El temps dels jocs

El desplegament temporal del temps

Per a l’estudi dels jocs s’ha de tenir en compte el binomi indestriable de l’espai i del temps. Un joc se situa en un lloc concret (plaça, poble o comarca) i en un temps localitzat dins del calendari (ja sigui tradicional o actual). De la mateixa manera que hi ha un desplegament geogràfic dels jocs, també hi ha un desplegament temporal. Malgrat tot, l’actual procés de globalització que envolta les manifestacions populars d’arrel tradicional tendeix a esborrar geografies i freqüències, procedències i antiguitats i a reduir qualsevol coordenada a un aquí i ara comú. Aquest fet és degut sobretot als processos d’urbanització i globalització, i a la relativització de les distàncies espacials i temporals, conseqüència de les noves xarxes d’informació i comunicació i de l’omnipresència mediàtica. Tanmateix, hi ha celebracions de jocs que semblen reforçar la dimensió local i temporal, com una reacció envers l’homogeneïtzació i com una voluntat d’afirmació dels trets identitaris.

Però no n’hi ha prou d’afirmar que els jocs se situen al llarg del curs temporal, cal adonar-se que, d’alguna manera, com a ritual comunitari, retroben el Temps original, un temps lúdic, creatiu i alliberador en què la tradició s’innova precisament ‘re-produint-se’. La concepció mítica del temps en les velles cultures és qualitativa i concreta: no es troba mai al marge de l’experiència vital comunitària. J. Caro Baroja, en El Carnaval, en dóna una explicació precisa:

“El tiempo es experimentado, vivido, según las edades de la vida, con diferentes cualidades en cada una, y cada tránsito de la una a la otra supone una crisis con sus ritos especiales. Pero al lado de estos tránsitos vitales existe una sucesión física de fases y momentos en que el hombre va viviendo, como son las referidas de la noche y el día, con sus diversas duraciones según las estaciones; el amanecer y el anochecer, los equinoccios y los solsticios, que dan a este vivir cierta estructura que se repite y que, por otra parte sugieren la idea de conflictos en los que entra también en juego la ansiedad misma del hombre.”

El temps profà és lineal, successiu i irrepetible, mentre que el temps còsmic és circular, cíclic i retorna anyalment per ser viscut, recreat i celebrat a través d’un ric costumari que inclou festes i jocs. El calendari popular tradicional s’estructura segons els cicles de la natura, que influeixen directament els dels treballs agrícoles i ramaders, els quals, al seu torn, concreten les fires i mercats, i la festa major. Sobre aquest canemàs s’instaura el de les celebracions cristianes format pels cicles litúrgics i les commemoracions del santoral, moltes de les quals tenen un arrelament local i configuren tradicions i ritus propis de la comunitat concreta. Com diu Lluís Duch, “les festes cíviques i religioses d’un calendari posen en relleu les condicions de vida d’un poble o d’una contrada. Es festegen uns dies concrets d’acord amb les condicions (marineres, terrassanes, pastorívoles, etc.) dels habitants d’una regió. O bé es fa memòria de les gestes històriques o mitològiques […] que han contribuït a la formació d’un nosaltres col·lectiu”.

El calendari utilitzat com a guia de les feines del camp s’estructura en dies laborables i festes de guardar. Una mostra ja clàssica és el popular Calendari del pagès que, anualment, des del 1856 fins avui dia, publica l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, i que inclou indicacions pràctiques sobre la sembra i la collita, previsions meteorològiques i llunacions, a més de dites i refranys i de composicions literàries sobre temes rurals.

No és fins a la segona meitat del segle XIX que es comença a popularitzar l’ús dels calendaris a les cases rurals, ja que depenen del coneixement de la lectura i l’escriptura, que no es va generalitzar fins ben entrat el segle XX. Així que el coneixement del calendari es regia sobretot per l’anunci de l’any Litúrgic que es proclama des de l’altar el dia d’Epifania.

Els jocs i les pràctiques lúdiques tradicionals han expressat valors alhora materials i magicoreligiosos.

Una mostra d’aquest costumari a l’entorn del joc seria el procés per a l’obtenció i elaboració de les bitlles com a estris de joc. Com si es tractés d’una fetilleria, calia triar un bon arbre i esperar a tallar-lo en nit de lluna vella, preferiblement la corresponent als mesos d’octubre i novembre, i fins i tot al desembre. Un cop tallada la soca, la fusta obtinguda s’embolicava amb un drap i es deixava en un lloc cobert, per protegir-la de l’aire, la claror i la humitat durant tres o quatre anys. En altres llocs se seguia una fórmula que consistia a colgar la fusta verda en fems durant uns quants mesos. Això convertia aquell tronc verd i feble en un roll sec, dur i preparat per al joc.

Un altre exemple és propi del costumari de la Setmana Santa. En aquests dies les distraccions eren restringides: es tancaven els cafès, el cinema i el ball. En canvi, el joc de bitlles era una de les poques diversions permeses, tot i haver de captenir-se amb més parsimònia i sobrietat. A Palma d’Ebre encara es conserva la tradició de jugar-hi el Divendres Sant, un cop finalitzat l’ofici i la processó: la gent del poble es reuneix a la plaça i juga com es feia antigament. Un costum que contradiu la tradició més comuna de no jugar a cap joc en què intervingués l’atzar, per no imitar els soldats impius que, al Calvari, es van jugar als daus la túnica de Jesús. A Sant Martí de Tous, en canvi, és el Dilluns de Pasqua Florida que la gent es troba a l’ermita de Sentfores per jugar.

Al Pallars, Violant i Simorra explica que, a l’estiu, quan les feines del camp reclamaven una dedicació més gran d’homes, dones, joves i infants, en alguns pobles, Paüls per exemple, es cremaven les bitlles i no s’hi tornava a jugar fins acabat l’estiu, que era quan s’elaborava un joc de bitlles nou.

Quan les atzavares florien, la mainada n’agafava les grans inflorescències i, sostenint-les d’una a una amb la mà plana, picaven amb l’altra fortament al braç a fi de fer saltar les petites flors grogues atapeïdes, tot cantant:

“Tix, tix, teixidor!
Cana, cana, canador!
Quantes canes en voleu?
Tres, sis, nou, deu!”

En canvi, hi ha jocs propis del cicle de l’hivern, com el de les quines, joc popular de loteria, que, els darrers dies de l’any tenen un clar component màgic, ja que se situen en el moment precís de tancar una unitat temporal i encetar-ne una altra i són la continuació de tot un seguit de rituals per a esbrinar com serà l’any nou, però també per a desitjar-se un any nou fructuós i feliç. La quina es concep com a expressió del desig d’endevinar el futur i de fer un ritual perquè sigui productiu. Res millor que un joc d’atzar i d’atenció per a aconduir el futur. Aquest joc i les loteries oficials, iniciades a Espanya per Carles III al segle XVIII, tenen clarament un component màgic d’intervenció en la predicció de l’any nou, com a unitat nova que convé esbrinar, però que en la mesura del possible cal influir perquè en resulti l’abundor i felicitat.

La diferència entre les estacions d’estiu i les d’hivern marcava la pràctica d’uns jocs sobre uns altres. L’estiu oferia una relació més intensa amb la natura a l’aire lliure i convidava a jocs que en cap altra època de l’any no eren possibles, ja que, com diu el refrany, “a l’estiu tota cuca viu”: atrapar grills, mosques, llagostes, caderneres, granotes o crancs, afollar nius, envescar ocells o pescar truites als rius i capgrossos a les basses. Aquests jocs de temporada han anat desapareixent al mateix temps que una altra sensibilitat envers l’entorn natural i la vida animal s’imposava per damunt d’aquella relació més directa amb la natura, que incloïa descobertes espontànies impensables avui. Les variacions dels cicles naturals dels animals i les bestioles perden importància per als nois i noies d’ara. Ja no es veuen grills engabiats, i això perquè la depredació ha deixat de ser un comportament socialment acceptat. Els darrers cinquanta anys la mainada catalana ha anat perdent coneixements i vivències associats a la temporalitat de molts jocs.

Aureli Capmany, en un article publicat als quaderns de l’Arxiu de Tradicions Populars dirigit per Valeri Serra i Boldú, abundava en aquesta apreciació, tal vegada encertada llavors, si bé la pervivència que pot tenir actualment és més que dubtosa:

“Els jocs populars de la infantesa obeeixen a unes lleis que escapen i defugen tota legislació dictada per l’home; aquestes lleis no han estat mai escrites, però se segueixen; no han estat tampoc imposades, per això es compleixen. […] Els jocs de bales, de baldufa, de la grua o l’estel i tants altres tenen les seves temporades, però els nois no necessiten mirar al calendari per saber els mesos apropiats per a tal o tal joc; l’any solar, amb les seves quatre estacions, els és suficient per a tenir ja del tot establerta la corresponent divisió, i l’un any i l’altre, i tots els que es van succeint, passen i els jocs són practicats en les seves tongades pròpies que per tradició són prèviament assenyalades.”

Ramon Violant i Simorra, a La joguina tradicional, mostra molts exemples d’aquella relació del joc amb les estacions de l’any, i observa que avui la mainada sap difícilment que a la tardor es poden obtenir les excrescències rodones de roure per a fer baldufes o ballarugues o que l’estiu és una època excel·lent per a fer tota mena d’instruments musicals i de brogit, com ara xiulets de pinyols d’albercoc i petadors de cruixidera o de rosella.

Al marge dels exemples expressats, els mecanismes associats a les dues nocions temporals que diferencien les festes fixes de les mòbils, el temps lineal i causal, del temps cíclic, circular i renovat es poden estudiar i comprendre si hom es fixa en la manera com s’estableix l’acabament dels jocs. En general es pot afirmar que hi ha dues maneres de concloure’ls: per un costat, quan les regles marquen el final de la partida coincidint amb la determinació del vencedor, com és el cas de molts jocs de pilota, les bitlles, la tella, la morra o els concursos de gossos d’atura. Són els anomenats jocs amb victòria i empren la mateixa idea de temps que l’almanac de festes fixes, en què “tenir” bona salut, grans collites o magnífiques victòries és el principi conductor dels esdeveniments. En canvi, en els jocs que no tenen com a fita guanyar, sinó divertir-se, sovint no hi ha cap regla que fixi la manera de concloure’ls; en aquests casos el joc s’acaba per alguna causa externa, com pot ser quan es fa fosc o quan és hora d’anar a escola o a sopar. Els jocs d’amagatalls són característics d’aquesta indefinició temporal, ja que les partides es reinicien una vegada darrere l’altra sense que el fet de ser guanyador sigui determinant. En canvi, en els jocs amb victòria domina el concepte lineal de temps i compta més el tenir que no l’ésser. De fet, doncs, els jocs en què la motivació no rau tant a vèncer com a divertir-se s’inscriuen en un concepte de temps cíclic, ja que a cada acabament segueix un tornar a començar i l’ésser compta més que el tenir.

El predomini d’un tipus de joc o un altre no solament marca, en cada cas, el model i les regles, sinó que també situa uns valors per damunt dels altres: els que insisteixen en el tenir enfront dels que gaudeixen més amb l’ésser. En els jocs tradicionals aquests valors tendien a equilibrar-se, tot i que els jugats per nois s’inclinaven més cap a la victòria i el tenir, en una experiència lineal i més tensa del temps, i les noies, en una vivència cíclica, se sentien més atretes per l’ésser.

Una classificació dels jocs infantils de la comarca d’Urgell apareguda en un estudi efectuat el 2000-02 mostra que els jocs sense victòria es distribuïen segons una proporció semblant (54,7%, 134 jocs) a la dels jocs amb victòria (45,3%, 111 jocs). El temps de la durada depenia, doncs, del tipus de joc. Tanmateix, en l’actualitat, amb el predomini abassegador dels esports i dels jocs d’ordinador, aquell equilibri es decanta clarament cap als jocs competitius individuals, vers el tenir i l’èxit, més que cap al plaer i el gaudi compartits.

D’altra banda, el predomini del calendari laboral –lineal i homogeneïtzador per damunt del tradicional, cíclic i de caràcter més local i temporal– fa que actualment sigui difícil establir un calendari comú de jocs vàlid arreu de Catalunya. Les dades obtingudes sobre els jocs tradicionals catalans analitzats indiquen que la majoria (66,5%, 163 jocs) es jugaven al llarg de l’any, sense dependre de cap cicle estacional, i només en alguns casos tenien lloc amb motiu d’alguna festivitat religiosa (9%, 22 jocs) o depenent del clima, si era necessari jugar-hi en unes condicions determinades segons una major o menor intensitat corporal (11%, 27 jocs).

Encara avui, però, l’època de l’any amb més densitat de jocs coincideix amb les festes patronals d’estiu, amb les festes majors. Aquests jocs de les festes han anat acompanyats, els últims anys, de fires i atraccions –cavallets, autos de xoc, muntanyes russes, trens de la bruixa, barraques de tir, tómboles–. Darrerament, aquestes atraccions itinerants han anat guanyant protagonisme, complexitat i risc, i han acabat donant lloc al nou fenomen dels parcs temàtics, en els quals, durant tot l’any, estiu i hivern, sense cap referència a les festes patronals, es pot jugar a jocs que abans eren restringits a una època de l’any determinada. Les diades assenyalades de qualsevol comunitat local han estat reemplaçades per la celebració d’esdeveniments particulars, com per exemple un aniversari, amb una anada familiar a Port Aventura o a qualsevol altre centre lúdic de lleure infantil, en què formes estereotipades de joc es combinen amb els refrigeris que prenen els pares i familiars a la cafeteria del mateix local.

Avui l’escola és un dels principals agents per a establir distincions temporals al llarg del curs de l’any: les vacances de Nadal a l’hivern, les de Setmana Santa a la primavera, i les d’estiu. A l’hivern, dins el període lectiu, s’ha fet cada vegada més popular l’anomenada setmana blanca, en què molts centres d’ensenyament organitzen estades en algunes estacions d’esquí de Catalunya, que inclouen activitats de lleure. També les estades en cases de colònies afavoreixen una aproximació alhora educativa i lúdica a la natura i ofereixen espais i temps per a jugar, amb jocs de pista per la muntanya o pel bosc i jocs de nit, inclosa l’experiència comunitària del foc de camp.

Altres activitats lúdiques tenen la setmana com una unitat temporal acotada. Tots els jocs d’apostes infantils, bales, cromos o xapes empren els caps de setmana per proveir-se d’objectes de joc. Aquests objectes imprescindibles s’adquireixen mitjançant les ‘pagues’ infantils o gràcies als aperitius, bosses de patates i altres llepolies dels diumenges que inclouen elements de joc. El fenomen dels jocs anomenats tazos, inspirats en els tradicionals patacons, mostra l’estratègia adoptada pel màrqueting d’aquests productes, inicialment oferts com a reclam amb la compra d’un altre producte de consum infantil, amb l’objectiu de vendre’n, un cop creat el desig, per separat. Hi ha molts altres jocs que no han tingut una estructuració temporal intensa on l’interès dels grups de nens i nenes marcava el pas d’una activitat a l’altra. En aquests jocs la dinàmica relacional resta molt més present que en altres pràctiques lúdiques unides a les festes, els animals o el sistema financer de les apostes. El joc del marro, la cadena, l’amagatall o els jocs de corda són una ocasió per a establir xarxes d’amistat. Els entrenaments esportius i la seva inclusió en les nostres agendes personals són un reflex de la manca d’aquella socialització entre iguals sense que calgués la supervisió d’un monitor o tècnic especialitzat en una pràctica física determinada. Els jocs d’infants d’avui són, com els d’ahir, el mirall de la societat en què viuen, i el temps dels jocs, avui com sempre, és el temps de la vida social.

Els jocs en temps de festa

Entre les diferents unitats temporals que constitueixen el curs de l’any, la festa esdevé un dels moments més significatius de la cultura tradicional. El temps festiu adopta un altre ritme, ple de complicitats, passions i sentiments, i esdevé un escenari privilegiat de relacions socials en què conviuen i conflueixen manifestacions culturals diverses entre les quals hi ha els jocs, amb una presència destacada.

Gabriel Jané Manila destaca, en aquest context festiu, com el sentit del plaer és comú a la festa i el joc:

“En la definició de festa –i naturalment del joc, tan profundament lligat a la festa– hi ha un punt essencialment destacable: el joc i la festa posseeixen una finalitat per ells mateixos: el plaer. Aleshores, festa i joc impliquen una part important d’il·lusió, de fantasia, potser de màgia, car l’home només és home en la mesura que és capaç de jugar, perquè en l’home autèntic s’hi abscondeix sempre un infant que cerca jugar, un ésser que cerca la festa.”

Els jocs sense victòria en les matances

La matança del porc té un temps propi en el calendari tradicional. Se situa a l’entorn de la festa de Sant Martí (11 de novembre) i s’estén fins a Nadal. El refranyer és prolífic indicant-ho: “Per Sant Martí, mata el porc i enceta el vi”, “Per Sant Tomàs (21 de desembre), el porc pel nas”, “Per Nadal, el porc en sal”. Ara bé, l’atmosfera que la caracteritza, on és important la relació amb els altres, la integració dels forasters i el gaudi col·lectiu, es correspon amb una noció de temps circular reproductiu, seqüencial, cíclic i continu. L’acte central de les matances és el sacrifici del porc, que tenia un sentit sagrat i s’envoltava d’un costumari ancestral i un ritual molt precís. La matança durava tres dies, des dels preparatius fins a la preparació de l’àpat, i concloïa amb el jocós “funeral del porc”, que tenia lloc en fer-se fosc, en el qual es cantaven al porc lletanies i absoltes. Després es feia un àpat de caire carnavalesc que solia acabar amb cantades i ballades, i també amb jocs animats. Per tot això es deia que la matança del porc era una de les tres alegries de l’home.

Cal dir igualment que la celebració estava envoltada de certes dosis de màgia i de supersticions. Com el costum d’esquitxar la mestressa de la casa amb la sang del porc sacrificat. O bé com el tabú que consigna F. Munar a Jocs de matances (2003), segons el qual, les dones, durant la menstruació, no podien participar en les labors de la matança, i els pastadors no podien haver tingut relacions sexuals el dia abans. D’altra banda, les matances s’havien de fer en lluna nova, ja que el porc és, tradicionalment, un animal lunar, un signe de poder generador de la naturalesa. I mai, supersticiosament, en dilluns ni en divendres.

Més enllà de la seva materialitat, les matances constituïen una veritable festa familiar, veïnal i d’amistats. Tenia lloc als masos i les cases que criaven porcs durant l’any, o bé que, simplement, criaven el porc destinat a omplir el rebost i assegurar el menjar. La festa incloïa l’elaboració de botifarres, bulls i tota mena d’embotits i carn salada o confitada tot seguint el refranyer: “Del porc, tot n’és bo.” Les matances eren celebrades de manera molt especial arreu dels Països Catalans: tots els actes i esdeveniments que les constituïen, com els preparatius, el sacrifici del porc, el sopar, els jocs, les glossades, les gresques i els balls esdevenien una immillorable ocasió per al retrobament d’amics i familiars.

Enmig d’aquest ambient regit per una temporalitat circular, renovada i oberta, els jocs que es protagonitzen contenen la mateixa lògica temporal, on més que distingir guanyadors i vençuts s’exalten les xarxes d’amistat de tots els assistents.

Entre les diversions que acompanyaven les matances, hi havia els jocs sense victòria que tenien la intenció d’afavorir el contacte entre nois i noies. La gallina cega, la clau o ‘les finestres altes’ eren de característiques semblants: una persona, amb els ulls tapats, se situava al mig del cercle delimitat pels altres participants, des d’on es dirigia a qualsevol d’ells cercant de reconèixer-lo amb el tacte de les mans, tot explorant i identificant les diferents parts del cos. Altres jocs semblants eren el de ‘sec i sec bé’, i el viudo, en què la persona que para, també amb els ulls tancats, ha de seure a la falda d’un dels participants asseguts en cercle en una cadira, i endevinar sobre quina persona de l’altre sexe s’ha assegut. Aquesta mena de jocs es limiten a repetir cíclicament les seqüències d’accions i són excusa per a permetre el contacte corporal entre un i altre sexe. Aquestes pràctiques, aparentment innocents, inicien les primeres requestes amoroses.

Uns altres jocs sense victòria anaven destinats a afavorir la integració dels forasters. En les porquejades illenques cobrien aquesta funció jocs com ‘sa gallina’, en el qual es reparteixen aparentment, entre els homes i les dones participants, trossets d’una gallina imaginària morta, les potes, les ales, el pedrer… i també els ous. El cap correspon al conductor del joc, que comença dient que la gallina té picor al cap, i se’l grata; que té picor a les ales, i el qui les té s’ha de gratar els braços i les aixelles, mentre ell continua gratant-se el cap. Així va anomenant les altres parts del cos, fins que acaba dient que la gallina té picor als ous, la qual cosa provoca una gran riallada, ja que la persona al·ludida no té altre remei que gratar-se els genitals o abandonar el joc.

Igualment cal esmentar aquí el joc de l’embut, consistent a fer sortir al mig del cercle una persona, generalment home o noi, a qui es posava un embut dins dels pantalons, ben lligat amb una corretja. Després se li posava una moneda damunt el front i se li deia que, molt a poc a poc, havia d’aconseguir posar la moneda dins l’embut; mentre ho intentava i feia postures complicades, els altres aprofitaven per abocarhi aigua fins a deixar-lo ben remullat. Un altre joc era el de mantejar o fer la vaca, vestigi de les festes medievals en què se celebrava la primavera. Es mantejaven animals o ninots i, fins i tot, persones. Cal citar, també, el joc anomenat ‘la cosa’, en què els participants seuen en rotllana i van movent diferents parts del cos segons que ho mana el qui porta el joc, fins que tot el cos està en moviment. En un altre joc, algú es posava una manta a sobre de manera que només se li veiés el cap, i pensava en una peça de roba; acte seguit, els altres jugadors anomenaven, d’una en una, diferents peces de roba que el del mig s’havia d’anar traient si no corresponia a la que havia pensat. Quan algú l’endevinava, el qui parava s’havia de llevar la manta, enmig de les rialles dels presents. Altres jocs habituals eren el de Sant Joan de les Canadelles o Cadenilles i altres cançons joc actualment infantilitzades a través dels parvularis, com En Joan petit quan balla, en què els participants anaven ballant amb les diferents parts del cos, cada cop més indecoroses. O com la Margarideta, lleva’t de matí, una típica cançó joc de Carnestoltes, en què els jugadors s’anaven traient, d’una a una, cada peça de roba anomenada i la llançaven dins el cercle. Joan Amades descriu com, un cop el joc s’havia ballat, es desballava, és a dir, cadascú anava prenent la peça de roba que es cantava, però indistintament, procurant que no fos la pròpia, fins a quedar tothom vestit de manera estrafolària.

En altres jocs, malgrat incloure un cert desafiament, les accions transcorren ininterrompudament, sense que el joc acabi. És el cas del borinot, en què el qui para intenta colpejar un dels adversaris i, si ho encerta, permuten les funcions. En el laberint, un jugador persegueix els altres per una mena de túnel o passadís fet pels altres jugadors, i si atrapa algú permuta amb ell el paper de perseguidor.

En tots aquests jocs, el temps és de caràcter cíclic i repetitiu, i són les circumstàncies i el clima que es viu els que determinen el moment de finalitzar la partida.

Els jocs amb victòria en les festes patronals

Les festes majors i patronals possibiliten d’una manera excepcional que els qui en són protagonistes mostrin les seves millors virtuts a través dels jocs. Sovint, són jocs de temporalitat lineal, basats en el repte de l’èxit o el fracàs, i una bona oportunitat perquè els més petits es posin a prova i es familiaritzin amb l’experiència de guanyar i de perdre.

Els jocs de mainada en el context de les festes majors constitueixen un corpus bastant homogeni en la majoria de poblacions catalanes. En general són pràctiques molt uniformes, de naturalesa competitiva i en les quals els guanyadors són premiats. Entre les competicions infantils més populars hi ha els jocs de cucanya, en què els participants s’esforcen per arribar a la punta d’un pal relliscós (ensabonat o enseuat) fins a abastar un trofeu, tradicionalment consistent en un pollastre o un pernil. Cucanya és, en l’univers fantasiós de les creences populars, un país imaginari, utòpic, en el qual els arbres –com els pals de cucanya– tenen per fruits menges saboroses de tota mena, i on tot es pot obtenir sense esforç, lúdicament, sols allargant la mà. Ser rei o abat de Cucanya –com es diu en un cant dels Carmina Burana: “Ego sum abas Cucaniensis et consilium meum est cum bibulis…”, ‘Sóc l’abat de Cucanya i la meva colla està amb els beverris…’– és com ser rei de Carnestoltes, del país de l’exuberància.

N’hi ha de dues menes, de cucayes: les cucanyes verticals, dreçades en un lloc concorregut de la vila, i les horitzontals, parades des d’una barca sobre l’aigua, molt pròpies de les terres de l’Ebre i d’altres viles riberenques i marineres. A Barcelona, per les festes de Sant Roc, es planta una de les cucanyes més antigues de Catalunya.

Altres jocs infantils de festa major de poble, de barri o de carrer són el d’agafar monedes amb la boca d’un plat, un ribell o una paella plens d’aigua, de farina o emmascarats de sutge. O el típic joc de trencar l’olla o d’aixafar tupins plens de llepolies i joguines petites, que tots els infants cuiten a recollir de terra un cop trencada l’olla, si és que no contenia aigua o serradures! O bé mossegar i menjar pomes que pengen d’unes cordes, sense poder servir-se de les mans, i també diverses modalitats de curses, com les d’ous portats amb una cullera; o les de sacs, de carretons o de bicicletes. O bé el joc de les cadires, en què els participants, seguint el ritme de la música, han de cercar un lloc per a seure, havent-hi una cadira menys que el nombre de participants: el jugador que es queda sense seure és eliminat, i la seva cadira, retirada, i així successivament fins que es proclama el guanyador.

En la societat occidental, com més va més competitiva, els jocs amb victòria han anat incrementant la presència. Entre els diferents grups de jocs associats al temps lineal que comporta guanyar o perdre, els esports representen l’exaltació de la victòria: el model de relacions, sovint segons una estructura de duel entre dues parts que s’enfronten, permet comparar els resultats, establir la classificació de tots els participants i proclamar sense cap mena de dubte qui ha estat el guanyador.

En les festes, els jocs amb victòria, i més especialment els esports, tenen, cada vegada més, un paper destacat. Quan les competicions no requereixen participants gaire exigents, bé perquè no cal una gran especialització o no es demana cap esforç desmesurat, se solen organitzar competicions entre diferents sectors de la població: joves, quintos, fadrins, fadrines, casats, casades, i també gent gran. Un bon exemple d’aquestes pràctiques el constitueixen les curses i els cóssos, com els que es realitzen a Prat de Comte per la festa major: curses del cabàs o de recollir pedres; la cursa del cresol, consistent a fer un recorregut amb un llum de ganxo encès, i curses de sacs, i d’altres de curta distància.

En altres ocasions, quan l’esforç és important o es requereix una especialització considerable, es redueix el nombre dels participants: només els més forts i preparats assoleixen el principal protagonisme. En el cas dels cóssos, desperten especial interès els més vinculats amb les activitats productives tradicionals, com les curses de portadors de sacs d’avellanes –de 58 kg en la modalitat masculina i de 28 kg en la femenina–, a més de modalitats esportives com les maratons i les mitges maratons. Igualment, cal esmentar els concursos del tipus de plegar olives, fer cavallons, tallar llenya o serrar troncs, o la tala artística amb motoserra, una modalitat que té lloc a Solsona per la festa de Sant Isidre. A Valls s’organitzen competicions d’arrossegament de cavalleries amb trineu amb motiu de la fira de productes del camp, en les quals participen cavalls procedents de diferents municipis.

Quan arriba el setembre, moltes viles i ciutats catalanes, com ara Campmany, Falset i Capçanes, l’Espluga de Francolí, Vilafranca del Penedès, Sant Sadurní d’Anoia, Sitges i Raimat, entre d’altres, celebren la festa de la verema, que acostuma a incloure la competició d’aixafar raïm per parelles.

En localitats riberenques de l’Ebre, el medi fluvial invita a organitzar altres menes de competicions festives. A les festes majors de Flix, Móra la Nova i Móra la Vella es fa la cursa de pontones i muletes, sorgida de la vella competència entre llaguters, que es dedicaven al transport fluvial de diversos productes. Aquestes competicions també han fet acte de presència en altres indrets de les Terres de l’Ebre.

Dins aquest mateix grup de jocs, hi ha els concursos de gossos d’atura, on concorren gossos i pastors de diferents països, principalment de l’entorn pirinenc. Els pastors hi mostren les habilitats dels seus gossos a l’hora d’obeir-los i transmetre amb eficàcia les ordres del pastor en la conducció dels ramats de xais. Llavorsí i Castellar de n’Hug són dues seus emblemàtiques d’aquests concursos.

Al marge dels jocs vinculats als oficis, n’hi ha d’altres en què la protagonista és la dona, per bé que no sempre siguin tan concorreguts com els d’homes. Entre aquests jocs festius practicats per dones, cal destacar les curses de canteretes, de càntirs o de dolls, molt habituals en les festes majors abans de la guerra civil de 1936-1939. Aquestes curses sorgeixen de l’activitat domèstica, habitualment assignada a les dones, d’anar a cercar aigua a la font o al riu. La Granja d’Escarp, Cadaqués i Argentona destaquen entre les localitats catalanes que practiquen aquests desafiaments femenins.

El temps de joc en el costumari festiu

Entre les diades assenyalades en el cicle de l’any, les de les festes nadalenques conserven dues situacions lúdiques per excel·lència que no tenen cabuda fora del context nadalenc. Una és la de fer cagar el tió, en què a cops de bastó i a ritme de cantarella els infants fan que un tronc els doni regals i dolços; l’altra és la broma de ‘penjar llufes pels Sants Innocents’, una pràctica que comportava l’escarni de ‘l’innocent’ i, alhora, el risc de ser descobert i renyat.

També Nadal i Reis són diades en què es compren joguines. Amb l’era industrial, aparegueren les fabricades amb llautó o de fusta: joguines que ja no calia construir, n’hi havia prou d’anar-les a comprar. Així, després de Reis, sortien al carrer les baldufes, les bitlles, els xiulets de canya, les nines de porcellana, els trenets i els camions de llautó.

Per la diada de Sant Antoni de gener s’organitzaven curses amb rucs, cavalls, eugues i mules. Se’n feien de velocitat i d’habilitat, com la de les cintes, en què el genet havia d’encertar l’anella que penjava d’una cinta amb un palet de fusta. Eren jocs d’adults, molt arrelats en la vida i la diversió del poble. Molts jocs de diada tenien sovint conseqüències: el de cintes que es jugava per Sant Antoni servia per a esbrinar quina noia seria la balladora del genet a l’hora d’entrar al ball, ja que cada noia havia penjat una cinta amb l’anella corresponent, i qui l’encertava guanyava el dret de ballar amb ella.

Quan va desaparèixer el nexe entre ball i joc, restà només l’activitat lúdica simplement circumscrita a una data i a una època, com a la població d’Ascó, on les curses de cavalls van lligades a la festa de Sant Antoni. De vegades es produeix un procés de restitució de la festa al voltant d’una pràctica lúdica que s’ha mantingut en el temps, i així, gràcies al joc, es recuperen elements festius tradicionals que s’havien deixat de practicar.

També per les santantonades els nois i les noies aprofitaven les fogueres o barraques –com s’anomenen a les terres de l’Ebre i a la comarca dels Ports– per fer jocs al seu voltant, després de l’encesa que corona l’acte sacramental de les temptacions de sant Antoni. Aquests jocs es tornen a reproduir en ocasió de de les fogueres de Sant Joan.

Carnestoltes era una altra època propícia al joc dels adults, tant els de disfressar-se com els de treure’s la roba o de mostrar actituds considerades poc decents per la moral tradicional. Com que Carnestoltes és disbauxa, es jugava de manera poc decorosa i es provocava el riure dels espectadors. A més, es podien practicar jocs prohibits, la majoria d’aposta.

També hi tenien cabuda els jocs on es posava a prova l’habilitat del jugador o jugadora, a risc de recaure sobre ell, si fallava, la burla dels espectadors; i les situacions en què es barrejava el joc amb l’espectacle popular, com el de cavalcar un ase encarat a la cua de l’animal, com ho feien al Vallespir, on la gent del poble no esperava altra cosa que la caiguda de l’intrèpid i ridícul genet.

Un altre espectacle divertit era el joc del tio fresco, en el qual cada jugador portava un tros de paper enganxat al darrere a manera de cua, i un llumener a la mà. Al ritme de la cançó del “jo te l’encendré”, sense perdre la formació de cercle, havien d’intentar encendre la cua del jugador del seu davant, tot evitant, alhora, amb estranys moviments, que li encenguessin la pròpia.

Una època de permissivitat era seguida per una altra de restriccions i tabús: la Quaresma i la Setmana Santa. En aquest temps de dejuni i penitència estaven ben vistos, entre d’altres, els jocs en què s’evocava el cel i aquells altres en què es donaven cops a terra per espantar el dimoni. Un joc típic de la Setmana Santa era el de construir matraques o xerracs de canya, ja que era una època en què era vedat de tocar les campanes i l’escolanet cridava als Sants Oficis amb uns grans xerric-xerracs de fusta. La canalla, doncs, es feia els seus xerracs de canya i recorrien en colles els carrers fent tant soroll com podien i escarnint l’escolà, tot jugant al que es deia ‘matar jueus’. Quan la matraca o carraca va perdre el nexe amb la Setmana Santa, va passar a ser una joguina més, al marge de les santes diades.

Per Pasqua Florida, o de Resurrecció, les famílies i les colles sortien al camp a celebrar el dia de la mona, i s’aprofitava per jugar a jocs d’aplec, entre els quals hi havia els innocents de galanteig, com el del vidu, en què els nois disposats en cercle feien una ulladeta a les noies perquè formessin parella amb ells, o els d’aire lliure, com ara el de fer punteria amb les fones.

Però si hi ha una diada lúdica per excel·lència, aquesta és la de les festes patronals. Els jocs que s’hi fan solen ser competitius, i l’estímul principal que presenten és de ser proclamat vencedor amb el reconeixement social que això implica: hi ha tanta expectació per a participar com per a anar a veure els qui juguen. Molts d’aquests jocs són curses, com la de sellons d’Àger, on les dones corrien amb càntirs al cap; les de l’ou, a la Terra Alta; o les de pedres, les de cresols i les d’ous amb culleres de boix, a Prat de Compte. Els infants participaven igualment en curses i jocs d’habilitat, com el d’agafar pomes amb la boca surant dins d’un gibrell d’aigua, jocs que compartien la funció de divertir els espectadors.

I la joguina de les festes per excel·lència era la dels cavallets de fira. Tot giravoltant, els nens i les nenes es gronxaven muntant cavallets de cartró, de fusta o de llautó, tot emulant els jocs d’habilitat amb cavall dels grans, ja que també se’ls penjava una anella i amb el palet de fusta que cada petit genet portava l’havien d’encertar.

Una altra diada en què el foc té una importància cabdal és la de Sant Joan: els jocs són marcats per les fogueres. Els xicots fan balls rodons encerclant la foguera i juguen a saltar per damunt del foc, segons la dita: “Els focs de Sant Joan se salten per davant, i els de Sant Pere se salten per darrere.” Mentrestant, els adults de les comarques pirinenques juguen igualment amb el foc, baixant-lo muntanya avall amb les falles enceses fins a la plaça del poble, on les restes dels troncs dels fallaires atien una foguera monumental. Sant Joan també inicia la temporada dels castells, coincidint amb les representacions de les moixigangues –com la de Lleida, que es ballava a l’agost–, que tanta importància han tingut en el naixement de la tradició castellera del Camp de Tarragona.

Les modes en el joc

Segons el ritme de treball

Hi ha jocs que són mediatitzats pel món del treball tradicional, ja sigui perquè sorgeixen de festes i danses unides al ritual del creixement dels vegetals o perquè hi havia artesans que es dedicaven a construir joguines, com és el cas dels sabaters. Aquests, després de les festes de Nadal, aprofitaven per fer pilotes de cuir amb els retalls que els havien quedat dels encàrrecs de les festes nadalenques. I d’aquí la dita: “Pel gener, fa pilotes el sabater.” A l’hivern s’intensificava la pràctica de jocs derivats d’activitats laborals, com la tala d’arbres als boscos. Quan a les places dels pobles o a les eres de les masies s’acumulaven els troncs, els vailets aprofitaven per gronxar-s’hi fent-los servir de balancí.

Les pilotes de sabater eren pilotes que es feien bones a mesura que s’hi jugava, i no era estrany veure els jugadors fent botar sols la pilota per fer-la rodona abans de jugar al trinquet els grans o a pilota a la paret els més petits.

Al gener, quan s’havien acabat les sembres, es feien els balls de corrandes, que els nens i les nenes van convertir en joc. Així van néixer molts dels jocs en els quals hi ha un cercle amb algú al mig, mentre la resta va fent voltes i canta. També aquests tipus de jocs han anat perdent la seva vinculació a un període concret de l’any, com és el cas del ‘joc de sota, sota cambra’ i el de ‘la vella, vella sorda’.

A l’estiu, durant la sega del blat, es donaven les condicions perquè es desenvolupessin jocs d’adults. A l’hora dels àpats es jugava als ‘esclops d’en Pau’ o els ‘esclops de Déu’: la gent asseguda al voltant de la taula es passa un objecte –un got de vi o una poma, per exemple– al ritme d’una cantarella, i, en un moment determinat, s’ha de donar un cop a la dreta, un a l’esquerra, i passar-lo al company del costat dret. Això produeix un gran desconcert i és habitual que algú es quedi amb dos gots i algú altre sense cap. Joan Amades comenta que aquest joc es feia amb esclopets –que era així com s’anomenava, per la seva forma, una mena de protectors dels dits contra el tall de la falç o corbella–. Es considera que representava una mena d’iniciació al joc, ja que el segador novell portava l’esclopet nou, i en el punt de la cançó en què es trencava el ritme, sovint es quedava amb un esclopet vell, i el nou anava a parar a mans d’algú altre.

Durant la verema, els nois jugaven a jocs d’eliminació derivats de les pràctiques antigues en què es determinava qui era el rei de la verema. També jugaven a ‘girar bots’, joc derivat de les feines de traginar bots de vi, en què dos nois es posaven de quatre grapes a terra i al damunt seu n’hi pujaven dos més, que jugaven a estirar-se l’un a l’altre, intentant fer caure el contrincant tot resistint les seves estrebades.

Segons les condicions climàtiques

Hi ha jocs que, encara que es poden practicar durant tot l’any, és millor que tinguin lloc en una estació que en una altra, pel fet que les condicions ambientals els són més favorables. J.M. Allué, en el llibre Jocs per tot l’any, els situa a l’estiu o a l’hivern segons les condicions climàtiques, i a la primavera o a la tardor d’acord amb el curs escolar.

A l’hivern, els jocs es troben condicionats per les baixes temperatures, i, entre els que més es practiquen, hi ha els que es juguen dins de casa, caracteritzats per l’espai reduït i pel nombre limitat de jugadors, com poden ser el dels ossets o el de les cinc pedretes i els diferents jocs de taula o d’enginy, des del popular joc de l’oca fins a altres jocs de tauler d’arreu del món.

O bé els jocs a la neu, apareguts des que les persones es relacionen lúdicament amb la cara amable de la neu, vinculats a les vacances d’hivern, tant els jocs lliscants com els de construccions i llançaments en què la neu té un paper determinant.

A la costa, al mes de febrer s’inicia la temporada dels vents, i els nois i les noies ho aprofiten per avarar estels o grues. Al mes de març hi ha dies que no s’hi pot jugar per les grans ventades, mentre que, durant la canícula, cal esperar a la tarda per a cercar vents propicis.

La primavera i la tardor, en canvi, són períodes tan ambigus i canviants com la meteorologia d’aquestes estacions, i així dominaran els jocs d’estiu, si fa bo, o els d’hivern si fa fred o vent o cauen xàfecs.

No obstant això, hi ha moments que decanten els jocs cap a una estació o cap a l’altra, com el començament del curs escolar a la tardor o l’allargament del dia a la primavera. Així, doncs, cal relacionar amb la primavera els jocs amb estels, grues i milotxes, en els quals el vent és un element imprescindible. I n’hi ha que estableixen una relació estreta entre els elements naturals de temporada i les estacions de l’any, com les fulles de canya per a fer barquetes que naveguin pels rierols, a la primavera i l’estiu; o bé les joguines elaborades amb canyes fetes i dures, a la tardor i l’hivern. La bonança feia que jocs que es podien practicar durant bona part de l’any s’iniciessin a la primavera, com és el cas de les cucanyes horitzontals sobre l’aigua o els jocs d’asseure’s al carrer en rotllana, o els de boles, ja que el dia es feia llarg. A altres jocs, no s’hi podia jugar fins que la natura ho fes possible, com era el cas de caçar grills i construir-los gàbies: fins que aquests animalons cantadors no apareixien pels camps, la quitxalla no els podia caçar.

Si a l’hivern el fred és el denominador comú per a classificar els jocs, a l’estiu ho és la calor, i, així, es poden considerar estivals els jocs a l’aire lliure, sempre que, a ple dia, la intensitat del joc resisteixi la calorada. Per això les curses i persecucions tenen lloc cap al tard o a l’empara de la nit. Altres jocs propis del lloc d’estiueig són els que tenen relació amb l’aigua.

A l’estiu, els nois es feien uns estris de canya penjats d’un fil que, quan es giraven, simulaven el so de la cigala tan característic de les hores en què el sol estava alt. Fora de la bonança estival, jocs com aquests no tindrien la mateixa funció ni la mateixa significació.

Els jocs de viatges són un invent de la temporada d’estiueig: són jocs proposats als menuts per les famílies i pels esplais perquè les llargues hores dels desplaçaments no es facin avorrides, i així, a les cançons, s’afegeixen jocs com el de veig-veig, el dels disbarats, el del telèfon, o el d’endevinar pel·lícules de cinema o programes de televisió.

Resseguint els jocs al llarg del curs de l’any, es poden observar tendències, però no sempre es pot entendre el perquè de la pràctica d’un joc. Molts dels jocs actuals sorgeixen dels balls dels adults que es ballaven a la festa del sant patró local, en el marc de la matança del porc, a l’inici o a l’acabament d’una labor agrària, o derivaven de costums lligats a pràctiques religioses. Mentre els jocs es practiquin en el context d’una festa determinada, serà fàcil que mantinguin el seu lloc en el calendari de l’any; però quan la festa es dispersa, quan el joc deixa de mantenir relació amb el context del qual va sorgir, perd el lloc que li corresponia.

De la moda festiva a la moda esportiva

La societat tradicional ha tingut en els ritmes de les estacions i en el calendari festiu els principals referents temporals per a organitzar bona part de les seves activitats lúdiques, però amb la irrupció de l’esport espectacle com a fenomen de masses, el joc s’ha vist afectat profundament en la seva temporalitat. L’esport espectacle ha imposat un calendari unificat, estandarditzat i globalitzador, controlat per les institucions esportives estatals i internacionals, que substitueix, ignora i margina el dels jocs tradicionals.

Abans, una tirada de bitlles o una partida de pilota no comportaven més que l’enfrontament més o menys esporàdic d’un dia, i se centraven, doncs, en una unitat temporal molt limitada. Amb l’arribada del sistema esportiu, s’ha imposat el model de campionat, que P. Parlebas, a Jeux, sports et sociétés, anomena suprajoc. Segons aquest autor, el suprajoc fa referència a les disposicions reglamentàries que planifiquen la successió dels enfrontaments i determinen les condicions per a continuar en la competició fins a la victòria final, establint una freqüència, unes tandes eliminatòries, una classificació i el desempat final dels contrincants.

El temps en els esports s’estableix d’acord amb un sistema organitzatiu en què queden sota control la durada de l’enfrontament i la manera i les condicions de proclamar un guanyador, com també el lloc que ocupa cada participant en la classificació, segons un sistema de puntuació establert, de manera que “totes les organitzacions esportives preveuen uns mecanismes que confereixen a cada prova el seu estatus particular i que defineixen les condicions per a la victòria en cada etapa”.

La globalització afebleix i margina les velles unitats de temps contextualitzat i festiu de molts jocs tradicionals, i per contra exalta un model de calendari lineal, rigorosament fixat i controlat. En magnificar aquesta altra noció de temps, el suprajoc o campionat esportiu estableix diverses fórmules per a vincular la competició esportiva a l’esport espectacle. Una d’elles és el sistema de ‘lliga’, en el qual es van sumant els punts obtinguts en tots els partits de la temporada, sense eliminació durant el procés. Una altra respon al model de copa, en què els perdedors són eliminats successivament. Finalment, el sistema de màxim ressò mediàtic correspon al dels Jocs Olímpics, que inclou rituals diversos, com el lliurament de medalles, l’accés esglaonat al pòdium i l’acte d’hissar les banderes i d’escoltar l’himne dels països guanyadors.

En la transformació del joc al suprajoc, és a dir, en el pas que va de la tirada al campionat, el temps festiu i contextualitzat s’ha convertit en un temps esportiu i globalitzat. En el decurs d’aquest procés, la pràctica de determinats jocs ha tendit a fer-se més o menys compatible amb la temporalitat i el model que correspon a un sistema de lliga o de copa.

El model de copa, en què la durada dels torneigs es redueix a pocs dies, permet la inclusió dels concursos en el programa de festes. Com a exemples es poden esmentar, entre molts d’altres, els concursos de gossos d’atura, el campionat de morra de Sant Carles de la Ràpita, el campionat de bèlit de les festes de la Magdalena, a Castelló de la Plana, i també les curses de cavalls, mules, matxos o rucs que s’organitzen per Sant Antoni abat en localitats com Ascó o Puig-reig.

En canvi, altres jocs, com les bitlles o els castells, han tendit a implicar-se en un procés esportivitzador i han establert al seu torn formes de competir similars a les dels suprajocs, seguint un model de lliga, sense abandonar, però, les tirades festives de bitlles o les diades castelleres.

En canvi, quan es tracta dels esports de masses, ja sigui futbol, bàsquet, handbol o hoquei, les característiques i la llarga durada dels enfrontaments en sistema de lliga o de copa impedeixen que es puguin iniciar i finalitzar dins el marc de les festes locals. Sovint, el que es fa és incorporar al cartell de festes el partit de lliga o de copa que hi coincideixi ocasionalment, o bé organitzar-ne algun d’especial amb motiu de la celebració.

En aquest camí de globalització espacial i temporal, els Jocs Olímpics, que es convoquen regularment cada quatre anys, han suposat un canvi molt important respecte del calendari festiu tradicional, pel fet que han instaurat un model alhora d’esdeveniment festiu i de competició internacional que reforça les organitzacions estatals. Des d’aquests pressupòsits, només els esports de massa, en tant que veritables espectacles, amb un nombre extraordinari de seguidors, d’interessos i de països en competició tenen el privilegi de ser-hi presents, envoltats d’un ressò mundial a través dels mitjans de comunicació.

La moda comercial arriba als jocs

Tanmateix, més ençà de la mundialització i l’esportivització assenyalada, encara avui, a l’inici del segle XXI, un noi o un grup d’amics es poden posar a jugar a baldufes al marge del formidable esclat mediàtic de les competicions esportives. Podria semblar que la condició que es jugui a un joc o no, i que es posi o no de moda, depèn tan sols del fet que la persona que condueix o protagonitza el joc té un marcat lideratge dins el seu grup. En una recerca duta a terme per Antoni Costes l’any 1995, es va comprovar que, perquè s’instauri una moda, el que és important no és la joguina, sinó qui la porta. No obstant això, en l’establiment de modes en els jocs també hi intervenen altres factors, com ara que un col·lectiu influent decideixi apostar per una joguina atenent a les habilitats que el seu ús potencia. Això succeí quan, a la darrera dècada del segle XX, els monitors d’esplai de Catalunya van apostar per incloure el diàbolo a les estades d’estiu i van desvetllar una febre de jocs malabars entre els nois que va perdurar després a casa i a l’escola.

Les empreses que comercialitzen joguines aprofiten les festes de Nadal i de final del curs escolar per a fer extenses i intenses campanyes de màrqueting perquè els nens i les nenes juguin o, més aviat, perquè consumeixin joguines. De tal manera que són els anuncis de televisió els que condicionen la moda actual de les joguines i els jocs.

Hi ha empreses que es dediquen a vendre joguines de petit format, mentre que d’altres les utilitzen per a promocionar els propis productes, dissenyant estratègies i campanyes de venda realment eficients. Aquesta realitat ha canviat la successió i la durada de les modes en els jocs i les joguines. Actualment, una moda no sol durar més enllà d’un mes, si bé una bona campanya de promoció pot aconseguir que es prolongui durant uns quants mesos més. Són joguines que, sotmeses al consumisme, sense una nova promoció no es tornaran a posar més de moda. Les campanyes de promoció dels videojocs, per exemple, concentren tots els esforços en les festes nadalenques, i en aquesta època de l’any es realitza el 80 % de les vendes.

En canvi, les joguines més tradicionals, com la baldufa, les boles, les tabes, les gomes, la corda o les bitlles, es posen de moda cíclicament: n’hi ha prou que el líder d’un grup i l’oferta habitual de les botigues de joguines les posin novament en circulació.