Els protagonistes del joc

Laboratori de relacions socials

La realització d’un ludograma, com els de la fotografia, permet representar gràficament la seqüència de rols que adopta successivament un jugador i, per tant, conèixer la seva actuació dins del joc.

Pere Lavega

El joc, atesa la seva condició, és per sobre de tot generador de relacions interpersonals, és a dir, un laboratori de relacions, una microsocietat lúdica, que origina vivències tan simples com profundes. És generador del que M. Csikszentmihalyi (Flow: the psychology of optimal experiencer, 1991) denomina experiències òptimes. De tota manera, per a entendre la natura de les relacions socials que activa el joc, cal partir del seu caràcter convencional.

Pactar per jugar

Quasi per acte de màgia, les intervencions dels jugadors en participar d’un joc, la manera que tenen de desplaçar-se, de colpejar la pilota i de comunicar-se, s’inscriuen en un registre comú i coherent que es presenta en harmonia amb el comportament dels altres. El joc obeeix un pacte de regles que instaura ordre, ja que es correspon amb un sistema d’obligacions i de drets d’intervencions que modela les respostes dels protagonistes. Les regles responen a un contracte fundacional, un microcontracte que integra un dels seus principals tresors socialitzadors.

Des de la psicologia evolutiva, J. Piaget situa el contracte social en el centre del desenvolupament de les conductes infantils, relacionant el desenvolupament cognitiu dels nens amb les exigències dels seus sistemes de comunicació que a través dels jocs fan que les normes d’aquests intercanvis depenguin de l’acord que són capaços de consensuar.

P. Parlebas estudia les actituds infantils davant la regla de joc. Hi destaca tres etapes principals: en la primera, que va de 2 anys a 6, l’infant tendeix a jugar sense adoptar regles comunes. De 7 anys a 11 es dóna el dilema dels jugadors, quan, malgrat la satisfacció encara marcada per l’egocentrisme de la primera infància, els atractius de la norma comencen a ser prou patents perquè aviat es decantin per l’adopció d’una llei compartida. A partir d’11 anys, la lògica de l’interès compartit convida a establir un contracte que obligui els participants a respectar, en el propi interès, les regles del joc.

Mentre que en els jocs tradicionals els jugadors –en condició d’artesans en la construcció de les regles– les poden modificar al seu gust, en el cas dels esports, pel fet que són imposades per les instàncies socials dominants (federacions), les regles són rigoroses, fixes i unívoques; es tracta de les ‘taules de la llei’ que els jugadors han de seguir amb submissió sense estar legitimats per a modificar-les; i això perquè les regles esportives són reconegudes, registrades en textos oficials i aplicades, fins i tot, a nivell mundial. Les virtuts i les potencialitats del joc es justifiquen en bona part pel fet que es tracta d’una pràctica de natura convencional que ofereix un ventall extraordinari de maneres diferents de relacionar-se amb els altres. Ara bé, dels diversos canals de comunicació, en els jocs d’intervenció corporal, només interessarà considerar les informacions que són essencials per a la realització de les accions motrius dels jugadors, com per exemple passar la pilota, capturar, salvar o botar, ja que altres comunicacions, com la paraula, entre els jugadors mateixos o bé entre el públic i els protagonistes, se situaran a un altre nivell d’interès.

L’aplicació de la teoria de jocs –que associa cada partida a un conjunt de possibilitats estratègiques per tal de guanyar o perdre– i també la teoria de grafs –que permet representar gràficament i amb llenguatge matemàtic la dinàmica que caracteritza qualsevol joc corporal– tindran un paper clau per a determinar les diferents opcions de relació lúdica.

Qui va amb mi i qui no hi va

La plasticitat de les formes de comunicació en els jocs tradicionals permet diferenciar aquelles situacions lúdiques transparents a l’hora d’identificar els companys o adversaris del joc respecte d’altres pràctiques en què les relacions apareixen més confuses i contradictòries, perquè tothom pot esdevenir en qualsevol moment company o adversari.

En les xanques, com en la baldufa, la xarranca o els ossets, els protagonistes intervenen sols, sense que ningú no pugui ajudar-los o perjudicar-los.

Montse Catalán

El primer nivell de relacions socials, el menys complex, es correspon amb aquells jocs en què cada jugador pot identificar sense problemes quin dels altres protagonistes és company o adversari. Aquesta família de jocs contempla quatre grups diferents de relacions: Els jocs en solitari, en els quals els jugadors intervenen individualment, sense que ningú els pugui molestar ni ajudar. Aquí cadascú exhibeix les seves virtuts i els seus defectes, perquè les accions només depenen de la decisió del jugador mateix. Entre aquests jocs hi ha, per exemple, el dels ossets, la xarranca, la rutlla, la baldufa, les bitlles, les xanques i el bilboquet. Els jocs de cooperació, unes pràctiques sovint informals que agrupen diferents companys d’equip que cooperen per realitzar una tasca lúdica en comú; per exemple, la construcció de cabanes, la preparació de la foguera de Sant Joan o una davallada amb rais pel riu. Els jocs d’oposició, en què tots són adversaris. Dins d’aquest grup hi ha els jocs en què participen més de dos jugadors, que ofereixen un gran ventall de situacions, com les curses per terra i per aigua, els jocs de bales o les curses de xapes. Precisament a través d’aquest sistema de relacions els jugadors poden arribar a aliar-se durant els enfrontaments, per exemple quan dues persones s’escapen en una cursa amb bicicleta o en una cursa pedestre. Cal recordar també que els duels són jocs en què s’enfronten dos participants, com, per exemple, els jocs de pilota, de botxes o el bèlit. A diferència dels jocs anteriors, en què només hi ha un guanyador i molts perdedors que queden camuflats entre els participants, en els duels es distingeix clarament entre guanyador i perdedor: no hi ha cap manera de dissimular-ho. Tant si es tracta de duels en què els dos protagonistes s’enfronten en igualtat de condicions, en ‘mirall’ –en jocs com els de pilota, la morra o el torcebraç–, com de duels en què els rols i les condicions de cada jugador no són exactament iguals, com, per exemple, en el d’escalfar mans o el del gat i el ratolí.

Finalment, cal esmentar els jocs de cooperació-oposició, que són aquells en què els participants cerquen objectius col·lectius, generalment en els enfrontaments per equips. Aquests jocs ofereixen diverses possibilitats segons el nombre d’equips que hi intervenen. El model de més de dos equips és l’habitual en les curses de relleus de sacs i de la poma, en què els equips participen en paral·lel, o en els de recorreguts molt desiguals, com els ral·lis i les curses d’orientació.

L’altre model és el de duels entre dos equips, propi d’un gran nombre de jocs, com el cementiri, el marro o el cavall fort. Com en els duels entre individus, entre equips també es donen els duels simètrics, en què els dos equips s’enfronten en igualtat de condicions, com és el cas del cementiri, del marro i de la curra o xurra i aquells en què les condicions de cada equip no són les mateixes, cosa que enriqueix les possibilitats estratègiques d’intervenció. En són exemples els joc de lladres i policies (o lladres i civils), del cavall fort, del pitxi o del bèlit.

Encara dins la categoria de jocs de cooperació-oposició hi ha un grup de jocs tradicionals, veritables tresors de la cultura lúdica, en què qualsevol participant pot col·laborar i al mateix temps oposar-se als seus rivals. Sembla que no hi hagi lògica en les relacions, són jocs desconcertants, ambigus i paradoxals: en un moment es pot decidir ajudar un dels participants i seguidament decidir d’oposar-s’hi. Entre els exemples hi ha els quatre cantons, en què els jugadors de les cantonades poden col·laborar o trair-se entre ells sense lògica; o el de la pilota asseguda, en què tothom va amb tothom i contra tothom, ja que els protagonistes, segons com facin la passada, mostraran una acció de col·laboració amb els altres (si es passa amb un bot al terra) o d’oposició (si es passa directament per l’aire).

Mantenir-se en el mateix equip o canviar-se

La riquesa de relacions socials de totes les opcions anteriors es veu clarament enriquida si es combina amb la possibilitat de mantenir o no les relacions de solidaritat o d’adversitat durant el joc. Aquesta distinció agrupa els jocs en dues grans famílies: aquells en què durant tota la partida els protagonistes mantenen les relacions de company o d’adversari, és a dir, que sempre es tenen els mateixos rivals i companys; i aquells altres en què els jugadors canvien de relació durant la partida.

Formen part de la primera família el grup de jocs en els quals la referència sobre els altres sempre és la mateixa, ja que cada persona actua individualment sense poder perjudicar ningú. Entre aquests cal esmentar els jocs de llançament d’objectes –bitlles, ferradura, io-io–, els de salts –saltar a corda, salt d’alçada– i els de manipulació coordinativa d’objectes –malabars, ossets, baldufa.

Un segon grup inclou els jocs en què només es permet cooperar per aconseguir un objectiu comú, per exemple, la píndola, jocs dansats com l’anomenat de Sant Joan de les Canadelles, la serp, el tren, la cadireta fosca i els jocs de cordill a les mans.

D’altra banda, un tercer grup inclou els jocs en què tots els participants (dos jugadors o més) són adversaris: entre ells hi ha jocs de duel d’individus –la morra, pedra paper tisores, escalfar mans, torcebraç, lluites– i d’altres de més de dos individus –com els patacons, les bales, les xapes, les cadires–. I finalment hi ha els jocs en què els equips sempre estan integrats pels mateixos jugadors, per exemple, el cementiri, el bèlit, el pitxi, el cavall fort o el motxo.

Formen part de la segona família els jocs en què els jugadors canvien de relació durant la partida, és a dir, aquells en què el qui ara és company després pot ser l’adversari, o a l’inrevés. Entre aquests hi ha els d’oposició d’un contra tots i els de col·laboració-oposició. En els primers, n’hi ha un que para o mana sobre la resta, molt present en els jocs de tocar i parar, de trencar fils, l’amagatall, l’anellet, l’espardenyeta, la gallina cega, l’escarabat bum bum i també els del tipus un dos tres botifarra de pagès i el borinot, en els quals el canvi de rol sempre es produeix de manera permutant entre el qui persegueix i el qui és atrapat. En els jocs de col·laboració-oposició hi ha aquells en què al principi uns jugadors persegueixen i els altres s’escapen, però la situació o els canvis de paper es van modificant de manera absorbent, o convergent, perquè els canvis són irreversibles fins a arribar al final, ja que els que són atrapats passen a perseguir i, per tant, a ajudar els qui abans eren adversaris. És a dir, que els jugadors que a l’inici del joc van amb un equip són molt diferents dels que el componen al final de la partida. Com a exemple es poden esmentar els jocs de la cadena, la paloma, l’aranya o el d’arrencar cebes. Al mateix temps també és possible localitzar aquest tipus de jocs en aquells casos en què el canvi de rols s’esdevé tot seguint un ordre permutant –com en el joc paradoxal dels quatre cantons, en què el del mig passa a permutar la seva posició amb un dels cantons, el tronxo, també anomenat tupí–, o sense respectar cap mena d’ordre perquè els canvis són fluctuants i fortuïts, com en el joc de la pilota asseguda.

L’esport, una forma superior de relació?

De tot el conjunt de maneres diferents de relacionar-se en els jocs, l’esport només es troba representat en aquelles categories que corresponen a una xarxa de comunicacions exclusiva, simètrica i estable. Quan es tracta d’un espectacle que vol mobilitzar el màxim d’espectadors, P. Parlebas apunta que “la recerca de situacions clares i sense ambigüitats, immediatament accessibles al neòfit i favorables a la projecció emotiva, és una constant que rau a l’origen del contingut de l’evolució dels reglaments esportius. En aquest sentit, l’equilibri en les relacions és la garantia de situacions cristal·lines en què la cooperació i l’oposició s’afirmen de manera aclaparadora. Un espectacle de masses ha de ser fàcil de ‘llegir’. Els duels, com els del futbol o el bàsquet, afavoreixen la identificació de l’espectador amb els seus herois i propicien l’exaltació emotiva en favor d’un jugador del seu equip o determinen que un adversari sigui vilipendiat”.

Aquest tipus de relacions és present també en els jocs tradicionals, si bé, pel fet que es tracta de pràctiques lúdiques l’atenció de les quals només es projecta sobre els protagonistes mateixos, han originat altres opcions d’interacció rebutjades pel sistema de relacions de l’esport; és a dir, ambivalència, dissimetria i inestabilitat associades a un tipus de xarxes desequilibrades, una mena de doble joc en què no tots els qui hi participen es troben en igualtat d’oportunitats, de manera que fins i tot s’originen situacions incoherents, paradoxals, que l’espectacle esportiu consideraria injustes i que causarien desacord.

El model que correspon a l’estructura equilibrada de comunicacions dels esports facilita el màxim control de les relacions i la igualtat; igualtat de condicions, igualtat de comunicacions, igualtat d’oportunitats. L’esport associa la certesa de la igualtat a la incertesa del resultat i pretén ser una aliança ostentosa de justícia i espectacle.

Per tant, la societat ha volgut triar un subconjunt de totes les relacions possibles, elevant a la categoria i estatus oficial determinades estructures de relacions motrius que, en ser compatibles amb les ‘lleis de l’espectacle’, han rebut el suport de federacions internacionals, comitès olímpics i l’abundància de campionats i competicions mundials.

Tanmateix, aquests privilegis no són motiu suficient per a asseverar, com molts autors fan, que l’esport manté una superioritat relacional, ètica i educativa respecte dels jocs tradicionals. Mentre l’esport és associat a una idea de joc de progrés, educatiu i seriós, el joc tradicional sovint és vist com una diversió pueril, improductiva i de qualitat inferior.

Ara bé, quan el discurs s’acompanya d’arguments rigorosos, més propis del coneixement científic que de l’especulatiu, llavors sí que es pot afirmar que, tot i reconèixer el valor socialitzador de l’esport, hi ha molts jocs tradicionals que disposen d’un sistema de relacions motrius més complex, i més exigent també pel que fa a la capacitat adaptativa, relacional i de presa de decisions dels protagonistes. De totes maneres, la diferència entre jocs tradicionals i esport, no cal veure-la en termes de grau o de jerarquia, sinó de natura comunicativa. Per exemple, el joc del marro, en què l’últim jugador que surt de casa té avantatge sobre els contraris, o el joc de tallar (o trencar) fil, en què el perseguidor es veu obligat a anar al darrere del contrari que passa entre ell i el perseguit, descansen sobre un sistema de comunicacions diferent al del futbol i al del bàsquet, la qual cosa confirma, de fet, l’extraordinari ventall d’opcions relacionals que aporta l’univers del joc, entès com un veritable laboratori de relacions socials.

Igualment, però, cal retornar una vegada més a la condició social de les pràctiques lúdiques i advertir que totes aquestes diferents estructures de relació motriu (exclusiva o ambivalent; estable o inestable; simètrica o dissimètrica) sovint han estat més o menys protagonistes o més o menys ignorades per determinats sectors de població segons l’edat i el gènere. Els jocs, com a manifestacions portadores de valors i models de conducta, no poden defugir el control social de determinades instàncies dominants en cada societat. És per això que aquesta microsocietat de relacions motrius que és el joc tradicional es pot entendre en tot el seu context si s’estudien quines característiques i preferències de comunicació trien els seus protagonistes, considerant, per exemple, criteris socials com són l’edat i el gènere.

Jocs d’infants

Una auca dels jocs de la mainada recollida per Joan Amades ha permès, juntament amb altres fonts, comprovar els punts de contacte entre els jocs tradicionals infantils catalans i els d’altres indrets d’Europa.

CPCPTC/Arxiu del Patrimoni Etnològic de Catalunya/Fons Joan Amades i Gelats

El paper principal dels jocs tradicionals en el procés de formació dels infants se situa a dos nivells: primer, amb relació al desenvolupament de la persona, i, segon, respecte del nivell de desafiaments vinculats al seu sistema sociocultural.

Pel que fa a la primera dimensió, més individual, les situacions de joc permeten a l’infant explorar i afirmar potencialitats lligades a múltiples formes de comportament social. En jugar, el nen participa d’un procés de comunicació i d’aprenentatge de la sociabilitat. Mentre que, per a l’adult, el joc és una activitat secundària i poc rellevant, per a l’infant no hi ha res de més seriós, ja que es lliura intensament a un univers de relacions que l’obliguen a prendre decisions, adoptar estratègies diferents, equilibrar els drets i les prohibicions que permeten les regles i, també, a experimentar les reaccions del propi cos.

En el segon nivell, associat a la projecció social dels actors, el joc permet als més petits crear i representar el seu univers, una mena de societat en miniatura, que també té problemes de comunicació, conflictes de poder, d’amistat i d’hostilitat. El joc tradicional es fonamenta en un sistema de regles, sobre un contracte social que s’ha de respectar. Quan es juga, les normes, els valors i les creences d’una cultura es manifesten mitjançant el llenguatge corporal, és a dir, amb conductes motrius.

Sense perdre de vista la prudència que ha de caracteritzar qualsevol apropament comparatiu entre societats emplaçades en diferents geografies o moments històrics, Catalunya –com altres comunitats europees amb influència romana, germànica, franca o islàmica– ha compartit intercanvis i fluxos transculturals. Així, com passa també amb les festes populars, els jocs presentaven grans semblances en els comportaments, els gustos i els estils entre les diferents nacions i cultures. En aquest sentit, resulta interessant identificar els trets distintius que han caracteritzat bona part dels jocs tradicionals infantils de Catalunya i d’altres indrets de l’Europa occidental, amb la seguretat que, salvant les distàncies, es podran identificar punts de connexió entre les diverses cultures lúdiques.

El corpus de referència que servirà per a fer aquesta anàlisi es fonamenta en tres recerques d’inventari dels jocs tradicionals identificats a partir de la memòria oral dels avis de la comarca de l’Urgell els anys 2000, 2001 i 2002, que donen una mostra de 245 pràctiques lúdiques, les dades de les quals es comparen sempre que és possible amb els resultats obtinguts al País Basc per J. Etxebeste, a Les jeux sportifs, éléments de la socialisation traditionnelle des enfants du Pays Basque (2001) (amb una mostra de 861 jocs infantils), i, alhora, amb els estudis fets per Pierre Parlebas, a Jeux d’enfants d’après Jacques Stella et culture ludique au XVIIe siècle (1998), sobre el quadre dels jocs dels infants de Bruegel el Vell, del 1560, que mostra més de 80 jocs de la zona flamenca de Bèlgica, i els 69 jocs dels gravats del francès J. Stella, recollits en l’obra Jeux et plaisirs de l’enfance, del 1657. Quan es considera oportú, i amb la prudència necessària, també es dirigeix l’atenció a una auca dels jocs de la mainada de Catalunya recollida per J. Amades. Tot i que es considera que podria ser un plagi o una còpia d’alguna auca holandesa, la seva datació entre els segles XVII i XVIII amb un total de 48 jocs, de vegades pot aportar elements de reflexió.

El contracte social

Com s’ha apuntat anteriorment, el joc es fonamenta en un acord, en una convenció, és a dir, en un contracte social. Per tant, la construcció i l’assimilació de les regles i la seva contextualizació en la societat de l’infant són els primers agents integradors de les generacions més joves.

En aquest sentit, I. Garoz i J.L. Linaza, en el seu estudi El significado del Palín para el niño mapuche (2004), subratllen que totes les accions i les regles d’un joc tenen un sentit cultural que els membres d’una societat van conformant i determinant. Aquesta construcció de les regles de joc i del seu significat faciliten el desenvolupament tant de la societat com de cadascun dels seus membres. En estudiar el procés de coneixement d’un dels jocs tradicionals més representatius en els nens maputxes de Xile, el palín, que sembla una mena d’hoquei, aquests autors observen les mateixes constants que les identificades a Espanya vers el mateix esport.

Ara bé, en el cas del joc tradicional, molt vinculat a rituals i a formes d’actuar locals, els infants, mentre comprenen i gestionen les regles, també assimilen altres aspectes rellevants de les seves tradicions i cultura; en canvi, en la situació esportiva, en la qual les condicions que l’envolten es troben sotmeses a un procés de globalització o universalització cultural, no es dóna aquest tipus d’aprenentatge.

En el procés de construcció de les regles i de la seva contextualització cultural, la tradició lúdica infantil té un paper molt destacat, a partir de dos escenaris de situacions diferents des del punt de vista normatiu; d’una banda, les pràctiques obertes i fluctuants que no tenen un sistema de regles –anomenades quasijocs– i que, per tant, canvien a cada instant en funció dels gustos dels protagonistes; i de l’altra, els jocs pròpiament dits, que, si bé responen a un codi de regles i condicions, sovint es mostren permeables als acords per a modificar o canviar alguna de les formes de jugar. Les dades de les èpoques estudiades reflecteixen la tendència a privilegiar la codificació respecte altres maneres de jugar més obertes –les que corresponen als quasijocs–, i això es dóna en una relació del 69% (jocs codificats) al 31% (quasijocs) en l’obra de Bruegel (1560), del 55% al 45% en la de Stella (1657), del 48,9% al 51,1% en la d’Amades (segles XVII-XVIII), i segons un treball del 2002, a Catalunya (primera meitat del segle XX) s’ha situat del 84,9% al 15,1%.

A partir del segle XVII la població infantil es diferencia més i més de l’adulta, i es desenvolupa una veritable cultura lúdica infantil amb especificitat i identitat per ella mateixa. En l’obra de Bruegel només hi ha dos adults entre 246 personatges, no n’hi ha cap en els gravats de J. Stella, i únicament dos entre els 104 personatges d’una auca recollida per J. Amades.

Predomini de la tradició corporal

Encara que els jocs de taula o de societat a poc a poc van tenint més i més presència, les dades reflecteixen una clara majoria dels jocs corporals, que van del 100% en el cas de Bruegel al 87% en els jocs tradicionals de les generacions dels actuals avis de Catalunya. Òbviament, en aquell entorn rural, tant el treball com les activitats domèstiques i la resta de feines quotidianes exigien una extraordinària activitat corporal, i els infants es familiaritzaven amb la corporalitat que imposava la seva societat a través de pràctiques motrius. Dins el context europeu la distància geogràfica entre el País Basc i Catalunya es pot considerar tan reduïda com les xifres que mostren que en aquestes dues comunitats predominen els jocs motors (el 81,3% i el 87% respectivament) amb relació a altres pràctiques lúdiques més sedentàries.

No obstant això, en la societat actual, l’eclosió i la incursió de les noves tecnologies en els jocs infantils, juntament amb la proliferació de nous hàbits en l’oferta de continguts acadèmics fora de l’horari lectiu, com també en l’alimentació –actualment l’obesitat infantil esdevé un problema preocupant– hauran contribuït sensiblement a modificar aquesta tendència.

Gaudir de relacions lúdiques

Dins la família de jocs corporals resulta molt rellevant fer una primera distinció entre els psicomotors, que no precisen la interacció motriu entre els protagonistes –com la xarranca, el io-io o la baldufa–, i els jocs sociomotors, que proposen diferents tipus de relacions, ja siguin de col·laboració –jocs de corda o ballats–, d’oposició –jocs de tocar i parar, el borinot, un dos tres botifarra de pagès– o de col·laboració-oposició –tipus cavall fort o cementiri–. La psicomotricitat magnifica les destreses individuals de cada jugador, i la sociomotricitat activa la intel·ligència motriu i l’adaptació als canvis i als imprevistos que generen les accions dels altres protagonistes.

Les dades obtingudes mostren categòricament un predomini dels jocs sociomotors plens d’interaccions motrius amb els altres (sempre en més del 61% dels casos) respecte dels jocs psicomotors o individuals. S’observa una clara voluntat de compartir amb els altres relacions, aprenentatges i símbols, que a poc a poc van definint quin lloc ocupa cada persona socialment. Un cop més, la cultura lúdica a Catalunya (amb el 74,7% de jocs sociomotors) es mostra molt propera a la del País Basc (amb el 76,7%).

A mesura que l’estudi s’acosta a l’època contemporània, s’observa que hi ha canvis en la tendència sobre el tipus de jocs sociomotors que es practiquen més. Els jocs amb un component antagònic van tenint cada vegada més presència. La cooperació, que en l’obra de Stella suposa el 36% del total dels jocs, passa a tenir només el 19,7% de presència; en canvi, els termes s’inverteixen en el cas dels jocs antagònics, que passen del 36% al segle XVII al 55% en la societat catalana contemporània. A més, considerant les diferents maneres de desafiar els altres jugadors, és a dir, a través de jocs d’oposició en què tots són rivals, respecte dels jocs que estableixen la rivalitat per equips, es constata un clar predomini dels primers (el 41,5% a Catalunya i el 40,5% al País Basc) respecte dels segons (el 13,5% a Catalunya i el 19,3% al País Basc).

Aquestes xifres confirmen la inèrcia cada vegada més competitiva de la societat actual, en què es valora sobretot el desafiament i la competitivitat davant altres fórmules de relació.

Això no obstant, en la cultura lúdica infantil de caràcter tradicional, els jocs amb estructures de relació originals, com les que permeten canviar d’equip o de company i d’adversari durant la partida –jocs amb una xarxa inestable de comunicacions motrius–, han continuat tenint un protagonisme destacat. Les dades respecte dels jocs infantils dels avis actuals de la comarca de l’Urgell indiquen que aquestes formes de relacions motrius superaven en una proporció de tres a un (el 43% i el 13,6%) els jocs amb l’estructura de duel predominant en l’esport, en què s’enfronten dues persones o dos equips, per acte seguit proclamar un guanyador i un perdedor. Aquesta circumstància permet assenyalar que els jocs tradicionals infantils, encara eren, temps enrere, veritables laboratoris de relacions motrius en què se cercava la complicitat i la varietat en les relacions socials.

Jocs d’adults

Evolució de les relacions motrius en els jocs

Fent una visió retrospectiva fins a l’edat mitjana, com en el cas dels jocs infantils, J.R. Julià, a Jocs de guerra i jocs de lleure a la Barcelona de la baixa edat mitjana (1992), assenyala que “la varietat de jocs que coneix l’home medieval occidental és molt àmplia, contràriament al que tradicionalment s’ha dit. En primer lloc, la influència de Roma, posteriorment la dels pobles germànics i de l’islam, van conformant el cabal cultural d’unes societats en què la rígida jerarquització imposa, en el pla lúdic, un joc determinat. Aquesta característica, cimentada a partir dels segles X i XI, es transmet fins als nostres dies”.

El mateix autor indica que, als segles XIV i XV, la població catalana es presenta més dinàmica socialment i més diversificada laboralment que en èpoques anteriors, de manera que un nombre important de persones disposa de més temps de lleure, i passa de classe productora a consumidora. El resultat d’aquests canvis estructurals es reflecteix en la difusió, per viles i ciutats, de concursos en què sovint s’evidencia un component ‘paramilitar’, en què participen un nombre creixent d’individus, de la noblesa i també cavallers. Però, a diferència de la cultura lúdica infantil, la majoria dels jocs dels adults sovint han estat jocs que han associat el seu sistema de relacions a xarxes exclusives –diferenciant molt bé els companys dels rivals– i estables, és a dir, sense canviar d’equip o d’adversaris durant la partida. D’altra banda, els jocs en què cadascú pot ser company i adversari, com també els que permeten canviar de relacions de company o adversari mentre es juga, malgrat la riquesa motriu i cognitiva que presenten, s’han anat relegant a la població infantil. Com ja s’ha apuntat, l’estructura de relacions exclusiva i estable és la que predomina quan hi ha espectadors i es vol afavorir el seguiment transparent de les competicions i mostrar la superioritat d’uns jugadors sobre els altres.

Entre els molts exemples que confirmen aquesta circumstància, les estructures de relacions motrius que es detallen tot seguit són prou explícites:

Jocs en solitari o psicomotors:

La quintana era un joc en el qual es posava dreta la figura d’un guerrer, i a la qual els guerrers a cavall havien de ferir amb la llança al mig del pit. Si erraven l’estocada, la figura girava i els feria a ells.

El joc de ballesta consistia a fer diana, amb la ballesta, en qualsevol objecte que es determinés. Aquesta distracció anava més enllà de l’exercici per a la guerra, i no era estrany –com ho afirmen T.M. Vinyoles i A. Riera, a l’obra Les pautes dels comportament als segles XIII-XV (1996)– veure les nenes jugant amb nines de drap o de fusta i els nens amb la ballesta. Si hi jugaven els adults es disputaven diners o una joya (s’anomenava així el premi atorgat en un joc d’habilitat), i adquirí tanta difusió entre militars i ciutadans que se n’hagué de regular l’ús amb diverses ordinacions.

En el joc de l’anella, un genet ha de fer passar una canya per dintre d’un anell penjat. Amb el nom de s’ensortilla es juga, encara avui, a les festes de cavalls de Sant Joan, a Ciutadella.

El joc de la tella consisteix a deixar uns quants diners al costat o al damunt d’un cilindre de fusta, i es tracta, per torns, d’intentar fer-los caure amb l’impacte d’una tella. El tirador corresponent s’emporta els diners que estan més a prop de la tella que del canonet de fusta.

Jocs d’oposició, duels d’individus:

Hi ha el joc de canyes, en què dos guerrers, protegits cadascun per un escut, llancen canyes contra el rival mentre cavalquen i aturen amb l’escut les que, alhora, els engega l’adversari.

S’hi inclouen també els torneigs de combat a cavall o a peu, amb llança i espasa de doble tall, i també amb destral i massa de bola dentada. Els torneigs se celebraven a les ciutats catalanes amb motiu de l’arribada de reis i personatges importants.

Jocs de cooperació-oposició, duels entre equips:

La soule o soula, és una mena de rugbi antic, amb un alt component d’agressivitat corporal. J.-M. Mehl, a Les jeux au royaume de France du XIIIe au début du XVIe siècle (1990) indica que els jocs d’habilitat tan agressius com la soule s’aniran domesticant mitjançant ordinacions i s’establirà una violència fictícia, simbòlica, com en el joc de la pilota –el que a França s’anomenava la paume, que a Catalunya es va anomenar ‘trinquet’.

Hi ha també el joc del bèlit o bòlit, anomenat també buli, o boli-dali, jugat ja a l’antiga Roma i esmentat en alguns textos de Plini. Del segle XV es tenen algunes evidències de l’existència del joc, a partir d’interpretacions de gravats, si bé no va adquirir la màxima esplendor fins al segle XVIII, sobretot entre els estudiants de la Universitat de Cervera.

Jocs d’oposició d’un contra tots:

Aquest tipus de relacions motrius es dóna fonamentalment en la caça i la falconeria, unes pràctiques que són signes de distinció social i també succedanis de la guerra. Les partides de caça s’organitzaven per provar el valor dels caçadors i també la destresa en la utilització de les armes. Es practicaven a peu i a cavall, amb gossos o amb ocells de presa, i s’hi utilitzaven diverses armes, tot predominant les llancívoles –venables, fletxes i llances– sobre les manuals –dagues, ganivets i espases.

Tots aquests jocs també coexistien amb d’altres de taula –tipus escacs i dames– o d’atzar –daus, cabraboc, tindaurell–, aquests darrers sistemàticament prohibits per les autoritats per les apostes que generaven.

L’evolució dels jocs dels adults s’ha de veure associada a la celebració de festivitats i esdeveniments o a l’organització esportiva de les pràctiques lúdiques d’acord amb un calendari més o menys establert.

En tots aquests escenaris, un cop més, quan es vol comparar els resultats obtinguts pels participants en qualsevol activitat lúdica, el tipus de relació més adient és aquell en què es distingeixen clarament els companys dels adversaris i estables, de manera que no hi ha canvis de relacions de company o adversari durant la partida. I encara, considerant el que ja s’ha apuntat en altres ocasions en afirmar que una de les principals transformacions dels jocs tradicionals ha estat la conversió en esport, cal afirmar que només els jocs que distingeixen entre companys i adversaris són els que es poden esportivitzar; altres estructures de relació motriu, per exemple, la que presenten els jocs com els quatre cantons, la cadena, l’os, el guardià i el caçador, són incompatibles amb el model que pretén l’espectacle.

En l’actualitat hi ha nombrosos exemples de jocs originats per les diferents combinacions d’aquestes formes d’interacció motriu.

Jocs en solitari o psicomotors: Concursos de tallar llenya o troncs; algunes modalitats de curses, com la de pedres o del cabàs, el tir de fona, l’aixecament de càntir, la tella o les bitlles, etc.

Jocs de cooperació: Molts jocs ballats, castells, aixafadors de raïm, raiers, jocs de mantejar o cular, etc.

Jocs d’oposició: El primer grup, el constitueixen els jocs amb una xarxa de relació motriu amb una estructura relacional de tots contra tots. Corresponen a la majoria de les curses o cóssos: com la de portadors de saques d’avellanes, de sacs, de gresol o llum de ganxo, de càntirs; i també les situacions d’oposició amb una estructura relacional d’un contra tots, sobretot en els jocs amb animals, com ara els correbous. Finalment també hi ha jocs de duel d’individus, com el joc de lluita maonès, el bac de les terres de l’Ebre o la morra.

Jocs de cooperació-oposició: Presenten dos tipus d’interacció, els duels d’equip, com el campionat de bèlit a Castelló de la Plana o a Anglesola, els jocs de pilota arreu del País Valencià o el joc d’estirar la corda; i també els jocs de desafiament entre més de dos bàndols, com les curses de relleus i les de cavalls, rucs o matxos.

Molts jocs d’adults s’inspiren en oficis antics. La baixada de rais, com la de la imatge del 1912, prop de la Pobla de Segur, actualment s’ha transformat en la festa dels raiers.

Fototeca.com - C. de Rocafort

Nombrosos especialistes afirmen que el joc i el treball poden ser tant termes antagònics com complementaris i, fins i tot, gairebé sinònims, i això segons les condicions de la pràctica i, sobretot, la perspectiva des de la qual s’enfoca la comprensió d’aquestes relacions. Els antropòlegs americans K. Blanchard i A. Cheska proposen distribuir les dimensions de l’activitat humana en quatre categories resultants de combinar els termes joc i treball amb els seus antònims, és a dir, no-joc i lleure. Aquests autors consideren que el joc i el treball, encara que presentin característiques diferents, poden ser compatibles i complementaris. Malgrat reconèixer que són activitats diferents, de la mateixa manera que es pot jugar en el treball, també es pot treballar en el joc, és a dir, es poden adoptar una actitud i una dedicació extremament serioses envers les activitats recreatives i de lleure. Indiquen diferents cultures en les quals el treball i el joc sovint es confonen; n’és un exemple la tribu choctaw de l’Amèrica del Nord, que ha incorporat els esports entre les seves pràctiques adoptant una actitud professional, és a dir, els duen a terme amb tanta o més seriositat que la feina; en el mateix sentit, la cultura maorí introdueix un gran repertori d’activitats lúdiques i recreatives en activitats feineres com la pesca, el conreu dels camps o la construcció de cases.

Segons els mateixos especialistes, el treball i el joc tenen conceptes afins: són originàriament estats subjectius, però en general es manifesten en el comportament, de manera que un espectador els pot identificar. Per això es pot parlar del treball divertit com a resultat del binomi joc-treball, i del joc plaent com a binomi del joc-lleure. Aquesta reflexió porta a considerar que hi ha un bon conjunt de jocs que s’inspiren en els oficis.

Jocs inspirats en oficis

En l’actualitat, es presenten com a lleure accions considerades tradicionalment del món laboral, com és el cas de muntar a cavall, activitat que a la imatge té lloc a la Vall d’en Bas.

Montse Catalán

Una bona part dels protagonistes dels jocs tradicionals provenen de determinades activitats feineres, ja que moltes d’aquestes pràctiques s’inspiren en habilitats de caire laboral. En aquest sentit cal esmentar els concursos de gossos d’atura, tir de fona, carregament de feixos, transport de càntirs o sacs, descens de llaguts o pontons, rais, regates de vela o rem, curses de rucs, cavalls i matxos, arrossegament i tir amb cavalls i matxos, tallar llenya amb destral, serrar troncs o trepitjar raïm per parelles. Evidentment, tots els principals jugadors d’aquestes pràctiques diferenciaven molt bé el treball del joc, la feina de la competició. En aquelles condicions, joc i treball es mostraven com a pràctiques complementàries, ja que generalment ser competent en una feina comportava sobresortir en determinats tipus de jocs; és a dir, un pastor destacaria en pràctiques diferents respecte d’un camperol, un mariner o una persona acostumada a treballar en tasques que requerien un esforç físic molt exigent.

En altres circumstàncies, el joc també ha estat molt a prop del treball; per exemple, se sap que, en diferents indrets de Catalunya, quan coincidien més d’una colla de segadors que volien ser contractats per treballar els camps d’algun terratinent, la decisió es prenia mitjançant un joc. Els caps de cada colla acordaven quin dels dos tiraria el seu barret al més lluny possible, tot seguit cadascuna de les dues colles començava a segar l’herba, fins que agafaven el barret. El primer grup que ho aconseguia acabaria essent la colla que tenia el privilegi de treballar aquelles terres i tenir el pa garantit unes quantes setmanes.

En la societat tradicional catalana sovint es donava el cas que persones que havien destacat en algun dels jocs representatius d’aquella zona podien rebre un sobrenom relacionat amb aquestes pràctiques que reforçava davant l’imaginari col·lectiu la seva condició de jugador o de protagonista. Un exemple és el d’en Peret de les Bitlles, de la localitat de Linyola, del Pla d’Urgell; aquesta persona, després de la Guerra Civil, es va dedicar a fer de plantador de bitlles; atès que es tractava d’un joc d’aposta, guanyava una quantitat considerable de diners. S’explica que treballant a la granja guanyava uns 5 duros la setmana i que, en canvi, plantant les bitlles un diumenge al matí en guanyava entre 20 i 25.

Segons afirma A. Gómez Navarro a Juegos Tradicionales Valencianos (2000), “en alguns pobles van ser sonats els guanys aconseguits per uns quants tiradors. A Llucena del Cid, el tio Cabota ens contà que l’any 39 o 40 un tirador d’Atzaneta del Maestrat guanyà unes 600 pessetes d’aquell temps”.

En tots aquests casos, els protagonistes mantenen la condició de jugador aficionat i el joc esdevé un mitjà de relació social per a compartir i enfortir els lligams afectius amb les persones que comparteixen la vida local.

Aquelles circumstàncies han anat canviant al llarg del temps fins a l’actualitat, en què es possible observar com el joc s’ha introduït en el sector empresarial. Darrerament ha irromput en l’oferta d’activitats lúdiques el que s’anomena coaching –conducció o lideratge– o outdoor-training –proposta d’activitats lúdiques a l’aire lliure–. En aquest sector hi ha un gran ventall de productes que, mitjançant el que s’anomenen jocs didàctics, dissenyen aplicacions perquè els empleats i els quadres mitjans d’empresa millorin la competència i les aptituds en les àrees de la formació en vendes, en la negociació o presentació de nous productes. Es volen millorar els coneixements i sobretot les actituds dels treballadors, com per exemple en les relacions personals, el sentit d’equip i la cooperació, i la comunicació entre els diferents departaments d’una empresa. Aquest fenomen ens introdueix en el sector professional de col·lectius de persones que es dediquen a viure del joc.

Oficis inspirats en jocs

Amb l’arribada del moviment esportiu anglosaxó, les principals institucions promotores d’aquestes pràctiques van haver d’integrar l’esperit amateur de les primeres competicions d’esport. L’amateurisme apareixia com una mena de mite promogut per l’esport anglès en els seus orígens a conseqüència dels forts moviments esportius universitaris i de les associacions aristocràtiques i burgeses de l’esport britànic.

Fins al segle XIX, el terme jugador amateur es corresponia amb el concepte d’esportista aficionat, és a dir, amb la intervenció de tot aquell gentleman que no havia participat mai en una competició pública i que no havia cobrat mai diners per enfrontar-se a professionals.

J.I. Barbero, a Deporte y proceso de civilización (1999), manifesta que en la gènesi de l’esport anglès “els agents inicials foren les classes altes, els gentlemen, que concebien les activitats esportives en un sentit liberal i amateur, i que hi participaven per divertiment i plaer. L’esport era un fi en ell mateix. En estendre’s a tota la societat, aparegueren altres agents que pertanyien a la classe treballadora, i es produïren conflictes. Els gentlemen van percebre que es tractava d’una amenaça sobre el seu esport i articularen una ideologia defensiva que acabà convertint-se en un integrant fonamental de l’esport modern: l’amateurisme. En aquest sentit, el debat amateur versus professional en què gentlemen i jugadors professionals es van veure implicats a partir del 1870, serveix per a il·lustrar i aportar noves dimensions sobre les lluites de classes de l’època”.

Els Jocs Olímpics moderns, restablerts el 1896, s’han adaptat a la societat actual. La professionalització, la presència de mitjans de comunicació i les grans instal·lacions són característiques d’aquest espectacle esportiu. A la imatge, la final dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992 de waterpolo.

Fototeca.com/Fundació Barcelona Olímpica

Però amb el pas del temps, deixà de tenir sentit la cerca d’aquells ideals que impulsaren els vells jocs olímpics grecs, els quals eren concebuts com a ritus de purificació de la ferotge violència de la guerra i com a substitució de l’agressió per la competitivitat, de la mateixa manera que va succeir amb les justes i els torneigs medievals. L’any 1896 es van organitzar els primers jocs olímpics moderns, a Atenes, promoguts per Pierre de Coubertin, que va creure que calia restablir els antics jocs olímpics ajustantlos als nous temps, en plena eclosió de la societat urbana i industrial. El camí estava iniciat i seguí un itinerari irreversible davant una societat que al segle XX generava nous impactes socials, polítics i econòmics.

J.M. Cagigal, a Cuerpo y deporte en la sociedad moderna (1999), interpreta que “l’imperialisme comercial, l’especialització laboral de la conseqüent mutilació personal, la hipervaloració de la quantitat i de la possessió sobre la qualitat i l’entitat i altres ebullicions protagonistes del segle XX s’han establert en l’esport i l’han convertit, abans que la criatura hagués accedit a l’edat adulta, en objecte de comerç, de poder, i d’exhibicionisme”.

Paral·lelament, J.L. Aranguren, a Ética del deporte (1999), explica que “l’esport actual respon íntegrament a l’esperit de la modernitat, i, per tant, és natural que, a la nota de la competitivitat, calgui afegir les del mercat, l’espectacle i el consumisme. Els clubs funcionen com a entitats economicofinanceres que han d’atenir-se, encara que estiguin lluny de fer-ho amb rigor, a la regulació burocràtica i administrativa corresponent. I a unes lleis del mercat d’acord amb les quals es porta a terme la compravenda o, com es diu, el traspàs de jugadors, preparadors, entrenadors, etc.”.

Institucions tan importants i mundialment reconegudes com la del Comitè Olímpic Internacional (COI) han hagut d’ajustar-se a la realitat del moment i han hagut de deixar de banda vells ideals, de manera que l’esperit amateur dels atletes havia de cedir el pas a la introducció de jugadors professionals, màxims exponents de l’espectacle esportiu.

Aquestes noves condicions que envolten l’esport i els esportistes en la societat moderna expliquen que autors com el filòsof J. Habermas el vegin com una racionalització i reproducció estilitzada del treball, i que d’altres, com H. Plessner, el considerin una còpia del món industrial, amb la qual cosa la professionalització és només una molt previsible conseqüència.

Des del 1980, el patrocini comercial en els esports i la presència dels mitjans de comunicació –que via satèl·lit faciliten la difusió en directe de l’esport internacional arreu del món– han contribuït a elevar l’esport a la categoria d’autèntic espectacle i fenomen mundial. Això ha fet reafirmar la presència dels millors actors, els jugadors professionals, per a garantir aquest espectacle de masses.

J.A. Samaranch, antic president del COI, reconeix que “l’esport ha progressat d’una manera que per a ser competitius al més alt nivell els atletes s’han d’entrenar intensivament tots els dies. A partir d’aquesta realitat, s’ha de permetre que l’atleta visqui i trobi mitjans de subsistència. És molt minsa la diferència entre un atleta subvencionat per l’estat i un esportista d’alt nivell que rep un salari d’una empresa o una beca esportiva”.

Per a deduir la magnitud que ha assolit l’esport elevat a la màxima categoria d’espectacle, només cal comparar algunes de les dades més representatives dels primers jocs olímpics moderns celebrats l’any 1896 a Atenes amb edicions més recents, com la XXV realitzada l’any 1992 a Barcelona. S’ha passat de l’edició d’Atenes del 1896 amb 10 dies de durada, 13 països participants, 10 esports, 47 proves i 295 esportistes masculins, als Jocs de Barcelona del 1992 amb 17 dies de competicions, 172 països participants, 25 esports oficials i 3 esports d’exhibició, més de 250 proves i 10 000 atletes. L’espectacular cerimònia d’obertura va ser vista per 55 000 persones a l’estadi olímpic i per uns 2 000 milions de telespectadors d’arreu del món. Barcelona també va tenir la sort de veure l’espectacle que oferien els millors jugadors del món de bàsquet, especialment els integrants de la selecció dels Estats Units, jugadors professionals de l’NBA. Aquestes xifres continuen augmentant edició rere edició i a Atenes 2004 van estar presents 28 esports, 202 països i 11 168 esportistes. Òbviament, aquests canvis han enfortit més i més la presència de la figura de l’esportista professional, ja sigui en els jocs olímpics o en les principals modalitats esportives de projecció internacional.

El lema antic “citius, altius, fortius” s’ha suavitzat en les curses populars com la de la Mercè, en què participen esportistes professionals i joves al costat de corredors veterans amateurs, fent valer la màxima de “l’important és participar”.

Montse Catalán

El concepte d’esportista professional fa referència a aquella persona que, en virtut d’una relació establerta amb caràcter regular, es dedica voluntàriament a la pràctica de l’esport dins l’àmbit d’organització i direcció d’un club o entitat esportiva a canvi d’una retribució econòmica. En el terreny de l’esport professional, el lema citius, altius, fortius –‘més ràpid, més alt, més fort’– s’aplica fins a l’obtenció del màxim rendiment. En aquest sentit, J.L. Aranguren explica que “el cos és viscut per l’esportista professional com a eina, com a instrument, com a màquina que cal portar al grau màxim de rendiment. El concepte biomecànic i de medició registrada i homologada és central en l’esport modern”.

Els professionals en els esports tradicionals

En aquest procés de transformació d’un joc tradicional a esport de masses, els jocs passen per diferents estadis o etapes en funció del seu nivell d’esportivització, de manera que la presència de jugadors amateurs o professionals en aquestes pràctiques pot ser un clar indicador del grau d’institucionalització esportiva a què un esport tradicional ha arribat.

A Catalunya, cap dels jocs tradicionals que s’han convertit en esport no han arribat a la condició d’esports de masses. En canvi, esports d’altres comunitats autònomes, com per exemple la pilota basca, han passat a ser practicats a tot el món, incorporant la presència d’esportistes professionals.

Els castellers, els bitllaires o els participants en curses, ja siguin cóssos, curses pedestres o curses d’animals, encara pertanyen als estadis inicials de l’esmentat procés esportivitzador; els jugadors són totalment amateurs i, el sou, se’l guanyen fent unes altres activitats.

En canvi, en altres indrets d’Espanya, malgrat que alguns esports no són considerats veritables esports de masses, són viscuts per la població autòctona amb tant d’entusiasme i vehemència que han arribat a assolir un estadi superior. Com a exemple val a dir que els millors jugadors de bitlles, bolo palma, a Cantàbria o de la lluita canària a les Illes Canàries guanyen anualment més de 60 000 euros. En el cas del bolo palma hi ha localitats referents com Torrelavega, que cada any organitza a l’estiu el concurs del milió, ja que és la quantitat de pessetes que rep el guanyador de la competició. Persones com Tete Rodríguez a Cantàbria i el Pollito de la Frontera a Canàries es poden considerar jugadors semiprofessionals, atesa la quantitat de diners que ingressen anualment.

Un cop més, els mitjans de comunicació han esdevingut un factor clau per a assolir aquest nivell d’institucionalització i de professionalització, ja que els diaris regionals, les emissores de ràdio i les televisions autonòmiques ofereixen diàriament notícies d’aquests esports tradicionals, en què també apareixen els noms de les empreses que patrocinen equips i jugadors.

Els professionals en els esports de masses

Considerant la naturalesa profunda que caracteritza el joc, es constata que, quan es transforma en esport professional, altera la dimensió lúdica i reglada que li correspon.

Cal recordar que la dimensió lúdica del joc està constituïda per aspectes com la voluntarietat, el plaer, l’espontaneïtat, la improductivitat, la incertesa en el resultat, el contrast, la decisió, l’harmonia i la fantasia. Aquests aspectes, que en el joc improvisat o controlat pels jugadors mateixos es troben en la seva màxima esplendor, es veuen molt minvats en aquelles situacions en què els jugadors professionals s’han de sotmetre a les ordres i pautes de l’entrenador a l’hora de decidir qui juga i qui és suplent, o quina jugada cal fer en moltes situacions de joc.

En el nivell del professionalisme, la disminució de la dimensió lúdica del joc porta molts jugadors a situacions extremes, en què sacrifiquen la salut i tot el que són a la recerca de la millor marca o del millor resultat. Aquest és un dels factors que origina problemes de drogues o de dopatge, mitjans amb què es pretén augmentar artificialment el rendiment amb l’ús de qualsevol substància química, psicòtropa o alimentària.

Si es tenen en compte les sumes de diners, d’interessos i símbols que mou l’esport d’elit, no és pas estrany que els jugadors professionals, com a principals exponents d’aquesta inèrcia mercantil que caracteritza l’esport espectacle, siguin considerats autèntics herois i mites i, alhora, uns bons productes mediàtics la presència dels quals es paga amb tarifes extraordinàries.

Per a entendre el volum de negoci que es mou en l’esport professional és útil recordar les paraules del president del Futbol Club Barcelona, J. Laporta, en impartir la lliçó inaugural del curs acadèmic 2003-04 de l’INEF de Catalunya, amb el títol “El futur del futbol professional”, quan afirmava que “el futbol professional va canviar substancialment a partir de la sentència en el cas Bossman i la irrupció del futbol de pagament. Mentre la sentència Bossman va obrir els mercats europeus de futbolistes, la televisió de pagament va aportar als clubs una via d’ingressos que n’augmentava substancialment la capacitat econòmica”.

J. Laporta mateix reconeixia que, l’any 1996, el Manchester United i el FC Barcelona obtenien uns ingressos semblants, mentre que en finalitzar la temporada 2002-03, el Manchester havia aconseguit gairebé doblar els ingressos del Barcelona. La seva opinió és que només els clubs que aconsegueixin un nivell d’ingressos de 200 milions d’euros podran pertànyer a l’elit del futbol internacional.

En aquest context en què es mouen xifres tan desproporcionades, els salaris i els guanys dels esportistes professionals han anat augmentant exponencialment. Jacint F. Barcelona, en el seu article “Millones a espuertas”, publicat en la revista “cincodias.com” del mes de desembre del 2004, inclou la relació dels esportistes més ben pagats del món segons les dades elaborades per l’agència d’informació esportiva alemanya SID. Segons les modalitats, els esports que més ingressos generen són l’automobilisme, el futbol, el bàsquet, el golf, el beisbol, la boxa, el futbol americà i el tennis. L’any 2004, el jugador de golf californià Tiger Woods va liderar un cop més la llista dels esportistes multimilionaris, amb uns guanys de 73 milions d’euros anuals. En segon lloc, se situà el pilot alemany Michael Schumacher de l’escuderia Ferrari, amb 65 milions d’euros l’any, i el tercer va ser per al jugador de bàsquet dels Miami Heat Shaquille O’Neal, amb 58 milions, seguit pel futbolista David Beckham, amb 45 milions d’euros l’any. El cinquè lloc l’ocupà el boxejador Óscar de la Hoya, amb 42 milions, seguit del jugador de futbol americà P. Manning, amb 32 milions; el bàsquet tornà a estar present en el vuitè lloc, amb Kevin Garnett, amb uns guanys de 23 milions, i en el desè lloc amb Kobe Bryant, que n’obtingué 20, igual que el jugador de beisbol del Yankees Àlex Rodríguez. Al lloc novè hi havia Andrea Agassi, amb 22 milions d’euros anuals.

A Espanya, es confirma que el golf és l’esport que més diners genera entre els jugadors professionals; d’altra banda, aquest esport permet que els jugadors el practiquin a un alt nivell durant un nombre considerable d’anys.

Davant d’aquesta desmesura, el filòsof J.L. Aranguren es preguntava què es podia esperar de la postmodernitat en l’esport. En la seva resposta afirmava que, gràcies a l’eclosió de l’ecologisme, de la tornada a la natura i d’una veritable llibertat enfront de la institucionalització de l’existència, calia esperar un desenvolupament de l’esport en allò que té de lúdic, de ‘deport’, de veritablement amateur, d’esport popular en el qual predominés una participació i un gaudi interpersonal per damunt de la victòria o el triomf. Potser un camí intermedi és el que han triat persones com el basc Javier Mendizábal, que viu des del 1998 a Barcelona i que l’any 2004, a vint-i-set anys, podia presumir de ser una de les poques persones a Espanya que vivien de la seva passió pel monopatí.

Aquesta podria ser l’altra cara de l’esport que, recuperant part de la dimensió lúdica perduda, presenta pràctiques deportives, és a dir, associades al vell sentit que tenia el deport, com a manera de recrear-se, entretenir-se i divertir-se amb plenitud.

Joc i gènere

Jocs per a rols socials diferents

Com afirma J. Etxebeste, “la socialització com a procés origina una concepció del món, un pensament i una moral propis d’una societat determinada, que construeix representacions socials. Es tracta d’imatges, símbols, imaginacions que guien la nostra conducta en la societat”. En aquest sentit, els jocs es poden veure com a mirall de la societat, però també com a agents transformadors dels individus en tant que els socialitzen tenint en compte uns valors determinats.

Tradicionalment, la societat rural ha atorgat rols socials diferents als gèneres masculí i femení, tenint en compte aspectes tan importants en aquest context com la natura del treball, i les capacitats de l’home i la dona. Partint d’aquesta premissa, la carta d’identitat dels jocs, com a mirall d’aquesta societat, origina una socialització a través de pràctiques lúdiques amb estructures de relació diferents per a nois i noies, segons els valors i els símbols assignats a cada gènere.

Tradicionalment la societat ha atorgat rols diferents al gènere masculí i femení. Els jocs, com a eines d’aprenentatge social, mostren aquesta circumstància. A la imatge, un grup de nens jugant al futbolí d’hoquei cap al 1950, època en què aquest joc no era practicat per noies.

Museu de Joguets i Autòmats. Verdú/Josep Roca Torres

En els estudis fets a la comarca de l’Urgell sobre l’inventari etnològic de 250 jocs tradicionals de la primera meitat del segle XX, s’observa que el 81% són pràctiques sexistes, ja que el 40,4% dels jocs només eren per a nois, el 30,2% només eren femenins, el 10,3% eren protagonitzats indistintament per nois o noies per separat; i finalment el 19,3% eren mixtos, amb la participació dels dos gèneres. En els jocs realitzats només per un dels dos gèneres, s’observen diferències importants; mentre que per als nois els jocs d’oposició representen el 49,5% dels casos, per a les noies el percentatge és el 29,7. En canvi, mentre la cooperació és present en el 37,8% dels jocs de les noies, aquesta modalitat només significa el 3% dels casos entre els nois. Tradicionalment, les noies han preferit els jocs amb estructures rítmiques, com els jocs de corda, elàstics de goma, i amb accions coordinatives, com ara fer combinacions en el llançament d’ossets; en canvi, els nois s’han decantat preferentment per jocs com el cavall fort, el borinot o el joc d’ossets anomenat botxí, amb un contacte físic més intens i exigent que el de les accions lúdiques purament coordinatives i repetitives de les noies. La majoria de jocs, el 96% per als nois i el 98,6% entre les noies, es fan sabent qui són els companys i qui els adversaris, marginant les situacions d’ambivalència. Els jocs en què no es canvia de company o d’adversari també són molt presents (86% en els nois i 82,4% en les noies). Quan els nois juguen conjuntament amb les noies, els jocs segueixen essent sobretot exclusius (93,6%), però, ara, la possibilitat de canviar de company o d’adversari, o d’equip, triplica els valors anteriors tot arribant a un 32% dels casos, la qual cosa afavoreix entre els protagonistes les relacions que no estan associades a guanyar o a perdre.

Aquesta circumstància també es dóna en certa forma entre joves i adults, els quals, quan es tracta d’afavorir la relació entre ambdós gèneres, ho fan a través d’estructures cooperatives com són els jocs dansats del tipus ball de l’escombra, ball del gresol o de la llum, i també d’altres balls de saló o d’envelat.

Actualment, la societat ha anat equiparant les funcions i els rols de l’home i la dona; ara, l’escola es fa en coeducació, tot i que nenes i nens continuen ocupant espais del pati diferents i juguen a jocs diferents. No obstant això, la socialització lúdica ha anat incorporant més pràctiques mixtes. I, de fet, els antics jocs de bitlles o els castells, practicats fonamentalment per homes, s’han fet permeables a la incorporació del gènere femení.

El joc com a ritu iniciàtic

Les característiques que presenten els jocs tradicionals de les noies, en els quals predomina la cooperació, han afavorit que els més petits s’hi incorporessin, tot i que, en el cas dels nois, quan són més grans passen a jugar en les pràctiques reservades al gènere masculí.

Aquesta primera fase iniciàtica o de pas es complementa en la transició d’adolescent a adult, ja que davant els ulls de la comunitat una persona és reconeguda com a adulta un cop ha demostrat públicament que es troba en condicions de superar una prova i rebre el corresponent reconeixement de tothom.

En el cas dels nois, proves de força, destresa, resistència, velocitat, curses o punteria són exemples de situacions lúdiques que han servit per a fer aquesta transició, generalment amb motiu d’una festivitat, raó per la qual qualsevol tensió quedava minvada.

Entre les dones també hi ha pràctiques que acompleixen aquesta funció iniciàtica. Per exemple, alguns jocs de bitlles que, en molts indrets de la franja aragonesa, com a les poblacions de Campo i Benasc, només són practicats per noies o dones. Ara bé, a diferència dels homes, la transició cap a la integració en les colles de dones s’ha realitzat generalment en un espai físic i públic més restringit.

En la societat tradicional, quan les persones adultes han assolit una certa maduresa confirmada per fets com la tornada del servei militar o el matrimoni, les diversions passen a ser més sedentàries, i una bona part del temps lúdic es dedica als jocs de taula, fonamentalment de cartes o d’atzar. Només en alguns casos, quan els jocs són de poca intensitat corporal, com, per exemple, les bitlles o la petanca, els adults tornen a participar-hi.

De l’olimpíada cultural al fòrum de les cultures

Globalització i diversitat

E.B. Tylor, considerat el ‘fundador’ de l’antropologia moderna, en un article escrit el 1879 (“The History of Games”), analitzava l’origen i l’expansió de determinats jocs difosos arreu (des del parxís fins als jocs de pilota) com a indicis de progrés cultural. Aquest procés pot respondre tant a influències externes (difusió i préstec) com a desenvolupaments interns (evolució i invenció). El joc és, en efecte, un dels elements culturals més universals –és a dir, més present en la major part de cultures– i alhora més globalitzables –és a dir, més fàcil de difondre’s i d’adaptar-se a contextos culturals allunyats dels que l’han originat–. Les migracions transnacionals han estat històricament una de les vies més clares per a la globalització dels jocs tradicionals i populars. I Catalunya, des dels seus inicis, ha estat un país de pas i acollida per als moviments migratoris. Durant el franquisme van predominar les migracions interiors, des de tots els racons peninsulars. Però les condicions econòmiques d’Europa els darrers anys del segle XX i al principi del XXI han fet que les migracions siguin justament transnacionals, de manera que les procedències d’aquest nombre significatiu de persones s’han diversificat molt: el Marroc, l’Equador, el Perú, l’Europa de l’Est, el Pakistan, la Xina, etc.

Quan algú es veu obligat a traslladar-se a un altre país, sovint ha de deixar-ho tot i instal·lar-s’hi portant tot el que forma part de la cultura que li és pròpia: la llengua, les creences, la gastronomia, la música i també els jocs. Des d’aquest punt de vista, el joc, com a part integrant de la pròpia cultura, porta records. Una bona mostra que il·lustra el fet que el joc tradicional ha acompanyat els immigrants en la seva arribada a Catalunya s’observa en el naixement d’alguna federació catalana de bitlles, que al principi només integrava modalitats forasteres com el bolo palma de Cantàbria o el bolo lleonès. En la societat actual, que alguns autors com A. Giddens, A. Touraine i J. Habermas descriuen com de ‘modernitat tardana’, la situació social i cultural es configura a partir de dues tendències aparentment contraposades: globalització i diferenciació. La societat actual és bipolar, perquè pretén combinar dialècticament igualtat i diversitat cultural, universalisme i particularisme, global i local, el Jo i la xarxa.

En aquest context, els jocs i esports tradicionals poden exercir una funció important, ja que precisament es fonamenten en el pacte, la diversitat i la interacció: creen situacions extraordinàries per tal que sorgeixi el diàleg entre persones, en un context igualitari i participatiu. Una societat multicultural és aquella en què coexisteixen o conviuen diferents cultures. Fent una passa més, s’arriba al concepte d’interculturalitat: hi conviuen diferents identitats culturals amb la voluntat d’intercanvi, que cerquen la igualtat d’oportunitats, el valor de les diferències i la integració social. En una societat intercultural, el concepte de joc tradicional evoluciona fins a esdevenir punt de trobada entre els participants. Les propostes de joc tradicional de l’Olimpíada Cultural del 1992 i del Fòrum 2004 reflecteixen l’evolució social que han experimentat Barcelona i Catalunya durant l’últim decenni.

L’olimpíada cultural

Cerimònia d’inauguració de la XXV edició dels Jocs Olímpics moderns, celebrada a Barcelona el 1992. Les cinc anelles de colors representen la comunió dels pobles i les cultures dels cinc continents a partir de l’esport.

Fototeca.com/Fundació Barcelona Olímpica

L’any 1992 va tenir lloc la XXV edició dels Jocs Olímpics moderns, presidits per les cinc anelles de colors que representen la comunió dels pobles i les cultures a partir de l’esport fet competició, fet nació, però, sobretot, fet espectacle. Segons el model evolutiu de L. Guttman, la bellesa de l’esport fet espectacle rau en la seva universalització, la qual cosa confirma una tendència cap a la unificació i homogeneïtzació. Però la voluntat de promoure la interculturalitat en el marc dels Jocs Olímpics del 1992 es va orientar a través de l’Olimpíada Cultural, amb un programa que va durar els quatre anys de l’Era Olímpica i que entre els seus objectius ressaltava la voluntat “d’aconseguir la màxima participació de ciutadans i agents culturals, entitats i institucions, dins la dinàmica creativa que ha generat la convocatòria olímpica”. La programació va incloure actes directament relacionats amb els Jocs Olímpics, d’altres de promoguts per l’Olimpíada Cultural, i alguns en col·laboració amb diverses entitats o programes.

Durant els Jocs Olímpics del 1992, l’Olimpíada Cultural organitzà un festival de jocs i esports tradicionals per tal de mostrar la vigència d’aquestes pràctiques. A la imatge, una regata de traineres al port de Barcelona.

Fundació Barcelona Olímpica

Amb l’aixopluc del model globalitzador dels esports de masses, els esports tradicionals van estar representats al festival dels esports autòctons; durant dos dies sencers, els barris de Gràcia, el Port de Barcelona i diverses instal·lacions esportives de clubs van acollir l’exhibició d’aquestes altres maneres de fer esport. La diversitat cultural dels jocs tradicionals es va manifestar en la mostra d’alguns oficis antics convertits en esports aquàtics, com les regates de traineres d’Astúries, Cantàbria, Galícia i el País Basc, de falutxos de València i de llaguts catalans. Les demostracions de combats de garrote, palo i lluita canària, així com de lluita lleonesa recordaren vells ritus bèl·lics. En els esports de llançament la força dels antics picapedrers fou reproduïda per atletes rurals que competiren en barra aragonesa i castellana; amb un estil més delicat, es mostrà l’habilitat exigida en la fona balear i la llave asturiana. Les bitlles van exhibir la varietat del seu repertori, segons les regions en què encara es practiquen, i els jugadors de pilota valenciana convertiren les parets, les voreres i el paviment d’un carrer en un trinquet extraordinari per a jugar al raspall. Els esports de força van tenir el seu protagonisme amb la modalitat aragonesa de l’aixecament de sacs, talega, i un repertori variat d’esports rurals bascos, entre els quals es van mostrar competicions d’estirar la corda, o sokatira, serrar troncs per parelles, tallar troncs plantats en sentit horitzontal o vertical amb destral, transportar txingak molt feixugues que imiten antics bidons de llet, aixecar sacs, pedres, enclusa i fardell i estirar el carro.

El joc en el fòrum de les cultures

Entre els Jocs Olímpics del 1992 i la celebració del Fòrum Universal de les Cultures l’any 2004, la societat catalana ha experimentat una sèrie de canvis. L’arribada d’immigrants de països de tot el món ha comportat l’apropiació i la transformació de diferents espais i la creació d’equips que, de manera informal, tornen a practicar els seus jocs i esports tradicionals (en espais públics o bé en instal·lacions esportives).

A tall d’exemple, es poden esmentar les trobades de pakistanesos a la rambla del Raval de Barcelona per jugar al criquet, el club informal de kabaddi format per la comunitat índia d’Olot, la incorporació de jugadors de Romania, Ucraïna, Moldàvia i dels països àrabs en la lliga catalana de bitlles, la pràctica de jocs andins en places públiques per joves equatorians, els projectes escolars de recuperació de jocs tradicionals d’arreu del món per a afavorir la integració dels nens nouvinguts, o l’aparició de diferents llibres de jocs què han treballat diverses comunitats de persones immigrades.

Els jocs i esports tradicionals, com la lluita escocesa, van tenir un paper important en l’oferta d’activitats del Fòrum Universal de les Cultures de Barcelona 2004.

Eva Guillamet

En el programa d’activitats del Fòrum Universal de les Cultures de Barcelona 2004, basat en els tres eixos temàtics: diversitat cultural, la cultura de la pau i la sostenibilitat, els jocs i esports tradicionals van tenir un paper important. El plantejament, elaborat per una comissió d’experts, suposà allunyar-se de les pautes de comportament estandarditzades i les condicions estereotipades que promouen els esports de masses quan s’introdueixen en la inèrcia de l’espectacle, el consumisme, l’exaltació de la victòria, la subordinació vers els mitjans de comunicació i la clara distinció entre jugadors i espectadors. L’àrea de jocs del Fòrum va ocupar una part de l’enorme plaça del Fòrum, i es va dividir en quatre zones destinades a l’aprenentatge, l’exhibició, el joc lliure i el reciclatge de materials per a la construcció de joguines.

Els jocs tradicionals en la construcció de la interculturalitat

L’experiència de l’Olimpíada Cultural i, sobretot, del Fòrum de les Cultures mostra que els jocs tradicionals i populars poden aprofitar els canals de difusió de l’anomenada societat de l’espectacle per a augmentar la seva presència pública, eixamplar l’abast geogràfic i millorar el prestigi social. Després dels Jocs Olímpics, pràctiques tradicionals com la dels castells encara es van popularitzar més gràcies a les aparicions a la televisió i la seva formalització com a espectacle de masses. Un cop acabat el Fòrum de les Cultures, moltes escoles i centres d’educació informal catalans van incloure en la seva oferta esportiva els jocs tradicionals, que els nens van aprendre a valorar com a equivalents en prestigi i diversió als esports de masses.

Tanmateix, queda encara molt feina per fer si es volen utilitzar els jocs i els esports dels països d’origen dels immigrants per fomentar el respecte mutu i combatre la xenofòbia. En bona part, cal cercar la resposta en l’esperit que es va voler transmetre des del Fòrum en associar la manera de presentar i condicionar els jocs i l’esport tradicionals amb cadascun dels seus tres eixos principals: condicions de la pau, sostenibilitat i diversitat cultural.

La pau, com un marc en què els jugadors acorden solucions a problemes de relació i convivència a través del diàleg i del pacte. Fomentant els jocs amb regles obertes que es puguin consensuar. Evitant l’agressió i la discriminació, formant grups de joc a l’atzar. Fent propostes amb prou variants per tal que es pugui atendre la diversitat de participants. Educant en el respecte i en la mediació com a via per al tractament dels conflictes. Essent sensibles davant el col·lectiu més desfavorit i vulnerable. I garantint que tothom pugui assolir l’objectiu del joc.

La sostenibilitat, posant en relació directa els jugadors amb l’ús de materials determinats per a l’elaboració de joguines, conjugant verbs com reutilitzar, reciclar i reduir l’impacte ambiental. Promovent l’harmonia amb l’entorn, l’ús racional dels estris i el comerç just.

I la diversitat cultural, reconeixent la singularitat de molts jocs locals i alhora la semblança amb altres de diferents procedències. Emprant de manera integradora els jocs tradicionals, com una via d’aproximació i descoberta d’altres cultures i com una ocasió de gaudir dels valors que els jocs desplega. Apreciant el patrimoni lúdic com una riquesa i com a part important del patrimoni cultural de la humanitat. I evitant que la informació entre els participants de diferents cultures només s’estableixi en una sola direcció.