Els ambients ruderals

El darrer d’aquesta sèrie d’ambients que hostatgen comunitats permanents és també el menys agraciat, i la vegetació que hi viu, la més desprestigiada. Es tracta dels erms, runams, cledes i amorriadors del bestiar, vores de camins i llocs habitats, indrets, tots ells, on el factor ecològic decisiu és la influència de l’home o dels animals; influència concretada en la nitrifícació del sòl que causen les deixalles orgàniques i els excrements, i sovint, també, en la forta compactació de la terra.

Les comunitats vegetals que s’hi estableixen estan formades per espècies nitròfiles —és a dir, altament apetents de compostos nitrogenats—, i, majoritàriament, molt resistents a les agressions físiques, qualitat que ben necessiten per a sobreviure a les contínues maltempsades que aquest ambient, l’ambient ruderal (del llatí ruderis = de les runes), els depara: trepig, polseguera, pastura, eixarmada, foc, aportacions de noves runes o deixalles, hi són el pa de cada dia. No és estrany, doncs, que hi abundin les plantes amb punxes o espines, defensa eficaç contra el trànsit i la depredació dels herbívors, així com les plantes amb òrgans subterranis persistents o, dins d’una altra estratègia, les capaces de produir ràpidament quantitats ingents de llavors que assegurin la reproducció de l’espècie passada l’adversitat. De la mateixa manera resulta ben comprensible que la constància de les espècies en un agrupament no sigui alta, que hi dominin o hi manquin aleatòriament, sense altra explicació que la no menys aleatòria natura i/o freqüència de les agressions experimentades.

Abans de la prepotent presència de l’home, les plantes nitròfiles que integren les comunitats ruderals actuals prosperaven només a les ribes fluvials, on de manera natural s’acumulen restes orgàniques (ja hem vist, en tractar de la vegetació de ribera, que les espècies nitròfiles hi abunden), i als indrets molt freqüentats per colònies de mamífers i ocells. Però l’alteració de la vegetació ruderal provocada d’ençà de milers d’anys per l’acció de l’home i dels seus animals domèstics ha afavorit la difusió de la vegetació nitròfïla fins a fer-la comuníssima, tant, que hem arribat gairebé a avorrir-la. Altrament, les comunitats ruderals adquireixen el seu màxim desenvolupament a les terres seques i càlides, com la regió mediterrània, on els sòls acumulen les sals amoniacals solubles que les escasses pluges no aconsegueixen rentar.

Finalment, és interessant de destacar que el conjunt de condicions favorables per a la vegetació nitròfila que es donen a bona part del nostre territori, juntament amb la plasticitat pròpia de les comunitats ruderals, facilita que força espècies exòtiques arribades d’indrets llunyans s’incorporin a la nostra flora precisament a través de les comunitats ruderals: la major part de les plantes forasteres naturalitzades al nostre país es localitzen, en efecte, en aquests ambients.

La vegetació dels solars i runams suburbans

L’espai suburbà és un dels més típics ambients ruderals. La perifèria dels nuclis de població sol ésser destinatària de tot allò que fa nosa a la ciutat: abocadors d’escombraries i dipòsits de runa o cotxes vells, així com magatzems, estacions, aeroports, escorxadors, grans mercats i d’altres equipaments imprescindibles per a les poblacions que s’escampen per les àrees suburbials deixant entremig grans espais buits, deixius que ja no són conreats, però que no tenen, de moment, cap altre ús. En aquest paisatge desconjuntat —degradació del medi rural, provisionalitat de l’urbà—, permanentment transformat i progressivament pol·luït, només els representants més soferts de la vegetació ruderal gosen fer acte de presència.

Els bleterars

Les comunitats ruderals de nitrofília més accentuada són els bleterars (Chenopodion muralis) que poblen els llocs més repulsius de l’espai perturbà: munts de runes, abocadors de detritus orgànics, terraplens de deixalles de tota mena... Es tracta d’herbassars mitjanament densos, dominats pels blets (Chenopodium album, Ch. muralis, Ch. ambrosioides, Ch. vulvaria, etc.) i els amarants (Amaranthus blitoides, A. deflexus, A. muricatus, etc.), vegetals de flors verdoses i petites, molt poc aparents, i per d’altres espècies també poc vistoses, totes plegades anuals de vida curta que se substitueixen les unes a les altres al llarg del cicle de l’any, de manera que el conjunt canvia periòdicament d’aspecte. A l’hivern domina el blet de paret (Ch. muralis) i el matallums (Sisymbrium irio), mentre que a la primavera s’inicia la predominància dels margalls (Hordeum murinum ssp. leporinum, Bromus rubens, B. madritensis, etc.) i l’ortiga petita (Urtica urens), espècies que moren amb la calor; la tardor és l’època d’esplendor dels altres blets, dels amarants, de l’espinaxoca (Xanthium spinosum) i del cànem bord (Erigeron bonariensis).

En indrets especialment favorables al seu desenvolupament, els bleterars poden atènyer mides considerables (1-1,5 m d’alçària), però en general presenten un aspecte molt més migrat, amb prou feines suficient per a dissimular amb llur verdor la brutícia dels llocs on viuen. Apareixen per tota la nostra terra baixa; al país dels alzinars dominen els blets (Chenopodietum muralis), i al de les màquies litorals, els amarants (Amarantho-Chenopodietum ambrosiodis).

Els herbassars dels guarets i deixius

A les àrees d’expansió de ciutats i viles, entre el nucli urbà i les noves edificacions perifèriques, queden intercalats conreus que són abandonats progressivament, fins a esdevenir erms improductius. La forta influència de l’urbs en aquests indrets (abocaments de deixalles, freqüentació, excrements d’animals domèstics, etc.) determina un enriquiment del sòl en compostos nitrogenats i afavoreix la instal·lació d’espècies nitròfiles que fan variar significativament la composició dels prats que en condicions normals colonitzen els conreus inactius.

Així, als erms suburbials del nostre litoral i als solars de tantes urbanitzacions no consolidades, prosperen uns herbassars (Bromo-Oryzopsion miliaceae) on és molt abundant el ripoll (Oryzopsis miliacea), acompanyat als llocs menys àrids per una planta lleugerament llenyosa a la base, l’olivarda (Inula viscosa), composta de flor groga que reïx a acolorir el desolat paisatge suburbà quan floreix massivament a la tardor (Inulo-Oryzopsietum miliaceae). A les Balears, al costat de l’olivarda i el ripoll és corrent la pastanaga borda (Daucus carota ssp. maximus), mentre que als indrets més àrids del País Valencià el conjunt pren caràcter per la presència del malrubí hirsut (Ballota hirsuta) i la figuera de moro o nopal (Opuntia ficus-indica), espècie espinosa introduïda des de fa molt temps al nostre país (Oryzopsio-Daucetum maximi i Balloto-Carthametum arborescentis, respectivament).

Els corriols, camins i carreteres i llurs àrees d’influència, sense ésser ambients tan nitrificats com els paratges suburbials, són indrets molt marcats per la freqüentació de l’home i dels seus vehicles, o dels animals domèstics. Comunitats diverses, dominades les unes per les herbes, les altres pels cards, s’instal·len a les vorades; d’altres agrupaments, alhora rupicoles i ruderals, ho fan als murs viaris i, encara, un tercer grup s’aventura a colonitzar els llocs calcigats, directament sotmesos al trepig.

Els herbassars de vorada de camí

Hi ha tota una colla de comunitats viàries constituïdes per herbes, força diverses, que van des de pradells de geòfits i teròfits efímers, fins als grans herbassars megafòrbics dominats per plantes biennals o perennes de grans dimensions.

Herbassar de vorada de camí. Comunitat d’ull de bou (Resedo - Chrysanthemetum coronarii en un regall viari menorquí. Ultra l’ull de bou (Chrysanthemum coronarium), de flors blanques o grogues, s’aprecien els capítols morats de la calcida blanca (Galactites tomentosa) i alguns plançons d’ailant (Ailanthus altissima).

Jordi Vidal

Els sòls prims i secs dels indrets ben assolellats són el domini de les comunitats de petites herbes de desenvolupament primaveral (Hordeion leporini). Abundantíssims margalls (Hordeum murinum ssp. leporinum, Bromus rubens, B. madritensis, etc.) i lletereses (Euphorbia helioscopia, E. serrata, etc.), el cebollí (Asphodelus fistulosus), els geranis silvestres (Erodium chium, E. moschatum), l’ull de bou (Chrysanthemum coronarium) i tot de plantes nitròfiles s’exhibeixen pels camins i marges de la nostra terra baixa mediterrània mentre duren les temperatures agradables de la primavera, però, ja granades, es marceixen completament amb les primeres calors de l’estiu.

També són temporers els herbassars de les vores de camins i carreteres de les àrees muntanyenques de clima submediterrani (Sisymbrion offtcinalis), integrats per plantes semblants a les que abunden a la terra baixa: altres menes de margalls (Hordeum murinum ssp. murimim, Bromus sterilis, B. tectorum, B. madritensis, etc.), jull de fulla estreta (Lolium rigidum), erísim (Sisymbrium officinale), geranis silvestres (Geranium pussillum, G. rotundifolium), donzell (Artemisia absinthium), etc.

Les vorades amb sòls frescos i profunds veuen prosperar agrupaments més perdurables i exuberants que, juntament amb certes comunitats de cards, s’agrupen en l’aliança Silybo-Urticion. A les regions litorals i càlides només arriben radiacions extremes d’aquesta mena de poblacions, com la comunitat de grans malves (Lavatera arborea, L. cretica) del País Valencià i les Illes, o la d’ortigues i metzines de pometa (Solanum sodomaeum), exclusiva de les Balears, que compten encara amb una abundant presència d’espècies xeròfiles. Les comunitats més típiques són herbassars ufanosos, en els quals no manquen mai les ortigues (Urtica dioca, U. dubia) i hi fan un bon paper les espècies ruderals higròfiles com és ara l’aleixandri (Smyrnium olusatrum) o l’èvol (Sambucus ebólus); solen fer-se als talussos dels camins obacs o a les fondalades nitrificades. Una comunitat d’aquest tipus, rica en espècies extramediterrànies (Lapsana communis, Eupatorium cannabinum, Arctium minus), que es fa a les clarianes dels boscos humits, marca el trànsit amb les comunitats ruderals medioeuropees (Arction) c e s’estenen pels Pirineus i les àrees més humides del Principat, en les quals abunden l’ortiga gran (Urtica dioica), la repalassa (Arctium minus) i altres espècies megafòrbiques (Chaerophyllum temulentum, Lapsana communis, Conium maculatum, etc.).

Els cardassars de vorada de camí

Els cardassars són també comunitats ruderals megafòrbiques, però estan presidides pels cards, plantes punxoses amb tiges i fulles cobertes d’agullons i culminades per vistosos capítols protegits per peces igualment híspides. Els òrgans vulnerants d’aquestes plantes, juntament amb els pèls urticants de les ortigues que les acompanyen fidelment, fan dels cardassars una vegetació fortament agressiva, ben poc amistosa amb l’home i els animals, els quals no gosen pas introduir-s’hi. Els cardassars poden atènyer nivells vegetatius notables i arribar als 2 m d’alçària.

Com els herbassars megafòrbics de la seva mateixa aliança (Silybo-Urticion), els cardassars de la terra baixa poblen les vorades relativament humides dels camins molt freqüentats i busquen sòls profunds, no excessivament nitrificats. En aquests ambients prosperen cards nombrosos i diversos, alguns d’ells magnífics, com el card marià (Silybum marianum), que sol anar acompanyat d’una espècie menys vistosa, el cardot (Carduus tenuiflorus), d’ortiga balera (Urtica pilulifera) i de borratja (Borago officinalis), al domini de l’alzinar, tant al Principat com al País Valencià. També apareix a les Balears, però allí, a més del cardot, formen part del conjunt l’ortiga membranàcia (Urtica dubia) i el jusquiam blanc (Hyoscyamus albus). Al país de la màquia litoral, el card marià manca, i els cardassars estan constituïts bàsicament pel cardot i per una varietat de l’herba-col (Cynara cardunculus var. sylvestris).

Als boscos mediterranis humits, s’hi arriba a fer un card de caràcter medioeuropeu, el cardó  (Dipsacus sylvestris), rematat per elegants capítols estilitzats, sovint al costat de la llobacarda (Cirsium vulgare ssps. crinitium) i de plantes eurosiberianes com la repalassa (Arctium minus), però els cards més esplèndids prosperen vora les carrerades i als sòls femats pel bestiar dels indrets més plujosos, a la muntanya mitjana, on formen conjunts alts i densos, molt espinosos (Onopordion acanthii). Ultra diversos grans cards (Onopordon acanthium, O. acaule, Carduus nigrescens, Cirsium eriophorum) solen trobar-s’hi l’ortiga gran (Urtica dioica) i els malrubins (Marrubium supinum, M. vulgare).

Les comunitats dels murs viaris

Les velles parets de pedra de les cases i els murs que tanquen camps i camins transitats, acullen una mena de vegetació especial (Parietario-Centranthion) on es combinen les exigències de les espècies rupícoles i les de les ruderals.

Són comunitats dominades pel fullatge verd de la morella roquera (Parietaria officinalis ssp. judaica) —espècie alhora rupícola i nitròfila que apareix profusament per tot el territori—, riques en petites falgueres banals (Polypodium cambricum, Asplenium trichomanes, etc.), i abundantment ornades, si l’indret és prou humit, per les delicades floretes de la picardia (Linaria cymbalaria), curiosa planta reptant, tan ben adaptada a viure en aquest ambient, que corba el peduncle floral i enterra les pròpies llavors a les esquerdes per tal d’assegurar llur germinació en un lloc idoni. A les parets assolellades i calentes, la picardia no s’hi pot fer, però és substituïda per una gran mata de sumptuoses flors blanques, la taperera (Capparis spinosa ssp. inermis), que s’ensenyoreix dels vells murs batuts pel sol, de tot el litoral, especialment a les Illes. A Menorca s’hi fa, a més, una comunitat especial dels marges agrícoles de pedra seca caracteritzada per l’herba saginera (Theligonum cynocrambe) i per una menuda verònica (Veronica cymbalaria), acompanyants de la morella roquera. D’altres plantes habituals als substrats rocosos ruderalitzats són el violer (Mathiola incana) i el julivert de camp (Petroselinum crispum), però aquestes són més freqüents als roquissars i cingles nitrificats que no pas a les parets artificials.

Les comunitats calcigades

Ja hem vist com la vegetació és capaç de suportar situacions extremes al litoral, a les roques, ran de les aigües violentes o a les terres remogudes per l’arada, però potser una de les ubicacions més ingrates on els vegetals reïxen també a instal·lar-se són els indrets calcigats pel trànsit de vianants, bestiar o, fins i tot, automòbils.

Efectivament, als intersticis de les llambordes, a les esquerdes de l’asfalt, als camins de terra compactada de la regió mediterrània, arriben a instaurar-se comunitats nitròfiles de petits teròfits repents (Polygonion avicularis), que en tenen prou amb desnivells de centímetres per a protegir-se del trepig constant. Aquestes pioneres són lletereses minúscules (Euphorbia prostata, E. serpens), l’eleusina (Eleusine tristachya) i d’altres plantes d’aspecte similar.

Una mica més acollidors són els camins, igualment trepitjats, però normalment més humits. En aquests indrets domina el gram (Cynodon dactylon), gramínia perenne repent que forma gespes contínues i compactes (Trifolio-Cynodontion), totalment aplicades sobre el terreny, amb aspecte molt semblant al que tenen els teixits de tiges dels grams d’aigua (Paspalum distichum, P. vaginatum) que prosperen als sòls fangosos (Paspalo-Polypogonion semiverticillati) i que han estat ja esmentats en tractar de la vegetació de les vores de les sèquies. Totes aquestes gespes de grams allotgen sovint plantes adventícies, sobretot tropicals.

Les gespes dels camins i llocs trepitjats de la Catalunya humida (Lolio-Plantaginion), encara que integrades per espècies ben vulgars, presenten més varietat florística. No hi manca mai el plantatge gros (Plantago major) i solen abundar-hi el passacamins (Polygonum aviculare), l’agram negre (Potentilla reptans), la poa anual (Poa annua), el raigrás (Lolium perenne), el trevolet (Trifolium repens) i d’altres espècies ruderals. Llur aspecte és el d’un prat tendre i dens, molt arranat. Als indrets més o menys calcigats, però extremament humits i ombrívols, aquesta gespa és substituïda per una de més higròfila (Festuco-Caricetum hirtae), dominada pel càrex eriçat (Carex hirta), que es relaciona amb l’aliança europea Agropyro-Rumicion crispi.

També als estatges alpí i subalpí l’excessiva freqüentació de l’home o dels ramats pot impedir que prosperin les espècies habituals dels prats, a causa d’una excessiva compactació del sòl. En aquests indrets dominen, llavors, plantes nitròfiles, aplicades a terra, com la poa vària (Poa varia), la xicoia (Taraxacum pyrenaicum) o el trevolet (Trifolium repens), que configuren una gespa rasa, pròpia dels terrenys calcigats de l’alta muntanya (Poion variae).

La vegetació dels ermots pasturats i les jaces

Poblaments subespontanis de nopal o figuera de moro (Opuntia ficus-indica), espècie lligada als llocs nitrificats immediats a l’habitació humana, en aquest cas un lloc pròxim a Maó (Menorca).

Jordi Vidal

Si tenim present que el pas continuat dels ramats fa canviar la composició i l’estructura de les pastures, comprendrem fàcilment que d’una desmesurada presència del bestiar se’n derivi la mateixa destrucció del prat. Als indrets on això succeeix, l’enriquiment del sòl en productes amoniacals procedents de les deposicions dels animals permet la consolidació de comunitats de caràcter nitròfil, totalment diferents de les que el prat hostatjava primitivament.

Els cardassars de les pastures mediterrànies

Als indrets eixuts molt sovintejats pel bestiar, s’estableixen cardassars nitròfils relacionats amb una pastura massa intensa. Efectivament, si els erms i prats mediterranis són sobreexplotats per les ramades, cosa que s’esdevé molt sovint, les plantes punxoses envaeixen progressivament la pastura fins a convertir-se en les espècies dominants. Aquesta invasió no és sinó el resultat de la selecció que el bestiar exerceix a favor de les plantes vulnerants, les quals deixa intactes mentre devora sense treva les altres.

Tenim un bon exemple d’aquesta situació al NE del Principat i a Menorca, en els calcidars (Echio-Galactition), cardassars terofítics dominats per la calcida blanca (Galactites tomentosa) i plens d’espècies ruderals comunes, com els margalls (Hordeum murinum ssp. leporinum, Bromus), el jull de fulla estreta (Lolium rigidum), diverses llengües de bou (Echium) i trèvols (Trifolium), etc., que el bestiar encara rosega quan són prou tendres. El calcidar menorquí, abundant en petites lleguminoses i gramínies, entre les quals domina Vulpia geniculata, és el principal tipus de pastura de l’illa.

Als llocs mols àrids de les planes de l’Ebre i el migjorn valencià, els agrupaments d’aquesta mena només es poden desenvolupar els anys prou plujosos. En semblants ocasions ocupen els erms comunitats (Onopordion arabici) constituïdes per una colla de plantes anuals menudes, entremig de les quals es desenvolupen les grans cardasses (Onopordon arabicum, O. corymbosum, O. macracanthum), que dificulten l’aprofitament d’aquestes ja de natural, magríssimes pastures. Els cardassars provençals, que arriben a l’orient català (Scolymo-Carthamion), amb una altra espècie de cardassa (O. illyricum), presenten característiques molt similars.

Els erms salins pasturats

A les regions salines, quan el sòl es nitrifica, ja sigui a causa de la freqüentació del bestiar o d’altres procesos de ruderalització, la vegetació es veu obligada a suportar concentracions elevades de nitrats i alhora de clorurs. Això és el que succeeix als erms salins pasturats de l’occident català i el migjorn valencià, on, si no fos prou la composició atípica del sòl, els vegetals han de fer front a condicions de màxima aridesa.

Les espècies que accepten aquest repte no són gaire nombroses, però ocupen grans extensions a les contrades més interiors de la Depressió de l’Ebre, des d’on s’estenen fins a les planes salades de les terres de ponent. Es tracta d’arbusts i herbes de tons grisosos, com l’harmala (Peganum harmala), el siscall (Salsola vermiculata), la botja pudent (Artemisia herba-alba), o la ruda llinosa (Haplophyllum linifolium), que integren brolles esclarissades, timonedes o pradells molt poc ufanosos (Salsolo-Peganion). Al mateix grup pertanyen les comunitats nitrohalòfiles del migjorn valencià, encara que allí aquesta vegetació, dominada per barrelles, salsoles i salats, sol presentar molta afinitat amb les comunitats halòfiles del litoral. n’és una excepció la comunitat de taperera espinosa (Capparisspinosa ssp. canescens) i salsola ganistoide (Salsola genistoides), que també prospera en talussos calents del Baix Cinca.

Només en anys de pluges pot arribar a fer-se, en indrets extremament secs, un pradell d’anuals amb colletxó (Moricandia arvensis) i pitanet (Carrichtera annua) que pertany a una aliança diferent (Carrichtero-Amberboion). Aquesta comunitat, pròpia del S del País Valencià, arriba de manera fragmentària fins al Montsant.

Els herbassars de les pletes muntanyenques

A muntanya, unes pastures molt més esponeroses que totes les anteriors suporten millor l’acció del bestiar. Tot i així, els llocs on aquest roman llargament també acaben envaïts per comunitats nitròfiles: és el cas de les pletes on es recull la ramada o de les jaces i sestadors on sojorna.

En aquests indrets s’instal·len herbassars verds i tendres (Rumicion alpini) constituïts per grans herbes, com els sarrons o espinacs de muntanya (Chenopodium bonus-henricus) i les paradelles (Rumex alpinus, R. longifolius, R. crispus), enmig dels quals no deixa d’ésser sorprenent descobrir la delicada gagea fistulosa (Gagea fistulosa), de vistoses flors grogues.