Els estudis sobre amfibis

L’estudi dels amfibis als Països Catalans és en ple desenvolupament. Per raó de la peculiar biologia dels amfibis, de llurs exigències ecològiques i de llurs hàbits sovint nocturns, les observacions de més gran eficàcia corresponen al període reproductor, durant el qual els animals, localitzats en tota mena de masses d’aigua, estructures fàcilment detectables mitjançant una acurada exploració, poden ésser observats durant el dia; en aquesta època, són molt més conspicus, molt menys secrets i, fins i tot, més sorollosos que durant la resta del cicle. Per això mateix, la major part de la informació coneguda procedeix del període reproductor i concerneix, a part la pròpia presència de l’espècie, a les localitats reproductores i llur estructura, els hàbits de festeig i la còpula, les postes d’ous, el desenvolupament embrionari i els condicionants ambientals d’aquestes fases. Les dades sobre l’activitat dels animals fora d’aquesta etapa, referents a l’alimentació, refugis, etc. són molt més fragmentàries.

Per a la cartografia de les diverses espècies, és a dir, per a la comprovació de les àrees on són presents, cal recórrer acuradament totes les taques d’aigua de la zona d’estudi, en diversos períodes de l’any i a diferents hores del dia, inclosos els períodes nocturns i escollint preferentment dies i nits humits o definidament plujosos. En el cas dels anurs, hom pot recollir informació de les emissions sonores.

Les dades referents a les postes i a les larves són igualment determinants en la majoria de casos. Evidentment, i deixant de banda les diferències existents entre les espècies i les possibles modificacions del cicle d’un any a l’altre a conseqüència de les variacions climàtiques, o de les diferències de latitud i d’altitud, el millor període per a l’observació dels amfibis s’estén des de finals d’hivern a principis d’estiu, lapse que permet obtenir totes les dades, des de les referents a les espècies més matineres fins a les més tardanes, durant llurs respectius períodes reproductors. Malauradament, i malgrat l’extensió recent i àmplia de l’herpetologia a les nostres terres, la cartografia amfíbica és ben lluny de ser completa. Les parts més seques de Catalunya i bona part del País Valencià són encara mal conegudes o desconegudes totalment.

Les investigacions en ecologia i biologia desenvolupades més recentment demanen un seguiment de les localitats durant períodes llargs. Els resultats obtinguts permeten de caracteritzar les necessitats ecològiques de les espècies, és a dir, de definir llur nínxol ecològic en relació a l’estructura, l’alimentació, els competidors, els predadors i també el cicle anual d’activitat (que es modifica lleugerament segons les comarques), diversos aspectes del comportament a la natura i l’estructura de les poblacions. Actualment, s’estan elaborant treballs d’aquesta mena sobre moltes espècies amfíbiques de les terres catalanes.

Altres estudis requereixen, a més, un important treball de laboratori, com els que concerneixen els problemes sistemàtics, especialment en casos difícils, com el del gènere Podarcis o el del gènere Rana, que demanen exàmens no sols morfològics, sinó també biomètries, colorimètrics, genètics i immunològics, darrerament estimats com a fonamentals en la determinació específica. També es requereixen estudis cariològics i etològics, de les emissions sonores (en el cas dels anurs), de la delimitació de les exigències ecològiques de cadascuna de les espècies estudiades i dels casos d’hibridació. Per al seguiment en el laboratori, esdevé indispensable la instal·lació d’aquaterraris i l’establiment de protocols acurats de la investigació i l’experimentació, tant per a l’estudi de la reproducció i per a la hibridació d’espècies problemàtiques estretament emparentades, com per a l’anàlisi de l’emissió sonora i les condicions en què es produeix, l’observació i l’experimentació etològica i altres aspectes d’estudi imprescindible en el laboratori, per la dificultat que planteja llur observació en el medi natural. D’aquesta manera, hom pot plantejar-se l’ús del material de recerca en estudis pluridisciplinaris i reduir les pressions exercides pels investigadors en les poblacions naturals.

Certament, som encara molt lluny d’un coneixement global complet de la fauna d’amfibis i de llur biologia als Països Catalans, però els darrers progressos i el nombre creixent d’especialistes actualment en actiu en els camps de l’herpetologia i especialment de l’amfibiologia fan esperar que les línies de recerca tindran continuïtat.

El procés històric

El primer catàleg herpetològic de Catalunya, fet amb aspiracions d’exhaustivitat, fou publicat el 1916 al «Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural», dreçat per Joaquim Maluquer i Nicolau. Hi són consignades 13 espècies d’amfibis i 22 de rèptils.

Jordi Vidal/Museu de Zoologia de Barcelona.

Tradicionalment, i encara avui, els amfibis i els rèptils han estat estudiats conjuntament. Per això, resulta difícil individualitzar l’estudi de cada grup als Països Catalans, que no han constituït una excepció en aquest sentit. Els estudis més antics es refereixen a la generalitat de la península Ibèrica i inclouen tots els amfibis i els rèptils: són els nombrosos i molt competents treballs d’Eduard Boscà, de les darreries del segle XIX i principis del segle XX; a més de la revisió de tota l’herpetofauna ibèrica en diversos treballs publicats entre 1878 i 1881, té un estudi dels escurçons ibèrics, la descripció d’una espècie nova, Alytes cisternasii, i una nota concreta referida a Catalunya (1916), a més de molts altres treballs més breus. Diversos investigadors europeus de la mateixa època recorregueren la península o investigaren materials que en procedien i publicaren posteriorment llurs resultats (O. Cyren, F. Haas, R. Maertens i altres).

Coincidint amb la fundació i el desenvolupament de la Institució Catalana d’Història Natural, els amfibis i els rèptils reberen l’atenció corresponent, encara que les dades sobre els amfibis foren al principi escasses. Joaquim Maluquer i Nicolau, el primer dels herpetòlegs catalans i de qui cal lamentar que abandonés tan aviat la recerca, establí les llistes inicials de les formes presents a Catalunya, feu arrencar la secció herpetològica del Museu de Ciències Naturals i establí relacions amb nombrosos investigadors estrangers. Molts altres membres de la Institució aportaren dades. Tot aquest material fou publicat, en forma de notes disperses, al "Butlletí" de la pròpia Institució o als "Annals" de la Junta de Ciències Naturals i a poques revistes científiques més, si bé mai s’arribà a fer una monografia sobre els amfibis.

Passat aquest primer període d’activitat, que caldria fixar entre la publicació de les primeres notes de Maluquer i Nicolau al "Butlletí" de la Institució a la dècada de 1910, passant pels treballs esmentats de Boscà i concloent amb el treball de Mertens de 1925, referit també al NE ibèric, es produeix una etapa en blanc, que hom troba també en molts altres camps dels estudis referents a la naturalesa.

El descobriment d’una nova espècie d’amfibi a la conca mediterrània, concretament a les Balears, i en plena dècada dels vuitanta, ha merescut la publicació d’una obra monogràfica, editada a Mallorca, l’any 1983.

Jordi Vidal

Cap al final de la dècada dels quaranta es reprenen aquests estudis naturalistes i els herpetològics en particular; Enric Balcells estudia precisament diversos aspectes de la biologia dels amfibis catalans i balears, però també dels de les altres regions ibèriques. El seguiren molts altres autors, com Joan Pau Martínez Rica, de labor extensíssima en el camp de l’herpetologia, i Victòria Vives Balmaña, amb nombrosos treballs de tipus biogeogràfic. Entorn del 1980, es produeix una important creixença dels estudis en aquest camp, procés que afortunadament continua i que permet arribar al coneixement de les faunes parcials de moltes comarques de la península Ibèrica i de les Illes i a la realització, en curs, dels atlas provisionals de distribució i de molts altres estudis puntuals en el camp de la biologia dels amfibis. Una de les raons d’aquest interès concret és, probablement, l’atenció concedida a les zones humides dels Països Catalans, no sols pel que fa referència als ocells, un camp que té molta més tradició al nostre país, sinó també als altres grups zoològics relacionats amb ells.

Avui es troben des de treballs d’equip molt sòlids, com la confecció dels atlas de distribució o els estudis monogràfics sobre el ferreret, a un gran nombre de vies més concretes d’investigació, referents a espècies determinades, comarques definides o medis precisos.