes de llauna, trens elèctrics, meccanos, bicicletes antigues, animals de peluix, ballarugues, soldats de plom, indis de plàstic… fins i tot de les petites figuretes, fixes o mòbils, que surten als ous Kinder.

La fascinació pels joguets antics

Sens dubte, les col·leccions anònimes i els fons museístics catalans més abundants són els que conserven jocs i joguets antics, més concretament aquells magnífics jocs i joguets industrials fabricats en sèrie, si fa no fa, entre la dècada dels anys 1860 i 1950, amb fusta, plom, paper, cartó, peluix, drap, baquelita, cel·luloide, cautxú o llauna.

Aquests joguets els van fabricar patents alemanyes, catalanes i valencianes, firmes de gran prestigi: Agapito Borràs, Ferchen, Nicolau, Paluzie, Payá Hermanos (la fàbrica de joguets de llauna litografiada més important de l’estat espanyol, a l’inici del segle XX), Poch, Rico, Reig, Seix i Barral; que eren situades a Barcelona, Mataró, Dénia, Ibi, Onil, etc. Algunes poblacions de l’Alcoià encara avui són importants centres productors de joguets, a escala mundial.

Quan a la segona meitat del segle XIX es va perfeccionar la impressió litogràfica sobre llauna, la fabricació en sèrie d’aquests joguets es va multiplicar i es va popularitzar en poc temps. Més enllà de la seva vàlua tècnica i estètica, tenen una característica que els diferencia de la resta de joguets: són una mostra fidel de la seva època. Copien la decoració de tota mena d’objectes i reprodueixen amb detall animals i objectes, i sobretot els nous invents: tren, tramvia, avió, vaixell de vapor i de guerra, cotxe, motocicleta, màquina de cosir, gramòfon, telèfon, etc.

La fascinació per aquests joguets industrials antics ha superat la que desperten els joguets tradicionals de construcció infantil o artesanal. En general, perquè s’elaboraven amb elements menys pobres i efímers, tenen colors més atractius, i són més fàcils d’aconseguir. També, però, van ser arraconats per altres joguets amb l’aparició de nous materials, més moderns i barats: els plàstics.

Els museus catalans de joguines

Els museus monogràfics catalans de jocs i joguets tenen el seu origen en el col·leccionisme, com, per exemple, entre d’altres: el Museu del Joguet de Catalunya, de Figueres; el Museu de la Nina, de Castell d’Aro; el Museu d’Història de la Joguina, de Sant Feliu de Guíxols; el Museu de Joguets i Autòmats, de Verdú; el Museu del Cinema, de Girona, o el Museu de la Il·lusió i la Curiositat-Col·lecció Xevi, de Xavier Sala, a Santa Cristina d’Aro, que exposa autòmats, cartes de la baralla i una important mostra d’aparells de màgia de diferents èpoques que l’il·lusionista ha anat aplegant durant la seva trajectòria artística per tot el món.

Són equipaments culturals moderns i dinàmics que, a més a més d’exposar jocs i joguets, a vegades tenen centre de documentació i biblioteca, on es poden consultar catàlegs de joguets antics, llibres i revistes sobre joguets, llibres antics per a infants… i botigues especialitzades, on es poden trobar i adquirir tota mena de reproduccions.

A iniciativa d’alguns d’aquests museus i del Museu Frederic Marès de Barcelona (un altre dels grans museus de col·leccionista catalans, que aplega objectes relacionats amb el món del lleure vuitcentista), cada any s’organitzen fires i trobades de col·leccionistes. Són punts de reunió en què els apassionats del col·leccionisme intercanvien objectes repetits i on tothom pot gaudir dels seus joguets. Hi participen més de vint associacions de col·leccionistes.

El Museu del Joguet de Catalunya

El Museu és obra del col·leccionista figuerenc Josep M. Joan i Rosa, que des de la dècada del 1960 ha aplegat tota mena de jocs, joguets i documentació que s’hi relaciona, tant antics com moderns, bàsicament de Catalunya i el País Valencià. A partir d’una primera exposició, celebrada el 1971 al Palau Güell de Barcelona, les seves col·leccions es van exhibir en molts indrets de Catalunya, fins que el 1982 va inaugurar el Museu del Joguet de Figueres. Col·lecció Josep Maria Joan i Rosa, que ha organitzat més de seixanta exposicions temporals: papiroflèxia, ballarugues, voladors, jocs per a invidents, jocs mexicans… El 1995 el Museu va tancar i Josep Maria Joan i Pilar Casademont van cedir gratuïtament el seu fons a la Fundació del Museu del Joguet de Catalunya, per tal d’ampliar el Museu. El 1998 es va inaugurar el nou Museu del Joguet de Catalunya, que exposa més de quatre mil joguets, datats des de l’antiguitat fins als nostres dies, alguns donats per personatges coneguts com Salvador Dalí, Ernest Lluch, F. García Lorca, Quim Monzó, etc.

L’exposició permanent s’ordena en cinc apartats: Jugar a l’antiguitat, Històries de jugar a Catalunya, Les col·leccions paral·leles, Un espai de record i d’homenatge als fabricants i La sala dels audiovisuals, que exposa contes en moviment. A l’auditori del Museu s’exhibeix el material documental sobre el transformista italià Leopold Frégoli (1867-1936) recollit pel poeta Joan Brossa.

El Museu del Cinema. Col·lecció Tomàs Mallol

Tomàs Mallol, de Sant Pere Pescador, fotògraf i publicista de professió, aconseguí reunir tots els elements que configuren la prehistòria del cinema: els objectes que expliquen com es representaven les imatges abans del cinema i quin va ser el procés tècnic que va desembocar en l’invent del cinematògraf el 1895, i també els seus primers anys d’existència.

La Col·lecció Tomàs Mallol aplega vint mil objectes, datats entre mitjan segle XVII i el 1970. Inclou uns vuit mil objectes, aparells i accessoris precinematogràfics i del cinema dels primers temps, deu mil documents amb imatges fixes (fotografies, cartells, gravats, dibuixos i pintures), vuit-cents films de tot tipus, i una biblioteca amb més de set-cents llibres i revistes especialitzats.

Està considerada la col·lecció d’aparells de cinema i precinema més important d’Espanya i una de les més importants d’Europa. El 1994, l’Ajuntament de Girona la va adquirir i va crear amb aquest fons l’actual Museu del Cinema. El volum més important de la col·lecció es troba entre la segona meitat del segle XVIII i el primer terç del segle XX.

El Museu exposa centenars d’invents sorprenents, poètics o divertits, que el visitant pot manipular per aconseguir imatges en moviment, tal com es feia antigament. Destaquen els joguets òptics: zoòtrops, lampadoscopis o llanternes màgiques, creades al segle XVII per projectar imatges pintades sobre una pantalla, usant un llum d’oli o una candela.

El Museu de la Nina

Aquest Museu es va inaugurar el 1997 a iniciativa de l’Ajuntament de Castell d’Aro, Platja d’Aro i s’Agaró, després que Josefina Teixidor, veïna de Sant Feliu de Guíxols, va cedir al municipi la seva important col·lecció de nines, integrada per tres-centes nines de diferent època i procedència.

Posteriorment, el Museu ha ampliat el seu fons amb altres donacions, públiques i privades, com ara la col·lecció de Neus Borrell, especialitzada en nines antigues i els seus complements. Està obert a aportacions de nines de tot el món. Actualment, s’hi poden veure més de sis-centes nines, exposades en vitrines.

El Museu d’Història de la Joguina

Tomàs Pla Pon, barceloní amb residència a Sant Feliu de Guíxols, va començar la seva col·lecció a partir de la construcció d’una maqueta de tren elèctric i la va anar ampliant fins a arribar al fons actual: més de tres mil cinc-cents joguets, datats entre els anys 1870 i 1970, la major part en perfecte estat de conservació i funcionament.

Actualment és membre i secretari de l’associació Joguetmaniàtics, que agrupa col·leccionistes de Catalunya, Espanya, França i Portugal. El Museu, inaugurat el 2000, exposa a Sant Feliu de Guíxols nou-cents joguets, bàsicament de fabricació espanyola, però també hi ha autòmats alemanys de començament del segle XX i joguets de llauna de les firmes alemanyes Lehmann, Märklin, Bing, etc.

La visita al Museu es realitza a través de dotze sales, ordenades cronològicament. Hi ha dues sales dedicades a la llauna, on s’exposen els joguets més antics de la col·lecció, datats entre el 1875 i el 1930, i els joguets fabricats entre els anys 1940 i 1960, de models més simples i amb acabats pintats d’un sol color.

També hi ha una sala dedicada als trens, amb joguets i maquetes fabricats entre els anys 1900 i el 1950; s’hi exposa una maqueta de tren a escala “0” de 14 m² i sense relleu, tal com es construïen als anys 1940 i 1950; el públic la pot accionar passant la mà sobre una mà negra que hi ha a la maqueta i gaudir dels efectes especials de dia i nit. Hi ha també una sala dedicada als joguets de fusta i als de paper i cartó, més econòmics, apareguts després de la Guerra Civil Espanyola.

Una altra sala mostra joguets relacionats amb el món de l’espectacle: teatre, cinema i màgia. Altres sales són dedicades als jocs de taula, fabricats entre el 1890 i els anys 1950 aproximadament, i als joguets de plàstic. Aquesta darrera col·lecció de joguets s’inicià el 1952, quan la casa Payá dóna a conèixer l’Arre caballito, un joguet fet amb aquest nou material, amb el qual, a partir de llavors, fabricaran joguets totes les empreses del sector.

Amb la donació del Carrer del Terror del Parc d’Atraccions de Montjuïc, feta per l’Ajuntament de Barcelona, després de la seva clausura, s’ha fet una recopilació de les mòmies que hi contenia i s’ha creat el Cementiri de les Mòmies, que consta d’un petit recorregut, on es poden contemplar les mòmies i altres objectes que inclou l’atracció. Al pati de la Font del Museu també es pot contemplar el Drac que presidia l’entrada de l’esmentat parc barceloní.

El Museu de Joguets i Autòmats

Al llarg de tota la vida, Manel Mayoral, fill de Verdú, ha anat reunint objectes curiosos i insòlits, alguns de gran valor, estretament vinculats amb els seus orígens i aficions. Per exhibir una bona part de la seva col·lecció va impulsar la creació del Museu de Joguets i Autòmats, inaugurat a Verdú el 2004. Manel Mayoral és un dels principals col·leccionistes del món d’objectes relacionats amb el futbol, esport que, des de la infància, ha estat per a ell la seva gran passió. La seva col·lecció aplega una mostra del conjunt de futbolins antics, de jocs, de pilotes i de cartells dels grans mites d’aquest esport, que avui dia molts consideren la més important.

L’exposició permanent ofereix als visitants un viatge a través dels records, les il·lusions i les vivències del col·leccionista. La visita s’inicia amb l’àmbit “Tot comença amb un nen”, que presenta els quatre grans àmbits temàtics als quals el col·leccionista ha dedicat el seu interès: el poble i el camp, les fires i les atraccions, els vehicles de joguina i de pedal, i el futbol; i s’acaba amb l’audiovisual Sempre jugant, que explica com els nens de Verdú juguen al poble com han jugat sempre.

L’àmbit “Verdú: paisatges de la memòria” és una evocació de la botiga familiar, on s’apleguen cartells que evoquen l’entorn rural en què va créixer el col·leccionista i objectes originaris de la botiga: planxes de llauna publicitàries i joguets relacionats amb l’agricultura, especialment amb el conreu de la vinya, i representacions molt diverses d’animals domèstics i de corral.

L’àmbit “Somnis de pedals” exposa un impressionant conjunt de bicicletes, tricicles, cotxes, tractorets, avions, fins i tot una màquina de tren de pedals; i a “Sobre rodes” es pot veure una important col·lecció de vehicles, sobretot de camionets i carros. Entre tots aquests joguets destaquen els elaborats a començament del segle XX pels artesans coneguts amb el nom de llauners de Gràcia: tramvies, cotxes, vagons de tren, etc.

Un altre àmbit del museu és el de “La Fira: deu dies de màgia”. Amb motiu de la fira d’animals de peu rodó, que és la més important de Catalunya, Verdú canviava totalment la seva fesomia i s’omplia de negociants, pagesos a la recerca d’algun animal, visitants curiosos, espectacles, etc. En aquest àmbit, s’hi exposen, doncs, joguets que representen mules, rucs, cavalls, etc., i les diverses atraccions de fira.

Finalment, en l’àmbit “Autòmats: fascinats pel moviment” s’exposen els autòmats del col·leccionista que procedeixen de l’antic Museo de Juguetes Mecánicos de las Atracciones Apolo de Barcelona. La majoria van ser fabricats a França, entre el final del segle XIX i el començament del XX, i recreen escenes costumistes i de tipus poètic. Una bona part d’aquestes joguines encara conserva el seu moviment original.

Experiències museístiques entorn dels jocs i dels joguets

Els museus són espais expositius que presenten al públic els seus fons a través d’exposicions permanents i temporals. Tanmateix, aquestes institucions estan experimentant arreu, des de fa unes quantes dècades, un nou procés de redefinició dels seus objectius i les seves funcions. Tant les museografies com les estratègies de comunicació s’han anat adequant a fórmules noves, molt més actives, participatives i lúdiques, pel que fa al públic, i així els museus s’han convertit també en espais educatius, en els quals els serveis i les activitats didàctiques i lúdiques han pres una gran importància.

A partir dels anys noranta, els museus catalans més diversos han realitzat exposicions, activitats i recerques entorn dels jocs i dels joguets. I no tan sols les han produïdes o les han programades, com és lògic, els museus monogràfics dedicats a aquesta temàtica, sinó que també ho han fet els museus d’art, els arqueològics, els etnològics i de societat, alguns museus nacionals i una quantitat considerable de museus locals i comarcals.

Actualment, molts museus catalans treballen i difonen tant els aspectes materials com els continguts i els valors immaterials que envolten el món del joc i dels joguets, a través d’exposicions permanents i temporals, de programes de recerca, de difusió o educatius, de tallers didàctics i lúdics, de maletes didàctiques, de visites guiades, etc.

Sobretot s’ocupen del patrimoni lúdic del món rural i tradicional català, però també hi ha experiències amb els jocs i els joguets del món antic, amb els fabricats durant les primeres etapes de la industrialització, i sobre els jocs i els joguets d’altres cultures, amb els quals encara avui s’entretenen i es diverteixen infants, arreu del món.

El mateix joc ha esdevingut també una eina didàctica important. El taller “Joc del Museu Nacional d’Art de Catalunya” és un tauler de l’oca gegantí, il·lustrat amb motius del fons d’art medieval del Museu, que proposa als infants de sis a deu anys un joc de pistes que els familiaritza de manera lúdica amb l’art medieval; i el joc tradicional de “A la xarranca!”, del Museu d’Història de Catalunya, mou els infants d’entre vuit i catorze anys per la història de Catalunya, tot fent-los descobrir personatges com la romana Servil·la o el bandoler Tocasons.

El paper i la papiroflèxia

El 1989, Josep M. Joan Rosa va presentar al Museu dels Joguets de Figueres l’exposició “Els jocs del paper. Col·lecció del Museu de Joguets de Figueres”, acompanyada d’un taller d’iniciació a la papiroflèxia, en el qual s’ensenyava al públic més jove a elaborar ells mateixos a partir d’un full de paper alguns objectes senzills de construir: altars, arbres, cintes, ocells i vaixells. L’objectiu era difondre l’origami, nom japonès que prové dels termes odi (‘plegar’) i gami (‘paper’): l’art de plegar un quadrat de paper, donant-li diferents formes, sense haver-lo de tallar, una activitat entre l’art i l’artesania, sorgida al Japó fa uns mil quatre-cents anys.

A partir del 1990, l’activitat va itinerar amb èxit per diverses poblacions, amb el títol “Jugar amb el paper”, adreçada als menuts i els escolars, amb l’objectiu d’ensenyar que l’elaboració de les coses més simples desenvolupa l’enginy i la imaginació.

Els joguets populars tradicionals del Montsià

L’any 1991, M. Carme Queralt va crear el taller didàctic i exposició “Els joguets dels iaios” al Museu Comarcal del Montsià. L’objectiu era afavorir el contacte dels infants amb el seu patrimoni etnològic i despertar el seu interès, de manera que el projecte els resultés engrescador, tant pel tema, molt pròxim al món infantil (els joguets), com pel contingut de l’exposició i les activitats del taller. Des de llavors ha visitat amb èxit altres indrets de Catalunya.

La protagonista és una àvia (la iaia), nascuda en un poble del Montsià, que explica als visitants infantils i adults amb quins joguets s’entretenia quan era petita i com els aconseguia. Això es fa a partir de seixanta joguets exposats en diferents mòduls: “Els joguets fets pels xiquets” (balança, canut, nina, trompitxol, etc.), “Els joguets fets pels adults” (cabassets, granera, obreta, etc.) i “Fes-te un joguet!”, que acompanya el taller de construcció.

Aquesta exposició i taller té un doble vessant: els continguts didàctics tracten sobre aspectes històrics, socials i naturals del passat etnològic de la comarca, per donar a conèixer el marc sociocultural en el qual els joguets tradicionals es van desenvolupar, abans de l’arribada i de la popularització del joguet industrial, cap als anys cinquanta; i els lúdics, que incideixen en el coneixement, la construcció i la manipulació de joguets per després jugar, per tal de desenvolupar la imaginació i la creativitat infantil, i fer valorar el treball manual i la pròpia creació.

És una activitat polivalent, pensada per funcionar dins i fora del context escolar d’educació infantil i primària. En parcs infantils, setmanes culturals, estades, etc., els continguts i els quaderns didàctics se substitueixen per un joc gimcana i es prioritza sobretot la construcció de joguets.

Els jocs del món antic

Dins l’activitat “Un viatge a la cultura romana” del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, adreçada al públic universitari i general, Pilar Sada va crear el 1995 el taller d’iniciació a la història “Divertim-nos amb els romans!”, que utilitza el joc com a base per a comprendre els conceptes de passat, herència i transmissió cultural.

Consta de diferents apartats: un conte, un recorregut per les sales d’exposició del Museu i l’aprenentatge i la pràctica de diferents jocs d’època romana. Per als més petits, l’activitat es desenvolupa fonamentalment a partir de l’experimentació dels jocs.

El protagonista és Cornelius, un nen romà nascut a Iesso (l’actual Guissona) el 123 dC, que explica com juga amb els seus amics i posa al seu abast un bon nombre de joguets i de jocs romans: carro, cèrcol, curses, daus, fitxes, instruments musicals, marro, nina, obreta, pilota, sonall, tabes, tres en ratlla, vaixell, etc. i els anima a retallar i a muntar del quadern de l’alumne la nina d’ivori que conserva el Museu, una màscara i una quadriga, per a fer una cursa.

L’any 2000, el Museu d’Arqueologia de Catalunya a Barcelona va crear el taller “Vine a jugar com ho feien els romans” per a infants d’entre quatre i vuit anys. Els titelles Caius Cornelius i Valèria conviden els visitants, que al final del taller construeixen un petit mosaic, a un banquet celebrat en honor del seu fill que torna victoriós de la guerra, i, a partir dels seus relats, els ensenyen com vivien i jugaven els infants romans.

Aquest mateix any, el Museu Barbier-Mueller d’Art Precolombí de Barcelona va programar el taller “Jugar a pilota a l’antic Mèxic. S’assembla al rugbi, al futbol o a cap dels dos?”, adreçat als infants. El taller donava a conèixer el joc de pilota dels antics asteques i maies, tot combinant l’esport amb la difusió històrica i cultural del món antic americà.

Jocs i joguets contemporanis d’arreu del món

El Museu Etnològic de Barcelona és un espai de diàleg i reconeixement intercultural, que ha produït un gran nombre d’exposicions, cursos i tallers, alguns dels quals dedicats al món dels jocs i joguets populars de la Península Ibèrica i també d’altres cultures d’arreu del món. Equador, Filipines, Mèxic i Japó són alguns dels territoris que ha treballat més intensament.

Entre les exposicions temporals es troba “El patrimoni a l’abast: el so de la terrissa”, que dóna a conèixer el ric fons del Museu en xiulets, ocarines i altres terrisses sonores infantils, procedents del desaparegut Museu d’Arts, Indústries i Tradicions Populars del Poble Espanyol de Barcelona, fundat el 1940, i que el 1995 va organitzar “Terra cuita figurativa de la Mediterrànea occidental”, una mostra de setanta xiulets de terrissa figuratius, procedents del seu fons.

El siurell, instrument mallorquí de terrissa o argila, és el protagonista d’un dels tallers lúdics que s’organitzen al Museu Etnològic de Barcelona.

Fototeca.com -A. d’Azpiazu

Entre els tallers actuals adreçats als adults i a les famílies es troben “Koma, les baldufes japoneses”, que ensenya a construir i a fer ballar baldufes a l’estil japonès; “Jocs tradicionals del Japó”, dedicat als jocs de taula i de moviment; “Jocs de l’Amèrica andina”, sobre jocs de moviment; “La piñata: Nadal i festes a l’Amèrica Llatina”, on s’ensenya a dissenyar i construir una pinyata com a exemple de treball divertit i cooperatiu, no consumista; i “El siurell, un xiulet que evoca el mestissatge”, un treball de plàstica que té per objectiu donar a conèixer les relacions culturals que es desenvolupen a la Mediterrània.

En totes aquestes activitats, l’objectiu del Museu és oferir experiències lúdiques en la metodologia, però rigoroses pel que fa als continguts. La finalitat és permetre conèixer altres cultures i al mateix temps repensar la pròpia. Són experiències formatives dutes a terme per professorat originari o expert en cada cultura, per facilitar una major comunicació amb el context sociocultural que es tracta.

Els jocs tradicionals al Pallars Sobirà

Durant els anys 1997, 1998 i 1999, el Consell Comarcal del Pallars, l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu i l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya en el seu Centre de Lleida van realitzar una recerca conjunta per a la recuperació i la dinamització del patrimoni lúdic tradicional de la comarca del Pallars Sobirà, amb criteris interdisciplinaris.

En conjunt es tractava d’una activitat interinstitucional al voltant dels jocs infantils i dels jocs i esports d’adults (bitlles, bèlit, frontó, fona, ossets, patacons, etc.) tradicionals al Pallars, que els estudiava tant en la seva riquesa motriu, des de l’habilitat corporal que requerien, com en la seva riquesa sociocultural, i tenia en compte tant el coneixement del context on apareixien els jocs localitzats: el sistema familiar, la casa, les ocupacions rurals, l’aprenentatge formal, el cicle de l’any, etc., com la seva difusió i aplicació actual.

L’anàlisi de les dades obtingudes va evidenciar els trets més rellevants d’aquests jocs: es tracta de pràctiques motrius amb poques regles; generalment són situacions de desafiament en què hi ha un vencedor; i en la majoria de casos manipulen algun estri reciclat de l’entorn natural o quotidià.

En la darrera part d’aquesta iniciativa es va dissenyar una aplicació educativa i recreativa dels jocs tradicionals pallaresos, amb diferents unitats didàctiques que estructuraven el contingut en els temes de l’edat i el gènere dels jocs; les zones on jugar; les estacions de joc; l’entorn natural; la màgia, les creences i la religió en el joc, així com el procés de conversió d’un joc tradicional en esport.

Els jocs tradicionals a l’Urgell

El Museu Comarcal de l’Urgell, juntament amb l’INEFC de Lleida, amb el seu laboratori de praxiologia motriu, va realitzar, durant els anys 2000, 2001 i 2002, tres treballs d’investigació sobre els jocs populars i tradicionals a la comarca de l’Urgell, dins el Programa de l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. L’originalitat d’aquesta iniciativa rau a ser la primera que conclou l’inventari exhaustiu de jocs tradicionals de tota una comarca catalana, ja que la majoria dels estudis realitzats actualment només s’han apropat a estudiar parcialment alguns dels indrets de la geografia catalana.

Els treballs de recerca es van realitzar en trenta-set localitats de l’Urgell i l’obtenció de la informació es va basar fonamentalment en les fonts orals, a partir d’un total de noranta-set entrevistes. Es van inventariar 245 jocs considerats tradicionals i populars, els quals es van analitzar i es van interpretar a partir dels criteris de la lògica interna (regles) i de les condicions socioculturals (lògica externa) en què es protagonitzaven.

Una experiència singular: el Museu de Jocs Tradicionals de Campo

Aquest museu va néixer el 1998 amb l’objectiu d’investigar, de conservar i de difondre un aspecte del patrimoni cultural que fins llavors havia rebut poca atenció institucional i que es trobava en procés de canvi o de desaparició. És el primer museu europeu dedicat als jocs i als esports tradicionals i els explica des d’un punt de vista tan important com és el de l’oci dins la vida quotidiana en el món rural, tot mostrant com es divertia la població. El Museu és a la Ribagorça d’Osca i es troba integrat en el Sistema de Museus d’Aragó, però el seu àmbit d’actuació és molt més gran. Així, per exemple, la seva exposició permanent inclou objectes procedents de totes les comunitats autònomes de l’estat espanyol i també d’altres països europeus com Alemanya, Bèlgica, Escòcia, França, Holanda, Itàlia i Portugal; la seva relació tècnica amb altres museus i amb nombrosos professionals catalans dedicats al món dels jocs i dels joguets és molt important.

L’origen del Museu se situa al final dels anys setanta del segle XX. En el seu inici prevalia la investigació dels esports tradicionals aragonesos sobre la dels jocs, però el 1992 el projecte de crear, en aquesta localitat, un museu que acollís la col·lecció aplegada fins a aquell moment i que funcionés com a centre d’investigació i de difusió del món dels jocs va cristal·litzar.

El Museu, en col·laboració amb institucions universitàries com l’Institut Nacional d’Educació Física, centre de Lleida, ha desenvolupat una activa tasca d’investigació i de difusió, que s’ha anat ampliant a tot el territori europeu. Actualment és un museu viu, que va més enllà de l’exposició permanent sobre el món dels jocs tradicionals, imparteix nombrosos cursos i seminaris de formació, i també organitza i participa en exhibicions esportives tradicionals i en activitats adreçades als escolars i d’animació. Ha produït diverses exposicions de caràcter itinerant, ofereix visites guiades per a escolars, i també publicacions.

L’exposició permanent

Exposa una mostra significativa del fons del Museu, acompanyada d’un gran nombre de textos explicatius, senzills, i d’abundants dibuixos i fotografies, antics i moderns, que contextualitzen les peces i mostren com s’utilitzaven. S’estructura de manera paral·lela al cicle de la vida humana, a través de quatre apartats: “Jocs de nens” explica els recursos de què es valien els nens i les nenes del món rural davant la manca de joguets i com construïen ells mateixos els estris de joc valent-se d’objectes rebutjats pels adults o d’elements de l’entorn, junt amb altres aspectes com la ràpida separació sexual en matèria de diversions o la manera com els infants imiten els adults en els seus jocs.

“Jocs de nois i noies” mostra com davant de la separació entre els gèneres masculí i femení, a partir de l’adolescència, els nois i les noies buscaven diversions com les carreres de cintes, que els permetien relacionar-se i escapar-se del dur control social.

“Jocs de dones” exposa com l’únic joc que la dona rural ha practicat en els seus escassos moments d’oci han estat les bitlles, de les quals es presenta una mostra molt significativa, procedent de diverses comunitats autònomes, que permet conèixer la funció social que aquest joc representava i les seves diverses connotacions de caràcter sexual, com a joc iniciàtic, etc.

“Jocs d’homes”, molt més nombrós i variat que els anteriors, ocupa dues sales, en les quals es fa un recorregut des de l’oci quotidià (amb jocs de pilota i altres de relacionats amb la precisió: telles, claus, clotets, la granota i, naturalment, les nombroses variants del joc de bitlles, tot i que amb unes característiques i unes connotacions molt diferents de les femenines) fins a tots aquells que es practicaven només en festes: els llançaments, els arrossegaments i els aixecaments de pedres o de sacs, les lluites, les curses, etc.

Les ludoteques

La ludoteca, com a model diferenciat d’intervenció educativa, prové directament del model de les biblioteques públiques americanes. La primera ludoteca de la qual es té referència data de l’any 1934 a la ciutat de Los Angeles, i copiava el sistema de préstec de les biblioteques. Aquesta primera ludoteca va néixer amb una voluntat marcadament assistencial: el seu objectiu principal va ser posar a l’abast de tots els infants amb carències socials un seguit de materials lúdics als quals no tenien accés de cap altra manera. De fet, la paraula ludoteca és un neologisme que identifica un centre de préstec de joguines i de material de joc.

No és fins al cap de vint-i-cinc anys que s’inauguren les primeres ludoteques europees (lekoteks) als països escandinaus. A partir d’aquesta data, i gràcies a la crida que les Nacions Unides va fer a tots els països arran de la Declaració Universal dels Drets dels Infants, a poc a poc aquest model d’intervenció educativa es va anar estenent pels diferents països. Les ludoteques neixen, doncs, amb una finalitat clara d’afavorir el dret dels infants al joc, i durant tots aquests anys han fet un gran esforç d’adaptació a les necessitats i a les característiques del seu entorn, tot intentant aprofundir la seva missió per donar resposta a les demandes emergents.

Els inicis de les ludoteques tenen dos models clarament diferenciats: l’anglosaxó i el mediterrani o llatí. El model anglosaxó (Toy Libraries) mantenia una clara finalitat social i familiar i era dirigit principalment als infants discapacitats o hospitalitzats. Era, de fet, un important servei de suport i d’assistència a les famílies. Aquest model ha contribuït a millorar les joguines adaptades a infants amb necessitats especials. El model llatí va néixer dirigit, en un principi, a infants amb carències econòmiques i socials com una forma d’integració i fins i tot de prevenció. Actualment, aquestes ludoteques són concebudes com a espais distribuïts i ambientats per al joc, amb tallers per a dissenyar, construir i arreglar joguines, amb préstec a casa i amb una clara vocació socialitzadora.

En l’actualitat, aquests dos models han anat aprenent l’un de l’altre i han anat apropant les seves funcions, la seva organització i les seves activitats, i també han donat resposta a les necessitats específiques del moment social. Aspectes com, per exemple, el de la sostenibilitat, el consum, els valors, les tradicions i les preocupacions culturals i educatives són objectius prioritaris avui. En tot cas, la promoció del principi de la importància del joc en el desenvolupament infantil i la concepció de la joguina com a bé públic han estat sempre en l’essència de la ludoteca.

El valor i les funcions de les ludoteques

Segons l’Associació de Ludoteques, Ludotecaris i Ludotecàries de Catalunya (ATZAR), la ludoteca parteix des dels seus inicis d’una clara voluntat de servei públic. Es dota d’un projecte educatiu basat en el joc lliure com a metodologia (flexibilitat i espontaneïtat que es reflecteix en una certa autonomia de l’infant respecte als materials de joc i les activitats proposades) i es concreta en un equipament destinat habitualment a infants i joves. Està configurat per un fons lúdic significatiu (hi ha d’haver una representació important de jocs i joguines dels diferents tipus d’activitats lúdiques i han de ser escollits amb criteris de selecció prèviament establerts). El projecte educatiu és dut a terme per un equip de professionals especialitzats en l’educació a través del joc i la joguina.

La missió d’una ludoteca és la d’aplicar tècniques i recursos que permetin desenvolupar i dinamitzar la capacitat de jugar tant dels infants com de les seves famílies. A més, han de garantir la cobertura de les necessitats lúdiques de les persones, principalment d’infants, adolescents i joves: espais atractius i estimulants per a jugar, temps, companys i companyes, jocs i joguines i adults capaços de valorar i compartir el joc. La ludoteca és per si mateixa un projecte original i flexible que es proposa la promoció d’un joc lliure, sa i creatiu: probablement és el darrer espai col·lectiu en què es pot esdevenir el joc. Aquest principi és l’eix que diferencia clarament la ludoteca de qualsevol altre servei infantil.

La importància de la ludoteca es fa palesa mitjançant les funcions que aquesta acompleix:

• Funció lúdica i educativa: té com a objectiu estimular la capacitat de jugar dins d’un marc educatiu en valors. En una ludoteca, tot ha estat creat amb una finalitat educativa implícita (la concepció de l’espai, la selecció de jocs i joguines, les activitats, el paper dels educadors, etc.).
• Funció socioeconòmica: es tracta de posar a l’abast de tothom un material lúdic que permeti a l’infant conèixer jocs i joguines noves i diferents. La ludoteca redueix les diferències socioeconòmiques entre infants i ofereix el mateix a tothom.
• Funció d’integració: el joc lliure com a metodologia permet integrar infants amb diferents problemàtiques (socials, físiques, psíquiques o sensorials) dins d’un entorn d’igualtat.
• Funció comunitària: el joc com a llenguatge universal i la seva vinculació a la festa fa de la ludoteca un espai privilegiat per al desvetllament de la curiositat, l’intercanvi cultural i l’apropament intergeneracional.
• Funció d’investigació: la ludoteca és un escenari excepcional per a poder avaluar jocs i joguines, explorar noves facetes del joc infantil i realitzar altres investigacions pròpies de l’observació del joc en els infants i les seves famílies.
• Funció de formació i informació: la ludoteca proporciona a les famílies i als altres professionals de l’educació informació i assessorament sobre jocs, joguines i joc infantil. També acompleix una funció formativa, ja que la majoria de ludoteques permeten l’accés a alumnat en pràctiques.

En els darrers quaranta anys s’han produït molts canvis en la societat occidental, tant socioculturals com econòmics, que han modificat la qualitat de vida i el concepte d’infància, i fins i tot de família. Els valors materials de mitjan segle XX, basats en la recerca de la seguretat econòmica i física, s’han anat modificant, i a l’inici del segle XXI ens trobem una societat més rica i uns infants que no han patit pràcticament cap carència. Els valors en alça han estat els basats en la qualitat de vida, l’estètica o el consum. És a dir, els propis d’una societat del benestar. Tanmateix, aquesta societat del benestar, ha comportat també una manca de temps per a dedicar als fills, a causa de la precarietat de les polítiques socials en el marc laboral i l’escassetat de llocs públics, segurs i naturals on anar a jugar en l’entorn urbà.

Si la missió de la ludoteca és facilitar les condicions òptimes per al desenvolupament de la capacitat de jugar, la situació actual les fa encara més necessàries, tot i que en aquest moment no es tracta tant de garantir “joguines per a tothom”, sinó més aviat de garantir “espais, temps, companys de joc i repertori de jocs i joguines adequats per a tothom”.

Jocs i joguines per una metodologia educativa

Els jocs i les joguines són les eines principals de les ludoteques. Per aquesta raó, el fons lúdic és escollit amb molta cura i en funció de diferents criteris de selecció:

–Materials: durabilitat, versatilitat, qualitat, seguretat, etc.

–Psicològics: respecte a les habilitats i les capacitats en totes les àrees de desenvolupament –psicomotor, cognitiu i afectiu– per a cada moment evolutiu.

–Valors socials i culturals: segons els models educatius que els jocs i les joguines ens proposen i evitant models socials extrems.

Un cop seleccionades, les joguines es classifiquen segons el mètode ESAR, creat per la doctora en pedagogia Denise Garon, i amb l’aplicació dels criteris psicològics que es consideren en els apartats següents.

• Jocs d’exercici: sensorials, motors, psicomotors i de manipulació. En aquest grup de situacions lúdiques es prioritza l’acció repetida per aconseguir el plaer dels resultats immediats.

• Jocs simbòlics: “fer com si”, rols i representació. Es caracteritzen per la seva capacitat d’estimular la representació mental d’un objecte per un altre. Els infants comencen a participar en situacions fictícies pel plaer d’imitar i interpretar els diversos rols socials dels adults.

• Jocs de construcció i disposició: constitueixen una etapa intermèdia entre el joc d’exercici sensoriomotor i el joc simbòlic, així com entre el joc simbòlic i el joc de regles. La pràctica de la construcció condueix a l’infant a combinar i associar diferents elements cap a un objectiu concret.

• Jocs de regles: són els que impliquen el respecte a unes normes determinades. Al principi es desenvolupen i s’uneixen directament a l’acció, i troben suport en diferents objectes i accessoris definits. L’atzar apareix sovint en aquest tipus de jocs. Finalment, les regles es compliquen i s’independitzen de l’acció i donen pas a les deduccions, els raonaments, etc., tot deixant cada cop menys espai a la sort.

Els jocs tradicionals a les ludoteques

El joc tradicional ha tingut sempre un paper clau com a transmissor cultural. Gabriel Janer Manila ho diu molt clar amb aquestes paraules: “Són, aquests jocs, una herència del nostre poble que, perquè havia après a jugar comunitàriament, ha estat capaç de crear belles i extraordinàries formes de cultura. Hi ha un principi de plaer en els actes més bells de la vida dels homes. I es tracta, justament, de rescatar aquest principi que ha mogut des de sempre tot quant de bo ha fet l’home. Rescatar aquest principi i retornar-lo als nens del nostre temps és –qui podria dubtar-ho?– un problema pedagògic.”

Actualment s’observa la manca de recursos lúdics de molts infants, amb un repertori de jocs limitat, sobretot pel que fa als jocs populars i tradicionals. La transmissió de jocs entre els infants dins el seu grup d’amics no segueix habitualment els mecanismes que tradicionalment servien per a la comunicació de vivències. La transmissió oral de les tradicions en general, i dels jocs en particular, es fa difícil, ja que la imatge molt sovint s’imposa a les paraules, els avis no estan sempre a prop dels néts, i les condicions d’amics, de carrer, d’espais i també de patis escolars no són sempre les més adequades per al joc. Les ludoteques assumeixen aquest valor inqüestionable dels jocs populars i tradicionals i els incorporen en la seva dinàmica habitual amb diferents intencions educatives. Mitjançant els jocs tradicionals, els infants assagen les seves habilitats socials, s’inicien en l’acceptació de regles compartides i aprenen a respectar els resultats de l’atzar, reflectits en la sort, que a vegades afavoreix i a vegades perjudica.

Els jocs tradicionals també afavoreixen la comunicació, l’adquisició de llenguatge i la transmissió d’usos lingüístics, i generen un vocabulari específic, ritual i fins i tot d’argot: “trencar l’olla”, “qui la para”, “jugadors de sucre”, etc. Són, a més, una manera natural d’interioritzar el temps des de la pràctica i també de descobrir i dominar l’espai. Per exemple, els jocs d’amagar-se o els jocs que requereixen condicions concretes d’espai són un bon exemple de tot això que es comenta: els quatre cantons o terra mar, etc. També serveixen per a interioritzar de manera vivencial el temps. Es tracta d’aprendre a decidir com i de quina manera s’utilitza el temps i d’aprendre a descobrir que hi ha jocs típicament de bon temps, per a quan els dits estan sensibles: com la baldufa, les bales, etc., i jocs per a quan fa fred i necessites escalfar-te, com corretgeta la ning la ning o escalfamans, etc.

El joc tradicional es converteix en nexe d’unió entre generacions que se sorprenen de compartir el gust pel jocs.

La interiorització de valors i actituds

Per al bon desenvolupament dels jocs, cal exercir el propi control i el control del grup com a reguladors de les normes ètiques de convivència. La vivència de la justícia i la injustícia, reflectida en les trampes i en l’acceptació voluntària, i normalment escrupolosa, de les regles del joc ajuda a conèixer-se i a acceptar-se.

Valors com la participació, la cooperació, la companyonia, l’exigència i la superació personals, el reconeixement de la diferència com a factor de riquesa i l’ajuda mútua formen part de la dinàmica dels jocs, i tot amb l’única finalitat de divertir-nos junts.

La descoberta, el coneixement, l’acceptació i el respecte de l’altre, de vegades “company de joc” i d’altres “adversari”, però sempre amic, és un altre dels valors educatius que cal destacar, així com l’exercitació de resistències sanes a la decepció.

Espais promotors d’intercanvis culturals

La creixent presència a Catalunya d’infants procedents de diferents indrets del món i amb diferents bagatges culturals ens permet enriquir-nos d’altres realitats i, alhora, ens esperona a mantenir vives les tradicions de la cultura d’acollida per facilitar-ne la integració. El joc tradicional esdevé una eina integradora. Jack Botermans diu: “Cada dia, en cada moment, es juga en els quatre racons del món. Els jocs constitueixen una de les rares activitats humanes que aconsegueixen transcendir les monumentals barreres socials, culturals, lingüístiques i geogràfiques que separen els diferents pobles de la terra.”

La metodologia educativa de la ludoteca apropa els jocs populars i tradicionals amb la mirada posada en el futur, amb curiositat, esperit crític i iniciativa. No és la motivació arqueològica o d’enyorança de temps passats, ni tampoc únicament un esperit romàntic el que ho anima. És la capacitat de diversió, les ganes de passar-ho bé, amb la vista i l’oïda i tots els sentits atents per a no perdre’s res: riures, crits, baralles, cridòria i algun plor. Això no és com la vida? Antoni Tàpies ho diu d’una manera poètica: “Jugant, jugant, de petits, aprenem a fer-nos grans. Jugant, jugant, fem créixer el nostre esperit, ampliem el nostre camp de visió, el nostre coneixement. Jugant… jugant, diem i escoltem coses, despertem aquell que s’ha dormit, ajudem a veure a aquell que no en sap o a aquell a qui han tapat la visió.”

Comercialització: dels patacons als tazos

L’any 1992, una empresa de snacks va incloure dintre de les bosses de patates unes rodones de plàstic on hi havia estampada la imatge de l’heroi dels còmics que triomfava a la televisió. Juntament amb aquestes targetes en forma de circumferència, es proposava un joc en el qual aquestes xapetes rodones eren motiu de disputa i d’intercanvi.

Milers i milers d’escolars es van abocar a jugar als carrers, a les places i als patis de les escoles. Hom podia veure grups de nois i noies apilotant de cap per avall aquelles joguines que anomenaven tazos. Després, llançaven contra el munt de peces una altra peça més gruixuda anomenada mastertazo. Es pot dir que aquesta promoció de màrqueting va revolucionar el món del joc infantil.

Va afavorir que molts pares, mares i avis dels usuaris del nou joc recordessin que, quan ells eren petits, també jugaven a un joc semblant, però fet amb uns materials molt diferents: jugaven a patacons amb un engalzament fet de cartes de les baralles i hi llançaven també un patacó més gran o un taló de goma.

Molts nens i nenes van tornar a compaginar unes activitats que de sempre havien presidit la seva vida lúdica: col·leccionar els objectes de joc i fer apostes. Es van adonar que aquell moviment lúdic, la tazomanía, no era desconegut pels seus pares o avis. Els infants es van assabentar que, quan els seus progenitors eren petits, anaven pels bars demanant que els donessin les cartes velles que havien retirat per poder construir els seus patacons. Van saber que els seus avantpassats també hi jugaven i se’ls apostaven.

També es va produir una petita revolució en l’imaginari cultural col·lectiu: articles periodístics vindicant el patacó com el tazo català, o sigui el patacó davant de la invasió de les noves joguines, una veritable revolució en el món del màrqueting, ja que, basats en les promocions antigues (en les quals es col·leccionaven cromos o santets que sortien a les rajoles de xocolata –de la marca Juncosa, sobretot a començament del segle XX–), elaboraren una campanya en la qual idearen una eina de joc senzilla, però atractiva, i amb un valor afegit representat per les imatges dels herois de la televisió preferits pels petits de casa. A partir de la campanya dels tazos, res no va ser igual, ja que tingué una gran influència en les promocions de productes per a infants amb joguines de baix cost i format petit.

Aquesta revolució lúdica es produí perquè es va saber entendre en clau de final del segle XX el paper que tenia la joguina de petit valor econòmic en el joc infantil de sempre. Un joc que en la seva forma antiga emprava joguines que no havien de ser comprades, ja que s’aconseguien a través de diversos materials que es trobaven a casa i que els nens i les nenes reutilitzaven tot canviant-los l’ús, com passava, per exemple, amb les bobines de fil, amb els botons, les agulles de cap, les capsetes de llumins, les xapes de begudes, les tabes, els ossets, etc.

Hi havia, doncs, reutilització de material que no era emprat a la llar, sinó en diverses feines dels adults, com és el cas de diferents peces de fang trencades o defectuoses dels terrissaires, les tapes de fusta de les caixes o capses o elements de la natura, com el fang, fulles de canyes, pedres, etc.

De vegades, els materials de la natura havien de sofrir grans modificacions, manipulacions o transformacions per esdevenir un material de joc. Aquí s’hauria de parlar de joguines fetes de fusta, però que tenien com a característica que podien ser confeccionades pel mateix jugador o jugadora. Aquestes joguines són representades per les baldufes, les pales de bèlit, o les bitlles, entre d’altres.

Un altre cas diferent de realització de joguines amb materials per a incorporar-los al joc és el cas de les cartes, que foren pensades per al joc dels adults i quan es gastaven passaven a ser objecte de joc dels infants. La seva utilització canvia d’edat, però també l’eina canvia de forma, ja que, amb la construcció dels patacons, el nou objecte dóna pas a jocs corporals amb un material que era pensat per a jocs d’atzar.

Anys enrere hi havia cromos, adhesius i calcomanies que sortien com a promoció a les rajoles de xocolata o a les capses de galetes. Amb aquesta dinàmica de col·lecció i aposta, un financer dels Estats Units d’Amèrica va veure un reportatge a la televisió sobre un antic joc de taps d’ampolla de refresc a les illes Hawaii al qual es jugava durant la Gran Depressió americana. Comprengué que actualitzant l’objecte de joc i la forma de jugar-hi es podia rellançar, i, després d’una agressiva campanya de màrqueting, va aconseguir inundar tot el món amb els POG, com s’anomenava aquest objecte. Amb el llançament dels POG, tazos a l’estat espanyol, s’inicia una nova era en què els inventors de joguines de petit format s’inspiren en els jocs tradicionals per dissenyar el seus productes. I així sorgeixen productes que ajuden a promocionar productes de consum –la major part d’alimentació i per al consum infantil–, com és el cas dels tazos que ja s’ha comentat.

També s’han promocionat els spinners, que són una mena de baldufes de dits que es construeixen a partir d’un objecte pla perforat. A aquest objecte se li van afegir complements que no estaven presents en el joc tradicional antic, però que donen un valor afegit a la promoció del producte o bé faciliten l’acció del joc en escolars als quals ningú no havia transmès el joc de la baldufa de dits.

Una altra joguina de promoció han estat els lockytrons, elements per a jugar a un joc que volia imitar el del canonet, format per un tub fet d’un tros de cartó, a sobre del qual es col·locaven una mena de petits talons de cartó i amb un altre i des d’una certa distància s’havia de llançar, tombar el tub i guanyar els lockytrons caiguts que no mantinguessin contacte entre ells.

L’any 2003 triomfaren els xaps, que s’inspiraren en els antics jocs de xapes i que van intentar mantenir les mateixes regles de joc tot innovant el material emprat: una peça feta de plàstic que es feia petar contra un altra. A aquestes joguines cal afegir una quantitat ingent de joguines antigues pensades en clau actual: bales amb imatges a l’interior, baldufes de diferents formes, io-ios, etc. L’èxit dels tazos va posar en acció les empreses per comercialitzar nous productes. Empreses que fins aleshores només s’havien dedicat a comercialitzar àlbums de cromos o d’adhesius centren la seva atenció en una nova producció de joguines inspirades en les tradicionals.

Una d’aquestes joguines foren els gogo’s, fets de plàstic de diferents formes i colors, amb volums que imitaven objectes quotidians com una cafetera, o una tassa, o bé cares divertides o grotesques. Els gogo’s es van inspirar en les tabes, i tot i que de vegades costava trobar-ne la relació, van editar un fullet que, a més de servir per a enganxar els adhesius que acompanyaven els gogo’s, explicava la història dels avantpassats dels gogo’s: les tabes o els ossets.

Aquesta entrada en escena dels gogo’s provocà que tornessin a sortir al carrer nens jugant amb els ossets i que els carnissers tornessin a regalar els ossets entre la canalla de la seva clientela. Mai com llavors no s’havia jugat tant a rei, botxí, a panxa i a forat d’aigüera.

D’altra banda, una de les produccions més estranyes de la comercialització de joguines foren els rappers, una mena de mà de plàstic amb la qual s’havia de donar un cop a uns platerets de llauna i qui els girava se’ls quedava. S’inspiraven només llunyanament en algunes formes de jocs tradicionals.

Tot aquest renaixement dels jocs tradicionals i la seva incidència en les joguines de petit format vingué adobat per l’esperit actual de recerca dels valors culturals antics. Mai com ara no hi ha hagut tants estudis sobre els jocs i els esports, tantes publicacions sobre els jocs dels avantpassats. Aquest context ha motivat que joguines de gran format tradicionals que abans es confeccionava cada jugador ara es venguin en botigues de joguines i en altres d’especialitzades, com és el cas de les bitlles, les baldufes, els jocs de taula, etc.

El joc en l’era digital

Les noves tecnologies, de la mateixa manera que ho han fet en la resta d’activitats socials, també han modificat les nostres formes d’oci, entre les quals hi ha el joc.

Els jocs i les joguines també s’han adaptat al nou entorn digital i han evolucionat tant en el contingut com en la forma. Gràcies als nous suports informàtics i audiovisuals, actualment es disposa d’una nova família de jocs per a l’entreteniment i l’aprenentatge i de nous suports i entorns de joc (consoles, ordinadors, Internet, telèfons mòbils, etc.): són les anomenades joguines multimèdia.

D’una banda, la informàtica, i, de l’altra, els formats audiovisuals (so, imatges fixes i en moviment, gràfics, etc.), han donat lloc al que es coneix com a suports multimèdia. Aquests nous suports permeten recrear entorns virtuals de gran realisme i fantasia, i alhora faciliten a l’usuari un feed-back immediat, una resposta immediata a les seves accions sobre la màquina. Aquestes són les dues característiques que fan especialment atractiu aquest nou format de jocs: d’una banda, l’atracció audiovisual, i, de l’altra, la interactivitat. Se satisfà al moment la necessitat d’acció del subjecte i s’estimula el repte continuat i la superació personal. Dues característiques pròpies de qualsevol joc a les quals s’afegeix l’atractiu de visualitzar entorns fantàstics, amb molt de realisme, molta acció i moviment.

Gràcies a aquestes qualitats, les joguines multimèdia no tan sols suposen canvis en els suports dels jocs i en les formes d’interactuar-hi dels infants i joves, sinó que també aporten nous valors educatius a tenir en compte, ja que són joguines que motiven i que faciliten l’adquisició d’habilitats visomotores; potencien el desenvolupament de processos i estratègies de presa de decisions i de resolució de problemes; afavoreixen aprenentatges significatius i cooperatius, i són un espai social important on forjar i mantenir relacions.

D’altra banda, els infants i els joves d’aquesta nova societat de la informació són una generació habituada a interactuar amb aquest tipus de suports tecnològics. Són l’anomenada generació Net, segons diu Don Tapscott en el llibre Growing up Digital: The Rise of the Net Generation (Nova York, 1997). Per a ells, les joguines multimèdia no tan sols són un recurs habitual de la seva activitat lúdica, sinó que també els suposen una forma d’accés al món de la tecnologia, i a mesura que aquesta generació creix, creixen també les seves possibilitats de jugar-hi. I en aquest punt hi ha un tret característic d’aquestes noves joguines: no cal abandonar-les quan s’és adult, com passa amb altres jocs. Actualment, els adults joves són també usuaris de les joguines multimèdia, especialment dels jocs d’ordinador.

Màquines, suports i tipologies

Avui hi ha a l’abast una gran diversitat de màquines i suports per a les joguines multimèdia. Aquesta varietat de formats els ha donat una àmplia difusió i un ús molt divers. Són, sens dubte, un dels recursos d’entreteniment més utilitzats en l’actualitat. Hi ha joguines intel·ligents (robots, mascotes electròniques, etc.), ordinadors portàtils i de sobretaula, videoconsoles portàtils i domèstiques, accessoris d’ordinador (càmeres web, ratolins, teclats adaptats, auriculars, etc.) i per a jocs (comandaments, volants, pedals, etc.), mòbils i CD i DVD.

Un suport que mereix una menció especial és la xarxa d’Internet. En realitat, en ella mateixa, esdevé un nou entorn de joc. Les seves possibilitats comunicatives afegeixen qualitats noves que motiven la interacció i l’atractiu audiovisual. Internet facilita, d’una banda, la comunicació i la interrelació entre els jugadors, ja sigui per jugar pròpiament o per comentar aspectes, trucs i opinions sobre els jocs a través d’espais de fòrums i comunitats virtuals. La facilitat d’interrelació és tanta que sovint el joc és només l’excusa o el vehicle de la relació i no l’objectiu en ell mateix. De l’altra, a través de la xarxa els jocs són més accessibles (només cal poder connectar-se des de l’ordinador personal sense necessitat de cap accessori més), actualitzats (a la xarxa sempre hi ha l’última versió) i variats.

Pel que fa al contingut d’aquestes joguines, el programari que contenen i ofereixen és divers tant en temàtica i finalitat, com en el tipus d’habilitats que promouen o en la classe de valors i actituds que transmeten.

Partint de la finalitat lúdica d’aquests aplicatius, tot i que en molts casos es poden trobar tipologies barrejades en un mateix producte amb la finalitat d’atraure més públic, es pot establir una classificació de jocs multimèdia. Recollint i adaptant tipologies diferenciades per autors com J. Alberto Estallo en el llibre Los videojuegos. Juicios y prejuicios (1995) o Begoña Gros i el Grup F9 a Jugando con videojuegos: educación y entretenimiento (1998), es proposa la següent classificació de jocs multimèdia següent:

• Arcade/plataformes: Jocs de molta acció i rapidesa visual i manual en els quals l’usuari ha de superar els obstacles que cada pantalla li va presentant de manera molt mecànica, amb un temps de reacció mínim.

• Estratègia (jocs de rol, estratègia militar, etc.): Jocs que potencien l’elaboració d’un pla d’acció i de reflexió de les jugades davant de la simple acció.

• Aventures gràfiques: Jocs que combinen elements d’acció i l’estratègia com a mètode per a aconseguir l’objectiu final.

• Simuladors i constructors: Jocs que situen l’usuari en un entorn molt semblant a la realitat i en el qual ha d’aplicar coneixements específics per a resoldre la situació.

• Esports: Jocs que situen l’usuari en entorns molt reals de diverses modalitats esportives com el futbol, el tennis, el golf, les curses de cotxes o motos, etc. En aquest cas caldrà aplicar certes habilitats psicomotores i sobretot un coneixement de les regles i les estratègies de cada esport.

• Multiusuari: Jocs tipus arcade o aventures gràfiques en els quals es participa en paral·lel amb altres usuaris. No es juga contra la màquina, sinó competint amb altres jugadors connectats a una xarxa local o a Internet.

• Trencaclosques i jocs de lògica: Jocs que desenvolupen la percepció espacial i les capacitats lògiques de l’usuari.

• Jocs de taula: Jocs de tauler com el parxís o l’oca, o de pregunta-resposta com el trivial, que s’adapten a format digital.

Els usos socials de les noves tecnologies en el joc

El joc és un dels principals espais de relació social i les noves tecnologies també ho són. És per això que el joc multimèdia és sens dubte un joc social, un joc compartit, efectuat en comú. Això, que és evident en el cas dels jocs multiusuaris, també val per a la resta de modalitats. La realitat és que en totes les seves variants es tracta de grups de persones que juguen entre elles, a distància, presencialment, contra la màquina o contra altres jugadors, però sempre de manera conjunta.

Entre els valors socials del joc multimèdia hi ha el fet de potenciar les relacions amb els altres: compartir un joc tecnològic, igual que qualsevol altre joc, afavoreix els vincles interpersonals. Però, a més, com a característica específica, a través del joc en línia i de les eines de xat i de missatgeria que acompanyen el seu ús, les relacions que ja es tenen cara a cara s’aprofundeixen i esdevenen tot sovint més íntimes.

Al mateix temps, el joc multimèdia modifica les estructures tradicionals de grup. El lideratge del grup deixa d’estar centrat en una sola persona i en una sola franja d’edat. El fet de saber d’informàtica o de TIC és tan ampli, variat i complex, per la quantitat i la varietat de programes que hi ha, que fa que no hi hagi experts i que l’expert pugui ser tant un adult com un nen gran. Depèn en què, tothom pot ser un expert, i la resta sempre tindrà una cosa per aprendre dels altres.

També provoca modificacions en les pautes de relació per edats, ja que el contacte a través del joc és intergeneracional. Els més petits, si en saben, són considerats iguals que els més grans i també tenen coses a ensenyar. Això es deu també al fet que la transmissió d’aquests coneixements es dóna a través d’amics i companys.

Un altre dels canvis que comporten els jocs multimèdia és la multiplicitat d’espais de joc. En alguns casos són els mateixos espais tradicionals de joc, però amb modificacions importants pel que fa a les pautes d’ús, per exemple, el carrer, on es pot jugar amb els telèfons mòbils o bé la pròpia habitació que es converteix, per virtut de la simulació, en un espai infinit connectat a milers d’altres espais semblants. En altres casos són espais nous, com per exemple els cibercafès, una alternativa d’oci no institucional i força accessible. Els cibercafès són espais plens de tecnologia on es pot parlar i on es pot jugar i on es troben els amics, són la nova plaça pública, és un espai que combina les relacions virtuals i presencials i les fa una mateixa cosa. En aquest sentit social, aquest oci és un temps extraordinàriament productiu.

Un aspecte important pel que fa a valors és que el joc multimèdia modifica el significat de la competició. En aquest tipus de joc, el saber es transmet generosament perquè la gràcia en actuar augmenta en proporció al domini que en tenen els teus contrincants. Per tant, la transmissió de coneixement no converteix el teu contrincant en més perillós, sinó en més interessant per a passar bones estones de joc. Hi ha una possibilitat a tenir en compte per part de qui ha de treballar els conflictes que comporta la diversitat: de fet, el joc multimèdia, fins i tot en el cas del joc violent, pot fomentar el respecte per l’altre. No pas a través del seu contingut, sinó a través de la forma en què es juga i se n’aprèn.

Descobrir el valor educatiu dels nous jocs

Moltes vegades hi ha una certa inquietud en els perjudicis o simplement en els inconvenients que comporta l’ús d’aquests jocs entre els nens o els joves. Hi ha estudis que han mostrat que els nois i les noies són capaços de desenvolupar mecanismes crítics per a portar a terme interpretacions lliures i creatives dels productes que el mercat posa a la seva disposició. En aquest sentit cal esmentar el treball important que han realitzat els autors de l’anomenada Escola de Birmingham en l’àmbit del Center for Contemporary Cultural Studies d’aquesta universitat. Els jocs multimèdia poden esdevenir educatius si es fa una intervenció adient que en ressalti el seu valor. Aquesta intervenció hauria de proporcionar als nens i als joves els elements i la informació de judici que els permetin formar la seva pròpia opinió, perquè se’ls puguin apropiar i fer seus. Aquesta resignificació del joc que molts joves fan és sovint el seu primer pas en la direcció de fer-se adults i de fer-se ciutadans. Algunes possibles àrees en què es pot intervenir per contextualitzar prejudicis i donar valor educatiu als jocs multimèdia són les següents:

El gènere

L’oferta de jocs, tant d’ordinadors com de videoconsoles, de moment es troba orientada de manera aclaparadora al públic masculí. Això fa que, tot i que les nenes s’interessin per les possibilitats dels jocs tecnològics a la mateixa edat que els nens, aviat hi perdin l’interès. Consegüentment, els nois sempre fa més temps que s’hi han posat i que els han usat amb més assiduïtat. Per tant, assoleixen més fàcilment la condició d’experts. Les noies prefereixen els jocs de simulació (per exemple els “Sims”) i els jocs d’algunes plataformes que es troben a Internet (jocs tipus “Shockwave” o “Flash”, de la casa Macromedia). Són expertes en els àmbits del seu gust, com ara el xat, la navegació, la missatgeria, i els jocs mencionats. Per tant, intervenint en l’oferta d’acord amb les preferències diferenciades entre gèneres, segurament els usos i els dominis de nois i noies serien equivalents.

Els continguts dels jocs

En la majoria dels jocs orientats al públic masculí es fomenta la competència, i, a vegades, també directament la violència. No obstant això, aquests continguts no els desqualifiquen pedagògicament de manera absoluta. Al mateix temps que s’hi transmeten aquests valors, també se n’hi viuen d’altres pel sol fet de jugar, com són la solidaritat i l’ajuda mútua, la cooperació en l’assoliment d’objectius comuns, la transmissió de coneixements, el treball en equip i, finalment, el més important: el valor lúdic, el volers’ho passar bé amb un grup d’amics. La preocupació per la violència transmesa en aquests jocs és comuna amb la preocupació per la violència transmesa per altres mitjans audiovisuals com ara la televisió. Els estudis que s’han fet sobre aquest darrer cas han mostrat que la televisió violenta pot generar violència únicament en aquells entorns en què aquesta ja es troba arrelada prèviament, però que, en la resta de situacions i de persones, no té cap efecte significatiu.

L’addicció

Els estudis mostren que les persones que desenvolupen conductes semblants a les addiccions als jocs multimèdia responen a un perfil amb una predisposició a desenvolupar aquesta mena de conductes també amb altres estímuls, ja que es tracta més aviat de desordres compulsius i no pas d’addiccions. En aquest cas, el joc no n’és la causa, sinó que pot ser-ne només el detonant. La intervenció en aquestes situacions passa evitant les situacions de vulnerabilitat psicològica que predisposen a les addiccions en general.

La pèrdua de temps

Com ha passat amb altres mitjans audiovisuals, el joc multimèdia es veu molt sovint per part dels adults com una pèrdua de temps, tal com es va considerar també durant molt de temps el joc infantil. Cal dir que en aquest sentit no es diferencia de la resta de jocs. És tan educatiu com qualsevol altre joc. Jugar a jocs multimèdia no és ni perdre el temps ni desaprofitar el potencial de les noves tecnologies: és aprendre. Les escoles, les biblioteques i altres centres públics d’accés a les TIC es plantegen ja la incorporació del joc multimèdia entre les seves activitats en lloc de veure-les com a font de conflictes, de pèrdua de temps i de diners.

L’escola

Les escoles tenen reticències a l’entrada del joc multimèdia, del xat i de la missatgeria a les aules. Això fa que la transmissió d’aquest coneixement quedi únicament relegada als companys i els amics i que no se’n doni un tractament educatiu. Però, en canvi, és el camp d’expertesa dels joves i això els dóna la possibilitat de percebre’s com a experts i no com a eterns aprenents de tot. El joc multimèdia pot servir tant per a la definició d’identitats de grup com per a la definició de “metes comunes supraordenades”, és a dir, metes compartides que demanen un esforç cooperatiu. Per aquest motiu, pot fomentar el treball en equip i esdevenir un element important de socialització i de participació en el món adult. D’altra banda, contribueix a l’alfabetització funcional de la població en l’ús de les noves tecnologies i prepara per a la utilització d’aquestes noves eines tecnològiques, cada vegada més presents en tots els aspectes de la vida quotidiana.