Una espècie animal qualsevol es troba allà on pot sobreviure i reproduir-se, i pertot arreu on això es compleix mentre hi hagi pogut accedir des del punt on es formà. La distribució és reflex dels requeriments i els límits ecològics i fisiològics i és limitada per barreres geogràfiques, climàtiques o de competència que l’espècie no pot superar. La distribució dels continents i dels oceans marca una sèrie de regions biogeogràfiques, definides d’acord amb llur origen, història i situació actual, que contenen faunes i flores determinades que han seguit totes les variacions d’aquestes terres emergides (el medi marí, més àmpliament comunicat, té menys barreres).
Regions zoogeogràfiques
Dades zoogeogràfiques referents als amfibis. Les diverses famílies tenen edats, centres de radiació i vies de dispersió diferents. Els bufònids, distribuïts quasi arreu, són, com els hílids, d’origen sudamericà i assoleixen Euràsia a través de Bering. Els rànids són d’origen africà. Els pelobàtids són palearticooccidentals i neàrtics, encara que els peloditins són d’àrea més reduïda paleàrtica, i els discoglòssids són només paleàrtics; aquests grups són probablement lauràsics.
Maber, simplificat de Savage.
Les regions zoogeogràfiques paleàrtica (Euràsia i N d’Àfrica), neàrtica (Amèrica del Nord), etiòpica (Àfrica subsahariana), neotropical (Amèrica central i del Sud), oriental (SE asiàtic) i australiana contenen, totes, representants de la classe dels amfibis, que, malgrat llur ectotèrmia, es troben pertot menys a les muntanyes més altes i a les terres circumpolars. Evidentement, la diversitat amfíbica és molt superior a les regions més càlides, equatorials i tropicals, i el nombre d’espècies i d’individus disminueix progressivament a les zones temperades i esdevé molt reduït a les regions fredes. Molts grups d’anurs provenen d’Amèrica, continent que conté un gran nombre de formes. Així mateix, hi ha un gran nombre d’urodels paleàrtics i neàrtics. En el poblament d’aquestes regions per l’expansió dels diversos ordres i famílies, hi té una enorme importància la distribució de les terres emergides al llarg del temps, que és el que ha permès o no la dispersió de molts grups.
Distribució actual dels amfibis
A causa de la deriva dels continents, hipòtesi avui plenament verificada, les masses de terres emergides han variat llur posició i llurs relacions durant la història, i també han vist moltes variacions climàtiques. Els amfibis han estat sotmesos a aquestes situacions i han trobat, alternativament, passos geogràfics oberts o barreres que els impedien de passar, climes favorables o desfavorables, biòtops disponibles o competència elevada. Molts dels grups actuals ja existien durant el Secundari, i, per tant, els han pogut afectar moltes variaciones geogràfiques o climàtiques. Per altra banda, llur vagilitat o capacitat de desplaçament és limitada i, per tant, les distribucions originals són poc alterades, almenys en els grans grups. En l’àmbit genèric i específic el mateix home ha introduït variacions importants, que s’han sumat a l’efecte de les glaciacions quaternàries. La pell nua impedeix als amfibis de passar deserts, que són barreres totals per a ells, com les aigües marines, per la mateixa raó. Per això mateix, en els amfibis és més fàcil que no en altres grups zoològics determinar l’origen i les vies de dispersió probables per a cada família, si se’n coneixen formes actuals i fòssils, i també es pot establir el parentiu correcte entre unes i altres d’una mateixa família, o el parentiu entre les diverses famílies.
Els gimnofions són exclusivament tropicals, més diversificats i abundants a l’Àfrica i Amèrica del Sud, però també presents a la regió oriental, tant a l’índia com a moltes illes del SE d’Àsia. Es coneix un fòssil del Terciari inicial a Amèrica del Sud i un altre del Pleistocè europeu. L’origen del grup és gondwànic; la migració a Amèrica central i al SE asiàtic es considera que va esdevenir-se durant l’inici del Terciari.
Els urodels són predominantment holàrtics i sembla que s’originaren i diversificaren a Lauràsia, encara que hi ha pletodòntids tropicals de radiació recent, de finals del Terciari o del Pleistocè. La distribució global és discontínua i relicta: els criptobrànquids són a la part occidental d’Amèrica del Nord i a l’Àsia oriental, els protèids a l’E d’Amèrica del Nord i a l’Europa adriàtica, els pletodòntids al nou continent i a la Mediterrània oriental; els salamàndrids són holàrtics. Dels criptobrànquids s’originaren els hinòbids asiàtics i els ambistomàtids nordamericans, i d’aquests darrers, els amfiúmids del SE dels Estats Units, on també es troben els sirènids. De salamàndrids, únics urodels presents als Països Catalans, n’hi ha representants de diferents èpoques i orígens.
Els anurs s’originaren al Gondwana. Evidentement, els pípids i rinofrínids són derivats gondwànics, perquè les formes actuals i les fòssils són relacionades amb les plaques tectòniques d’Amèrica del Sud i d’Àfrica. Els microhílids, família molt extensa, són gondwànics diversificats i àmpliament distribuïts a les regions neotropical, etiòpica i oriental, amb possible origen a les zones tropicals gondwàniques, i es troben pertot menys a Austràlia i l’Antàrtida. Els ascàfids i els discoglòssids són holàrtics, anurs primitius que penetren a la Lauràsia temperada. Els bufònids, els rànids, els hílids i els leptodactílids són predominants a l’hemisferi sud, però els pelobàtids, un grup ancestral, són holàrtics i s’originaren a Lauràsia, passaren després al Gondwana i hi originaren les granotes modernes, o sigui, els rànids. Aquesta família i els seus parents són grups primàriament etiòpics i orientals, potser originats a terres africanes i dispersats i diferenciats diverses vegades, fins a donar lloc a noves famílies. Els bufònids tenen una radiació predominantment neotropical i africana. Els hílids i llurs parents són d’origen gondwànic, temperat o subtropical. A més, algunes petites famílies s’originaren "in situ" i sobrevisqueren sense radiació posterior.
Als Països Catalans, els discoglòssids presenten formes endèmiques característiques, perquè aquesta antiga família s’originà justament al Paleàrtic occidental, on aparegueren durant el Paleocè. Els rànids arribaren a l’Eocè pel SE europeu procedents de llur tronc africà i presenten actualment una fragmentació específica múltiple i peculiar, probablement molt influïda per les glaciacions i que genèticament presenta un model molt peculiar. Els pelobàtids arribaren a l’Oligocè, com els bufònids i els hílids, gondwànics, que, arribats a Europa per l’estret de Behring, es diferenciaren del tronc original i constituïren diverses formes europees en massissos o microplaques de la zona mediterrània. El poblament dels Països Catalans és, doncs, recent, neogen, perquè el registre fòssil mostra l’extinció de les formes antigues a l’Oligocè i al Miocè, quan foren substituïdes per les noves formes, precursores immediates de la fauna actual.